Jordi Baron, fotògraf: "La fotografia domèstica és única"

I 7 minuts d'onze.

El Matí de Catalunya Ràdio. Frederic Vincent.

Once I was seven years old my mama told me go make yourself some friends or you'll be lonely once I was seven years old.

It was a big, big world, but we thought we were bigger Pushing each other to the limits, we were learning quicker By eleven, drinking, burning Never rich, so we were out to make that steady bigger Once I was eleven years old, my daddy told me Go get yourself a wife or you'll be lonely Once I was eleven years old.

I always had that dream like my daddy before me So I started writing songs, I started writing stories Something about that glory just always seemed to bore me Cause only those I really love will ever really know me Once I was 20 years old, my story got told Before the morning sun when life was lonely Once I was 20 years old.

Dos quarts i mig d'onze, seguim el matí de Catalunya Ràdio i volem parlar de fotografia i de records i de les fotografies que tots plegats hem fet al llarg de la nostra vida. Perquè hi ha una exposició al Museu Palau Solterra de la Fundació Vilacases a Torroella de Montgrí que es diu Portes Endins, els arxius dels altres. És una exposició que vol retromenatge a la fotografia, diguem-ne, domèstica, la fotografia, entre cometes, anònima, i avui ens acompanya el Jordi Barón, que és fotògraf, col·leccionista i antiquari, i que ha cedit el material de l'exposició. Jordi, com estàs? Molt bon dia. Bon dia, moltes gràcies. Portes endins els arxius dels altres, eh? Sí. Això són les fotos d'altra gent, diguem-ne, que tu has anat recopilant.

O les nostres. O les nostres. Perquè al final és la memòria, diguéssim, de totes nosaltres. La memòria dels últims. L'exposició va de l'any 45 fins a finals del segle XX. O sigui, al final és la memòria analògica, analògica, de la majoria dels catalans. Això n'hi han dit fotografies vernacles, se'n diu, no? Vernaculars. Vernaculars, això mateix. És un terme que es va començar a parlar cap a l'any 2000. És un tipus de fotografia que, en principi, no és fotografia que té cap pretensió artística, la fotografia vernicolar, per separar-la del que és la fotografia professional, la fotografia que està destinada als museus o a les grans col·leccions d'art o fotografies que estan fetes per ser publicades. Aquest tipus de fotografia vernacular és la fotografia privada, la fotografia que és de consum propi i es fa per no ser mostrada a ningú. Però per tu tenen més valor aquestes, no? Home. És clar, és un tipus de fotografia que, primer, que és única. Aquí no trobem tiratges, ni trobem repeticions, ni res. Allòs les fa molt especials, sobretot perquè estan fetes per persones que no volen, o no volen, o, en fi, la seva missió no era ser destinades a que algú les pogués veure, no?, Són fotos privades. Això té un morbo especial, també. D'on les treus, aquestes fotos, tu? Bàsicament, aquest tipus de fotografies apareixen als encants. I en grans mercats, com la Marché de Poules de París,

llocs on hi ha mercadillos que es fan per tot Catalunya, i sobretot en els pisos, on jo tinc la possibilitat d'accedir a aquests pisos que s'han mort els familiars que hi vivien, i llavors jo puc entrar. En aquestes vivendes i puc agafar tot allò que ells han deixat o que no els ha interessat, ho puc recuperar jo. O sigui, tu vas en aquests pisos amb permís d'algú, entenc, i llavors tries i remenes una mica, o com va? Bueno, a veure, jo, per tradició familiar, som antiquaris. Llavors, què passa? Ens dediquem a la família a. Comprar objectes, pintures, mobles, tot allò que quan mora una família els fills volen vendre. Tinc accés a vivendes, sobretot de l'Eixample i zones de Barcelona, pisos molt grans que porten molts anys tancats, que hi ha molts records, molta història, i moltes vegades em trobo amb això, amb molts àlbums, amb moltes fotografies que les famílies. Desconeixien. Bueno, no es que no els interessa, perquè. Literalment obrint un calaix, eh? Obrint un calaix a través d'un àlbum o fotos. Tot aquest món de la fotografia, dels records, hi ha gent que li dona molta importància i altres que no. Vamos, per exemple, que ho tiris o que ho suportis a una altra persona. Quantes en tens? Mira, no ho sé, no he comptat mai. No has comptat mai, no, de debò? Jo acumulo moltíssim, des de fa moltíssims anys.

