Jordi Graupera, si Alhora arriba al Congrés: "Votaríem que no a tot"

I després hi ha formacions que intenten trobar el seu espai en aquesta política de blocs, com per exemple la formació de Jordi Graupera. Jordi, què tal?

Bon dia. Bon dia, senyor Estrell. Com estàs? Bon dia, Jordi, benvingut al Matí a Catalunya Radio. Com estàs? Doncs tinc dos sentiments alhora, si m'ho permets. De nostàlgia? De nostàlgia no en tinc cap, us ho garanteixo. Tinc un sentiment d'alegria profunda. El que hem fet ha estat, jo crec, un exercici de democràcia ciutadana molt impressionant. Hem recollit més de 16.000 signatures en prou feines 10 o 12 dies, i ahir vam presentar unes llistes electorals que inclouen gent de tots els països catalans i gent de tots els àmbits de militància de l'independentisme de base, que va des d'un militant històric del PSAN del País Valencià, o una noia que lidera el Joves per la Llengua, un dels CDRs encausats a l'operació Judes, o la Cristina Casol, que és una exdiputada de Junts, O ve el Miquel Bonet a Tarragona, o l'Adrià Pujol a Girona. És a dir, hi ha gent de les AFES, gent de les associacions pel català, gent de la societat d'estudis militars, gent que lluita per les infraestructures, pel canvi de model econòmic. És un bloc de l'independentisme que no s'ha rendit. Ens ha costat molt, ho hem fet contra la llotja, i avui estem molt contents. I simultàniament, l'altre sentiment que tinc alhora és la responsabilitat d'oferir l'única llista que va a aquestes eleccions, que és netament independentista i que pretén anar a dir fora a Espanya, a dir no a Espanya. Estem parlant d'Alhora,

dius que és l'única llista netament independentista, també hi ha Junts, ara et preguntaré per Junts, i també hi ha aquestes últimes hores les declaracions que ha fet Silvio Riols. Ha dit això sobre Vox.

Aleshores no és contradictori, no? Que votant seus votin a Vox, que precisament no vol ni sentir a parlar de la separació de Catalunya i vostè sí de l'estat català, no hi ha cap contradicció.

Jo crec que no, perquè ells en el marc de les eleccions espanyoles fan confiança que crea inconvenient i en el marc del Principat de Catalunya ens fan confiança a nosaltres perquè consideren que el nostre projecte que comporta la restitució de l'estat català és el més apropiat o idoni per arribar a l'estat del benestar que ells anhelen.

Després també hi ha Esquerra Republicana. Però sobre aquestes declaracions de Silvio Riols, com les interpreta, Jordi?

A mi em sembla que té raó que la gent vota el que li dóna la gana a les eleccions, i estic segur que hi ha molta gent que votarà Aliança, que també votarà Vox, però també estic segur que hi ha molta gent que mai votaria Vox, per raons d'anticatalanitat, per raons de destrucció de la nostra llibertat, i que, per tant, existeix una gent que està votant o que està buscant formacions polítiques que suposin el que ha passat durant el procés, el que ha passat amb els partits del procés, i que potser estava disposada a votar aliança amb una pinça al nas pel seu discurs sobre immigració, i que ara apareix un espai polític, democràtic, obert a tothom, i que és transversal, i que potser li pot oferir un lloc on anar a aterrar.

Per què un independentista com tu, amb valora, s'ha de presentar a unes eleccions espanyoles? Tot l'espai de poder

que no ocupes tu, l'ocupen els altres. Si tu no ocupes un escó a l'estat espanyol, aquest escó no queda buit. No és un escó que quedi evaporat en l'aire, se'l queda Vox, o se'l queda el PP, o se'l queda el PSOE, o se'l queden els partits catalans que posen aquests escons i els vots dels catalans al servei de l'estratègia general de pacificació del PSOE. Algú ha d'anar al front del Congrés a trencar els acords de pacificació vigents. Algú ha d'anar a dir fora Espanya, ha d'anar a dir no. Perquè en aquest país el problema que tenim més de fons és que encara no hi ha ningú des de la política catalana que estigui dient no, no al PSOE, no al PP, no a Espanya.

Però no per fer què? Com farà millor Catalunya aquest no?

