Kabul

L'última vegada que vam tenir aquí en Jordi Llompart ens va portar fins a un lloc que no tothom hi accedeix, que era el Gran Canyó del Colorado. Jordi, bona nit. Bona nit. Ens ho vam apuntar perquè això s'ha de tenir força i s'ha de ser valent per fer aquesta aventura, però em sembla que avui no sé si s'ha de ser valent o no per anar on anem, en realitat.

Avui anem a Kabul, a l'Afganistan. On anem? Amb Jordi Llompart. A Kabul, a l'Afganistan, o dius de veritat? Que ens portes a Kabul? Us porto a Kabul no per fer turisme, sinó perquè conegueu una ciutat que en realitat és un mite del periodisme ara mateix i de l'actualitat, desgraciadament, però que és una ciutat desconeguda que convindria conèixer i que si, per sort, diguem-ne, en el futur hi ha un canvi de règim i la podem visitar, serà meravellós que ho fem, no? Jo vaig estar a Kabul per un encàrrec, per fer una pel·lícula allà, que és la pel·lícula Restoring Dignity, que si la voleu veure està filmint. És una pel·lícula que em van encarregar per mostrar tot el que havien fet les potències occidentals per reconstruir la ciutat de Kabul, l'Afganistan, després de tants anys de guerra. Recordem que l'any 2001, després de la caiguda de les torres bessones dels Estats Units, Estats Units i la coalició de forces internacional intervenen fortament en el país per derrotar l'islamisme radical, acabar amb Al-Qaeda, acabar amb els grups terroristes, etcètera, controlar el país i donar-li una nova vida al país de l'Afganistan.

Cosa que al cap dels anys resulta que no va funcionar i els talibans van tornar al poder el 15 d'agost de l'any 2021. Amb la qual cosa va ser una mica frustrant. I jo vaig estar-hi uns mesos abans. Just uns mesos abans. Quina sort. Vaig disfrutar molt, vaig conèixer una ciutat que em va flipar. La veritat és frappant. La història de Kabul és una història. Realment molt sorprenent, un país que ha estat connectat amb els seus veïns, amb l'Iran per un cantó, amb el Paquistan per l'altre, i que en èpoques passades va ser la capital de l'imperi mogol, que era un imperi que sostenia des del propi Afganistan fins a Bangladesh. Deu-n'hi-do. Van haver-hi tres capitals de l'imperi mogol, durant 300 i pico d'anys que va durar aquest imperi, estem parlant dels anys 1500, aproximadament, fins a l'any 1700 i pico, o quasi 1800. L'imperi mogol va ser un imperi brutal, modern, amb una, bueno, no sé, vull dir, molt pròsper en tots els sentits, i la primera capital va ser Kabul, la segona va ser Lahore, el Paquistan, i la tercera Delhi. A Kabul ens trobem amb una ciutat que després de tants anys de guerra i amb l'ajuda internacional que s'hi va volcar a tope, ens trobem amb una ciutat completament destruïda que es comença a reconstruir i el més interessant de tot, es comença també a donar feina a les dones que havien estat totalment marginades. Absolutament. No només això,

sinó que també es torna a habilitar cinemes, es torna a habilitar la cultura, es torna a estendre el gust per viure i es fan moltes reformes, moltes reconstruccions i el país, diguem-ne, torna a avançar cap a una certa prosperitat i una certa llibertat. Tot això troncat, com saps. Evidentment, sí, sí. I ara, desgraciadament, després d'aquests anys, després de l'any 2021 fins ara, el que hi ha és un país amb regressió total, on les dones tornen a estar completament marginades de tot. Em fa molta pena dones que he conegut allà, que tenien un nivell universitari, que parlaven un anglès perfecte, que estaven estudiant amb moltíssimes ganes d'obrir-se camí en el camp professional, en el camp d'estudis amb tot, i que han vist ara completament frustrat el seu futur. Això em sembla molt heavy. Bé, Kabul és una ciutat que té un museu extraordinari, un museu arqueològic que, per cert, va ser atacat diverses vegades per els talibans. Anem a destruir la nostra pròpia cultura. Exacte, la nostra pròpia cultura, perquè tot el que no sigui islàmic no val. No es pot veure. Per tant, totes aquelles coses que conserva el Museu Arqueològic d'èpoques anteriors i sobretot de testimonis de la cultura budista, tot això s'ha d'esborrar. Recordeu aquella, l'explosió dels budes gegants de Bamiyan? Sí, sí, i tant. Bueno, doncs aquesta mateixa política.

