Jofre Llombart sobre l'assetjament de Manel Fuentes: "Acabes xop i no saps quan t'has mullat"

No sé si t'ho esperaves, Jofre.

Tot el llau de comentaris. No, no, no. Tampoc ho fas buscant una reacció, o buscant molts comentaris, o buscant l'abraçada. Ho vaig fer. Tot el podcast dura una hora, va sortir a la meitat, i ho vaig fer com a exemple del que no s'ha de fer la feina.

Vas explicar que vas patir assetjament laboral pel pare de Manel Fuentes. Quan estaves treballant, precisament en aquest programa, ara farà 15 anys.

Més, més, ja. Vaig entrar-hi el 2009, em vaig sortir fulminantment el 2010, per tant, això, 16-17 anys. I per què has volgut posar nom i cognom? Una mica va sortir en plena conversa, perquè la persona que em va entrevistar, la Vanessa, la conec des de la facultat i em mereix molta confiança, però també vaig pensar el fet de dir-ho sense noms. Posa una pàtina de sospita a la resta de caps que he tingut que no entenen cap culpa. Aleshores, volia focalitzar en aquesta persona. I t'has sentit alliberat? Aviam, jo crec O sigui, la sensació d'alliberament no l'he tingut. De fet, ja fa temps que estaves. Exacte. En un procés en què havies explicat que havies patit això, no? Exacte. És a dir, em sembla que no és que m'hagi tret un pes de sobre. I m'he sentit alliberat, sinó que com que ja estava alliberat, com que ja m'havia tret el pes de sobre, ho he pogut dir. Crec que el procés ha sigut aquest.

Que quan parlem d'assetjament, de què parlem? Pots posar-nos un exemple del que vas patir?

Un exemple? Mira, aquesta és la pregunta del milió. Perquè si jo ara et poso un exemple, un concret, que te'l puc posar tranquil·lament, home, qui més qui menys crida. Qui més, qui menys té una mala paraula. Qui més, qui menys. Aleshores, l'assetjament és el conjunt de comportament que s'estén durant molt de temps. A més a més, a moda muntanya russa. És a dir, el que explico al podcast. Avui et critico molt. I com que veig que et noto expressbé, demà et felicito molt, també exageradament. Avui et determino que ets una peça clau de l'equip sense la qual l'equip no va i l'endemà et dic que ets un inútil. L'assetjament és tot, és la muntanya russa. Clar que et puc posar exemples, clar que et puc posar que un guió que no li va agradar me'l va estripar davant de la cara, davant de tot l'equip. I això t'humilia molt. Però la gent pot dir, home, per una vegada que et trenquen un guió, doncs no. El maltractament o l'assetjament és tot el conjunt, com una pluja fina, que saps que acabes xop, però no saps en quin moment precís t'has començat a mullar. Perquè hi ha un moment en què tu t'adones, li dones nom a tot això. Però passen molts anys. No, li donen nom a la meva psicòloga, perquè jo el que sé és que no estava bé. Jo el que sé és que tenia plos espontani, no dormia, no menjava, estava de molt mal humor, etcètera, etcètera, i no era jo, bàsicament. Sí que podia intuir que el focus era la feina, però amb aquestes paraules que et diguin "ets víctima", d'assetjament laboral i el maltractador es diu així i aixà m'ho va fer dir a la consulta al cap d'un temps la psicòloga i aleshores les peces encaixen i aleshores és quan dius ah, allò que em va fer aquell dia era allò allò que em va fer aquell dia era allò i és quan veus la visió de conjunt i allò li dius que és assetjament.

És a dir, una mica l'exigència d'un programa com aquest justificava que tu estiguessis malament en aquell moment. És a dir, tu entenies que era un programa de molta exigència, que et llevaves molt d'hora, que per tant aquell malestar formava part d'un estil de vida que anava millor.

