
Amigues: "La gran estafa del sistema és fer-nos creure que no ho som"
Fem una taula rodona d'amigues per parlar-ne amb Laura Nadal, estudiant de l'Institut del Teatre; Joana Subirats, compositora, productora musical i membre d'Al·lèrgiques al Pol·len; Estel Solé, escriptora i actriu, i Sílvia Soler, escriptora.
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Qui té una amiga té un tresor.
És una dita popular que ens ve a tomb perquè avui volem parlar d'amistat femenina. Durant molts anys ha circulat el mite patriarcal que és impossible que les dones siguem amigues perquè només competim i ens envegem. Per contra, la filòsofa Marina Garcés defensa que l'amistat entre dones és un espai incontrolable de resistència i suport mútu que l'ideal masculí ha intentat sempre desmuntar. Nosaltres ho exposem avui a quatre dones de diferents edats perquè ens expliquin la seva experiència d'amistat femenina que tanta literatura ha generat. A Catalunya Ràdio,
les dones i els dies, amb Roser Pereira.
On són les meves noies, on són les meves noies, crida la cantant nord-americana, actriu i rapera Lizzo en aquest himne descarat sobre l'amistat femenina.
Si us sembla, ens unim a ella i brindem amb aquesta cançó per l'amistat entre dones que esperem mai pugui substituir la intel·ligència artificial.
Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.
No era com abans, no s'hi va jurar.
Avui fem una taula rodona d'amigues, que bonic, amigues de diferents edats, amb bagatges, històries també diferents, per posar en valor el vincle entre dones i perquè mai més ens diguin que no sabem cuidar les amistats. Laura Nadal, estudiant de l'Institut del Teatre, bona nit. Bona nit. Quantes bones amigues tens?
Ostres, doncs no les he comptades, però aviam, així com germanes, quatre o cinc, segur. Sí? Sí. Bueno, està bé. Sí, no està mal. Joana Sobirats,
compositora, productora musical i membre de l'Èrgiques al Polen. Et deu sonar la cançó? Una mica. Bona nit. Bona nit. Què és per tu una bona amiga?
Algú amb qui et pots enfadar i et saps enfadar.
Ens val. I quants tipus d'amigues diries que hi ha? Uf, jo què sé. Moltíssimes. Infinits, infinits. Per cada ocasió. Cada amistat, sí, cada una és diferent. Estel Soler, escriptora i actriu, bona nit. Molt bona nit. Les amigues són la xarxa que en sosté o a alguns els agrada dir que és la família que tries? Absolutament. Sí? Sí. I jo crec que,
com deies a l'encapçalament, una de les grans estafes del sistema que ens han fet empassar les dones és aquest discurs que convenia que no ens relacionéssim massa justament pel poder que podem tenir quan estem unides. Quan compartim i diem que el personal és polític, si ens comuniquem resulta que ens podem activar i lluitar. I jo he sigut durant massa de temps d'aquelles que deien que només tenien amics homes perquè. Ens entenen més, som més nobles, i la meva gran patacada, ben bé fa una dècada, quan obro els ulls a aquesta realitat i dic, no, no era literalment al revés.
Molt bé. Sílvia Soler, escriptora, periodista, bona nit. Bona nit. De què parlen les amigues?
Doncs crec que de tot. Tu quantes n'hi tens? Perquè crec que en tens un munt. Jo en tinc moltíssimes perquè també tinc molts anys i llavors he anat acumulant, que vol dir que les cuido bé, eh, també. Exacte. Però en tinc moltíssimes, sí, moltíssimes. Amb diferents graduacions, és a dir he entès el que volies dir, com germanes unes quantes, bones amigues unes altres quantes, després m'agrada molt amb els anys haver après que hi ha algunes amigues amb qui m'agrada anar a comprar, amb d'altres que m'agrada plorar, amb d'altres que m'agrada anar d'excursió, i en diferents àmbits, diguéssim, no? I què m'havies preguntat? Això és una cosa. No, no, de què parlen les amigues? Ah, no, anava a dir que sí, que jo crec que les amigues. Si són bones amigues poden parlar de tot, però jo crec que les dones, no sé si per raons naturals o de construcció cultural o per totes dues coses, parlem molt d'emocions. Anava a dir molt més que els homes, això és obvi, i ells ho perden, diguéssim, i crec que això està molt bé poder parlar d'emocions, sí, crec que en parlem molt.
¿I creus que l'amistat caduca, es transforma, es va perdent pel camí
o una mica de tot? Hi ha de tot. Hi ha de tot. Jo conservo amigues de la infància, de l'adolescència, després amigues que vaig fer quan ja em pensava que no faria noves amigues, que això està molt bé quan tens, jo què sé, 45 anys i penses, les amigues que tinc ja són les bones amigues. Fins al final. No, resulta que la vida et reserva els 50 anys fer-te molt amiga d'una dona que no esperaves que arribés i per tant en dintre de totes les èpoques ara és veritat que de les de la infància, l'adolescència i la joventut doncs algunes s'han anat perdent la majoria de forma molt natural perquè la vida ens ha dut per camins diferents alguna en el meu cas molt poquetes per dir una perquè hi ha hagut un distanciament, un conflicte. Però en general jo soc bastant de cuidar les amistats, sí.
