Jardins de pluja

Perspectiva L'arquitectura a Catalunya Ràdio amb Josep Lluís Blázquez.

Hola, venid aquí a l'edició d'octubre del 2026 d'aquest magasí mensual del Perspectiva. Com sempre, el divendres més proper, el dia 15 de cada mes, un programa que, com ja és habitual durant tot aquest any a causa de la malaltia, allau de celebracions, exposicions, festivals i esdeveniments culturals de tota mena, que es generen a causa de la capitalitat mundial de l'arquitectura, Barcelona 2026, de l'any Gaudí, etcètera, etcètera, no el podem dedicar a parlar-vos de projectes arquitectònics i urbanístics, sinó que ens hem de centrar en totes aquestes celebracions que tenen l'arquitectura com a protagonista. I ja en tenim ganes d'explicar-vos un munt de projectes de ciutat, paisatge i urbanisme molt interessants que s'estan desenvolupant a sectors de gran futur, com som la Sagrera, les Tres Xemeneies, el nou Hospital Clínic i tants altres. Però tot arribarà. Al programa d'avui començarem parlant-vos del Premi Europeu de l'Espai Público Urbà que promou el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que aquest dijous ha proclamat el guanyador de la seva edició d'aquest any, que ha estat el projecte Zuit Park a Amberes, obra dels estudis Tractebel Atelier ADR i George de Combe. De seguida us en donem més detalls després d'explicar-vos la resta de coses que tenim escampades per la taula de dibuix amb la Maria Rovira. Com estàs, Maria? Hola.

Hola, Pep Lluís. Doncs bé, ja veus, avui esplèndida i amb un munt d'exposicions per aquestes properes setmanes que no ens les acabarem ni fent hores extres. La majoria d'elles relacionades amb la crisi habitacional, però també amb els models de ciutat que van prenent forma, ja no només a Barcelona, sinó també a l'àrea metropolitana i a la resta de ciutats del país, com ara Ciutats en Trànsit, Repensar per Regenerar, el Palau Robert, Paisatges Perduts, el Pati Llimona o el Dret a la Ciutat, a tres espais dels barris de Muntanya de Barcelona.

Sí, això serà la primera meitat del programa. L'espai central, com sempre, dedicat als llibres i els poemes d'arquitectura, amb els nostres col·laboradors habituals, en Marc Longarón, director de la Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell, i l'arquitecta i poeta Cristina Alvarez Roig. I per acabar el programa d'avui, Sardà, més enllà de l'Eixample,

Sí, aquest és el nom d'una exposició sobre la vida i la trajectòria d'Ildefons Sardà que s'inaugurarà al desembre a la seva vila natal, Centelles, i després farà itinerància per Barcelona i Madrid. Ens ho explicarà el seu comissari, l'enginyer de camins Francesc Magrinyà.

Sí, una visita molt esperada, tot aquest any que teníem ganes de conversar amb ell, sobretot des que va publicar la passada primavera el que podríem considerar l'obra definitiva sobre Ildefons, Cerdà, Teoria Cerdà, la revolució urbana i industrial. I ara, amb motiu d'aquesta nova exposició, programada pel desembre a Centelles, tenim l'excusa perfecta per convidar en Francesc Magrinyà al Perspectiva. Això serà, com dèiem, per acabar el programa d'avui. Ajustem el paral·lel, esmolem els llapis i ens hi posem. Perspectiva. Aquest dijous, 15 d'octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona s'ha proclamat el guanyador de la tretzena edició del Premi Europeu de l'Espai Público Urbà, certament bienal, que impulsa el mateix CCCB amb una xarxa europea d'institucions, com són l'Arc& Ref de Bordeus, l'Architectur Zentrum de Viena, la Cité de l'Architecture et le Patrimoine de París, la Ciba de Brussel·les, el Deutsches Architekturmuseum de Frankfurt. L'Esti Architecture& Museum de Tallinn, el Cortes Epitest i Hotspont de Budapest, el Museu Arc Architectur de l'Iuliana i l'Architecture Foundation de Londres.

Aquesta edició del Premi té un caràcter especial, doncs es celebra el seu 25è aniversari. Bé, en realitat serien 26 anys, perquè és la tretzena edició i el Premi és bien alt. El cas és que en aquesta ocasió s'ha batut el rècord de projectes presentats amb un total de 381, procedents de 38 països de la Unió Europea. El guanyador ha estat el projecte Zuidpark d'Amberes a Bèlgica, una intervenció dels estudis Tractabel, Atelier ADR i Jors de Comb sobre un gran buit urbà al costat dels antics dics comercials Gedemte Zuierdoken. El resultat ha estat un parc urbà acollidor i inclusiu que contempla un gran ventall d'escales i detalls, amb una especial cura per l'aprofitament dels recursos hídrics al context del canvi climàtic, però també per la preservació de la memòria històrica i el disseny d'espais saludables i dignes per a la ciutadania. L'origen d'aquest gran espai urbà és el segle XIX i durant la dècada del 1960 va esdevenir una gran esplanada d'asfalt que funcionava com a aparcament, un espai sense vida que acumulava calor i saturava el clavegueram.

El disseny actual aprofita la forma dels antics dics per organitzar el parc en diferents zones. S'hi ha instal·lat un prat central per trobades, un jardí aquàtic, racons tranquils, pistes esportives i tres places que connecten l'entorn amb els museus i les cafeteries del barri. Per solucionar els problemes de drenatge, s'ha eliminat el paviment impermeable i s'hi han plantat molts arbres i vegetació, amb la qual cosa s'ha creat un sistema que recull i gestiona l'aigua de pluja de tot el districte. A més, s'han reutilitzat les pedres dels antics molls per mantenir el lligam amb la història del lloc i tot plegat ha transformat el que abans era un descampat de formigó en un punt de trobada viu per al veïnat.

A banda d'aquesta intervenció, el jurat ha reservat una menció especial al projecte Banja la Rotonda, arquitectura efímera realitzada per Leopold Banchini pel Festival Concéntrico de Logroño. En aquest cas, també destaca l'ús responsable dels recursos, però en una escala molt diferent. Una font ornamental transformada en uns banys públics temporals. La idea era capgirar l'ús d'un espai que només servia de decorat per convertir-lo en un lloc de trobada tranquil, amb la qual cosa es recuperava la funció que tenien els antics banys clàssics. L'estructura es va muntar amb llistons i plafons de fusta reutilitzables. Es van aixecar parets altes per tenir intimitat a dins, tot i estar enmig del trànsit rodat. I a l'interior es van crear vestidors, sales de vapor i zones amb aigua freda aprofitant la mateixa font.

De fet, els cinc projectes finalistes d'aquesta edició del Premi tenen en comú aquesta cura pel reaprofitament i optimització dels recursos hídrics. Dels altres tres, que encara no us els hem explicat, hi havia dos amb intervenció d'arquitectes catalans. De fet, gironins, tots dos. El primer a la plaça de les Glòries Catalanes, de Gens Ter amb Anna Coello, que es va endur aquest passat mes de juny el Premi FAT a la categoria de Ciutat i Paisatge per la segona fase de la intervenció, la corresponent a l'àmbit dels túnels i la canòpia urbana.

El segon projecte amb ADN Gironi era el Parc de la Pau, a Vitjensa, Itàlia, obra de Martí Frank amb Franco Zagari. Un parc ecològic de l'aeroport de Vitjensa que transforma l'antic recinte aeroportuari en un paisatge de 65 hectàrees que, a través de solucions basades en la natura, articula la gestió de l'aigua, la recuperació de la biodiversitat i la creació de nous espais col·lectius. I encara hem d'esmentar un cinquè projecte que inicialment figurava també entre els finalistes, però a última hora el jurat va decidir retirar-li aquesta condició, el corredor del riu Lessa, A Matosinhos, Portugal, obra de Laura Roldao i Maria Inés Sousa, donat que, malgrat ser un projecte que es pot considerar finalitzat, al riu encara persisteix la contaminació que se suposa que s'acabarà resolent a llarg termini.

Lluís Ortega, secretari del jurat en les tres últimes edicions del Premi. Sí, sí, són les tres últimes, són sis anys. Sis anys perquè, esclar, com que és bienal i estem al 25è aniversari, tot i que en realitat serien 26 anys,

no? Sí, correcte. És un observatori molt clar de la història de l'espai públic europeu. És una reflexió sobre el que ha de ser, sobre el que serà, però també el que ha sigut. És un espai molt interessant per a tothom, per a nosaltres que formem part del programa i per a la gent que pugui accedir a aquesta informació.

I una mica per celebrar-ho, aquest rècord de candidatures, oi? Com ha anat això?

Bé, suposo que és un fenomen també de la història del propi Premi, que es va fent més visible, i jo crec que també és un símptoma de l'estat de la qüestió de l'espai públic europeu i la importància que té. Llavors cada cop hi participen més, tant administracions com autors.

Molt bé, en aquesta edició, un leitmotiv que ho relliga tot, que és aquest gran valor de l'aigua en els entorns urbans i aquesta, diguem-ne, falera per aprofitar qualsevol mínima gota d'aigua, donar-li 20.000 usos. Sí, correcte.

És un fenomen que respon una mica a l'emergència climàtica en què ens trobem. Llavors, les ciutats cada cop més entenen l'espai públic com una mena d'infraestructura de gestió d'aquesta emergència i poder respondre. A vegades és per un tema de mancança d'aigua i a vegades un tema d'accés. Llavors l'espai públic s'ha convertit en un espai també de gestió d'aquest tipus de situacions i l'aigua és un element fonamental per respondre a això.

Normalment la decisió de qui és el guanyador al final es defineix per temes subtils, oi? Què és el que us ha portat a decidir-vos per aquest projecte d'enveres?

Bé, és una decisió difícil perquè són 380 projectes i és un procés molt llarg de discussió, de debats, van decidint per fases i al final les decisions. És un tema realment de subtilitat perquè tots els finalistes són projectes excel·lents. De fet, els 25 seleccionats formen part de l'arxiu, però al final es decideix per un. En aquest cas, el projecte jo crec que demostra la capacitat que té. L'arquitectura també per reconstruir espais que han d'estar cedits al vehicle i reconvertir-los en un espai cívic a partir de la naturalització d'un espai molt important de la ciutat d'envers. I ho ha fet d'una manera molt integrada, una gran intel·ligència de disseny, de projecte i una gran capacitat de gestió infraestructural hídrica i, per tant, aquesta integració jo crec que és el que la

fa molt única i molt interessant. Molt bé, i al final tampoc us n'heu pogut estar de fer una menció especial per aquest projecte, aquesta rotonda transformada en una piscina ocasional del Festival Concéntrico de Logroño, també amb aquest leitmotiv de l'aigua, però també el valor inspirador.

Sens dubte, de fet hi ha hagut diversos participants que ens ho han mencionat, són espais de risc, d'invenció, d'experimentació i també d'inspiració, com dius tu, i de prototipatge, és a dir, gairebé són espais com de que ens permeten pensar d'una manera explosiva i intensa opcions que apareixen a la ciutat i que a vegades costen de fer si no les fem en aquest format. En aquest cas és un projecte de molt curta durada, però que vam considerar que tenia una excel·lència en el disseny, en el projecte, en l'arquitectura, que permetia, de sobte, tenir un efecte molt potent amb molt pocs mitjans. I va semblar que hi havia una mena de contraste amb el guanyador, que és per edat, és molt petit, i l'altre és molt gran. Demostra com el gran rang de l'arquitectura i la seva capacitat de transformar l'espai públic.

I al final ha passat també una cosa estranya, paratípica, perquè, vaja, jo és la primera vegada que veig un cas com aquest, que entre els cinc finalistes hi havia aquest sanejament del riu a Matosinhos, a Portugal, i al final. Mentre esteu debatent quin dels cinc és el guanyador, decidiu que aquest no cal que estigui entre els finalistes, no?

Sí, és una situació no molt habitual, però també és un procediment que el jurat és una feina de mesos. Estem treballant i anem incorporant informació i investigant sobre els projectes, perquè són projectes complexes. En aquest cas particular el que el jurat va apreciar és que és un procés molt complex de renaturalització del riu. El riu està en molt males condicions de contaminació. I el projecte té un gran valor de connectivitat, d'agrupar el públic al riu i per tant guanyar consciència cívica sobre el problema del riu, però el riu encara no té solucionat tot el problema de la contaminació i per tant vam decidir una mica com mantenir el projecte dintre del que seran els seleccionats i l'arxiu per la seva capacitat de treballar intermunicipalment, té uns valors molt clars i molt rellevants, però al mateix temps vam decidir com esperar una mica que aquest procés de descontaminació. S'afectui en tota la seva totalitat perquè encara tenen alguns problemes.

Però jo entenc que quan es presenta un projecte una de les condicions és que estigui acabat, finalitzat, no? I en aquest cas és encara com un work in progress o per fases o com és això?

