La desigualtat de gènere és evident també en les condicions de vida de la gent gran

Passant tres minuts de les tres.

Catalunya a migdia, amb Òscar Fernández. I amb el Ferran Casas,

director adjunt del Nació Digital. Bona tarda. Bona tarda i bona hora. El Maiol Roger, periodista i sotsdirector del Matí de Catalunya Ràdio. Bona tarda. Molt bona tarda. I l'advocat penalista Marc Molins. Bona tarda. Bona tarda. Com esteu? Bé. Molt bé. Anar fent com els de Benavent. Perfecte, escolta. Estic content que Junts

hagi posat la reunió per decidir el vot aquesta nit. A les 9, no et va bé, no? Sí, no, em va perfecte, perquè així demà al matí ho tenim resolt i no hem d'estar allà, que si sí, que si no. Penseu que deies perquè era massa tard a les 9, perquè tu ja deus dormir. No, jo vaig a dormir, ja m'ho he explicat al matí. Jo deixo els missatges fets i els rebré al matí. Jo estic contentíssim. Tu, Ferran, hauràs de tancar el diari. Per tant, tu no estàs content, vols dir.

A les 9 no ha començat ni a escriure. Això el Maiol em coneix.

Això sí, a dos quarts de deu i acabat. És un tio ràpid. Doncs escolta'm, són les misèries dels periodistes. Però abans d'entrar en matèria, amb aquests decrets d'habitatge, ja sabeu, sempre algú des de fora.

I el dijous és la Llucia Ramis. Llucia, bona tarda. Bona tarda. Que no sé si a les 9 estarà pendent de tancar una edició d'un diari per veure la

Ràdio de Junts o no. No, segur que no. Jo també ho veuré demà demà matí,

m'apareix. Molt bé. Doncs al matí poses el matí de Catalunya Ràdio

i allà tindràs tota la informació. Clar que sí. Segurament t'ho veuré abans, perquè aquestes coses, no?, que mos tiren molt.

Sí, sí, fem una mica ionquis de la informació. Què ens proposes per començar, però? Mira, avui és el Dia Internacional

de les Persones Grans i m'agradaria parlar de l'informe sobre les condicions de vida de les persones majors de 64 anys a Catalunya que ha elaborat la investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ana Fernández Bisso. I és que el 2026, segons dades de l'IDESCAT, gairebé el 20% de la població residente a Catalunya té més de 64 anys. En total hi ha gairebé 1.640.000 persones grans, s'operen amb escreix la població de menys de 15 anys. Per cada 100 menors de 15 anys hi ha 148 majors de 64. La majoria són dones, gairebé un 57%, davant del 43% d'homes, i això és important a l'hora d'entendre les condicions de vida de la gent gran, a més que les situacions de dependència, d'habituïtat, de solitud o la necessitat d'atenció te'n deixen a concentrar-se en aquestes edats. A més, si es diferencia entre esperança de vida i anys de vida saludable, és a dir, anys que una persona pot viure sense limitacions derivades de problemes de salut persistents, les dones tenen més esperança de vida, però menys anys de vida saludable que els homes. Els homes poden esperar viure 69 anys sense limitacions per salut. I aquesta edat es redueix a 67-68 anys en el cas de les dones. La qual cosa planteja moltes qüestions sobre l'impacte acumulatiu de les desigualtats de gènere al llarg de la vida i sobre les condicions socials, econòmiques i de salut amb què les dones s'enfronten a l'envelliment.

I a més, elles tenen més diagnòstics d'ansietat i de depressió, sobretot a partir dels 75 anys. Clar, la gent gran d'avui serem nosaltres d'aquí uns anys. Es calcula que l'any 2050 els majors de 64 representin gairebé el 30% de la població. Seran entre 2,36 i 2,77 milions de persones. Ara mateix la majoria de persones majors de 64 anys viuen a les zones més poblades, un milió ho fa a l'àrea metropolitana de Barcelona, però el seu pas relatiu és més gran a regions de les Terres de l'Ebre i dels Pirineus, on representen ja entre el 25% i el 29% de la població, això actualment. I contra els tòpics he vist en aquest informe que entre els 65 i els 74 anys l'ús de l'atenció sanitària no és gaire diferent del que fa la població adulta immediatament més jove, tret al consum de medicaments prescrits, i pel que fa a les pensions, l'import mitjà de la pensió de jubilació a Catalunya es va situar el 2025 en 1.563 euros mensuals. Això fa que la renda mitjana neta per persona entre la població catalana de 65 anys per amunt. Arribes als 20.390 euros anuals, que són uns 3.000 euros més anuals que la mitjana de tota la població catalana, que està entre 7.262 euros anuals. Però això respon a una desigualtat molt forta que hi ha entre les persones grans. És a dir, n'hi ha que perceben una renda molt alta i

