La Cosina, Clara Colom i la història del Pavelló de la República

Més mans. Més Arrel. Més Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, benvinguts al Mans a Catalunya Ràdio, com sempre amb tot l'Arrel a la Ràdio Nacional. Avui obrim una nova finestra a les músiques d'Arrel més actuals, recuperant dues propostes que han marcat aquesta temporada. El segon treball de La Cusina i el nou treball de Clara Colom, dues maneres diferents d'entendre el folk i la cançó d'Arrel contemporània. També ens passejarem amb el so de la copla en el pavelló de la República de l'Exposició Internacional Internacional. De París l'any 1936. Un episodi històric molt interessant de la nostra música, per a copa i també de la nostra història. Així doncs comencem aquest Mans amb la producció de Dolors Jonola i qui us parla, Quim Rullant, a la direcció i locució.

El batec de la cultura popular i l'associacionisme. Ets al Mans, amb Quim Rullant a Catalunya Ràdio.

Som-hi doncs, que es diumenge, comença el Mans.

I les primeres notes, sardana de bàrbara, ardenui amb la copla Ciutat de Girona. Són les senyoretes del mar.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Avui a les 10 del vespre a Llançar hi haurà concert a la Casa de la Cultura, precisament amb la Copa Ciutat de Girona, que acabem d'escoltar. Ara n'hem sentit Les Senyoretes del Mar, una composició de Bàrbara Ardenui. El folc i les músiques del món.

Y los peores ya son sagrados. Començant a on he d'estar, estar no vull escribir, ja està tot a mostrar.

Després de Miramar, un debut que la va situar com una de les veus més personals de la nova música d'Arrel, la balldemosina Júlia Colom fa un pas endavant a Un Paradís, i que és un disc que trenca bastant les fronteres. Júlia, bon dia. Hola, bon dia. Un Paradís, que és un pas més enllà, com dèiem, de Miramar. Quina creus que és el pas que fas personal en un treball vers l'altre?

Me vaig proposar diversos reptes per aquest disc, sobretot reptes personals. Vaig voler que fos un disc de cançons pròpies, excepte una. És a dir, de fer deu cançons pròpies, cosa que Miramar tenia un mix de cançons meves, però també n'hi havia moltes que no ho eren, que eren de Mallorca. I aquí vaig dir, vull xerrar de les meves cançons i vull xerrar de com faig les cançons. Per això vaig fer aquestes deu pròpies. Per altra banda, a nivell de producció, també vaig tenir bastant de reptes, perquè vaig voler que tot el disc evoqués una mateixa sensació, que evoqués com que te dués a un mateix lloc. I per això la producció va estar molt acotada cosa que amb Miramar va ser més eclèptic i hi havia com una barreja de que se veien clarament totes les meves influències però com que estaven bastant definides en cada cançó i en aquesta hi va haver algú que fos com un tot el disc.

Estilísticament potser Miramar tenia més una visió de la real. Aquí no és que es renuncies, és que forma part de tu.

És com que quan t'has passat tota la vida cantant cançons del lloc d'on ets i des de petita és el que sents a dintre teva. Crec que ja forma part d'una manera de cantar, d'una manera d'interpretar, d'existir en el cant. I per això és com que no m'ha preocupat gaire perquè crec que conviu, i conviu per ja dins la meva manera de fer. El Paradís no és un lloc, és un estat. El Paradís és un lloc, evidentment, per defecte, som mallorquina i a més som de Valldemossa, que vendria a ser el poble més paradisí, aquí més turístic de tot Mallorca. Ja seria un post-Paradís dir-hi jo ja el que ha passat. I per tant és una etiqueta que sempre m'ha atrevessat molt, no? Sí, som de Valldemossa. Oh, Valldemossa, no sé què no. Una cosa és dir-ho i l'altra és viure-ho internament, fer vida allà i fer vida. Que després del Paradís el sents i el pagues cada dia, saps? Això per una banda, i per altra, a mesura que anava fent el disc, me'n vaig adonar que tot el disc, a quasi totes les cançons hi recorda la idea d'aquest miratge que dona direcció a la meva vida, d'una promesa que no s'acaba de complir, com un objectiu que és ideal en molt d'àmbits de la meva vida, de realització personal, que és com que et marca el camí perquè no arribi a arribar mai. Estic en aquell moment, estic a la meva vintena, que encara queda tot tant per fer, però en el mateix temps, quan giro la mirada cap enrere, dic, però mentrestant han passat coses, no? I en tot aquest camí d'Itaca vaig pensar que Paradís és aquell lloc que tothom té dins el cap, que tothom imagina, que cadascú té el seu, com un ideal, però que ningú hi ha estat mai. I a mi em servia per explicar aquestes cançons.