Exacte, sí, sí. És a dir, l'exigència ho justificava tot. I després s'ha vist que no és així. Perquè passa una cosa, clar, el matí de Catalunya Ràdio, programa líder. Però és que saps què passa? Que aquest maltractament o aquest assetjament també passa en una oficina de tres persones. És a dir, l'assetjament és una actitud, és un comportament. Que, evidentment, quan el vaixell és molt gran és com més fàcil de justificar. Però res ho justifica, clar. I vas marxar a RAC1 per això? Sí, vaig marxar a RAC1 per això. En aquell moment, el 2011, no tant per despid professional. Sinó, bàsicament, també per necessitat terapèutica. És a dir, encara que sigui injust, el primer que et recomanen els psicòlegs és posar fi a la situació que t'està generant aquell malestar. Per més injust que sigui, que aquí també hauríem de parlar de per què sempre l'assetjador es manté al seu lloc i l'assetjat és qui ha de marxar. És veritat, és injust. Tan injust com útil. A mi em va anar molt bé i el fet de marxar físicament de l'espai que compartia amb aquesta persona em va anar molt bé.

Hi va anar molt bé RAC1, perquè érem líders i, obviament, el lideratge se'n va anar cap a l'altra banda. Sí, bueno, tampoc m'ho pots imputar a mi. Evidentment, hi havia altres circumstàncies, però és així. És a dir, quan tu marxes, el lideratge d'aquest programa es perd. Per tant, marxar era una manera també de protegir-te. Sí, sí, sí.

De fer foc nou i de trencar. Sí, sí, exactament així. I també una mica. De revaloritzar-me personalment, perquè arriba un punt que l'assetjament arriba a qüestionar-te la teva pròpia autoestima personal i professional. I home, va caure del cel la possibilitat de dir aviam si soc capaç de fer el que feia, i sí, vaig ser-ho capaç durant vuit anys.

I tornar al lloc dels fets, perquè ara ets a la cadira on tu. No, a la cadira ets tu. Sí, però d'acord. Però tu sigues aquí. Sí, sí, tal qual. Al mateix lloc. Ah. I has vingut aquí durant.

Aquests últims tres anys? Allò que et deia d'alliberat i superat. Però t'ha costat tornar aquí? No, perquè ja havia passat molt de temps i, evidentment, aquí aquestes paraules que es posen de zona de seguretat, zona de confort i tot això, jo ja havia superat el pànic escènic a venir aquí. Entre altres coses perquè al pis de dalt hi treballa la meva parella i tinc una relació molt estreta amb Catalunya Ràdio. Però sí, efectivament, imposa, però ja vas veure que ho vaig portar bé el primer dia.

I arran de l'entrevista i del que vas dir en el podcast, hi ha gent que t'ha escrit i t'ha dit, jo també ho ajuro així, que no s'havia atrevit a dir-t'ho?

Moltíssima gent, moltíssima gent. També vull aclarir, eh? Moltíssima gent que l'ha patit amb ell, moltíssima, Però moltíssima gent, encara més evidentment per qüestions estadístiques, que diu que ell o algun parent seu o algun amic seu a la feina també ha patit assetjament laboral. I que precisament aquella entrevista l'ha ajudat, al marge del nom, a veure que aquells comportaments que rebia per part del cap no eren normals. I això no ho compartíeu aleshores? No. No us ho dèieu? És que no hi havia. És que et té captiu. És a dir, una de les virtuts, en el mal sentit de la paraula, o un dels factors que té el maltractador, és que et sap tenir captiu. Si arribes a tenir, fins i tot, t'arribes a posar en dubte a tu mateix, és que aprens que qui ha fet malament la cosa ets tu. O sigui, tu estaves sol. Et senties sol. No, hi havia més gent a l'equip maltractada, també. Sí, sí, clar. En què sí que compartíeu, diguéssim, aquell dolor. Sí, clar. Sí, sí, sí. És així. És així. T'ha sorprès qui t'ha escrit, per exemple? Sí, clar. És que, ja et dic, jo quan vaig fer això no m'esperava. Vaig a fer això perquè m'escriguin. No. Fas això i t'escriuen. I, ostres, estic content d'alguns missatges que he rebut, evidentment. Molts noms, que evidentment per la privacitat del WhatsApp no podré dir, de l'Estar System català i espanyol audiovisual. Estic molt content, meravellat, sorprès i sobretot agraït que m'hagin escrit. I moltíssima, moltíssima, moltíssima gent. Mira, aquí també vull fer una autocrítica o una crítica de gènere. Dels missatges de suport que he rebut diria que el 80% són de dones i el 20% d'homes vull dir que aquí també tenim molt treball a fer sobre la gestió de les emocions i les expressions masculines i aquí t'esperaves que t'escrivís i no ho ha fet? Sí, sí, sí. Insisteixo, tampoc ho vaig fer perquè m'escrivís, però no he escrit, ja està. I aviam, un moment, els motius pels quals escriu la gent els pots dir? Mira, es vol posar en contacte amb mi, em vol felicitar, els motius pels quals no escrius no els puc saber. I Manuel Fuentes no t'ha tornat a dir mai més res? No. Ni ho espero ni ho busco i el més important de tot ja no ho necessito perquè també t'has de fer responsable de tu mateix, és a dir, si estàs pendent encara de si es posa en contacte amb tu o es disculpa o tot això és que tu encara no ho tens en el moment que et fas responsable de tu mateix ja et dic, no ho esperes no ho busques