Jo crec que és consustancial a l'espai públic. L'espai públic té unes vides llargues. De desenvolupament i de canvi, perquè són espais de canvi. I, per tant, el que es demana és que els projectes que presenten hagin acabat una fase rellevant, però sempre tenen una vida llarga. I, per tant, sempre hi ha un factor de risc en el premi de com es desenvoluparan aquests projectes, perquè són projectes vius. I, al final, el jurat avalua una mica el que són i també el que esdevindran. I, en aquest aspecte de lectura temporal del projecte, sempre hi ha decisions que s'han de prendre al respecte, que són difícils d'aprendre.

Perfecte, doncs Lluís Ortega, gràcies per aquestes pinzellades sobre com ha anat aquesta 25a barra 6a, de fet és la 13a edició, oi? La 13a edició, correcte, moltíssimes gràcies a vosaltres. Doncs la enhorabona i per la part que et pertoca també de la banda del CCCB, per molt bona salut que se li preveu, no? Gràcies, moltes gràcies per el vostre interès, moltes gràcies. Indirectament, Javier Peña, com a director del Festival Concéntrico, també té molt a dir sobre aquest premi, sobre aquesta menció especial. Encara que tu no siguis l'autor, és un goig.

Para nosotros estamos muy contentos porque en realidad es un premio que reconoce a los desarrolladores de los proyectos. Al final, para nosotros, como comisarios del proyecto, del programa, Tras 12 años evolucionando, investigando, al final el proyecto de Leopold es resultado de todo ese expertise, de esa confianza creada también por la ciudadanía de Logroño que hace suyo los proyectos que se involucran. Yo creo que toda esa felicidad vista en las caras de las personas, en las fotos, en los vídeos, toda la documentación que hay de ese proyecto genera como ese esas ganas, esa positividad, en un momento tan haciago y en cierta forma negativo, proyectar ilusión, proyectar energía, proyectar confianza, creo que es algo muy positivo.

Fantástico, però de tota manera volíem aprofitar que tu estaves aquí també en aquesta cerimònia del lliurament dels premis de l'Espai Público Urbà del Centre de Cultura Contemporària de Barcelona, perquè justament aquest espai, en el CCSB, l'antiga Casa de la Caritat, és on vindrà l'última de les instal·lacions del Festival TAC, del qual tu també ets el director, no?

Sí, el Festival TAC, que itinera per diferents ciutades, este año recala en Barcelona, sent la capital mundial de l'arquitectura, en el CCCB, no en Barcelona, sinó perquè ells se presentaron a ser sede de TAC, perquè volien fer un projecte que per a nosaltres, quan el seleccionàvem, va ser molt interessant, generar un espai que. Permanecer de alguna forma en las temporadas de verano en una de las plazas del CCCB que forma parte no solo de este año, sino de futuros años, con lo cual es el primer proyecto singular porque participa de un proceso en el que se requiere una sombra que se inaugura la próxima semana, una sombra improbable, un proyecto que creo que. Va a adecuar la plaza de una forma muy atractiva, y creo que va a ser un lugar donde permanecer, donde generar vidas, donde generar actividades, que conecte también con el MACBA, con el teatro del CCB, es como un espacio semipúblico, semiprivado, de alguna forma que se cierra por las noches, y que este primer año sea el primero de muchos otros. Fue muy interesante la propuesta de este equipo chileno, porque respondía a esa demanda, hacer un espacio de sombra. Que pudiera permanecer año tras año, que no gritara de alguna forma y que fuera casi como una pieza de mobiliario más que se pudiera almacenar y volver a sacar bajo las necesidades del propio CCCB. Y creemos en eso, en esa forma de interpretar el espacio público como adquirimos muebles como bancos, farolas o elementos o papeleras que equipen el espacio público, ¿por qué no equiparlos con sistemas. Diseñados por equipos de arquitectura que nos permita estar en el espacio público. Y esta sombra improbable creemos que respondía de esa forma muy adecuada. Es un proyecto que es muy osado porque tiene una serie de vigas que van conectadas, parece que vuela pero está conectado y yo creo que esa forma constructiva es la que le da la cualidad, la dignidad y el realce. Y está muy conectado también con la tradición de sombras de Catalunya, con otros para soles, con otras estructuras, desde miralles y otros arquitectos que han adecuado espacios desde esa misma lógica y creemos que esa conexión, ese híbrido y esa comunicación va a estar presente y va a ser un punto fundamental de esta nueva arquitectura en el CCCB. Para nosotros era como muy interesante porque también nos permite evolucionar TAC. Venimos de Sestao, en Vizcaya, con un proyecto también hablando de la energía. En este proyecto también se habla del consumo energético, de la sombra, de protegernos. Y creo que ambos proyectos del de Sestao, que se inauguraba este martes y que estará hasta el 14 de noviembre ahí en esa ciudad siderúrgica, en la que la industria del acero, que también tiene mucha relación con Cataluña, es fundamental para la identidad y la memoria del municipio y aquí con una sombra que intenta adecuar los espacios públicos, los espacios culturales, porque son refugios para las personas y como eso al final es un pulmón para el barrio, para la vida común y compartida de la gente.

Recordem-ho, per qui no està gaire al cas, que el Festival TAC ja té cinc anys d'antiguitat, no? I no sé si va ser des de la segona o la tercera edició que, en lloc d'una sola ciutat cada any, vareu decidir que entrarien dues ciutats cada any, no? I, per tant, en aquesta edició, doncs, com tu acabes de dir, era, per una banda, Sestal, que acabeu d'inaugurar aquesta setmana, no? I el proper 23 d'octubre, a Barcelona. Ah, sí, és.

Así es, con programación que ha organizado el CCCB, que generará discursos, debates, formas de estar en la ciudad, y un centro como el CCCB que promueve el espacio público, la investigación, la crítica sobre el espacio público, Para nosotros es fundamental, es un proyecto que empezó en 2022, que está en Granada, en Donosti, en Vigo, que ha recorrido muchísimas ciudades como Valencia y que ha sido un referente también para crear esos espacios públicos como con una dinámica, con una forma diferente de presentarse. Un espacio de debate, de crítica, de pensamiento y creo que eso es lo que es fundamental, pensar sobre cómo estamos en común en el espacio público.

De fet, per celebrar aquests cinc primers anys, heu presentat ara fa pocs dies a Madrid, a la Casa de l'Arquitectura, un documental, Territorios de Encuentro, Territoris de Trobada. Es un documental que

cuenta la historia de esos cinco años, de esos siete pabellones que hemos construido y como al final es una red de pensamiento buscando que la arquitectura joven tenga la oportunidad para crear un proyecto que diga casi un statement, un mensaje, un manifesto hacia afuera y que la arquitectura desde ese lenguaje contemporáneo incluya tantas capas, tantas historias, tantas memorias, tantas situaciones que nos invitan a reconectar con nosotros mismos y con los demás.

Doncs Javier Peña, l'enhorabona. Ens anirem veient, suposo, en successió a les edicions del TAC i, si no, al Concéntrico de Logroño, perquè és un festival meravellós. És fantàstic poder visitar aquesta ciutat de tant en tant, aprofitant l'excusa del festival. Doncs gràcies per tota aquesta feina tan interessant i tan inspiradora. Que vagi molt bé.

Una abraçada. Gràcies. Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web, catradio.cat barra perspectiva, dins la finestra dels millors moments.

Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya Ràdio. Obrim l'agenda del mes.

L'agenda cultural d'arquitectura per aquest mes d'octubre del 2026 té un munt de propostes recomanables. A la nostra web, catradio.cat barra perspectiva, trobareu tots els detalls d'esdeveniments com el Festival 48 Hores Penthouse Barcelona, el cap de setmana del 24 i 25 d'octubre, també el Congrés Mundial d'Infraestructures Verdes, que aquest any celebra la seva dotzena edició des de dimarts 27 d'octubre fins divendres 30, entre Lleida i Barcelona, amb ponències i exposicions al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al parc del Fòrum, visites tècniques a cobertes verdes, façanes vegetades i horts urbans, i una jornada de recerca a la Universitat de Lleida. A més, també trobareu tots els detalls de la cinquena edició de la jornada Descarbonitzant l'Arquitectura, que impulsa el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, i que serà els dies 5 i 6 de novembre. I també, per a primers de novembre, dels dies 3 al 8, el Barc, Festival Internacional de Cinema d'Arquitectura de Barcelona.

Sí, tots els detalls d'aquests esdeveniments els trobareu a la nostra web si aneu baixant fins a arribar a la secció de l'Agenda d'Arquitectura i també a la finestra dels millors moments. En aquesta edició del Perspectiva us parlem d'un munt d'exposicions que tenim en curs, però comencem, primer de tot, per la Setmana del Disseny de Barcelona.

Sí, la Barcelona Design Week, que prefereixen dir-li perquè queda més cool. És la 29a edició i presenta 140 activitats per reivindicar la protesta a través del disseny, sota el lema ProTest. La programació s'allargarà fins al 25 d'octubre i inclourà exposicions, tallers i propostes creatives en una vuitantena d'espais de Barcelona i municipis de l'entorn. Ens en dóna més detalls la nostra companya de la redacció d'informatius de Catalunya, Ràdio Montse Mas.

Sota el lema protest, un joc de paraules entre prototipar i tastar les dues fases finals del procés d'un disseny, el certamen vol demostrar com la creació, l'arquitectura o la moda poden convertir-se en un vehicle de reivindicació social i política. Alessandro Manetti n'és el comissari.

Per exemple, les grans oligarquies tecnològiques, i també hi ha una gran crisi de la democràcia a tot el món, Podríem dir que aquests són temes que no estan vinculats amb el món del disseny, per nosaltres sí, perquè aquest tema de protestes se marca dintre de com utilitzar el disseny com a eina per millorar la vida de les persones en el present i en el futur, són temes molt importants.

Entre els dissenys més sorprenents d'aquesta edició destaca un avia robot, creada per un grup de dissenyadors de Moldàvia que és capaç de vigilar els visitants.

Un avia robot que observa i segueix els moviments de les persones del seu entorn del carrer, que fa explorar des de la recerca en disseny noves formes d'integrar els sistemes de vigilància en la vida quotidiana, substituint les càmeres convencionales per figures familiars. És una crítica de qual és la nostra dimensió de privacitat.

Aquest és un dels 30 dissenys de l'Underground, l'exposició col·lectiva que del 22 al 24 d'octubre converteix un pàrquing del carrer d'Àlava de Barcelona en una galeria de disseny sostenible i experimental amb creadors locals i internacionals.

Pel que fa a l'any Gaudí, per aquest mes d'octubre, tots cap a la Pedrera, perquè allà, del 22 al 25 d'octubre, es celebra el primer Congrés Mundial amb caràcter acadèmic sobre Antoni Gaudí, amb un estol d'investigadors i professionals de tot el planeta, fins 40 aportacions científiques inèdites.

Tres grans blocs temàtics que aborden la perspectiva constructiva, la històrica i la recerca documental en un desplegament de conceptes actualitzats i projectats en la manera d'entendre Gaudí al segle XXI.

També us suggerim que us passeu pel recinte modernista de Sant Pau, on acaben d'obrir dues sales dedicades a l'art barroc català, segurament una de les col·leccions més importants dels autors catalans d'aquest estil pictòric.

És a la segona planta del pavelló de l'administració i acull 12 obres dels segles XVII al XVIII d'Antoni Viladomat, Joan Gallart o l'anissaga de pintors de la família Grau. A més, l'obertura d'aquest nou espai contribueix a la comprensió de la continuïtat històrica d'aquesta institució. Doncs malgrat que el recinte modernista actual és una obra iniciada per Lluís Domènech i Montaner l'any 1902, l'Hospital Fundacional, el de la Santa Creu, data de 1401. L'ambientació de l'estètica barroca d'aquest nou espai es complementa amb mobiliari i objectes de l'època recreats a partir de fotografies històriques.

I ja que parlem d'espais d'altres temps que van ser i ja no són, també us suggerim que us passeu pel centre cívic Pati Llimona, on la Comissió de Patrimoni de la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona, la FAP, presenta, fins al 31 d'octubre, una setantena d'imatges d'espais de Barcelona que han desaparegut i dels edificis que els han substituït. Paisatges perduts, es diu la mostra. Més detalls amb la nostra companya Anna Escura.

Paisatges perduts denuncia com noves construccions han anat i van substituint de mica en mica espais que els veïns reconeixen com a propis i el sentiment de pèrdua que això els genera. No és tant el fet que se substitueixin, sinó el com se s'institueixen. Per explicar que no sempre cal enderrocar un edifici, la comissària de l'exposició, la Dolors Canudes, cita una afirmació de l'arquitecte Oriol Buigues a la revista Cerrador, que els edificis no tenen obsolescència i que sempre es poden reutilitzar.

Al final, el que fa que un edifici s'enderroqui és. L'altra denúncia que estem fent és que no es tracta igual el centre de Barcelona. Que també s'haurien de respectar.

Mentre duri l'exposició, el Pati Llimona munta cada dimecres un debat sobre la defensa del patrimoni i els caps de setmana s'organitzen passejades pels barris.

Persones de les entitats d'aquell barri ens ensenyen les parts més vulnerables, les parts més representatives, elements que han desaparegut i la situació en què estan ara, elements que estan en perill. I és una mica per entendre l'estat del patrimoni d'aquests barris i també

per conèixer-los millor. Gran part de la informació de l'exposició surt de l'inventari de patrimoni cultural europeu que es va fer entre els anys 76 i 80 promogut pel Col·legi d'Arquitectes.

