Jaime Palomera (IDRA) aposta per expropiar pisos de fons voltor: "El mercat és inhumà i ineficient"

El Matí de Catalunya Ràdio a l'Agora amb Jordi Cominal, Laura Aznar, Artura Puente i Mohamed El Amrani ens acompanya Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, l'Institut Hidra. Jaime, bon dia, gràcies per acompanyar-nos. Molt bon dia. Com d'urgent és solucionar ara mateix o prendre mesures o arribar a un acord per un decret de l'habitatge dimarts al Congrés dels Diputats en el que estem sentint i en casos com el que estem sentint per la Marga, l'Americarmen, però molts altres que deuen ser, al final aquests són representatius de molts altres que estan en situació vulnerable a Catalunya.

És evident que és una urgència, però no d'avui, de fa molt de temps. Si vols que parlem d'aquest decret en concret, ja es va dir en el seu moment, ho vau explicar, que en el moment en què es tombés, no es validés, s'obria la porta a que milers de persones en la situació que es trobava la Mari Carmen o la Marga, doncs, es veiessin totalment desprotegits, és a dir, que passaven a ser persones, famílies desnonables. Per tant, evidentment, no resultarà ni molt menys la situació. El que fa és atacar l'emergència més absoluta de qui ja està mirant el precipici, però evidentment és urgent i necessari.

Fem l'exercici de tirar enrere i veure quines són les causes d'aquests esgonaments. Què hi trobaríem? A qui assenyalaríem?

Aviam, a Catalunya. Tenim unes regles de joc que en realitat són molt similars a les que hi ha al conjunt de l'Estat perquè estan determinades per legislació espanyola. I aquestes regles del joc, per començar, permeten, si agafem la màquina del temps i anem a l'any 2018, agafem el DeLorean, anem a l'any 2018, i què ens trobem? Que a l'Americarmen hi ha un fons d'inversió que li compra l'edifici. Amb l'únic objectiu d'extreure'n una rendibilitat, segurament revenent l'habitatge, i l'operació consisteix en que adquireixo l'habitatge, buido, és a dir, faig fora els veïns, i després venc més car. Aquest és el model de negoci, no només dels fons d'inversió amb seu a Wall Street, sinó també d'empreses petites, com és el cas. No és una empresa molt gran, aquesta. En aquell moment, el 2018, no hi ha una llei com si existeix en altres països que pugui protegir a la Mari Carmen, que consistiria, bàsicament, en regular la demanda i en dir, vostè pot adquirir aquest habitatge, per exemple, si és per viure-hi, També el pot adquirir, per exemple, si és per destinar a lloguer assequible, raonable, però jo no li permeto legalment que vostè compri un habitatge si és per fer fora el veïnat. O sigui, hi ha normativa existent, per exemple, als Països Baixos, però no només. A diferents països del món hi ha normatives que regulen la demanda. És a dir, això no vol dir acabar amb el mercat de l'habitatge. Simplement és equilibrar les necessitats d'habitatge de la gent amb, per exemple, la possibilitat que algú vulgui adquirir habitatges per posar-los en lloguer de lucre limitat, raonable. Això existeix en el nostre entorn. I no és el cas. Per tant, el 2018 és quan ja comença el problema. Vuit anys més tard, el que ens trobem és ja el final d'una història on s'ha empès aquesta persona a una situació absolutament límit. I es parla aleshores de mesures per aturar els desnonaments, com fem que els jutjats no es col·lapsin. No, mira, els jutjats estarien molts més tranquils si una part molt important de la població que acaba amb una notificació de que em desnonaran, doncs ja no hi hagués de trobar-s'hi mai perquè en el punt inicial, en l'arrel. No hi ha hagut un fons d'inversió o una persona oportunista que bàsicament ha fet un negoci que consistia en et faig fora, revenc i ja està.

