Joan Todó: "L'instant de perill és quan pots comprendre la història"

La clàssica no és un luxe. És oxigen. Tots els matins del món.

Avui a Tots els Matins del Món conversem amb l'escriptor Joan Tudor. Va néixer a la Senya l'any 1977 i ha conreat la poesia, la narrativa, l'assaig i el conte. És autor d'obres com L'horitzó primer, La Verda es porta, Guia sentimental del Delta de l'Ebre o el recull de contes La dolçor de viure, Premi Ciutat de Barcelona el 2025. A més de col·laborar a l'Avents en Revista d'Història i Cultura. Aquest mes s'ha publicat el seu nou llibre, L'instant de perill, amb el qual s'inaugura la col·lecció Llibres dels Fets de l'editorial HIO. Una obra que combina memòria personal, crònica col·lectiva i reflexió sobre el pas del temps a partir d'un episodi capdalt de la història recent de les Terres de l'Ebre, l'Assemblea Fundacional de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, l'any 2000, i la mobilització ciutadana contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvesament de l'Ebre. Bon dia i benvingut, Joan. Hola, bon dia. 25 anys després d'aquells fets, i vas tornar per mirar-los en perspectiva del temps, però també des de la memòria personal, per escriure aquest llibre, L'instant de perill, que dius que no és un llibre sobre el transvesament, sinó a partir del transvesament.

Sí, bueno, això és una prevenció també, una prevenció de riscos. Clar, a mi m'han demanat, era un encàrrec, realment, hi havia una idea que tenia l'editor, l'Eduard Hurtado, que era fer una col·lecció de llibres de testimonis sobre un fet històric, algú que ha viscut un fet històric i expliqués el que havia vist. Clar, hi ha un moment en què jo, per qüestions de temps, pel que és l'ambició del projecte i tot, doncs no puc plantejar-me el que hauria sigut la primera idea, que és fer la història del moviment contra el desavançament. Això no tinc temps, no tinc abast, no tinc la possibilitat. El que puc fer és explicar el que vaig veure jo, limitar-me al meu punt de vista i utilitzar-lo com a punt de partida per a fer una reflexió sobre altres coses, una mica. No tant fer el llibre definitiu com sobre el trasvasament, que no crec que sigui possible actualment, sinó una meditació sobre el que implica. Que és també l'amor relacionat amb el fet al llarg del temps. És una cosa que vaig viure en un moment determinat que va ser el més a prop que he estat mai d'estar en política. I el que vaig poder veure en aquell moment. Ha sigut una cosa bastant determinant després, sempre que he votat i sempre que he fet de ciutadà.

Fins a quin punt la memòria és un material fiable per escriure un llibre? No sé si. Què era més important per tu, ser fidel als fets o als records que en conservaves?

Això és la pregunta inicial. De fet, com que hi ha partit això de la idea d'explicar els meus records. El que m'he de plantejar d'entrada també és quin filtre hi poso, què és el que jo recordo d'allò. També m'he d'anar trobant contínuament quan la mínima documentació que vaig fer i la mínima investigació, vaig trobar amics i parlàvem del que recordàvem i resulta que no recordàvem el mateix. Hi havia coses que recordàvem d'una manera, no les recordàvem, no les recordava jo. Hi havia totes les possibilitats. I el que veus de seguida és que d'alguna manera el que recordes potser no són tant els fets com el record que tens. Sempre hi ha un que no puc aspirar o pretendre haver dit la veritat sobre allò. Si no, que és més honest, establir que jo recordo això. I pot ser en altres veus, en un diàleg, en algú que aporta la seva visió, i entre tots podem arribar a alguna cosa, sembla.

I suposo que aquí la part emocional també hi té alguna cosa a veure.