Perfecte. Doncs ara comencem per la definició de l'amistat, que és per vosaltres l'amistat. Qui vulgui, eh? Aviam,
pot sonar una mica naïf el tòpic que dèiem abans que és un tresor, però m'hi agafo en el sentit que per mi és un valor incalculable i per mi està al capdamunt de la piràmide de les coses que necessito, que vull. Tant rebre com oferir, no? Per mi, amb el temps justament, com que he anat entenent que l'amistat l'havíem de posar al centre, jo sempre, i a partir de fa un temps encara més, té el mateix valor que una parella, ho ha d'estar al mateix nivell que una parella. Ens adonem que el món no està construït d'aquesta manera, no? Perquè, per posar un exemple. Tu li dius a una parella, aquest any les úniques vacances que tinc les vull fer amb tal amiga i volarà el sistema pels aires, no? I això ens fa pensar que poc establert que està aquest valor de l'amistat, no? Però per mi és de l'un, dos, tres de les prioritats de la meva vida.
Per tant, diríem que és quasi ben més important que les relacions de parella, o no necessàriament, o igual.
Absolutament, i per mi hi ha un calcom de noblesa, i no sé com dir-t'ho, de garantia, de bellesa també, de solidesa, que no hi és en les relacions de parella. Cada vegada menys, et diria. És a dir, que pel tipus de de societat que estem construint, la societat que tenim ara posa més en relleu el valor de l'amistat que la inconsistència de les relacions de parella.
I en aquest sentit, per exemple, quan necessiteu parlar amb algú d'alguna cosa important, aneu a la parella o a les amigues?
Clar, és que depèn. Per mi l'amistat, com per definir-ho d'alguna manera, ha de ser. Un espai on jo pugui ser vulnerable. No vol dir que ens haguem de passar el dia plorant amb les amigues, però jo per sortir de festa i fer virgaries necessito algú que em cuidi quan soc vulnerable, també, per exemple. I per mi és molt important, sí, no jerarquitzar parella i amistats i poder ser vulnerable, no? I poder tenir totes les converses necessàries, parlar de tots els temes necessaris, no? Una mica seria l'ítem principal. Hi ha caràcters, però.
Perquè, Laura, amb aquest tema que has dit de vulnerable, no sé, també tots penseu el mateix. Les amistats masculines no es permeten ser vulnerables, per exemple, és una cosa com més superficial, fan més broma, i en canvi nosaltres sí que és un espai on ens podem mostrar més vulnerables i ells no, pel tema aquest que això de plorar no és molt masculí, no ho sé, jo ara aquí.
Clar, és que això depèn molt de l'entorn en el que tu et trobis. Jo, per exemple, soc una persona del col·lectiu, molt del col·lectiu, el meu entorn també, llavors les masculinitats amb les que jo m'he quedat envoltant no són, diguéssim, molt de pedra i sí que puc parlar molt d'emocions. Però, no sé, quan tinc problemes amb el meu cos, qui més m'entendrà seran amigues que tenen un cos similar al meu. També com ens relacionem amb les nostres famílies, sempre m'han acompanyat molt millor i han entès molt millor les meves amigues. El síndrome de la salvadora, tots aquests tràmits que anem passant al llarg de la vida, al final són elles qui comprenen profundament les responsabilitats que tenim com a dona.
Puc fer un incís? Jo crec que l'amistat entre dones és natural i l'amistat amb homes, sent dones, és construïda, és viable i pot arribar a ser tan bona com amb una dona. Però penso que és una cosa construïda, una construcció, perquè no hi ha aquesta experiència que deies ara, aquest mirall de reconèixer-te en certes coses.
Continuem amb la ronda. Joana Subirats, què és per tu l'amistat?
Hosti, per mi ho heu definit molt bé, crec que jo no ho hauria sabut fer d'aquesta manera, però afegiré que jo fa poc que m'he independitzat amb dues amigues molt amigues, i he descobert que l'amistat també és un lloc on veure't reflectida i on aprendre i veure't com ets d'alguna manera et fan de mirall o el fet de conviure molt amb amigues i com de conèixer-te molt en un entorn això de convivència et fa com adonar-te de moltes coses teves que no coneixies i que no sabies i alhora també conèixer molt l'altre i per això he dit abans d'enfadar-se entre cometes perquè crec que sí que és veritat que. L'amistat ha de passar també per poder enfrontar-te al conflicte i per poder trencar amb l'esposa, a parlar de coses, com a dir el que veus en l'altre que no t'agrada i alhora que l'altre et pugui dir el que veu en tu. I d'aquesta manera crec que també és un espai d'aprenentatge molt gran, l'amistat. Jo ho veig així. I tu, Sílvia?
Jo he d'aportar una perspectiva diferent que suposo que per això soc aquí. A veure, jo tinc una relació de parella que supera els 35, em sembla, anys, i per. Per tant, per mi la parella està clarament en el primer lloc. No em refereixo al primer lloc de suport, de sentir-me en el meu lloc, diguéssim. El que comparteixo amb la parella no ho comparteixo crec que gairebé amb ningú, potser amb els meus germans. També tinc una família, els meus germans, una família una mica més extensa que, gràcies a Déu, està molt bé. I llavors també és un gran suport per mi. Per tant, per mi, les amigues sempre han estat un plus. I no ho dic amb mal to, al revés, ho dic amb molt bon to, però vull dir, fins i tot quan l'essencial funciona, les amigues han estat aquest plus per plorar, per riure, per riure molt, per exemple, amb les amigues.
