La cobla mira al futur des de Palamós i Llach, 50 anys més tard

Els dissabtes a les 6, Mans, amb Quim Rullant. Més Mans, més Arrel, més Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, benvinguts al Mans, benvinguts a l'Arrel a Catalunya Ràdio. Arranquem una nova edició d'aquest programa avui 1 d'agost, un cap de setmana on ens acostarem a un dels festivals que més bé expliquen la vitalitat de la música per a Cople. És el festival amb so de Cople, que convertirà Palamós en un espai de trobada entre la Cople en si i les músiques del present. També recuperarem una altra de les novetats discogràfiques de la temporada, són els de Gairó. Una proposta musical que mira cap a l'Havanera, cap al cant de taverna, des de la creació contemporània. I també farem un apunt sobre una campanya de micromassanatge que és a punt de tancar i que editarà un doble vinil del concert LLAC Janer 76, un concert que van protagonitzar a l'obertura del Barna Sants aquest any 2026. I que lideren músics com Gemma Homet, Joan Reig i Manel Camp, així com Jonathan Penalba, entre d'altres. Avui també us ho explicarem, tot plegat amb la producció de Dolors Jonola i Quim Rullant a la direcció i a la locució. Som-hi, doncs, comença el Mans. I obrim amb Faluga, d'Eduard Toldrà, és la Cople Sant Jordi.

SENSE ÀUDIO PARLAT

D'Eduard Toltrà amb la Copa Sant Jordi, aquesta era Faluga, una sardana, una copla i un autor que podreu sentir aquesta nit a la ballada de sardanes de Lloret a partir de les 10 del vespre en el Passeig de Mar davant de l'Ajuntament a la plaça de la Vila d'aquesta població de la Selva. Atenció, que Lloret de Mar celebren enguany la centena temporada de sardanes de la població. Així doncs, avui començarà amb aquesta Faluga de la Copa Sant Jordi.

Bona música i bona rel a Catalunya Ràdio.

Avui també ens visita una de les propostes joves que estan repensant la tradició des de dins. Són els de Gairó. Debuten amb un EP, Si desembarco el poble, un treball que agafa l'univers de les habaneres i el fa dialogar amb el present, amb noves sonoritats i mirades que connecten amb les generacions d'avui en dia. Sis cançons que mantenen l'essència, el lèxic, la melodia, la rítmica, però que incorporen altres estils que van per la rumba o la salsa i fins i tot dibuixant un Mediterrani contemporani. Per parlar-ne ens acompanya avui la Júlia Moner, la Luara Alberti i en Roc Ramoneda. Bon dia. Bon dia. I en Riqui, faltaria. Falta en Riqui, sí.

Quan tornis has de dur amb to'l record.

Vau començar l'any passat fent un repertori o tot un cicle de concerts bastant ample per haver començat, en el qual l'Havanera és el vostre punt de sortida, però a partir d'aquí passen moltes més coses, no?

El nostre punt de partida va ser, bueno, va ser, és i serà, l'Havanera. El que passa és que nosaltres tots venim de mons musicals diferents i això també ha quedat com plasmat en el nostre directe i en el nostre disc encara més. Llavors, no sé, la proposta sempre ha sigut com barrejar-ho amb allò que. Com ens sonaven a nosaltres les cançons més enllà de les interpretacions més clàssiques o el que sigui.

Què us crida d'aquest àmbit? Jo crec que el Ricky, el Rocky i jo érem bastants fans de les habanetes ja de per si. Havíem anat a cantades i. Bueno, jo porto-ho des de petita, des que soc molt petita, anant cada any a les habanetes que fan a Badalona, que soc d'allà. I ja m'agradaven, vull dir que tampoc va ser una cosa d'un dia per l'altre. I a més a més, tot el món dels boleros O sigui, ha sigut proper. Sí.

I tu, Luar, que ets basca, de fet, ets de Pamplona, no? Sí, de Junyà, sí. Quan te diuen anem a fer un grup d'aquest àmbit, perquè ja no existeixen com a tal, no?

Ara que miro enrere sí que existiran habaneras i hi ha una molt coneguda, la del Xavier Lete, però més enllà d'allà jo no coneixia habaneras. Jo crec que no tenim aquesta tradició de les cantades i tal. Llavors jo quan vaig venir a Catalunya la veritat és que no m'havia enterat. I de cop quan aquesta gent em van proposar de fer un grup d'habaneras, jo que no sé dir que no, vaig dir que sí. Sí, però no coneixia aquest món. Jo crec que el que ens crida, aquesta capacitat que tenen les habaneres i la capacitat que tenen com d'explicar històries, no? Llavors nosaltres, per exemple, en el nostre concert fem un relat on també es veu reflectit tot aquest vocabulari mariner, no? Com de les històries d'un que surt i no sé què, i que se'n va i que torna, i. Aprofitem com aquest marc i ho reinventem una mica nosaltres i expliquem el que volem des de la nostra perspectiva, amb aquest vocabulari i amb aquest estil musical també.