És una mica generacional també això, no? Totes les promeses, tota la preparació per arribar a un moment que I ara què?

Sí, sí, totalment. És com una preparació per un moment que sembla que no arriba mai. I a mi me preocupava perquè aquest disc, mentre el feia, amb l'hostilitat dels temps que estan passant, la situació de Mallorca i tot això, a mi, jo deia, m'està quedant un. Un disc molt evasiu, no tan polític com a mi m'agradaria. Jo sé que aquest sentiment que està indigent és un sentiment que tota la gent de la meva generació i de generacions més grans també, i més joves també, hi viuen. Estem una mica desubicades, no? I per això vaig pensar que realment sí que explica una part dels moments socials que hi ha ara.

Potser si tu m'encases i m'agafes al darrere. Te faré escas que cerques, te faré vida meva. Seré celota que somiaves, te pensaràs que el món és teu. Seré celota que somiaves, te pensaràs que el món és teu. Te faré creure que estic gelosa, així creuràs que ets el moment. Te faré creure que estic gelosa, així creuràs que ets el moment.

Abans apuntàvem estilísticament, hi ha una cosa que somta, i de fet a la roda de presentació del Sitbac a l'Auditori destacaves que hi ha volgudament, podríem dir, hi ha un pop, hi ha un folk, hi ha una línia molt oberta, però hi ha una cosa que sempre va sonant de fons a Miramaria i era que és el llaüt. Tenies moltes ganes de recuperar aquest punt de trobada, no?

Resulta que el llaüt és instrument que és com una bandurri, El instrument que el meu avi tocava des de super jovena que li van regalar el seu primer lleó quan va anar a estudiar a València Química. Ell va ser molt cantador i de fet ell va ser com el que em va involucrar des de super petita perquè jo tenia 6 o 7 anys i ell va intuir que de tots els nets i ses netes que tenia me podia ensenyar el cant de la Sibila que és un cant que ha estat transmesoralment dins la meva família i via paterna de generacions en generacions. I ja va intuir que me'l podia ensenyar i des d'aquell moment, com que va ser ella que em va obrir la porta, la connexió amb la música i amb el cant, m'acompanyava sempre amb el seu llaüt i era com una cosa que jo tenia molt integrada com una cosa íntima meva. I resulta que l'any 2020, quan ell va morir, me va fer molta llàstima, que la meva veu ja no pogués sonar amb aquell instrument, era com una cosa que m'entristia molt. Per sort vaig pensar que en aquest disc havia de fer qualque cosa per recuperar el llaüt i que hi fos present i com que compta amb l'ajuda de Martin Layton, que és un geni prolífic de la música, tot i que ell toca la guitarra, però bé, el llaüt té unes altres digitacions i té una altra afinació i és tot un món, el Martin va aprendre des de zero a tocar el llaüt per poder-me acompanyar en el disc i està a totes les cançons del llaüt. A la teva barca,

i entrem ja amb el disc.

La teva

barca és un dels temes que, a més a més, ens vincula amb un altre referent de la música mallorquina, en aquest cas, Mariel Marbonet.

És una cançó que convida a entrar dins d'aquest jardí, en aquest jardí obert. Maria del Mar Bonet té un disc preciós que és Jardí Tancat. I a mi aquest jardí, a mi el meu jardí és una cosa que sempre he viscut, sempre l'he viscut molt el jardí, en cuidar-se del jardí, de tot això, perquè és com una manera de posar el jardí en temps com és una persona intensa i cuidadora si no ho és, si li agraden els detalls si no ho és. I com a cançó per obrir el disc a mi me servia molt per dir el meu jardí és obert, entra i vine a conèixer lo que hi ha.

Parlem d'un parell de col·laboracions que hi ha, en una és la Uineta que ens porta una cançó que és Tres Formacions, en aquest cas segurament un dels temes més, no sé si dir, més moguts del disc.

Sí, des que més, sí.