Però tens fotos del 45, veig. O més antigues i tot. No, no més antigues. De fet, la meva col·lecció, bàsicament, no és de fotografia del segle XX, sinó del segle XIX. XIX, eh? Aquest tipus de fotografia de l'any 45 en endavant, moltes d'elles, fins que no tenies la proposta de l'exposició, no sabia, inclús, moltes que les tenia.

No, no, que no sabia, que les coneixia. A l'hora de posar-me remenades he descobert. Deu ser una experiència curiosa per això, no? És a dir, el que dèiem, obrir un calaix i trobar-se unes fotos de persones que ja no hi són, persones que no se sap qui és en aquell moment, no sap qui són. Deu ser tot un. T'imagines molt? És a dir, fas un exercici d'imaginació de qui devia ser aquesta persona? Totalment.

A veure, això et permet molt somiar, imaginar. Al final, crees un nou relat d'aquelles fotografies. Perquè si tu tens la informació de primera mà de qui eren aquella gent i a què es dedicaven, el per què, sobretot el per què es va fer aquella fotografia moltes vegades, no?, Això a dins de l'exposició es veu, no? Hi ha un apartat en concret que l'hem titulat Enigma, que va d'això, no? Aquelles fotografies que no sabem massa bé per què s'han fet, no? Quin és el context? Què passa, no? Tot això permet fer noves narratives i imaginar un nou discurs per aquelles fotografies, no? Et surt més això,

que no pas investigar qui era? Allò anem a fer una mica de.

És que el tema de la investigació em ve més aviat quan tinc un arxiu d'algú. Un arxiu de mils de fotografies o mils de negatius, llavors sí que et permet investigar i volgués saber més. En fotografies així sueltes, no. Poques vegades m'ha passat. Prefereixo que quedi aquella ombra del misteri, aquella cosa, però m'agradaria moltes vegades que se sapigués el per què es va fer aquella fotografia.

Explica'ns una mica l'exposició d'art. Parlaves d'un dels blocs. Com l'heu organitzada, aquesta exposició amb les fotos?

Amb el comissari, amb en Fèlix Perecita, vam decidir fer una exposició així de fotografia, diguéssim, vernàcula familiar. Es podria plantejar de moltes maneres. El que hem fet és dividir-ho en vuit seccions. I cada secció d'aquestes hem posat un tipus de fotografies. D'entrada, quan entrem a l'exposició, en el primer apartat es diu "Som fotògrafs" i és un apartat on posem fotografies de gent interactuant amb càmeres fotogràfiques. És la nostra relació amb la càmera fotogràfica, el fotògraf casat, el fotògraf fotografiat. Llavors, tot són fotografies des dels anys 50 fins als anys 80, 70, més o menys, tot de personatges de tot tipus amb càmeres fotogràfiques. Un capellà fent fotos, una noia retratada fent fotos a la plaça Milà, davant del Duomo, tot tipus de fotografies de gent interactuant amb. Amb càmeres de fotografia, no? El segon apartat, l'hem titulat aquest enigma que et comentava ara, que són fotografies d'aquell misteri, no?, aquell aura que dius, bueno, què passa, no? Tenen aquell efecte així blow-up, que tu vols mirar més, què hi ha aquí que m'he perdut, no? Fotografies mogudes, fotografies que desconeixem totalment el context i es converteixen en màgiques, no?, de cop. Un peix amb un plat o una fotografia d'una mosca desenfocada aquest senyor amb aquesta fotografia el desenfoc encara li dona més misteris va fer la fotografia i la va ampliar per què o fotografies que han patit el desgast del pas del temps negatius que s'han fet malbé. I a l'hora de nosaltres ampliar-los agafen una dimensió màgica meravellosa, no? Cares desenfocades, tot és una cosa que dius, què és això, no? Acaba sent una pintura abstracta i plàsticament són precioses. O altres fotografies, com un noi saltant al mar, suposadament, el que passa que la fotografia està subexposada, tots són ombres i no se sap molt bé on està saltant, sembla que està saltant al buit, no? I després fotografies com una persona apunyalada, no? Que dius, ostres, això què és? És teatre? És real? Si no coneixes la font de la fotografia, en aquest cas sí que la conec, i sé que això és real. Venia d'un àlbum d'un metge, no? Llavors, aquí puc.

