Joves indignats a França: fins on arribaran les protestes?

Molts incendis comencen amb una petita espurna, i això és el que ha passat a França. Fa un mes, uns estudiants dels afores de París van sortir a queixar-se per les males condicions del seu institut. En poques setmanes, aquella espurna s'ha convertit en un moviment que ha mobilitzat centenars de milers d'adolescents. Els joves francesos es queixen per les mancances del sector educatiu, però també per una crisi que va més enllà de les aules. De què es queixen els joves francesos? És una protesta per l'educació o és el reflex d'un malestar social que va molt més enllà? Benvinguts a Això és el Radar de 3catinfo.

La Isabel Galí és la corresponsal de 3catinfo a París. Què tal Isabel, benvinguda. Hola Eloi, com anem? Escolta, per començar, abans de res volia anar a l'origen de Totplegat, el més important que és saber què reclamen els estudiants, què hi passa a les escoles i als instituts de França.

Doncs et diria que hi passen coses diferents. En primer lloc, els professors que estan de baixa 15 dies, per exemple, no són substituïts. Però si les classes s'allarguen, si hi ha un sistema de substitució que tampoc acaba de funcionar. I això fa que només començar l'escola hi hagi classes on no hi ha professors. També passa en alguns instituts que els edificis estan en males condicions, que són vells o que no estan airejats, que tenen les finestres tancades, antisuïcidi, diuen els estudiants, que hi ha lavabos que no funcionen, que tarden mesos a arreglar-se. I tot això quan els estudiants han entrat, han començat aquest curs escolar que va començar al setembre i han vist tot això, han començat a enfadar-se. També alguns, per exemple, l'organització del temps escolar a vegades és molt atapaïda, l'endemà després tenen una hora a les 8, una classe a les 8 i després una altra a les 12. També les borses per la cantina per menjar s'han rebaixat. Això en alguns barris és important, sobretot en aquells estudiants amb famílies desafavorides. Un cúmul de coses, vaja. Per tant, tindríem incidències

més o menys puntuals en alguns centres, i llavors també aquests problemes més generals, més estructurals de l'educació francesa. Tot plegat ha provocat aquest xup-xup de protestes, que dèiem que va començar de manera molt focalitzada en un institut als afores de París, però que després s'ha estès per tot el país. I això és justament el que ha sigut més sorprenent, com han crescut, com s'han escampat aquestes protestes.

Això ha sigut sorprenent, no? Sí, i sobretot molt ràpid. El que m'ha sorprès és que la protesta ha arribat a molts instituts on segurament la meitat d'aquestes reclamacions que explicàvem no les pateixen, sobretot als instituts de París o d'altres grans ciutats com Lió o Bordeus. Però els alumnes d'aquests instituts, per solidaritat amb els seus companys de promoció, també s'han posat a bloquejar, a cridar, a reclamar pels altres. I això crec que és un element molt francès, aquest sentiment de sentir-se privilegiat, alguns, i als privilegiats no els agrada tenir aquest sentiment, creuen que tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats, i durant la secundària s'ha de tenir en compte que és un temps de maduració, d'escolarització en els valors republicans, francesos, i s'insisteix molt en aquests valors de la llibertat, la igualtat, la fraternitat, no és només un lema de la revolució francesa, una mica són farts pels alumnes que ells han de seguir i en certa manera ells han decidit exercir-los aquests valors, llibertat per aturar les classes, igualtat i fraternitat envers els companys de generació que tenen situacions d'estudi que no són les correctes i això és el que més m'ha sorprès d'aquest moviment.

I justament sobre aquests estudiants de secundària, m'imagino que tu aquests dies que has fet un segment molt intensiu, t'he anat veient i sentint amb les teves cròniques pels carrers de París, sobretot has pogut parlar amb aquests joves estudiants francesos. Quina sensació t'emportes després de parlar amb ells? Quin missatge t'ha arribat del que ells expliquen, del que ells es queixen, reivindiquen?

Mira, he notat molt enfadats els estudiants d'instituts de la perifèria, sobretot estudiants de famílies amb més dificultats econòmiques, perquè estan frustrats i no tenen gens de confiança amb les autoritats, amb els adults, i això és preocupant. Però tenen la sensació que l'Estat, que governa en aquest cas, no compta amb ells, que els està deixant una mica de banda, que no els dona mitjans per millorar. I aquesta mena d'oblit, alguns els perceben d'una manera molt clarament, sobretot estudiants d'instituts de la perifèria. Els del centre de París, amb qui vaig poder parlar, tenien un enfadament més polític, més sistèmic, i una queixa molt especial. Som joves, però no per això no hem de ser escoltats.

Hace calor en las clases, no hay agua, no hay papel de toaleta.

No es suficiente, no es la altura de las demandas de la joventud, de los estudiantes, de los estudiantes, de los estudiantes.