Per poder revendre aquell edifici o aquell pis. Però és realment viable prohibir o regular la compra especulativa? Ho dic perquè quan parlem a vegades de receptes de l'habitatge després veiem com els tribunals també ho tomben, no? I per tant hi ha una situació també amb molta més exposició i vulnerabilitat. I d'inseguretat. És a dir, molta gent que ens està escoltant diu, jo no tinc la certesa que regular acabi sent efectiu, perquè si els usats m'ho acaben tombant, doncs al final acabaré estant en la mateixa situació, o pitjor, perquè no hi haurà alternativa per la meva vida.

Doncs, com et deia, Països Baixos, des de gener de 2022, té una legislació que permet als municipis, amb un problema d'accés a l'habitatge, de. Promoure la demanda residencial i posar límits a la demanda que podríem anomenar demanda especulativa, que bàsicament consisteix en inversors que adquireixen pisos per fer pelotazos, no? No tenim una paraula en castellà, en català, per dir-ho. Per tant, existeix, existeix ja des de fa quatre anys, per exemple, Singapur.

Però això existeix des del País Basc, aquí a Europa A casa nostra, sí. El Consell de Garanties Estatutàries va advertir que vulnerava la Constitució i l'Estatut. El dret a la propietat privada, l'herència, la llibertat d'empresa, entre d'altres. Per tant, aquí sí que hi ha cert estament judicial que això no ho veu clar, que això pugui passar, no?

Per això dic que ens topem amb el problema que aquestes regles de joc, algunes s'intenten tocar des de Catalunya, però al final s'han d'acabar decidint a l'Estat. Això ja va passar amb la regulació de preus del lloguer. La regulació de preus va començar aquí. Al Parlament amb una llei l'any 2020 que posava un topall i deia vostè no pot pujar el preu del lloguer d'un veí un 50%, podrà fer un augment moderat. I el que va passar és que va ser tombat. Al final, el govern d'Espanya, amb el Parlament, ho va tirar endavant dins de l'anomenada llei vivienda.

Per tant, aquí cal implicació de tots, generosament, i des d'una visió més estatal.

Sí, ho veurem. També el Consell de Garanties Estatutàries es posiciona en alguns casos. Jo no entraré en el debat jurídic, però en alguns casos falla en un sentit, falla en un altre, i després això no impedeix que fent les modificacions pertinents pugui tirar endavant. Però és veritat que a Catalunya hi ha una oportunitat, que a més això de les compres especulatives s'afegiria a una altra norma que ja està vigent i és poc coneguda, que es va fer fa una mica més d'un any, que bàsicament diu, si tu ja ets gran tenidor, si ja tens molts habitatges, i en una zona tensionada vols comprar-ne més. Gran tenidor, recordem que és A Catalunya és més de cinc habitatges. Més de cinc habitatges, ho dic perquè. Si ja tens almenys cinc habitatges i tu vols adquirir un altre en una zona tensionada on la població local no pot accedir a una casa, a un pis, aleshores hauràs de pagar de l'impost de transmissions patrimonials un 20%. En canvi, si ets menor de 35 anys i estàs buscant una casa per viure i el teu primer habitatge tens un ITP reduït a la meitat. És una mesura que estem estudiant, mirant quins efectes està tenint, però fixa't, no és una prohibició, simplement el que fa és dir, jugo amb els impostos per desincentivar les compres d'aquells que ja tenen molta riquesa i es volen fer més rics en pisos i per incentivar que qui està competint amb aquests inversors pugui comprar-se el seu primer pis, no?

Crec que hem de posar el focus també amb els grans tenidors, ho deia també la Laura abans, no? Una de les grans qüestions que hi ha sobre la taula és saber si anem cap a una concentració al final de la propietat, cada vegada amb menys mans, i això també té més dificultats perquè al final menys gent podrà accedir a això, no? A Barcelona les empreses acumulen un 12% de tots els habitatges de la ciutat. Són dades de l'Observatori de l'Habitatge de Barcelona. I avui, per exemple, en aquest programa hem explicat que el Fons d'Inversió Blackstone no renovarà 400 contractes de lloguer social per posar aquests pisos a la venda, com ara explicàvem. La Vilma és una de les afectades.

