Joel Joan: "El nostre és el país de la por. Si dius el que penses, pots rebre"

I aquesta ha d'obrir un secció de televisió d'en Mariola Covells. Bon dia, Mariola. Bon dia, Ricard. Com estàs, compadre? Bé, tornant. Mira, en ruta. Estem a Maixerta i ara estem tornant cap a Barcelona, cap als Estudis Centrals de Catalunya Ràdio. Molt ben. Molt distrets a la carretera. Fa un dia esplèndid ara mateix, eh?

Darío Porras, què tal? Bon dia. Bon dia. Sí, però jo ja no sé què posar-me, ja no sé com anar,

ja porto el pareigües tot el dia. L'important és no agafar el tren. No agafar el tren és l'important. Ara, sé que volguis viure

una aventura fantàstica. No, no, no. Es mejor que pugues escogir la teva propia aventura.

El metge per prescripció mèdica m'ha dit que no va a fer el tren.

Jo crec que el nostre convidat d'avui podria fer la tercera part ja de la seva saga de pel·lícules a un tren de rodalies. Joel, Joan, bon dia. Bon dia, Ricard. Com estàs? Bon dia, company. Bé, bé, molt bé. Eh, perdona? Dic una abraçada ben forta, Joel. Ah, ben forta, gràcies, gràcies, Ricard. Sí, clar, perquè no esteu junts, no esteu junts. No, no estem junts i per tant no l'hi puc fer, però l'invio molt forta. Bueno, te l'enviem tots, perquè jo estic a València. Ahir el Joel va estrenar Bons i dolents, el condal, sense incidència, Joel, pels aiguats, en principi.

Sí, no, no, es va posar a ploure a mitja funció, cosa que. Allà el condal es va sentir perquè va ser un xàfec increïble, però no, no, va arribar tothom i cap incidència. No hi havia rodalies pel mig, saps? Bueno, no sé si algú va venir amb rodalies o no. Les alarmes no van sonar al teatre? Van sonar, però abans, gràcies a Déu, tio. Perquè això ara.

Vosaltres dieu que s'apaguen els telèfons mòbils.

Però les alarmes sonen igual. És que anem a passar un dia en un espectacle, en el show, i és molt desagradable, però no pots fer res perquè, bueno, és una alarma que, en fi, que és necessària. I que fas pares, atures el xou o segueixes? Atures, no, fas pares un moment, rius, si l'espectacle es presta, i intentes que totes les alarmes acaben de sonar a la mateixa hora, perquè no sé per quina raó van en diferents temps, no? Però és de veres que jo supose que si és una obra important i de més, et trau completament de la història, no? I a més és que no es pot fer res, saps? És normal, ho has d'entendre tu i el públic.

Bueno, sí, però hi ha alarmes i alarmes, eh? Vull dir, no sé què va passar, però va ploure una mica, cosa que ha passat tota la vida, i hem fet teatre tota la vida, i sense alarmes, no ho sé.

Em sembla que estem abusant una mica, no? I jo crec que la història de la Dana va sentada amb un precedent.

Sí, és una manera de l'administració de curar-se amb salut. Al final haurem d'aprendre a conviure en la inestabilitat, perquè si no estarem cada 10 minuts amb alarmes.

Exacte, i una cosa és un tornado i una altra cosa és un xàfec. No sé, potser hauríem de discriminar una mica. O ara ja tot va així i ens alarmaran per qualsevol cosa, perquè això pot ser un principi. Comencen a sonar alarmes per qualsevol xorrada a partir d'ara, saps? Tot és. Per cobrir-se en salut, escolta'm. Sí, sí.

Bé, el Joel Joan va estrenar i bons i dolents al condal, però també hem de parlar d'Escape Room, perquè avui ja que el tenim aquí, tenim un home de televisió amb nosaltres, de teatre, de cinema, i divendres va estrenar la gran pantalla Escape Room 2. Anem a jugar? Sí.

