Juana Dolores: "La classe treballadora és majoria al nostre país i ningú la representa"

Al matí de Catalunya Ràdio, Ricard Tostrell.

A l'àgora amb Jofra Llumbar, amb Montserrat Nebrera, amb Oriol Marc i amb Pere Rosinyol. I avui també ens acompanya Juana Dolores, escriptora i dramaturga, que darrerament ha estat també centre de diferents polèmiques. Com ho has viscut, Juana?

Bé, el primer que vull dir són dues coses. La primera és que no em faig càrrec de no poder rebatre segurament moltes qüestions amb les que no estic d'acord en la tertúlia anterior, perquè no he estat present, ho dic per la gent que m'estigui escoltant. I la segona és que més enllà de protagonitzar una entrevista des d'una perspectiva personalista, jo he vingut a parlar de política, no? Al final, el que han passat aquestes últimes setmanes, que he sigut objecte d'un escarni públic a les xarxes socials, que no és res nou a la meva vida, però sí que ha sigut molt més intens que altres vegades, respon a un gran absent en el debat sobre la qüestió nacional, que és el proletariat revolucionari organitzat, lluitant per la seva emancipació, que és l'únic agent polític capaç d'acabar o d'abordar o de discutir coherentment la qüestió nacional, i garantir el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Per tant, Aquest gran absent és el que fa que els meus posicionaments polítics, menys polèmics o més polèmics, siguin una estranyesa o siguin alguna cosa que sacseja. Perquè a la fi, jo mai inicio una polèmica, jo mai inicio un allau d'insults, jo sempre ho faig en defensa pròpia i només faltaria que no pogués ser una mica divertida i insultar com ningú ho sap fer. Ets una mica provocativa a vegades,

no? Però forma part també de la manera d'expressar.

Bueno, no sé, crec que la defensa sempre ha de ser provocadora i ofensiva i no sempre estar a la defensiva demanant perdó i ser educada. No tothom pot ser Rosalia. No tothom pot ser políticament correcta, no? Tu, per exemple, una de les coses que vas dir és que et plantejaves deixar d'escriure en català. Clar, això és molt interessant perquè després de rebre una allau d'insults i, insisteixo, de linxament molt violent per xarxes socials fomentat i justificat pels mitjans de comunicació de la burgesia, que sense ells no seria possible, no? Jo vaig fer un vídeo que vaig penjar a les meves xarxes socials, als rils, va ser el primer ril que jo vaig penjar i després el vaig treure, sobretot davant o com a resposta a un vídeo que publica una tia en nom de Mantinc el Català, que és un compte d'Instagram, no sé si darrere hi ha alguna organització nacionalista catalana o no, on se m'acusava de dir. I de defensar que la llengua catalana és la llengua de la burgesia i que tots els catalans són burgesos. Això és mentida. I porto sis anys aguantant que se m'acusi d'això i, bueno, jo no salgo a defenderme perquè em fa pal, però això és mentida. És mentida. Mai ningú podrà trobar res semblant a cap de les meves entrevistes, a cap dels meus tuits, on digui això. Però què passa? Al nacionalisme català ja li interessa tenir

una figura que encarni o que representi aquesta postura que no existeix i que per tant tampoc correspon a la gran majoria de la societat catalana. Gairebé ningú pensa això, és molt residual i és molt anecdòtic. I d'un vídeo de 20 minuts on jo expresso les mentides i la instrumentalització de la meva persona com a filla d'immigrants andalusos pobres, El nacionalisme català, que pateix un victimisme crònic, només es queda amb allò retòric que és la possible ofensa que pugui suposar que una escriptora catalana com jo es plantegi o no escriure en català. Al final hi ha tot un seguit d'argumentacions que sostenen aquella declaració, que és que ningú en aquest país ha parlat, ha escrit, ha entès, ha sabut el català, l'ha estimat, per obligació. Mai, ningú. El català no es pot reduir a un deure. No es pot reduir a un deure. És principalment un dret perquè és una cosa meravellosa, perquè és una cosa bonica, perquè és una riquesa cultural. Per tant, òbviament, jo quan m'aixeco pel matí i veig, ja no només els milers de trolls que em ridiculitzen, ja no només des d'una perspectiva classista, etnicista, racista. Sinó misògina, perquè jo tinc molt clar que si fos un tio això no estaria passant, no m'entren ganes d'escriure en català, com comprendreu, però que de tots els 20 minuts que jo penjo a Instagram el nacionalisme català es victimitzi d'aquesta manera,