El valor incalculable de les fotografies antigues en aquest temps en què fotografiar ha esdevingut una oda a la mentida, impulsada per les intel·ligències no naturals, i per abundar encara més en aquest valor, avui us suggerim una altra proposta. El dret a la ciutat, als barris de muntanya, de Sant Genís a Trinitat Nova, ideada i comissariada per la historiadora de l'art i museòloga Neus Moyano.

De fet, l'exposició en si és, per ella mateixa, tot un acte de resistència a la desaparició de la memòria i no la trobareu a cap espai tancat, sinó a l'exterior de tres espais públics d'aquests barris, la sala polivalent de Montbau, el centre cívic Casa Groga i la seu del districte de Nou Barris. Nosaltres ens ho hem

plantejat primer com un experiment, és ocupar l'espai públic, ocupar el carrer. A Montbau, inclús el van demanar ells, volien que es tractés el tema del patrimoni en el barri, perquè Montbau també és un referent a nivell d'urbanística i d'arquitectura. El patrimoni és una batalla constant per veure qui domina el discurs. Llavors, és important que se sàpiga des de quin punt de vista hem de veure el patrimoni. Nosaltres valorem molt tant els arxius públics com privats. Hi ha un tema que també es parla quan es parla de patrimoni, que són els nous serveis dedicats a la cultura. Per exemple, l'Ateneu Nou Barris. L'Ateneu Nou Barris neix del desmantellament d'una planta asfàltica que s'havia instal·lat a Roquetes en l'any 77 i a partir d'aquest desmantellament els veïns van voler fer un espai de cultura amb l'esperit dels Ateneus d'abans de la Guerra Civil, cosa que no volia l'Ajuntament. L'Ajuntament volia fer centres cívics. No ateneus autogestionats. Llavors, aquesta idea dels espais de cultura autogestionats també és una idea que neix d'alguna manera aquí i que reivindiquem, diguéssim, com a manera de fortar la cultura dels barris. Ara s'està parlant en tot moment del passat exclamista de les fortunes de Barcelona. S'han fet diverses exposicions. És interessant que això surti de l'espai acadèmic. O sigui, és que hi ha carrers sencers, barris com els indians, no? I s'ha fet, es fan moltes coses a nivell acadèmic, però clar, no surt del nivell acadèmic. Que es vegi en exposicions com la que s'ha fet al Museu Marítim. Però és una lluita constant. El patrimoni és un camp de mines. És una lluita constant, de veritat. I és molt difícil fer entendre. Mira, vaig anar a una conferència a l'Arxiu Roquetes Nou Barris amb l'Ernest Maragall. I Ernest Maragall deia. El seu germà, Pasqual, quan van entrar els socialistes a l'Ajuntament l'any 79, diu, tenia la ciutat al cap. Com es pot pensar que la ciutat la fa una persona, inclús des de l'urbanisme, com es pot pensar que l'urbanisme pot definir una ciutat sense comptar amb les vides d'aquell barri, no? És a dir, és una manera de pensar que de veritat que costa molt de treure cap a la gent.

Esclar, perquè la diferència entre un centre cívic i un Ateneu, a banda que l'Ateneu és autogestionat, és que a l'Ateneu la gent s'hi reuneix per fer tertúlies, per intercanviar coneixement, per prendre decisions, tot plegat a iniciativa de la gent del barri. En canvi, un centre cívic és un lloc amb una activitat programada i amb uns espais per a uns usos predeterminats que no donen lloc a aquesta mena d'esperit crític espontani.

Un activista veïnal de l'època, que encara està viu, em deia que quan van ser les eleccions del 79 i llavors el dia següent van arribar a l'Ajuntament, Narcís Serra els va dir "ara ja podeu marxar", referida a les associacions de veïns, "ara ja podeu marxar perquè el poble som nosaltres". Això està en diverses publicacions. En un moment donat les associacions es van haver de reinventar perquè es va deixar de comptar amb elles moltes vegades, no? Llavors aquesta és la reivindicació que hem volgut fer, també.

És que això ens convida a pensar com s'estan gestionant centenars d'espais. Sant Martí, per exemple, o la Berneda. Tota aquesta és una de les sagreres que ara s'estan reconstruint o construint definitivament, no? Des de Fab Labs, també, això, espais culturals, no? Em sembla que tornem una mica a aquesta idea de l'autogestió i sembla que els ajuntaments últims donen una mica de sortida

a aquestes iniciatives. Sí, per exemple, tots els espais culturals de Nou Barris són autogestionats, són Ateneus, però no és una cosa generalitzada, es va impulsar molt fer centres cívics i no fer Ateneus. No recupera la idea dels Ateneus. De fet, els Ateneus populars, els Ateneus d'abans de la Guerra Civil, que eren milers a tota Catalunya, van desaparèixer primer perquè els van robar el seu patrimoni i després perquè la seva activitat no es va veure amb molts ulls. Sempre, quan parles d'urbanisme, les coses ordenades els agraden més que no les coses que no saps ben bé per on sortiran perquè estan en mas de la gent.

I també correm el risc de museïzar aquests espais. Per exemple, Sala Becket, que també era un espai d'aquestes característiques. Avui dia és una sala de teatre que està molt bé, però esclar, només en tenim la memòria

però no la gestió. Sí, exactament. I jo crec que la cultura està molt dirigida. En aquesta ciutat encara, els grans equipaments,

el MAC va fer bé. Per tant, és una exposició principalment de fotografies, però de fotografies extretes de fonts poc usuals o fins i tot desconegudes en molts casos. Esclar,

l'espai que teníem era limitat, eh? No podíem tractar-ho amb exhaustivitat. Per això ens hem preguntat també, bueno, això és una exposició d'història, de fotografia, és una instal·lació artística o què és, no? Perquè, en definitiva, sí que hi ha els àlbums familiars que són una altra manera de veure la història, que és la història no oficial. Per exemple, un exemple que et posaré. Veus aquestes dos fotos? Això són dos àlbums. Hem volgut ressaltar, diguéssim, en la inscripció que la persona que va fer l'àlbum va voler posar niños, banyos de sol, canfrares, epilèptiques, canfrares. Això és la zona de la Casa Caritat a Mundet, abans de ser Mundet. Hi havia tres pavellons. Pabellons que eren de Godai, una que era una remodelació d'una masia remodelada pel mateix Godai i va afegir dos pabellons més perquè la Diputació, la Mancomunitat en aquell moment, l'any 10, li va encarregar una ciutat jardí. Per a epilèptics. Godai se'n va anar a França, estava de moda, bueno, de moda, es feia en aquella època l'Hospital de Sant Pau, en aquest cas també es van projectar una sèrie de pavellons, i de fet l'estructura urbanística de Mundet és molt semblant a la que van projectar tant en Godai com en Rubio i Tudori. En cap de les fotografies que la Mancomunitat va encarregar de propaganda en aquell moment, Mas, el fotògraf Mas, Arxiu Mas, ara Arxiumas, era una saga també com els Brangolí, no surten les senyores epilèptiques que estaven allà assilades.

Surten els nens molt macos, amb els seus barretets molt arreglats, que surten de passeig o tots vestidets de blanc, que surten a prendre el sol, però tu en cap moment veuràs el que era la realitat de la Casa de Caritat en aquell moment. Avui dia col·legien com les llars Mundet. Sí, avui són les llars mundets. Abans, com et dic, les llars mundets van començar amb una idea de fer una ciutat-jardí per a epilèptics. Als anys 20 va haver una gran epidèmia de tuberculosi a Barcelona, llavors la Mancomunitat en aquell moment va canviar l'ús de l'espai i va enviar tots els nens amb sospita de tuberculosi i feien aquests banys de sol típics de l'higienisme aquest de la tuberculosi, que els nens havien d'aprendre el sol, no? Després va venir la dictadura de Primera de Rivera, tot aquest projecte, el projecte de traslladar els nens de la Casa de Caritat, perquè aquella zona de Montbau és més higiènica, tot el tema de la sanitat, aquella zona de Mundet, per un tema d'higiene, es volia traslladar en un espai que s'havia projectat, que actualment és el pavelló de Llevant. Llavors, el pavelló de Llevant, després de la dictadura de Primera de Rivera, l'any 36, va ser primer centre de reclutament de la República per la Lleva del Viveró. Després, l'any 40-41 va ser camp de concentració per la classificació dels presoners. Després va ser un espai dirigit pel govern civil franquista.

Fins l'any 45 va ser un espai de classificació de pobres de solemnitat. Aquesta memòria no la sabem, s'ha estudiat molt, però la població en general no té accés a aquesta realitat moltes vegades. Llavors, quin és el patrimoni que nosaltres volem conservar? Des de luego les massies d'Horta i en concret la de Can Frara, zones que va reformar Godai, van desaparèixer. L'any 73 se'ls van polir, les van liquidar. Què s'ha conservat? Els palaus, què en tenim per patrimoni? El Palau de les Eures, que era Can Gallart i Martí Codolar, l'espai de Martí Codolar. Que ningú s'ha preguntat com es van fer aquests palaus, que moltes vegades al darrere hi havia finançament de l'esclavisme de les Antilles. Llavors, és una mica el que ens hem volgut preguntar, però també tens l'altra capa de significació, diguéssim, que és mirar-te fantàstiques fotografies de fotoperiodistes i fotógrafes que treballaven a l'època a la zona, que també estan en perill. Quim Manresa, Manel Armengol, Pep Encinas. Tots aquests fotoperiodistes que van començar a treballar a Teleexpress, com per exemple Quim Manresa, tenen uns fons fantàstics que aquesta gent s'està jubilant perquè van començar a treballar molt jove. De fet, Quim Manresa va començar a treballar fins anys de fotògraf. I, bueno, estan o bé a punt de perdre's, el demanant l'Armengol in extremis els va donar a l'Arxiu Nacional. Tino Soriano, per exemple, que és un altre dels fotògrafs que va fer als anys 80, va documentar. Les acaballes de l'Institut

Mental de la Santa Creu, que estava en aquest espai, l'edifici més gran de Barcelona, quan el van fer en 1910, però durant molt de temps, i era un psiquiàtric, que als anys 80, amb tota la reforma de la psiquiatria, etc., es va tancar, es va enviar gent, la gent es va repartir entre pisos tutelats, o bé els més greus, van anar cap a Sant Boi. Tino Soriano va documentar tot això. O sigui, m'estàs parlant.

A veure, primer de tot, tenim un període històric que podríem, grosso modo, qualificar als dos primers terços del segle XX, on hi ha aquests usos a la banda de muntanya de Barcelona, que en aquells moments hem d'entendre que Barcelona no arribava fins aquí dalt, I per tant, o eren cases senyorials i palauets, etcètera, o eren llocs on es ficava la gent que d'alguna manera era infecciosa o problemàtica per ser epilèptics o pel que sigui, lluny de la ciutat. Això seria el que es documenta en l'exposició d'aquests dos primers terços del segle XX i a partir dels anys 50-60, la irrupció de tota la immigració procedent del sud d'Espanya, que ocupen aquests espais com a usos residencials normals, no?

Conviuen, evidentment, amb l'aspecte sanitari, evidentment. Tenim el gran hospital de la Vall d'Hebron, però també es va situar allà el camp de concentració i l'asil per pobres mendicants, perquè. Era un espai allunyat de Barcelona, no es veia gaire el que feien, en fi, era un espai com amagat, efectivament. Però això significa que en aquests espais fins actualment sempre han tingut molts problemes de mobilitat.

Siga la mobilitat i els serveis, diga-li escoles, diga-li el que sigui, però el que veiem a l'exposició és com aquesta empenta de les autoconstruccions i de l'habitatge protegit i pels novinguts acaba empenyent aquesta transformació dels barris. A veure,

hi ha fotos sobre el tema habitatge, fotos extraordinàries. Aquest és un altre tema que nosaltres també hem volgut valorar, el gran valor dels arxius locals. Pensa que la fotografia només dura des de mitjans del XIX a finals del segle XX, ja no hi haurà més fotografia a paper. Per tant, té un valor incalculable i són arxius que s'han de valorar, tant els arxius privats com públics, els àlbums familiars com els arxius públics, i aquells que estan gestionats pels propis veïns, com per exemple el Xiu Històric Roquetes Nou Barris, que està gestionat pels propis veïns que recullen les seves fotografies. Llavors recullen tota la història del barri, que si no seria una història amagada.

