Javier Coronas, de "Ilustres ignorantes": "Hem fet 20 temporades perquè és un programa molt barat"

I quan passen 8 minuts de les 11 del matí, Darío Porras, bon dia. Jo també puc jugar. A 50 euros. Si vols ho fem amb el sou de la secció.

Per exemple, ens podries fer haver regalat diners a mi o a la Mariola, a veure qui encertava la pel·lícula que aniria als Oscars per Espanya. No, no, no. Pregúntale a la Mariola quina pel·lícula va triar ella.

Jo havia fet. Hola, bon dia. Jo havia fet. No sé, jo. No sé per quina raó jo, en la meva porra que l'he perdut, clar, era El ser querido. Eh. Ahí como.

No sé. La he perdut. Pero eso del ser querido. Bueno, yo es porque soy tonto y no. Pero es que no la voy a entender. No. Yo. O sigui, ho fan molt bé, eh?

No, a mi no em va entusiasmar, per això no té res a veure. No, no, molt bé. A veure, no t'ho compro. Una cosa és que diguis que no t'ha agradat, però que no l'entenguis. No, no, és que no l'entenguis. Un pare que no sap expressar amor, relació tòxica amb la filla. Agafes un paper, escrius la frase i te'n vas a dormir. I poses la frase dos hores allà de peli. Vinga, ja està. No sé, no. Jo veia claríssim que no aniria als Òscars. És a dir, que em vaig dormir una estona, també. Vull que potser això. És que et vas a dormir

amb la part importada. Durà dos hores i 25 minuts. Durà dos hores i 25 minuts.

Jo a Mariola veia clar que no aniria als Òscars aquest any perquè ja sé que són pel·lícules diferents, però és que la premissa és bastant semblant, com a mínim la base. A la pelicula que acaba de guanyar aquest 2026, Sentimental Value. Un pare que no sap expressar les seves emocions, el seu amor cap a la seva filla, és un director de cine, un director de teatre,

era el mateix estil de pelicula. De fet, Ricard, el ser querido, estarà a punt de morir abans de començar precisament per això, perquè quan ens van adonar que Valor Sentimental era el mateix, encara que ja estava escrita la del ser querido, valen dubtar i valen dir, bueno, a lo millor no és el que hem fet.

No, està molt ben feta, hem de dir, eh? Vull dir que la Viqui Luengo està extraordinària, eh? No, i Bardem, sí, sí.

Sí, però Bardem se la fa aquest paper d'ell. La bola negra i està molt bé que hagi guanyat, perquè jo crec que, a més, tot el que suposa representa un missatge que ara mateix és interessant que digui i que estigui allà.

I té números, també, jo crec, ara passen les dues crives, encara que queda, però. Té números a anar perquè, hòstia, guanyar el Festival de Cannes, els millors directors, és un pedigrí. Comptar amb Penélope Cruz en el repartiment també és un punt a favor per la pel·lícula. Els Javis ho mereixen? Els Javis ho mereixen. Jo crec que té números d'anar a ser entre la tria final del final d'Òscar.

La bola negra dels Javis serà candidata per anar als Òscars per representar-hi a Espanya. I també hi ha un element molt important d'aquesta pel·lícula, i avui és la que volem posar sobre la taula, que és la banda sonora. Sí. Total. Raúl, Raúl Refri, bon dia. Bon dia. Com estàs?

Bé, molt content. Felicitats. Sí, sí, estem tot l'equip supercontents, està el mòbil traient foc i tenim grup amb els caps d'equip i amb els avis, també està tothom encantat. Has pogut parlar amb ells per això? No, no, perquè ells estan a Toronto. A Toronto. Ens han enviat missatges.

Bueno, que m'han dit que l'estrena a Toronto va ser impressionant, m'han contat.

Mira, lo de Kant va ser espectacular, perquè vam tenir uns 20 minuts, em sembla, d'ovació, de gent de peus aplaudint, però és que es veu que a Toronto va tornar a passar el mateix, que la gent no parava d'aplaudir, estaven ells a l'escenari, perquè m'han explicat, i la gent no parava d'aplaudir de peus. És molt impressionant veure l'efecte que causa la pel·lícula. Jo crec que, com tu deies abans, no només perquè crec que la pel·lícula és molt bona, sinó perquè el missatge també és molt important.

