Junqueras, sobre acollir menors: "A una nena de 13 anys l'hem d'ajudar, però no pot ser il·limitat"

Oriol Junqueras, president d'ERC, bon dia i gràcies per acompanyar-nos. Bon dia, un plaer estar aquí amb vosaltres. Ara de seguida parlarem del curs polític que arrenca Catalunya, que tenim molts reptes per endavant, però abans, com dèiem, hem vist versions contradictòries de diferents ministres amb la crisi que està passant a Ceuta, una crisi humanitària que s'allarga i un govern espanyol que no ha donat precisament una imatge de coordinació. Quina posició té ERC amb el que està passant? Creu vostè que algú hauria d'assumir responsabilitats?

Intento ser molt sintètic. Primer, hi ha una qüestió humanitària que és urgentíssima, que és que la gent no pot morir al mar o a les platges i la gent no pot estar abandonada i aquesta és una qüestió que no hem d'oblidar. I cada vegada que no parlem d'això jo crec que fem un mal servei a la dignitat humana. Segón, els governs han de vigilar les seves fronteres. Els governs tenen l'obligació de vigilar les seves fronteres i no pot ser que dimiteixin d'aquesta obligació. No pot ser que un govern, el govern espanyol en aquest cas, tingui milers de persones en una platja i que no faci res per resoldre-ho. Ho ha de resoldre. Ha de ser ràpid i ha de ser eficaç. I ha passat un mes i no ho han resolt. I de la mateixa manera que els hi van entrar desenes de milers de persones i no hauria d'haver passat, hi ha milers de persones al patge i no hi haurien de ser. Dit això, em sembla que la responsabilitat del govern espanyol és clara i l'ha d'assumir. I que la majoria de partits polítics tenen una actitud profundament irresponsable. Ja està. I en el cas de Catalunya.

Ja m'agrada, ja m'agrada. Aquests Junqueras m'agrada. I Catalunya crec que ha d'assumir part dels menors no acompanyats que continuen a Ceuta? Catalunya ha d'ajudar

sempre a tot arreu i a tot arreu on pugui. És evident que Catalunya ja ha ajudat molt i ajuda molt i ho ha fet moltes vegades. I davant d'un drama humanitari, davant d'una urgència, davant de. Per exemplificar-ho, davant d'una nena de 13 o 14 anys que està en una platja, doncs és evident que si podem ajudar, doncs hem d'ajudar. Ara, al mateix temps, també és evident que el govern espanyol ha d'assumir les seves responsabilitats i no pot derivar-les i no pot traspassar-les en els altres. I que això no pot ser il·limitat, diguem-ne. És a dir, ni Catalunya ni ningú no pot acollir infinitament, perquè el dia que siguem 784 milions de persones, oi que ens posarem d'acord en què no pot ser? Per tant, és evident que hi ha un límit. Ara, això que podem ajudar, ajudem. Aquest límit quin és? Doncs que el primer límit és que el govern espanyol assumeixi les seves obligacions i que, per tant, vigili la frontera. I hi ha una reflexió de fons que fa molt de temps que ningú fa, però que crec que és important. Ceuta i Melilla són una anomalia. Són una anomalia, deixem-ho aquí, però són una anomalia des de tots els punts de vista. Són una anomalia geogràfica, històrica, etcètera, etcètera. Quants països europeus tenen places, tenen ciutats en un altre continent? Doncs no molts. I a l'Àfrica en particular? Doncs cap, només l'estat espanyol. L'estat espanyol ho justifica amb uns arguments històrics

molt discutibles. Un dia, si voleu, ens hi dediquem una estona. Però és una anomalia. I una altra reflexió. Ceuta i Merilla no només són una anomalia des de tots els punts de vista, sinó que han sigut un maldecap etern per l'estat espanyol. Etern. Es van passar 67 anys, 67 anys seguits de guerra. Per intentar controlar els voltants de Merilla. Van morir desenes de milers de persones. Amb una tarda, en el desastre anual, 13.000 soldats morts. Ja està, l'estat espanyol ha pagat un preu tan alt. De corrupció de l'exèrcit. Els colpistes del 36 eren gent que s'havien fet rics amb la corrupció a Ceuta i a Merilla, que s'havien fet rics venent la farina que havia d'anar els soldats espanyols, venent-la en els enemics. Els enemics disparaven amb fusells que els hi venien els generals de l'exèrcit espanyol. Vol dir que hauria de tornar al Marroc? Escolti, és una anomalia, i l'estat espanyol en té moltes anomalies. Per exemple, l'estat espanyol és l'estat del món del qual s'han independitzat més països. De qui més països s'ha independitzat en el món és de l'estat espanyol. Nosaltres encara no ho hem aconseguit. Ara, fai de Déu que posarem tota la capacitat que hi tinguem. Perquè també és evident que, escolta, en els propers 80 anys d'història, en els propers 70 anys d'història, si segueix el que ha passat fins ara, la meitat els governarà alguna cosa semblant al

PP i Vox actual. O a l'Aznar. És evident que estarem molt millor sent un país independent, segur, segur, perquè si, a més a més, en els anys que no governarà alguna cosa semblant al PP i Vox, governa alguna cosa semblant al PSOE, que, bueno, sí, és veritat. Tenen diferències, és veritat, però tampoc no se n'acaben de sortir amb gairebé res. I poso un exemple, no se'n surten en temes d'habitatge, no se'n surten en temes de mobilitat, de transport, de rodalies, no se'n surten en termes de serveis públics, no se'n surten en termes d'educació. Per tant, nosaltres ajudarem sempre que puguem i aprofitarem el temps tant com puguem, però és evident que els governs espanyols no se'n surten.

Deixi'm que em quedi amb aquest concepte de la capacitat del país. De fet, vostè aquest estiu va dir que Catalunya no està preparada per tenir molts més habitants. Expliqui'm què és el que vol dir exactament. És a dir, que Catalunya ha de limitar l'arribada de persones o que s'ha de preparar millor per absorbir aquesta població?