Segur que allò és real, no és cap invenció en el teatre. Però és curiós perquè ara aquestes característiques que tu deies d'algunes fotos, el desenfoc, el fet que hi ha alguna part borrosa, totes aquestes coses són, quan un és fotògraf professional, ho ha de mesurar molt en la seva justa mesura, que valgui la redundància, però en el cas d'un fotògraf, diguem, aficionat, és un accident, no?

Sí, són aquells accidents meravellosos que provoquen que les fotos, en aquest mateix apartat hi ha fotografies que eren molt corrents als anys 80, i ho recordo, que el cap estava a baix de la fotografia i tot el rest de la fotografia era aire, era aire perquè no tenien càmeres reflex la gent, tenien un visor independent, i fotografiaven coses que al final no estaven a la imatge. Hi ha fotografies també eròtiques, hi ha un apartat, no? Sí, hem dedicat un apartat bastant gran, per cert, que és una exposició que té també. Ella té un cert aire d'humor negre, hi ha una mica de tot. Inclús fotografies que estan comuflades, que la gent s'ha de descobrir què són. L'apartat que l'hem titulat Erotomania, ho hem dividit en dues parts. Una primera part d'un fotògraf que era un boller, una persona que va estar fent fotos durant tota la seva vida, es va jovelar molt aviat, amb 50 anys, i va estar fotografiant compulsivament. Doncs, senyores a la platja, per exemple, no? I anava fotografiant, o caminant pel carrer, i anava fotografiant els culs, anava fotografiant, per exemple, també anava als minigolfs i esperava que noies de l'any 70 s'ajupissin a agafar la piloteta per fer la fotografia i que se les veiessin les calces, coses d'aquestes. Sí, però són fotos formant part d'una època. Al final és una exposició que han volgut mostrar tot tipus de fotografies, no? Tot tipus de fotografies. I en aquest departament eròtic, a part d'aquestes, també hem posat altres de consum privat totalment. Casolar. Casolar, totalment. Hi ha calçotets, gent a la banyera, parelles, una dona menjant al llit, o sigui, tot tipus de fotografies que, bueno, que al final tots hem fet alguna vegada i s'han fet i seguiran fent. De consum molt, molt, molt, molt privat.

¿No ha fet una mica de pudor, allò, posar-les en una exposició, aquestes, o no?

S'havia de fer, perquè al final, escolta'm, avui en dia, a més, són fotografies que, des del punt de vista actual, són tan innocents en tot el que corre per internet, que dius, a veure, per favor, qui es pot escandalitzar a veure'n assajant amb unes calces billetxes, o, no sé, són coses que dius, a més, són fotografies que jo no els hi veig, no tenen res d'erotisme, ja. O sigui, són fotografies que, amb el pas del temps, les han compartit amb una altra cosa, no?

Trobem fotografies també de William Hunt. Qui és el William Hunt?