sincerament, em fa molt riure. De fet, la gran part de la teva obra és en català. Sí, el 90% de la meva obra és en català, sí, des de l'inici. I ara ja no escriuràs més en català? No, sí que escriuré en català, por joder. Por joder, jo a vegades el que em passa també és que no soc gaire conscient de la influència que tinc, però cada vegada ho soc més i penso utilitzar-la, òbviament però insisteixo que més enllà de la meva figura, a mi el que m'interessa és per què passa això i això passa precisament perquè el debat de la qüestió nacional és que està dividida en el que pensa el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol que en dos són burgesos. I per tant, el que hem de fer els comunistes és prendre protagonisme als mitjans de comunicació de la burgesia i disputar-li a les forces burgeses el que és nostre, que és abordar la qüestió nacional des d'una perspectiva victoriosa. Perquè si no, és a dir, si la qüestió nacional no s'aborda en un bloc històric constituït i protagonitzat per la classe treballadora organitzada, el que ens espera és la traïció o la claudicació. És que tenim tres exemples històrics molt clars. Macià, el 31, Companys, el 34, i Puigdemont, el 17. Salvant totes les distàncies entre aquests tres polítics. Però la burgesia mai alliberarà Catalunya

de les coordenades d'opressió nacional a la que està sotmesa. I el que no podem fer és entrar en debats infantilistes i assumir que Catalunya és un país colonitzat, perquè no ho és, no és la meva opinió, no respon ni tan sols als meus desitjos, sinó que és història i ho argumenta la ciència política. Per tant, crec que el que hem de fer és. Analitzar la realitat de manera rigorosa i amb racionalitat política. Perquè la mateixa irracionalitat política que hi ha darrere dels insults, de les amenaces de mort, que Aliança Catalana empeti actes en una biblioteca o que m'agredin pel carrer, darrere de tota aquesta irracionalitat política hi ha la mateixa irracionalitat política que mou a qualsevol nacionalisme. Sigui d'on sigui.

Oriol. Clar, a mi, jo que soc un home blanc, cis, hetero, molt simple, més simple que el mecanisme d'un xopete. Això em sembla meravellós i per això estic apuntant tantes coses. Tinc el meu dubte.

És molt interessant des del lloc d'on ho fas, eh?

Vull dir que em sembla que és molt útil també posar-ho sobre la taula. Completament útil. Després, una segona qüestió, crec que hem de començar així sempre. Quan una persona se l'assetja per xarxes pel carrer, sempre se li ha donat tot el suport, vingui d'on vingui l'agressió, perquè crec que això és una manera de funcionar lamentable i que parla més de primats que de persones. I després sí que tinc el dubte sobre el nacionalisme català burgesc, perquè jo crec que. Si posem una mica la vista enrere, tu parlaves de Macià, parlaves de Companys, parlaves de l'1 d'octubre, crec que hi ha un component mínimament revolucionari en aquestes tres persones que has citat, i jo no veig, per exemple, Carles Puigdemont fumant-se un burro en un reservat. Amb el nacionalisme català burgesc clàssic crec que no només el nacionalisme català s'expressa a través de la burgesia, també hi ha expressions populars sense les quals, per exemple, el català no hauria arribat on ha arribat o sense el qual la Generalitat no tindria, no sé com dir-ho, aquesta cosa pràcticament atàvica, popular, de com ha funcionat Catalunya l'últim segle, per exemple. Què entens, Juana, per nacionalisme burgesc?