A Transformacions hi compt, precisament, com a totes les vegades que m'he transformat per arribar. Arribar llocs a paradisos, no? Les coses que he fet per arribar a paradisos, a paradisos que després, quan semblava que arribava, els paradis te tornava a posposar. I explico com totes les vegades que m'he transformat, ara papeona, ara escarabat, m'has vist intentant o no me fes cas i en aconseguir-ho has vengut de cap és com que explico per totes les fases que he passat fins ara. Perquè és una cosa que m'agrada tenir en compte recorregut, que m'ha duit fins aquí, perquè el que em passa a les persones de la meva edat és que si no agafes com s'acostuma de mirar cap enrere, pensar tot el que ha passat i tal, Si et poses a jutjar per qüestions materials, el que tens, el que has aconseguit, el teu projecte de vida, família, casa, no sé què, et pots deprimir, no? És una cosa que jo, la veritat és que faig bastant i com que em serveix per posar una mica de perspectiva, no? Per dir, uau, prego't un camí, en el camí han passat coses. I com que és una història compartida amb la Winneta, que és una al·lota polifacètica, coreògrafa, performer, cantant, té els seus projectes, però també ajuda en tants altres projectes artístics de primer nivell i tal, era una cançó on era perfecta que ella hi fos, perquè ella té mil professions i mil coses.

On també hi quadren molt bé són les Tartes d'Arrelena amb Samadona. És una mena d'oració laica?

És una cançó laica. Una plegària.

Sí, sí. Serà de sis corperades, les cases més de millor, tan granodosa que allò, com Mallorca nou vegades.

I un temps quan era una dona, matades de. Miquel, Miquel, no, no em devíeu fer de bona. Sembreu, sereu de Madonna,

si vos tenim en el cor. Aquest és el gran tresor, coerir la memòria bona.

És una cançó laica que jo vaig aprendre de Biel Majoral, perquè quan tenia 14 o 15 anys vaig formar part d'un projecte que sonava amb Ferments, que el liderava en Miquel Brunet, i jo vaig escoltar-lo cantar de sota aquesta cançó i me vaig quedar com hipnotitzada amb aquesta melòdica. És com una cançó de més estràfica que vam passar. La lletra va canviant, però melòdicament és tot el temps igual, que és com una espècie de mantra. I ell me la va ensenyar. I és curiós d'aquesta cançó, perquè des de llavors que jo la canto, l'he cantada molt de concerts, perquè és com una cançó que me la vaig fer meva com si fos d'aquestes cançons de tota la vida, saps? El que normalment en els concerts em passa és que canto, i si canto a Mallorca, sovint demana la gent, o la gent ve directament a dir-me, ai, aquesta tonada me la cantava ma mare, o aquesta tonada la sé jo, o aquest romàns, tal. I amb la Madonna, curiosament, mai ningú l'havia escoltada ni mai a ningú li sona, saps? I jo crec, comença a pensar que potser es canviar el majoral, era la darrera font viva que quedava d'aquest cant.

Surt una bona manera de seguir la baula, en aquest cas, no?

Sí, sí, ell ja la té enregistrada, per tant, està. Està assegurada. Sí, en aquest cas sí que sobreviurà, sí.

I escolta'm un darrer tema que ens agradaria parlar, potser les cançons més evotives i més despullades, aquest juntes dins l'aigua. Ui, quin sí menys convençut.

Sí, sí, no, no, és que aquesta cançó vaig estar a punt de no ficar-la en el disc, perquè per mi respirar un altre aire a la resta de cançons és com a és una balada, sí, però després he vist bé, vaig dubtar, va ser una cançó que a mi me va fer dubtar, ara amb els temps veig que conviu bé en la resta de cançons, perquè ja t'he dit que com que mirem me vaig tornar aquest eclecticisme m'ha costat d'explicar-me i de com a fer-me entendre, en Paradís està com un objectiu que he tengut com a recurrent de dir que totes les cançons s'entenguin entre elles, que escoltis el disc i tal. I ara estic en el punt en què m'encanta Juntes dins l'aigua, a més té un arranjament per quartet de corda increïble que vaig fer juntament amb en Martin Layton i crec que sí, que l'escoltis com a una pintora molt guapa. Juntes dins l'aigua.

Yo sabía que era capaz de estar así.

Ara toca fer-lo córrer. Per cert, el Miramar, Déu n'hi do, com ha voltat a les places, escenaris que has fet. Sí, hem viatjat moltíssim.

I hem viatjat moltíssim. Sí, sí. Si a mi m'haguessin dit que amb aquest primer disc hagués anat a Mèxic, a Austin, a Canadà, al Marroc, per Europa. Jo crec que han fet, perquè després la gent digui que cantant en català. Jo crec que han fet més concerts fora del país que en el país. Curiosíssim. No sé què passarà ara en Paradís, no sé què passarà ara, però sí, el món té com les portes obertes a la música d'arrel.