Una evidència, a Catalunya ni el mercat de l'habitatge, ni els pisos, ni els lloguers, ni les hipoteques, ni el transport públic, ni els trens, ni l'energia, ni la disponibilitat d'aigua, no permet un creixement indefinit i ilimitat de la població, perquè és que. Tothom n'és conscient que no hi ha mercat de l'habitatge suficient, que no hi ha entrants suficients, que els serveis públics en termes de salut, en termes educatius, estan estressats. El país necessita arreglar moltes coses. Algunes són més o menys arreglables a base de posar-hi recursos. Encara que els recursos no ho arreglen tot, però algunes sí, temes educatius, temes sanitaris, etc. D'altres és més difícil. Hi ha el topall de la disponibilitat d'aigua. L'hem tastat ara fa poc, amb una sequera duríssima, amb un canvi climàtic duríssim. No hi ha cap país del món i menys de les dimensions de Catalunya que pugui fer-ho tot, entre altres coses perquè està molt limitat, perquè molts dels seus recursos no estan a disposició del nostre país.

Però podem ser un país obert a la immigració i al mateix temps reconèixer que no tenim prou habitatge?

Podem ser un país del tot obert. I volem ser un país obert. Del tot obert. Volem ser un país que coneix el món, que treu talent, que acull persones, que tenen ganes de treballar, que tenen ganes de col·laborar, que tenen ganes de pagar els seus impostos justament per ajudar a finançar els nostres serveis de salut i els nostres serveis educatius. Sí, clar, la gent la gent honrada, la gent que treballa, la gent que vol col·laborar, és evident que podem ser un país i hem de ser un país obert. És més, volem ser un país obert. Els països oberts són els països que han prosperat al llarg de la història. I, de fet. L'extrema dreta en general, les franquícies del Donald Trump, haurien de reconèixer que el Donald Trump el que està fent és arruïnar el seu propi país. I per tant, la recepta Trump ja la veiem. La veiem en els Estats Units, la veiem en com creixen els preus als Estats Units, la inflació, com la gent viu cada dia pitjor. Bueno, doncs aquesta recepta a Catalunya no la volem. I per tant, nosaltres. Volem ser una alternativa clara, valenta i decidida a l'extrema dreta.

Si hi ha una persona, per exemple, que ens estigui escoltant que vol votar Aliança Catalana perquè està preocupada per la immigració, per la seguretat.

Estarà votant a favor dels arancels que el Trump posa a la indústria catalana i als pagesos catalans.

Però més enllà del que voti, ella veu segurament que els partits tradicionals no l'escolten prou. Què li diu Oriol Junqueras a aquesta persona perquè no voti aquest tipus de formació i faci confiança a Esquerra Republicana? Doncs.

Primer això, que votar a Alianza Catalana o votar a Vox és votar les polítiques que afetaran els Estats Units. És votar a favor que et posin arancels contra la indústria catalana, contra els treballadors catalans, contra els pagesos catalans, i per tant que no ho hauria de fer ningú. Segon, que el repte que tenim és un repte fonamentalment de serveis públics. Per això nosaltres hem fet un esforç per posar 500 milions adicionals en l'àmbit de l'ensenyament, 250 en l'àmbit de la salut. Per això estem intentant condonar, fer desaparèixer 17.000 milions de deute a FLA perquè Catalunya estarà millor amb 17.000 milions menys de deute que amb 17.000 milions més de deute. Per això estem negociant un model de finançament que per cert aquesta setmana el govern espanyol hauria d'aprovar d'una vegada ja definitivament en el Consejo de Política Fiscal i Financiera perquè a. Aquest país necessita recursos, els hospitals necessiten recursos, les famílies que tenen persones grans o no grans que necessiten atenció sanitària saben que aquest país necessita recursos, les famílies que tenen fills, nens i joves i de tota mena saben que el sistema educatiu necessita recursos. Nosaltres fem tot el possible, tot el que està al nostre abast, posem aquests recursos. Ara, el govern ha de governar, el govern ha de prendre decisions, el govern ha d'aplicar aquests recursos. Perquè quan no tenia pressupostos deia que no podia fer res perquè no tenia pressupostos. Ara té pressupostos, doncs que faci. Nosaltres els ajudarem, sempre. Ajudem a tothom. Hi ha gent que ens diu que som uns ingenus perquè volem ajudar, però des del nostre punt de vista, ajudar el nostre país mai és un acte d'ingenuïtat. Ajudar el nostre país és un acte de compromís i és un acte d'amor cap al nostre país.

De fet, vostè va agafar les regnes d'un partit que havia perdut força electoral, que havia viscut una crisi també interna, que competeix també amb l'espai independentista que ara mateix està molt fragmentat, però les enquestes és cert que diuen que vostè millorarà aquesta situació. Què diria que ha canviat en l'esquerra d'abans i la d'ara? És a dir, és per aquesta utilitat que vostè posa sobre la taula?

Tot el meu respecte als qui han sigut abans, al mig, durant una mica, tot del tot, fem el millor que sabem.

Però què ha canviat? Per què diria vostè que les enquestes milloren

les situacions que han republicat? Potser han canviat les circumstàncies, i potser ha canviat que governar desgasta, i potser ha canviat que ara intentem ser molt explícits, potser abans també ho érem, eh? Però intentem ser molt explícits en aquesta voluntat de ser útils, de col·laborar, d'ajudar, de remengar-nos cada dia, que no ens dol intentar arribar a acords amb qui sigui, sempre que siguin bons pel nostre país. Ser útil. Ser útil. Abans eren inútils. No, home, no. Abans també ho eren. I ara també. I volem que quedi clar que ho som. I com més clar quedi, millor. Perquè la gent d'aquest país ha de tenir la convicció, ha de tenir l'esperança, ha de tenir la certesa que hi ha algú que fa tot el possible perquè aquest país tingui més recursos, tingui més eines, tingui més drets. Nosaltres ho intentem amb tota la nostra capacitat. Després. El nivell d'èxit no només depèn de nosaltres, hi ha coses que depèn d'altres. Que es voti o no es voti el model de finançament, bueno, pues dependrà de molts partits polítics. Nosaltres què podem fer? Posar-lo sobre la taula, negociar-lo. Allò que ningú s'atreveix a negociar, allò que fa 14 anys que està caducat, allò que ningú s'ha atrevit a resoldre, bueno, pues ho assumeix Esquerra Republicana. Ara, escolti, nosaltres som responsables d'intentar-ho, som responsables d'intentar posar sobre la taula el millor acord possible. No som responsables que altres partits polítics decideixin. Rebentar-ho. Bueno, però escolti, si decideixen rebentar-ho, esperem que la gent d'aquest país li puguem explicar prou bé com perquè ho entenguin i la propera vegada ens facin més confiança perquè, escolti, sí, estem convençuts modestament però amb tota la convicció que el que nosaltres proposem és molt millor.