El nacionalisme burgesc en contraposició al nacionalisme revolucionari. El nacionalisme revolucionari, que és obvi que també existeix i que ha articulat a Catalunya grans organitzacions, com la CUP, ha fracassat. Ha fracassat, o sigui, el seu projecte polític és impotent i és incapaç d'abordar victoriosament la qüestió nacional. Per tant, davant la incapacitat del nacionalisme revolucionari, cal oposar-li l'organització independent del proletariat. Això és l'organització independent de la classe treballadora, que després de dècades de derrota del moviment obrer, de desarticulació del moviment obrer, Estem en un moment molt fotut de principis de reorganització. Però fins que aquest debat no s'integri dintre dels mitjans de comunicació, aquesta reconfiguració de l'articulació, de la reorganització de la classe treballadora quedarà invisibilitzada. Però això no significa que no estigui succeint.

Però hi ha un punt, per exemple, i torno a l'1 d'octubre, un component, jo crec que les revolucions que es fan amb un PIB per càpita proper als 30.000 euros són difícils d'explicar. És més fàcil fer la revolució a Egipte amb les primaveres àrabs que a Catalunya el 2017, això per començar. Però hi ha una sèrie de gent que fa un discurs d'esquerra alternativa, directament comunista, que es posa en el boca molt sovint la revolució. Qui? Per exemple, Ada Colau. L'Ada Colau no és comunista. Perfecte, però és una persona que ha fet un discurs I la

de Colau mai ha defensat el dret a l'autodeterminació. I estic sent molt educada en respondre a qui participa del linxament ni de l'escarnic públic de la meva persona a través dels mitjans de comunicació de la burgesia. És vergonyós els titulars que traieu. I per tant, si et sembla bé, Ricard, em nego a respondre res més. Ada Colau no és comunista. Podemos no ha sigut mai comunista. Comuns no ha sigut mai comunista. Parlem amb rigorositat i amb intel·ligència. Perquè no existeix, no ha existit cap partit polític comunista des del PSUC. I des del PSAN. Per tant, això d'atribuir el comunisme i la revolució, que només pot ser comunista, perquè només es pot exercir des de la plena organització i llibertat de la classe treballadora, i atribuir-li tot això a partits socialdemòcrates que no tenen res a veure amb la revolució, és fer demagogia. O és que ets tonto? Ets un ignorant. Poden ser les dues coses. No són les dues coses. Existeix la socialdemocràcia, l'esquerra socialdemòcrata i existeix l'esquerra revolucionària. L'esquerra revolucionària ara mateix no té partit. Ara mateix els treballadors no tenim partit. Basta ja de debates absurdos, perquè és que insisteixo, ni Podemos, ni Comuns, ni tota aquesta gent que ja no sé ni com es diuen, mai han sigut revolucionaris, mai han defensat el comunisme, perquè precisament sempre s'han callat les poques consignes gramxianes utilitzant malament la figura de Gramsci per amagar el que realment en ells, a la seva vida individual, suposo que els hi deu moure. Però aquesta gent no és comunista. Ho sento. Per tant, el debat. Els únics que han presentat i que han participat activament del procés i de la qüestió nacional en els últims anys, des del nacionalisme revolucionari, ha sigut la CUP. I ha quedat retratat perquè fins i tot la CUP, dintre de la seva organització, té sectors com Poble Lliure, Enfront d'Endavant, que són. Extremadament reaccionaris i que parlen de la mateixa manera que parla el PP, de la mateixa manera que parla Vox, de la immigració, com una qüestió a gestionar i no com una qüestió que és conseqüència directa del capitalisme global, per tant, o sigui, això és un despropòsit. Això és un despropòsit i no és seriós. Per tant. No tinc gaire més a dir. No em sorprèn que darrere dels còmplices del linxament i del descrèdit de la meva imatge i de la condescendència i el paternalisme que sento cap a la meva persona, perquè, bueno, soy una actricita i una poeta i no tengo ni idea de política, más allá de los tuits que hago, que crec que ha demostrat des de fa molt temps que no és així, no tinc gaire a dir-los i no em sorprèn que estigueu tan desorientats políticament, perquè no toqueu de peus a terra.