Mira, qui ha de demostrar que serveix per alguna cosa pactar són els que van a pactar. Perquè el que tenim per ara és que tot el que ens ofereixen és un retrocés cada vegada que pacten. Mira, el procés va començar perquè l'Estatut va fracassar. Però l'Estatut va fracassar perquè hi havia competències de la Generalitat que estaven a la Constitució, no a un pacte amb el PSOE o amb el PP, no, a la Constitució, que no hi havia manera que es poguessin exercir. I van dir, vinga, vam fer un estatut, i aleshores es deia, i blindarem les competències, deien això, blindarem les competències. No vam avançar en cap direcció, només les vam blindar. Doncs quan el vam aprovar, aleshores, no només el van retallar al Tribunal Constitucional, sinó que van necessitar públicament humiliar els catalans. Que quedés clar que el que ells consideraven els seus drets no eren drets. I així és com va començar el procés independentista. I quan va arribar el final, quan va arribar l'octubre del 17, els polítics no es van atrevir a anar fins al final. I aleshores l'Estat els va passar pel damunt. És que ara l'Estat té cap incentiu per complir amb cap part de l'acord. El problema fonamental dels que volen pactar amb Espanya és que l'altre bàndol no té cap incentiu per pactar. I et puc posar els exemples que vulguis d'aquesta legislatura. Però s'ha aconseguit una llei d'amnistia. Sí, és l'únic que s'ha aconseguit. Una solució personal pels polítics que ja estaven apuntats amb una pistola per l'Estat. Recordem una cosa. Pedro Sánchez, com tots els presidents de la pandèmia del món, va perdre les eleccions últimes. I l'única raó per la qual governa és perquè tenia els vots d'un senyor que era a l'exili i que depenia d'ell per poder-ne tornar, i un senyor que estava inhabilitat i que depenia d'ell per no tornar a la presó i per poder presentar-se a les eleccions. És a dir, un vot sota coacció. I aleshores vam dir, només aprovaran l'amnistia i només ho faran l'últim minut de la legislatura. Ho vam dir com una hipèrbola, però ha passat explícitament. Fins a l'últim minut de la legislatura no hi ha hagut l'amnistia. I no hi ha hagut res més. I podem parlar, si voleu, de rodalies, podem parlar de finançament, podem parlar del decret d'habitatge, podem parlar de tot el que voleu. En cada cas, el PSOE, i el PP per descomptat, no té cap incentiu per complir cap dels acords. I mentrestant, continuen amb l'esfoli fiscal, es polien el MNAC i se l'enduen a Cixena, fan retrocedir el català a l'escola valenciana. És a dir, en tots els fronts aprofiten que tenen la política catalana captiva per fer el que els dona la gana i per pacificar el país.

Sí, ha parlat d'una situació personal dels polítics en l'amnistia, però li recordo que un dels membres que em deia a la seva llista és un amnistiat dels CDRs.

El cas dels CDRs és potser un dels casos més escandalosos que hi ha hagut en els últims anys a la política espanyola. L'altre dia parlàvem amb un dels advocats d'aquests encosats i ens deia, nosaltres, tothom sabia en aquest joc que aquesta gent eren terroristes. Ho sabia la fiscalia, ho sabia el govern, ho sabíem nosaltres, ho sabien els jutges, ho sabia tothom. L'únic objectiu que hi havia era desgastar, que durés al màxim el procés, que arribés fins al final de tot, que la gent es rendís, que la gent fes declaracions demanant que s'abaixés la tensió, etcètera, etcètera. I aquests CDRs, si per alguna cosa són exemple, és perquè en cap moment han fet això. Han aguantat fins a l'últim minut. I després, clar, l'amnistia se'ls ha aplicat, només faltaria que no se'ls hi apliqués. Però era un cas que no tenia recorregut. I com hem dit des del començament, l'amnistia, a qui amnistia, sobretot, és a l'Estat. Que ha fet unes persecucions penals que no podien arribar a bon port i que només el desprestigiaven internacionalment. Al final de tot, s'han amnistiat policies i el que s'ha amnistiat és l'actuació d'uns jutges que estan deixats anar a les ordres del govern.

Anem a alguns fets concrets. Per exemple, si hi ha una llei que es presenta al Congrés que millora la vida de milers de catalans, però això contribueix a estabilitzar el govern espanyol, vostès amb aquest diputat què farien?