Sí, sí, sí. El que passa és que jo he intentat moderar-la, no deixar-me dur per això, intentar ser una mica més honest, com a mínim. Sincer no, sincer no seria la paraula, però honest sí. Després hi ha una cosa que sí que és que hi ha una part emocional que està a l'origen de tot, i que és bastant explicat, que és que al principi de tot hi ha un moviment de ràbia, un impuls de. D'indignació, de fet. Clar, al llibre parles molt

d'aquesta ràbia, dius, jo no hi era, insisteixo, tot plegat ho llegia al diari, ho veia a les notícies, m'ho explicaven quan baixava algun cap de setmana, i de tot plegat la part que millor conec és la de la ràbia. És un fragment d'aquest llibre, de l'instant de perill. Dius que la ràbia la puc entendre, dius, molt bé. Has viscut molts moments de ràbia a la teva vida?

No, no, no, és una persona generalment molt pacífica, molt calmada. Però sí que és veritat que, per exemple, en aquell cas, també és un cas fins i tot curiós. Realment, si he fet aquest llibre és perquè finalment vaig anar a reunions, vaig ajudar a muntar manifestacions, vaig ser activista, diguéssim, que no és la meva actitud habitual. Era un cas que estava prou emprenyat. No em cabia al cap que volguéssim fer aquell projecte, aquella cosa que volíem fer, i diguéssim que va ser prou indignant comparar-se a passar l'acció.

Sí, doncs mira, Joan, bon dia. M'incorporo a la conversa per portar-te la part musical de tot plegat. I és que nosaltres t'hem volgut fer jugar una mica amb nosaltres i amb la música clàssica i t'hem fet arribar unes quantes peces. Sentim-ne la primera i la comentem.

Doncs això que sentim és música de Clemens de Granval, és un lament per corne anglès i piano. I Joan, d'entrada, sempre ens agrada preguntar i dir què t'ha semblat aquesta peça, què et recorda, què et desperta?

Això, bé, jo no coneixia per a res aquesta compositora, que no m'havia sentit mai, és a dir, és una música així trista, melancòlica suposo. Sí, sí, sí, i tant. És una època, a més, això sí que és veritat que això, sense les primeres notes, és una època que, diguéssim, jo pels meus gustos musicals me la salto.

Bé, cap problema, això és ser honest, com deies abans, perfecte. I davant de la novetat, per exemple, com et situes? A l'hora d'escriure, per exemple, si has de tractar, en aquest cas vas enrere, però si haguessis de tractar un tema contemporani, veure, abans ens deies, la història aquesta del transbassament no està acabada, no és possible fer un llibre ara que ja ho reculli tot. Quina posició prens davant de la novetat? Ets una persona cauta? Ets una persona més aviat exploradora? Com et definiries?

Jo sobretot penso que tinc molt poca fantasia. Imaginació, que no és el mateix, sí que en tinc, però fantasia, allò de que em donés una pàgina en blanc i jo sabia crear un univers del no-res, no ho sé fer. Aleshores, la veritat és que davant d'una novetat, una cosa inconcebible, Jo el primer que faria seria quedar-me un momentet allò de veure i observar, mirar què passa, o escoltar també, intentar buscar els topants i després ja ho explicarem, després ja ho escriurem.

L'instant de perill, per què l'instant de perill?

Això, no sé en quin moment va sortir, però realment hi havia una cosa que tenia molt orientant-me, que és un text de Walter Benjamin, que és sobre el concepte d'història. Hi ha un moment d'allí en què ell parla sobre el materialisme històric, és un text d'aquella època del. L'època d'Oral Comunisme, per dir-ho així. I, en el moment que parla d'aquest materialisme històric, es tracta de llegir històricament, llegir políticament la història, seria intentar atrapar-la en el moment que ella empegueix en. Un instant de brillo. En el moment que tu estàs en perill, el mateix que va passar, fer el trasbassament és un bon exemple. Les tares de l'Ebre, que en diem així finalment, ben bé no acabaven d'existir, és una noció que anava formant-se. De fet, a Llobet me ho explico, que al llarg dels anys 90 havia anat formant una consciència d'identitat, però no havia acabat de quallar i no va quallar, de fet, fins que no va haver-hi l'amenaça del trasbassament. El segon trasbassament, perquè no era el primer. Sí, sí. I quan va haver aquesta segona amenaça, la idea aquesta de portar l'aigua de l'Ebre a Múrcia, va ser el moment que de sobte la gent se va mirar a si mateixa l'espill, o va mirar enrere, i va pensar, nosaltres som aquests. Som aquesta gent, que som d'esta manera, que som això, i tots estem junts i tots estem al mateix lloc. Aleshores així es va crear una identitat. Crec que el trasvasament és un cas molt clar del fet que l'instant de perill, aquell moment que estàs en perill, és quan tu pots entendre la història. També lliga una mica en una frase que queda de pla, que al principi del llibre també, que és que la memòria, allò que dèiem abans del record, de veres també està molt lligada al moment en què tu has tingut por. En el moment que tu has tingut un moment de pànic o d'allò, allò se et queda fixat a la memòria.