Si poses la pell de gallina a això, que et puguis carregar una cosa que és igual que no sigui teu, que sigui d'una altra època i que sigui d'una altra manera de pensar, és igual, tu carregues i ho destrosses. És molt fort quan passa això. Una cosa que també em va xocar,

Marta, és que jo venia a fer aquesta feina després de, com a periodista, haver conegut la història de guerra, la història de rivalitats que hi havia dins del país, etcètera, que a més a més hi va haver una guerra civil brutal entre faccions guerrilleres, etcètera. I et penses que la gent ha de ser molt aspre, molt aspre, molt violenta, amb molta mala llet. Sí, que t'has d'anar com amb por de trobar-te'ls. Exacte, i no, en absolut. Al contrari. A la que tenies un contacte directe amb la gent, te'n donaves compte que això era fals, no? Clar. A veure, no era falsa del tot, perquè realment la violència hi és, hi és d'una forma latent, no? Però justament en aquells anys, o en aquell any que jo vaig anar a fer aquest treball, la gent estava amb una mentalitat molt oberta. Sobretot la gent de Kabul, que té una perspectiva més urbana, pensa que la majoria de talibans venen de fora, de les grans ciutats, amb una mentalitat molt rural, molt diferent. Aleshores, per exemple, una de les coses que també ha sigut interessant és que, per exemple, la Fundació Aga Khan, Aga Khan Transport Culture, va restaurar, va abocar moltíssims diners, milions, en molts casos finançats pels governs europeus, eren iniciatives de l'Aga Khan, però pagats, per exemple, pel govern de Noruega, pel govern d'Alemanya, etcètera, que van abocar-hi molts diners, van restaurar els jardins de Babur, que va ser el primer emperador mogol i que va crear uns jardins meravellosos. Els emperadors mogols eren uns pirates de la jardineria. Els hi encantava. La cosa més sofisticada del món per ells eren els jardins. Els jardins. Un jardí concentrava tot l'art i tota la bellesa natural que una persona de categoria podia disposar.

Amb flors i amb arbres i amb verd i amb formes, eh? Exacte. Doncs no ho hagués dit mai, veus?

Doncs mira, allà hi ha, per exemple, aquest parc, els jardins de Babur, també els de Chihil-Sitún, amb un palau per allotjar els mandataris estrangers. Hi ha, per exemple, també una fàbrica que ha cert realitat que es diu Mashin Hanna, que és una fàbrica històrica que també es pot anar a visitar. I diverses mesquites de diferents èpoques que també tenen un valor arquitectònic patrimonial molt elevat, com pot ser Timur Shah o moltes altres. O, per exemple, una que a mi em va captivar, que està en el vell cabún que es diu Asekan Arefand. Aquesta mesquita té un significat increïble. Traduït literalment, el nom significa els amants i els savis. I va ser fundada per els dos germans que van portar l'Islam a Kabul al segle VII. Bueno, hi ha molta història. Hi ha molta història. Molta història.

De la que queda dreta, no? Exacte. No sé ara si algú hi anés, que no és el cas, no? Què es trobaria de tot això? Si continuarien drets i ben cuidats aquests jardins? Si la mesquita tindria les mateixes característiques? Suposo que sí, però.

Sí, però ja no hi poden passejar les dones. Clar. Fixa't tu, que jo quan hi vaig estar, fins i tot era un lloc màgic, perquè per primera vegada, després de molts anys de guerra, nois i noies es trobaven i parlaven al carrer. Parlaven, o sigui, una cosa que ara és prohibida. Una dona no es pot dirigir a un altre home així de bones i primeres, així de forma casual

al mig del carrer. No pot. Ja no és una qüestió de com vas vestit, és una qüestió que no pots ni saludar amb una persona que no. Si ets una dona i saludes un home, sí, això està malament. I a l'inrevés també, i és així.

També es va recuperar molt la música durant aquests 20 anys. Ostres, també, que tampoc es podia. Tampoc es podia. Em va agradar molt veure que hi havia moltes noies que els encantava la música, la volien practicar, etcètera, etcètera.