Jo tinc moltes ganes de veure-la, no l'he vist, però tinc moltíssimes ganes de veure-la i crec que també que arriba en un moment en què necessitem també revisar moltes coses. La història pot ser atractiva i pot ser útil pel present i això és un missatge que és claríssim en el que he pogut veure, no, Raül?

El missatge actualment sembla que hagi de ser una cosa assumida per tothom, la de poder estimar com un vulgui, però no ho és tant. I realment entendre que al llarg de la història hi ha hagut molta gent que no ha pogut estimar, s'ha passat tota la vida amagant-se, no ha pogut estimar com volien, crec que et fa veure la injustícia que hem patit, no només en aquest país, a tot arreu, però en aquest país jo crec que ha hagut de combinar la història especialment.

Raúl, en la pelicula té un pes important el paper que fa Guitarrica de la Fuente que ha sorprès tothom pel nivell interpretatiu que té com a actor Raúl Refri també té pensat fer alguna incursió en el món del cinema? o de moment et quedes amb la música?

Bé, de canvi, els n'he fet uns quants, ja. A La bola negra surto un moment tocant, a Un any, una noche, i Sacri la cuesta també vaig sortir tocant, però he de dir-vos que una pel·lícula molt petita, però que jo crec que està molt bé, de Marta Lallana, que es diu Molleres, jo feia un paper quasi principal, em sembla, el que passa que no parlava en tota la pel·lícula, però és una pel·li ficció mig documental sobre una experiència que vaig viure amb el Rodrigo Cuevas a les Astúries, amb les dones grans cantant, aquesta idea l'home ha de recopilar el cançoner perdut, o quasi perdut. I és una peli molt maca, es diu Molleres, ja té 3 o 4 anys, però va guanyar el festival, va guanyar el Premi del Jurado al Festival de Xangai, que no està gens malament.

Rafael, gràcies, no et molestem més. El 25, per cert, de setembre, és quan es podrà veure la bola negra al cinema, és ho que dic perquè també molta gent pregunta, a veure, quan podrem veure això, doncs a partir del 25 de setembre. Una abraçada i felicitats. Una abraçada, gràcies. Adéu, bon dia. La bola negra. L'has vist tu, Mariola?

No, no, no he pogut, no m'ha coincidit cap passe en cap de les ciutats i no he pogut, i tinc unes ganes, aniré al cine en condicions, en fi, a veure-la en l'estrena.

Tres homes, tres èpoques diferents, i com això es va lligant amb el tipus de vida que tenen i si poden o no estimar en l'època que els ha tocat viure.

Correcte, basant-se en l'obra de l'orca. Agafant com a essència l'obra de l'orca amb la bola negra tan paradigmàtica.

Anem a estrenes, va, de la setmana, per exemple, a Movistar Plus, nova temporada ja d'Ilustres Ignorantes, que és el meu programa preferit,

Mariola, t'he de dir que. No m'estranya, no m'estranya, perquè és increïble que complixen 20 anys, és increïble que siga l'únic programa que és incontestable de la casa i que ha continuat i que ningú s'atrevís a dir, bueno, això que ho fem, ho seguim o no seguim, és increïble que siga un format tan senzill i tan potent. Jo també és de veres que els estime molt i a mi em perd, diguem, me perden los colores. Tu ja has anat, no? Et van convidar. Una vegada, em sembla, no? Sí, sí, jo vaig estar fa temps, sí, i me ho vaig passar, o sea, recordem és, vaig tindre un moment amb Javier Cansado, que no oblidaré mai, que, además, després s'ha convertit en un vídeo que, perquè ell va dir una genialitat, clar, no per mi, i jo, i jo, no, no puc oblidar-lo, i des d'ací, per cert, li enviem una abraçada. I jo crec que és un format insòlit en el panorama actual televisiu i això és una de les seues raons de I és la demostració

que en la vida està molt bé parlar dels grans temes, dels temes transcendentals, però que l'essència de la vida, la gràcia de la vida, el meollo, està en els petits debats sobre coses absolutament trivials. És que parlen de temes que dius I improvisen, no, Mariola? I tant que improvisen. Aquesta és la grandesa. I tant que improvisen. Però és que són uns genis de parlar del Javier Cansado. És barato, és un format barato, perquè no cal guionistes.