Mireu vosaltres! Què hi feu aquí? Vicky, separar-me del cretí del Rai és el millor que he fet a la meva vida. Hola, more. El Rai? Ens ha fotut tota la gent que hi havia aquí fa una estona. He escoltat cridar el mal temps, però això té tota la pinta de ser un altre escape room. Vicky, això no és cap escape room. Teniu 60 minuts. Per sortir d'aquí, morireu.

Merda, aquesta no me l'esperava. Benvinguts al túnel del gran Houdini. Només teniu dues alternatives. Vicky, no podem deixar-nos endur pel pànic, ara. Jugar o morir. Oh, quina mala llet, Houdini, ets dolent.

És la segona vegada al gran teatre, èxit teatre de l'Escape Room, que fa el salt al cinema. És un èxit sense precedents al teatre i esperem que també ho sigui el cinema, segur que ho serà. Joel, en tot cas, no sé si t'imposa aquesta

segona part. Imposa, va imposar, va imposar fa un parell d'anys quan la vam començar a pensar, adaptar el guió, pensar les escenografies, perquè és molt diferent de l'obra de teatre, perquè, clar, una obra de teatre estàs lligat a un escenari que té unes dimensions i d'allà no en pots sortir, però, com bé saps, amb la càmera pots portar-la allà on vulguis i, a més a més, construir uns decorats fantàstics. I ara. I ara m'he oblidat de la pregunta, Ricard. No, si t'imposaves, és a dir, clar, una segona part sempre impressiona, no? Això, això, això. T'imposa, t'imposa. Sí, segundes partes nunca fueron buenas, no?, que diuen. I no, no, no, un cop l'hem tinguda i tot, és una pel·lícula molt superior a la primera. O sigui, molt, molt superior en molts sentits.

Però la primera va anar molt bé, eh? Sí, sí. Va ser la segona pel·lícula en català més taquillera del 2022. Va ser número dos de pel·lícules més vistes a Espanya de Netflix.

I un èxit a ventes internacionals. Ha arribat a 20 països, no? Sí, ha anat a uns quants països i l'obra de teatre també s'està fent a uns altres quants països. No, no, la primera és una joieta que realment amb un petit escenari i un petit plató i tal la podíem fer. Però la segona, doncs clar, l'espectador no vol veure el mateix, els mateixos quatre personatges estan tancats en una altra habitació i aquí és on ens vam inventar amb l'Héctor aquesta idea collonuda que en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. Que tu no sé si recordes, bueno no, no ho sé, no crec que el recordis el Ricard. No, jo no. Però era un parc molt collonut que hi havia al mig de la ciutat a Montjuïc i que allà representa que ha quedat una atracció, el túnel del Judini, una atracció de terror, diguéssim, soterrada a terra, no? I això ens ha fet volar la imaginació, això ens ha fet créixer el guió, trobar noves escenes que no existien a l'obra de teatre, aprofundir amb els personatges, i tot sense perdre l'autenticitat, l'essència d'Escape Room 2. Però és un peliculot, tio. Si tu mires ara la 1 i la 2 i dius, la 1 és una TV Movie o què passa?

És com el padrino, que la segona fins i tot era millor que la primera. No, no, exacte. És com el padrino. Has fet el padrino català.

