Josep París: "Pacificar el final de vida permet morir en pau"

Diumenge és 1 de novembre, Tots Sants. És un dia en què moltíssims de vosaltres recordareu els vostres difunts. Un dia en què moltíssima gent expressa el record i l'estima pels seus familiars o amics morts anant a posar flors al cementiri o visitant colombaris o espais memorials. Creieu que l'1 de novembre és dels poquíssims dies de l'any en què, entre cometes, us permeteu parlar de la mort? La resta de dies de l'any en parleu obertament? No teniu la sensació que sempre parlem de la mort com si fos un tema clandestí, amb veu baixa, allò amb recança, i durant moments molt comptats? Vosaltres sou dels que eviteu parlar-ne? Ja no dic només parlar-ne, i preparar la mort. Vosaltres us heu plantejat i heu fet saber a algú com voldríeu que fos el vostre final de vida? Ho heu preguntat als vostres familiars? D'això no heu parlat mai? Potser no en voleu ni sentir parlar? Això a vegades passa. O potser ben al contrari? Creieu que haver pogut parlar en vida de com cadascú vol que sigui el seu comiat i el seu llegat acaba donant pau tant als qui marxen com als qui es queden? Doncs avui hem tornat a convidar al programa Josep París, un infermer especialista en geriatria i expert en l'àmbit de la cura i el dol. Ell ha acompanyat professionalment molta gent i els seus familiars en processos de final de vida i coneix molt bé aquest relat tabú de la mort. Josep París, bona nit. Ben tornat als Ignorants. Bona nit i gràcies per contar, dona U. Va ser ja fa uns mesos que vas venir al programa. Ens vam centrar en la realitat dels cuidadors en aquell moment, sobretot els no professionals, els cuidadors no professionals de la gent gran. Però en aquella conversa justament va sortir aquesta qüestió. Deies que de la mort en parlem molt poc i amb molt poca naturalitat. Que vivim completament d'esquenes a la mort, com si la mort no. Això a mi no em passarà mai, que no, perquè tots hem de passar pel mateix. Amb tots els anys d'experiència d'haver aquesta actitud una vegada i una altra, has arribat a entendre el perquè d'aquest tabú tan extens, tan potent? Com és possible que encara no siguem capaços i que ens faci por parlar de la mort?

Bueno, perquè precisament és un tema incòmode perquè tu ara quan feies la presentació deies el dia 1 parlarem de la mort o probablement parlarem de les persones que han mort però no de la mort en si parlarem del meu pare, de la meva mare però no de la mort meva. I jo crec que és perquè és un tema que evidentment ens incomoda i no ens agrada parlar-ne.

Per això hi ha altres cultures que fan festes per celebrar el Tot Sants i per recordar totes aquelles persones i probablement en parlen més sovint perquè saben que si hi ha alguna cosa que sabem quan naixem és que ens hem de morir.

Clar, probablement tenen aquesta capacitat de fer una celebració perquè n'han parlat abans. Perquè si no n'has parlat abans jo també entenc que és molt dur, no? Si no n'has parlat, pensar en una celebració, no? Però clar, si n'has pogut parlar al llarg de la vida i has pogut parlar amb la teva família, amb els teus amics, probablement els que queden, quan jo marxo, doncs poden respectar el que jo he volgut i parlar-ne amb la màxima naturalització possible. Perquè una cosa és que es faci una festa amb el sentit de l'alegria i l'altra és que tot sigui trist. El record és homenatge amb aquella persona, no com a concepte de gaudir lúdic, sinó com a concepte d'homenatge, de record, de pensar en què li agradava aquella persona que es va morir, quins bons moments hem compartit amb aquesta persona al llarg de la vida i això és el que fa aquesta celebració

que aquí ens costa. M'he tornat per fer aquesta conversa a mirar el llibre que vau publicar, Cuida't, 15 vivències personals de cuidadores, i un dels testimonis que hi ha es fa aquesta pregunta. Si a la canalla els expliquem d'on venen els nens, per què no els parlem mai de la mort? Els nens petits, és allò. No, encara no, encara són petits, no, encara no. Sobretot, potser ara, potser quan jo era més petita, potser. Ho sentia més per part dels meus pares o alguna àvia o et feien referència. Recordo una professora que tenia el parvulari que es va morir i a mi em van fer anar a la casa on es va morir per fer el comiat. I això ara és impensable que a un nen l'agafis i diguis no, no, hem d'anar a casa de tal que hi ha aquella persona que s'acaba de morir. Perquè evitem que això als nens els arribi, no?