No, el deber és que tu tens. Sí que hi ha guionistes, ja, ja. Però bueno, si tu tens, quan te conviden, tens un poquet la. En fin, de què anem a parlar, no? Això sí que ho saps. Però després, Javier Coronas, que és el mestre de tot ell dirige i ja hi són molts anys i s'ho fa amb total tranquil·litat encara que hi ha un equip de producció un equip de realització, un equip de guió que el sostenen a més han

tingut l'habilitat durant aquests temps a l'inici Javier Coronas Javier Canzado i Pepe Colubi que són tres genis però han tingut l'habilitat de fer. Petites variacions molt encertades, per exemple, ara per la malaltia de Javier Cansado de posar Raúl Cimes, que és un altre geni, i també anar aportant mica en mica la presència més habitual d'un altre monstre com és el Raúl Pérez, amb la qual cosa han sabut anar fent petites evolucions perquè continuï l'essència, perquè continuï sent un programa de referència

al humor d'aquest país. Javier Coronas, bon dia, bona hora. Ja no cal que parlis més, ja ho hem dit tot.

Si sabem que ens estaves escoltant, t'hauríem insultat una mica.

¿Qué tal? Muy bien, Mariola. Tengo que hacerte algún matiz, Mariola. No hay equipo de guionistas, no hay equipo de realización, no hay equipo de producción.

Javier, por favor, intentaba. Darle un poco de empaque,

¿no? Exacto. Hay un equipo de personas. Hay un equipo de personas, sí, pero es que yo quiero resaltar eso porque el mérito del programa también tiene mucho en el que lo hacemos cuatro gatos y entonces hay una persona de producción que va rotando, en este caso ahora es Miguel Balanzategui, que además compagina su trabajo como teclista de las Nancy Rubias. Tenemos un equipo muy ecléctico. Sí, ya veo. Y tenemos una persona de producción. Tenemos Dani, que es el guionista que empezó con nosotros desde el principio.

De manera de chafar. Te entiendo lo que dices.

Esto quiero que la gente lo sepa. Quiero darle la importancia que tiene Dani, sobre todo que. Dani es la persona que lleva con nosotros las 20 temporadas desde el principio es una persona que yo todo lo que haga en televisión voy a creer que esté ese hombre conmigo porque es un vamos un multiusos. Y un gran guionista, y junto con él decidimos los temas y él hace las preguntas, pero. No, Javi, yo lo que quería.

Sí, yo lo que quería reseñar es que hay trabajo en ese programa, es decir, hay un trabajo de personas que se dedican y que se lo curran.

Tampoco hay tanto. Es que no, Mariola, que no. T'està dient que no, que són quatre calles. Me voy a callar, va. És que, Javier, a veure, jo vull reivindicar. Una cosa a favor de la Mariola, és a dir, el que està dient és que, escolta, que hi ha feina i que s'ha de.

S'ha de poner en valor, i això és el que jo volia dir. Però jo reivindico el que està dient el Javier Corona. Jo també. És a dir, la política de. Està fet amb quatre calles. Tot es fa amb grans pressupostos. Doncs no, doncs no. I una altra frase que ha dit el Javier Corona. Jo no he parlat de grans pressupostos. de llestos ignorantes que m'entusiasma i jo em faria bandera, que és, nunca se llegó tan lejos haciendo tan poco. És una filosofia de vida meravellosa, Javier. Sí o no?