El William Hunt és un personatge que ja em vaig obsessionar amb ell. Quan vaig comprar tot el seu arxiu, això ja fa bastants anys, 10 o 12 anys, això va aparèixer als encants. Aquest senyor, William Hunt, va morir. Vivia a Barcelona, va morir sense descendència, ni fills ni res, i tota la seva vida va anar per els encants. Tota la seva vida, els llibres, els mobles, tot, tot, tot. I jo vaig comprar un dels àlbums d'aquest senyor i em vaig obsessionar amb ell perquè vaig veure un tipus de fotografies molt poc habituals en els àlbums que surten a Catalunya. Fotografies d'un home, una aparència així, com d'actor de Hollywood, un home que es cuidava, molt sanot, fort, amb una vida sana, que era naturista, tot són fotografies d'ell viatjant pel món despullat en comunitats, era capità de l'exèrcit anglès a l'escena de la Guerra Mundial, de cop era un personatge, va ser de militar, a cavall, per les platges d'Egipte i de Gaza, en aquella època, l'any 42, perquè estava destinat a. L'any 42 a Egipte, que em va sorprendre molt i em vaig aixecar amb el personatge aquest i vaig voler comprar totes les fotografies que van aparèixer d'aquest personatge d'altra gent que les havia comprat durant uns certs mesos vaig estar comprant molt i investigant molt sobre el personatge i clar plana tota una obra de misteri al redor d'aquest personatge, perquè n'hi ha amics meus i periodistes que m'han dit que era una espia que treballava per hortes de Churchill a Espanya de Franco. I tot això també m'ha obsessionat i un altre amic meu també. Vam començar a investigar, a intentar comprar altres negatius, fins que vaig tenir gran part de la seva col·lecció, que aquí mostrem en una vitrina, moltes de les fotografies d'ell des de la Segona Guerra Mundial fins als anys 70. Això apareix en aquesta

exposició que estem avui destacant, aquesta que es diu Portes endins els arxius dels altres, a Torroella de Montgrí, on apareixen fotos. Estem parlant molt de les fotografies familiars, diguem-ne, veiem gent amb disfresses, veiem gent mirant a la càmera com una foto familiar, diguem-ne, però també hi ha fotos molt del carrer, costumistes, i ja us surt com una atracció de circ, una dona forçuda alçant un senyor en vertical, diguem-ne, això també és fruit d'una època.

Al final, clar, hi ha de tot. En aquest cas, són fotografies que la gent fa pel carrer, per ells mateixos. En aquest cas que comentaves aquesta fotografia d'aquests forçuts, això són gent que eren d'una companyia de dansa que en els seus temps, en les seves estones lliures, doncs pel carrer feien exercicis, ho devien practicar, els números del circ, els feien al mig del carrer vestits de, diguéssim, de civils normals, no? I els sorprèn veure una dona de cop aixecant un home al mig d'una plaça, no? O altres fotografies que apareixen també de carrer que són estèticament precioses, que recorden moltíssim grans fotografies de grans fotògrafs americans. Ah, sí, eh? Sí, tenen un aire, com aquestes fotografies de. Bueno, suposo que també per la nostra, diguéssim, com som fotògrafs i ens interessa la història de la fotografia, tant el Fèlix com a mi ens ha interessat molt buscar fotografies que recordin a altres fotògrafs també coneguts, com per exemple aquesta que et comentava, que sembla una foto d'en Garrigui, no gran, o d'altres fotògrafs, no? Fotografies de carrer, fotografies molt, molt habituals, però molt ben fetes, amb blanc i negre, i clar. Això els dona una màgia molt especial. Qui és en Blas Marín, un altre dels protagonistes d'aquesta exposició? Bueno, això el comissari té una especial predilecció per aquest personatge, en Blas Marín, i li ha volgut dedicar una paret gegant. És un personatge increïble.

De fet, jo vaig comprar tots els seus àlbums de quan va morir. És un home que era pintor de parets i en les seves estones lliures, que eren totes les tardes, es dedicava a perseguir famosos. Un paparazzi, vaja. Totalment, i es feia fotografies amb ells. O sigui, en una època que era l'època del pre-selfie. Clar, estem parlant d'una època analògica, no? L'època dels anys 80, 90 fins al 2000 i poc, que va morir, es va estar retratant compulsivament amb tot tipus de personatges coneguts, tant fossin cantants, artistes d'òpera, actrius de la tele del show del Coutre Fashion, o sigui, de tot, de tot. Qualsevol personatge que era conegut, polítics, juristes, capellans, o sigui, qualsevol persona que et puguis imaginar coneguda d'aquesta època està retratada amb el Blas Marín, no? És una cosa increïble, perquè el personatge va sempre vestit de la mateixa manera. Ah, sí, eh? D'uniforme, diguem-ne, gairebé. D'uniforme, hivern i estiu, i clar, té una gràcia molt especial. A més, demostra que al final l'important era ell, no els personatges amb els quals es retratava. De fet, jo penso que la gent aquesta que està retratada amb ell són importants, molts d'ells, perquè estan retratats amb el Blas Marín. Parlaves de pre-selfie, l'època pre-selfie. Què vol dir l'època pre-selfie? Sí, clar, estem parlant d'un personatge que anava amb una càmera analògica, amb carret.