Els nens, de fet, parlen sense filtres i pregunten sense filtres. Llavors probablement no li parlem als nens de la mort perquè no sabem, en funció de la pregunta que ens puguin fer, que els hi contestarem, perquè ho poden viure com naturalitat. De fet, quan es parla. Hi ha tallers i hi ha moltes experiències al voltant del món escolar i de la mort. Les preguntes que fan, els dibuixos que fan, el que expliquen és amb la màxima naturalitat. Perquè han vist, i si s'ha treballat bé, doncs una planta també és mort. Llavors tens una oportunitat de poder-ne parlar sense necessàriament parlar que s'ha mort l'avi, que potser és un moment molt dur, que la família no està preparada per això. Però jo crec que no en parlem perquè, depèn de la pregunta, no sabríem què contestar-los-hi. Els grans no sabrien què contestar. Els grans no sabrien què contestar.

Clar, però si se'ls expliqués de petits amb naturalitat, probablement ens estalviaríem dolç molt bèsties quan siguin grans, no? Perquè sabrien encarar-ho, no? Clar, el que passa és que.

Sí, sí, no, no, totalment d'acord. El que passa és que el pare i la mare han d'estar preparats. I l'ha de voler assumir, i l'ha de voler parlar. Llavors és una mica un peix que es mossega la cua. Si a l'adult no estem preparats per parlar de l'amor, no parlem amb el nen, i com no parlem amb el nen o la nena, aquest nen i nena, quan sigui gran, tampoc parlaran amb els seus fills.

¿Quin tipus de conseqüències emocionals i familiars pot arribar a tenir al final de la vida d'algú a casa o en un entorn on mai s'ha pogut o s'ha volgut parlar obertament de la mort?

Per exemple, et pots suposar que com no sabies quin era el desig del teu familiar en com volia viure els darrers dies de la seva vida o com volia ser recordat o com volia ser acomiadat, en un moment determinat et plantegis si has respectat realment la seva voluntat. I això et pot provocar un problema, depèn de la persona, doncs el millor passa. Si el meu pare volia A i he fet B, doncs ja no hi és. Però pot haver-hi gent que digui, ostres, jo no he pogut i no he pogut abordar com el meu pare o la meva mare volia. I ja no només això, sinó que el fet de parlar-ne, A mi m'agrada parlar molt del concepte pacificar el final de la vida, que és aportar aquells valors i aquelles actituds perquè la persona pugui morir en pau. I pacificar el final de la vida vol dir facilitar, per exemple, converses pendents, que tots tenim al llarg de la vida, tots anem acumulant al llarg de la vida aquella conversa, aquell amic, aquell familiar que ens hem enfadat i que realment han passat anys i que no saps per què. Poder anar a parlar del final de la vida pot fer que la persona que està a punt de morir pugui reconciliar-se amb un familiar o amb un amic. Llavors, jo si com a fill o com a familiar he pogut intermediar que això es pugui fer, jo crec que és una gran satisfacció pensar que el meu pare ha pogut morir perquè s'ha acomiadat d'aquell amic i aquell amic sap que el meu pare ha volgut acomiadar-se. A morir i que s'aferra. Hi ha persones que en l'àmbit hospitalari es veu molt, que dius, com pot ser que estigui aguantant tant i tant, i és que té una por terrible a morir. Llavors, amb aquesta persona que té molta por a morir. Perquè religiosament, socialment, familiarment, tota la vida han tingut por, clar, no li parlis de converses pendents i de tancar temes o de llegar, tot això, perquè el que té és que

s'està aferrant a la vida. No vol entendre que allò és el final, no? Però, en canvi, si tu estàs a l'altra banda i veus que aquella persona té el seu final i tu tens una conversa pendent, sí que és el moment de fer-ho, perquè potser li pots donar aquella pau que no té, no?

Totalment. I aquí els professionals de la salut són una eina imprescindible perquè s'ho poden mirar de manera més objectiva i poden ajudar aquell familiar a dir, escolta, aprofita ara perquè no saps si el teu pare la setmana que ve estarà viu, aprofita ara aquella conversa que teniu pendent, parleu, no? I jo crec que aquella és un paper molt important que poden fer, de fet, que fan els professionals de la salut.

El que passa és que, clar, després no sé si la resposta és una o és l'altra. Hi haurà gent que dirà, ostres, sí, ho faig, i d'altres que no voldran saber-ne res.

I a vegades hi ha famílies que diuen, escolta, mira, és que estava pensant, però realment no sabia si seria bo per la persona, i ara que ho dius, doncs penso que sí.