Rius més amb les amigues que amb la parella?
Sí, per mi, veus, l'amistat femenina té molt d'aquesta part de gaudir, sí, absolutament, de disfrutar, de riure, d'esvergir-te, d'estar totalment alliberada de qualsevol mania ni de qualsevol prejudici, vull dir que ho trobo un espai no només segur, que dèieu vosaltres, sinó molt relaxat, que per mi també és molt important.
Abans de sortir de casa et va dir que es quedaria, que es quedaria. Però és el teu aniversari i no t'ha dit res. Dius que plores, però t'estan catampant. Dius que plores, que no vols fer-te gran. Dius que plores, tothom t'està esperant, que si no ve no sortiràs.
Sou molt exigents amb les amigues? És a dir, a les amigues els demaneu o exigiu allò, una amistat incondicional o no? Jo no. Jo no.
I de fet a mi m'abovia molt quan em sento en un moment així. Crec que per això està molt bé tenir més d'una amiga, no? I com per entendre que cadascú té les seves prioritats i que. Has de saber com trobar el teu espai i com no generar una dependència molt forta cap a les teves amigues ni cap a la teva parella. És que jo crec que és
l'única manera de construir, que una amistat duri molts anys, diguéssim, perquè si no és gairebé impossible, o sigui, hi ha d'haver-hi. Mira, no sé qui era que deia, la fórmula ideal per qualsevol relació és respecte més afecte, i jo trobo que funciona molt, perquè jo respecto molt la distància que et marca cada amiga en cada moment.
I sou d'amistats llargues, curtes, a més a més, no sé, sou de colla, i us tinc les amigues de la colla de la infància, després de l'institut. De la universitat o del poble o de l'estiu. Algú vol explicar alguna cosa?
En el meu cas estic en un procés no sé si una mica de dol, però de. Reconeixer que són les amistats, perquè jo vinc de Sant Narcís, que és un barri de Girona, amb el seu centre cívic i la seva rutina, i per mi l'amistat era compartir la rutina, compartir la vida absolutament, i el venir a viure a Barcelona sense elles ha provocat un sentiment profund de solitud i. Perquè tot i que jo aquí he fet molt bones amigues, i algunes molt millors de les que tenia a Girona, la veritat, o sigui, en termes de com em cuiden, com ens sostenim, com ens acompanyem i com ens divertim, superen el que jo m'esperava les de Girona estaven com mitificades i clar, ara és com que estic en una època de reestructurar i dir no, no, és que tenir amigues amb qui quedes de tu a tu de manera individual no és estar sola, no tenir colla no és estar sola i això si vens d'un patró costa molt d'assumir.
Per mi al final, jo crec que soc molt flexible i ho visc amb molt d'agraïment, ningú té per què donar-me minuts, atenció, cures, per tant tot el que rebo és un plus en aquest sentit, aleshores per mi la gran definició d'amistat és aquella persona que no et trairà, més enllà d'això, Amb els anys, aviat en faré 40, he anat entenent que per mi hi ha amistats que poden quedar-se en pausa durant un temps perquè la vida et porta a anar per altres camins, però són persones que tu les guardes dins i vas pensant amb les xarxes socials i amb tot ara i podem tenir relació, però que si un dia et truquen i et diuen tinc un problema. Mira, és que m'emociono tot. O saben que jo el tinc, o elles el tenen, i jo hi seré, i sé que elles hi seran. Aleshores, no és tan important la intensitat, potser és més infantil, no, aquesta cosa d'abans que dèiem de ser-hi tota hora, tot moment. Això pot ser més angoixant, en canvi, està bé que volem que fem les nostres vides, però saber qui serà quan toca, qui es mullarà per tu, també, per mi, una desviació del tema seria com de valentes són les amigues dones i com no ho són tant els homes, en aquest sentit. I per tant, per mi la frontisa és si et traeixen o no et traeixen. Podríem entrar a què vol dir trair, però el gran valor de l'amistat per mi és no haver de qüestionar això.
Posa'm un exemple de per què ells no són tan valents o perquè s'entengui.
Mira, vaig fer un article fa uns mesos sobre això, també un altre enganyifa del sistema. Fixeu-vos que la valentia que ens ha venut el sistema és una valentia molt atribuïble als homes. I així ens ho hem passat des de petites. Els contes, ja no? El Joan sense por s'enfronta als monstres, travessa boscos. I després tot el que ens hem empassat de valentia masculina són coses molt físiques. Puja't a la muntanya, baixa pel riu, fa, no sé, es paleologia. Coses molt físiques. Però què passa amb la valentia emocional? Que bàsicament la sostenim les dones. Que covards que són ells. A l'hora de parlar d'emocions, a l'hora de dir et vull deixar, per exemple. Com allargassen situacions per nosaltres. I en canvi, el món llua la valentia masculina, és a dir, la valentia física, i que poc valor que dona la societat a la nostra valentia emocional que mou la societat.