En todo momento yo he dicho que sí que quiero comprar, pero no a un precio de mercado, porque me han puesto un precio de mercado, 227.000. Es algo injusto porque nosotros ya hemos pagado muchos años de hipoteca, de alquiler e incluso nos hemos gastado nuestros ahorros.

La bústia de denúncias del matí de Catalunya Ràdio és el 636-360609. Aquest és el principal problema que tenim ara, a nivell més general, que hi ha una concentració de poder, de propietat?

Sí, durant gairebé 50 anys, la gran aposta primer del govern franquista i després dels grans partits que van governar durant els anys de democràcia va ser. Construir una classe mitjana i el centre de gravetat de la classe mitjana era que amb el teu treball i el teu esforç et compraves un habitatge i la idea era que el mercat permetés a tothom. Creixer. És a dir, no només et comprabas un pis i l'administració t'ajudava. Si feia un habitatge protegit, al final podies acabar sent propietari d'aquell habitatge protegit. I anys més tard, la manera d'ajudar-te era ajudes fiscals per poder comprar i que la hipoteca et sortís millor. La idea era que si tothom entra en aquest mercat i el preu sempre puja, això ens beneficia a tots. Té efecte riquesa. I fins i tot, en èpoques de, ostres, no guanyo tants diners en la meva feina, si el preu del meu habitatge puja, això genera un efecte de riquesa, un efecte patrimonial. No guanyo prou més diners, però el meu patrimoni augmenta. Clar. Aleshores, exacte. Això és un model que jo crec que ens hem de treure les ulleres ideològiques i dir, o sigui, ni d'esquerra ni de dretes, durant un temps va funcionar, va funcionar. Jo dic perquè això ho va defensar des de Thatcher fins a Felipe González, passant per Jordi Pujol. A partir de l'any 2008 vam entrar en un canvi de paradigma. Portem ja gairebé dues

dècades on el model aquest no és sostenible. I s'explica molt ràpidament. No és sostenible una societat on tothom té un pis al preu del qual sempre puja, perquè hi ha un moment en què els joves o els treballadors que no tenen un habitatge en propietat. Ho comencen a tenir cada cop més complicat, perquè si els preus dels habitatges pugen, pugen, pugen, i tothom s'enriqueix si té un habitatge, però els salaris no pugen, aquells que no tenen habitatge no poden entrar-hi. Llavors, la societat de propietaris és cada cop més un club exclusiu i excloent. I ara tenim un problema, i és que, que això ens ho hem de ficar al cap, si el preu puja, puja, puja i puja, i aleshores és una molt bona inversió, per nassos deixa de ser assequible. L'habitatge no pot ser la millor de les inversions, la més rendible i al mateix temps superassequible. És una contradicció, és un joc de suma zero, com diem en economia. Per tant, cal un canvi en les regles del joc. I sobretot també cal entendre que, i respondent a la teva pregunta, que el que està passant des de fa temps és que, per una banda, és molt difícil entrar en la societat de propietaris. Cada cop és més difícil comprar-te un pis si no tens uns pares amb diners. Simplement. Si tens pares amb diners que t'ajuden, et podràs comprar un pis.

Si no, no. Ara mateix està així. Difícil entrar. I per una altra banda, la gent propietària, que ja és propietària, ens estem trobant que quan arriba a una certa edat, es troba. Amb què s'ha de vendre el pis o la casa per poder-se pagar la residència o poder pagar a persones que et cuidin. Vivim cada cop més pràcticament fins als 90 anys, serà el més habitual. Això vol dir que una part molt important de la teva vida t'han de cuidar. Què fa molta gent? Cada cop més gent. Anglaterra s'està veient de manera accelerada. Vendre's la casa per poder-se pagar aquestes cures. Qui es queda la casa quan surt a la venda? No se la queda un petit propietari com tu. Se la queden individus que ja tenen grans patrimonis. Que fan negoci, sí. Llavors, la dada és claríssima. El nombre de persones amb un sol pis s'està reduint. El nombre de persones sense casa està augmentant. I, en canvi, quin és el grup que també augmenta? Aquells que ja en tenen diverses. Sí, bon dia, Jaime.