També hi ha un. En un moment del llibre dius la desgràcia en si mateix és terrible, però sovint obre la possibilitat a un canvi, perquè les autoritats han fracassat i han perdut la capacitat d'actuar, ja que les necessitats de resoldre problemes és urgent i està en mans de la gent del carrer. Sovint, quan proporcionen aquest suport. Aquestes persones descobreixen noves capacitats en si mateixes i creen noves complicitats entre elles, de manera que no només es dona ajuda, sinó que es desperten altres sentits d'identitat, societat i possibilitat. Encara confies, Joan, en la capacitat de la societat per autoorganitzar-se davant una crisi?

Sí. De fet, mira, des que he acabat el llibre, que al final el vaig acabar fa uns mesos, després hi ha hagut treball editorial i les coses, després hi ha publicat-lo, tu mira totes les coses que passen ara mateix a França o a Espanya, que siguen acampant-se, d'estudiants o manifestant-se, jo sí que confio que el col·lectiu, diguéssim, el conjunt col·lectiu sap on organitzar-se i. I fet organitzar-se millor que no dirigits per un líder individual.

Ara em sap greu entrar, després d'aquesta dosi d'optimisme, en una peça com la que tenim preparada, però vaja, no passa res, canviem d'atmosfera i a veure què passa.

Aquí ens movem una mica més cap enrere amb aquest barroc francès de Messi de Sant Colom amb la peça Le Plerc i qui l'interpreta és Jordi Saball des de la banda sonora de Tots els matins del món. Aquí tenim potser aquesta visió sonora d'un record. No sé si quan escrius t'acompanyes de música, Joan.

Doncs justament m'acompanyo d'aquesta música, vete tu. Eh.

Ara m'has deixat parada, m'encanta quan passen aquestes coses.

Si no, no, no, realment, la música de Tots els Matins del Món, diguéssim, hi ha la particularitat de. Tots els Matins del Món, pel·lícula, vull dir. Sí, sí. La particularitat de que per una banda jo havia tocat una part, una altra vida jo havia sigut violinista, Estava en conjunt d'un instrumental i tocàvem la marxa de l'Uli que sona al principi. Sí, al principi de tot, quan s'obre la pel·lícula, sí. Llavors li vaig descobrir el disc i al llarg del temps vaig descobrir que era una música molt tranquil·la que anava molt bé de fons per anar treballant. La qualitat que té, no molesta, no fa nosa, t'acompanya, saps? Meravellós,

l'hem encertat de plèster avui. Doncs sí, ho deies, eh? De fet, llegint aquest llibre, podem saber que has tingut un passat relacionat amb la música, perquè tu vas estudiar música des de ben petit. Sí, sí, sí.

Allà a la escena, quan hi ha dues escoles de música per a dos o més similhabitants, els nens sèniacs surten aprenent, sabent música una mica per defecte. I en el meu cas, jo estava en una de les dues escoles de música i vaig cantar la coral, vaig tocar el violí, vaig fracassar estrepitosament com a violinista, te m'ho diré, i després vaig tocar la bolsaïna.

Clar, hi ha un fragment del llibre que dius, ser músic, això sí, tenia l'avantatge de donar-me alguna cosa a fer en aquelles manifestacions en què, si no fos per això, no hi hauria tingut gran cosa pelar. No volia fotre crits, no volia crear càntics. I tocava la dolçaina, i batia algun tambor. I així hi trobava un lloc, una funció. Després, quan vaig deixar la música, ja mai més he sabut què fer al mig d'una manifestació. Ja no la toques, ja no toques la dolçaina?