Bueno, i que ens atrevim a dir-nos unes coses, o sigui, a mi les notícies més importants o les converses més dures les he tingut amb amigues que m'han dit, sou aquí, que t'he d'explicar una cosa, agradable o desagradable. Són més valentes. Sí, i també, bueno, perquè parlem molt entre nosaltres, ens agradi o no, tothom coneix el típic cas de. Banyes, enrotllamentes que l'hem sabut per l'amiga o per l'altra, diguéssim. La Lucía Ligmaier parla d'aquest disdú comú que tenim, que les ties parlem entre nosaltres i això genera una fortalesa impressionant.
Clar, a mi m'esteu sorprenent desagradablement per dir-ho així. No, perquè jo pensava que això era propi dels homes de la meva generació. I que ara les coses havien millorat i havien canviat. I veig que no gaire.
No gaire. Jo penso en la línia del que deies abans, Joana. Justament un altre valor de l'amistat amb les dones, per la meva experiència, però crec que els percentatges anirien bastant per aquí en termes generals, és que una amistat amb una dona es pot refer davant un conflicte. Als homes els costa més, precisament perquè el patriarcat, entre altres coses, els ha robat un dret que no tots volen treballar prou profundament, que és el dret d'emocionar-se, el dret de connectar amb les seves emocions i, per tant, el dret de ser valents emocionalment. Així que una persona que està més treballada en aquest sentit, ergo les dones, podem ser més capaces d'entendre, de baixar, de no crispar-nos i d'afrontar un conflicte amb una manera que ens pugui aportar més solucions. Amb un home, i m'acabo de trobar, amb una amistat masculina, Quan esclata un conflicte tens més números que es trenqui aquella amistat.
Que a vegades les merdes del sistema m'aclaparan. Deixo de sentir-me jo. La lluna em consola quan tot va fatal. Sap que estic anguixada i no es pas natural.
Sí, Bia, que hem tirat la cançó i no et volguis dir alguna cosa. Sí, volia dir. Així que abans d'entrar en un altre tema.
No, volia dir una cosa parlant d'aquesta diferència entre homes i dones, que, insisteixo, jo pensava que s'estava superant ja, però veig que no del tot. Jo, l'any 2005, vaig escriure una novel·la que es deia 39 més 1, imagina't si enfada. I hi havia un capítol que explicava això que la parella protagonista tenien una altra parella d'amics que se separaven i llavors les noies anaven a sopar amb ella i els homes anaven a sopar o es veien amb ell llavors quan es tornaven a trobar a casa els dos protagonistes ella deia doncs mira m'ha estat parlant de com li ha afectat de com es troba, de com ho superarà i al final li deia i vosaltres de què heu parlat? i ell deia no, no, nosaltres hem jugat a padel, no hem parlat de res. No ho puc creure. I molts amics meus em van dir, és exactament així, no ho has ni parodiat una mica,
és exactament així. Any 2005, no? Sí. Doncs molt bé, 20 anys després, l'any 2025, en un club de lectura l'any passat de la meva novel·la, una lectora em deia, mira. Vam perdre una criatura que esperàvem, ho comuniquem al xat, on hi ha els amics del meu marit i els meus. Doncs el meu marit se'n va a jugar al pàdel, ni gens menys això, i quan torna li dic, què tal, què t'ha dit l'altre? I diu, com que què m'ha dit? Nosaltres anàvem a jugar al pàdel, tal qual.
Però a més a més ho diuen convençuts, no n'hem parlat perquè el que volíem és que es distregués. Exacte, exacte.
Sí, absolutament habitatius. Ara van amb bici, també.
Exacte, és com. Jo m'he sorprès amb això, perquè estudiant la ment masculina, que m'interessa molt, perquè em deixa perplexa sovint, ells és com. Per poder parlar, han d'haver dit prèviament que queden per parlar d'aquell tema, si no, és, anem a fer la bici, el pàdel, les cerveses, i per tant, a parlar del futbol, tram, o el que sigui, si no hi ha una no ho sé, una conversa prèvia de. No estic bé, necessito parlar. No ho fan generalment en grup, ho fan de tu a tu. I com una cosa que els ha costat molt de demanar. És molt curiós això.
A veure, un altre tema que volíem encetar abans del que comentàveu. El dol de perdre amigues. Perquè clar, hem parlat de tot lo bo, ara no tan bo. No heu perdut gaire pel camí?
Jo algunes, la veritat. És molt dur, eh? He tingut una parella i he tingut moltes amigues, com si diguéssim. És molt dur perdre amigues. I amics. Et diria que amics més perquè. Costa més si tu demanes coses que passin, que és algo que just avui he estat a parlar amb una amiga, de com a vegades també els nois es desentenen emocionalment de les coses, tant en relacions de parella com en amistats, i no sé, et quedes amb una sensació com de. De sentir que estàs comunicant-te amb una persona que és totalment diferent a la que feies abans, i crec que amb amigues això no passa tant, o sigui, com que hi ha una responsabilitat emocional una mica més en el dol, en el que és un dol. Però bueno, o sigui, segueix sent complicat, evidentment.