Aquí hi ha una voluntat explícita o implícita, diguem-ne, no sé si diríem rejuvenir el gènere, perquè és una cosa que últimament de fet en parlem molt, hi ha exemples, existeixen unes enxobetes que també de cop i volta van sacsejar tot, els poni han fet també les incursions amb els xixantis, amb els cants de banera, I fins i tot l'Arnau Tordera feia poc presentava una habanera, per tant, és un bon moment per aquesta etiqueta?

Definitivament, o sigui, sempre és un bon moment per les habaneras, jo crec que nosaltres pensem això, vull dir, per aquí sempre estarem a favor de la habanera. O sigui, sí, jo crec que sempre és un bon moment perquè apareguin noves propostes en tots els gèneres musicals, i de fet aquí jo crec que també és important, sobretot perquè. Les composicions de baneres que es canten a la majoria de cantades tenen ja un cert bagatge històric. Les més conegudes potser són cançons dels 60, 70, alguna composició potser més moderna, però el que s'està cantant actualment són cançons molt antigues i jo crec que també està bé que s'aporti un punt de vista relativament nou, entre cometes. Vull dir, encara que se segueixin cantant aquelles cançons, perquè també nosaltres pensem que no s'han d'oblidar, Al final han marcat un inici i han marcat un camí. I no han de deixar-lo de marcar, però revisar-les o proposar-les des d'una altra perspectiva, jo crec que és enriquidor, si més no. Al final tothom triarà la proposta que més li cridi l'atenció. Aportar nous punts de vista també fa que el gènere no sigui només d'una generació i pugui ser-ho d'altres. Al final nosaltres ens hem de tocar per públics que els hagin agradat les habaneres de fa molts anys. Us agrada el moment romcremat, per dir-ho així. Sí, aquí no hi fallem. Però també ens agrada molt veure que potser hi ha gent que estem mobilitzant cap a escoltar això i que tenen la nostra edat escoltar ritmes

i escoltar a l'hora discursos perquè parleu fins i tot de gentrificació del meu amor la noia

no podré tornar a besar perquè navego a tota hora i al poble no hi puc tornar i no és per gust que no hi torno ni per mandat judicial sinó que el sou de la pesca un sostre no pot pagar. I jo que vivia al poble i els meus avis també, ara visc en una barca constantment fent el va i ve. I amarrat prop de la costa encara puc observar que ja ningú va a la pesca o a quaturs o cocktail bars.

La idea del projecte també és que les lletres que fem tinguin un punt de vista actual. Jo crec que ens ha sortit molt natural parlar d'això de problemàtiques com l'habitatge, igual que això en el nostre directe tota l'estona estem parlant des del nostre punt de vista jove i sí, com deia el Roc, crec que és interessant renovar això.

En aquest cas és el tema Mal de Terra, que obre aquest EP. Aquest és un dels temes, l'EP és de 6 cançons, i l'equilibri aquest de 2 cançons tradicionals o de real tradicional i 4 de creació, també el manteniu en el directe? Ens agrada una mica jugar

amb les barreges, per exemple, ara ja no fem, a veure si preparem alguna per aquest estiu, però agafàvem una així com més. Pop l'any passat i la fèiem en estil de banera o agafem una tradicional que és una banera clàssica i llavors la portem cap a un altre estil ens agrada una mica com jugam això i també fem versions de cançons que ens agraden que escoltem fora d'aquest context ens agrada barrejar. Quan tu vas a una cantada de baneres,

a poques cantades de baneres sí canten només a baneres. Cada grup té el seu repertori, però entre sardanes, boleros, inclús alguna rumba com cadascú acaba fent una mica lo seu. És un gènere una mica com que en el directe s'explaia cap a altres bandes.

Un petó. M'agafaré amb el de terra i em posaré de gairó. I si tu véns amb a barca per passar una nit d'amor, no podrem ni revolcar-nos, no hi cabrem el camarot.

Nosaltres que hem vist bastants concerts i abans de començar a preparar el directe vam estudiar bastant, vam decidir que portàvem cap aquí. De fet, el que deia la Luar, vam fer una cançó amb la que arrencàvem el concert l'any passat que era de les Alérgicas del Polen. Vull dir, la vam transformar en una banera, però que la lletra era molt marinera i vam dir, agafem això i si ho transformem en una banera. Totalment.

Al final és jugar amb la música, amb la lletra, el que ens transmeti.

I el públic es sorprèn, m'imagino, no?