No, això jo vaig deixar, hi va haver un moment en la vida en què teníem temps disponible i el temps disponible o bé ensenyava un instrument o bé em dedicava a escriure i vaig optar per escriure. Però la guardes? Sí, sí, sí, allà al poble, a casa de meus pares. I de qui és? Qui te la va fer, la dolçaina? Això, és que ara no recordo el nom, ja quedaré malament, però això va fer un luthier de Riudoms. Això va ser un moment a principis dels 90 que vam decidir tornar a recuperar la dolçaina que s'havia tocat al meu poble abans i després s'havia perdut. Allò de l'època de fer el modern. Però bueno, a principis dels 90 vam voler recuperar-ho i vam començar amb dolçaines normals i corrents. El que passa és que després vam descobrir que les dolçaines de la CNI. Eren especials, l'instrument de l'escena tenia alguna cosa de diferent. Mentre vam buscar, vam fer un treball de restauració arqueològica i vam trobar un senyor de Rudoms, que no consigo recordar el nom, pobre, i mos va fer una dolçaina especial de l'escena. Sí, sí, és la que jo tinc. Perfecte.

Joan, el transvasament és el tema central del llibre o més aviat és una excusa per parlar d'altres qüestions com la democràcia, la participació política, per parlar de territori, de memòria, de medi ambient.

En això, mira, és a dir, el fet que heu posat música de tots els Matins del Món pel·lícula té una gràcia afegida, que és que els Matins del Món al final és una novel·la de Pascal Quinyard. Una novel·la que jo no he llegit, curiosament, però bueno. Però el Pascal Quinyard té una mena de llibres diferents, que no són ben bé novel·les, sinó que són com una mena d'assajos o diaris o anotacions. Que és ben bé la mena de llibre que jo he fet. És un llibre, diguéssim, que en aquest cas té un pretext mínim, que és el trasbassament, però després té la llibertat de marxar en qualsevol direcció temàtica que vulguis. Que pots parlar de Proust, per exemple, d'una novel·la d'Estendhal, qualsevol direcció temàtica, però diguéssim que una mica són les meves manies, els meus tics. I aquí, realment, com que el trasbassament, diguéssim que no. És un gran tema, però diguéssim que no és. És un gran tema que a mi em supera de molt i està molt lluny de les meves competències. Hi ha el que jo he viscut, el que jo he viscut, el llibre tindria 30 pàgines. Vaig a fer-hi moltes reflexions i moltes coses així.

Clar, ara el que estava jo pensant és que serà difícil que repetim aquesta sincronia màgica que hem tingut amb la banda sonora de tots els matins del món, però sí que volem compartir amb tu alguna peça més.

Doncs això és Carol Ann's Welcome, forma part d'un disc que es diu Songs from the North Country, és amb Francois Lazarevich, aquest flautista virtuosíssim, i aquí el programa l'hem descobert fa uns dies, i jo personalment fa uns dies que no puc parar de sentir-lo i no me'l trec del cap. No sé si aquest tipus de música també connecta, clar, jo quan l'escolto penso molt en la connexió amb la terra, amb la natura, amb tot aquest tipus d'energia del territori, i clar, quan vaig saber que parlàvem amb tu vaig dir, anem a proposar-li a en Joan Tudor a veure quina sensació li transmet.

A mi curiosament em sembla com a música de Garra. De Garra, vull dir de Barri Lindon, saps? Ah, clar, també. De Garra, que és del 78. Potser també és perquè a la coberta del disc surt un senyor així vestit com d'aquella època. Però té una espècie de cosa aquella molt curiosa d'aquelles músiques en aquell moment que fent servir ells per animar-se. Nosaltres mateixos també portàvem música, només que no era així.

Mira, en ton perspectiva, Joan, creus que aquelles mobilitzacions que es van fer també van transformar la consciència cultural i identitària del territori? És a dir, sense aquella lluita, les Terres de l'Ebre serien diferents avui dia?