Jo estic immersa justament en un dol d'amistat masculina, en aquest cas, i. D'una gran amistat i ho considero un, com deies, encara més dur que perdre amigues dones no n'he perdut en aquest sentit, però és un dol perquè per mi ha estat l'esfondrada d'una esperança, justament d'aquesta esperança també de l'amistat heterosexual possible. I fixa't que em dol especialment perquè en aquesta amic hi trobava tot allò que trobava en les amistats de les dones. Aquesta cura del dia a dia, parlàvem gairebé cinc dies a la setmana, com estàs, recordar coses que els homes sovint no recorden, tens aquesta visita al metge, com ha anat, aquesta reunió important, com t'has sentit, vols que t'acompanyi a tal lloc. Aleshores, ell sovint em deia, quan jo li donava les gràcies, que difícil trobar un home amb una amistat així, ella em deia, heu estat les dones, amigues meves, les que m'heu ensenyat a ser així. I per tant, ara, amb aquest dol, aquesta ruptura, penso, era veritat? Hi ha encara motiu per l'esperança? O era només una construcció, com dèiem abans, simulada, d'alguna manera?
Sí. Això és una pèrdua d'amistat, però també hi ha una cosa física, no? Que pot ser la mort d'alguna amiga, no sé si us ha arribat.
Jo estava pensant en això mentre parlàveu, perquè jo he perdut dues amigues, he perdut, vull dir que s'han mort, dues amigues, molt amigues, molt amigues. I és un, òbviament, és un dol tan profund que no es pot comparar, jo crec que no es pot comparar amb perdre una amistat, perquè hi ha un conflicte, perquè passen anys, o sigui, el que vulguis. Però jo, d'amistats que continuen vivint però que els he perdut, potser en podria dir dos o tres. I et dic una cosa, eh? El dol per la mort és molt més profund, molt més trist i molt més dolorós. Però l'altre m'ha mantingut el cap ocupat durant molt més temps. Totalment. Saps? Perquè quan es mor algú, fas aquest dol de pena. Sí. Però ja està. I en canvi l'altre, vinc a donar-hi voltes, i si ho hagués hagut de fer diferent, i si com és que ha pogut passar això, vull dir que no sé, eh?
És tortuós i també que no hi ha tan poc espai social per això, pel que dèiem abans. El dol d'una relació de parella, a més a més, te'l pots esperar. Vull dir, malgrat que tots diem, ai, m'agrada la història romàntica, vull estar per sempre amb aquesta persona, sospitem que algun dia potser no serà així. Però jo crec que en una amistat no hi ha lloc per aquest dol, no l'has imaginat, no l'has pogut preveure.
Que això provoca també aguantar relacions d'amistat que poden arribar a ser tòxiques a un nivell, o sigui, no, jo tinc un cas proper, que clar, jo parlàvem amb una amiga i dèiem, és que si això t'ho hagués fet una parella, quants anys fa, que no haguessis cardat el camp, saps? O sigui, el nivell de tolerància, ah, de cop. És infinit.
Parlem ara de. Diguem, siguem més combatives. Què en penseu d'aquests tòpics que diuen que les dones no sabem ni treballar juntes ni ser amigues perquè ens traiem els ulls?
Jo aquí sí que volia dir una cosa. Mira, no per descomptat que sí. No només sabem treballar juntes sinó que treballem molt bé juntes i per separat però hi ha una cosa que sí que penso que hem de dir que és al començament de tot has dit tradicionalment s'havia dit que les dones no podem ser amigues perquè competim que òbviament és una construcció i que ens tenim molta enveja és una construcció dirigida des de l'altre punt de vista és veritat ara. Sigui perquè ho hem après o perquè ens han influït les pel·lícules i els llibres i tot això, però jo trobo que és veritat.
I estic d'acord i estic d'acord amb el que ens cogui per un motiu també si hi ha 10 llocs de feina i els ocupen homes i un que és per una dona òbviament que si volem accedir totes les dones a aquell únic lloc de manera natural ens obliguen a la competència perquè ara amb la paritat hem anat millorant això però durant molts anys com no hem de competir si ens feu passar per aquest forat.
Jo no sé si heu llegit la tetralogia de l'Helena Ferrante, la tetralogia d'Anna Pons. Jo estic mirant la sèrie. És per mi, és la gran novela, o novela en aquest cas, sobre l'amistat femenina i a mi em va agradar moltíssim des de molts punts de vista, però especialment per aquest, perquè és una amistat. Que no és en absolut plàcida, ni la sororitat estaria per damunt de tot, hi ha una competència i uns desencontres molt importants, i jo trobo que és un gran retrat de l'amistat femenina.
Sí, sí, sí, i unes envejes, m'encanta, eh?