Això em recorda aquella pregunta que li van fer Gandhi, que li van dir, vostè què pensa de la civilització occidental? I ell va dir, em sembla que seria una bona idea. Doncs encara no s'ha produït aquest fet que vostè em descriu. Anem a posar exemples concrets. El decret d'habitatge. El decret d'habitatge o el cas de Rodalies, que són els dos elements centrals de la legislatura. Per què? Perquè la legislatura es va obrir amb un acord de legislatura en el que Esquerra va pactar amb el PSOE que hi hauria una empresa mixta de Rodalies. Estem d'acord amb això? Sí. I allà es va pactar que el Govern de la Generalitat tindria un 51% de l'empresa i l'Estat tindria un 49%. És a dir, control de la Generalitat. Era un fet històric. T'obligava a menjar-te renfe, però almenys el control era de la Generalitat. Molt bé. Després, quan això va arribar realment a aplicar-se, quan ja s'havia investit Pedro Sánchez i quan Esquerra tenia tots els incentius per fer veure que arribava a bons acords de cara al seu electorat, aleshores van canviar. I van dir, no, no, el 51% serà per l'Estat i el 49% serà per la Generalitat. I aleshores, tu et preguntaràs, i per què van fer això? Doncs perquè hi ha una llei europea que obliga que a partir d'aquest gener, del 2027, les rodalies de tot Europa les ha de gestionar el govern regional, entre cometes. I com que aquesta llei

obliga que això passi, s'ha inventat una empresa mixta que no compleix del tot la llei, però sembla que la compleix. És a dir, l'única raó per la qual s'ha creat una empresa mixta és per evitar que hi pugui haver un traspàs, perquè altrament la Generalitat podria fer el que volgués, podria donar-li a ferrocarrils, podria fer un concurs públic, la llei ho permet, és seva la competència per llei, des del 2010 la Generalitat podria fer això. Doncs aquest suposat traspàs, que millora la vida de milers de catalans, és al revés, està pensat perquè Renfe no se la pugui fer fora de Catalunya, tingui el control de Rodalies, Foment continuï governant sobre Rodalies, i a més a més, en el contracte que signaran aquesta setmana, aprofitant aquest soroll, li augmenten l'assignació de 300 milions anuals a 450 milions anuals. Per tant, no soc jo qui ha de demostrar que dient que no a Espanya aconseguirem un país millor. Són ells qui han de demostrar que dient sí no ens continuen robant. Si un traspàs és insuficient. Votaríem que no. Però és que votaríem que no a tot. És a dir, votaríem que no a tot. Per què? Perquè això no es produirà mai. No existirà mai un acord en què això passi. Mira, perquè hi hagi un acord en qualsevol tema, suposa que tu vols un pacte. Suposa que algú vol un pacte, que algú està a casa escoltant i diu "és que

jo vull que arribem a algun acord i si es pot, si apretes, al final el fas pagar". Molt bé. Perquè hi hagi un pacte, l'altra banda ha de pensar que té algun incentiu per donar-te alguna cosa. Com que la banda catalana mai ha dit que no a res, doncs tu vas dient que sí i aleshores després no compleixen els pactes i no passa res. Per tant, si tu vols un pacte, el que necessites és que hi hagi alguna força que digui que no. Com que nosaltres saps que direm que no, que anirem a la inestabilitat fins a les últimes conseqüències, que anirem a fer-los pagar el preu de la dominació catalana fins a les últimes conseqüències, tu saps que és el primer cop. Que ells sabran que els catalans estan disposats a dir que no. I si vols que els teus partits facin un pacte, somia que nosaltres arribem al Congrés. I com sempre dic, hi havia el calvo de la loteria que deia, i si cae aquí, no? Doncs jo soc el calvo del Congrés. Si vaig al Congrés i va d'un vot, i si va d'un vot? I si va d'un vot? Doncs si va d'un vot, aconseguirem que torni a haver-hi eleccions. I si va d'un vot, tornarà a haver-hi eleccions. I si ja va d'un vot, tornarà a haver-hi eleccions. Fins que aquest país entengui que no es pot pactar amb una gent que mai compleix els seus acords.

Però mentrestant hi haurà gent que tindrà problemes amb l'habitatge. Correcte. Bon exemple. L'exemple del decret d'habitatge. Ha servit el decret de l'habitatge o servirà per assolir el problema de l'habitatge? No. Per què? Per què ha servit? Ha servit perquè Pedro Sánchez pugui plantejar unes eleccions anticipades amb la pregunta que a ell li interessa. De manera que els seus socis queden fora de joc, les mobilitzacions del carrer són a favor seu, ha pogut fer un front al Senat amb els seus suposats aliats, els quals es menjarà i fagocitarà, i ha aconseguit que no parlem dels exministres que té la presó de la corrupció que toca fins a la seva dona, de que el seu creixement econòmic es basa tot en la importació d'esclaus d'arreu del món, etcètera, etcètera, etcètera. És a dir.

Deixa'm posar-te un altre exemple, Jordi. La condonació del FLA, del deute. Això no afavoreix a Catalunya?