I havia de deixar algú la càmera perquè li fes una fotografia amb aquella persona famosa, després això, revelar-ho, fer aquesta fotografia, enganxar-la en un àlbum. És una època que la gent que no ha viscut aquesta època, la gent que des de l'any 2000 o l'any endavant no sabran del que estic parlant, però la fotografia, el nostre vincle amb la fotografia ha canviat molt. De l'època aquesta de l'exposició a l'època actual. Clar, ara és una cosa immediata, totalment. És una banalitat total fer fotografies avui en dia. Sí, eh? Qualsevol persona té el telèfon al sobre i fem fotografies compulsivament. I en fa milers i milers. Totalment, clar. En aquesta època aquest senyor es feia fotografies amb una cámara, que tot això requeria una preparació, un temps. Era complicat fer-se uns àlbums com els que va fer aquest senyor, que en té més de 35 a més de 3.000 persones retratades.

És que, a més a més, és veritat que aquesta banalitat ha canviat molt la manera de fer fotografies en dos sentits. Un, el que deies tu ara, és a dir, el fet de. Quan tu agafaves un carret de 36 fotos, diguem-ne, tu pensaves una mica, diguem-ne, a què feies foto i a què no, diguem-ne. No feies 40 fotos del mateix lloc per veure com quedem, no? I després hi havia el procés del revelat, no? És a dir, jo encara me'n recordo. La il·lusió. Home, i clar, és a dir, la setmana que ve d'anar a buscar les fotos del viatge. I estaves molt il·lusionat amb això de dir, ai, ai, ai, a veure si ho vaig fer bé. Totalment, totalment.

No té res a veure la relació que tenim nosaltres amb el mitjà de la fotografia d'ara amb abans, per res. Ara fem fotos per mostrar una vida aspiracional. I abans mostrava una vida real. Aquest tipus de fotografies vernaculars mostraven la vida real de les persones. Ara no, ara tot és un gran trampantoja, una gran mentida, que fem fotografies només per agradar i sempre estan destinades a les xarxes socials. O sigui, els àlbums ja no existiran mai més. I això és una cosa que hem de tenir present. La gent que d'una certa edat els àlbums els hem vist i encara els veiem, però això desapareixerà. En poc temps no veurem mai més àlbums fotogràfics.

És a dir, que d'aquí 50 anys no hi haurà ningú com tu que pugui entrar i mirar un moble i obrir un calaix i dir, mira quines fotos. Serà molt complicat.

I encara no som conscients d'això. Però és que, al final, hem de recuperar discos durs i tindre feina per poder buscar imatges d'una certa època, d'aquest tipus d'imatges. Aquest tipus d'imatges de consum propi, familiars, les fotografies que fem. Però clar, ja et dic, avui en dia aquest tipus de fotografia no es fa pràcticament. Tot són fotografies d'ús immediat i d'instrucció immediata. I digital. I digital. I per xarxes socials. I molt poca gent guarda les fotografies o té cura de guardar aquestes fotografies.

I tu creus que, a banda d'això, dels efectes més immediats que això pugui tenir cada família, diguem-ne, a mig llarg termini és com si estiguéssim arrencant una pàgina de la nostra història perquè ja no estarà disponible. Totalment. Ara hem de buscar altres

recursos a l'hora d'investigar la història de la fotografia, diguéssim, familiar. Ara hem de buscar molt, i serà molt complicat. Serà molt complicat perquè tot el que és digital no existeix.

El que passa és que l'altra cara de la moneda és que d'alguna manera podríem dir que s'ha democratitzat. Tothom fa fotos. I això també deu tenir una part positiva.

Totalment. Per això els repartits hem titulat així. Tots som fotògrafs perquè tothom té accés a les càmeres i tothom pot fer fotografies. Cosa que abans requeria tenir uns calés disposats a gastar-los en això. I, clar, ha canviat molt la cosa, no?

