La gala de la Pilota d'Or surt de París per primera vegada: per què es fa a Londres?

Seguim pendents de la gala de la pilota d'or que s'està fent a Londres. Quan passen dos minuts de dos quarts d'onze acaben d'anunciar un altre premi per a un jugador o una jugadora del Barça que t'acoll millor portera. I sort que tinc aquí al costat perquè si passa alguna cosa important ell ho sabrà explicar millor que ningú. El Toni Padilla. Toni, bona nit. Bona nit, Manel. A veure, d'entrada, una gala que es fa a Londres. Això ja no és habitual. Com és que no es fa a París com sempre?

Sí, doncs mira, és perquè això ho han decidit els organitzadors. Recordem, els organitzadors són una revista, una publicació francesa, la revista France Football, una de les publicacions més prestigioses de la història del periodisme esportiu. Normalment ells s'organitzaven a cara seva, a París, primer a les seves oficines, on donaven el premi de no forma molt casolana, i després ho van portar a los Châtelet, a grans teatres de la capital francesa, en un premi en què recordem que voten els delegats, els corresponsals d'aquesta revista arreu del món. Jo és Espanya i una persona que té dret a vot en aquest cas, més els seleccionadors i els jugadors, un sistema que ha anat evolucionant ja que inicialment quan va néixer aquest premi només es votava el millor jugador europeu que jugava a Europa, no era de tot el món en aquella època era una mica més eurocèntrics i només es votava el primer jugador, el millor jugador europeu.

Per tant, és un premi que va evolucionant, va canviant, avui fins i tot canviant d'escenari, però es va movent, això.

Sí, sí, ara explicarem per quines raons es fa a Londres, però molta gent recordarà que fa uns anys es deia FIFA Ballon d'Or i es feia a Zurich, a la ciutat suïssa. En aquest cas va ser perquè durant 5 anys, del 2010 al 2015, es van unir dos premis que són independents. Un és la pilota d'or i l'altre és el FIFA World Player, que és un premi que organitza la Federació Internacional de Futbol, l'ENS, que controla el futbol mundial, que de fet el van crear inicialment a la FIFA per donar un premi al millor jugador mundial perquè el baló d'or, com dèiem, el piloto d'or era només europeu. Llavors van unir forces, aquests cinc anys es feia Zurich, que és on està la seu de la Federació Internacional, i ja era el premi que premia el millor jugador mundial, llavors van partir perts, van separar, i en aquest cas per la pilota d'or ja és un premi que es dona a qualsevol jugador del món. És a dir, aquest any tècnicament pot guanyar Lionel Messi, que és un argentí que juga als Estats Units. Abans això era impossible perquè, com dèiem, fins als anys 90 havia de jugar a Europa i ser europeu, per això Maradona no el va guanyar. Perquè tot el que era Europa era argentí i no li donaven. El primer no europeu que el va guanyar va ser George Weah. I et contesto la pregunta, per què es fa a Londres? Doncs perquè hem decidit que per celebrar els 70 anys d'aquest premi, 70 anys d'aquesta efemèride, volem fer-ho al país del primer guanyador de la història, que va ser Sid Stanley Matthews, un futbolista anglès que en aquella època jugava al Blackpool i per això ho han portat a Londres per un homenatge a Sid Stanley Matthews.

Puc dir que és poc conegut aquest jugador o no? A mi no em sonava.

A mi no em sonava, sí. És futbol en blanc i negre, va ser el millor futbolista britànic als anys 50, als anys 60, era molt conegut en aquella època, però en una època sense televisió, sense grans mitjans. I el que fa realment diferent aquest futbolista, un home que era molt conegut pels seus dribblings, li deien el bruixot del regat. És que va ser escollit millor jugador del món i a Anglaterra va arribar a ser molt famós, tot i que no va jugar a grans equips, va jugar només a dos jugadors equips, que són el Stock City i el Blackpool. Va preferir jugar a aquests clubs en lloc d'acceptar ofertes per anar a clubs més famosos, i per tant això, també se'n va ressentir el sol pel marès, només va guanyar una copa anglesa en la revista, no va fer res de l'altre món a nivell de títols individuals, però sí que va ser molt estimat pels anglesos.

