Jaime Palomera: "Per primer cop a Europa, s'atura un país per l'habitatge"

Saludem aquesta hora Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona. Jaime, bon dia. Hola, bon dia. Quina valoració en fas d'aquestes primeres hores de la vaga?

Bé, de moment ja hem vist que s'han aturat les principals artèries del país, les grans empreses, i veurem com avança el dia, però és un dia, passi el que passi, haurà estat al final del dia històric, perquè és la primera vegada al nostre país, i de fet en el nostre entorn europeu, on hi ha una aturada, una vaga, al voltant d'una qüestió tan sensible com l'habitatge i el cos de la vida, on estan organitzant-ho implicadíssims els sindicats de l'habitatge, però també els sindicats de classe, del treball, al voltant d'aquesta qüestió. I és una mica també. Un símbol de la nostra època, perquè estem en una època on un dels grans, grans, grans problemes és que tenir un salari, fins i tot un salari mínimament digne, no et permet arribar a fi de més amb tranquil·litat, amb comoditat. Aquesta és la gran qüestió. I per què passa això? Perquè la vida s'encareix i s'encareix i no s'estan abordant les causes del problema. El missatge d'avui, Jaime, qui diries que l'ha d'escoltar? En primer lloc, on estan anant els sindicats a aturar-ho tot? Estan anant a les grans empreses, allà on hi ha els símbols del poder econòmic. Ahir, per cert, diria que CGT va anar fent-hi tot a foment, va entrar a foment i, per tant, el dit apunta a la desigualtat de riquesa i, per tant, als grans poders econòmics, que en els darrers anys, ho acabem de veure, en els darrers quatre anys,

els superrics, parlem d'aquells que tenen patrimonis de més de mil milions d'euros, en quatre anys han doblat, han duplicat la seva riquesa. Per tant, en primer lloc, clarament, els responsables. Del problema són els grans fortunats del país que, malgrat que la majoria de la població s'empobreix, en els darrers anys veuen com els seus patrimonis i els seus actius i riquesa augmenten i les dues coses estan relacionades. I crec que, en segon lloc, l'altre actor al qual s'apunta són els responsables polítics. Tot això va començar. Quan al Congrés dels Diputats els dos decrets que intentaven aturar l'assignia de l'encariment de l'habitatge van ser tombats pel Parlament. I, per tant, el dit també apunta a la classe política, és a dir, a tots aquells que al final tenen la responsabilitat de canviar el model o de fer com fins ara, que és canvis tímids. Si no es fan canvis importants, si no es fan lleis i es fan mesures per canviar el rumb, la direcció, el problema empitjorarà i per tant la desigualtat augmentarà i també el malestar.

Que recordem que tot això venia també del cas Mari Carmen, que va precipitar aquesta convocatòria també d'eleccions amb els decrets, els darrers també d'aquesta crisi ferroviària, que arran de l'accident urda, que també sumat als casos de presumpta corrupció, doncs semblava que havien eclipsat aquesta crisi de l'habitatge, però finalment continua i sembla ser que serà el gran argument i el gran tema d'aquesta campanya. És a dir, finalment, aquesta vegada tornarà també a posar la qüestió de l'habitatge al centre, que era un tema important pels que us dediqueu a això i pels que alerteu que la situació és molt complexa i molt greu. És a dir, estem en hores molt greus pel que fa a l'habitatge.