no ho necessites després de 16 anys o 17. Has trobat la certa normalitat per poder expressar això. O sigui, ha hagut de passar molt de temps. Sí, sí, sí, és el que explico al podcast. És un 20% de la teva vida.

Ostres, dit així, impressiona, sí. No, és allò que dic al podcast, que la ferida està curada. Però la cicatriu és, la cicatriu t'assenyala que vas patir allò, ja està. Com tota cicatriu, és una cosa visible, però que ja no t'afecta en el teu dia a dia, ni tan sols quan passes

per damunt et cou. Ara no, però segur que t'ha afectat a l'hora d'afrontar-te a una nova feina, no? Per exemple, tu ara com et relaciones amb els caps? Bueno, ara no tens cap perquè tu ets el cap de tu mateix, però quan has treballat durant molts anys en altres caps. Doncs mira, imagino. Has tingut també una sensació de dir no sé relacionar-me amb un cap pel que he viscut, o al contrari, ho sé perquè sé que no vull tornar a viure.

Sí, aquí és on hi ha les habilitats socials i psicològiques de cada equip i tot això, de les persones, però. Evidentment, jo vaig sortir dient tot això que he patit no vull reproduir-ho jo com a cap. I m'he, no diré obsessionat, però sí que m'he centrat en fer sentir benestar al meu equip. Perquè fer sentir bé el teu equip no cal posar una taula de billar perquè en moments d'estrès juguin. Que si la posen, que la posin. Sí, però hi ha una cosa molt més bàsica. No cal posar una taula de billar a les oficines perquè en moments d'estrès es desestressin i juguin i. Oh, que bé que estic a la feina. Amb que no l'humilis ja n'hi ha prou, eh? Amb que no li trenquis un guió a la cara ja n'hi ha prou. Amb que no el facis plorar i el facis entrar en tremolos després d'una bronca, ja n'hi ha prou. Hi ha moltes maneres d'esbroncar.

Es pot ser exigent perfectament sense ser un assetjador, no? I pot haver existit una discussió. Tot un dia pots exigir el to perquè estàs nerviós, però d'aquí a que hi hagi un degoteig constant de fer-te sentir una persona inútil sense ell,

doncs això és on hi ha la diferència. És on hi ha el. És que tot canvia del focus i de l'accent que li vols posar. És a dir, l'exigència busca uns objectius en gran i l'assetjament culpabilitza. L'exigència és somiar i l'assetjament és un malson i el to negatiu o positiu canvia. Però això no vol dir que no hi hagi moments que no surten les coses, moments que els objectius no es compleixen, però és que la gran diferència és que l'exigència busca subsanar l'error i l'assetjament busca assenyalar el culpable. Igual cosa que no ha sortit bé, on focalitzes tu la teva atenció determina moltíssim. A més a més que l'exigència acostuma a ser una cosa compartida, inclús pel cap, que es fa seva la responsabilitat, i en canvi l'assetjament el que fa és just el contrari, individualitza i centrifuga responsabilitats. No, això és culpa d'aquell.