Ens sorprèn bastant, sí, sí. Sobretot, primer d'entrada, ens sorprèn per l'edat que tenim. Perquè, clar, no hi ha. Bueno, que nosaltres tinguem constància, no hi ha cap altre grup jove de Banneres. En general, tothom ens ha rebut molt, molt, molt, molt bé. Sí que hi va haver un conseller en específic. Que el públic es va com. Es va posant nerviós, no? Sí, una mica, sí, perquè clar, suposo que gent gran que no està acostumada potser a aquests canvis, doncs els va a sobresaltar. Però en general, sobretot el que hem rebut és com molt d'amor i molt, bueno, ens han dit bastantes vegades com que bé que hi hagi gent jove, cantar a maneres, que seguim la tradició, o sigui que a vegades

també pensem potser que la gent gran és una mica reticent amb algunes coses i després trobes amb el contrari que potser ells també tenien ganes d'escoltar una mica coses més fresques en general

molt bé amb l'esclop d'un pescador m'he fet una barca xica. D'un llapis al palmajón i la vela més bonica, d'un retall de mocador petit amb l'esclop d'un pescador.

Això que vas escoltant el disc, m'imagino que l'heu passat també escoltant el directe, aquesta capacitat de refrescar, obrir les portes, que passi aire, amb cançons tradicionals, com per exemple aquesta versió estupenda passada rumba de la barca xica, una cançó que coneix més o menys tothom i que sorprèn la manera que l'heu encarat. Els rems els he fet tallar.

Dels boixets d'una puntaire. I per poder-la encurar, una amb que no pesi gaire, lligat a un fil de pescat. I amb l'ala d'un papalló i una agulla de pinassa, faig la canya i el timó, per si cas i a maragassa no es posi gens el gairó.

El repertori guia en el disc i en un parell de temes en col·laboracions. Fins i tot hi ha pitos a la versió de l'Ola de la Tabernera. Vull dir, clar, hi heu comptat també aquí amb amics i coneguts que us han donat un cop de mà en col·laboracions, per exemple, en l'Ola de la Tabernera. I també el Quan Tornis. Parlem de què, Quan Tornis? Són mites marines que segueixen vius, eh?

Sí, de fet aquesta cançó va sobre l'àvia del Ricky, que és una pena que no estigui perquè ho expliqui ell, però el pare de la seva àvia era mariner i passava moltes temporades fora de casa. O sigui, sí que hi ha una part de ficció en la cançó, perquè sí que tornava a casa el. El seu pare, però, bueno, el Riquis va inspirar això en la història de la seva àvia i, bueno, és que ens va anar, o sigui, genial, és que nosaltres vam llegir la lletra i va ser com, hem de fer, o sigui, hem de fer una cançó d'això al 100%, perquè.

Sardanes a la plaça del Mercat, quan tornis pare et voldré presentar.

I ja que parlem també de temes de creació, m'agrada molt aquest concepte mediterrani que li dona el Dilluns Peixater, que és allò de, bé, vivim tranquils, no ens atabalem.

Jo començo la setmana sense anar a treballar. Un dilluns sense arrecançar, que ahir ja vam pencar. I és ben cert que si obrissis. I faríem bona caixa venent rèmuls o barats. Però si els pescadors descansen, nosaltres no serem menys. Aquest món està per viure'l, no per dormir. Dilluns, parciana baixada, és dilluns de peixater. A la platja, amb una maca, veig la gent com va i com ve. I un home atracat se m'acosta, que si obrís faria calés. Però jo treballo per viure,

Nosaltres som tots una mica d'aquest parer d'intentar treballar el mínim possible dintre de les possibilitats que es puguin assumir en el sobreviure però sí que som tots una mica d'aquest parer.

I precisament amb aquesta lola de la tabernera heu trencat el ritme habitual i us n'ha anat cap a la salsa.

Corre lola posa'm un got de vi i et cantaré una cançó i mentre li canta. Fins demà!

No, la veritat és que ho fèiem i després diem, ostres, això s'ha de defensar, però ens agrada molt i crec que ho estem fent. En la gravació hem afegit una sèrie d'instruments que després en el directe no portem, però abans de gravar-ho ja ho fèiem i ens sentim còmodes també i ens agrada. Aquest treball que acabeu

de presentar, aquest Sí, desembarco al poble, el presentàveu, atenció, arrasmatat. Era una voluntat explícita de dir, no, no, ho farem en l'epicentre, diguem-ne, de la moderno-barcelonina.

Vam estar mirant opcions de com podíem fer la presentació del disc. Primer va haver-hi la idea de fer-ho fora de Barcelona, però. La caixa de ressonància

que representa Barcelona, malauradament, per sort o per desgràcia, és la que és.

Exacte, la realitat va ser que per vendre més entrades era més fàcil fer-ho a Barcelona i vam estar mirant sales i la que més ens va encaixar va ser razmetat pel preu, pel dia, per l'horari. Sí, nosaltres fèiem la broma perquè segurament va ser la primera vegada que es tocaven avenires a aquesta sala, però la veritat és que vam estar super a gust i crec que també tenim la cosa d'aquesta, com de, ostres, de cop toquem en aquesta sala, tal, a veure com sonarà. Jo crec que va funcionar bastant bé. És curiós perquè quan estàvem fent el concert, i recordo que vam. Tocar la vella Lola, i estaven tot el públic cantant la cançó amb els marcadors. O sigui, a mi aquests moments em fan pensar com, ostres, està funcionant el que estem fent, saps? I ho estem portant fora d'espais que normalment no es troba aquest estil, i no sé, em sembla com. Aquests moments és com, ostres, guai.