Noreta, està ben pendents del recorregut que tingui aquest paradís, que segur que és moltíssim. Hi havia moltes ganes d'un nou treball de la Júlia Colom, sense cap mena de dubte. I estem convençuts que se celebrarà molt. Júlia, t'agraïm que hagis vingut fins als estudis de la ràdio. Que vagi molt bé, molta sort.

Felicitats pel treball. No, moltes gràcies. Gràcies. Necessitem,

necessitem per saber el que vull, el que em fa bé bé. Necessitem, necessitem per saber el que vull, el que em fa bé bé.

Jo vull estar amb tu. Deixa'm obrir.

Necessites Júlia Colom des del Paradís.

Aquest és el Mans. Seguim al Mans, seguim en tota la red a la Ràdio Nacional, entrem en territori i so de Cople. Avui us parlem d'un episodi històric de la nostra música per a Cople. Sí,

jo us parlaré d'un episodi fascinant, el concert que la Cople Barcelona va oferir durant la inauguració del Pavelló de la República a l'Exposició Internacional de París de 1937. Va ser un acte profundament simbòlic celebrat en ple context de la Guerra Civil el juliol de 1937. I ho farem a partir d'alguns enregistraments històrics que aquesta formació va realitzar a París durant aquella mateixa estada. De fet, el pavelló era projectat per en Josep Lluís Cert i Lluís Lacasa. Es va concebre com un altaveu de la lluita antifeixista, un espai on la cultura es convertia alhora en eina de cohesió i en instrument de propaganda. Reunia algunes de les obres més emblemàtiques de l'art contemporani, com el Guernica de Pablo Picasso, la Montserrat de Juli González, el mural Pagès català en rebel·lia de Joan Miró o la Font del Mercuri d'Alexander Calder, i completava aquesta exhibició amb un programa d'activitats que el govern republicà considerava essencials per mantenir viva la dimensió simbòlica del projecte. L'inauguració va ser el 12 de juliol del 1937, amb discursos polítics i la interpretació de la marsellesa i de l'himne de Riego a càrrec de la Copa Barcelona. Quim i Laura, què us sembla? El Guernica de Picasso ha presentat el món amb el so de la Copa. És fascinant, no? Home, és una imatge curiosa. Sí, molt potent. De fet, aquests dies la Cople estava de gira per Europa i va aprofitar per enregistrar sardanes, també alguns himnes, i avui us oferim un d'aquests documents excepcionals de l'any 1937, enregistrat precisament a París, l'himne de Riego, amb arranjament de Josep Serra. Va ser l'himne oficial d'Espanya durant el trienni liberal, la Primera República, i finalment durant la Segona República, en substitució de la Marxa Reial. L'escoltem tot seguit amb la interpretació de la Cople a Barcelona en un enregistrament històric de 1937.

Aquest era l'himne de Riego, aquest himne de Malció Gomis, amb l'enregistrament de la Copa Barcelona l'any 1937, i que també sonava en aquesta exposició universal.

Sí, i el mateix dia de la inauguració se celebra un gran concert de música catalana i bèrica amb la participació de la soprano Conxita Badia, el pianista Alexandre Vilalta i l'orquestina espanyola i de la mateixa Copa Barcelona. Segons la premsa, el recital va ser un èxit rotund i assistir un públic molt numerós i personalitats polítiques de primer ordre s'hi van aplegar representants del govern bas, de la Generalitat, així com els ambaixadors del Japó, de l'Argentina, de Mèxic i de la URSS, un fet que reforçava el caràcter polític i internacional de l'esdeveniment. La primera part, l'orquestina espanyola, Vilalta i Badia van interpretar obres de Frederic Montpou, Robert Gerard, Manuel de Falla, Enric Granados i Amadeu Vives, entre d'altres. I la segona part va comptar amb un gran concert de sardanes interpretades per la Copla Barcelona, obres de Pep Ventura, Duarte Oldrà, Antoni Juncà, Josep Serra i Enric Morera, que dins el pavelló adquirien una dimensió simbòlica especial pel seu diàleg amb les arts plàstiques exposades. Una de les primeres que hi va sonar va ser El cant dels ocells, de Pep Ventura, figura fundacional de la copla i símbol de les arrels empordaneses, una obra que a més glosa una de les Nadales populars catalanes més emblemàtiques i internacionals del nostre patrimoni, que és ni més ni menys que El cant dels ocells. Escoltem en la interpretació de la principal de la Bisbal, un enregistrament de l'any 2000, amb Josep Gisper, la tenora, i la direcció de Francesc Asú.