Tova, Montserrat. Bueno,

jo haig de dir que no coneixia la Juana Dolores i que estic encantada d'haver sentit el que diu. Moltes de les coses que critica les comparteixo. Crec que, a més, és veritat que el seu discurs, que alguns havíem tingut els anys en els que el PSUC era encara una realitat i érem simpatitzants del PSUC, jo ho era, als 16, 17. Tu eres simpatitzant del PSUC? Jo era simpatitzant del PSUC. Montserrat tampoc no m'ho esperava, això. Sí, sí, mira, veus, veus? Veus com? I de fet, el que pensàvem era exactament el que diu, que es resumeix en una frase, més enllà dels nacionalismes, que jo crec que ella diu que el nacionalisme revolucionari pot existir. La meva opinió és que és una contradicció en els termes, és a dir, que la CUP fracassa perquè no pot ser. Perquè en realitat el proletariat solament té sentit quan s'uneix més enllà de les nacions i per tant que l'emancipació nacional és complicada de fer-la competir. Aquesta és la meva opinió des del punt de vista metodològic respecte del que diu. Ara, em sento realment molt contenta de veure. Aquesta potència, no solament la seva beligerància ideològica, Juana, jo ja ets a dir, no et coneixia, de fet, quan ha dit, entrava, i aquí és, i ha entrat a veure que anava això, ni tan sols sé quina ha estat la polèmica, lamento dir-ho, i em sap molt de greu que es doni,

perquè crec que hi ha un fons de veritat. És a dir, primer, perquè el nacionalisme normalment, tradicionalment, és burges. Si és que aquestes categories encara com a tals poden existir. Suposo que la Juana diu que sí, que el proletariat com a tal existeix. Jo crec que aquestes categories es van esvaint amb aquest concepte actual de classe mitjana, que a més és una classe mitjana que va en detriment, és a dir, que es va esvaint. I que probablement tornarà a tenir proletariat justament perquè aquesta classe mitjana, que és el gran la gran conquesta del món capitalista-liberal, s'han anat a fer punyetes. No sé si per la seva pròpia manca de capacitat per reixir. Però, en tot cas, que si fos veritat, aquestes categories, burgesia i proletariat, té raó que és fonamentalment burgès i que, per tant, fa revolucions de filfa. És a dir, que en realitat no ho són i per això fracassen. Perquè en realitat no vol que acabin passant, que aquesta emancipació es doni. Clar, evidentment, entre altres coses, perquè els interessos de la classe proletària, tal com la planteja la Juana, i la burgesia, no tenen res a veure. És veritat que per un actualment liberal com jo, diria que l'estat de dret és una conquesta de la burgesia i que moltes coses se li han d'agrair. Però entenc que la seva. Principal falla ha estat el creixement d'aquest proletariat descontent,

que a més està creixent una barbaritat i que en els propers temps pot significar d'alguna manera una. No sé si allò l'estallido, no sé com es podria dir en català, però aquesta sensació de fartura, de que la gent ja no hi pot més, perquè més enllà de les consignes i que Espanya va bé, que tants governs han dit hi ha molta gent que no està bé, que no ho passa bé i que ho està passant cada vegada pitjor.

Jofre, què en penses? No, aviam, jo ho he seguit, aquesta polèmica, al llarg de tot l'estiu, i crec, sense fer. Avui ja m'he ficat en suficients jardins, vull dir que. Simplement com interpreto que per què s'ha fet grossa la polèmica. Jo crec que en alguns moments, i ara ho acaba de fer la Juana, ha dipositat en la llengua catalana uns trets característics pejoratius com si fossin monopoli. Quan ho he fet, Jofre?

Una salutació tractant bé, que te'n recordo el. El no passa res, o com es digui. El no passa res? El no passa res, no. Com es deia el programa aquell? No me'n recordo, però em coincidia amb el Franky.