Sí, també aquesta és una de les funcions d'una mobilització com la d'avui. Està començant. Portem unes hores, però hi haurà grans manifestacions aquest vespre, aquesta tarda, i per tant, evidentment, en el context actual, el que es fa és dir, escolta'm, aquesta campanya electoral ha de parlar dels grans problemes de la població. Ja ho sabeu i ho he explicat moltes vegades, però recordem que ja des de fa dos anys l'habitatge és la principal preocupació de la ciutadania i després hi ha altres qüestions vinculades. Tampoc oblidem que el preu de l'alimentació, de la cistella de la compra, està augmentant en els darrers anys a un ritme molt superior que els ingressos. I us dono la dada molt ràpidament perquè tothom ho recordi. El sou mitjà en els darrers 10 anys ha augmentat un 25%. L'alimentació, el que comprem al mercat o al supermercat, a les botigues, ha augmentat un 45%. 25% els salaris, 45% el menjar. I l'habitatge, ja sigui de lloguer o de compra, al voltant d'un 80%. Això és el que ha passat en la darrera dècada. I això és el que explica el malestar no només aquí, sinó també en molts altres països europeus. Amb aquesta vaga i amb aquestes mobilitzacions el que s'està fent és posar al centre del debat aquest problema i empenya els polítics que estan en campanya justament a parlar d'això i a dir què faran, què proposen per resoldre aquest creixent problema. I no desviar l'atenció, no desviar el focus cap a altres qüestions, que quan preguntem, quan fem recerca i preguntem a la població quines són les seves preocupacions, insisteixo en que veiem que la qüestió de l'arribar a final de mes és la principal. De fet, el que veiem, i us dono una dada de més, que és important també, el 70% de la ciutadania diu arribar a final de mes. Però al límit. És a dir, jo puc arribar a fi de més, puc pagar les factures, la llum, el lloguer, la hipoteca, el menjar, les coses dels fills, però no ho faig amb comoditat, perquè un cop he pagat tot això, o no puc estalviar res, o estalvio tan poc que això em dona una inseguretat enorme perquè no sé si podré fer front a qualsevol crisi en el futur. Aquesta és la qüestió.

Deia Joan Brossa que la gent no s'adona del poder que té, que amb una vaga general d'una setmana n'hi hauria prou per ensorrar l'economia, paralitzar l'Estat i també demostrar que les lleis que imposen no són necessàries. Ho hem oblidat potser massa, això que hi ha un poder de la gent, perquè suposo que tothom també mira molt per ell i massa poc per la col·lectivitat i això també ens porta a un món cada vegada més. Més egoista. La Feoet diu que el seguiment de la vaga és baix a la majoria de sectors, però que no concreta encara les xifres, veurem què és el que acaba passant. Però si és veritat, Jaime, que pel que estaves explicant molt bé ara, podria passar que molta gent no pogués ara mateix plantejar-se renunciar a una part del sou. Que no fes vaga, però que, per exemple, sí que participi de la concentració que hi haurà aquesta tarda. És a dir, aquí veurem situacions també molt complexes, gent que potser haurà dit, mira, ja votaré a les eleccions, ja ho manifestaré allà, per tant, no surto ara a aturar la producció del país. Ho veurem, no sé què passarà, però és un argument que és compatible precisament per la demanda d'aquesta vaga.

Sí, és perfectament factible i això també es veu que molta gent ara mateix pensi que un dia de sou, que és perdre un dia de sou, és un risc que no vol córrer. A vegades també, malgrat que és un dret constitucional, hi ha molta gent que si no veu en el seu entorn la seguretat de si jo paro, a la meva empresa no passa res i no. No hi haurà represàlies, doncs també li costa fer. Però el que és segur és que mirant les dades i mirant les preocupacions de la ciutadania, clarament la principal reivindicació de la manifestació, que és aturar l'augment del preu de l'habitatge i de tot allò bàsic, ressona i connecta amb el sentit de la majoria de la població. És un problema que està afectant a la grandíssima majoria i, per tant. La vaga també té aquesta funció, és a dir, és produir una sacsejada, és agitar i també mostrar, la gent ho veurà des de casa, la solidaritat, perquè, com deies abans, és veritat que venim de dècades on els vincles socials s'han anat deteriorant. És a dir, el vincle social entès com construir comunitat més enllà d'un mateix, començant per la família, la família extesa, els amics, els companys, les organitzacions. Venint d'allà, però també és cert que en l'època més recent hi ha hagut una revifada dels sindicats. I els sindicats d'habitatge són una de les mostres més clares d'això. No existia abans la idea de jo m'organitzo al voltant d'un problema com que em puja el preu de l'habitatge, del lloguer, de la hipoteca, o que em volen fer fora de casa, i m'organitzo amb altra gent i constitueixo una organització amb milers d'afiliats. Que també funciona com una comunitat que em protegeix quan tinc un problema i per tant deixo d'estar sol i tinc aquesta família que m'empara. Això no és nou, és a dir, hi ha una llarga història, més de 150 anys de sindicalisme, però justament en els darrers anys hem vist una rebifada i Catalunya. N'és un exemple, de fet, Europa es mira Catalunya com un exemple del nou sindicalisme. Per tant, és veritat que hi ha una corrent de fons que és aquesta debilitació del vincle social i de les solidaritats. Però en l'època més recent, justament per aquesta desigualtat que creix, què fa la gent? Què fa l'ésser humà? L'ésser humà busca trobar això, empatia en els altres, no pot viure sol. La soledat t'escanya i, sobretot, en un model econòmic que cada cop t'empobreix més. Necessites els altres. I el que estem veient en els darrers anys és això, un retorn d'aquestes formes d'organització que alguns deien que eren coses del passat i no. Les xifres d'afiliació dels nous sindicats, tant d'habitatge com també del treball, van augmentant.