El padrino català, ja ho pots ben dir i ben alt. O sigui, és una peli que no només passen. Veiem els personatges que han canviat respecte a la U i les noves pors i les noves màscares que es posen cada un, sinó que, a més a més, és un viatge real, diguéssim, amb una vagoneta, en una atracció antiga, soterrada, que està feta una merda però que s'aguanta i que quedaran allà tots enterrats si no se n'ensurten i amb un assassí igual de psicòpata que el de la primera, no? I, hòstia, ha crescut, és tan brutal la peli, i a més a més no cal veure la 1, ja t'ho dic ara, per si em vols fer la pregunta, Ricard, no cal, no, molt menys, no, no, no, no, perquè però és que és un festival, és un. Jo i el Héctor estem molt contents perquè és una mica com si Hollywood hagués posat un. Perdó, eh? Però com si Hollywood hagués fotut una grapa aquí. Perquè està pensada en gran, està pensada en una peli perquè passi molt ràpid i entretingui a tota la família i a diferents nivells. Els més petits poden flipar més amb el tema de l'atracció i les. Perdó, les putades que els fa el Judín i els nostres protagonistes, les malapassades, eh? I a la vegada els més grans poden riure de com hem canviat en aquests cinc anys, no? Que, jo què sé, el que era independentista, la copaire, ara ja això de la independència, ara és la gent important, i no sé què. El del PSC, que es va fer d'Esquerra Republicana perquè era independentista. Ara va i la dona li surt així. El director, el director, el Rai, que era un director de cinema d'èxit, i la seva dona, que era una mica la seva palangana, diguéssim, ara és ell el que no fa ni una pel·lícula, i en canvi la seva dona s'ha convertit en una estrella i en una directora amb aquesta nova onada de directores que triomfen i que ho fan tot, i la ràbia que porta el Rai a dins, i l'incongruent que pot ser la Vicky, aquesta directora, de vegades prenent decisions sent militantment molt feminista, però després de l'hora de la veritat, aquest feminisme, escolta'm, si no interessa, poso el calaix de coses que no interessen i aquí no passa res. Llavors hi ha diferents graus de diversió en la peli, saps?

M'encanta perquè el Joel, sota l'aparença que és una comèdia divertidíssima, tant la primera com segur que serà la segona, que encara no he vist, les va fotent plantofadetes, és marca de la casa, és que si no.

És l'essència. És l'essència. El humor o mossega, o és àcid, o parla d'aquells temes que són tabús, o és idiotal. O és, anem a riure d'ahir que em falta el paper de vàter al lavabo i he d'anar corrents a buscar-ho. No. El bon humor o pica, o pica, i fa pupa, i et fa reflexionar, i et fa riure de coses que, a més a més, t'ajuden a sanar, perquè són aquelles coses que fins que no les rius no ets capaç de curar-les, no? O sigui, en fotre'ns de la no independència, del fracàs nacional de l'1 d'octubre, etcètera. I això és molt sa per nosaltres. Això cura, és que això cura. Això cura, això cura.

Perquè si no estàs sempre allà amb aquell ressentiment, però això amb tota la vida.

I sobretot, Ricard, perquè qui s'enfot de la no-independència aquella és algú declaradament independentista com el Joder. No, però és molt fàcil carregar-se el que tu no sents.

No, perquè és que no són independentistes, aquest tema ja no existeix. És que no pots pronunciar la paraula independència en lloc ja. És tabú, això no ha passat mai a Catalunya ara. Sí, ara ja no interessa això. De què parla? De què parla? Si va ser una escalfamenta de bragueta que va tenir aquell home, no, no. No hi havia dos milions de gent als carrers. No, què va, tot allò va ser. Ara estem bé, ara sí que estem bé, sobretot els que estan a Rodalies avui estan molt bé. Però l'important és riure, és a dir, tios. Ens vam cagar les calces i punt. I això cura i a la vegada, evidentment, ens posa les piles dient, potser que el nostre problema no és si som independents o no, és que si som uns caguetes o no som uns caguetes.

Bueno, i a banda que això demostra una maduresa, és a dir, pensar tot això i reflexionar sobre tot això i dir, bueno, pues alguna cosa va anar mal, no sé què va a passar, però. Sí, senyor, madures i valentia. Lo que diu el Ricard, no pot ser dir, no, esto no ha pasado, sí que ha pasado, sí que ha pasado.

No, no, ha passat i pot tornar a passar en qualsevol altre moment i aquí no s'ha acabat res, per desgràcia d'alguns, perquè. Però bueno, el tema és que ara O sigui, parlar del nostre país i fer comèdia i fer coses i no fotre'ns en el moll de l'os i no parlar d'allò. D'allò que realment ens cou, i això ens cou, aquesta derrota i aquesta cosa que ens va passar terrible, és, com deia abans, saludable i com es diu això? Rehabilitador? Em pots ajudar?

Sí, sí, sí.