Jo, una de les qüestions que crec que passa quan parlem de la regulació de l'habitatge, i l'expliquem a qualsevol, a qualsevol persona del carrer, és que no s'acaba d'entrar de res perquè hi ha hagut tantíssima producció legislativa en els darrers anys que no sabem ben bé on som. A Catalunya, jo crec que ja ni els periodistes experts poden seguir la quantitat de coses que s'han aprovat, que s'han derogat, que han anat el Constitucional, que han tornat, a nivell català, els darrers 5-6 anys, han aprovat centenars de regulacions. A Espanya passa una mica el mateix. A Espanya, és veritat que la llei d'habitatge és de l'any 2023, però després de decrets n'hem tingut al Congrés d'una decena fàcilment. Passa el mateix també, les mesures que es fan a nivell municipal i podríem seguir. I això passa a Catalunya en un moment on tenim, diguem-ne, governs favorables, o a Barcelona, governs favorables al dret a l'habitatge, podríem dir, a l'Ajuntament, a la Generalitat, al govern central. Llavors, què passa perquè aquest tema no es posi el fil a l'agulla? És a dir, per què no som capaços de solucionar? No és bo el. És molt, tècnicament, legislativament, molt complicat. Quina seria l'explicació perquè seguíssim passant aquesta mena de desnonaments i aquest problema de l'habitatge que sentim tothom i que crec que és bastant evident que no s'ha solucionat?

Uf, o sigui, aquí entrem molt en política, també, no? O sigui, a veure, hi ha motius, diguem-ne, estructurals, que és que una part important de la classe política. Creu que la societat és com ells? Perquè si tu mires els parlaments, el que trobaràs és que la proporció de persones amb l'habitatge en propietat. Pagat, pràcticament, és molt elevada, és més elevada que la societat. O sigui, la societat està canviant molt ràpid i els parlaments encara no la reflecteixen. Això llavors és no volent. Espera, espera, o sigui, parlem que alguns tenen l'habitatge en propietat i després també hi ha un percentatge de persones que cobren rendes de lloguer als parlaments molt més elevat que en la societat. Aquesta és una. Això no vol dir. Jo no diria que aleshores la seva posició a la vida subjectiva determina la seva manera de fer política. No hauria de ser així i ni molt menys és sempre així. Hi ha gent que té riquesa i que és d'esquerres. Exacte, hi ha gent que és multipropietària o gran tenidora i defensa regulacions de tota mena. Comunistes, fins i tot. I també passa al revés. Hi ha gent molt pobra que defensa potser les posicions més de pro-mercat lliure i no tocar res. Però la qüestió és que hi ha la idea, de fons. Que encara el gruix de la societat li interessa que el preu de l'habitatge sempre pugi. En el llibre dels secrets de l'habitatge li dedico una part gegant. És un capítol que es diu Per què no volen abaixar el preu? Hi ha un tema que és creure que l'habitatge és un factor macroeconòmic. Si el preu de l'immobiliari no puja, sinó que baixa, això és dolent per les famílies, pels bancs, per les empreses, perquè els seus balanços es poden veure afectats.

Estàs dient que no volen. Per això em sopta moltes vegades, perquè quan parlo he parlat amb tu moltes vegades i amb més experts. I moltes vegades, al final, la conclusió, que és molt, molt dolorosa, jo crec que és una cosa que, quan ho dius cru, fa molt de mal, És que no és bo, en realitat. És que ja s'ha acceptat.