Digui, Joana, perquè tu, perdona, tu ets d'un grup de música, no? I a més a més sou amigues. Sí, jo puc desmentir-ho de que no sapiguem treballar perquè portem set anys. Treballant juntes, dir molt bé. Però jo potser no he viscut tant aquesta visió, com potser ja no l'he viscut tant, no me l'han posat tant a la cara, que les noies competim i tal, a nivell de pelis i tot això. Però el que penso és que, o sigui, el que sí que he vist molt és que els tios sí que competeixen molt i que és una cosa que també passa molt. O sigui, que estic molt d'acord amb el que tu dius, però que és veritat que també tinc molt al cap com imatges, i més, per exemple, pensant en música, eh, i en tema d'egos i tal, doncs crec que. He viscut quasi més casos de gent que conec entre tios de competència i tal, a nivell d'ego, que amb les ties. O sigui que sí que hi ha un punt de competició amb les ties, per això que dius que hi ha menys llocs i per tant, bueno, jo soc l'únic grup de rock de ties en català i a la que surt un altre grup, no?, doncs potser se t'encena una mica aquesta cosa, però molt ràpidament, o sigui, dius, o sigui, no té cap sentit. Però sí que amb tios potser he vist més com aquesta cosa, saps? de la competició i que potser ens hem passat el joc en aquest sentit i ho dic com algo positiu, com que hem entès que no, que no volem jugar aquesta cosa de la competició vull dir que al final, no sé discutiu molt o què? amb el grup? Bueno, o sigui, hem après a fer-ho. O sigui, mira, l'altre dia vam fer una reunió bastant important per decidir el nou setlist de Red Matat, que normalment aquestes reunions solien ser intenses així, i em vaig adonar de lo fàcil que era contradir-nos. Com dir això que acabes de dir em sembla la pitjor idea des d'un lloc de calma i que no ens porta a l'enfado sinó que és una discussió totalment sana i és com un nivell de confiança i de poder treballar i dir la teva sense dir si ara dic això l'altre es sentirà malament perquè es pensarà que la seva idea no és com que hem arribat a un nivell de confiança molt fort on ens podem dir les coses. Tal qual les pensem, evidentment amb respecte, però que és molt constructiu, sense ser destructiva, saps? Laura, hi vols dir alguna cosa?
Clar, jo avui acabo de signar papers per fundar una companyia productora de teatre amb la meva parella, que és una dona. Perquè portem diversos projectes compartint, no? Doncs ara et faig un vestuari, ara tu em fas la joventut, ara jo et faig la còria. O sigui, de cop, deixant de banda el tema de la parella, que cadascú tria treballar en parella o no, això també us ho podries mitificar, hi ha molt de tal. Però, ostres, a part d'amb ella, si podem treballar amb una escenògrafa, agafem una escenògrafa, perquè, no ho sé, és que se'm fa tot. Tan més fàcil i tan més fluid, és que no us ho sé com materialitzar molt en exemples, però jo preferiblement treballaria amb dones. O sigui, un nivell de responsabilitat i de compromís, per mi, impecables. I en el nostre cas, sí que discutim, mare de Déu, i amb uns nivells de bronca, però, bueno, és aquesta cosa que hi ha tanta capacitat, perquè hem hagut d'aprendre a comunicar-nos, que tal com puja, baixa, i tant com s'escalfa, refreda, saps? Davant, davant, davant. Sí.
Una pregunta, ¿a vegades heu sentit que una amistat pot ser una relació més intensa que no pas una romàntica? ¿No? Jo no sé si ho he sentit, però puc estar d'acord.
Més intensa. Jo és que en general, Luis, tot molt intensament. No et sabia destriar.
És a dir, que una relació d'amistat es convertís al final en una relació de parella. O a l'inrevés. Que comenci com un lliguer
i acabi sent una amistat o al revés. Sí, això segur. No et diré fàcil, però pot passar més que al revés. Si ets molt amic d'algú, de cop un dia adonar-te que és l'home de la teva vida o la dona de la teva vida ho veig més difícil. En canvi al revés, que una parella s'acabi i que doni lloc a una amistat, Jo ho he experimentat i no crec que. Ara, més intensament, no ho sé. Com deia ella, crec que és possible totalment, però jo personalment no sé si ho he experimentat.
Teniu més amics homes que dones o teniu més amigues dones que homes?
Jo he fet de cantar, sobretot, la balança cap a més amigues dones. Tinc alguns amics homes, molt bons amics, també. Però és que sabeu què em passa? Que sento tanta admiració per les dones, m'han mancat tants referents femenins durant tantes dècades, que ara em passa, per exemple, que conec una parella i penso, és que ella és un 10. Em passa molt. I acabo fent-me amiga o parelles d'amics m'acabo fent més amiga d'ella que és la parella afegida que no d'ell que era el meu amic i acabo teixint més confiança amb les dones perquè tinc menys crítiques per fer les amigues dones que els amics homes i els adoro i alguns estan fent una gran feina com a homes en general i com a homes amics però no puntuen tan alt.
Jo tinc més amigues dones que homes, però tinc molt bons amics homes, també, ho he de dir. Sí, ho he de dir. Trobo que són amistats diferents, en el meu cas, però igualment sòlides, o igualment fiables, o igualment tendres, l'adjectiu que vulguis posar-hi. Però tinc més amigues dones acumulades al llarg dels anys,
sí. Faig un matís. El que m'agrada, per exemple, de l'amistat amb els homes. És que a vegades m'agrada aquesta simplicitat que tenen quan tu estàs molt enterbolida en el sobrepensament femení. A vegades sí que és d'agrair aquest una resposta gairebé monosíl·laba, no? A vegades m'ajuda això, sí. Laura i Joana, igual?