Yo voy a saber una cosa Joel, es decir, tú en esta nueva visión de las cosas que tienes, yo recuerdo que eras uno de los primeros actores que yo vais a trobar que clavaba en el món y que tenía un punto de vista y que sabía de qué hablaba, etcétera, etcétera. Gràcies. Això que tu notes, és a dir, això que tu veus, que no ha passat, que res, a tu t'ha costat O sea, has patit. Ubicar-te, ubicar-te, no? Sí, has patit tu per este posicionament. Tu has viscut alguna travessia del desert, és a dir, el fet d'estar.

Com a tots ho estem travessant, és a dir, de l'il·lusió que allò ens feia i de poder.

No, pero parla de que això t'ha costat professionalment algo.

T'has desorientat d'alguna manera professionalment, vols dir, Mariola?

Sí, o que, bueno, o que has pagat un preu per. No sé, te sentia l'altre dia parlar de Sitges, no? De dir, bueno, ara volem pel·lícules que no molesten i tal. Exacte.

Sí, que parlin una mica del sexe dels àngels, les comèdies, que parlin de. De coses que no siguin realment això que deia, que no toquin realment re important. I com deia, per mi la comèdia és l'art més difícil i sens dubte el que desencadenen a l'espectador sorpreses més grans, perquè tot aquell que riu en el fons està donant el seu sentiment inconscient al que t'està fent riure. És a dir, quan una cosa et fa riure és que li estàs donant la raó i estàs dient, sí, sí, jo també sóc aquest capullo de vegades i també m'equivoco i també no sé què, i això és el que pretenia amb Escape Room, que una vegada més. Desenmascarar les nostres màscares col·lectives, els nous tabús aquests, el correctament polític O sigui, el que ens agradaria ser a tots i el que realment som, no? O sigui, una cosa és el que venem de nosaltres mateixos, el que creiem i voldríem ser, i una altra cosa és el que som. I això va funcionar molt bé a la 1, i a la 2 continua funcionant molt bé, perquè, com deia. Bueno, però no m'has contestat, no m'has contestat. No, perquè contesto el que puc, carinyo, vaig molt justet. Sí, faig el que vull. Et queda clar, et queda clar. Jo t'ho tenia que preguntar. Reina, què vols que et contesti? Tu pregunta'm. No, no, sí. M'estaves preguntant que si he pagat un preu molt alt, potser? Sí. El preu el porto pagant des que vaig dir que era independentista fa molts anys, perquè és una cosa que incomoda molt i que, sobretot els actors, som la baula més feble d'una producció. Veuràs que tots. És. Tots volen quedar bé amb tothom, ningú vol perdre públic, ningú vol posicionar-se massa, allò que ens deien les iaies de petits, no et signifiquis, fill meu, no et signifiquis, aquest és el país de la por, el nostre, és el país que si tu dius el que penses pots rebre, sigui el que sigui.

Exacte, anava a dir sigui el que sigui, perquè també el sindicat de llogateros o no sé què, al final dius, home, ningú pot expressar la seva opinió perquè és un país que sembla que no. No ens agradi sentir que pensa l'altre.