Però és que per voler també s'ha de voler un consens i s'ha d'estar disposat a cedir amb cos. És a dir, Gabriel Rufián, per exemple, aquestes últimes hores, ho sentíem abans, deia, hem de fer un pla molt ambiciós i que deixin rere junts. Això vol dir bloquejar i que no s'avancin al decret. És a dir, no sé si aquest és el moment en què s'ha de fer. No ho sé, eh? Ho dic des de. Potser sí. Però no sé si s'ha de fer això o s'ha d'intentar buscar un consens base. Sobre el qual després construien eleccions i aquí sí que fe una guerra programàtica del que ha de ser el problema.

En l'any 23 es va aprovar la llei d'habitatge. Jo no et dic solucionar-ho tot amb una llei. Jo no soc, en fi, no crec en la política màgica, ja sé que les coses es fan a poc a poc. Però home, que la llei no ha cap. No solucioni, ja sé que va millorant les coses però que una llei que tenies absoluta majoria no solucioni els casos més flagrants o que avui seguim una mica en una dinàmica molt semblant després de tenir una llei a mi se'm fa difícil si no fos per aquesta cosa de és que no hi ha molta voluntat política la

llei és justament una demostració del que parlàvem ara aquesta llei havia d'haver inclòs una gran bateria de mesures. I us puc dir que en els documents, en els wards que circulaven entre els ministeris, els experts, els moviments socials, els sindicats, de les 25 idees que hi havia, sobretot dels que es porten tota la vida dedicats al problema de l'habitatge, doncs en van arribar una i mitja i modificades i descafeïnades. Aquesta és la primera. I la gran mesura de la llei vivienda, n'hi ha més, però la gran, que és la possibilitat de regular, contenir les pujades de preu, s'aplica només en dues comunitats autònomes i alguna ciutat més, que és Navarra i Catalunya, i s'aplica, però s'aplica a mitges, que si voleu parlem d'això. Però nosaltres traurem dades sobre el grau de compliment de la regulació dels lloguers al nostre país, a Catalunya. I per sol·licitació que

hi hagi més inspectors que controlin això, Jordi.

S'han obert com molts melons, jo crec que és molt interessant el que expliqueu. Començaves amb el tema del Rufián, que literalment deia que s'ha d'imposar el que nosaltres diem a Junts. Jo crec que hi ha partits que viuen de fer discurs sobre l'habitatge. I per tant són els primers no interessats en arribar a acords amb partits que han intentat demonitzar. Llavors, jo crec que la política no s'hauria de mesurar en l'abundant de les propostes, s'hauria de mesurar en l'èxit de les polítiques que has aplicat. I en aquest cas, a nivell d'Espanya, han governat tots els partits i està on està. I Catalunya, estem on estem. Per exemple, crec que també, i m'ha agradat perquè el Jaime feia una interpretació global de coses que afecten, que no funcionin rodalies és un desastre per a l'habitatge. Però que es perdonés la vida als bancs que van estafar a tota la classe mitjana venent preferents és un desastre per l'habitatge. Per què? Perquè han deixat com a única font d'estalvi segura el totxo. Per què? Perquè quan tu havies estat estalviant tota la vida, els havies posat al banc, et havies refiat del senyor que et deia posa'ls aquí que ja veuràs que anirem bé. Valor segur, l'habitatge és un valor segur. No, no, no, abans. Això ara sí, perquè això de moment encara és així, perquè va pujant. Però tu abans, quan no feies habitatge

i anaves al banc. Era un element d'especulació.

Et van enganyar, es van quedar els teus gestalvis. Van arruïnar la classe mitjana catalana als bancs. I no ha passat res. Llavors van petar. A tots els pisos de la Sareb no s'han activat. Perquè jo deia, que es controli el preu del lloguer, ajuda el que ja té casa, el que ja té casa. No li puguin pujar el 50% d'un any a l'altre. I això està bé. Però no fa que més gent tingui accés a la casa. És més, fa que els llogaters puguin triar, probablement, gent amb millor perfil que d'altra. Per tant, l'única manera d'actuar clarament és posant més oferta. I aquí la feina no s'ha fet per part de les administracions públiques. I una cosa més, avalat per sindicats i líders sindicals que ho deien. L'habitatge públic que es va construir fa anys enrere es va privatitzar.