En sap més, la gent, tu que t'hi dediques a la fotografia? La gent, en general, en sabem més? És a dir, n'hem après? Ens pensem que en sabem més. Em temia que em diries això. Em temia que em diries això, ens pensem, sí.

El coneixement tècnic, avui en dia, pràcticament no cal. I els últims anys, ja, els últims dos anys, amb eines d'intel·ligència artificial, no serveix per res, ja, pràcticament, ni el Photoshop, ni moltes eines que teníem de retoc. Pràcticament, l'intel·ligència artificial t'ho fa només que li parlis, et fa les modificacions o les alteracions fotogràfiques que tu vulguis en una imatge. La tècnica era molt important, fa només 20 anys. Molt important. Avui en dia, la tècnica, en fi, tots poden fer fotografies de la qualitat que vulguis, no? Només és qüestió de donar les ordres adequades a. El programa. I això afecta també a nivell professional, el món de la fotografia? Sí i no. Suposo que, a veure, jo no m'hi dedico professionalment a la fotografia. A la gent que s'edica professionalment ens han trobat molts problemes perquè, clar, de cop es troben que molta fotografia de producte ja no es poden fer perquè la fa el mateix operari que treballa a l'empresa perquè ja no requereix tenir un estudi ni tenir càmeres amb sensibilitat i unes òptiques especials perquè la cosa tingui qualitat. Avui en dia un telèfon d'última generació té una qualitat extraordinària, més que moltes càmeres.

Sí, això era la pregunta. Això és real, eh? Això es diu sovint, això és veritat? Totalment, sí, sí.

I de fet jo porto el telèfon i moltes vegades. M'agrada sempre portar una camareta a sobre per fer fotos, però moltes vegades les faig amb el telèfon. No m'agrada. A què fas fotos? Totes les coses que et passen per la vida que requereixen documentar-les perquè m'interessin. Moltes coses. De fet, faig moltes fotografies a fotografies, quan vaig a exposicions. Ah, sí? Fotos de fotos. Sí. Sí, al final és una manera de recordar allò que has vist.

Fins al 15 de novembre es pot veure aquesta exposició a la Fundació Vilacases a Troella de Montgrí, al Museu Palau Solterra. Es diu Portes endins dels acius dels altres. La gent, què tal? Molt bé. Els que l'han vist també, no?

Molt bé, perquè és una exposició que a la gent no li fa por entrar a veure aquesta exposició. No, perquè al final es troben en les fotografies que ells mateixos han fet, o que s'hi reconeixen, o que tenen a casa seva. És un tipus d'exposició que la gent d'entrada diu, ostres, què és això? Ho comprenc. D'entrada ho comprenen, perquè veuen que és un. Tot el que hi ha allà és familiar. Són imatges que són molt reconeixibles i són escenes i moments que tots hem fet. Són clichés d'una època. Al final, celebracions, fotografies de comunions, casaments el retrat de com va anar a l'Urdes amb tota la gent allà sentada davant, que són 500 són aquestes multituds de 500 persones. En fi, hi ha un tipus de fotografies que són molt habituals en l'imaginari col·lectiu. ¿I us heu trobat amb gent que es reconegui literalment? De dir, ui, aquest és l'avi. No, home, hi ha moltes fotografies penjades que conec la procedència i els familiars ho saben. Però alguna cosa per sorpresa, això no ha passat encara? De moment, encara no. És molt complicat, perquè estem parlant de fotografies que es van fer fa més de 70 anys, moltes d'elles, 60 anys. I al final són fotografies que han aparegut, jo et dic, el 80% als encants. El rastre s'ha perdut totalment. Les persones, els familiars, tothom ha desaparegut.

Portes endins, l'arxiu dels altres, els arxius dels altres. És aquesta exposició al Museu Palau Solterra de Torruella de Montgrí. N'hem parlat una bona estona amb el Jordi Barón, que és fotògraf, és col·leccionista, és antiquari, i és qui ha cedit aquestes fotos de l'exposició. Jordi, mil gràcies per explicar-nos-ho, que vagi molt bé. A vosaltres. Una abraçada forta. Arribarem a les 11, després continuem aquí al Matí de Catalunya Ràdio. Fins ara.