Bueno, hi ha algunes coses que són més fàcils de dir. O sigui, hi ha coses més mainstream, saps? Estar a favor de Palestina, per exemple, és molt unànim. I tant, i tant. I lo de l'habitatge també és que és increïble. Ara que ho facin, que critiquin els que han estat 20 anys al poder i han fet que això sigui així, i ara diguin que, oh, quina vergonya, que no sé què, a mi em fa. A mi em fa por, perquè penso que el cinisme dels polítics està desfermat, és a dir, no tenen vergonya, no sé si pensen que els ciutadans ens hem tornat tots imbècils de cop, o que ja tenim tanta por que ens l'escolaran totes, perquè ningú sortirà a dir res contra ningú, i la llibertat no és això. La llibertat O sigui, la por és l'oposat a la llibertat, saps? O sigui, quan tenim por. L'altre dia em preguntava un periodista, t'autocensures? Dic, hòstia, no. No, perquè si m'autocensuro, per què faig el que faig? O sigui, quin sentit té? Si jo escric obres, pel·lícules, les interpreto, les faig, és per dir el que penso, és per defensar el que penso i per enriure-me'n del que penso, etcètera, no? Però si aquí ja hi vaig posant jo, això pot molestar el col·lectiu gai, això pot molestar el col·lectiu de discapacitats de no sé què. Ai, és que la no sé què. No, clar, perquè arriba un moment que estem tots tan acollonits de que no se'ns tirin a sobre tothom a les xarxes i d'allò, i aquesta mena de pressió social absurda de les xarxes que no ens permet avançar. I sí, quan rius, sempre rius d'algú. Clar, clar, tant rius d'algú, d'alguna cosa, d'algun fet. I qui s'ofengui, com diu el Ricky Gerber, perquè s'ofengui no vol dir que tingui la raó. Vol dir que s'ofengui. I per tant, a l'ofès, cony, que vagi el psiquiatre si ho solucioni ell, però que no doni pel cul a tots els altres dient sou tots uns feixistes perquè m'heu ofès a mi, o sou tots uns no sé què perquè m'heu ofès a mi. O sigui, cadascú vingui amb la feina feta de casa, perquè és que si no, l'art acabarà sent, o està sent, i jo penso que estem en una decadència claríssima en molts aspectes, en molts, però el de l'art és un d'elles, perquè, bueno, perquè és que on em situo jo ara? I ara què faig? I ara, ai, ai, ai, si dic això? I ai, si faig aquesta no sé què? I si faig un tuit i vaig al jutge? Perquè això és aquesta la veritat, és a dir, la llibertat d'expressió a Espanya. La por, la por. La por, és una conya, sí, sí, vull dir, llavors. Digues, digues.

No, no, hi ha una cosa que fas tu sempre molt bé, que és fer entreteniment. A la Mariola sempre hi ha una cosa que posa un valor, que a vegades donem molt de prestigi als drames, a les sèries de drames, o ara, per exemple, amb Bons i dolents, que fas al Teatre Kundal. Fer entreteniment de qualitat és molt important.

És que està equivocat, els termes. Jo penso, Ricard, que estan equivocats. És a dir, una classe d'amat és entretinguda, és bo o dolent. Exacte. Boníssim. Que és boníssim. Llavors, una obra de teatre entretinguda, és bo o dolent? Boníssim. Ah, que a més a més l'obra és bona, que et diu coses xules, que t'ho ha fet d'una manera que no t'esperaves, que t'ha sorprès, que t'ha tocat, que t'ha emocionat.

Però per què sempre al teatre hem de pensar que ens ha de fer plorar? És una cosa que hem incorporat. Ui, el teatre i el cinema.

Exacte. És a dir, Ricard,

el que no és normal és que la pel·lícula, o de les pel·lícules més vistes que va ser Escape Room, de veritat, no té cap mena de sentit que no tingués nominacions als Gaudí, que són els premis de l'Acadèmia

Catalana de Cinema. El sentit que té és perquè hi ha un prejudici damunt de la comèdia, que es considera que la comèdia és un gènere menor, I en canvi el drama és on hi ha els veritables artistes i el veritable art està en el drama. I dius, mira, quasi diria el contrari. Fer un drama pot ser una mica més fàcil i tot que fer comèdia. Perquè saps què passa amb la comèdia? Que la gent riu o no riu. En un drama estan tots callats, i no saps a qui els agrada i a qui no, però tots callen i dius, ah, això funciona. La comèdia és molt arriscada, ensenyes molt el cul, perquè clar, si fas una comèdia i no et riuen, cagada l'hemus, és a dir, no. Però és que, a més a més, què vol dir fer riure? Vol dir el que deia abans, dir ximpleries i tonteries que no. Que no ens toquen i que no ens fan créixer, o precisament gràcies a la vaselina que és la comèdia, que t'ho entra d'una manera suau, pots parlar d'aquells temes tabú i d'allò que te molesta, perquè si ho fas d'una manera sèria no tindràs manera de parlar-ho. Mira, el Billy Wilder tenia una frase molt bona. Que deia, si has de dir alguna cosa seria, més val que tinguis gràcia. Perquè si no se't tiraran. Quanta raó.