Vostè parla molt, de fet, de centralitat. Que m'agradaria que reflexionés sobre què vol dir ser un partit central avui en dia. Ara ho veiem amb Ceuta, però també ho veiem aquí amb diferents discursos cada vegada més polaritzats. És a dir, en un moment en què veiem com la política aposta directament, en alguns casos, per la polarització, vostès diuen, no, la solució és ser més competents i intentar canviar les coses. És a dir, en un moment en què funciona una altra cosa, vostès aposten per la centralitat.

Sí. Deixi-m'ho explicar d'una altra manera, que potser al Pau Llong li farà gràcia, perquè de tant en tant veig que opina encertadament sobre aquest tipus de qüestions. Resulta que l'1% més ric dels Estats Units acumula per primera vegada a la història més patrimoni que tota la classe mitjana dels Estats Units. És bestial. Estan pulveritzant les classes mitjanes a tot el món occidental. Als Estats Units, on més. Però aquí, Déu-n'hi-do, el nivell de patiment de la gent, sobretot, que han de pagar un lloguer, que han de pagar una hipoteca, etcètera, etcètera. Avui l'Euribor està pujant. Doncs això afecta a les famílies d'aquest país. I allò que t'has de gastar en lloguer o t'has de gastar en una hipoteca que va creixent, doncs són diners que no tens a disposició pel carro de la compra. I tothom és conscient que la inflació creix. Creix molt més del que diuen les dades oficials. Entre altres coses perquè les dades oficials, per exemple, no contemplen les despeses d'habitatge. I això és una bogeria, no contemplar les despeses d'habitatge en una societat en la qual les despeses d'habitatge representen el 30, el 35, el 40% de la renda de les famílies. Les classes mitjanes i les classes treballadores d'aquest país han de saber que farem tot el que estigui al nostre abast per ajudar-les. I això suposo que deu ser el de la centralitat perquè estan en el centre del país, almenys en el centre de les nostres preocupacions.

Ara que parla vostè d'habitatge, en 12 anys el preu de l'habitatge s'ha duplicat, és a dir, portem 48 trimestres consecutius de pujades. Per què diria vostè que les esquerres en general no han estat capaces de revertir aquesta crisi?

Doncs per moltes raons. Una, perquè l'augment de la demanda és molt ràpid. La incorporació de gent és molt ràpida. Aquesta és una qüestió. Dos, perquè s'ha abandonat des de fa moltíssim temps una qüestió tan rellevant com la rehabilitació. I aquest país necessita rehabilitació de forma massiva. Rehabilitació dels centres històrics de moltes capitals de comarca, de molts pobles petits i de molts barris metropolitans. I per això hem impulsat a través dels pressupostos el Pla Regenera, un pla justament per impulsar la rehabilitació. La rehabilitació té l'avantatge que genera oferta d'habitatge de manera distribuïda sobre el país, de manera capilar. I això és molt important. Necessitem distribuir població sobre el país, necessitem que l'oferta d'habitatge creixi a tot arreu. Però també és molt important des del punt de vista de la capilaritat dels sectors productius. És a dir, la rehabilitació. Ajuda en el fuster, en el ferrer, en el paleta del poble. Ajuda en l'enguixador, el que posa les rajoles, ajuda. I, per tant, distribuir riquesa, millorar els sous de la gent d'aquest país, millorar la situació dels autònoms, millorar la capacitat adquisitiva, doncs és imprescindible. Per tant, des del nostre punt de vista, lliga el mercat de l'habitatge amb el transport públic i lliga amb la generació i la distribució de riquesa. Hem d'afrontar aquest tipus de qüestions. I l'altre, doncs sí, s'ha de construir obra nova, cert, i és evident que hi estem a favor. Ara també és important tenir present que hi ha barris al nostre país i districtes a la ciutat de Barcelona que tenen densitats de població més altes que Calcuta. I això ja m'ho he sentit dir, ningú ho ha desmentit mai, i per tant pressuposo que deu continuar sent veritat. I que les densitats de població en alguns barris d'aquest país són més altes que Calcuta, des dels anys 80 o des de finals dels anys 70. Per tant, fa molt de temps. Construir obra nova en aquest tipus de barris és complicat. És a dir, posar més habitatge allà on les densitats de població són molt altes és complicat. Per tant, obra nova, sí. Ara, sobretot, sobretot, rehabilitació.

Que és una de les coses que van pactar també amb els pressupostos. Per cert, ahir en una entrevista al periòdico Salvador Illa, el president de la Generalitat, deia que està oberta a negociar els comptes del 2017. Esquerra volia. Del 27, perdoneu. Sí, del 2017 no. És que el tenia davant i se m'ha creuat els cables. Del 2027. Esquerra vol que es presentin nous pressupostos pel 27? Jo crec que la prioritat

en aquests moments és que el govern governi i que apliqui els pressupostos que té sobre la taula. Aquesta és la prioritat. I que la prioritat és que es compleixin els acords. I hi ha acords molt importants al voltant del model de finançament, al voltant de la desaparició, de l'eliminació del deute a FLA. Al voltant de les inversions ferroviàries que hem aconseguit que s'apliquin ja, que s'hagin invertit ja, 3.000 milions d'euros que són els que estan servint per coses tan importants com els soterraments de Montcada, de Sant Feliu de Llobregat, les obres que s'estan fent a l'R3 en el Vallès Oriental, les obres que s'han fet a l'R4 Nord entre Terrassa i Manresa, les obres de l'R4 Sud, entre Martorell i Vilafranca, les obres de l'R2 Sud, en els tunnels del Garç. Tot això ja s'ha anat invertint. Però aquestes inversions, que hem aconseguit entre tots, i nosaltres hi hem contribuït, clar, a arrencar-les, perquè les hem pactat nosaltres, s'han de complementar i han d'arribar fins als 8.000 milions. Bueno, però, escolti, el govern que es dediqui a això i que. No vull posar el dit a la ferida perquè no serveix de res i més aviat genera mal ambient, però al govern el que ha de procurar és que no li passi mai més el que ha passat amb l'informe PISA. I el govern el que ha de procurar és que la comunitat educativa en el seu conjunt sàpiga que l'ensenyament és una prioritat. I que l'ensenyament es diu ensenyament perquè consisteix en ensenyar. I que és molt important el dret dels nostres infants i dels nostres joves de ser ensenyats i d'aprendre. I és molt important el dret dels mestres d'ensenyar. Això és molt important. I d'ensenyar en bones condicions. I és evident que molt sovint. No ens donen les condicions per qüestions climàtiques, perquè cada vegada fa més calor, etc. S'ha de resoldre, però la prioritat han de ser els nostres fills i els nostres nets. Aquesta ha de ser la prioritat. I que els mestres puguin fer allò pel qual s'han preparat, que és ensenyar. Doncs, escolti, que el govern es dediqui a això. Després ja parlarem de tot el que haguem de parlar. Ja he dit que estem disposats sempre a ajudar en tot. Hòstia, també està bé que els governs governin i que passin coses, perquè és que si no.