Acabem de sentir el cant dels ocells de Pep Ventura interpretada per la principal de l'Abisbal sota la direcció de Francesc Asú.

Únic i singular, el so de la copla. I del mateix autor no hi podia faltar per tu ploro, una obra que al pati del Pabelló de la República transmetia la mateixa desesperança que les figures esquinsades del Guernica o el cap de la Montserrat Cridant de Juli González. Alhora dialogava amb un dels elements més colpidors de l'entrada del pavelló, una imatge gegant de Federico García Lorca, acompanyada d'una vitrina amb edicions cebes que denunciava explícitament el seu assassinat a mans del feixisme. Enmig d'aquell espai de memòria i denúncia, per tuplor ho ressonava amb una força simbòlica encara més punyent. L'escoltem a continuació amb la interpretació de la Cobla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona i la direcció de Tomàs Grau.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Acabem d'escoltar aquest, per tu ploro, una sardana de Pep Ventura, amb la copla Sant Jordi. Recordeu que estem, o ens hauríem d'imaginar que som a l'any 37, per tant, en plena Guerra Civil aquí, i a París anem fent propaganda a la República. I utilitzant la cultura com a eina de dimensions.

I al costat del pavelló de la República hi havia el pavelló nazi, altíssim, el més gran de tots, que era un caudo de cultiu, tot allò, no? Que bé. Realment. Que maca el jardí. Bé, una de les sardenes que també s'hi va interpretar en aquest concert va ser La siseta, d'Eduard Tudrà, escrita l'any 1924 i dedicada a la seva filla, Narcisa Tudrà. Durant les gires de La Copla, el comissariat de propaganda acostumava a presentar aquesta peça com una obra que abocava la fragilitat i la innocència dels infants orfes durant la Guerra Civil. En el concert del Pabelló de la República, aquesta lectura adquiria una força especial. El seu caràcter íntim i tendre establia un pont immediat amb les figures infantils esquinsades del Guernica de Picasso, víctimes indefenses de la violència i la devastació de la guerra. En aquest context, les sisetes convertien un record sonor de tot allò que s'estava perdent. L'escoltem tot seguit en la interpretació de la copla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona i la direcció de Salvador Mas.

Aquesta era la siseta d'Eduard Toldrà interpretada per la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona sota la direcció de Salvador Mas. Una hora per gaudir de la millor música de Cobla.

I encara devien sonar més peces. Sí, aquestes correspondències entre música i arts visuals reforçaven el caràcter integrador del pavelló de la República. Un espai on tradició i modernitat, repertori popular i avantguarda, imaginari català i espanyol es combinaven en un relat comú de memòria, identitat i combat antifeixista. Al concert inaugural esdevingués així una expressió paradigmàtica de la diplomàcia cultural republicana en temps de guerra, i el programa es tancava ni més ni menys que amb la Santa Espina d'Enric Morera, una obra que molts crítics que l'havien escoltada durant les gires de la Copa Barcelona-Europa qualificaven com sardana de la llibertat, himne dels republicans o peça antifeixista. La seva energia i càrrega simbòlica dialogar ben clarament, de forma natural, amb la força combativa del pagès català en rebel·lia de Joan Miró, un fresc que, per cert, s'ha perdut, només el concebem en fotografies. De debò? Sí. Era un fresc que, clar, quan es va desmuntar el pavelló, allò va volar. Per acabar, us proposem escoltar un altre registrament històric, la interpretació de la copla Barcelona de la Santa Espina, registrada a París el 1937. Una autèntica imatge sonora que ens porta dins aquell pavelló i a un dels moments més convulsos i significatius de la nostra història cultural.

Aquesta era la Santa Espina en aquest enregistrament de l'any 1937 amb la Copla Barcelona a París mateix, i així tanquem aquest concert també a París, en aquest cas en el Pavelló de la República de l'Exposició Universal de l'any 1937. Que la Copla t'acompanyi. Sou el Mans, sou a Catalunya Ràdio, com sempre en tota la rel a la Ràdio Nacional, amb aquests diumenges més musicals que us oferim. Ara seguirem amb una altra proposta, el segon treball del grup La Cusina, liderada per Clara Colom.