Quins eren els seus mèrits per arribar a guanyar aquest trofeu?

Era tan bo que decidia partir-se-hi sol i aconseguir que aquests clubs tan modestos, l'Stock City i el Blackpool, poguessin jugar primera divisió i a vegades fins i tot lluitar a la parada de la classificació. Però sobretot era el seu estil, era una persona que encarava molt el rival, era molt moderna en aquest sentit, li agradava molt encarar, molt professional, molt elegant, no l'expulsaven mai. Va allargar la seva carrera fins als anys, fins que tenia 50 anys, és a dir, no hi havia manera de retirar-se. Déu n'hi do. I es cuidava tant, tenia una ètica de treball que feia que fos molt respectat li van donar el títol de cert va estar a les dues primeres participacions a la selecció anglesa o mundial en 1950-1954 tot i que no li va acabar d'anar del tot bé amb la selecció anglesa però sí que va ser un futbolista que era com l'esportista ideal perquè era molt esportiu era molt elegant, era molt prim mirat es portava bé amb tothom, es portava bé amb la reialesa fins i tot tenia una història d'amor molt bonica que això agradava molt en aquella època i tant, doncs som-hi, què va passar? Doncs mira, amb 15 anys estava entrant a l'Stock City i per guanyar-se uns calerons va entrar com a ajudant de la persona que s'encarregava de cuidar l'estadi. Entrava, doncs, amb 15 anys treballava portant gallades d'aigua, netejant, ajudant a cuidar la jespa, i aquell primer dia que va entrar a treballar amb 15 anys va conèixer una noia de la seva edat que era la filla de l'entrenador. Llavors es van enamorar. La història d'amor, i a cap d'uns anys.

Amor de veritat, que no fos perquè el teu pare em faci titular, eh?

En aquell moment tothom deia que era perfecte, que era una història d'amor. Preciosa. Llavors, clar, en uns anys comencen a sortir, ell comença a ser entrenat pel seu sogre, i s'acaben casant, van tenir dues criatures, i clar, doncs va ser una història molt bonica, perquè van haver-hi molts anys que la família era tota molt de futbol, es portaven tot molt bé, la premsa de l'època ja feia fotografies, eren com. Saps aquella imatge de la família ideal, no? Molts joves van ser pares, per Nadal feien doncs aquests sopars en què venia la premsa, entrava el seu menjador, els feia fotografies, i era la imatge que diries, és la família ideal, no? Anava tot bé, anava tot bé, anava tot bé. Fins que va passar una cosa. Ai, què va passar? Fins que arriba el gir de guió que segurament ningú espera, eh? 1267, Stanley Matthews ja s'ha retirat i ara és entrenador. Entrenava al Port Vale, un equip de segona divisió, i com que ell era encara tan famós, el 67, a Port Vale, era cridat per jugar partits a l'estranger perquè la gent volia veure Stanley Matthews entrenador. I van fer una gira per l'est d'Europa, a l'altra banda del Taló de Ser, i van anar a Czechoslovakia a jugar uns partits. I, esclar, Port Vale, equip anglès, jugant a Czechoslovakia, els hi van posar un traductor, per traduir el txeca a l'anglès.

En aquest cas no era un traductor, era una traductora. Era la Mila, una txeca de 44 anys. Què va passar? Què va passar? Que Stanley Matthews i Mila es van enamorar, i aquí la prensa britànica va descobrir amb pànic que tornava de la Txekoslovàquia, de la Txekoslovàquia comunista, dient, en divorcio, s'acaba la història d'amor amb la Betty, amb la meva dona, perquè em vull casar amb una traductora txekoslovaka. Recordem Guerra Freda, al Regne Unit, òbviament, una banda, txekoslovaka comunista, l'altra. Llavors, clar, la premsa britànica els va començar a pressionar, que era una vergonya, que era una indecència, tampoc semblava que es portés molt bé el tema txekoslovaka, però ells van insistir que era amor pur, van aconseguir el divorci i es van casar. I per follir una miqueta de la pressió mediàtica es van anar a viure a Malta, on van estar vivint a l'hora del mar mentre s'internava aquí a Pismenorça i fins i tot després van anar fins a Sud-àfrica i Canadà per fugir d'aquesta pressió perquè la gent no suportava que haguessin trencat aquesta història d'amor que ells van jurar i per jurar que era amor de veritat de fet quan va morir ella per una malaltia amb 76 anys no va a aixecar cap i va quedar tan trist per la mort de la seva dona que al cap de poc també va morir és una història diferent encara hi ha un gir aquí ve el gir