Enrocar-se en posicions no és la sortida a res. Partim de la base que aquests decrets s'han anat paralitzant perquè, de fet, el govern de Sánchez al gener va presentar un decret òmnibus on ajuntava les pensions, barrejava tot el que té a veure amb l'habitatge. I això va fer, segurament com una mesura de pressió política, era interessant, però deslluïa o diluïa totalment la política d'habitatge i la importància d'aprovar una moratòria. Es va intentar després al Fabre, però aquí sí que Junts un altre cop, defensant en aquest cas els petits propietaris, ho va tombar. Però a mi sí que m'agradaria dir que l'habitatge té una altra aresta que se'ns escapa a vegades, que és el que provoca, i provoca una situació de senseiarisme, de xabulisme, d'infrahabitatge, que a Catalunya s'està normalitzant els últims anys. De fet, hi ha una llei contra o per atendre el senseiarisme a Catalunya que porta sis anys bloquejada, per un tema també que va començar a tramitar-se amb el govern aragonès, però amb la convocatòria d'eleccions aquesta llei es va aturar i ara crec que porta una intramitança i és una llei que dona resposta a una situació provocada directament per aquest impacte de l'habitatge, aquest senseiarisme. Que en algunes entitats socials amb les que he pogut parlar aquests últims dies m'explicaven que el 30% dels usuaris dels seus serveis de senseiarisme són persones que treballen. Aquest és el drama, sí, sí. Que gent que treballa,

que es guanya la vida, ens han dit tota la vida, si tu treballes, la vida teva serà digna, no? El treball dignifica. Dignifica què, si no pots pagar un habitatge? Clarament. Sí, jo li volia fer dues

preguntes al Jaime que van molt lligades amb el cas de la Mari Carmen. La primera és que su mare està proposant l'expropiació del pis de la Mari Carmen, cosa que a mi em sembla personalment perfecta, però no sé si resol un problema col·lectiu o si bàsicament va a resoldre la seva situació personal. Llavors, la primera pregunta és que caldria plantejar expropiacions més generals de pisos de fons voltors que pretenen fer negoci amb l'habitatge, hi ha un paràlegal per això, i la segona és si, com demanen alguns col·lectius, hi ha marge també legal per prohibir les compres d'habitatge per part de grans fons voltors.

Aviam, ara mateix a Europa s'està posant aquesta qüestió sobre la taula, a les eleccions de l'estat de Berlín sabeu que ha guanyat una força política que bàsicament el que està dient és que s'ha de tirar endavant el resultat del referèndum on es va preguntar als berlinesos si s'havia de nacionalitzar els habitatges en mans dels fons d'inversió. I realment és una mesura que ens hem de prendre molt en sèrio. Perquè el que estem veient és que, per una banda, el mercat pot ser extremadament inhumà, com en el cas de la Marga i de la Mari Carmen, però, a més, el mercat està sent extremadament ineficient. És a dir, que hi ha propietats en mans de bancs, de fons i de determinats actors que estan abandonades i que no només no estan sent utilitzades o mal utilitzades, sinó que causen problemes a les comunitats de veïns. Aquí l'administració hauria de tenir eines, ja no només per exercir el tanteig i retracte com s'ha fet a Catalunya, que vol dir que pot entrar a comprar l'habitatge quan aquell habitatge es posa en venda. O sigui, s'han de complir unes condicions, que és que provingui d'una execució hipotecària i que hi hagi un gran tenidor calvent. Aleshores, l'administració pot oferir el mateix preu i quedar-se'l i passar al sistema públic. S'ha d'anar més enllà d'això. Ens ho hem de començar a plantejar. Tant les expropiacions com les prohibicions. Sí, i fixa't, jo aquí no parlo de mesures