Clar. Hi ha alguns exemples, i et pregunto si arran d'aquests exemples que ara posaré, que són d'experiències que heu viscut a la vostra feina, si tu amb això veus una angoixa afegida o un patiment afegit en aquests finals de vida. Per exemple, algú que no vol que un familiar concret seu. Quan mori vagi al seu funeral o que té un ex parella, un ex marit o un ex esposa, etc. i no vol que vagi al funeral o al contrari, que té un ex però que ella sí que vol que vagi al funeral malgrat el que digui la família actual perquè no saben que tenen aquesta bona relació. O que tu vols que alguna persona del teu entorn d'amistats o veí de l'escala, m'ho invento o la botiguera de davant de casa perquè t'ha fet mil favors a la vida i tu vols que aquella persona segui la primera fila el dia que tu no hi siguis en la cerimònia jo què sé o que saps que quan tu moris allà hi haurà una batussa perquè resulta que tens molts diners i que saps que els fills perfectament es barallaran tot això provoca. Perquè clar, si tu estàs marxant de la vida, provoca una angoixa afegida en aquesta persona, en aquest final de vida. Home, has fet un art de Sant Martí molt gran. Sí, però són experiències que heu viscut.

Segur, segur. Mira, i els diferents punts que has estat, o realitats, perquè cap d'elles és fantasia, són realitat. Totes són reals i moltes més. Si la persona ha pogut parlar de com vol ser acomiadat, és molt important. Jo vaig ser director d'una residència geriàtrica i el primer cas que has explicat me'l vaig trobar, el d'una senyora que estava ingressada uns quants anys i que un dia va entrar al despatx i m'ha dit Josep, ja tinc pensat com vull que sigui el meu funeral. Parlo de fa molts anys que no se'n parlava tant com ara, no? I jo que pensava, ostres, que bé, no? Em va dir que tenia la poesia escrita, que volia tres roses, una per cada net, i em va dir que no volia que la meva filla, Maria Mercè, vingués al funeral. I li vaig preguntar, dic, Maria Mercè, és la que la ve a veure cada dia? I em diu, sí. I tu no vas entendre res, clar. Li vaig dir, això ho haurem d'escriure amb testimonis, no? I quan la senyora va morir, la filla, li vam haver de comunicar que no, no? Clar, es va. Home, clar, ja ho entenc. Un cristo, com la pots imaginar, no? Un jutjat de guàrdia, un policia, és igual, això. Però, bueno, és igual pel que parlem ara, eh? Per la senyora, evidentment, no. Però, clar, era respectar la voluntat de la persona.

Clar, però tu ja no hi és i et preguntes i per què, i per què, si he anat sempre, si he fet tal. Tu vas prendre nota, o amb el notari o el que fos, no vas preguntar els motius, entenc, clar, clar.

No, no, però és poder respectar, o el que comentaves, aquell ex que. Creus que tu vols que vingui són situacions incòmodes però si en pots parlar si les pots deixar escrites això fa que puguis morir en pau perquè després els familiars respectaran o no. Però com tu no hi seràs, però com a mínim tu saps. Tu fas l'intermediari, després, si no ho fan, clar. Clar, però com a persona que pren la decisió d'aquesta, doncs dius, bueno, jo sé que moriré i que he deixat escrit això, no? Per això és important parlar-ne, i sobretot també és molt important parlar-ne de com vull ser acomiadat, perquè els tanatoris a vegades es produeixen situacions del fill que diu, escolta, incinerarem la mare, i la filla que diu, no, és que a mi no m'ho havia dit mai. I a mi sí, llavors què fas? en funció de la decisió que prenguis potser no respectes la voluntat d'aquella persona llavors formar part d'aquest fil que hem anat parlant tota l'estona de parlar-ne o que els fills volen

una cosa i segons qui quedi de la parella imagina't que queda ella i es mora ell. Ella diu, no, no, no, ni a hablar, això no. Però resulta que el pare els havia dit als fills, però no l'havia dit a la dona. Per exemple. Llavors necessites el mateix, un paper que digui, jo vull això.

Estem molt acostumats a fer el testament al llegat material, que passarà amb el pis, amb els diners, si és que en tinc, però amb el llegat aquest més immaterial. Això no, perquè a vegades ens aporta converses difícils.

T'has trobat amb molta gent que té clar com vols que sigui el seu final i el seu comiat?

Diria que cada vegada més, però no amb xifres que puguin ser la d'altres països, no?

És a dir, en altres països ho preparen més?