Home, doncs no. No, i segurament durant molt de temps també et sents culpable, tu, no? Penses alguna cosa, jo no devia fer bé, no devia estar a l'alçada, fins que no fas un canvi de clic, dius, no, no,

escolta, jo no soc culpable de res. És el principal mal de l'assetjament. El principal daño psicològic és. Que et fa responsable a tu de tot el que surt malament inclòs a la teva feina. I clar, és quan et sents inútil, incapacitat, etc. Què li diries tu a avui al Jofre que vivi aquella situació? Que sigui fort, que tota la vida val la pena, malgrat això, que en traurà un aprenentatge increïble i que tiri endavant i que se'n vagi a teràpia psicològica. Oriol. Primer, m'agradaria començar

elogiant la valentia del Jofre i també, per què no, elogiar la seva capacitat com a persona per una qüestió molt senzilla. Ell segur que no se'n recordarà. Jo era molt jove l'any 2011 a una campanya municipal de Convergència i Unió. Jo tot just començava en aquesta professió. I tu quan comences una professió et trobes que hi ha veterans que t'ajuden i veterans que no t'ajuden. I en el cas del Jofre era dels veterans que ajuda. Això diu molt en el nostre ofici. Jo crec que diu molt. Ho tinc claríssim. Hi ha gent que es porten més anys que tu fent la feina, veu un xaval jove i pensa quin pal haver d'interactuar amb un tio tan jove. I pensa en aquest qui es pensa que és. I en canvi hi ha gent que t'ajuda. Jo tinc un record molt vívid de com el Jofre. Era d'aquelles persones que acollia. I després m'agradaria fer-te una pregunta, perquè això passa moltes vegades en ruptures amistoses, en ruptures de parella, que tenen una altra dimensió si la persona de qui tu et separes o de qui et distancies és pública o no és pública. Hi ha una capacitat si tu treballes en una oficina en un determinat carrer de Barcelona. Només tens una relació professional amb aquest algú que t'ha fet assetjament. Tens la capacitat, si vols tu, de no passar mai més per davant d'aquell carrer i, per tant, de no tenir-hi mai més contacte, que el fet que el teu assetjador sigui una persona pública i que, per tant, tingui una finestra permanent en programes de gran audiència. Per exemple, com t'has relacionat tu amb el fet que Manel Fuentes sigui una persona molt coneguda i que tu, fent zapping qualsevol dia, quan es feia zapping, que ara tendim a no fer-ne, de trobar-te una persona que és un model, en certa manera, d'èxit, una persona que és admirada, una persona que és seguida, i que tu saps la veritat d'aquest personatge, com t'has relacionat tu amb aquest aspecte, tenint en compte que segur que això deu haver aparegut en algun moment en la teva teràpia, si és que en vols i en pots parlar. Sí, sí, sí.

Mira, primer de tot t'agraeixo el comentari. No ho recordo, però sí que tampoc et desmentiré, perquè sí que m'agrada. Entre altres coses perquè tots hem sigut joves. És que és una cosa tan senzilla com tots hem començat, tots hem sigut joves. Ja està. I no pots accedir ja a la feina amb 30 anys d'experiència tenint fons a dins del govern de la Generalitat. No, sempre arriba un moment en què vas a la roda de premsa i amb prou feines pesques el titular ja està, per tant no en sé d'altra. Sobre el comentari de compartir, és que encara t'ho empitjoro. És que jo, al setembre del 2011, me'n vaig al programa al qual li fa la competència directa. És a dir, durant tres temporades, diria, no només comparteixo escena pública, sinó que haig de mirar què fa per veure que el meu programa faci uns continguts millors, diferents, etcètera, etcètera. I sobre veure-la a la tele o no, efectivament és més difícil desenganxar-te'n. Perquè aquí també passa una cosa. Aquest model d'èxit d'ara surto per la tele i presento un programa, tu et penses que en algun moment hi haurà justícia poètica i que algú deixarà de contractar-lo perquè és impossible treballar amb ell. Això ho arribes a pensar. Però precisament, com que són persones astutes, tenen la capacitat de saltar d'equip en equip. Quan ja han espremut tot el que havien d'espremar. I aquest saltar d'equip en equip és vist com un progrés professional, quan en realitat és perquè estan sortint d'un ambient que ja han espremut en la seva totalitat.