Fugir dels circuits habituals, està funcionant, i de fet l'any passat en va fer unes quantes actuacions. Aquest any com es va llogar el calendari? Com va? D'un semblant 20 en

total l'any més o menys uns 20 va ser el primer any va ser gent confiant molt amb nosaltres i després nosaltres fent una feinada important també de picar totes les portes possibles i va sortir bastant bé i aquest any en farem uns quants més. No moltíssims més, però de moment apunta que uns quants més. Sí.

I marxarem amb un dels temes que segurament no hem ni comentat, però que m'agradaria que em féssiu algun apunt, que és l'oli d'oliva.

Sols amb tu m'allunyaria d'aquest vell racó del món.

Aquesta cançó, la lletra, és 100% d'Enric. Ara aquí sí que no ho vam dir res nosaltres, perquè ens va semblar una meravella i és una cançó preciosa, perquè per nosaltres aquesta cosa tan mediterrània que deies de dilluns de peixetes també va molt de la mà com de l'estima cap a aquesta terra tan gran, no? I que engloba tantes nacions. I això, i una mica era com aquesta dedicatòria, com la nostra manera de fer-li una carta d'amor al Mediterrani.

Doncs aquí ens quedem. Us agraïm molt que hàgiu vingut fins al programa, Júlia, Lua, Roc, que són de Gairó, i ens han vingut a presentar avui aquest Sí, desembarco al poble. Molta sort aquest estiu i esperem un llarga durada aviat. Moltes gràcies.

I és per tot això que et dic que per tu me n'aniré. Ja que fins i tot uns llavis fan el gust d'oli d'oliva.

I el record es fa ben viu quan em dones el teu abraç, que del sol té el caliu i la fresca de la mar. I el teu bes és terra freda. És bon vi, és bon menjar, danses amb un pas ternari.

I en el fons de ta mirada veig l'essència dels pins verds.

I les roques escarpades són els teus rinxols rogels.

I és per tot això que et dic que per tu me n'aniria, ja que fins i tot uns llavis fan el gust d'oli d'oliva. Sols amb tu m'allunyaria d'aquest vell racó. Perquè tenir-te al costat vol dir tenir-lo ben a prop.

Són els de Gairó, des del C. Desembarco al poble n'hem sentit oli d'oliva.

Si creus que la cultura popular és cosa de quatre, és que no ha sortit mai del teu algoritme. Mans.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta que hem sentit és Els ocells et canten de Conrad Salom, la copla marinada, una formació, aquesta, la marinada, que actuarà al 40è plec del Pirineu demà diumenge, juntament amb Escopa Ciutat de Girona i Jovení Bola de Sabadell. Serà matí i tarda a la plaça del Mercat de Ribes de Freser.

Catalunya Ràdio.

Sou el Mansou a Catalunya Ràdio. Seguim amb més propostes. Ara ens fixem en un festival. Del proper 4 al 8 d'agost, de dimarts fins dissabte, Palamós, la Vall d'Empordà, torna a convertir-se en la capital de les noves sonoritats per a Copla. Una nova edició deu ja del Amsò de Copla, festival que continua demostrant que la formació més característica, més única, més singular de la música catalana, és capaç de dialogar amb el jazz, amb el pop, amb el folk, amb la cançó d'autor, entre d'altres. En parlem amb un dels seus directors, l'Adrià Bausó. Bon dia, Adrià. Hola, molt bon dia, què tal? 10 anys d'Emsò de Cople, i si mires en perspectiva, segurament hi han passat moltíssimes coses al voltant d'aquesta formació, no?

Sí, la veritat, estem contents d'arribar a un desè aniversari fent, vaja, partint del que seria la música popular, la tradició, és un repte, però sí, estem molt contents, hem fet moltes coses i molts experiments, i contents, sí, sí.

I a més a més, amb la sensació, m'imagino, d'haver fet pòsit.

Sí, la veritat és que sí, perquè hem après moltes coses d'aquests experiments, hem animat a molta gent a acostar-se al so de la copla, creiem que hem creat públic, un públic que potser encara li hem de seguir empenyent perquè segueixi consumint música de copla o música amb so de copla al llarg de l'any. Però que sí que ens els anem trobant ja cada any al nostre festival, perquè bé, saben que allà descobriran fusions, descobriran projectes, i escoltaran això, aquesta sonoritat nostra, que per nosaltres ens pot ser molt familiar, però que encara hi ha molta gent que els hi és una sonoritat nova, que quan s'hi acosten per primera vegada els hi sorprèn, i sobretot si els fusionem amb cantants que potser els agraden sols, sense aquesta sonoritat de coble. Per tant, sí, sí, crear posi i seguir treballant polsa de la copla.