Vostès quina posició exacta tenen? Ajudar molt. Sí, això està clar. Però critiquen incompliments, Rodalies, han parlat d'educació, d'emergències, però també continuen facilitant la seva estabilitat. És a dir, no sé quina responsabilitat assumeix Esquerra Republicana en el funcionament d'aquest govern.

Una reflexió. És a dir, que el govern espanyol sigui més inestable, per posar un exemple, no crec que ajudi en res a ningú, diguem-ne. Potser a Vox i al PP. Però el nostre objectiu no és inestabilitzar ningú. El nostre objectiu no és posar el dit a l'ull, el del costat. El nostre objectiu no és destripar i rajar a tori i a dret, ni fer tuits ni titulars agressius. No és aquest el nostre objectiu. El nostre objectiu és ajudar Catalunya, i ajudar les famílies d'aquest país, i ajudar les classes treballadores i les classes mitjanes, i fer tot el possible per donar-los més eines, més recursos, més competències i més drets. Això és el que intento fer. Però Esquerra és oposició al Gobernilla o és soci de Gobernilla? Esquerra és el soci del govern de Catalunya. Esquerra és el millor soci que pot tenir Catalunya. Perquè és que som els únics que ho estem intentant del dret, del revés, cada dia, amunt, avall, de totes les maneres possibles. Això és el que és important. Si això vol dir que en algun cas podem arribar a un bon acord, arribarem a un bon acord. I si hem de recordar que hi ha coses que no funcionen i que haurien de funcionar i que hem posat els recursos perquè funcionin, és evident que ho hem de dir. El govern té recursos, que els apliqui, té recursos pel pla regenera de rehabilitació d'habitatges. Molts recursos. Doncs vinga, som-hi. El pla de pobles, importantíssim, perquè posa molts diners en els pobles més petits d'aquest país. Bueno, doncs que funcioni. Estem posant recursos a tot arreu. Doncs el govern ha de procurar que aquests recursos arribin, perquè aquests recursos nosaltres no els volem que estiguin sobre un paper només. Bueno, han d'estar sobre un paper, d'acord. Han d'estar amb uns pressupostos, d'acord. S'han d'aprovar els pressupostos, d'acord. Però, sobretot, el que volem és que aquests recursos arribin a les famílies, als pobles, a les empreses, als autònoms, que la gent disposi de més capacitat adquisitiva perquè la gent d'aquest país. I de tot arreu del món, pateix, i nosaltres no volem que la gent pateixi, i volem que sàpiguen que fem tot el possible perquè no pateixin.

Com en el cas d'educació, per exemple. Una de les patates calentes d'aquest inici de curs és la vaga dels docents. Vostè creu que el govern hauria de tornar a negociar amb els sindicats i amb l'Assemblea Educativa per evitar aquest nou enfrontament?

La nostra posició, jo crec que s'entén bé. L'ensenyament necessita estabilitzar-se, necessita un model estable, de llarga durada. És a dir, el sistema educatiu ha de tenir garantits uns recursos durant un període llarg de temps. I els partits polítics el que haurien de fer és comprometre's a dotar en el món educatiu d'aquests recursos. A través de pressupostos o a través d'ampliacions de crèdit en el cas que no hi hagi pressupostos. És a dir, ¿és legítim que hi hagi partits polítics que no vulguin aprovar pressupostos? Sí, és legítim. Això ha de comportar que el sistema educatiu no tingui els recursos que li són imprescindibles? No, això no pot ser. Per tant, què hem de fer? Escolta, doncs mira, en els propers 12 anys els recursos que destinarem a l'educació són aquests. Ens comprometem tots a que arribin cada any, perquè hi ha pressupostos o perquè hi ha decrets d'ampliació de crèdit. El sistema ha de saber de quants recursos disposa en termes d'infraestructures, de construcció d'edificis nous, de rehabilitació d'edificis. En termes d'adaptació energètica, climàtica, etc. Han d'haver-hi uns recursos. I ha d'haver-hi un sector que no depengui de la bralla quotidiana entre aquest i aquell altre. I, per tant, si poguéssim posar-nos d'acord en fer confiança a. A qui correspongui, a qui sigui després d'haver escoltat a tota la comunitat educativa estaria bé

un grup d'experts que liderés durant 12 anys

el departament d'educació d'experts també podria ser segur que hi ha alguna persona que milita en un partit polític que és molt experta i deu haver-hi algun expert molt expert que no ha militat mai en cap partit polític bueno, doncs no ho sé, som capaços de posar-nos d'acord i n'ha parlat amb el govern d'això? Intento parlar. Ja ha avançat aquesta proposta? Sí, intento parlar de tot amb tothom. També d'aquesta proposta amb el govern. Jo els dic que crec que és una proposta que està bé, que és útil, que a més a més no té una. No la faig com un exercici tàctic, d'urgència, de la setmana que ve, sinó que els dic, escolta, podria ser. Tenim temps, posem-nos. El sistema no té temps, però per posar-nos d'acord tenim un cert temps. A lo millor aquest acord s'ha d'implementar a partir de la propera legislatura, en la qual esperem que Esquerra Republicana hagi guanyat totes les eleccions del món i que la màxima responsabilitat sigui nostra en tot. En el cas d'educació, recordo que des del 2018 fins al 2024 van estar vostès. Això també és veritat. No sempre ho fem tot bé, és veritat. Ara, això no vol dir que no intentem fer-ho bé. Bueno, pues sí, intentem fer-ho bé. No sempre ens surt del tot bé. És veritat. A vegades perquè és molt difícil i a vegades perquè no l'acabem d'encertar. D'acord. Però la nostra aspiració legítima és intentar assumir responsabilitats. Clar. Llavors, justament,