Puc jo afegir una cosa? Jo el que et vull dir és que no és molt comú escoltar casos, o sigui, el tema d'explicar que has patit assetjament laboral tendeix a associar-se com a cosa, històricament, com de gent més jove, de moments de debilitat, i està molt bé que un home amb èxit professional de mitja edat pugui sortir a dir que ha viscut això. I que no et fa ser més petit menys exitós professionalment i que per tant que hi hagi una normalització pel que tu dius, no tant com perquè hi hagi unes conseqüències legals sinó una normalització cultural que aquestes coses no puguin passar i per tant té molt valor que 15 anys després pugui sortir a explicar-ho i a deixar de normalitzar certes pràctiques que a més en llocs d'èxit es normalitzen encara més, grans empreses llocs amb molt de poder en el qual si ets un tio o una tia dura ho has d'acceptar perquè per això estàs allà, saps? Sí, i t'afegeixo a una cosa.

Evidentment, aquest tipus d'assetjament vertical que es diu que és de cap cap a subordinat és el més habitual perquè un té posició de privilegi i l'altre no. Ara bé, és multidisciplinar, multigeneracional i multigènere. És a dir, l'assetjament vertical també existeix en el vector en sentit contrari. Subordinats que fan la vida impossible als seus caps, això passa. També existeix, horitzontalment, persones que en el mateix rang, un li destrossa la vida a l'altre de les maneres, homes contra dones, dones contra homes, gent gran contra gent jove, gent jove contra gent gran, existeix. Ara bé, tens raó, Alicia, el més habitual és cap home. Que assatge a subordinat. Home, dona. Sempre hi ha la qüestió del poder, no d'alguna manera. Hi ha un mal ús o un abús, si voleu, de poder. Però evidentment també. Evidentment també hi ha gent que se sent empoderada des d'una posició. Sempre hi ha casos. Exacte. Sí, sí, sí. Jo dic que el més habitual és el que vaig patir jo.

Però si és a la inversa, si és de baix a dalt, segurament és perquè des de baix es creu que hi ha un poder i que si fa això podrà coaccionar aquest altre poder. Si no, no existeix. Si no hi ha la qüestió de poder, ningú s'atreveix a abusar d'un altre.

És una relació de poder. Claudi.

Molt valenta, més encara en aquestes poceloses aigües que són de les del periodisme, que és molt estrany que un periodista es converteixi en notícia, però a vegades les regles s'han de trencar. Jo trobo que és molt valent haver-les trencat. Trobo que la nostra és una feina de molta pressió, la que estem permanentment en zona de perill. Jo he sigut cap director juntament amb un diari, amb 400 periodistes, i sempre penses, hòstia, no et passis, no? No et passis amb això de l'exigència, quan et toca fotre una bronca. Aquí, per mi, la clau és que la persona que està a dalt de tot. Les organitzacions periodístiques són molt jeràrquiques i molt militars, no? Aleshores, és molt important que la persona que està a dalt de tot no traslladi aquesta pressió d'una manera. Dolenta, d'una manera fosca, cap a baix. Si això succeeix hi ha gent que multiplica, que multiplica la foscor i que acaba fent. Coses així, no? Jo trobo, ja dic, una història molt valenta. Et felicito per la força de poder-ho explicar en antena. Gràcies, Claudi.

Això també m'ha sorprès, que tothom em subratlla la valentia. Jo no he volgut fer un acte heroic. La Marta Magosa ja havia dit que havia sigut molt dur treballar amb Manel Fuentes. Ja ho havia expressat. És així, és així. I tant. Ho vam patir junts. Vam entrar el mateix dia i vam sortir el mateix dia.

Era potser més habitual fa 20 o 30 anys que a les redaccions hi hagués aquesta mala pressió, no? Sí, sí, és així. Ara jo crec que les noves formes, a més, a part de les noves generacions, no accepten i fan molt bé de no acceptar que això succeeixi. Malgrat això, això segueix succeint i per això trobo que és tan valent dir-ho a l'antena. Gràcies.