La programació d'enguany, que s'allargarà des del 4 fins al 8 d'agost, comença amb un plat fort, amb la Sinfònica de Copla i Corda de Catalunya, com a mínim a nivell d'actuants. Serà bastant espectacular. Era una proposta que ja havia treballat, o que fa anys que treballa la música de la copla, però que en el festival no hi havia aparegut encara.

Sí, la Sinfònica de Copla i Corda de Catalunya ha estat un objectiu des de sempre dintre del nostre festival. És una de les grans formacions de so de copla de Catalunya, una formació multiplamiada, amb molts premis, i que estan fent una feina pel que és la cultura popular, la tradició, això, i acostar-la als grans públics, increïble. Aquest any, això, ens els trobarem al festival, al desè aniversari, bé mereixia aquest esforç, no?, de poder-los contractar, i els tindrem amb el seu espectacle Mare Mundi, no?, que serà una passada, aquest homenatge al mar, que a nosaltres també ens va molt bé, ja que som poble de costa, poble de mar, i creiem que serà una nit espectacular i històrica dins el que és ja el Festival Amso de Cobla.

Serà, com dèiem, el dia 4 d'agost, 10 de la nit, que començarà el festival amb aquest Marimundi. Segueix un clàssic, 26è concert de la Costa Brava, Memorial Ricard Vila-de-Saus, Bisbal i Montgrins, solera, és evident, un concert d'aquestes característiques.

Exacte, i aquest 26è, ja ho diu per si sol, 26 anys, fent un festival que podríem dir que és el gran festival de la música de Coplea, a tot el territori, un festival que plega molts, molts aficionats, que segueix fent pedagogia, impulsant aquesta tradició tan nostra, i que sí, que és una passada, 26 anys d'excel·lència.

Propostes com el Cople amb sa la dona, que ja no és la primera vegada que ho feu, aquesta aposta per a una formació exclusivament amb intèrprets femenins, una mirada cap al líric amb Guillem Batllori, la principal del Llobregat, i llavors aquestes barreges que caracteritzen el Festival de Palamós, que és, per exemple, Filomena, si he afegit algun instrument de la copla, i repetiu amb Obeses, que replanteja el seu repertori amb copla.

Repetim amb Obeses, sí, sí. Amb Obeses hem volgut repetir perquè, bé, l'Arnau Tordera i tot el seu equip sempre han cregut molt amb la música de Cople, tot i ser un grup d'èxit. Que no els cal, vaja, que a ells no els cal en aquest cas. Exacte, a ells no els caldria anar a buscar innovacions o anar a buscar sons nous per arribar al seu públic, sinó que ells hi creuen perquè realment s'estimen la copla, estimen el son de la copla, estimen la tradició. I, a més a més, ho saben fer molt bé, saben arranjar-ho molt bé, saben integrar molt bé la seva música. La primera vegada que vam tenir obertos al festival va ser una nit també històrica, amb moltíssima gent, molta gent jove que no havien escoltat potser massa el que és el so de la copla, i va sorprendre. Per tant, en aquest desè aniversari també d'alguna manera hem volgut treure aquest petit homenatge a grups que han passat pel festival i que també han representat el nostre objectiu.

La gent d'Obeses amb la Cobla Verga Jove, els seus companys de viatge, quan s'hi posen amb aquesta barreja. I escolta'm, una de les darreres propostes, veja, la darrera, el 8 d'agost, gairebé una estrena que surt aquest any d'un dels també més inquiets tenores del país, que és en Xavi Pendón, amb la Transmediterrània Orquestra.

De què estem parlant? Sí, música espectacular en Xavi Pendón, clarinatista, tenorista, compositor, podríem dir un expert del que seria tota la música balcànica. El que estem parlant en aquest projecte és això, un homenatge a la Mediterrània des del so de la copla que en Xavi tan estima i també domina. Però inspirant-se en tot el que seria aquesta tradició mediterrània de la música clésmer, les sonoritats potser més nord-africanes, les sonoritats gregues, turques, balcàniques. Ell agafa aquestes sonoritats i les transforma d'una manera molt contemporània, festiva, moderna, amb els nostres instruments. També això ho pot fer-ho perquè va acompanyat d'instrumentistes excel·lents que més enllà només de l'estudi de la pròpia tradició de la música de coble són experts també en músiques. Més modernes, més músiques improvisades, com podrien ser el jazz, etc. Per tant, tot això fa possible que en Xavi pugui presentar-nos a aquest Transmediterrani Enquestra, que serà espectacular, sorprenent, i bé, l'hem d'escoltar i l'hem de recolzar, perquè hi ha molta feina al darrere d'aquest projecte.