Un altre exemple. La condonació del FLA. Tot el problema del finançament de Catalunya que se'ns va prometre en aquesta legislatura, no només en l'acord d'investidura de Pedro Sánchez, en l'acord d'investidura de Salvador Illa. Es va prometre que es solucionaria el problema del finançament, que hi hauria la recaptació del 100% de l'IRPF i no sé quantes mandangues ens van explicar. Després, evidentment, no s'ha produït res a tot això. No només el dèficit fiscal no s'ha reduït, sinó que ha augmentat. En els últims anys des de Cap Pedro Sánchez. Per tant, hem d'anar a investir un senyor que no només, primer, ens roba, segon, quan promet deixar de robar-nos, ens roba més, i tercer, quan ens condona un deute, ens condona un deute que són els nostres diners, que ens ha deixat una vegada, i que després et diu que ens fa el favor de condonar-nos el crèdit que és nostre i aquest diner, això és un deliri. És a dir, la política catalana ens aboca constantment a fer veure que estem negociant alguna cosa. I en realitat no estem negociant res. Algú ha de dir prou, això. Perquè si no, ens anem arrossegant mica en mica la degradació de la vida pública, de les paraules que diem en públic, de les infraestructures, dels serveis públics, absolutament de tot. Fins i tot la gent de bona fe que creu que després que tinguessin els polítics catalans coaccionats, l'Estat donaria alguna cosa,

fins que no aprenguem a dir que no, ningú ens dirà mai que sí. Alhora és un partit de dretes? Alhora no és un partit de dretes. Alhora és un partit que intenta canviar la pregunta de la política catalana. En els últims anys, en els últims nou anys, la política catalana, tothom ha tingut un interès irrefrenable de tornar a posar la pregunta de dretes i esquerres al mig de la política catalana. Ara ja no estem aquí. Ara estem a la pregunta entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Aquesta és la pregunta en la que estem i està tothom arrossegat aquí, tothom té aquest interès. Nosaltres no tenim aquest interès. Nosaltres volem posar l'única pregunta fonamental de la política catalana, que és som lliures o no som lliures? Som independents o no som independents? Estem sent governats sense el nostre consentiment. La gent va sortir al carrer fa 9 anys a dir no teniu el nostre consentiment. Per poder governar-nos. I des d'aleshores estem sent governats sense el nostre consentiment. Hem vingut a dir no és no. I tenim gent al partit i gent a les llistes que ve de tradicions molt diferents. Hi ha gent que ve de l'esquerra independentista, hi ha gent que ve dels històrics del País Valencià, hi ha gent que ve del món de l'empresa i del món liberal, hi ha gent que ve de la societat d'estudis militars,

hi ha gent que ve dels CDRs, hi ha gent que ve de les AFES, hi ha gent que ve de les assemblees de docents intentant que el català sigui el centre de l'escola, hi ha gent que ve de la reforma del model econòmic, hi ha gent que ve bàsicament de l'independentisme democràtic i que està disposat a fer-se la pregunta sempre davant d'aquest problema, què és el que ajuda a l'alliberament del país? I la resposta, si és de dretes i tu ets d'esquerres, te la menges, i si és d'esquerres i tu ets de dretes, també te la menges. Però aleshores el que estàs dient és que la independència es fa dient no. No, el que estic dient és que la independència es fa dient que sí a Catalunya, però no a Espanya. Que algú ha de tenir el coratge de finalment anar a dir fora a Espanya. No anar a dir, és que volem marxar d'Espanya, com si fossin algú apallissat que agafa amb una roba i se'n va creuant la frontera. No, no. Però com es fa la independència, Jordi? La independència es fa com s'han fet totes les independències d'arreu del món. Aquí jo podria estar parlant tres hores sobre això. Però deixa'm que et digui molt ràpidament. Hi ha molts tipus de moviments d'independència al món. Els podem classificar de moltes maneres, però el nostre té unes característiques,