Assenyalava aquesta desimplicació social perquè, per exemple, en el cas de França, quan vam anar a fer un programa especial de les protestes dels estudiants a París, hi havia una pancarta que em va sobtar molt d'un centre privat que es diu Charles PQ, que és un centre d'estudiants de classe alta, diguéssim. Hi havia estudiants de classe alta que es manifestaven amb una pancarta que deia Charles PQ solidari amb els instituts públics. És a dir, encara que jo sigui ric, no soc idiota, venien a dir també en una altra pancarta. I crec que és important també posar-ho de manifest perquè estem assajant molt les diferències i convé veure com hi ha certa esperança, molt poca en aquest sentit, és veritat. Però que va d'això, que va d'una lluita que és de tots, encara que a alguns no els afecti, perquè tenen aquest privilegi, que sàpiguen que és una lluita que ens afecta a tota la societat.

Sí, i pensem també que la gran desigualtat per on s'està trencant la cosa és per dalt de tot. És a dir, que hi ha un gruix social de població treballadora, classes mitjanes, també propietàries, que tenen alguns actius que també es veuen directament afectades, perquè el que estem veient en la darrera dècada és que només van realment a millor els molt rics. Hi ha una part. Estem parlant del. Estan tocant os, alguns, amb l'actual model econòmic, perquè qui surt perdent ja no són només aquells que fa temps que són perdedors i que pràcticament no arriben a final de mes, sinó que és una part molt gran de la classe mitjana. La classe mitjana inclou situacions molt diverses i per això dic que quan parlem que la riquesa dels molt, molt, molt rics està disparant, Ens referim a patrimonis multimilionaris que són els que creixen amb molta força i no són els de l'advocat o el dentista que potser té dos o tres pisos i que sembla que li va bé. I aquesta classe mitjana, això també ho percep, aquesta desigualtat creixent. Però és important entendre que quan el preu de tot augmenta, això no té a veure simplement amb crisis internacionals. Hem vist com, després de grans crisis o de xocs com la guerra d'Ucrània o la pandèmia, un cop passa la crisi, allò que havia augmentat de preu, com un coet, aquest preu, en comptes de baixar com un coet, baixa com una ploma, molt a poc a poc. I això té a veure amb que una part dels beneficis de les grans fortunes del país. Estan sostenint preus artificialment alts. I d'aquí ve la desigualtat i la transferència de riquesa que s'està donant de baix cap a dalt. I què és el que hauríem d'estar fent per anar bé com a país i per construir una prosperitat compartida? Doncs, per començar, és simplement frenar aquest procés. En la mesura en què el preu de tot segueixi pujant al ritme que ho fa. La gran majoria de la població s'empobrirà, però bàsicament perquè hi ha una minoria super, super, super rica que cada dia té més i més i més. I això està contrastadíssim, les dades ens ho mostren, però fins que la gent no pari i no digui prou, doncs aquest procés no s'aturarà tampoc. Però com a mínim el que hauríem de fer és frenar. Aquesta absorció de recursos i de riquesa cap a dalt que s'està donant des de fa anys.

Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, gràcies per acompanyar-nos.