Clar, és que és així. I, precisament, crec que han fet 20 temporades perquè el programa és molt barat. O sigui. Penso que és una de les claus que el programa porti 20 temporades, perquè s'ha de devolver el programa, és el que diu. Ricard, a partir d'ara,

si vols estar 20 anys al matí de Catalunya Ràdio, fot fora gent, fot-te tu aquí sol a

parlar O marxo jo, i potser així és la manera que sigui barato, saps? Diries que per això que amb 20 anys, Javier, us heu anat censurant? Perquè estem en un moment en què penso. Ara no sé si. Si hi ha coses que ens fan gràcia o han deixat de fer-nos gràcia, o vosaltres heu viscut una mica al marge de tot això?

Bueno, no són 20 anys, són 18 temporades, o sigui, 18 anys i 20 temporades, perquè com que vam anar a l'any i tant, autocensurat, digues.

O sigui, si en aquestes 20 temporades l'humor ha canviat molt, és a dir, que hi ha límits que potser abans no teníem tan clars, o vosaltres no, vosaltres heu anat una mica al vostre lío.

Nosaltres anem a la nostra marxa i ja està, tampoc tenim molta pressió de la tele i si hi ha hagut alguna pressió, doncs. Tampoc hem fet molt de cas, no? Tothom que ha anat al programa. Al principi, no només a Ilustre, sinó a altres programes, m'agrada molt que quan feies xistes de l'emèrit, doncs no es podien fer i de cop i volta ja tothom podia fer xistes de l'emèrit. No sé, es va levantar una bandera de. Ja s'ha de fer xistes del rei. Ah, d'acord. No sé, una cosa així molt espanyola. Tothom que ha anat al vostre programa. Tothom

que ha anat al vostre programa, Javier, ha entès el clima que allà hi havia? O hi ha hagut algun convidat que va venir a dir que és aquesta marcianada i no va entrar al joc? O tothom ja de seguida sabia on anava?

Al principi era molt complicat explicar als convidats la merda que fèiem, perquè no es veia. Y como éramos tan. Bueno, pero me hacéis entrevista. No, no, no, no. Bueno, y de las preguntas las ha hecho yo. No, no, no, no, no. Jo et faré preguntes i t'he de dir, no, no, el que tu vulguis. O sigui, serà una miqueta estrany per explicar-ho, però després ja tothom que ve ja sap on ve. Hi ha algú que potser menys, però bueno, també queda bé. No passa res. Es pot vingar sin haver vist el capítol de les ilustres. Javier, una abraçada. Es más difícil, pero bueno.

Una abraçada molt gran. Volíem saludar-te també perquè comença una nova temporada de L'Història Ignorantes i des d'aquí volíem recuperar-ho. Per cert, al costat de Pepe Colubí i també dels Rebocimes. Una abraçada, Javier.

Moltes gràcies, Mariola. Adeu, adeu.

Parcer, encara sobre Movistar, tenim també un documental. Ja que podem veure, són los Hombres G, los mejores años de nuestras vidas. Lo que ha pasado a Hombres G no lo ha pasado a nadie nunca. Nos ha pasado a nosotros nada más. El grupo no tenía vistas de futuro ni nada. No nos planteábamos ser famosos. De fet, es va estrenar als cinemes ja fa uns mesos i la setmana passada es va presentar al festival de tele de Vitoria, que tu hi eres, Mariola.

Sí, jo vaig estar en la roda de premsa. Heu de saber que jo no soc hombres g, no soc fan de. No ets mujer g. No ho he segut mai. Jo tampoc. No ho he segut mai. Però, dit això, i no m'interessa la seva història, la veritat, però he de dir que el documental està bé. Perquè t'agraden o no t'agraden, tu pots trobar en el documental la teua teoria o la teua, diguem, te dona la raó, penses el que penses, no? O si te cauen mal o consideres que el que siga per a mal, veus el documental i dius, veus, això està clar. Y si et cauen bé, y te agraden, y eres súper fan, vore la seua historia, la seua trayectoria, con varen comenzar, que eso siempre es molt engrescador, tal. Y ellos, yo, no sé, en la roda de prensa, ya les había visto en alguna entrevista y tal, no sé, a mí es que molesta, molesta actitud como de, bueno, así, como de sobraos y tal, ¿sabes? Estoy aquí porque soy estupendo y tal, no sé. Entonces, bueno, esta es la mejor.