Sí, sí. Sí, el programa de la 2. Sí. No, el que vull dir és, i m'ho he apuntat per ser molt literal, eh? Acabes de dir, has dit fa. Dius, jo m'aixeco i rebo missatges burgesos, racistes i masclistes, i se't treuen les ganes d'escriure en català. I jo em pregunto, suposo que escriuràs en morse, perquè hi ha burgesos que escriuen en castellà, racistes que escriuen en castellà i masclistes que escriuen en castellà. Malauradament, els racismes i els masclismes estan a totes les nacionalitats. Però com que jo vull una Catalunya normal, malauradament, en una Catalunya normal, Hi ha lladres que parlen en català, mafiosos que parlen en català, corruptes que parlen en català, etcètera, etcètera, lo pitjor de cada espècie, que parla en català. Vull la mateixa anormalitat pel català que la que tenen en castellà, que tenen lladres que parlen en castellà, corruptes que parlen en castellà, racistes que parlen en castellà i masclistes que parlen en castellà. Vull dir, malauradament, és una cosa universal. No és una exclusiva del català que diu, doncs, com que això passa en català, deixo d'escriure en català. I una última cosa. No sé, i aquesta és una pregunta tècnica que sí que m'agradaria que responguessis, si estàs disposant o creus que hi ha d'haver un gran front ampli de les esquerres proletàries, etcètera, etcètera, etcètera, com. Es pot aconseguir si el punt de partida ja consideres que Ada Colau no ho és i que Poble Lliure és reaccionari. Vull dir que si ens posem molt purs, potser podem acabar sent molt pocs. I sé de què parlo perquè conec molt bé, per exemple, el moviment independentista. A això em referia, i això espero haver estat respectuós amb la meva intervenció. Sí, gràcies.

Jo et tinc amb bona estima, perquè va ser divertit, i les persones que defensen la llengua catalana amb tant sentimentalisme em semblen molt tendres. I, de fet, has apuntat dues qüestions que són molt importants.

Si jo faig aquest comentari a tu, m'hauries dit paternalista, oi? Si jo et genero sentimentalisme i tendresa.

No té res a veure el sentimentalisme i la tendresa amb el paternalisme.

No. Vale, vale, perdó, perdó. No, no, fas bé de dir-ho perquè si algun altre dia, algun dia, em genera tendresa i sentimentalisme, espero no ser considerat aleshores paternalista.

No, però tu ets un pare de família, de veritat. S'adnota per la defensa de la llengua catalana en aquest sentit i em sembla, encara que sigui una figura a les meves antípodes,

em sembla molt tendre. Els pares que parlen en castellà, estic segur que en tres generacions continuaran parlant en castellà. Però deixa'm respondre't, sisplau. Jo, que soc pare de família amb fills catalanoparlants, no tinc la seguretat que en tres generacions puguin parlar dels fills dels meus fills en català.

Però deixa'm respondre't, i ho faré des del mateix sentimentalisme que ho has fet tu. Quan jo dic que jo em desperto i obro Twitter i estic patint un linxament i un escarni públic a la meva persona, no només pels milers de trolls que m'insulten des de perspectives classistes, racistes i misògines, sinó també amb el suport i la complicitat dels mitjans de comunicació de la burgesia d'aquest país, Ho dic perquè, a diferència del que va argumentar l'Empar Moliner a un article a l'Ara, jo renuncio a la meva llengua materna cada dia. Jo ara mateix estic renunciant a la meva llengua materna perquè jo no penso ni reono de la mateixa manera que ho faig en català. Jo cada vegada que escric un poema en català estic renunciant a la meva llengua materna. Jo cada vegada que m'adreço en català a un bar estic renunciant a la meva llengua materna. I no és que sigui una excepció. Ahir o fa dos dies li vam fer una entrevista al diari Ara a la Maria Sevilla, una poeta catalana que a mi m'agrada molt, que deia que els seus pares havien pres la decisió de renunciar a la seva llengua materna i parlar en català, i que tot i que havia sigut un fet gairebé traumàtic, també va ser un acte de llibertat. I jo crec que és evident que jo soc areva d'aquesta tradició. Per tant, m'heu d'entendre, també, perquè som els catalans.