Sí, això em sembla evident. Hi ha una cosa divertida, que és que l'editor, quan va fer l'encàrrec, hi ha més llibres que seran com aquestes, sobretot els fets històrics. Però ell sí que em va dir una cosa, que és que ell volia que sortís el trasfasament, perquè era dels pocs casos que coneixia d'una victòria. I totes, segurament, són desfetes. Totes són fracassos aquí. Però en aquell cas, diguéssim, que és un cas en què ens vam sortir. Vam parar el trasfasament. I, a més, va haver-hi el retop. De descobrir una mica qui érem, tenir una personalitat al món, etcètera, que després no han fet lo que no haurem fet. Però en aquell moment va ser una espècie de descoberta que la nostra manera de parlar era igual de digna que una altra, que teníem música d'allà, que teníem la literatura d'allà, totes aquestes coses.

És un bon llibre per als joves que no van viure aquelles mobilitzacions?

Ah, això no em toca dir-ho a mi. No ho sé, tampoc no estic al lloc dels joves d'avui en dia, que són una cosa completament enigmàtica. Suposo que potser es va bé pels seus moments en què s'emprenyen o el que sigui, potser veran coses que no han de fer.

A partir de l'instant de perill, es poden entendre moltes coses del present, de l'ara?

Mira, jo crec que sí, perquè hi ha una idea que tinc constantment, que és que com que després de lo nostre va haver el que va ser el procés, el procés d'independència, van haver moltes coses, i per això és el que deia abans, que després a mi m'ha servit a ma vida, van haver moltes coses que eren el mateix. Si tu ves que patim una repetició, com si tornes a passar el mateix una altra vegada, com si. Com si els polítics fessin el mateix, com si les mentides fossin semblants, etc. Aleshores, sí que és veritat que diuen que un jove d'avui en dia és probable que torni a trobar-se per tercera vegada el mateix. Potser el llibre pot servir per aquí.

Dius, vaig somiar al principi que allò era un combat entre víctimes i butxins, entre bons i dolents. El que crec que vaig descobrir allà, i és un descobriment peorós, és la labilitat d'aquestes categories, la flexibilitat amb què estres muden i s'intercanvien, la fluïdesa amb què una esdevé l'altra fins a devenir una aigua barreig. Què més has descobert o a quines altres conclusions has arribat després d'escriure l'instant de perill?

Una d'elles segurament és que intentaré evitar per tots els mitjans fer-me periodista, fer mai més de periodista. Però realment, quan els lliters estan com anant un llibre, fent un encàrrec així, tendeix a ser un encàrrec molt periodístic. Té un vessant periodístic. I jo realment no soc periodista, jo no sé entrevistar gent, no sé comentar-me. Realment, encara que he dit abans que tinc poca fantasia, etcètera, estic més còmode, segons com, fent ficció. Perquè realment aquí el fet de tractar-se com uns fets reals implica una responsabilitat, allò d'intentar dir la veritat, intentar ser el mestre, el que hem anat dient. Implica una responsabilitat respecte a una gent que passava per allí moltes vegades. Jo, per exemple, he idolitzat molt pocs noms i he explicat molt poques coses personals sobre la gent que hi érem. Una mica per poder, això. Perquè tinc una responsabilitat que tinc d'explicar la història d'ells, quan se l'haurien d'explicar ells.

Cal mantenir el debat sobre el riu, el delta i la gestió de l'aigua?

Sí, evidentment. És a dir, ara mateix, si portem una setmana que tot s'afonava, que tot s'inundava, estava plovent, que s'hi havia huracans, etcètera, i tot això és exactament la mateixa història del que va passar aleshores. Si tens un univers natural, tu vols alterar-lo per interessos econòmics, i de vegades sense pensar massa en les conseqüències, i les conseqüències de les formes de vida d'aquell moment són les que estem vivint ara. I els nostres romes de vida determinan des d'aquí 50 anys.

I tant. Doncs Joan, Joan Tudor, moltíssimes gràcies per haver-nos parlat avui d'aquest instant de perill. Aquest llibre ha acabat de publicar fa ben poquet. I res, moltíssimes gràcies per compartir aquest temps amb nosaltres. Que vagi tot molt bé i fins aviat. Adéu-siau.

Cataluña Música

On vulguis.

Y cuando quieras.