que és que és un moviment institucionalitzat. Que vol dir que té institucions, que té Parlament, té Generalitat, té funcionaris, té moltes coses. No som els txetxens, no som una tribu de l'Amazones que està intentant lluitar contra l'imperialisme, no som a Sudán del Sud, no som res d'això. Ens assemblem una mica. A Escòcia o al Canadà, amb la diferència que els estats respectius són diferents del nostre estat. Però bàsicament estem en aquell grupet. Flandes, aquest és el nostre grupet. Això vol dir que nosaltres tenim unes eines molt poderoses al nostre servei, com és la gent entén que existeix un Parlament i obeix les seves lleis, hi ha un govern que governa, hi ha uns serveis que funcionen, i per tant tu, si vols fer la independència, necessites el control de les institucions. A diferència de. Una guerrilla o un grup terrorista o un exèrcit. Tu necessites el control de les institucions. Per tant, som un moviment massiu, democràtic i institucionalitzat. Per fer la independència el que necessites és tenir el control de la cambra legislativa, de la cambra executiva i del carrer. Llavors, amb això. Puc allargar-me tant com faci falta però el principal escoll que hem de superar del 2017 és la voluntat política i la capacitat del lideratge polític d'entendre què s'ha de fer a cada passa perquè la gran descoberta del 2017 és que la gent que havia al comandament com que no es pensava

que allò passaria no havia reflexionat ni 5 minuts sobre quina era la propera passa van improvisar, van improvisar malament i tots ens estem pagant les conseqüències.

Sí, les institucions en una democràcia es basen en les majories. Sí senyora. En aquest moment vostè creu que hi ha una majoria suficient com per defensar la independència?

Jo crec que la gent és intel·ligent i la gent quan va a votar a les eleccions no només vota allò que vol sinó allò que creu possible. I durant els anys que van, del 2009, que van començar les consultes populars, fins al 2017, hi va haver un increment de confiança mútua, de confiar els uns en els altres i en el lideratge polític, per fer possible una cosa que està al cor dels interessos dels catalans des de fa segles. Passat aquell moment, el que van demostrar al nostre lideratge polític és que no eren capaços de materialitzar això. I es va trencar la confiança, no només entre l'elector i el governant, també moltes vegades entre la mateixa gent que està a la base dels moviments independentistes. I això demana, exigeix una reconstrucció. Aquesta reconstrucció no és només que la gent pensi que és independentista o vulgui la independència o s'identifiqui com a independentista. Hi ha moltíssima gent així. A més a més, és el cor del país, és la gent associada, és la gent que està implicada. És la gent que aixeca el país associatiu. Allà la majoria és immensíssima. El que cal és polititzar això. Perquè els últims anys el que hem vist és una privatització d'aquest conflicte. Ara tu trobes que vas al jutjat i l'advocat et diu que si parles en català la sentència et sortirà a la contra. O vas a la botiga i no t'atenen en català. O vas a l'escola i veus com retrocedeix la immersió. I tu t'has de forçar tu individualment a encarar el conflicte. Ets tu. S'ha privatitzat el conflicte. Per tant, el primer que hem de fer és polititzar-lo. Són els polítics, som els polítics, els que hem de prendre la responsabilitat d'encarar aquest conflicte. I això generarà un increment de la institucionalització, de la parlamentarització de l'independentisme, que no tinc absolutament cap dubte que és possible. I si hem vingut els de l'hora a fer alguna cosa, és oferir l'esperança que això és possible i la convicció d'arribar fins al final quan entrem a les institucions.

Claudi, breument, sisplau. No, és que volia tornar a sobre el mateix, és que va un minut i mig de resposta, però la pregunta era si hi ha una majoria independentista ara o no n'hi ha. Disculpa, podries repetir que no portava els auriculars?

Sí, que volia preguntar-te una mica això, si hi ha majoria ara independentista o no al país. Ah, val. Però això, em demaneu que obri les entranyes d'un pollastre i les miri molt atentament?

No són les entranyes un pollastre, hi ha dades, hi ha sondejos, hi ha enquestes.

Sí, els sondejos en els últims anys s'han mostrat molt ineficients a l'hora d'escrutar quina mena de majoria social hi havia, però en tot cas, que hi hagi molta majoria independentista no obliga els espanyolistes a deixar de presentar-se a les eleccions ni a treballar per la unitat d'Espanya o pel federalisme o perquè ells vulguin. Tots tenim l'obligació d'anar a les institucions a defensar honestament allò que volem. El que no pot ser és el que ha passat els últims anys. Que és que hi havia unes forces polítiques que anaven a les eleccions dient que volien una cosa i fent la contrària. I això, evidentment, no només desgasta la confiança en la política, també desgasta la confiança en el futur del país. I per això apareixen noves formacions, per això apareix alhora. Som una gent que diu que volem la independència del país, volem la llibertat del país i estem disposats a fer el que no ha fet ningú fins ara.

Jordi Graupera, president de l'Hora i candidat a les eleccions generals el 29 de novembre. Moltes gràcies i molta sort. Moltes gràcies a tots i visca Catalunya lliure.