I els mateixos veïns que de fet també són fills d'aquells protagonistes de primera mà que avui dia ja van morint per llei de vida,

no? Bueno, sí, i encara aquest és el problema, que són molt grans, són molt grans. Jo crec que això s'ha de posar en valor. Per exemple, queda per descobrir encara tot el fons de l'associació de veïns de Canyelles. És un fotògraf, Hermansson, suec, va arribar aquí l'any 76, suposo que van dir, amor franco, anem a veure què passa a Espanya, i es van plantificar a Canyelles i van documentar tot el procés de construcció de Canyelles i tota l'oposició dels veïns. Que es fessin fora la gent que tenia allà el seu habitatge d'autoconstrucció, l'antiga, la guinagüeta vella, que s'havia de tirar al terra per fer la ronda de dalt. I enviaven la gent a Trinitat Nova o altres barris, la separaven. Allà va haver una lluita molt important portada per una dona, que és la Maria Ángeles Ribas, que va ser la primera presidenta de l'Associació de Veïns de Canyelles. Tenim una foto allà molt bona supervisant les obres que s'havien de fer a Canyelles. Cada fotografia té la seva història. Aquesta que veus aquí, que és d'Armengol, no el Pla Parcial, si hi ha un Pla Popular, és un moviment que va haver també amb tots aquests barris l'any 74, quan es va voler reformar el Plan Comarcal del 53. Però sense comptar amb els veïns. Llavors sí que va haver, a quasi tots els barris perifèrics de Barcelona, un moviment que es va dir així, no el plan comarcal, sí el plan popular. És a dir, per una banda l'autoconstrucció, Sant Genís, Roquetes, Nou Barris, i per altra banda els nous polígons que s'estaven fent, Montbau, Canyelles. Hi ha una altra història que és preciosa i molt interessant i està encara per catalogar, diguéssim, que són els capellans que fotografiaven una cosa que ells li van dir urbanizar en domingo, és a dir, molts devien treballar la construcció, Al cap de setmana feien els carrers, el clavegueram, la pavimentació, és a dir, aquí hi ha una quantitat de fotografies sobre aquest procés que és preciosa i a més és molt difícil d'obtenir perquè no tothom tenia una càmera fotogràfica en aquell moment. La part d'escoles també, una altra lluita, tant les escoles en lluita com les escoles públiques catalanes. Van començar Roquetes creant escoles del no-res, veus aquella que és com un barracó, també és un antic àlbum, diu El Barracón, amb on també va ser un moviment molt important el de les escoles catalanes. I després la lluita per les escoles i els instituts als finals dels anys 70, la classe olera. Els nens de Trinitat Nova fent classe en un cinema del Pep Encines. Molt bé. Els famosos escuelones de Torre Baró, que són els tramvies aquests que es van aprofitar per portar els nens a fer classe, no? I després les reivindicacions per tenir escoles i instituts.

Neus Mollano, ha estat un plaer una vegada més tenir-te al Perspectiva en aquesta ocasió per. Gaudir d'aquesta exposició, o tres exposicions, l'exposició de tres bandes, el dret a la ciutat en tres espais significatius d'aquests barris i el darrere de tota aquesta investigació. Fins aviat i un plaer, normalment. Moltes gràcies.

Gràcies a vosaltres.

Acabarem aquest periple per les infinites exposicions sobre arquitectura i urbanisme que tenim aquests dies a Barcelona al Palau Robert, Ciutats en Trànsit, repensar per regenerar.

Estratègies de revitalització urbana a cinc ciutats intermèdies catalanes, Valls, Berga. Trem, Balaguer i Palamós, centrades en la rehabilitació dels centres històrics obsolets i en transformacions clau de l'espai públic. Una mostra impulsada pels Departaments de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i de Presidència amb el propòsit d'inspirar dos tipus d'actuacions de regeneració, La rehabilitació sistemàtica dels teixits urbans obsolets als centres històrics en l'àmbit de l'habitatge i els equipaments i la transformació estratègica de l'espai públic en àmbits concrets, sempre tenint en compte el factor social.

Doncs en parlem primer de tot amb Bet Toà, que és urbanista actualment al Departament de Territori de la Generalitat. Sí, correcte. Territori, habitatge i transició ecològica. Bé, la Bet és la persona que ha estat al darrere de la coordinació d'aquests estudis.

Sí. Sí, una mica, sí, sí. Des de l'àrea d'arquitectura i des de la nostra direcció general vam encarregar uns primers treballs de recerca de la mà de les universitats i, per tant, són els que han pogut nodrir aquesta exposició. Bé, i un cop tenies aquest material,

em comeneu al comissariat de l'exposició, a l'arquitecte Marta Poc i a la historiadora Cati Capdevila, salutacions a totes dues. Un plaer poder conversar amb totes tres. Una exposició sobretot que preteníeu que no fos per arquitectes, no només?

Sí, la idea que teníem era fer una exposició molt adreçada a la ciutadania perquè estava en el marc de la capitalitat de Barcelona, es fa el Palau Robert i aleshores el públic que hi ha al Palau Robert és un públic molt familiar i aquest era potser un dels principals reptes que teníem, intentar fer una exposició. Comprensible, que parlés d'urbanisme i d'arquitectura, però alhora transmetés aquesta il·lusió per la regeneració urbana, que és el motiu de l'Expo.

Bé, i tot plegat es tradueix en els sistemes de representació que no són els purament arquitectònics, oi Marta? Sí, exactament.

Normalment aquests estudis acadèmics que es fan a les universitats, els planos són molt acadèmics. Llavors vam decidir que aquesta informació havia de treballar-la per mostrar-la al públic general. I fer més fàcil la lectura dels planos tant en planta com en alçat. Anem des de l'explicació de l'evolució del propi municipi, la seva evolució històrica a través de fotografies històriques, a través de les ortofotos i l'anàlisi dels teixits urbans del municipi per marcar aquests espais d'oportunitat i l'espai que estem treballant i que donem la solució. I aquest espai també es treballa amb diferents materials. Hem fet uns vols de drons específicament per l'exposició per explicar la naturaleza d'aquests espais i com estan actualment. Acompanyats de fotografies de l'estat actual, tota aquesta feina l'ha fet i l'ha supervisat Aitor Esteved, que és fotògrafa d'arquitectura. I després hem buscat fotos antigues als arxius històrics per veure com eren i per què han arribat aquí d'aquesta manera o què es feia i què es pot recuperar. També fotos del que s'està fent actualment en aquests espais. I en la taula una maqueta que dona certes idees de on està el teixit edificat, on està la proposta i la proposta dibuixada sobre uns metrequilats que donen el foc al projecte que estem mostrant. I al final tot acaba

sent molt més comprensible a través dels vídeos dels drons, oi? Sí, efectivament.

Jo crec que la peça del dron dona una visió molt fàcil d'on està el joc i com es relaciona amb tot el seu entorn i la complexitat i les dificultats que té el joc.

Això és un joc, en realitat, de treballs amb un pla vertical i un pla horitzontal. El pla vertical és, com diria la Marta, on hi ha trobats tota aquesta primera diagnosi, tota aquesta informació. Com a través d'aquest anàlisi arribem a la solució que és realment al final el que plasmem. Esperem que ara tothom pugui gaudir i ho pugui

entendre perfectament. I ens ha ajudat moltíssim el Jordi Queralt Suau amb la proposta museogràfica que posa el foc en aquestes actuacions, en aquestes taules. I l'estudi de Sergio Piso amb el disseny gràfic que crec que és. Que s'ha de donar suport a tot això. Exacte. I ha redibuixat tots els plans.

Sí que ens ha anat bé una mica per distanciar aquesta visió tan tècnica que tendim a tenir els arquitectes cap a una visió que sigui molt més fàcil i entendible.

Molt bé, la mostra és una selecció d'algunes de les 52 ciutats considerades mitjanes que tenim a Catalunya i allò que les emparenta pràcticament a totes són els seus nuclis històrics.

Sí, al final es tracta de ciutats que van tenir un passat en gairebé la seva major part industrial molt important o fins i tot també agrícola però que van tenir un paper en el segle XIX de creixement i que després, durant el segle XX, amb el creixement de les grans metròpolis, són ciutats que la majoria d'elles han anat perdent pes. O s'han anat reconvertint i això fa que tinguin cascs històrics sovint degradats o infrautilitzats i també espais públics que en un moment donat van ser utilitzats per aquesta gran activitat econòmica industrial o de qualsevol tipus que haguessin tingut i de cop i volta amb el pas dels anys han quedat en desús o en usos que no són usos pensats per al benestar

de la seva ciutadania. Bé, més enllà de regenerar aquest entorn construït del nucli històric, altres línies són com activar la vida urbana, com recuperar l'espai públic, com potenciar la infraestructura verda i com preservar el patrimoni, que no necessàriament el històric, i reforçar la mateixa identitat del municipi. A tal efecte, identifiqueu espais d'oportunitat.

Sí, entre les ciutats de les que estan aquí representades ha hagut també una participació ciutadana que es va treballar amb ells això, identificar aquests espais d'oportunitat que hi havia a les ciutats on es podia treballar i a partir d'ahir es va elegir el millor espai o l'espai que tenia més necessitats per intervenir i és el que es va fer a Dandavalls, a Berga i Tremp. I el que fan aquests estudis en les cinc ciutats és intentar reflectir el que ja està passant en aquestes ciutats, perquè aquests espais estan deprimits o no estan usats o són pàrquings amb cotxes, però de tant en tant la ciutadania, el municipi, fa accions en aquest espai que els activa a través de les festes o el que sigui. El que fan aquests estudis és determinar aquests espais d'oportunitat i intentar fixar això. No que sigui un tema de tant en tant, sinó que fixar aquest espai per ús de la ciutadania i no per ús del cotxe o que no tinguin cap ús.

Hem treballat molt de la mà dels ajuntaments escoltant quines són aquestes necessitats, plasmant una idea, una proposta que pot obrir una mica el debat.

Jo crec que aquestes estratègies que ens fan servir en aquestes cinc ciutats són replicables a tot el territori.

Molt bé, perquè suposo que els mateixos municipis, de forma previa a aquest estudi, perquè evidentment ells són allà des de sempre, ja deuen tenir les seves pròpies reflexions al respecte i els respectius consells comarcals, les diputacions. Però bé, estem parlant de casuístiques que són molt diverses. Per exemple, hem parlat de pàrquings, tenim un cas molt evident, que és la gran esplanada de pàrquing que té Palamós, a peu de platja, tot l'hivern allò està buit, Però puntualment a l'estiu s'organitzen dj's, festes nocturnes, firetes, el que sigui, i de cop i volta tens aquell espai dinamitzat. S'acaba l'estiu i allò queda desert una altra vegada.

És curiós això que dius de Palamós, que és com l'excepció convertir-ho en la regla. En el cas de Valls, que surt a l'exposició, Es treballa també sobre un espai que és actualment un aparcament, que tothom coneix com l'aparcament del barri vell, quan fins als anys 80 allò era una zona d'horts. I és molt curiós perquè sempre expliquen fent l'anàlisi de tot el material sobre la ciutat, mirant les ortofotos, hi ha un salt molt gran, tu vas veient les ortofotos de l'espai des de l'any 45, allò és un hort, és un hort, i al final hi ha un moment als anys 80 que et s'asfalta. I de cop i volta apareix el cotxe i és cert que en la participació ciutadana els veïns i veïnes no deixen de reclamar un espai per aparcar el cotxe per poder accedir fàcilment al nucli antic de Valls on van a comprar, però també és evident que reclamen un espai verd, reclamen un balcó per poder mirar la ciutat i un espai de passeig i de gaudi. Per tant, cada cas d'estudi té la seva singularitat, però és comú en molts llocs, en moltes ciutats, sens dubte, hi ha aquests pàrquings que ocupen aquest espai tan valuós.

Sí, al final el que es pretén és donar alternatives o solucions de com es podria tractar tot aquest tema de l'aparcament.

Tu, Cati, parlaves dels anys 80, que és clar, que coincideix el moment que els cotxes envaeixen el món, el planeta sencer, no? Exacte. I aniríem a l'extrem oposat, que podria ser, per exemple, Berga, que estàs veient el mapa, que és un bosc, a mi em fa pensar molt en el retiro de Madrid, no? Però, és clar, absolutament abandonat, territori per senglares, per animals deductibles, que està molt bé, però, és clar, allò cega la ciutat pel mig, no?

Sí. Totalment, sí. Totalment és un espai que té un potencial brutal perquè la natura ja està ahí i, per tant, si el que hem de potenciar són les infraestructures verdes també en aquests moments de canvi climàtic, doncs Berga ho té, ho té superfàcil, no? Solament s'ha d'obrir, s'ha d'obrir i s'ha de connectar i facilitar aquesta connexió. I això és el que fa aquest estudi, perquè al final jo crec que la complexitat d'aquest espai, que és complex a nivell topogràfic, perquè té molt d'esnivel, al final es va perdent l'ús i el pas perquè és complicat i la natura fa la seva feina i acaba convertint-se en un bosc inaccessible.

Aquí també crec que aquests projectes fan també un salt d'escala. Tu mires de prop aquesta peça que ha quedat en allà, insòlita, dins de tota la trama més consolidada i del creixement de les ciutats, amb aquesta mirada una mica més llunyana que dius, interconectar recorreguts, va vinculat també amb un tema de rieres i de recuperar aquests traçats i aquestes continuïtats, i això es reflecteix en aquests projectes també.

Molt bé, parlàvem de Berga i de Palamós, en el primer cas la muntanya, el bosc que entra dins la ciutat, en el cas de Palamós és com es relaciona la ciutat amb la primera línia de mar, amb la platja, però després encara trobaríem una tercera casuística que ens la podria donar, per exemple, aquella gran plaça central de Trem, que no se sap ben bé si és una plaça, si és una cruïlla, o què hi ha d'haver, o si hi ha de posar el mercat allà, o què se'n fa d'allò.