Ens posem ara en moda festa i bon humor amb una de les bandes més vitals i contagioses del nostre panorama folk, La Cusina. Acaben de publicar Estem de Primera, el seu segon treball, un treball que reivindica la vida compartida, el contacte i la calma de viure sense presses, tot això sense deixar de ballar. Un àlbum que és una veritable celebració del folk festiu, amb cançons que parlen d'amistat, de festa major i de bogeries d'estiu, entre moltes altres coses i, sobretot, de sobretaules. Un disc de la cosina que ens presenten avui la Clara Colom i en Didac Prat. Bon dia. Bon dia. Què tal? Hola.

La teoria una mica és la mateixa, no? Tampoc estem tan malament. No, la veritat és que no.

Jo crec que dins l'espai de la cuina som unes persones que ja estem molt bé dins l'espai de la cuina. Per què no reivindicar això, no? A vegades, que crec que a vegades lo negatiu costa poc fer bandera de lo negatiu i a vegades lo positiu ens lo descuidem i teníem clar que volíem estar de primera, però perquè estem de primera, eh? Des que va començar la

cosina cap aquí, parla'ns una miqueta de com s'ha anat assemblant el grup. Molt, entre cometes, intens i ràpid. Mira, la sensació que dius tu de força anys, he dit que sí, amb el cap, i després he pensat i he dit, hòstia, no, tampoc, s'ha anat donant tot de forma natural, que a vegades és el difícil, perquè quan vas a muntar un projecte a una banda tens uns objectius, en canvi aquí els hem anat posant a mesura que anaven passant les coses. Tot això va començar. Des de la Clara, que va començar a produir allà uns temes per fer-los, va pensar en gravar-los, es va posar en contacte amb la resta de la banda que som per veure si ho volíem fer, ho vam gravar, però tampoc teníem massa clar si anàvem a fer concerts o no. Llavors es va presentar l'opció de poder fer bolos, en van començar a sortir molts aquell estiu, vam anar consolidant el projecte i una mica fins ara, que entre cometes abans de fer aquest CD, hem parat i hem dit, vale, aviam, anem a posar ordre. Què som? Quin tipus de banda som? Com ho volem fer? Què encarem? Que ens ve de gust. És una mica, ho hem anat dient ara, entre n'altres, la consolidació d'aquest projecte. Fins ara era com una cosa més prova, que anàvem veient a veure què anàvem fent, i ara tots ens coneixem força, sabem quins punts tenim en comú, què ens agrada, què no ens agrada, i què és el que volíem projectar. I crec que és el que estem plasmant amb aquest CD.

El que sí que no canvia és aquest fort component que reclameu de comunitat, de contacte humà, de taula, de passar l'estona. Clar, la positivitat per bandera i el fil conductor d'un i de l'altre disc.

A part de la positivitat, jo crec que també és com donar valor al factor humà. Que s'està perdent molt, evidentment, ho sabem, el contacte humà, el fet de dir, truquem-nos i no parlem només per WhatsApp, per exemple. O sigui, són petites coses que semblen molt evidents, però, escolta'm, si cada dia vaig a comprar el pa al mateix lloc i a la mateixa persona, per mi això és una cosa que m'omple de goig i de joia, per dir-ho d'alguna manera. Si conec el nom de la persona que m'està venent el peix, que m'està venent el pa, posant valor una miqueta a aquests petits actes minipolítics que fem al dia a dia, que se'ls ha de donar un nom, un valor i una forma amb això, també, perquè no es perdin, sobretot, i per reivindicar-los.

La proposta parla d'això, de vida de plaça, d'espai per la música compartida. Ho heu pogut acomplir en tots els concerts

que heu anat fent? Sí, sí. De fet, és un pal de bandera, diguem, nostre, d'intentar no perdre aquesta essència de contacte entre públic i artista, tenint comunicació. En altres, que ens agrada força, són aquells concerts entre cometes de format petit, molt casolà, on pots fer molt partícip a la gent, on pots pujar, perquè avui en dia no és ni positiu ni negatiu, però és menys comú trobar-se això, no? Trobar-te que és un xou tancat, programat, igual a tot arreu, amb unes premisses i uns condicionants molt concrets, i la gent sembla que tingui com por, a vegades, a deixar-te anar i a dir, a veure què passa si fem aquest tema o no el fem, o canviem l'ordre, o a tenir aquesta sinergia entre el públic i la banda. Però ara quin creus que cal estar al musical, que hi ha d'un altre treball? A veure, en quant a salt musical,

jo diré que nosaltres sempre pensem que si no hi ha electricitat, nosaltres seguim tocant. I això era una premissa que teníem abans de començar a tocar, de dir, eh, no passa res si no hi ha electricitat, nosaltres seguirem aquí perquè ens agraden les coses tocades, tota aquesta cosa més artesana, diguéssim. Llavors això sí que ho hem volgut mantenir i jo diria que el salt que hi ha sí que és veritat que hi ha una miqueta més de presència. Nosaltres li diem punky, però realment les persones punky ens diran, a veure, què esteu dient? Però per nosaltres diem projecte una mica de punx en quant a bombos i guitarres elèctriques, per exemple, hi ha com un treball una miqueta més dur en aquest sentit, una sonoritat una miqueta més dura. En segons quines cançons, perquè n'hi ha moltes altres que han mantingut bastant l'essència del primer.