Els que tenim moltes lliçons sobre què significa que ens obliguin a parlar una altra llengua o per una altra banda renunciar a la pròpia llengua materna per parlar-ne una altra. Doncs per mi ha sigut traumàtica aquesta decisió al llarg de la meva vida. No dic que se m'hagin de donar les gràcies ni que se me tenga que hacer la ola, però sí demanar una mica de respecte. Demanar una mica de respecte cap a la meva persona. Aleshores, des d'aquest exemple tonto, expresso que quan em desperto i veig tants insults cap a la meva persona des del nacionalisme català, por joder, m'entren ganes de no escribir una puta palabra en català, nunca más en mi vida. Perquè jo no tinc per què renunciar a la meva llengua materna i tot i així ho he fet. I ho he fet perquè crec que és el meu deure. I perquè jo no volia ser filla de la classe treballadora condemnada a no aprendre català. Perquè és així. És a dir, la mateixa ideologia política que mou el linxament cap a la meva persona estan en contra o estarien a favor de polítiques que aplicades posen molt difícil l'aprenentatge del català al proletariat migrant, sigui natiu o estranger. Aleshores, és una anècdota, a la fi. I jo us demano que més enllà de. La polèmica d'un titular, que podeu extreure sempre de la meva persona, ja estic acostumada, reflexioneu una mica més enllà.

La segona qüestió, què tenia? Quina era? La del front d'esquerres i. Sí, aviam, tornem. El gran absent en el debat polític i en la política institucional és la representació de la classe treballadora. De la classe treballadora. O sigui, ara mateix la classe treballadora, el proletariat, no està constituït com a subjecte polític. Des d'una posició comunista que no és purista, sinó que és coherent i nítidament revolucionària, no socialdemòcrata com és Podemos i companyia, perquè jo no sé ni com se llamen, de tantes veces que s'han canviat el nombre i de tants succedaners que hi ha. És a dir, el que hem de fer és. Militar i treballar per aixamplar les organitzacions i els sindicats de classe. Perquè el partit polític de la classe treballadora no es pot constituir a golpe de TikTok ni a golpe de titular. S'ha de treballar i ha d'interpel·lar a la gran majoria, que la gran majoria és la classe treballadora. Jo no estic gens d'acord que el proletariat sigui un concepte que s'esvaeix o que la classe treballadora sigui un concepte que s'esvaeix. La classe treballadora és la majoria de la població del nostre país. I ningú la representa. I si ningú la representa perquè portem dècades de derrota del moviment comunista davant la claudicació i la traïció dels partits comunistes europeus, que, insisteixo, no és una opinió, sinó que és un fet històric que correspon a l'eurocomunisme, doncs, òbviament, els oportunistes, que és la socialdemocràcia, doncs,

traurà rèdit de qualsevol cosa. Estem en un moment fotut, òbviament, no t'estic dient que no, però l'independentisme com a moviment no té res a portar els catalans en el seu dret per exercir l'autodeterminació de Catalunya.

És Juana Dolores, en estat pur. Gràcies per acompanyar-nos, Juana. Per cert, tens nous projectes en ment? Pots explicar alguna cosa o no? Doncs, mira, algo promo, no? Sí, tens 20 segons, eh?

Podeu anar a veure l'exposició Declaració d'Amor a Lenin, a la Virreina, comissariada pel Valentín Roma, és gratis, i la peça principal és una peça de vídeo, i quatre cositas més que hay por ahí. Doncs ho anirem a veure.

Juana, gràcies per acompanyar-nos, de veritat, que vagi molt bé. Gràcies. Jofa Llombard, Montserrat Nebrera, Oriol Marc, Pere Rosseñol, fins la setmana que ve.