Joel, no vull acabar perquè necessites saber què t'interessaria a tu mateix, a tu ara mateix, fer a la televisió. A la televisió generalista, a la televisió en línia, a la televisió en plataformes. És a dir, tens alguna cosa al cap, alguna oferta, alguna cosa que realment diguis, jo ara tornaria a fer això.

No, no només no tinc ofertes, sinó que no m'hi volen ni veure a la televisió. No sé per què, perquè els he donat grans

èxits i tal. Això t'anava a dir. Ja ho sé, ja ho sé. Hi ha una sèrie, Joel, que sempre m'ha semblat brillant, bueno, porca miseria, sens dubte, i els plets ruts, evidentment. Però el crac. Totalment d'acord.

El crac. És una sèrie, és una obra mestra. Sí, però precisament, Ricard, és que va del que està criticant,

és a dir, parla de nosaltres, del nostre món del teatre, del nostre món de la tele. També els crítics no ho hem sabut, aquesta sèrie va passar potser en un moment que va tenir molt de ressò, eh? Però és que, vaja. No, no, jo estic totalment d'acord

i m'emociona molt que em diguis això, perquè per mi és la millor sèrie que he fet. Jo ho crec, Joel, sí, sí. Sí, sí, jo també ho penso, perquè, a més a més, era això, era un humor, també, molt molt frontera, no?, que se'n diu, que tocaven aquells temes, també, de l'ego, de la catalanitat, també, del Moragas, tot allò que ens en fotíem, dels egos en el teatre amb el Julio Manrique, era una. Però no m'han demanat una tercera temporada. I en canvi sí que estan fent la tercera i la quarta de la casa nostra. No et criden, no et criden.

Però si tu pogueres triar, què faries?

Deixa fer el tall net perquè el tall era bo. Sí, però ella, a la que tinc un tall bo, ella ve i. No, és que si no, em quedo sense temps. Torna-ho a dir, torna-ho a dir. Torna-me a tallar, ella no vol que jo acabi el meu discurs, perquè no li agrada. Sí, sí que m'agrada, torna-me a dir. Ai, que no t'acabo d'encaixar enlloc, eh, ara. Hòstia puta, aquest discol, aquest discol, mare de Déu. No, jo no tinc cap projecte concret perquè estic sobrepassat, és a dir, aquesta setmana, per desgràcia, se m'han ajuntat les dues estrenes i vaig de cul, vaig de cul, és a dir, no us ho podeu ni imaginar, a part que he tingut una desgràcia familiar i no i no dono més de si, però. Però t'asseguro que tornar a la televisió i tornar a tenir un producte on la gent davant de la pantalla tornés a emocionar-se, a riure, com fèiem amb el crack, doncs evidentment que m'agradaria.

Però ja m'he fet la idea que no. Joel, seguint amb això, tu ara fa molts anys ja que dirigeixes les teves produccions tant en teatre com en cinema, no t'arriba en paper com a actor només? Sí. Voldries que fer, o et veuries fent algun personatge d'alguna sèrie si t'ho proposessin, que no sé si t'ho proposen i no t'interessa. Sí, m'ho proposen, em proposen alguna coseta, sí.

I no t'interessa fer només d'actor en alguna altra O clar, sí, el que passa és que li he de trobar sentit, i m'ofereixen coses de vegades que penso o això que dèiem, o suposades comèdies que no em fan gràcia i penso, uf, fer el ridícul no em ve de gust, o. Bueno, és que realment m'ofereixen poca cosa, eh? No m'ofereixen gaire res. Però sí, a mi m'encanta ser un soldat, jo soc un molt bon soldat quan em poso les ordres d'un altre director i lluito perquè aquella obra o aquell producte audiovisual tiri endavant. I molt bon actor, tot i que no siguis Brad Pitt o Javier Bardem, o com el teu psicòleg tu ha dit a vegades, no? Com actor autocontractat, soc molt bo.

Joel, Joan, moltes gràcies per acompanyar-nos i molts ànims i molta sort també en tots els projectes que tens entre abans. Moltes gràcies, Ricard. Gràcies, una abraçada. Mariala Covells, Darío Porras, gràcies. Un petó, un abraçada. I ara tornem.