Doncs aquestes grans trets, el Amso de Cople, desena edició, el Festival de Cople de Catalunya, que se celebrarà a Palamós del 4 al 8 d'agost. Adrià, gràcies per tindre la trucada del programa, que vagi molt bé, bona feina.

Gràcies a vosaltres, com sempre, per ser-hi i també bona feina.

El nostre pata cada dia. Fingim que som allò que mai serem. Mentir, oh, quina dolça maravilla, una joia que les arbres regalar-nos per fer del joc de.

Una estratègia serpentina. Un ferau que assaborim com a triomf. L'engany, quin regal de la fortuna, se'ns emporta per camins tan tortuosos, tan dolços però tan foscos que mascaren la veritat.

Hem fet de la mentira l'estratégia preventiva per trobar felicitat. Hem fet de la mentira la cuirassa més vulgar per estalviar-nos la veritat.

La veritat, la veritat.

Portades, amuntes, cimentades, una joia, tres arboles, dos arboles, per fer menjar de viure en un artifici.

I allà on sigui que arribem adorarem la mentida com a únic substitut de la veritat.

Aquest era el tango de les mentides des del ressorgiment de l'Atlàntida amb les obeses, el cor d'obeses i la verga jove. Recordeu que seran el so de coble amb un nou repertori, aquesta verga jove i aquests obeses, i que us ho acabem d'explicar aquí mateix, a Catalunya Ràdio, a la Ràdio Nacional.

Ets al mans, amb Quim Rullant, a Catalunya Ràdio.

A mi que tants de cops em parles. Aquí has sabut, ulls abatuts, mai no has sabut dir-ne allò just del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia, la meva sang, les meves mans, els meus afans, tots aquests anys estan cridant.

Aquesta hora del matí, per tant, saludem en Joan Reig per parlar d'aquesta proposta. I és que fa 50 anys que el gener de l'any 76 Lluís Llach tornava a actuar a Catalunya després de temps de prohibicions. Ara, mig segle després, el repertori d'aquest concert s'ha tornat a pujar als escenaris amb la direcció musical de Manel Camp, amb la Gemma Homet, amb en Joan Reig i uns quants artistes més. Joan, bon dia. Molt bon dia tingueu. Un concert que va ser tot un èxit d'inauguració del Barna Sants aquest any, oi? Un èxit, sí, un èxit.

No era una sorpresa perquè, diguéssim, que aquest repertori immortal de Lluís Llach ja sabíem que seria un èxit, però ens va sobrepassar una mica, no? Confiàvem en un dia, al final van ser dos, i l'emoció que es va viure en aquell palau va ser molt gran, no? A paix i dalt de l'escenari. Va ser molt emocionant. Sí, sí, costava. Costava concentrar-se en la nostra feina, en la meva, de cantar, concretament. Clar, clar.

Ara venen diverses rèpliques, n'hi ha hagut unes quantes. Aquest agost també venen forces. El proper dia 7, a Guardiola Font Rubí. El dia 15, a Gosa Calella. El 16, a Solivella, a la Conca de Barberà. Clar, el que demostra és que hi ha un fil directe entre la música de llac i la societat que el van viure, o una societat més tardana, que potser ja no l'haurà de viure als escenaris, però que aquest repertori. És pell directa, no? Sí, sí, sí.

De fet, es comproven els recitals que han fet que ve molta gent d'aquella generació a reviure aquells moments i deu haver l'efecte nostàlgic que tenen tot el dret de reviure la seva joventut. No tinc res en contra de la nostàlgia, sempre que sigui per tirar endavant. I també veus que ve gent jove, que no hi era, que ho he sentit a dir, que l'hi han explicat, que potser tenien el disc a casa, perquè aquest disc del gener del 76 va ser dels disc més venuts de Lluís Llaca, fins i tot les caixes d'estalvis en feien edicions especials, però quan les caixes d'estalvis regalaven llibres i regalaven. Discos, és un disc que estava per tant, forma part de la nostra memòria col·lectiva i la gent el té molt present i és un concert bastant intergeneracional Quanta misèria que tinc Quanta misèria que tinc Són

els peus de l'espai.

Ara queden pocs dies per acabar la campanya de micromecenatge, per fer aquest doble vinil amb el reporteri. No sé si ja us ho havíeu plantejat o ha sigut una mica petició popular de dir hem de treure-ho, hem d'editar, que la gent ho pugui tenir a casa.