Jo no he sigut tampoc un fan dels Hombres G, no ho era ni en el seu moment. El que a mi sembla interessant del documental és sobretot quan aborden el fenomen fan, perquè realment va ser un dels primers grups que es va crear una bogeria tan absoluta, que era quan van començar a sortir les revistes de superpop. Y había en la cama con los miembros de Hombres G, cuando van a México, y era una bogeria. Y abordan el fenómeno fan d'una manera que

és el que em sembla més interessant. El que passa és que les coses, estes històries, és molt dur el presentisme. Hi ha un moment en què Juan Imedio, que sabeu que. Va ser el seu manager, role manager. Sí, diu en el docu, fa una brometa ahí, de no, jo tenia que ir con preservativos

a los conciertos, El pare del David Summers li va a dir, llévate preservatives.

Claro, sí, entonces claro, eso depende de quien lo escuche, es muy gracioso y depende de quien lo escuche, es patético. Es de veras que visto desde hoy es no más patético. Encara que estic segura que hi ha gent que. Conta l'anècdota perquè és un poquet fer a fer de l'anècdota categoria, no sé si m'enteneu. Llavors, és difícil vore el documental amb els ulls d'ara i damunt, si no t'agraden molt, encara menys, però sí que audiovisualment és una peça interessant. Encara que no t'agraden els Hombres G.

Ara bé, jo després de veure el documental dels Hombres G, vaig anar al cine a veure el documental d'Oasis, del Luke Buckingham, i clar. És un altre tipus. És un altre paladar. És que deia, la balança estava molt desequilibrada.

Jo crec que a tu, Ricard, molt, molt no te va interessar.

No, no m'interessa gens. Hem de parlar també de.

Mira, una cosa que sí que m'interessa. Et veig cantant a les festes Sofre Mamón. No, no. No el veig, no el veig. De Volver a Vivir Chica. Venecia. No, el veig.

Venecia sin ti, sí.

Però Venecia no. Venecia sin ti. Mira, ves? És que és una persona madura i major. Sí, senyor. Sí, sí, un vell. Venecia sin ti, de Chalsat Namur. Molt bé, sí, sí.

Això és més elegant, és maco. Entre les copes de cava en el moment. I tant, i tant. És una cançó preciosa, això està clar. Hem de parlar de la gran cita de Trescat.

Aquí arrenca una experiència única. La cita cega és més gran que haguem vist mai. Hem reunit 100 persones disposades a enamorar-se de veritat.

Perquè aquesta setmana hem sabut que la BBC ha comprat els drets internacionals del programa i això és una fita històrica, Darío.

Sí, és història perquè és la primera vegada que una producció catalana i a nivell estatal també és comprada per la BBC. Cal felicitar-se per això i jo ho entenc perfectament el perquè ho han comprat. Jo no soc, a mi el programa sense més, em va agradar, bueno, estava bé. No és per tu, no és per tu. No, soc el seu públic, però entenc el perquè la BBC ha volgut comprar els drets, perquè primer juga molt bé el concepte de la IA aplicat en un programa, recordem que la IA en teoria. I a la pràctica, de 100 candidats, divideix els candidats en dues parts i estableix, segons els gustos, segons el caràcter, quins match pot haver-hi entre dues persones i a veure si es tracta que els candidats encertin el match o no o s'enamorin d'altres persones. És, en teoria, i ho vam veure, un acostament a aquest tipus de programes molt més sa, molt més optimista, molt més amable, no es tracta de montolles. I de posar les banyes, no és tòxic, amb la qual cosa entenc perfectament que la DDS hagi comprat els drets