n'hi ha que tot el contrari, tenen una renda molt baixa. El 14% de les persones grans a Catalunya està en risc de pobresa. I a més cal tenir en compte que si bé la mitjana de jubilació dels homes supera els 1.800 euros mensuals, la de les dones baixa a 1.222 euros. I elles són les principals perceptores de les pensions no contributives, que són aquestes ajudes per a la gent que no ha cotitzat prou i que estan en 525 euros al mes. La nova mostra de desigualtat econòmica que es va acumulant al llarg de la vida, depenent de si ets home o dona. I per cert que unes 80.000 persones de més de 65 anys continuaven treballant encara que haguessin fet més de 65 anys a finales del 2025. I ara que tothom parla de l'habitatge, a Catalunya, a diferència de la població que té al voltant de 44 anys, que la majoria viu de lloguer, el 85% de la gent gran viu de propietat. Només el 12% ho fa de lloguer. I això explica per què poden mantenir una situació relativament estable, fins i tot amb ingressos modestos. Però, d'altra banda, perdre la casa té efectes especialment greus per a aquestes persones, perquè no només afecta en l'aspecte econòmic, sinó que també afecta en la salut física, emocional, a la xarxa de suport, en els vincles amb l'entorn, etc. Més de 320.000 persones grans viuen soles a Catalunya, 130.000 d'aquestes persones superen els 80 anys,

i en dades del 2023 hi ha 61.000. 37 places de residències per a persones grans, això equivale al 4% de la població de 65 anys o més, i dues de cada tres persones que hi entren en aquestes residències ho fan amb més de 80 anys. Per tant, amb totes aquestes dades m'ha semblat molt interessant veure quin és el panorama d'actualment el 20% de la població a Catalunya.

Aquestes són les dades, aprofitant que és el Dia Internacional de la Gent Gran i fixant-se la Llucia en les diferències per gènere i també en com aquest fet de ser propietaris en la immensa majoria els atenua una mica les dificultats que tindrien encara més si fossin llogaters i que per tant es veiessin lligats a aquestes pujades de preu que hi ha de tant en tant amb el lloguer. No sé com ho veieu, aprofitant que parlem sobre la gent gran i si la tenim prou present o no en el nostre dia a dia.

Home, mai és prou, però crec que la nostra és una societat llatina, de raons catòliques, que té una certa tendència a respectar o a tenir molt en compte la família i, per tant, també a la gent gran. Jo crec que no som un dels països que tracta pitjor la gent gran. Sempre es pot fer més, sempre pot ser millor, sempre els podem fer més companyia, sempre els podem escoltar més, però déu-n'hi-do la consideració social. La gent gran també està sotmesa a un canvi cultural un canvi cultural que també ve donat per la demografia perquè envellim més perquè volem envellir a casa perquè tenim una bellesa més activa i això també dona peu a un debat que jo també crec que és interessant que és la gent gran que vol seguir fent coses en l'àmbit professional o en l'àmbit de la creació. I això a vegades topa amb una certa rigidesa legal a l'hora de poder compaginar una pensió de jubilació amb fer algun tipus d'activitats. És a dir, hi ha persones que tenen feines de professions liberals o feines de tipus més intel·lectual i que als 70 anys o als 71 estan en una plenitud de facultats mentals en les que encara podem fer moltes coses. I després una cosa que ha dit la Llucia, que a mi em sorprèn i m'indigna a parts iguals, i que no entenc mai, i em costa molt d'entendre, de dir, ostres, com amb tots els avenços