En principi, quan vam fer aquest projecte, no es va dir. Tot ha anat venint, eh? Tot ha anat venint. La mateixa gira, també. En principi s'havia de fer un concert. Al Palau de la Música per estrenar Barna Sants. Després se'n van fer dos, després farem gira perquè això ha anat molt bé. Clar, la gent, a mi, fins i tot a mi, que jo no soc programador, ni soc director de cap festival ni de cap teatre, em trucaven a mi, coneguts, em deien, escolta, amb això que ho rodareu per Catalunya, pels països catalans, no? Perquè, hòstia, estem interessats per aquest festival o per aquest teatre. I, clar, hi va haver una demanda tan gran que aleshores s'ha fet una gira. I amb el disc ha passat exactament el mateix. Però això no ho traureu, no ho traureu. Jo sempre deia, quan m'ho preguntaven a mi, a nivell personal, el que han de fer la gent és escoltar l'original, el gener del 76, el disc de Lluís Llach. El que passa és que en aquell disc no hi ha tot el repertori. Perquè evidentment hi va haver problemes tècnics, segons tinc entès, els aparells d'enregistrament en directe de l'època de l'any 76, a més en un local com el Palau d'Esports de Barcelona, que acústicament no era l'idoni, van haver d'eliminar moltes cançons. Les gravacions originals, per exemple, les vam anar a escoltar a Ràdio 4, Ràdio Nacional d'Espanya, les té i hi ha coses que no es van poder posar en aquest disc original. Nosaltres en aquesta gira fem totes les cançons que va fer Lluís Llach en els tres dies, que no va fer sempre les mateixes, però nosaltres les fem totes tres en el mateix ordre. En el mateix ordre que les feia en el recital. Clar, això és un valor afegit i potser per això demana el disc, a part per poder sentir com sonen actualment, amb els arranjaments nous que han fet en Manel Camp, i amb les veus de la Gemma i un servidor, i també hi ha una cançó cantada per en Borja Penalba.

Com s'ha treballat aquesta revisitació al repertori d'en Llach?

Doncs el Manel Camen és el responsable i la seva idea era portar-ho cap al segle XXI, però conservant sempre la sonoritat de Lluís Llach. Lluís Llach ha tingut moltes sonoritats al llarg de la seva vida, no? Sí, sí. Des d'aquests grans discos conceptuals, com Campanades de Morts, o com més tard, o Font de Mar Blau, etcètera, etcètera, passat per moltes èpoques. Però Manel Camp va triar la sonoritat d'aquella època, però una mica portada a avui en dia, tocada una mica més moderna, per dir-ho d'alguna manera. Però, per exemple, hi ha un element que és molt característic de la sonoritat de Lluís Llach d'aquella època, que és la flauta, la flauta travessera. Amb aquells discos, si els agafes, sempre hi ha. Present la flauta de travessera, evidentment la guitarra clàssica de l'obra d'Aimeric, que en aquest cas tocava el bonge Penalba. També hi ha la presència de l'acordeó, de l'instrument, de l'alba d'angaric, que també toca el Borja Penalba. S'ha intentat trobar un equilibri entre respectar els arranjaments originals però portar-los una mica cap a ara, en aquesta època.

Un trist atzat,

matura i caicaterra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles aquí tan estimats.

I a tu, quan te diuen, anem a fer això volent contar amb tu, com ho vius?

Home, jo no m'ho creia, no m'ho creia perquè jo faig de cantant, però soc bateria, diguéssim, no? Aleshores, evidentment tinc dos discos en solitari, com a cantant, he cantat també amb els pets, he fet col·laboracions. Però no m'ho creia, no m'ho creia, ha sigut un regal a la meva vida professional i a la meva vida sentimental, podríem dir, no? Perquè jo soc molt llaquiat, Lluís Llach és una persona que des que la meva germana va portar a casa un disc que es deia, les millors cançons, o les primeres cançons de Lluís Llach que sortia amb una guitarra, acústica, eco, de 12 cordes a la portada amb un jersei groc, ho tinc molt present. Ma germana gran va portar aquell disc i des d'aleshores que vaig quedar enganxat a la seva música i també al seu compromís cívic, polític, social. Jo crec que és l'artista que he vist més en la meva vida. A la meva vida. L'he seguit a tot arreu. Per tant, no m'ho podia creure. I vaig col·laborar amb ell quan va fer aquella tornada al Palau Sant Jordi amb un munt d'artistes joves i a mi em va tocar cantar amb la Su i amb el Lluís Llach la cançó d'amor. I llavors ja vaig flipar bastant, diguéssim, no? El Palau Sant Jordi. Jo crec que em devien trucar per aquella actuació del Palau Sant Jordi, no? Que era pel procés constituent, si no. Em sembla que era un festival pel procés constituent, si no m'equivoco. I bé, el Fermí Puig, que és una mica el documentalista de la cançó catalana, de la música catalana dels últims 60 anys. És el que m'ho ha dit a mi, perquè una mica és l'ideòleg d'aquest concert, no? El Fermi Puig, juntament amb el Xavier Pintanel, que és el periodista que es dedica, especialista en la cançó iberoamericana i també la catalana, i el Carles Girbau, no? Són els tres que, una mica, arrel de la idea del Premi, comencen a treballar-ho, comencen a treballar-ho, i aleshores agafa la idea el Barna Sants i es fa aquesta inauguració del. De la Barna Sants. Aleshores, jo estic molt agraït que hagin pensat en mi, i contra tot pronòstic, perquè no m'ho hagués pensat mai. Potser aquell dia al Palau Sant Jordi vaig acabar de convèncer, vull creure que vaig acabar de convèncer amb algun altre. Home, si no t'haguessin dit allò de ja et trucarem, no? Que m'ho han dit més d'una vegada.