A més a més, hi ha una qüestió també important, que és que aquella plaça al final està molt a prop d'edificis amb una funció social molt important, perquè hi ha una biblioteca, hi ha l'espai La Lira, és a dir, la gent ja hi va per creuar la plaça, per fer la seva vida, el mercat el dilluns es fa el mercat setmanal, és a dir, la vida a la ciutat ja passa per aquesta plaça, i en canvi quan la veus i quan s'hi ven. Veniu a veure l'exposició, a veure unes fotografies de l'espai actual, obra de vida ciutadana, perquè no hi ha la reflexió sobre com aprofitar aquest espai més enllà de quan hi circulen els cotxes. En això els veïns que van fer els tallers de participació eren molt clars. Sortia un senyor gran que explicava que aquí quan era petit jugava a futbol. Ara no s'hi pot jugar a futbol perquè et pot venir un cotxe en qualsevol moment, però vull dir que al final és recuperar aquesta essència, aquest sentit comú, també, no?

L'Ajuntament amb la Festa Major fa concerts, però sense, com deia la Cati, sense identitat ni res. Per tant, doncs, El fet de poder escoltar de primera mà a la gent com l'utilitzen, quines necessitats tenen, va provocar que la proposta que es fa va estar dirigida fins i tot a l'alternativa. I si posem un arberat perimetral? I si fem una zona de jocs? Llavors hi ha com solucions per contrastar i pogués posar el debat sobre la taula.

Molt bé, no hem parlat gens de Balaguer, que seria un cas molt espectacular pel patrimoni històric, també per l'orografia, també per l'ubicació estratègica.

Hi ha molta feina a fer a Balaguer i a l'exposició el que veureu és una mica la doble mirada sobre el nucli històric, diferents propostes més urbanístiques, més d'aprofitament dels porxos, d'aprofitament dels carrers, d'una altra manera, i també. En aquest cas, l'estudi tractava també sobre com rehabilitar el patrimoni edificat per convertir els edificis d'habitatges més habitables amb les condicions que entenem avui dia que hi ha d'haver, en temes de sostenibilitat, d'eficiència, d'accessibilitat.

Aquest és un punt clau en la recerca d'espais d'oportunitat, que són les propietats en si, els edificis, i aquí us trobeu amb tots els extrems, des de la conveniència o no de modificar un solar per esponjar uns carrers o segregar un habitatge que té massa de metres quadrats o al contrari, o simplement unir parcel·les, vull dir, aquí les casuístiques suposo que són enormes.

Sí, efectivament. Jo crec que el que fa l'estudi és, com deia la Catrina, plantejar una reactivació de tot el teixit de comerç del casc antic a través de les plantes basses d'aquests edificis, proposant el que feien antigament els casc antics, diguéssim que tu tenies la botiga, taller que entrava cap a dins però tenies també l'habitatge o la botiga sortia al carrer a través de porxos o coses d'aquest estil. Però luego també el que es veu a Balaguer és aquest abandonament que hi ha dels cascs antics per part dels habitants. I el que fa és intentar reutilitzar aquest patrimoni construït perquè torni la vida al casc antic i això es pot fer millorant les condicions d'habitabilitat d'aquest parc construït. I l'estudi dona solucions diverses, que són solucions teòriques, que és com la llavor per començar a parlar sobre canvis de normativa, etc. per fer possible aquestes coses. Unir parcel·les per fer habitatges més grans, per fer patis de ventilació, per poder que aquests habitatges siguin accessibles, és a dir, posar un ascensor, algo que és fàcil aquí a Barcelona, en aquestes ciutats no és tan senzill. Quines solucions poden fer l'estudi, si veniu a l'exposició podeu veure unes quantes solucions per donar-li l'habitabilitat a aquest casc antic.

En síntesi el que es volia amb aquests treballs era també donar solucions però reutilitzant, regenerant, és a través de la pròpia arquitectura, a través de l'edifici que ja tenim, és com podem treballar amb això. Llavors, abans d'enderrocar, evidentment, té un cert patrimoni, té una certa història, per tant, doncs, com podem anar allà, doncs, intervenir, potser mínimament, amb algunes solucions que permetin precisament aquesta adaptació i actualització del parc edificat. No només l'esponjament, també es preveien en allà solucions de com integrar el verd i per tant, també inherent en aquests treballs hi havia això de dir que avui dia diguem, com podem consumir menys CO2 amb tot el tema d'aquesta arquitectura regenerativa i per tant, aquí també en aquests estudis hi és aquesta reflexió darrere.

Sí, jo crec que en tot hi ha una voluntat com d'ordenar el que hi ha. No fer coses noves. I a Balaguer ho veus clarament, perquè hi ha una proposta de com fa arribar el verd, de com fer en aquests taluts que hi ha cap al castell o cap a l'església, de fer horts urbans allà, ordenar l'aparcament dins del casc antic i també d'il·luminació. Aquest estudi abarca una mica tot l'espai públic que hi ha al centre urbà i després els edificis i el parc d'habitatge dels cascs antics, quines solucions imaginatives podem trobar per actualitzar aquest parc edificat.

Doncs Betzuà, Marta Poc i Caterina Capdevila, ha estat un plaer conversar amb totes tres sobre aquesta exposició, Ciutats en Trànsit, repensar per regenerar, fins al 10 de gener a la Sala 4 i al Jardí del Palau Robert. Que vagi molt bé i gràcies per venir a explicar el Perspectiva.

Gràcies. Moltes gràcies. Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya Ràdio.

La Biblioteca de l'Arquitecte Doncs ja

tenim la Biblioteca de l'Arquitecte oberta, com sempre, amb el director de la Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell, més popularment coneguda com la Capell. Marc Longarón, com estàs? Molt bé, Pep Lluís. Aquí hi ha llibres i hi ha. Més que en podria haver, però esclar. Hem de triar algun. Hem de triar, hem de triar. Hem de fer un variat, Pep Lluís. Enfilant aquesta tardor que ja tornem a agafar pistonada, eh? I tant. Després d'una primavera frenètica, ara cal rematar aquesta capital mundial de l'arquitectura, any Gaudí. Però centrem-nos primer en l'any Gaudí, no? Que se'ns acaba, ja. Va, comencem per l'any Gaudí. Bueno, Gaudí mai s'acaba. No. Però l'any Gaudí, l'any Gaudí sí. Les visions de Gaudí que ens està donant aquest any Gaudí és el que no s'acaba, jo diria, no? Perquè avui podem parlar de Gaudí comunista. Sí, el. El suquero, sí. De fet, és una exposició que em van parlar al Perspectiva, bé, a Mataró, perquè Gaudí, dèiem que tenia una carida per allà a Mataró, eh? Sí, la Pepeta Moreu, el seu amor impossible. Josep Moreu i Fornells, que era una dona progressista, parlava moltes llengües, tocava el piano, era mestra, també empresària, i tenia una botiga de barrets a Barcelona. I amb en Gaudí es van conèixer cap allà l'any 1885 a Mataró, a través d'en Salvador Pagès, que és l'impulsor de la cooperativa obrera mataronensa. Però aquesta, la Pepeta Moreu, estava compromesa amb Josep Caballol, i en Gaudí li anava molt al darrere, però ella li anava donant carbasses. Diuen. Mare de Déu, mare de Déu. Home, Gaudí no se li sap de cap dona oficial.

Jo em pensava que era més de tema elevat, transcendent. Ah, ah, ah. Sí, vols dir que no?

Home, sí, espiritualment sí. Ah, no m'ha dit. Sí, home, jo crec que sí. Però la vida a la Terra, a veure, hi ha de tot, eh? També era amic de mossèn Cinto, i mossèn Cinto, tot i que va portar el cartell de mossèn al davant, també feia.

Ai, ai, ai, que aquest programa ens el censuraran. Va, tira, tira, passa, passa. No, a mi no m'ho han censurat mai.

Passa un mel, passa un mel, tio, passa un mel per davant. A mi encara no m'han censurat mai res. A més, això és un programa d'autor, que en diuen. O sigui, aquí Catalunya Ràdio no combrega amb el que es digui en aquest programa. Ah, no? Podem dir el que vulguem? Si no, és un problema meu. Si algú ha d'anar a la presó, soc jo. Sí, no, sí, cap problema. Va, va, va,

fotem-li, fotem-li, fotem-li el Gaudí de Mataró.

Va, doncs va, Antoni Gaudí, Salvador Pagès i l'obrera mataronensa. Gaudí jove. Sí. No, diguem Gaudí jove, això va de Gaudí jove. Sí, sí, sí, sí. Tres primers projectes d'Antoni Gaudí a Mataró. Sí, i com dèiem, l'excusa perfecta que tenia per agafar el tren i cap a Mataró a veure la. El primer tren. L'amiga, sí, sí. El primer tren. De bon matí. I tant, i tant, i passar tot el dia allà i la nit. Ignacio Riera, un dels membres del Consell Gaudí, que ell és membre tu saps que al Consell Gaudí hi ha tots els propietaris d'obra gaudiniana, i l'Ignacio Riera és propietari d'una tanca d'Antoni Gaudí. L'exposició és comisariada per la Núria Poc, que és directora del Consorci del Museu d'Art de Mataró i també és membre del Consell Gaudí, però bé, l'Ignacio Riera n'és

un dels col·laboradors. El llibre comença amb la introducció precisament de la Núria Poc. El llibre va sobre la obra Mataró, especialment sobre les obres de la cooperativa mataronense, la gran nau que tots més o menys podem haver vist, i altres petites obres que va construir, que són les tres primeres obres que va construir Antoni Gaudí. Sí, a la casa de Salvador Pagès. Sí, exacte. Em penso també en unes latrines, no? Sí, sí, hi ha peces, diguem-ne, de servei. No, no, hi ha de tot. També hi ha peces de servei, però estem parlant del món fàbrica, és a dir, estem parlant del món industrial i, per tant, també hi ha. Home, sé propietari d'unes latrines. I de les beceroles de l'arquitectura amb vocació higienista, eh? Sí, vaig. Si vaig per aquí, per això t'ho dic, estem a l'inici de posar una mica d'ordre amb aquesta revolució que arribaria amb el GATPAC, sobretot.

Mira, el mateix Ignasi Riera ens ho explicava quan

es va inaugurar l'exposició. Revisitem els primers encàrrecs professionals d'Antoni Gaudí dins el projecte global de la cooperativa La Obrera Mataronense a Mataró. Desenvolupats al llarg de gairebé 12 anys i que comencen fins i tot abans de la seva titulació com a arquitecte. I no parlem només d'obres puntuals, sinó d'un procés més ampli vinculat a la relació entre l'arquitecte i Sobado Pagès, que impulsa un projecte de nou barri obrer. En un contexte industrial i social molt concret marcat per la industrialització i per unes condicions de vida sovint molt difícils dels obrers. El que proposem és tornar a mirar aquest conjunt d'encarregs basant-nos en l'estudi de documents originals, materials d'època i fonts històriques amb l'objectiu de poder contrastar hipòtesis i aportar rigor a la interpretació. En aquest sentit, també connectem amb una línia de treball que promou el Consell Gaudí, especialment en aquest any de commemoració del centenari de la seva mort, que aposta per aprofundir en el coneixement de la seva obra des d'un punt de vista més tècnic i científic. L'objectiu és, clar, allunyar-nos de visions més simplificades o focalitzades i posar en valor la dimensió professional i constructiva de l'arquitecte, que sovint és la menys coneguda però també una de les més rellevants. Ens centrem en diversos encàrrecs vinculats a la cooperativa, tant projectes executats com la nova branqueta de cotó, les latrines o la desapareguda casa de Salvador Pagès, com projectes no realitzats entre els quals destaca especialment la proposta del nou casino. L'anàlisi d'aquest conjunt ens permet entendre que no són obres aïllades sinó un procés coherent d'experimentació arquitectònica i urbana, com poden ser la relació entre programa, forma, integració amb el context i sobretot la voluntat de generar espais col·lectius articulats a partir de l'arquitectura, l'urbanisme i la natura. Aleshores, la figura de pagès és clau per entendre aquest procés perquè el seu pensament reformista i el marc cooperatiu que impulsa permeten a Gaudí treballar en un marge de llibertat poc habitual en altres encàrrecs de l'època. Això afavoreix un espai real d'experimentació i, en definitiva, el que defensem és que l'Obrera no és només el primer encàrrec rellevant de Gaudí, sinó un moment fundacional en la seva manera d'entendre l'arquitectura, on ja es comencen a dibuixar moltes de les idees que desenvoluparà al llarg

de la seva carrera. Un llibre magnífic, molt vinculat a la Fundació Bassat, evidentment. Super ben editat per Triangle Postal. Plànols. Està perfecte. Molt interessant. També toquen llibres d'arquitectura de Gaudí, encara que sembli mentida que s'hagi de reclamar això.

Molt bé, hem d'anar a un clàssic de la capell,

no? Un dels editors preferits nostres amb permís de Moisés Puente, eh?