tecnològics que tenim, doncs no som capaços, per exemple, que hi hagi una fiscalitat progressiva. I a vegades això ho he parlat amb gent gran que cobra pensions màximes, I potser no és just que la gent gran que cobra pensions màximes i que té una situació econòmica estable, doncs tingui tota una sèrie de descomptes o avantatges amb el transport, amb els viatges, a l'hora d'anar al cinema, que gent. També gran, o per exemple la diferència entre els homes i les dones, que cobren pensions molt petites, doncs igual haurien d'estar més ajudats, és a dir, igual haurien de ser més capaços de tallar una mica diferent, i no de dir jubilats, pensionistes, doncs tots pel mateix patró, perquè efectivament no és el mateix una parella que els dos estan cobrant una pensió màxima i que tenen un pis en propietat i que per tant cobren. Una pensió màxima crec que són 2.500 euros al mes, si no ho vaig errat, no em voldria equivocar, que una persona que té una pensió no contributiva, perquè hi ha històries laborals, sobretot en la gent gran, molt diferents, i per tant les situacions són molt diferents, i a vegades tens la sensació que les administracions no són capaços d'atendre aquestes situacions diferents per ajudar qui més ho necessita.

I el que deies que afecta especialment les dones perquè són generacions en què encara la dona no havia entrat del tot en el mercat laboral, d'aquí també o ho fèiem negre o no hi havia entrat. A mi el que em genera la reflexió de la Llucia també és preguntar-nos què entendrem d'aquí uns anys per a gent gran, perquè era molt interessant. La dada que donava que entre els 65 i els 75, si no recordo malament, l'assistència sanitària era similar i només hi havia una despesa més gran en medicaments, és que la broma aquesta que els 60 són els nous 40, diguem-ne, o jo que n'he fet 40, són els nous 20, em porta a pensar si d'aquí a poc parlarem de la gent gran com la gent de 75 o la gent de 85, perquè a mesura que l'envelliment i l'esperança de vida va ampliant-se, Ja no veiem l'agenda 65 com la vèiem abans, és veritat que està marcada aquesta frontera per la jubilació, i és lògica, i espero que no la toquin més i que ens puguem jubilar al 65, o seguim escrivint algun article fins que la lucidesa ens ho permeti, però si d'aquí uns anys començarem a dir la gent gran a partir de quina edat marquem la distància, si és que s'ha de marcar alguna edat, també.

Jo afegiria una reflexió, i és que al fil de tot aquest tema que hem vist aquesta setmana de la Mari Carmen, aquest desausi, hem pogut assumir-nos a aquella realitat de l'Espanya en els anys 50-60. En definitiva, tot el problema es planteja perquè la mare d'aquesta senyora no va poder signar el contracte de rendiment, perquè en aquell moment la dona no tenia qualitat suficient per poder subscriure un contracte. Per tant, en primer lloc, fer èmfasi en aquesta idea força de la Lucía, d'aquest inequívoc progrés, tendència, hem d'assolir aquesta total igualtat, el fil d'aquesta dicotomia entre l'esperança de vida, però la qualitat a la vegada que continua llestrant una mica la dona. Per tant, en primer lloc, aquesta reflexió no pot deixar de ser una lluita cap a aquesta plena igualtat. I en aquesta estació de destí a la que tots voldríem arribar, perquè l'alternativa a no fer-se gran és molt pitjor, per tant, aquesta estació de destí, els dos paràmetres que jo crec que plantejava també la Lucía són aquesta idea, l'idea de l'autonomia però a la vegada de la dignitat, no és tant una qüestió de supervivència, d'arribar des d'una perspectiva biològica a determinades edats, sinó fer-ho amb tota la dignitat i amb capacitat de gaudiment dels drets civils, personals, tots els associats en aquest cas a la persona. I aquesta és la lluita en la que ens hem de conjurar.

Doncs posar la lupa en la gent gran. Avui que és el Dia Internacional de la Gent Gran i que sovint no els tenim prou presents i estem pendents de les seves problemàtiques, que moltes vegades són les mateixes que la resta de la societat, però d'altres, en canvi, tenen una molt específica. Lucía Ramis, gràcies i bona tarda. Gràcies, que vagi molt bé la jornada.