Escolta'm, i del repertori, hi ha alguna cançó que hagis redescobert, que t'hagi colpit, que potser no coneguessis molt, o que hagis trobat tot un altre sentit?

Home, jo. Sí, sí, sí, i tant. Home, jo sóc, ja et dic que sóc molt llequià, me la sabia totes, eh? Tot i que a vegades les haig de tindre la partitura al davant, perquè els nervis i la por a quedar en blanc, doncs, fa molt això, no? Perquè és molta responsabilitat, no? Però vaja, són cançons que he cantat a la dutxa, he cantat amb els amics i les he cantat en els recitals, no? Mira, jo et diria una cançó que canta la Gemma, que es diu Ma Tristesa, que la Gemma la canta però molt, molt, molt bé, m'imposa la pell de gallina, i és una cançó que l'he redescoberta ara, que me la sabia, la coneixia, evidentment, però la manera de cantar-la i com la fem ara, com la canta la Gemma Homet, em sembla espectacular. I després, que canti jo, et diria el Joan de les Miserables, que és una cançó que té un arrel blues molt important i. I a mi com que m'agrada aquest gènere afroamericà doncs m'agrada molt i crec que ens queda molt bé de fet el Palau lo vaig interpretar amb el Lluís Llach va ser un moment també molt especial per a mi.

Doncs no serà amb Lluís Llach, perquè no crec que vagi a tots els concerts ell, però hi ha unes cites ara el proper dia 7, com dèiem, a Guardiola de Berguedà, el dia 15 a Calella, el dia 16 a Solivella, i recordar que aquesta setmana acaba el temps per participar en la campanya de micromassonatge, per canvi, si algú vol aconseguir aquests doble vinil. Joan, gràcies per tenir la trucada del programa, que disfruteu molt dels concerts, que dona aquesta sensació que aneu a passar-vos-ho bé, eh? Molt bé, doncs moltes gràcies. Una abraçada, que vagi molt bé, Joan. Una abraçada, bon estiu a tothom.

Quan els mots només són l'impotència dels mots, tot sovint fem cançons que ens deslliuren. I a la fi retornem amb el darrer acord. Quan el cos només és l'impotència del cos, Tenem tants de tresors, però a la fi retornem amb l'últim petó. Quan la por només és l'impotència en la por, que la pau es el chondro a la fibra torné cuando revé el día.

Nosaltres que ho deixem aquí, esperem haver-vos fet companyia aquest primer dissabte d'agost. Demà hi tornarem amb una nova edició del Mans amb tota la real a la Ràdio Nacional. Hi hem estat la Dolors Joanola i qui us parla? Quim Rullant. Marxarem amb l'orquestina Trama i el tema Laesta. Si els voleu sentir en directe, doncs demà diumenge seran els encarregats de posar al punt i final una nova edició del Danzànau, amb el concert de Cluenda, Esterri i Danau, en el Pallars Sobirà. Que passeu un molt bon dissabte, que tingueu un bon cap de setmana, ens retrobem demà.

Luz uréica está rojo, lo mordeset, que está estanco y que se estancó. Acá de estanque, arpetar a cantero, dincana, rauquet, joda triste, piche, piste, así que ilusequet. Eto. I no tornarem pas a ser, que tornarem demà. Si abrutes l'escalera, que bautinen les ulleres, meto tu el cor que puc, si avises el cucú. Estaires e pintaires, sautan los tus pés en l'aire. Cantaires e dançaires, sautan los tus pés en cu.

Y a las nenas que pasan, que les viene a huir, da mi celo, da mi celo, y ya no hay tutustem, a que sois quizá rabón, trapsic de tem, o batiste, pillaviste, que perdí un vellalue. Y todo está coquebaplado, se dice lo que han causado, y me turna en paz, no sé qué turnará. Me sento a coquetut, se dice le cucut. Es aire, se pinta aire, sautan los dos pés en l'aire. Cantaire, se danzaire, sautan los dos pés en cu.

Y a la preu o camiso, qui n'ha presi un cop? Au tan xupo, cun la supo, de l'hostalot. Nuca plen de musico, l'us pe fatigat. Ho va diste, pixe, viste, l'us au que i estelat. E tu t'acoste de plou, se viste l'us pisot, si ne tornen pas a ser, que torreran domà. Que dice le cucú. Que saires a cantaires, sautan los dos pés en l'aire. Cantares e dansaires, sautan los dos pés en cu.