És aquest punt de canya que ens reclamava molt la Clara, en realitat, que una mica és fruit de la lectura que vas veient als concerts on has anat anant. De dir, hòstia, què ens fa falta? Què ens pot compensar amb el directe que tenim? Potser tenim un directe que funciona bé a format acústic i de més, però potser ens falta també que acabem d'omplir una miqueta amb aquest punt de canya, diguem-li, no? I a més a més, aquest estiu vam tenir una experiència que vam anar a fer un concert i vam estar uns dies a Escòcia, a Edimburg, on va ser una experiència bastant intensa en quant a que vam estar molt en contacte amb moltes coses de música, allà es fa molta música en directe a molts espais, i ens va empapar una mica aquella essència i al final l'hem traslladat. I és això, aquesta música més tradicional celta, irlandesa, escocesa, que hi ha algun tema que és bastant d'aquest estil i els altres els hem volgut donar aquesta pinzella.

Pren el got, alça la vista i mira qui tens al teu costat. Veu per la nit i el vent que guia per compartir un glo plegat.

Pren la set i fes-ne llor i carrega el desig d'un camp llaurat. Posa una pedra a la sabata per cada espina un combat.

La formació es manté, amb la clave en l'acordió i com a veu principal, en didac al baix i als coros, també en didac mariner a bateria i també fent cors, aquí canta tot el poble en Joan Fernando, a la guitarra i també cantant. Una de les diferències evidents entre un treball i l'altre és les col·laboracions, en aquest cas, un parell de temes d'aquest nou treball són col·laboracions, com per exemple amb la Salgota, una cançó tabernària, amb els Every Night, amb els Pony Pisador, que potser és dels més festius d'aquest treball, i així ja entrem en matèria d'algun dels trancs del disc.

Sí, a veure, a nosaltres a la cuina ens agraden molt les sobretaules, o sigui, pot ser que un dia quedem per assajar i que no acabem assajant, sinó que mira, doncs acabem dinant, fent sobretaula i això és important també el final, no ho menyspreem, està bé. Llavors vam dir, vale, anem a fer una cançó que sigui un homenatge a aquest espai que tant ens agrada, perquè al final és un espai de relació, de menjar, de beure, de cantar, de tocar, vull dir que hi passen moltes coses en aquest espai. I vam dir, vale, tenim aquesta cançó, aquí l'obrim. Teníem molt clar que la volíem obrir amb algú, i vam mirar una miqueta, doncs, del programa musical català amb qui podíem compartir, amb qui ens vindria de gust compartir aquesta sobretaula, bàsicament, no? De dir, ara qui convidaríem aquí a comptar amb naltos? Algú que, evidentment, com he dit abans, toqui algo que no requereixi d'electricitat, no? I de seguida ens vam venir al cap, doncs, el Pony Pisador i Every Night i endavant amb això. Vam dir que sí, els va agradar la proposta i superbé.

També l'altra col·laboració, ja que estem en aquesta part de les col·laboracions del disc, el Quan siga el Valladolid, que ara ens ho comentaves, el Germà Negra, i el Sol de les Valles de les Antines.

Sí, una mica també el mateix, que el Salgot, en les col·laboracions en general, És el que deia ara la Clara, no? Mirar amb qui estaríem a gust, amb qui podríem estar compartint aquest tema que estem dient. I en el fons hi ha com una línia genèrica de bandes que estan emmarcades dins el món folk, no? Diguem, encara que al final, doncs potser, d'entres de folk hi tenim la pincellada d'acordió, alguns ritmes, vesentines, perquè tots són gralles, Germà Negre, Every Night i El Pony. Però al final tots estaríem dins de com aquest submón, que aquí el tenim catalogat com a fol, i el volem reivindicar. Per això una mica també aquest disc hem volgut fer força èmfasi en això, en que puguem tenir col·laboracions d'aquest mateix àmbit, que puguem fer temes que tinguin aquesta pinzellada. Quan sigui ball, ballaré. Quasi tota l'estona ja en les ratlles de fons hem volgut remarcar aquest punt més com de passó doble, mantenir una essència musical tradicional.