Sí, però per Pedigrí potser aquest estaria al davant, el que passa és que per prolífic el Moisés Puente li passa pel davant perquè el Moisés Puente pràcticament només es dedica a això.

Sí, és cert, parlem de Francesc Pernes, que ha tornat a editar un llibre en el seu format que ja ens té acostumats, perquè tots els llibres tenen el mateix format, un format que permet obrir perfectament els llibres, aquest format una mica més sal, que en aquest cas va sobre, abans parlàvem d'higienisme, quan et deia la latrina de Gaudí, que no ho deia pas amb. En aquest cas seguim amb l'higienisme però ens n'anem a la sanitat perquè si algú en aquest país canvia de fer hospital rònics a fer arquitectura sanitària evidentment és el Francesc Pernas i aquest llibre va d'això és un llibre que va de l'any 1981 fins al 2014 i és un recull. Per l'arquitectura hospitalària catalana, de la qual ell primer n'és un dels impulsors amb la Porta i tot aquell món, diguem-ne, de Catalunya que estava encara per fer, en el qual hi ha gent que es dedica a fer escoles, hi ha gent que es dedica a fer habitatge, i ell es dedica a impulsar el que després tots coneixerem com arquitectura sanitària, que antigament no se li deia així, se li deia fer hospitals, se li deia. Comença a treballar des de la Generalitat a dotar el país d'hospitals, de CAPs, de tot el que calia en un país que estava totalment en construcció. I aquest llibre és un resum precisament d'això, d'aquests anys en els quals ell està impulsant des del món polític tot aquest estol d'edificis i després quan ell passa a ser arquitecte. Per l'administració pública per fer hospitals. I fundar el seu propi despatx, Casasolo. Exactament. Per tant, aquí tenim una mica un petit homenatge a l'arquitectura hospitalària i també a Casasolo,

evidentment. Casasolo, que bé, juntament amb PMMT, Pilearc, Sanàbria I amb el Joan Pasqual, amb PSP, vull dir. Mario Corea. Hi ha hospitals, i Casasol el mateix, o PMI-MT, o el que vulguis, tenen tot el cont sud d'Amèrica ple d'hospitals seus. I per no parlar també d'Europa i Estats Units, fins i tot, no?

Ell fa un llibre que jo crec que és imprescindible per entendre d'on ha sortit tot aquest món hospitalari a Catalunya, des dels inicis, diguem-ne, del plan general de regionalització hospitalària, és a dir, quan érem una regió, fins al moment en què ja no som tan regió, i per tant es transfereixen les competències i es comença a pensar el territori d'una altra manera, es comença a parlar de comarques i apareix el de Mora d'Ebre de Iles Torres i de Martí de Tapenya.

Molt bé. Escolta, posem una mica de música ja que estem en aquells anys 80 legendaris, posem hombres gers.

Hola, hola, vinga aquí, hombre, és que. Sí, home, no, perquè el que ara tenim aquí té una força relació amb Barclay. Què veus?

Però bé, no sé si molt directament, però sí, hi ha arquitectura G aquí, però.

Sí, perquè. Sí, sí, sí, i tant, i tant. Explica-ho tu, va. És un llibre sobre converses que va publicar la revista Apartamento. En aquell moment, quan sortia en poder, no. No, però. No era gent tan coneguda. Però, home, alguns sí. Ah, no, si el César Vieira o el. El gran Ricardo Bufí. Sí, o el Cristian. Ara el Cristian Quereds tots els coneixem, però abans no. I per tant, home, es van avançar. No, ni les Milan Radics, que també hi és aquí. No, per això dic que es van avançar, es van avançar i hi havia.

Però hi ha les Cartusquets, en fi, és tota la trupa, eh? Sí, sí.

I també hi havia el recuperar el Fernando Higuera, però són ells els que el recuperen, no? I per tant, 21 converses amb arquitectes que han sortit a Apartamento, és un recuida, una selecció, diguem-ne, està feta per arquitectura G, està molt bé. Si et vas perdre, que és el que li va passar a moltíssima gent, sobretot al principi, que Apartamento no era tan conegut, val la pena recuperar-lo per tenir-los tots aplegats.

Sí, sí, era una iniciativa d'aquelles que van sortint i dius, bé, això què en faran?

Són quatre replegats que acabaran desapareixent. Han anat passant les dècades, els segles. No, no, és la revista, diguem-ne, més transcendent a nivell d'Europa per marcar la

tendència del que està passant. No, no, doncs xulíssim, una edició molt maca també, preciosament il·lustrada, que a més te'ls pots anar llegint conversa per conversa, vull dir que no cal que. Ah, sí, això fàcil, això fàcil, no cal que siguis un lector d'aquells que no paren, eh? Cap problema. Bé, i un altre que no se'n sap estar, que. Incapaç de fer un llibre de menys de 500 pàgines. Home, potser en té algun que no en té tantes. Potser sí, home, però. Home, però aquest llibre és un. No, és una persona que s'explica i quan s'explica necessita

espai per explicar-se, eh? És un dels grans llibres de l'any. És a dir, un any que hem tingut molts llibres, gràcies a l'arribada del Congrés de la UIA i de la Capitalitat, però aquest és un dels llibres més rellevants de l'any,

sense cap mena de dubte. La Bíblia de Josep Ferrando, Infrastructures in Transit, bilingüe, oi? Ves aquí també perquè és tan gruixut, eh?

Sí, extraordinàriament ben editat per Arquínez. El Miquel Adrià i tota la colla han fet una feina bestial, i que sí, és un llibre de projectes de Josep Ferrando. Però. Bueno, és que suposo que hi són tots, no?

No, no, és una selecció, no hi són tots. No? Va, doncs a unidor, aquí que hi ha com una quarantena de projectes, o?

Jo diria que n'hi ha 50 o 55, potser. Ostres, i vols dir que en té gaires més? Jo diria que em va dir que n'hi havia 55. Però és una forma de veure els projectes que ja en si és un manifest, perquè no els endreça cronològicament.

Sí, ell mateix ho explica. Diu, el llibre no s'organitza segons cronologies ni tipologies, tampoc per escales o programes. S'articula a partir d'una condició més essencial, la manera en què cada obra estableix la seva relació amb la durada. És a dir, com cada arquitectura defineix o accepta els seus propis límits temporals.

I per tant, aquí tenim un ordre, que ja el veurem, que acaba amb les instal·lacions. Comencem amb els arbres de fulla per etna i acabem amb els arbres de fulla que duca. És a dir, com s'enfronta el projecte amb el temps.

No, i que toca tots els pals, eh? Aquí hi ha desmobiliari, efímer, arquitectura civil, de tot tipus, abans que parlàvem d'arquitectura hospitalària, té alguns caps perquè hi ha alguns dispensaris, biblioteques, habitatges, rehabilitacions patrimonials O la comissaria de sal, que tu coneixes perfectament, no van haver-hi entrat, però realment. Home, alguna vegada hi he entrat, però no amb manillat, sinó per reclamar coses o buscar un mòbil perdut que ha perdut el meu fill o alguna cosa d'aquest tipus. Ara no me'l considereu, però sí, sí, la veig pràcticament cada dia. Per això et dic que aquesta la coneixes bé. Està inspirat en el laberint dels miralls de l'Orson Welles de pel·lícula.

A més, posa una referència a l'inici del príncipe. Sí, exacte. I a partir d'aquí construeix tot el discurs. A veure, és un llibre importantíssim. Jo et diria no només de l'obra de Josep Fernando, sinó que és un llibre importantíssim de l'arquitectura. I té alguns textos que són dignes de mencionar. Especialment, i a mi m'ha frapat molt, un text que li escriu el Camilo Restrepo, que es diu El sentido del juego. Un text que podia anar sol perfectament, per lo important i lo transcendent que és. No només pel que en aquest cas, evidentment, està escrit perquè vagi des del llibre del Josep, però és un text que podria haver escrit perfectament. El Pier Vittorio Aureli o el Nuzio Ordine o qualsevol dels grans teòrics gegants de la cultura mundial. Amb un preu que malgrat té un gruix bestial, si el mires per preu la pàgina et surt a 10 cèntims. 55 euros. És a dir, en costo bastants llibres molt més petits que et costen. Més que aquest, eh? Pel preu, ja us asseguro que us ho podeu comprar perfectíssimament.

No, no, i és un llibre d'aquests per gaudir-los, eh?

Hòstia, l'està super ben publicat, tu has vist com està publicat? Hi ha una feina al darrere de redibuixar.

Aquest el gaudiré molt, eh? Me l'he trobat preparat abans de començar la biblioteca de l'arquitecte, però haig de demanar disculpes, de vegades ho faig, això jo, eh? O sigui, el Marc sí que se'ls porta preparadíssims els llibres, però tot sovint, quan alguna cosa li acaba d'arribar, doncs jo no he tingut temps de mirar-me-la. I mentre me l'estic esperant, perquè en Marc Longarón sempre és una persona molt ocupada i sempre me l'estan trucant i l'haig d'agafar i estirar-lo i lligar-lo a la cadira perquè no es mogui, etc., doncs me l'he estat follant i, escolta, aquesta nit el gaudiré de valent.

I és un llibre que portava al cap des de feia molt temps. I he tingut la sort de trobar el millor soci que pot trobar, que és el Miquel Adrià, perquè li ha dit que és. Molt bé, molt bé. I per tant, clar, quan trobes un projecte, un autor i un editor que tots coincideixen amb la peça que és aquest llibre, és una meravella. És una meravella.

Fantàstic. A gaudir-lo, Pep Lluís. I tant, com tots els altres, però aquest particularment, ja et dic, li clavo caixalada aquesta nit. Marc, que tinguis una bona rentrer, que vagi molt bé aquest octubre.

Frenètic. Com sempre, frenètic, i espero que també a tu et vagi aprovant en aquest camí, que ens anirà apropant cap a tots els anys i

rapidíssimament cap al Nadal. Aquí la feina és anar triant, perquè surten els temes per les orelles, com a vosaltres els llibres. Una abraçada, Marc, que vagi molt bé. Adéu.

Infraestructures in Transit, de Josep Ferrando, edició bilingüe en castellà i anglès, 656 pàgines en tapadura profusament il·lustrades. Publica Arquine, val 55 euros. Antoni Gaudí, Salvador Pagès i l'obrera Mataronensa. Publicació associada a l'exposició amb el mateix títol que es pot visitar a la nau Gaudí de Mataró fins al 8 de novembre. 216 pàgines il·lustrades en tapa flexible. Publica Triangle Books. Val 29 euros. 21 Conversations with Architects, a càrrec d'Arquitectura G i compilades per Moisés Puente. 416 pàgines amb il·lustracions i en tapa flexible. Publica a Apartamento. Val 35 euros. Aprendre arquitectura fent hospitals. 1981-2014. De Francesc Pernas Galí, com a autor i editor. 520 pàgines il·lustrades en tapa dura. Val 24 euros.

Even the greatest stars.

Poetas de pedra picada.

Avui, un poema de la nostra poeta de Pedra Picada, la Cristina Álvarez Enroig, que forma part d'una exposició, Vàlvules, inquietuds artístiques d'arquitectes, organitzada per la demarcació del Vallès del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, el Casal Pere IV de Sabadell i a cura de l'arquitecte Eduard Freixas. És un recull de creacions artístiques de diversos arquitectes de la comarca, a banda de la mateixa Cristina Álvarez Enroig.

Sí, com ara els dibuixos a tres mans de Guillem Bosch, Raimond Ferrer i Roger Sauquet, o els de Caral Garriga, les pintures de Michael Menéndez, les aquareles de Maria Solanich, el treball musical de Gerard Guerra, l'obra escenogràfica de Pau Monterde, les fotografies de Marc Graupera i de Pere Vidal, o les obres que fusionen diferents llenguatges, com ara la de Silvana Díaz amb la pintura i la poesia, o la de la mateixa Cristina, que lliga els seus poemes amb la fotografia.

Sí, són fotografies en blanc i negre, cinc d'elles d'arbres i l'última d'una platja, totes elles acompanyades dels poemes que es van concebre alhora. Per avui hem seleccionat "Llindar", inclòs a "Vecs de proa", l'últim llibre de la Cristina Finsada, publicat per Saldonar l'any 2025 i guanyador del Premi Narcís Lunas i Buloix de l'any 2024. Linda és un poema eròtic, no tan sols perquè evoca el desig sexual d'una manera més o menys explícita, sinó perquè identifica l'eros com a motor creador juntament amb Thanatos, el seu opòsit complementari. És la dansa eterna de la vida i la mort, de la joia i el dolor. Són versos de casíl·laps amb cesura a la quarta síl·laba, 4 més 6, que és una de les formes clàssiques de la nostra poesia, que ve de l'edat mitjana i que van emprar Osías Marc o Rois de Corella, però també en el segle XX i amb un llenguatge contemporani autors com Vicent Andrés Estellés o J.A.B. Foix. Ella mateixa ens el recita.