Sí. Els països anglosaxons, per exemple, tenen un concepte de la mort diferent. Ja no parlem de Mèxic per tota aquesta part que comentàvem, sinó perquè, no sé, tota aquesta part més d'homenatge posterior, llavors això es té molt més integrat. Llavors, per poder fer això, vol dir parlar-ne abans. I aquí encara estem una mica lluny, no? Aquí cada vegada se'n parla més, no? Aquest programa d'avui és una mostra que potser fa deu anys era impensable, no? Que en un programa es pogués parlar d'això, perquè sí que és cert que al voltant del dia 1 de novembre es parla dels cementiris, de l'acumulació que hi ha, però és que hi ha 364 dies també per anar al cementiri, i potser després no hi anem, i a vegades és més aquesta la rutina, que com toca anirem i després ens oblidem la resta de l'any. No és una qüestió de

deixar un testament escrit, això és per tal persona, si no és un testament vital de dir. Jo vull que no m'intubin o vull que si em perdo el cap no m'ho allarguin o vull que em posin aquesta música i vull que tal persona llegeixi no sé què en el meu comiat. Totes aquestes coses.

Sí, de fet has tocat un altre tema que és el document de voluntats anticipades i aquest testament vital que això té a veure amb les pràctiques clíniques en aquest cas. Que això està regulat i cada vegada se'n fan més, pocs comparats amb altres països europeus, però cada vegada més prenem la decisió de, quan jo no pugui prendre una decisió, com vull que actuin els professionals de la salut respecte a mi. I l'altra és aquesta part més familiar, més íntima, que evidentment això es pot solucionar amb un document que jo deixi signat i. Dic signat perquè si després hi ha un fill o una filla no digui un, no és que a mi em va dir blanc i a mi negre. El paper diu això i que

tots els fills tinguin el mateix document. Sí, clar. I ja està, no? Perquè l'altre sí que ho pots fer, que hi ha moltes maneres de fer-ho, però si no vols pagar ho pots fer a través del CAP, no?

Sí, el document de voluntats anticipades, o sigui, ara ja es pot fer directament amb els professionals de la salut, S'ha facilitat molt, abans necessitaves tres testimonis, ara directament amb el metge, amb la infermera, amb la treballadora social, ja és suficient. L'altre és aquest document més intern, més familiar, que no cal ni elevar-lo a notari ni res perquè és el meu compromís. O sigui, clar, si hem de pensar que aquest document és un document que jo el deixo amb un calaix i punt. No, però si és un document, és un paper que em serveix per poder anar a parlar amb naturalitat amb la família, doncs tens una oportunitat.

Acabo. Josep París, com definiries, si és que es pot definir el terme, a veure si m'entens bé, una bona mort? No com a patiment físic, sinó com està preparat i que tinguis l'entorn preparat. Tu com la definiries?

Mira, ara parlaves de no com a patiment físic, i per mi una bona mort seria el no patiment espiritual, per exemple, no? I té a veure amb el meu propòsit, amb com vull viure els meus darrers dies de vida, quina és la música que m'agradaria que sonés amb el meu fonanal, quin m'agradaria que fos el meu últim àpat, si el meu llegat com vull que sigui, per mi això és una bona mort, no? Entenem que avui en dia en el nostre país ningú hauria de morir amb dolor físic, per exemple. Però aquesta part més espiritual, més de propósit, més de transcendència, jo crec que és el que defineix una bona mort.

I això no cal parlar-ne ni l'1, ni el 2, ni el 3 de novembre, ho podem parlar juny, juliol, agost, setembre, octubre. O sigui, sempre, tot l'any, no cal esperar.

Tot l'any. Hi ha vegades coses que passen al nostre voltant, sigui com a societat, a la família, amb un veí, ens pot donar peu. A dir, escolta, això que ha passat ara al barri, al veí, a aquest amic. Perquè no ens passi a nosaltres perquè no ho parlem.

Parlem-ho i deixem-ho clar i morim en pau, que una mica seria l'objectiu de tothom. I morim al màxim en pau que puguem. Al màxim que puguem. Josep París, infermer especialista en geriatria, gràcies per venir als Ignorants una altra vegada per explicar i per reflexionar sobre com hem de preparar la mort, perquè és la millor manera de viure, també. Seria la millor manera de viure. Totalment. Gràcies. Bona nit.

Remember me Though I have to say goodbye Remember me Don't let it make you cry For even if I'm far away I hold you in my heart I sing a secret song to you Each night we are apart Remember me Though I have to travel far.

Y en tu mente vivo estoy. Recuérdame. Mis sueños yo te doy. Te llevo en mi corazón y te acompañaré. Unidos en nuestra canción contigo ahí estaré. Si sola crees estar, recuérdame y mi cantarte irá a abrazar. Aun en la distancia nunca vayas a olvidar que yo contigo siempre voy.

Recuérdame. ¡Suscríbete al canal!

¡Suscríbete al canal!