de nacionalització i de convertir-ho tot en habitatge públic. No, no, aquest habitatge, per exemple, podria passar a mans d'empreses privades que funcionen amb uns criteris diferents als dels fons. Empreses de lucre limitat, a Europa en tenim moltíssimes, són les famoses housing associations, són empreses. Són empreses que tenen unes regles del joc, que les marca l'administració, que diu, escolta, això és com la sanitat, és un bé, un servei de primera necessitat, per tant, vostè ha de. Gestionarà això com una empresa, però amb uns criteris que garanteixin la protecció i el benestar dels veïns. I ens ho hem de plantejar. I si es pot? Evidentment. La Constitució Espanyola té l'article 128 que diu que tota la riquesa nacional està sotmesa a l'interès general. Quan s'ha de fer, s'ha d'electrificar o s'ha de fer passapons, s'ha de fer obres d'interès general, des del temps de Franco el que es feia era expropiar terrenys per poder-ho fer. Doncs amb l'habitatge, i no només l'habitatge, els sols i terrenys en mans de grans tenidors i actors que n'estan fent un mal ús o directament els tenen allà, diguem-ne, abandonats, l'administració. Per causes absolutament justificades d'emergència nacional, hauria de poder intervenir. Ara bé, se l'ha de dotar a l'administració, perquè el problema és que els governs tenen menys diners, molts menys que els fons d'inversió. Estan molt descapitalitzats. Això n'hem parlat alguna vegada. El que hem vist en els últims anys,

Pickett i Zucman ho han estudiat, els economistes de la desigualtat, és que el sector privat, els grans actors econòmics, cada cop tenen més riquesa, i els governs, malgrat que ens parlin de les polifiscals, resulta que els governs. Com que depèn molt dels impostos de la classe mitjana i no recapta dels més rics, estan empobrits. Llavors, tu necessites. Els governs tenen menys diners que els fons voltors. Llavors, com fan els governs? Perquè, evidentment, quan parlem de nacionalitzar, el que es fa és que el govern entra i paga un preu just. Paga el preu que toca. No vol dir que el roba. No és un robatori. El que passa és que utilitzes la llei per dir me l'has de vendre, això sí, però jo te l'he de comprar un preu just. Aleshores, aquí s'ha de fer un pla valent, un pla d'estat, Amb un consens, evidentment, com deies, un pacte que permeti a les administracions poder adquirir habitatges que no estan sent ben gestionats o que estan sent producte d'especulació. I també sols solars per poder augmentar l'oferta. El mercat, lamentablement, està sent incapaç. Aleshores, hi ha actors de mercat que volen fer les coses diferents, eh? Que volen fer habitatge no pels més rics, sinó habitatge, diguem-ne, per a les classes treballadores, mitjanes, i amb aquest mercat s'ha de treballar. Però hi ha una part massa gran, massa gran del diner,

que en comptes de pensar en com puc aconseguir fer habitatge assequible per la gent, està pensant en com puc comprar cases isolars, o sigui, obres ja existents, per treure'm més diners. El 80% dels diners dels fons d'inversió no van a construir, van a comprar actius que ja han estat existents, des de cases fins a residències d'ancians, per treure'm la màxima rendibilitat. Aleshores, Aquí, lamentablement, em temo que els fons no ens ajudaran, i per tant necessitem un nou teixit empresarial, i aquí hi ha molt a fer, un pla industrial en aquest sector, i un estat, un govern fort. Després de la Segona Guerra Mundial, els grans sistemes d'habitatge protegit europeus, que estaven a l'altura de la sanitat i l'educació, les va impulsar el sector públic, de la mà del sector privat. Però és que el sector públic no pot, diguem-ne, contentar-se amb anar arreglant els errors de mercat, que és el que fa ara. Mira, et construiré una mica d'habitatge públic per aquí, regularé per allà. No, has de passar a. Determinar les regles del mercat. No has de ser un market fixer, com diu la Mazzucato, l'economista, sinó que has de ser un market shaper, que vol dir que generes un nou sistema d'habitatge amb unes regles diferents i tu, des del sector públic, has de tenir un paper director. Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona. Gràcies per acompanyar-nos.