Que, de fet, diré que al final aquesta cançó era un pas doble inicialment i al final jo crec que l'hi vam acabar ficant més rima, més tempo, més punts i jo crec que si mon avi, gran ballador de passos dobles, ara aixequés i escoltés aquest pas doble, jo crec que m'ho farà un triangle tallat.

I si se'ns fa tard, celebrarem, que hores vinguin, que bé que estem, anem lents i a riure.

Si vens per bé, ja pots pujar. Deja el carrer i seu aquí al costat. Si vens al carrer. M'ha agradat molt de

gust poder compartir aquestes places amb una formació d'aquests ritmes vitals portats a flor de tei, que moltes gràcies de poder-me veure en directe. Merci.

Malgrat no tenir ni un duro i poca terra per llaurar, vam guarnir balcons i places, vam reunir les esperances que els comiats sempre s'han de celebrar. L'endemà tot fet un cristo i la veritat no estàvem per tirar coets. Lluny de dubtar o deixar-ho córrer, vam mirar de posa i ordre i fent llafeta que avui marxem.

Quatre fustes, claus i cola, unes llaunes i un llençol esparracat. Queda inaugurat per a alguns una tartana, un carruatge que per naltros serà llarg. Refugio per a. Aquell que dona massa voltes, aquell on tots ens hi hem perdut, on hem patit, on hem rigut, aquell on vam trobar les forces. Anem pel camí del pedregal, aquell que dona massa voltes, aquell on tots ens hi hem perdut, on hem patit, on hem rigut, aquell on vam trobar les forces.

Vam llogar un remolc per hores, per replegar els que un cop van claudicar. Vam sumar els que s'entreban, que en qui no sap com presentar-se, i els que no s'ho saben acabar. I tal com on llava rejada, també els distrets van acabar-hi fent cap. El que sempre arriba tard, qui no toca quarts ni hores, i el que no canta mai línia en el quinto de Nadal.

En alguns una tartana, un carruatge que per naltros serà llar. Capuixó fa. Aquella on tots ens hem perdut, on hem patit, on hem rigut, aquella on vam trobar les forces. Anem pel camí del pedregar, aquel que dona massa voltes. Aquella on vam trobar les forces.

I si mai el cor ens dóna alguna treva haurem entès que el camí curt no és aquell que fa gràcia. I quan sentim que el mes de març ens va atrapant la primavera podrem dir per fi tranquils, potser cofois.

Estem de primera perquè ha valgut la pena. Tot i els rocs de la tartera n'hem fet la nostra manera.

Estem de primera perquè ha valgut la pena. Tot i els rocs de la tartera n'hem fet la nostra manera. Estem de primera. Anem fent la nostra manera, estem de primera, perquè ha valgut la pena tot llançar.

La cosina els trobareu la setmana que ve, ja dins les festes de Gràcia, a la plaça del Sol. Som mans, som l'arrel a Catalunya Ràdio. I així tanquem. Gràcies per fer-nos companyia una setmana més, un diumenge més, al Mans. I hem estat amb la Dolors Joanola, els controls i vies de so, i qui us parla? Quim Rullani Valls. Per marxar, unes que actuaran en el festival Nosaltres, de Mataró, el proper dia 13 d'agost, aquest proper dijous. Són les Alosa i aquest és Si el riu, des del primer cant del matí. Bon diumenge, bona setmana i fins dissabte que ve.

No es pot alçar. Serà que el món porta aigua, volem controlar-la i se'n va de les mans. Si el cel s'està enfosquint, si el vent. S'endú les seves promeses, no han estat complertes, se'ns acaba el temps. Qui sap si el sol perdurarà? Què som si el sol no es pot llaura? Qui sap què som si el nostre lloc es mort? Si els caos, si els caos estan cremant, si el bosc, si el bosc ara expulsim, ara expulsim. Segur, segur, voldrem extingir-lo, podem intentar-ho, però està tot encès. Qui sap si el sol perdurarà? Què som si el sol no es pot llaurar? Qui saps? ¿Qué son si el nostre lloc es mort?

A mig aire de la serra veig un ametller florit. Déu te guard, bandera blanca, dies a que té delit. Ets la pau que s'anuncia entre el sol, núvols i vent. No és encara el millor temps, però en tens tota l'alegria. Però en tens tota l'alegria. Prontens tot a l'alaria.