Un pensament, potser només la imatge d'aquests instants que volen del breu somni dels ulls del foc. Damunt d'un cos de boira. L'anhel, qui sap, de ser la ingravidesa d'un firmament descendre d'hores, d'ales d'eternitat cremant tots els crepuscles d'un ves en flor, la mel dels nostres llavis. I enyoraràs el vent dels blats que esperen ser pa calent, L'olor de la tendresa, ara que el sol germina dins la terra que enterra els morts amb cedes de silenci. Recorda, amat, la pell de les carícies, aquest llindar translúcid del desig mentre les aus travessen el poema.

L'enginyer osonenc Ildefons Sardà. Conmemorem els 150 anys de la seva mort, l'any 1876, tot i que, d'aleshores ençà, la seva obra i les seves teories han estat completament vives i capdals per l'urbanisme modern, molt més enllà del seu disseny més conegut, el de l'Eixample de Barcelona, que, per conegut i inspirador i influent, ha eclipsat la resta de la seva trajectòria. I, precisament, un dels propòsits de la commemoració és treure la llum tota aquesta obra i molts episodis de la seva vida, i també de la seva acció política, que, quan no desconeguts, alguns d'aquests episodis han estat transversats o narrats amb mitges veritats.

La commemoració la impulsa sobretot el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, però també el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i la Diputació de Barcelona, a més de la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i l'Ajuntament de Centelles, la seva vila natal. I per acabar d'arreglar les celebracions, acabarem l'any 2026 al mateix Centelles, amb una exposició, sardà més enllà de l'Eixample, que després, durant l'any 2027, es podrà visitar l'edifici de Can Serra de la Rambla de Catalunya de Barcelona i tot seguit a Madrid.

A banda, però, els dies 16 i 17 de novembre tindrem un interessant seminari al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sota el títol "Ruralitzar allò urbà i urbanitzar allò rural", amb ponències, entre d'altres, del nostre convidat d'avui, el també enginyer de camins Francesc Magrinyà, del qual n'hem parlat tot sovint al llarg d'aquest any al Perspectiva, particularment arran de la publicació del seu llibre "Teoria Cerdà. La revolució urbana i industrial".

A més, amb la seva intervenció en aquest any sardà, la Diputació de Barcelona ha volgut posar l'accent a l'objectiu del Desenvolupament Sostenible número 11 dels 17 que va proclamar l'Assemblea de les Nacions Unides l'any 2015 per l'Agenda 2030, Ciutats i Comunitats Sostenibles.

Doncs estem amb Francesc Magrinyà a veure si podem desllurigar moltes d'aquestes imprecisions o fins i tot els regiraments històrics que se n'han fet. Un plaer tenir-te al Perspectiva. Molt bé, moltes gràcies també. Sempre parlem de tu, dels llibres que publiques, de les exposicions, però encara no havíem tingut ocasió de conversar amb tu relaxadament. I, escolta, aquestes tres exposicions són l'excusa perfecta per fer-ho. Tres exposicions, la primera a Centelles, ara al desembre, la segona al febrer, i després anirà cap a Madrid. Cadascuna d'elles és una adaptació, però els continguts vénen a ser els mateixos, no? Exacte. I podem parlar de diversos objectius, però sobretot hi ha col·locar Ildefons Sardà al lloc que realment li pertany i desfer moltes d'aquestes imprecisions que s'han anat produint. I que ens vénen donades sobretot des del projecte polític novocentista que abasta des de l'últim quart de segle XIX cap als nostres dies i per tant com viu Ildefons Sardà prèviament aquests últims 25 anys del segle XIX, no?

Sí, esclar, Sardà mor al final de la república i al començament de la restauració ell mor i per tant aquest moment nou Sardà ja no hi participa i el que és interessant és que aquests anys d'abans aquests 20 anys. Bueno, 30, si comencem des de l'any 48, 1848 per mi és un moment clau. Sardà viu intensament del 1848 al 1876, aquests són uns anys de lideratge del projecte dels progressistes liberals que van construir, van posar les bases pel fonament de la modernització de Catalunya i d'Espanya.

Anirem seguint tota aquesta trajectòria al llarg d'aquesta conversa avui amb tu, que és el que trobarem a l'exposició. I si comences a Centelles, precisament és perquè és la seva localitat natal i aquesta primera versió de l'exposició a Centelles ens permet descobrir aquesta infantesa.

Sí, donem valor per situar una persona que se situa a Centelles, és un lloc molt especial perquè hi ha el Congost anant del Vallès cap a Osona i a l'alçada de Centelles hi ha el Pla de la Garga que són més de 300 hectàrees aixecades al damunt on hi ha unes famílies que des del segle XV estan cultivant i produint en aquell territori i Cerdà forma part d'una d'elles. Després estudiarà Vic i després vindrà a Barcelona a estudiar a la Llotja i després quan obre l'escola d'enginyers de camins va a Madrid i passa cinc anys allà per acabar la carrera.

Molt bé, que aquí ve una de les imprecisions que sempre s'ha dit que el projecte de l'Eixample va venir imposat des de Madrid, però és que no és ben bé així, no?

No, perquè diríem que fins al 1858 les ciutats les planificaven els enginyers militars i els arquitectes. I en el període que va des de 1858 fins al 1868, que és quan s'aprova el reglament de la llei d'eixamples, en aquests deu anys el lideratge de la planificació de les ciutats la tenen els enginyers de camins i Cerdà. Era la tercera promoció i cada promoció en sortien entre 7 i 10 persones. Per tant, aquestes 30 o 40 persones que hi havien d'enginyers de camins en aquell moment eren amics del Cerdà i aquests controlaven i lideraven el Ministeri de Foment i el Ministeri de Foment és el que va aprovar els projectes d'Eixample.

I si ho hem de parlar en clau patriòtica, molts d'ells eren catalans.

Clar, d'aquests 30, més de 10 eren catalans. I a més a més, el que fa el projecte del Port, que és el Josep Raffo, hi ha el Sardà, hi ha el Víctor Martí, tota una colla d'enginyers de camins que tenen un lideratge en la construcció territorial d'aquests anys.

Tenim el Pla Cerdà, que és el més conegut, però és que Cerdà estava treballant molt més enllà d'això, fins al punt, bé, i aquest és el títol de l'últim llibre que has publicat, que és La Teoria Cerdà, que és un completíssim corpus teòric sobre la manera de fer ciutats que ha estat determinant a les ciutats del segle XX, no?

Sí, de fet, podem dir que el Pla General Metropolità de Barcelona s'inspira totalment al pensament de Sardà, per exemple. És una obra del 1976 i, per tant, Sardà, el 1859, quan comencen a fer el Pla Comarcal, també tenen inspiracions en aquest moment. Per tant, Sardà és una persona que directa o indirectament està present en el projecte d'Eixample. Bé,

i més enllà de la persona de Cerdà, també, per això que acabes de dir, podem dir que AMB és una institució molt actual, però en aquells moments ells ja treballaven en clau metropolitana, no? Clar, perquè a Cerdà m'he de

pensar que l'Ajuntament de Barcelona es parla tant de l'Ajuntament, el concurs, l'Ajuntament s'acabava al carrer Provença. I al voltant de Passeig de Sant Joan. Per tant, l'Ajuntament era una part petita i Sardà fa una proposta que agafa set municipis, multiplica per deu l'àmbit de la ciutat vella. Per tant, és un salt d'escala que podríem dir que és un salt metropolità a l'època de 1850.

Molt bé, tot això seria una mica el que ha enfosquit el discurs noucentista que en dèiem a l'inici que agafa els últims 25 anys de segle XIX i que és el que ha transcendit fins avui dia. Però és clar, previ a aquests últims 25 anys, a més de tot això que estàs explicant, és un moment clau a la història d'Europa fins i tot. Bé, aquí a Barcelona és quan s'inaugura el ferrocarril Barcelona-Mataró. Oriol de Fontsardà també hi està molt implicat, no? Clar, per exemple,

una cosa que no s'explica. El sogre del Sardà era un dels promotors de la línia de Barcelona-Mataró. És a dir, els indianos, hi havia el Samar, hi havia també el Xifré, són els que, juntament, hi havia el Lesseps, el Derrera, també. Tots aquests personatges estan en la idea de començar a introduir el ferrocarril en el territori, perquè és la modernitat, i el 1848 és un moment clau, hi ha la Revolució de París i s'agrupen tots els liberals progressistes i d'alguna manera són com els Jocs Olímpics del segle XIX. Home, i Marx publica el Manifest Comunista en aquell mateix any, no? Exacte, exacte, i per tant, doncs, és un moment de molt xutxup en aquest moment i s'ha de participar en aquesta.

I Sardà, per tot això que has explicat també sobre la seva formació a Madrid i tot aquest entorn de professionals que té al seu voltant, ja té un influx, una transcendència institucional important a la Catalunya d'aquella època, no?

Clar, Sardà es va legitimar com a tècnic de referència en el moment que ell va fer el plano topogràfic el 1855. Ell quan hi ha la primera vaga important que fins i tot la cita Engels, el 1855, que arriba de Barcelona fins a Reus, per l'impacte que té la màquina de vapor a les fàbriques, ell fa de mediador perquè ell és el cap dels milicians a Barcelona. I, a més a més, ell és regidor. Per tant, ell té una activitat en aquests anys abans del projecte d'Eixample i, per tant, té un contacte molt estret. Un altre personatge, hi ha dos personatges, a més a més de Sardà, que no es parla d'ells, com Madóz i Figueroa, que han sigut claus en la història de Catalunya i, evidentment, també d'Espanya. Mado fa la desamortització i després Figueroa introdueix la passeta, que és la unificació. Aquestes persones que haurien de ser capdals no apareixen perquè en aquest relat noucentista no quadren. I llavors és en aquest marc que quan les competències passen dels militars al Ministeri de Foment que s'acabava de crear el 1851, i que per tant anava nodrint-se d'aquests tècnics de l'escola d'enginyers de camins, quan Sardà veu que es donen les competències als enginyers de camins, ell se'n va a Madrid i aconsegueix l'encarreg.

O sigui que en aquesta bateria d'exposicions, més que la teoria Sardà, que ja la tens escrita en un llibre i que es pot llegir de cap a peus, el que hi ha és el que tu en dius univers Sardà, no?

Sí, és apropar el personatge a la gent, és fer una síntesi d'aquesta teoria perquè sigui accessible amb els conceptes més essencials, és situar el personatge a Centelles en aquest mas, d'un mas que està des del segle XV, és la idea que s'ha d'abans de fer el projecte i de fer això, té una visió territorial, com en Gini ha fet projectes de carreteres, ha fet vestiments d'aigua a València, ha fet línies de telègraf, té una visió molt territorial i llavors. Construeix un projecte per a la ciutat, però també construeix un projecte pel territori, que l'acabarà concretant quan és president de la Diputació, perquè va ser president de la Diputació, i allà fa un pla de confederacions d'organització de la Diputació de Barcelona. I també va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona, no? A més a més, en el període previ aquest, el bieni progressista, ell ho va ser del 54 al 56, però després ho va ser del 63 al 66, i, per exemple, l'entrada del gas a Barcelona, ell és un protagonista, hi ha molts moments en els quals. O, per exemple, l'ampliació del port, que se li demana informes, és un personatge de referència.

És l'època també de la construcció del Gran Teatre de Liceu, no? Per exemple,

la colla aquests d'indianos i, per exemple, el governador civil, el Manel Giver, que li fa la primera casa de l'Eixample, és el que munta el Liceu. Per tant, aquest discurs noucentista, que, bueno, les bones famílies es representen al voltant del Liceu, doncs la generació que va crear el Liceu és la generació Cerdà.

Déu-n'hi-do, que bèstia, no? Que arran de tot això li acabés incremant els llibres que ell tenia, no?

Bueno, és que a veure, els nasontistes, i sobretot Puig de Cafal, tenia un problema. És que, mireu, imagineu-vos, la Diagonal, que era el boulevard parisí per excel·lència que li quedava a Barcelona que el volia fer, de fet, ell ja va promoure la Casa de les Tres Punxes, el Baró de Quadres. Hi ha precisament la seu de la Diputació, Can Serra, ell promou aquests edificis, però no pot urbanitzar l'Eix perquè no pot tocar les alineacions ni el sistema de gestió. I al final els noucentistes es veuen obligats a que la seva gran obra urbanística serà la Via Laietana. I per tant han de fer la reforma de la ciutat, que no s'acabarà fins al 1953, no l'han pogut executar, Al final Puig i Cadafalch el 29 inaugura la zona de Montjuïc, però no han pogut intervenir de veritat a la ciutat. Havien volgut introduir diagonals amb Jocely, però aquest projecte no es va aprovar mai i aquesta frustració és la que porta Puig i Cadafalch a aquestes accions totalment contracerdades.

Ironia és de la vida que el Liceu Marítim que s'està projectant pel futur a Barcelona va rebre just el punt on Cerdà comença a tirar línies per quadricular tota la ciutat. Sí, sí. Bé, però és que, a banda, és que en aquests llibres cremats i el de Font Cerdà estava escrivint tota la seva teoria, on hi ha les teories higienistes del segle XIX, que ja venien també dels temps napoleònics, i totes les innovacions urbanístiques que s'estaven instaurant a Europa, bé, i als Estats Units també, durant aquells anys.