El movimiento y la movilización de los estudiantes se desolidarizan plenamente.

No es posible, aunque son las bases de una sociedad, es la joventud también, porque nosotros somos el futuro.

Hay un problema sistémico de. Yo creo que no nos escuchan los jóvenes. Nosotros, cuando hablamos, es nuestro único modo de hacerse escuchar. Quizás haya problemas que se quemen, pero olvidamos nuestro mensaje cuando hablamos. Y no es normal en este país.

Avui estic parlant amb la Isabel Galí sobre les protestes dels estudiants francesos, que han sigut gairebé sempre pacífiques, però que en alguns casos també han tingut aldarulls i destrosses que han provocat enfrontaments amb la policia. I d'això volia parlar ara, Isabel, perquè hem vist reaccions molt dures de la policia francesa. De fet, fins i tot l'amnistia internacional ha denunciat l'ús desproporcionat de la força contra estudiants, que recordem-ho, al capdavall són estudiants, la majoria d'ells menors d'edat. Com s'ha viscut això aquí a França?

S'ha viscut malament, aquesta actuació policial ha sorprès moltíssim i ha fet reaccionar sobretot les associacions de defensa dels drets civils, com la Lliga dels Drets de l'Home, que és una organització històrica aquí a França, que aquesta actuació policial és absolutament desproporcionada i que els estudiants tenen dret a protestar. És una desproporció que té molt a veure amb aquest moment dolç de l'extrema dreta francesa que veneix aquest tipus d'actuacions perquè li sembla que la repressió és la manera de lluitar contra aquest tipus de moviments socials. I s'està començant a polititzar també aquesta crítica, evidentment, però una gran part del país que ho consideren absolutament desproporcionat. I el que sorprèn és que el govern. No acaba de ser crític amb aquesta actuació policial. De fet, el president Macron l'únic que ha criticat d'una manera oberta és la violència dels estudiants.

Mira, ara que parlaves de Macron, el govern francès què hi diu davant de tot això? Vull dir, més enllà de la repressió policial, sobre el que són ben bé les reivindicacions, les queixes, les peticions d'aquests joves estudiants, què en diuen? Els donen alguna resposta o no? O van només a apagar les protestes?

El Govern s'ha vist obligat a respondre. És evident que havia de fer algun gest perquè tothom percep que les reclamacions dels estudiants són justes i són lògiques. Són problemes que té l'educació nacional. Per tant, una de les primeres mesures més o menys urgent que resol és el problema dels vacants de professors. El Govern va decidir activar la setmana passada 3.000 d'aquests professors substituts i anar-los col·locant allà on faltaven professors a tot França. Això està funcionant més o menys bé. Hi ha altres reclamacions econòmiques que aquestes encara no s'han posat sobre la taula. El que el Govern ha dit. Nosaltres les recollirem i les presentaran a l'Assemblea Nacional per debatre-les a finals d'octubre. El Convern confia que aquest moviment es mori per si sol. A finals d'aquesta setmana comencen 15 dies de vacances escolars. Que tenen tots els alumnes francesos de primària, de secundària i també de batxillerat i confia que amb aquesta pausa tot plegat es vagi calmant a poc a poc.

A veure si és veritat que es calmen els ànims o si es mantenen aquestes protestes dels estudiants francesos, que per ser Isabel, i ara sí, per anar acabant, és veritat que aquests dies hi ha qui ho ha comparat amb aquell maig del 68 a França, aquella revolució que també va començar amb joves universitaris en aquell cas. No sé si tu creus que és encertat aquesta comparació, si això pot recollir també més malestars socials i portar una petita revolució a França. Com ho veus tu això?

Jo crec que anirà més o menys enllà en funció del malestar de la resta de sectors socials. Però jo crec que els estudiants estan molt centrats en les seves reivindicacions. I la comparació amb el maig del 68 no em sembla desencertada. Evidentment, hi ha coses similars i coses que no tenen res a veure. Les reivindicacions no són exactament les mateixes, sí que són reivindicacions generacionals de voler dir, estem aquí, som joves, el futur és nostre i també hem de poder-hi dir una mica sobre les polítiques que s'apunten de cara a aquest futur. Nosaltres no estem d'acord amb això, som solidaris amb els nostres companys de generació i per això protestem.

Bé, doncs caldrà veure si aquestes protestes es rebaixen o si es mantenen per recollir també aquest malestar més general que es viu a França i que també apunta, sembla, a un cert final d'etapa del macronisme. Bé, d'això ja n'anaríem parlant amb la Isabel Galí, la nostra corresponsal de 3Cat Info a París. Isabel, moltes gràcies. Fins aviat. Gràcies a vosaltres, Eloi. El muntatge musical és de Sergi Cotillas, jo soc l'Eloi Barrera i això és el radar de 3Cat Info. Gràcies per escoltar-nos.