el fet que potser sí que assumirem responsabilitats potser posa més en valor el fet de dir "Escolta, estem disposats a intentar arribar a un gran acord". I que el món educatiu no sigui un camp de batalla de consellers i conselleres, de lleis educatives, de que a tothom se li acut que farà una llei nova. Però el sistema no necessita més lleis noves. Segurament prou. El que necessita el sistema és poder treballar amb una certa calma i amb una certa pau i amb un cert realisme. I entenent que, escolti, que. Que no totes les innovacions són bones pel fet de ser novedoses, que hi ha innovacions que són bones i n'hi ha que són un desgavell. I segurament hi ha coses que s'han fet tota la vida que potser no són les millors, però hi ha coses que s'han fet tota la vida que funcionen molt bé, i que per això s'han fet tota la vida, perquè funcionaven molt bé. I per tant, prou de. D'exageracions i de cops de volant i de cops de timor una mica d'estabilitat no és un problema de lleis educatives és un problema que els docents puguin fer la seva feina en condicions i que l'aula es pugui treballar un exemple que a mi m'agrada posar fer fora de l'aula les taules, les cadires, les pissarres no aporta gaire. No porta gaire. És a dir,

una de les modes és fora taules, fora cadires, fora pissarres. No crec que porti gaire. Crec que és molt més útil ensenyar bé, ja està, i que hi hagi un clima adequat a l'aula i amb les famílies de fora de l'aula. Això és molt més important que dedicar-nos a eliminar pissarres.

És Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana. Un minut i obrim torn d'intervenció a l'àgora del Matí de Catalunya Ràdio. I ara, uns instants per saber les últimes notícies que ens porten des del Corte Inglés. Bon dia. Hola, bon dia.

La il·lusió, les emocions i molt d'amor són el que compta més per començar bé la tornada a l'escola. Són tantes coses bones que no hi caben a la motxilla. Despertar-los amb una abraçada, hores de pati, jocs i més jocs amb els amics. Amb tant per viure, cal roba que aguanti el ritme. Aquí palza El Corte Inglés amb la nova col·lecció de Kids El Corte Inglés per vestir a la canalla. També hi ha dessuadores i pantalons de taxà de Pepe Jeans amb un 30% de descompte i dessuadores GAP des de 29,99 euros. Per als moments més actius, tens un 20% de descompte en xandalls adidas i un 30% en una selecció de puma i Under Armour. Ara només falta ficar a l'estoig tota la il·lusió per començar el curs. Això us toca a vosaltres, famílies. Consulten les condicions a la botiga web i app del Corte Inglés. I aquest estiu les botigues del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya i la Diagonal, així com el supermercat de Francesc Macià, estaran obertes els diumenges i festius de 12 del migdia a 8 del vespre. T'hi esperem! I això és tot per avui. Fins demà!

Avui a l'àgora del matí de Catalunya Ràdio ens acompanya la periodista del periòdico Sara González, el politòleg i director de comunicació Aitor Arriaga, el periodista Toni Bolaño i l'economista Pau Llong.

I també el president d'Esquerra Republicana Oriol Junqueras. Preguntes, va, Sara.

Sí, senyor Junqueras, bon dia. L'única remodelació, l'únic canvi de conseller que s'ha fet fins ara en el govern de Salvador Illa ha estat a drets socials. Diu ara el president que per ara descarta qualsevol altra remodelació, però des d'Esquerra Republicana, tenint en compte que aquest govern governa en minoria, doncs la seva influència és alta i a més a més han reprovat diversos dels seus consellers. ¿Vostè considera que són imprescindibles canvis en aquest govern, a les conselleries d'aquest govern, precisament per tirar endavant amb qüestions que ara comentàvem, com l'habitatge o com l'educació? ¿Vostè li ha traslladat això al president Illa?

Seria molt sucós que ara jo fes aquí un titular dient han de dimitir aquest i aquell, però no ho vull fer, perquè malgrat que seria molt sucós i generaria molts tuits i molt d'allò, Em sembla que la meva feina no és aquesta, sinó que la meva feina és intentar que si han d'haver-hi canvis hi siguin sense anar-los reclamant com si fos això un espectacle. Algunes de les nostres opinions ja les hem deixat molt clares. I per tant, no em fa res repetir-les. El director general de la policia s'hauria de canviar. Ja està. Perquè no pot ser que hi hagi un policia fent de polític de la mateixa manera que no tindria cap sentit posar un polític fent de comissari o d'inspector. Bé, doncs ja està. La nostra posició és clara. Ara, al mateix temps, no volem convertir això en una mena de subhasta de cara d'imitar així que toca ell o el de més enllà. Llavors, deixi'm fer una cosa que normalment no es fa, i que com que no es fa, i crec que està bé fer-la, la vull fer. L'única consellera que ha plegat. Escolti, deu tenir alguns defectes, segur que sí o algunes dificultats per mantenir el seu lloc, però al mateix temps també crec que és una persona molt preparada molt preparada i he tingut ocasió de no gaire de parlar-hi, no gaire. De fet, em sembla que no hi he parlat mai, però de saber el seu currículum, els seus estudis, la seva trajectòria. Hòstia, doncs aquest país necessita gent amb aquest perfil. De veritat, necessita gent amb aquest perfil. No sé si els necessita al capdavant d'una conselleria o no, i no sé si era la millor decisió o no, en tot cas ella ha preferit plegar, d'acord. Doncs aquest país necessita gent amb aquests perfils.

Però vostè, de la mateixa manera que ha dit que el director general de la policia ha de plegar, qui més, segons vostè, caldria un. Però bé, són necessaris els canvis, almenys.

Segur que hi ha canvis que són necessaris, però insisteixo, si ara jo això ho converteixo en un xou, la probabilitat que aquests canvis es produeixin disminueix, diguem-ne, no? Per tant, no passarà, el del director general de la policia. Els presidents dels governs tenen la mania que quan algú els diu que han de fer alguna cosa, per demostrar la seva autoritat, intenten no fer-la. Bueno, doncs escolti, la nostra posició és clara, l'hem expressat en diverses ocasions, hem reprovat a qui havíem de reprovar i continuarem reprobant a qui haguem de reprovar, però al mateix temps no volem convertir això en un espectacle. Aitor.