Clar, hi ha un llibre que és La Societat del Coneixement, on fan planos de totes les ciutats. Sardà mesura totes les ciutats, els carrers, les illes, quines dimensions té. Madoz fa, juntament amb Coello, un diccionari amb planos de totes les ciutats d'Espera Amèrica. Per tant, ell té aquest coneixement i més té l'experiència. Ell coneix Aya Hausman, per exemple, quan va a París, als 56. I llavors ell inclou en aquesta teoria i fa una síntesi entre aquesta visió higienista i la visió de la teoria de xarxes de mobilitat per donar accessibilitat al territori i a les ciutats. I aquesta síntesi d'aquests dos elements són el que estructura la seva teoria.

Bé, el punt és que potser no ens n'adonem, no? Però és que se'ns diu de fons Sardà Barcelona. Bueno, clar,

és que si no hi hagués hagut Sardà, pues hagués sigut València, Lyon, una ciutat. Si avui Barcelona està en el món per l'estructura de la ciutat que la fa saltar d'escala, una ciutat que tenia 150.000 habitants, quan Londres tenia dos milions i bé, la posa al mapa i bé, després, evidentment, també l'arquitectura modernista i gaudir al capdavant, però vull dir que és l'articulació d'aquestes dues mirades, una estructural i una altra creativa.

El Perspectivo conversant amb l'enginyer Francesc Magrinyà sobre aquesta coenda de l'any sardà, que es traduirà en una exposició tres en una, que comença el desembre a Centelles, tot seguit a Barcelona, i acabarà a Madrid, sardà més enllà de l'Eixample. Evidentment, una exposició d'aquestes característiques és molt interessant per saber d'on venim, però el més important és que ens ajuda i ens inspira per saber cap on anem. Una part important de l'exposició és quin valor té tot això avui i com ho podem utilitzar, no? Perquè s'han fet tantes bestieses a l'Eixample, no?

Sí, però bé, també a vegades es parla molt. El repte, evidentment, és introduir el verd i ara per això hi ha aquest debat sobre els eixos verds i sobre els interiors d'illa. Però el que sí que està clar és que a veure, l'Eixample, la clau és que en un mateix edifici d'habitatges hi havia la residència, hi havia el comerç i hi havia els tallers. I això és el que li ha donat potència a Barcelona, és a dir, sense aquesta estructura que finalment ha quallat, i Sardà va donar les bases perquè això pogués quallar. Hi ha molta gent que diu, no, si s'hagués quedat com el plano del 59. En el plano del 59 Sardà dibuixa una proposta, però el 63 en dibuixa una altra, i després fa més propostes, però ell ha donat el sistema d'alineacions i l'estructura de grans vies transcendentals que dona l'estructura a la ciutat, i allà la clava, i és això el que permaneix en el temps. Fins i tot el 1999, quan s'obre la diagonal al Poble Nou s'està seguint el Plano del Cerdà. Per tant, no es qüestiona això i en aquest sentit és la força que una idea que es va plasmar el 1859 al 1999 encara era el referent a l'hora de continuar el 22 arroba a la ciutat.

Bé, i què hi trobem en la disposició sobre aquest present del

Pla Cerdà? Doncs mireu, el present és que al final Sardà planteja els principis, i els principis és que l'origen està en l'habitatge, i per tant avui la crisi de l'habitatge que hi ha en aquests moments, Sardà ja donava el plantejament, i el seu plantejament és que els obrers amb els seus sous es poguessin pagar el lloguer d'un habitatge, que en aquests moments la unitat mínima és 50 metres quadrats, però dibuixava pisos de 100 metres quadrats, per tant, això continua sent totalment actual. I l'altre és que té una visió de teoria de xarxes del principi de l'accessibilitat. Ell volia que tot el territori estigués comunicat, ell volia ruralitzar l'urbà, és a dir, que el verd entre la ciutat, vol dir urbanitzar el rural, vol dir que tots els serveis entren al territori. I ell planteja una estructura territorial que. Preserva aquest sistema d'accessibilitat i aquest sistema de dotacions. I avui el repte, precisament, és seguint els seus principis, repensar el sistema de dotacions i, evidentment, també d'accessibilitat amb el principi d'independència de modes de transport. És a dir, que la carretera no només sigui pel cotxe, sinó que sigui per tots els modes. Això és una cosa que defensa Cerdà. I l'altra és que aquestes dotacions tinguin una estructura fractal. Sardà va ser abans l'ALEP un urbanista que plantejava l'urbanisme des de la teoria de xarxes i un urbanisme que plantejava aquest urbanisme des de la fractalitat. Que avui es veu cada vegada més evidència que hem de tornar a estructures fractals per organitzar bé el territori. Llavors, ell, evidentment, ho va fer en el marc dels sistemes de transport i avui hem de mirar els impactes que tenen els sistemes d'informació, els TICs, i com això rearticulen aquests sistemes de dotacions. Però els principis estan donats allà, en el plantejament de la teoria de Sardà. Bueno, jo obro un vídeo precisament on la gent podrà entendre que la forma d'una fulla que és orgànica i que és la natura és amb la que el Cerdà estructura el sistema aviari. Que el principi de la qualitat de l'aire a l'habitació avui és el repte, és la qualitat de l'aire al carrer. Que els principis d'organització del sistema de reparcel·lacions continuen sent tan vigents com els que va plantejar el Cerdà en el seu moment.

Sí, no, esclar, d'aquí aniríem traient fils, que si la ciutat dels 15 minuts, que si que en fem dels interiors d'illa, moltes d'aquestes coses que les hem anat perdent pel camí, no?, i que potser no les haurien d'haver perdut mai, no?

Bé, jo crec que, per exemple, l'interior d'illa s'ha de fer un jardí, i avui tenim els instruments per fer-ho, hem de tenir la gosadia i l'arsenal legislatiu per poder-ho fer, però nosaltres podem fer molt més verd a la ciutat, i el gran repte és que en Sardà ens va preservar uns interiors d'illa amb pati interior d'illa. Aquest pati interior d'illa, en el primer pis, hi pot haver una zona jardinada accessible des del carrer, per exemple. O, per exemple, aquesta discussió de com reorganitzem el sistema de mobilitat, s'ha de donar els principis. I, per tant, d'alguna manera, les ciutats s'han d'organitzar al voltant de quatre xarxes. La del viatge, que ha d'estar en primer lloc, la de la bicicleta, de l'autobús i del cotxe. Per tant, aquestes modes s'han d'integrar en una teoria d'articulació de quatre xarxes que s'han de trobar i dissenyar els seus espais.

Suara, que parlaves de l'arribada de la Diagonal a Poblenou, també la manera com al llarg d'aquest segle XXI el Poblenou s'ha anat estructurant una mica en funció de Fab Labs, d'espais de coworking, on hi ha aquesta constant tensió entre edificis d'oficines i habitatge, tensions veïnals fins i tot i sobretot. Vull dir que ens convida molt a revisar com s'ha estat fent tot plegat al llarg d'aquests últims 26 anys.

Sí, però precisament el que és interessant és quan hi va haver el pla del 22 arroba, jo crec que va ser una bona interpretació de donar aquest teixit sobre aquest sistema d'alineacions que reprenia el pensament de Cerdà, el que potser hauríem de repensar és què vol dir avui la distribució del verd. Del dret a l'habitatge i de l'activitat econòmica i com es combinen entre elles. De fet, la proposta que s'ha fet el 22 de març tenia la limitació que s'agafa una activitat industrial que tenia una intensitat de dos metres quadrats de sostre per metre de sol i ara s'està incrementant aquest metre quadrat per poder tenir aquest joc. Però en qualsevol cas sí que ens ha de preservar. Que tinguem aquesta relació de verd, de dret a l'habitatge i de l'activitat econòmica. Però jo el que diria és que un dels temes més importants del repte de Sardà és que Sardà va fer el salt de Barcelona a set municipis. I avui ja no pot ser que l'Ajuntament de Barcelona es planifiqui la ciutat de Barcelona des del municipi. I aquest per mi hauria de ser un dels llegats que hauríem de tenir. Tenim l'àrea metropolitana, però falta una governança real d'aquest territori. L'habitatge no el resoldrem a Barcelona. De fet, Sardà es plantejava que el problema de l'habitatge a Ciutat Vella no es podia resoldre a Ciutat Vella, s'havia de resoldre a l'Eixample. Jo crec que avui hi ha un salt d'escala que hem d'assumir tant amb el dret a l'habitatge com amb les dotacions. I amb la proximitat dels serveis.

Bé, jo sense discutir-te el que acabes de dir crec que també és important entendre que a Barcelona avui dia hi ha moltíssim habitatge desocupat i que això suposaria un percentatge molt important. De l'habitatge que necessitem a Barcelona, municipis, si n'hem de parlar, eh? Exacte. I això ens aniria ampliant, també, a Hospitalet Lliure de Badalona, allà on vulguis, eh? Sí, sí, sí.

De fet, una mica, a veure, el Sardà va fer el projecte d'Eixample, de reforma a Eixample, i ell va encarar la reforma, i de fet la reforma la va encarar la teoria a la reforma de Madrid, però allà no es va arribar a aprovar, I de fet, jo crec que avui el problema que tenim és que la legislació està pensada per aixamplar ciutat, però no per a reformar-la. I llavors, els instruments, tant d'econòmics, dotacionals, si aquí hi ha el pla de reforma interior, hi ha uns instruments, però no tenen la potència que haurien de tenir quan avui, principalment les grans metròpolis, s'estan reestructurant i refent.

Francesc Bagriñà, ha estat un plaer poder conversar pausadament amb tu sobre la teoria sardà, sobre l'univers sardà i sobre aquestes tres exposicions. Primer de tot ara a partir del mes de desembre a Centelles i després a partir del febrer farà aquesta itinerància primer a Barcelona i després a Madrid. Gràcies per tota la feina que portes fent ja des de dècades donant-nos a conèixer aquest díl de font sardà real. I gràcies per venir-ho a explicar al Perspectiva. Gràcies per haver-me convidat. Finalment tindrem un monument a Cerdà, no? Que havia d'anar a les Glòries, després a la plaça Universitat.

Sí, però a vegades aquest tipus de coses A mi el problema és que van decidir posar un monument a la plaça Cerdà que es va acabar remodelant. A mi no seria una llàstima que féssim un monument a la plaça Universitat i que de cada quatre dies renovem la Gran Via i llavors tirin en l'aire la proposta del projecte.

No sé si la seva presència allà serà un recordador i que alguna cosa hem de fer millor.

Jo penso que el monument, hi hauria d'haver un monument a la plaça de les Glòries, crec que és allò que li correspondria. Una altra cosa, jo trobo molt bé que hi hagi un monument a la plaça Universitat i per tant és el primer, perquè el primer que ha fet un monument ha sigut Centelles, Barcelona no n'ha fet, no. Hi va haver diversos intents també a l'època de Rius i Taulet al final el monument de Cerdà el van substituir pel del Rius i Taulet i al final Cerdà no se li ha quedat fent per

alguna cosa deia Cerdà que el centre de Barcelona és la plaça dels Glòries aquesta seria la raó

penso que en qualsevol cas allà s'hauria de fer alguna cosa jo crec que hi ha un mirador en el que es pogués veure

precisament la quadrícula algun dia molt bé doncs el que dèiem, una abraçada i moltes gràcies moltes gràcies.

Perspectiva, l'arquitectura a Catalunya Ràdio, amb Josep Lluís Blasque.

Fins aquí hem arribat amb aquesta edició d'octubre del 2026 del Perspectiva, com els centenars d'àudios sobre arquitectura que anem publicant des de l'any 2018, més de mil en aquests moments, disponible eternament a la nostra web, catradio.cat barra perspectiva, o almenys mentre duri l'eternitat.

També ens podeu seguir a les xarxes socials arroba PerspectivaCat i a LinkedIn amb el nom complet del programa Perspectiva, l'arquitectura a Catalunya Ràdio, on tenim per costum compartir les novetats que publiquem. Com sempre, també teniu disponible la nostra adreça de correu electrònic per contactar-nos, perspectiva arroba catradio.cat, sempre oberta a les vostres propostes i comentaris.

La Maria Rovira, en Marc Longarón, la Cristina Álvarez Roig i jo mateix estem encantats de compartir amb vosaltres tots aquests continguts. A banda d'aquests magazines mensuals que publiquem el divendres més proper, el dia 15 de cada mes, teniu molts altres podcasts que anem publicant en continguts més específics, com seran durant les properes setmanes tots els detalls de la cinquena edició del Festival Internacional de Cinema d'Arquitectura de Barcelona, el BARC. Que serà del 3 al 8 de novembre, la jornada Descarbonitzant l'Arquitectura, els dies 5 i 6, el Festival 48 Hores Open House, que serà durant el cap de setmana del 24 i 25 d'octubre, o el Congrés Mundial d'Infraestructures Verdes, que es celebrarà entre Lleida i Barcelona del 27 al 30 d'aquest mes. Tot ho trobareu fent scroll per la nostra pàgina a la finestra dels millors moments i les seccions d'agenda, llibres, reportatges, projectes i premis d'arquitectura. Que vagi bé! Adeu-siau!

Sí sí. Someone's tapping at the door.

Watch the floor.

Catalunya Ràdio. Som podcast.