internacionals. En qualsevol cas, és una és una cosa per treure pit, eh? Totalment. La empresa que ha desenvolupat el programa, és a dir, és la primera vegada que passa. Igual sona una miqueta provincial, també, ah, no, és la primera producció en català. Bueno, és que és molt interessant, això, és una producció local. Que de sobte té una trajectòria insòlita en el món internacional audiovisual, en una companyia, en una corporació que sempre. He remarcado de BBC Estudis, Ricard, perquè no és el mateix que la BBC, és a dir, són coses una mica diferents, però clar. Que puga adaptar-ho a territoris diferents i que siga marca de la casa, doncs mira, i si va començar gran hermano al revés. Llavors, a mi em sembla superinteressant que hagi passat, és a dir, crec que sí, crec que és una cosa per estar content, la productora que ha fet això. A banda que el programa t'agrada més o menys, el cas que ho puguen comprar està molt bé.

De fet, avui mateix, Ricard, comença, crec que comença avui. Les gravacions, les proves de la segona temporada de La Gran Cita a Catalunya, aquest mateix dimecres.

I ho portaran a Cannes, al Midcom, i dir, ja veureu com serà interessant, veure qui ho compra i qui no, perquè clar, ara tu pots comprar això i després això s'ha d'adaptar i els diferents països ho han de comprar, és a dir, això ja està, tu compres els drets i després ja veurem, mireu la cua que està tenint, passa palabra, el rosco, rueda la letra, etcètera, etcètera.

Que era una adaptació. Sí, sí, sí. Escolta, i abans d'acabar, això de Woody Allen a Madrid, què serà? És una nova pel·lícula?

Això serà, per desgràcia, ara segurament vindrà gent a tirar-me pedres quan surti de Catalunya Ràdio, això serà un truño. Això serà un truño. Ho sento. No m'agrada Woody Allen, no m'agrada el Woody Allen dels últims anys. A mi m'agrada molt Woody Allen. A mi m'agrada Woody Allen de fa 50 anys. Jo ara et dic les últimes. He fet l'exercici, Ricard. Te pases. He fet l'exercici, Ricard, d'apuntar les últimes pel·lícules de Woody Allen. A veure si tu o la Mariola les recordeu. Gol me de suerte. No, no, no. Rifkin's Festival, A Rainy Day in New York, Wonder Wheel, Café Society, Irrational Men, Magic in the Moonlight, Blue Jasmine. No, ho sento, però no.

Golpe de suerte no va ser una mala pelicula. I Vicky Cristina Barcelona és una castanya. Horrible. I serà el mateix. Ens va donar un matrimoni admirable. Serà el mateix a Madrid.

Mira,

aquest és ell tocant el clarinet.

Jo vaig intentar, Robert, perquè ell toca, em sembla, cada setmana. A una cafeteria. I vas intentar anar-la a veure. Hi ha 200 euros a l'entrada. I vaig buscar el vídeo i sonava així el clarinet, mira, el toca així. Mal, vols dir. Sí, li fa falta aire. Però és un senyor ofegant-se tocant un clarinet que és Woody Allen. Jo entenc que paguis 200 euros, és que hauries de pagar més per un senyor ofegant-se tocant el clarinet. Ja no sortiràs a la peli del Woody Allen. Ja veuràs com la Youssef farà fotos amb Woody Allen i amb tot. Jo vaig conèixer, vaig entrevistar, vaig estar al seu estudi de gravació.

Sí, recorda i s'ha entrevistat. Molt bé, molt bé. Un milió i mig d'euros que posa.

La comunitat de Madrid. Ell té un acord que ha de fer quasi una pelicula a l'any per a mantindre el seu estatus, els acords que té. I clar, si te donen. Però clar, és com fer brand and counter. És a dir, pensem en això. Madrid te diu vine-te'n cap ací i estàs fent un públic reportatge. A Madrid.

Amb el detall, Mariola, gens de bades que la paraula Madrid ha de sortir. La cor és perquè la paraula Madrid surti en el títol. Lo cual serà ja una cosa. No m'estranyaria veure Ayuso, també, o aquell. L'Almeida.

Que serveixi canyes en un bar. En fi. Darío Forras, Mariela Covells, gràcies i que tingueu un bon dimecres. Adeu-siau.