Sí, senyor Junqueras, bon dia. L'esquerra republicana de no 2017, sinó de no fa gaire, deia que tindríem govern, perquè volien ser útils, perquè Catalunya tindria un concert econòmic, sortiríem del règim comú, a preguntes de la seva portaveu, Raquel Sanz, i l'IRPF de 2026 ja seria recaptat per Catalunya. El fet que el govern de socialistes no complís amb aquest acord els va portar a quelcom que no estaven molt acostumats a Esquerra Republicana en relació als incompliments dels acords, i és que fes efectiu que votarien que no als pressupostos i que donarien una oportunitat perquè aquells acords es complissin. Vostè va arribar a dir, crec que va ser en els micròfons d'aquesta casa, que bé, que si no era l'IRPF, doncs havia de ser quelcom millor. Considera vostè que el tren orbital és millor que Catalunya tingui sobirania fiscal? No, no, ja. Hi ha qüestions molt rellevants.

Tenia alguna pregunta més? D'acord, d'acord. Però si vol respondre i si ho fem en moda de diàleg. Els trens són molt importants. És molt important el manteniment i que els trens que existeixen funcionin. Molt. També és molt important que es construeixin més trens. Molt. I sé que és fàcil fer brometes. D'acord, ja està. Ja ho accepto i acceptem les brometes de tothom. Ara, un cop fetes totes les brometes, aquest país necessita trens. Fem les brometes que vulguem, però aquest país necessita trens. I un tren com aquest és un tren molt rellevant, per moltes raons que hem tingut ocasió d'explicar i que un altre dia, si voleu, podem tornar a explicar. Dos, no només hi ha això, hi ha un consorci d'inversions. Aquest consorci d'inversions ha de servir justament perquè els recursos que es pressuposen a l'Estat, els pressupostos de l'Estat per la via que sigui, arribin a Catalunya i com que l'Estat té el mal costum de no executar, doncs que els diners vagin al govern de Catalunya perquè el govern de Catalunya tingui l'oportunitat d'executar. Doncs aquest és un acord molt important, molt important. Molt important. És evident que, escolti, jo malauradament no puc garantir que els recursos arribin demà. No. Ara, si depengués de mi, haurien arribat fa molt de temps. I els tindríem tots. Però no tinc majoria absoluta en el Parlament de Catalunya, ni no la tinc. Per tant, haig de fer tot el que pugui, però no ho puc tot. Ja m'agradaria. Però la pregunta era

si el tren orbital és més important que la subvenció fiscal que vam prometre.

Però jo estic dient, no només hi ha una qüestió de trens, també hi ha una qüestió del Consorci d'Inversions, també hi ha una qüestió del Consorci de la Zona Franca, que són 10 milions de metres quadrats de sol industrial, on hi treballen una borrada de centenars de milers de persones, que representa el 3,8% del PIB de Catalunya. Bueno, doncs sí, és important. El 3,8% del PIB de Catalunya és molt important. A veure si em pot respondre aquesta, l'última. Per tant, tot això sí que és molt important, i sí que explica bona part dels corts als quals hem arribat, sí.

A veure si em pot respondre l'última. Vostè ha dit en l'entrevista que li feia al Ricard, volem que la gent pugui tenir més poder adquisitiu. No creu que s'ha perdut una oportunitat en la negociació dels pressupostos a deflectar l'IRPF perquè les classes mitjanes, per exemple, no notin aquest imposta injust que és el de la inflació? Crec que la setmana passada sabíem que ja estem en el 4,3%. No creu que vostès han fallat a la classe mitjana no deflectant l'IRPF?

No, estic segur que no hem fallat a ningú. Entre altres coses perquè deflectar pot estar bé. Pot estar bé. I té virtuts. Segur que té virtuts. Al mateix temps també és veritat que deflectar sobretot afavoreix en els més, més, més, més, més, més rics. Sobretot en aquests. Nosaltres estem a favor de tothom, també dels més rics, però sobretot estem a favor de les classes treballadores i mitjanes d'aquest país. I la no deflectació hauria de servir, entre altres coses, perquè hi hagi més recursos públics que es puguin destinar en l'àmbit de la salut, de l'ensenyament, etc. I aquesta és una manera de retornar recursos a les classes treballadores i a les classes mitjanes del nostre país. Per tant, aquest és un repte que tenim al davant i per això insistim tant. O sigui, no és que si tu deflactes aquests diners te'ls trobes a la teva butxaca i en canvi la quantitat de recursos disponibles pels serveis públics continua intacta. No és veritat, hi ha un cert equilibri. No vol dir que estiguem en contra sempre i no vol dir que estiguem en contra per a tothom. No, estem disposats a parlar-ne i a treballar, però al mateix temps també voldríem que tothom entengués que aquests recursos són recursos que han de servir pels serveis públics. En aquesta batalla estem. Tant de bo ens hi acompanyés tothom, tant de bo tothom ens ajudés a que aquests recursos arribessin de veritat als hospitals, als centres d'assistència primària, a les universitats o a les infraestructures. Això és el que volem. I el que volem és que hi hagi unes encomanes de gestió que permetin que el govern de Catalunya assumeixi el manteniment i l'ampliació d'infraestructures capdals pel nostre país, com l'AP7 o com l'AP2 o com el sistema ferroviari, on el govern espanyol no fa la feina que ha de fer. Nosaltres volem que hi hagi una encomana de gestió. La titularitat és de l'Estat, per llei, per no sé quantes coses més. Tant de bo la titularitat fos nostra. Però no ho és. D'acord, doncs una encomanada gestió. Volem els recursos per poder fer el manteniment des de Catalunya. Aquests recursos surten justament de que la gent pagui impostos. Per tant, deflectar pot estar bé? Pot estar bé. No volem que només serveixi, o que sobretot serveixi, per uns pocs i perjudiqui a una immensa majoria.