de Guiobó que la Mila era traductora. Era una de les seves dues feines. Tenia una segona feina. Quina creus que era la segona feina de la dona? No ho sé. Era espia dels serveis secrets jocoslovaks, que treballaven d'embrasset amb el casc de bé soviètic. Per tant, era una espia comunista que traia informació de les persones a les quals traduïa. Llavors, quan els serveis britànics, el meu faix va descobrir que el seu esportista més gloriós es casava amb una espia comunista, van alertar tothom, va arribar a la premsa i estan-li mates, però això et va haver de fugir una miqueta, perquè va insistir. No m'importa la feina que ha tingut la ideologia perquè ha espiat, estem enamorats de veritat. I li deia, no, no, és que només se't vol per acostar-se i treure't informació. I potser per demostrar que no era per això i que era amor de veritat, van anar a viure a llocs tan llunyans com un poble de Canadà o Malta. I en aquest cas, per tant, si ella va voler realment espiar, no ho va aconseguir, però els dos van insistir fins als darrers dies que, malgrat que ella era espia de veritat, era una història d'amor de veritat, verdadera, la segona història d'amor del primer guanyador de la pilotadora. Com sempre aquí,

girs de guió, tants com vulguem, amb Toni Padilla. Tu creus que s'estimaven,

la Vera i l'Stanley? Jo crec que sí, jo vull creure en l'amor.

Jo també, jo també. Tot i així, abans no t'escapis, t'he de fer la pregunta. Pots respondre de dues maneres. Tu qui creus que guanyarà dels tres que sembla que apunten a pilota d'or? O qui creus que la mereix? Pots respondre a qualsevol de les dues o les dues?

Jo ara, pel que diuen, me'n sumo que potser serà Harry Kane. Si guanya qualsevol altra, m'ho creuré. Que juga a casa, no? Avui, clar. És a Londres, sí. I és cert que ara juga a Munica, a Baviera, però els anglesos veuen això en un senyal que potser és Harry Kane l'escollit. No guanya cap anglès des de l'any 2001, que va guanyar Michael Owen. Però sembla ser que podria ser l'any de Harry Kane, però si és la minsa la agrarem i endavant. Crec que és Harry Kane. Però a mi m'hauria agradat, i si jo fos el delegat, jo hauria votat a Pau Cobercer. Estic molt sol amb això, però evitar gols és tan important com marcar-los. El Mundial de Pau Cobercer va ser perfecte, evita la darrera jugada a la final que marquin els argentins, l'actuació va ser increïble, amb el Barça ha estat un nivell també molt alt durant tota la temporada, sense que baixades de nivell, i de tant en tant que guanyi un defensa crec que pot estar bé. Però ja sabem que no està ni en el top 10 en la defensa de l'Estanyol. El Matius on jugava? En quina posició? En aquella època era extrem, davantero. Davanter. D'adfensors només ha guanyat una a la història, el dos, Franz Beckenbauer i Fabio Cannavaro, el 2006. Sí, sí, o marques gols o no ets ningú. I porters tampoc no acaben a guanyar. Llavors, bé, la dictadura del golejador.

El soviètic Leb Yashin, no? Yashin va guanyar-ne, sí. Va guanyar una, crec que és l'únic porter, el soviètic, que ni deien l'aranya negra. Sí, sí. Aquesta és una altra història. Gràcies, Toni. Una abraçada. Bona nit.