És que suposo que després a casa seva, si ningú les veu, sí que ho fan, però no sé si tenen accés, tampoc. Vull dir que. I mira, no fa. La temporada passada aquí, als Ignorants, vam entrevistar una noia que va fugir amb la família de Kabul. Em sembla que has dit a partir del 21, no?, quan van tornar. Sí. I que ha aconseguit estar estudiant Medicina a la Universitat de Barcelona gràcies al suport de a l'hospital clínic, la mateixa universitat, etcètera, etcètera. Viu a Catalunya, parla el català. Vam fer una entrevista en català i és una nena que està estudiant. I clar, ella tenia una vida i de cop i volta aquella vida va quedar absolutament. Ella estava estudiant i ella té molt clar que vol ser metge, que es vol quedar aquí, però que vol fer alguna cosa per poder ajudar, deia, justament, les dones. Del meu país, que ni tan sols poden anar al metge, perquè si van és per acompanyar el marit, i el metge amb elles ni els pregunta què els passa. Sí, sí. Vaig pensar, és tan gros, això?

És molt gros. Home, jo, els records que tinc que vull d'aquesta època, d'aquest mes i mig, dos mesos, de les setmanes que vaig estar rodant, que tot i que no era fàcil, o sigui, havíem de dormir en un lloc protegit, amb guardes de seguretat, etcètera, perquè sempre hi havia la por que hi hagués algun atemptat terrorista, ja no eren tant els talibans en aquell moment com també, diguem-ne, organitzacions més, diguem-ne, que encara més radicals extremistes, o sigui, gent molt boja, que era capaç de fotre't una bomba en qualsevol moment, quan anàvem a rodar era qüestió de rodar deu minuts com a màxim, no seguir les mateixes rutes cada dia, canviar-les perquè no donessis pistes d'on estaves o podies estar. Hi havia una sensació una mica d'inseguretat evident, molt present, Però al mateix temps em va il·lusionar veure que s'estaven reconstruint tantes coses, cases destruïdes, que es reconstruïa la vida, es reconstruïa la il·lusió. I ara tot això ha quedat aturat.

Esperem, com dius tu, que un dia, una altra vegada, torni a passar. Però per fer-nos una idea i per anar tancant. Ens trobaríem, si jo ara tot això es clarifica i de cop i volta dius, va, vinga, l'any que ve anem a Kabul perquè s'hi pot anar. Jo em trobaria una ciutat del tipus Al-Qaeda, per entendre'ns, amb aquell moviment, amb aquell caos de trànsit,

o és una cosa més ordenada? No, és més ordenat. A veure, és una ciutat que està envoltada de diferents turons que té uns 4 milions d'habitants aproximadament. Hi ha diversos barris, alguns d'ells sí que poden ser o són una mica caòtics des d'un punt de vista de distribució, etcètera, però és més ordenat del que sembla. O sigui, no té l'esperit. Que pot tenir un caire. És una ciutat molt diferent. La gent, també, la mentalitat seva és diferent. És gent bastant seriosa, en termes generals, no? En tots els aspectes. No tenen aquest caràcter després que pot tenir un egipci, no?, tan espontani i tant d'allò. No importa el vessar del Jordi, totes aquestes coses no. La gent és bastant reservada en termes generals i aquesta mentalitat tu la veus. Però al mateix temps són gent molt treballadora. O sigui, jo he vist. Bueno, veus quan la gent treballa i té O sigui, la desgràcia d'ells és que la xària s'hagi imposat. A les il·lusions i a les expectatives de vida de la gent. O sigui que la religió, que a més a més l'islamisme aplicat com ells l'apliquen, que és penetrant a totes les esferes, tant de la vida pública com de la vida privada, això capa absolutament a tothom. I ho capa tot. Però vaja, és interessant. La ciutat està molt elevada, està a les portes de les grans muntanyes. A més a més, l'hivern és un hivern fred, amb neu, etc. És una ciutat molt especial. I en canvi, l'estiu, clar, l'estiu és bastant calorosa, o molt calorosa, amb un clima molt sec.

Però almenys no hi ha l'humitat que pot haver-hi a prop de l'aigua, per entendre'ns. Exacte. És un clima més sec.

És un clima més sec. L'humitat la proporciona en tot cas el riu Kabul, que és el propi riu que penetra, que creua, amb la qual tens el centre de la ciutat.

Hauríem d'esperar no sé quants anys, Jordi, no sé quants anys d'anar-hi.

Ostres, esperem que pocs. De veritat que és una ciutat i el país, tot l'Afganistan és un país interessantíssim. I desgraciadament tenim la mala sort, i no nosaltres, de fet, els propis afganesos,

de viure la situació que estan vivint. Ells, clar, són els primers, perquè els hem borrat del mapa i només en parlem per guerres, per atemptats i per violència. Però, vaja, si un dia tot això torna a desaparèixer, doncs, destinació, que vulgui. Jordi, moltes gràcies.

A tu. Bona nit. Bona nit. Bona nit.