Breument. Pau. Difícil, breument. A veure, deflectar es pot deflectar de moltes maneres. Jo no volia preguntar sobre això, però es pot deflectar de moltes maneres. Sí, però estem disparats a parlar-ne. Va, d'acord. Vull dir que la deflectació en si, si no es fa en cap sentit, el que sí és una pujada d'impostos encoberta a tota la població que no passa pel Parlament. I això des d'un punt de vista república i democràtic és una mica estrany. Per tant, s'haurien de poder posar d'acord de com pot ser que les classes populars i mitjanes d'aquest país no estiguin pagant una factura que d'alguna manera, amb una deflectació, si es vol, parcial, no de tots els trams, pugui fer que la gent no estigui pagant més impostos, quan a més a més té la percepció que els serveis públics van com van. Però vaja, jo no volia preguntar sobre això, em costa molt no posar-me en qüestions econòmiques. Un dia fem una sessió específica. Fantàstic. La qüestió educativa. Una menció molt ràpida. Qui va apostar per una innovació des del meu punt de vista desnortada, i no estem aquí per posar-nos el dit a la llaga, eh, senyor Junqueras, però crec que és obligat dir-ho, és a dir, per eliminar les pissarres, per posar moltes pantalles i per treure moltes taules, va ser el senyor Cambrai. Per tant, una idea molt revolucionària si vostès volen fer una taula d'experts. Oriol, seguin els professors. Prou de posar persones expertes que no han trepitjat una aula en la seva vida perquè els professors tenen molt bones idees, d'aquestes que jo i vostè potser compartim, que és que hi ha qüestions innovadores que tenen molt sentit, però qüestions dels conservadors que també. Prou de posar només persones expertes, sociòlegs,

pedagogs, de fundacions, etcètera, i posem professors a la taula dels experts. Estic d'acord, gairebé estic d'acord

de manera entusiasta. Perfecte, doncs vinga. I segona idea. Vostè deia, i una altra cosa que comparteixo, davant d'aquest auge neomaltusià, perquè això estic molt d'acord amb com ho planteja vostè, de la Catalunya dels 10 milions, sembla que el problema és sempre aritmètic. Per la gent que ens estigui escoltant, Maltus, d'alguna manera, el que venia a dir és això, que la pobresa sempre és un problema aritmètic. Com que som més. Sempre hi haurà el mateix i haurem de repartir, per tant serem tots més pobres. Això és una visió econòmica absolutament absurda, perquè obvia que les persones que arriben també poden aportar, i a més a més obvia qui controla els recursos i com es distribueixen. I en aquest sentit sí, li volia fer una pregunta en termes, altra vegada, molt republicans. La llibertat republicana entesa com a. Accés a recursos, amb el tema de l'habitatge vostè diu, hi ha llocs on la densitat poblacional és la de Calcuta, per tant és molt difícil que es pugui produir més habitatge, se n'ha de produir més és a dir, completament d'acord contra aquesta esquerra podríem dir desnortada, que està en contra de produir més habitatge, que s'ha de construir més, però hi ha llocs on no es pot construir més. Quines són les polítiques per limitar l'especulació, perquè això té a veure amb l'accés als recursos, té a veure amb com es distribueixen els recursos, que Esquerra Republicana pot afavorir perquè està clar que no es pot produir més habitatge de forma indefinida. Perquè al final això sí que és un forat negre. Si tot va a l'especulació, si tot va al turisme, si tot va a la segona residència, si tot va. Llavors tu pots anar produint habitatge, però això no soluciona la qüestió residencial. Mesures per regular l'especulació que vostè defensaria.

Poso un exemple. Hi ha països d'Europa on la quantitat d'habitatges que es poden dedicar a segona residència està limitat per un topall percentual, per exemple, el 10% d'aquell territori. I si algú construeix algun habitatge nou, doncs no pot ser per segona residència perquè la llei ho prohibeix. Ha de ser per primera residència. Això, per exemple, segurament seria útil en llocs com la Vall d'Aran, la Cerdanya, etcètera, etcètera. S'arribarà al 50 o al 60% en alguns pobles. Clar, i on la mitjana d'ocupació de la segona residència és d'11 dies l'any. 11 dies l'any d'ocupació d'una residència. Això és una bogeria. Perquè és un insult a la dignitat de les persones, que hi hagi habitatges que estan tancats en 354 dies l'any i que hi hagi gent que neix en aquella comarca, que estudia en aquella comarca i treballa en aquella comarca, que resulta que se n'ha d'anar a viure a la comarca del costat i ha de travessar les muntanyes per poder. Doncs com es fa això? Som-hi, estem d'acord amb la diagnosi. No, per exemple, limitant el percentatge de residències que es poden destinar a segona residència. Aquesta és una manera d'implementar-ho. Una altra és la via de la fiscalitat, és a dir, que hi hagi una fiscalitat progressiva pel número d'habitatges. El primer habitatge que pagui el que paga o fins i tot una mica menys. El segon, una mica més, i a partir del que sigui, ens posarem d'acord, del quart, cinquè, del setè o del vuitantaquatre, si la fiscalitat va augmentant, arriba un moment en què tenir una més és una bogeria, i per tant deixes d'especular. Posem-nos d'acord en com fem això. Per tant, escolti, clar que hi ha maneres d'implementar-ho. La via fiscal és una via útil. Va ser, per exemple, a l'hora de reduir el sucre afegit a les begudes refrescants. Bueno, doncs va servir. I recordo que en les converses que teníem amb el sector, el sector em deia, però quin és l'objectiu recaptatori? Quant voleu recaptar? Jo els deia zero. Volem recaptar zero. Llavors em deien, però per què poseu un impost? Doncs per canviar les pautes de consum. No posem un impost per guanyar diners, posem un impost perquè reduïu la quantitat de sucre que poseu per la salut de la gent, etcètera, etcètera. Bueno, doncs la fiscalitat també serveix per aquest tipus de coses.

Bravatat, sisplau, senyor Bolaño. Sí, sí, això és pressió.

No tallaré i n'hi ha publicitat. Dos apreciacions i dues preguntes molt concretes. Vinga. Primera apreciació. Li porto la contrària, senyor Junqueras. D'Espanya s'han independitzat 20 països, de la Gran Bretanya 65. Ahí lo dejo. Ara ho discutirem, però d'acord. No, ara no ho discutirem. Tornaré a lo que li deia la Sara. Tindrem que estar molt atents perquè no vol dir qui té que dimitir, llavors ens intueixo que el senyor Junqueras parlarà amb el president Illa per veure quins són els canvis que es tenen que fer en el govern, crec. Quina mania de buscar titulars escandalosos, eh? Home, aconseguir un titular de vostè.

És gairebé un impossible, però bueno, nosaltres li posem ganes. És superfàcil si el titular és les coses que preocupen a la gent. I és molt difícil si és posem el dit a l'ull en el del costat, perquè no és la meva feina posar el dit a l'ull al del costat.

Dos preguntes molt concretes. Va ser una mala idea, lo del no vull pagar? I la segona. Que demà farà anys. Exacte. No, no, no va ser una mala idea. Home, doncs una mica desastre, no? No, el que passa és que s'ha d'apagar bé. Ah, o sigui que hem de tornar a posar un peatge.