Jo bastant igual d'homes i dones, crec. I en termes de treballar també m'he trobat amb O sigui, el món de la música aquí és bastant masculí i ara, més enllà d'al·lèrgiques, que sí que som sis noies, he treballat i estic treballant amb altra gent i amb nois i m'estic sentint molt còmoda. Crec que també hi ha un punt d'aprenentatge i com de. Com t'encares i amb qui esculls treballar, evidentment. Però, no sé, i amb el tema de les amistats també, com tinc molt bons amics, també és veritat que tinc amics que reconec molt aquests patrons, i llavors, simplement, ja sé què no he d'esperar d'aquestes persones, que crec que és una cosa que també és molt important. Això sí que és un aprenentatge. Aprendre a no esperar de certes persones coses, i és com que et salves una mica, i jo això ho estic fent molt per no. Generar conflictes en un punt C no em ve de gust simplement, doncs mira, si aquesta persona t'annoya o no, i és igual però com ja no m'està sé que no em donarà això o que no és això i jo ara no tinc energia per anar i dir-li doncs ja no m'ho espero i ja està, i no passa res i trobaré una altra persona amb qui sí que pugui fer això sí, jo estic una mica en
el mateix punt d'intentar no ser tan radical i exigir el 100% a tothom, saps? com anar endreçant una mica de quina manera et vincules amb cadascú. I en el meu cas és bastant equitatiu i a èpoques em relaciono més amb amics homes, també d'aquest perfil concret que us he comentat, però sí que és veritat que si he d'aixecar el telèfon, no sé si seran a qui trucaré primer segons el cas, però és bastant equilibrat.
Som a la recta final i us volem demanar una recomanació cultural que honori l'amistat femenina. Tu ja em comentaves una mica, Sílvia, que és l'amiga genial de l'Helena Ferrat i jo estic absolutament d'acord, tot i que no has llegit els llibres, però estic mirant la sèrie.
Són bastant imprescindibles, tot i que la sèrie està molt bé. Molt bé, la veritat és que sí. Però els llibres són bastant imprescindibles.
Molt bé. Doncs, Joana.
Diguis, diguis, Sílvia. Molt ràpid, jo volia defensar una opció que potser us semblarà molt estranya, però per la gent de la meva generació que ens estigui escoltant estic segura que estaran d'acord amb mi, que és que hi ha hagut productes culturals catalogats o etiquetats de frívols, de comercials, de pocs sustancials, tipus Sex and the City, que és de la meva època, que van fer un gran servei a la causa cultural. Perquè jo tenia amigues que no es plantejaven que podien anar a sopar amb amigues perquè anaven amb el marit i això no és l'edat mitjana estic parlant de quan jo era jove i aquestes dones amb la tonteria, amb el jajajaju però van obrir una porta i van dir que això es pot fer i que esteu la mar de bé i les dones ho van començar a fer i jo crec que també han tingut la seva importància.
Joana. Sí, la meva, de fet, no és Sex and the City, és com la nova versió, una mica, que es diu Girls, no sé si la coneixeu. Ah, sí, sí, clar. Per mi, és que és de les últimes sèries que m'he vist, i em sembla perfecta. I m'agrada molt perquè s'enfadan molt, també, entre elles, i com. I fan moltes coses malament, que crec que també és algo que s'atribueix molt a les noies i amb les amistats, com que som pros i com que sabem perfectament com comunicar les coses i com fer-ho bé, perquè tenim molta intel·ligència emocional. I justament en aquesta sèrie ho fan fatal en molts moments i m'agrada perquè també crec que ens hem de permetre com. No fer-ho bé i equivocar-nos i no sé, m'agrada molt. Laura i Este, ràpidament.
A mi m'agradaria molt recomanar una sèrie que es diu We Are Lady Parts de la Nida Mansur, que és una sèrie de comèdia on un grup de noies musulmanes, bueno, volen fer un grup de música punk i tot el que això representa, que a mi em va sobtar molt perquè vaig conèixer l'amistat en una altra religió, en una altra cultura i va ser un gran referent.
Molt ràpid, en teatre va ser un èxit es va fer aquí, podeu rescatar el text no sé si és en català, Les noies de Moswen Road que és un gran text teatral i jo acabo de recuperar i tornar-te a veure Big Little Lies que em sembla un gran referent de l'amistat entre dones mares en aquest cas
Doncs Laura Nadal, Joana Subirats, Estel Soler Sílvia Soler, moltes gràcies a totes per venir, bona nit A vosaltres, bona nit.
Ha arribat la nostra filòloga, editora i escriptora de Capçalera, l'Antònia Carré Pons. Bona nit.