Escolti, una cosa que es pot fer perfectament i que s'hauria de poder fer és el tema de l'eurovinyeta. És a dir, es paga un cop l'any i el que la fa servir molt sovint acaba pagant molt poquet perquè distribueix aquest pagament sobre moltes vegades que no la utilitza i en canvi el que passa una vegada perquè és un turista que ve de no sé on o un camió que ve de les Quimbambes, com que paga el mateix ho distribueix només sobre un sol viatge. L'Eurovineta és una solució. Després hi ha altres solucions de caràcter fiscal, per exemple, en la línia que apuntàvem ara, que és la fiscalitat verda, que és un impost que agravi l'ús o que agravi el consum, que agravi l'ús de la via o que agravi el consum de combustibles. És una manera d'intentar garantir el manteniment. Ara bé, mentre l'AP-7 sigui de titularitat estatal i el seu manteniment depengui del govern espanyol, no va. Doncs no va, ja ho hem comprovat. És a dir, doneu-li totes les voltes que vulgueu. No va, no ho saben fer. S'han passat 50 anys sense construir ni un quilòmetre de ferrocarril convencional a Catalunya. 50 anys. Ja els hi hem donat totes les oportunitats del món. Escolti, doncs que ho deixin estar, i ja ho farem nosaltres. No volen que siguem independents, d'acord, no volen que siguem independents, però que ens deixin treballar, per l'amor de Déu, i que la gent d'aquest país sàpiga que qui treballa pel seu benestar som nosaltres, els indepes, per cert, i per tant que, a llarg termini acabarem guanyant, segur.

Hi ha altres que no són indepes, però bueno, aquí no entrarem en un altre debat. Sí, però batallem tot el dia, segur. Sí, però el govern no és indepe, que jo sàpiga.

Això també me'n queixo, i sobretot em queixo que malgrat que té els recursos, hi hagi tantes coses que no funcionin. El tema de les escoles no funciona, i malauradament el dimarts que ve ho comprovarem.

Per això li volia preguntar. Perquè vostè ha dit que l'ensenyament és per ensenyar. I parlem molt de les condicions d'entrada, que calen mestres, que volem més salari, volem no sé quantes coses, etcètera, etcètera. Mai s'havia invertit a l'escola com ara? I els resultats d'aquest ensenyament són un desastre. Jo no sé si la tasca dels mestres és bona, perquè els alumnes tenen pitjor comprensió lectora, pensen que Granada és una comarca dels Pirineus, o sigui, no saben moltes vegades qui és el president de la Generalitat i les mates són les grans desconegudes. Tenen alguna responsabilitat els mestres d'aquest país?

Segur que tenen molta responsabilitat, segur que sí. Al mateix temps, em sembla que és evident que donar la culpa als mestres serveix de poc, perquè no tenen tota la culpa, ni per casualitat. Alguna culpa tenen, no? Que no sàpiguen on estan els rius,

home, no sé si és un tema del del programa d'ensenyament o de l'actuació dels mestres.

No només s'educa a l'escola, encara que a l'escola s'han d'ensenyar moltes coses, però no només s'educa a l'escola. I per això la societat és educadora o hauria de ser-ho. Llavors, ens trobem davant d'una realitat tecnològica diferent, que és que la tecnologia capta l'atenció, perquè està dissenyada d'aquesta manera, capta l'atenció dels nostres joves i dels nostres infants, que els desincentiva a fer altres tipus d'activitats. És molt important, per exemple, l'esport. És molt important la cultura tradicional i popular, perquè són àmbits de socialització, perquè no només s'aprenen continguts, que els continguts són imprescindibles i sense continguts no es van enlloc, sinó que també s'aprenen formes de conviure i l'esport ajuda. Les famílies han d'entendre que de la mateixa manera que s'emocionen quan els seus fills s'esforcen a competir en l'àmbit de l'esport, també s'haurien d'emocionar quan els veuen competir per aprendre més cada dia a l'escola. I alguna vegada hem posat aquell exemple. Les famílies animin els seus fills a aprendre mates i història de la mateixa manera que els animen a fer gols en el partit de futbol, aquest país excel·lirà en l'aprenentatge de la història de les matemàtiques. Per tant, hi ha una responsabilitat que és compartida. I els mestres en tenen una part, clar, segur que sí, diguem-ne, però que no és només responsabilitat dels mestres ni per casualitat. Ara, deixem-nos també treballar en condicions, i quan en una classe d'ell quatre, per exemple, resulta que hi ha tres o quatre nens que encara van amb bolquers, és molt difícil que el mestre o la mestra pugui fer la seva feina. Els bolquers s'han de treure a casa. No a l'escola, no a I4. Hi ha coses que també les famílies han d'assumir una part de la seva responsabilitat. Que no és senzill, no, no és senzill. Que la quantitat d'hores que treballen, cert, segur que això influeix. Que cada vegada hi ha més distància entre generacions i, per tant, abans els avis estaven més a prop dels nets en termes d'edat i ara estan més lluny. I, a més a més, estan més lluny potser des d'un punt de vista de l'habitatge, etcètera, etcètera. Per tant, que les xarxes familiars s'han escardat, s'han afablit, s'han fet més laxes, més toves, i que això no està de moda parlar-ne. Vale, no està de moda parlar-ne, però és veritat. Sí, és veritat. I com que és veritat, doncs està bé dir-ho, està bé dir-ho, perquè és que si no, si construïm el nostre posicionament sobre coses que no són certes, sobre mentides, invents, imaginacions o desitjos, doncs. La confrontació amb la realitat és devastadora i necessitem ser tots plegats una mica més realistes.

És Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ha estrenat la quarta temporada del Matí de Catalunya Ràdio. Gràcies per acompanyar-nos i que vagi bé la temporada.

Moltes gràcies a vosaltres. No és fàcil torejar aquests miures que teniu aquí.

Tenim municipals a la primavera i generals, com molt tard, l'agost de l'any vinent. Sí, setembre de l'any vinent. Candidat per ser a les generals, Gabriel Rufián, està confirmat? O Santa Coloma?

Jo sempre dic que el Gabriel és el meu amic i jo li tinc tota la confiança i jo desitjo que sigui el nostre candidat. A Santa Coloma? No, a les espanyoles. Oriol Junqueras, gràcies. Que vagi molt bé.