Hola, bona nit. Com estàs? Doncs mira, com sempre encantada de ser aquí amb vosaltres, que m'agrada molt aquest programa. Que bé. Antònia, quina autora clàssica reivindiquem avui? Avui parlarem d'una escriptora que valora moltíssim l'amistat tant a la seva obra com a la seva vida. És una escriptora nord-americana que va créixer entre les aixades i la música. És una autora molt reconeguda als Estats Units que ara a Catalunya i en català comença a ser llegida com es mereix. Em refereixo a Willa Cather, que va ser una escriptora de gran èxit tant de públic com de crítica. William Faulkner i Truman Capote, per exemple, l'admiraven molt. M'ha cridat l'atenció això que dius de les aixades i la música. Què vols dir? Que és bonic. Doncs que mira, es va criar en una granja petita en un lloguerret de Nebraska. Els seus pares eren immigrants galesos que es van establir a l'oest americà a finals del segle XIX. I que van conquerir l'Oest, com molts d'altres immigrants, no amb escopetes i pistoles, sinó amb el treball diari als camps de Conreu i a les granges d'animals, és a dir, amb les aixades conreant la terra. Em queda clar el tema de les aixades, la música? Doncs que, per fer contraste amb això, la família de la Huila Càcer era culta. Les dues àvies, tant la materna com la paterna, sabien grec i llatí. I la música i el teatre van ser dues de les passions de
Huila Càcer des de jove, a banda de la literatura, esclar. I a les seves novel·les molt sovint hi ha música. Les protagonistes de vegades volen ser pianistes o cantants d'òpera. Els personatges moltes vegades van al teatre. Vull dir que la passió per la música es veu en tot el que ha escrit. Pel que dius, doncs, hi ha relació entre la vida de la Willa Cather i les seves novel·les. Naturalment. Totes les persones que escrivim, jo crec que fem servir la nostra vida, les nostres experiències, a la ficció, en més o menys mesura. Willa Cather dibuixa sempre uns personatges femenins de gran personalitat, que defugen el rol que la societat del segle XIX. De començaments del segle XX els tenia destinats i que gairebé sempre se'n surten. Això és important. Els seus personatges neixen en un llogueret petit de Nebraska, com ella, i acaben vivint en una gran ciutat, Chicago o Nova York, com va fer ella. Ella va néixer a Red Cloud, que és un llogueret petit de Nebraska, va estudiar a la Universitat de Pittsburgh, que és una localitat més gran, i després va acabar vivint a Nova York i vivint de la literatura. A la seva novel·la, La meva Antònia, hi ha un personatge que fa aquest mateix recorregut. Neix en un llogueret petit, viu a Pittsburgh i acaba a Nova York on triomfa com a advocat. És un home aquesta vegada i es diu Jim Barden.
Avui hem parlat de l'amistat en aquest programa. Com la valora ella, l'amistat? Doncs la Huila Càcer valora molt l'amistat, la té molt en compte, tant a la vida privada com a les novel·les. Va, comencem per la vida privada, que això sempre té més morbo. A Nova York va viure 40 anys amb una amiga seva, que es deia Edith Lewis, que també era la seva secretària. A veure, quina relació tenia amb aquesta amiga que li va donar suport durant tota la vida? Que eren amants, mira, jo no. Jo ja sí que sí, però. Sí, jo no ho sé, jo no ho sé. La Vivian Gornick, amb un text esplèndid que es diu La fi de la novela d'amor, diu que la Willa Cather era lesbiana, però cèl·liba, i argumenta que no va mantenir relacions sexuals amb la seva amiga aquesta amb qui va viure 40 anys, ni amb cap de les dones de qui es va enamorar per culpa dels prejudicis de l'època. I clar, jo em pregunto, i com ho sap ella? Vull dir que era casa seva i era el seu llit. Mira, deixem que les persones que ens escoltin pensin el que vulguin. El que sí que està clar és que va mantenir relacions d'amistat molt llargues amb dones a qui va dedicar alguna novel·la, com per exemple la Isabel Maclang, que era una dona rica, casada, la filla d'un jutge,
i que li dedica al Cant de la Losa, que és una de les seves novel·les importants. Amb aquesta dona van ser amigues tota la vida. Ella estava casada amb un senyor. Quina mena de relació tenien? Doncs, què sé jo. Deixem-les que facin el que vulguin. Exacte, deixem-les en pau.
I a les novel·les quin paper hi juga l'amistat?
Doncs l'amistat és fonamental en totes les novel·les de la Willa Cather. En totes les que va escriure hi ha homes i dones que són grans amics i que aquesta amistat els ajuda i els sosté durant tota la vida. Per exemple, la meva Antònia és la història de l'amistat entre un nen de 10 anys, en Jim Barden, el que he esmentat abans, i una nena de 14, que és l'Antònia. A pioners o pioners, l'amistat entre una noia que es diu Alexandra i un nano que és una mica més jove que ella, que es diu Carl, és un dels pilars de la novel·la. Sense l'amistat, les persones no podrien arribar a ser el que són. Aquest és el missatge que es desprèn de les novel·les de la Willa Cather, em sembla a mi. I se'n desprèn també un altre, que en els temps en què vivim em sembla que és fonamental de reivindicar. Quin? Doncs que els pobles es construeixen amb la solidaritat de les persones que hi van néixer i la de les persones que hi acaben d'arribar. I a mi em sembla que la solidaritat va de verset amb l'amistat.
Per qui no la conegui, quines són les grans novel·les de Willa Catherd?
Willa Cather va escriure tres noveles que formen el que s'ha anomenat la trilogia de la praderia. Són tres noveles ambientades a l'oest, la terra conquerida pels pioners que han arribat d'Europa i que l'han domesticada amb molt d'esforç amb les seves aixades. I en aquestes noveles hi parla dels grangers, dels camps de blat, de les pastures, de les granges de porc, de les vaques, etc. De tot un món que ella coneix molt bé perquè el va viure de petita. Les tres novel·les són Pioners o Pioners, que la va fer famosa i que ella reconeix com una de les seves millors novel·les, El cant de la Losa i després La meva Antònia, que va tenir una rebuda extraordinària quan es va publicar i que està considerada una obra mestra. I tot i que l'ambientació és similar, perquè passa a les praderies de l'oest americà, les tres novel·les són molt diferents l'una de les altres, perquè Willa Cather és una gran escriptora. Això va missa. Això va missa, sí. I ha estat reconeguda, no? Sí, sí, sí. A més, a mi em va sorprendre molt, perquè, clar, quan tu llegeixes trilogia de la praderia ambientades al mateix lloc, penses, ai, ai, ai, que m'explicarà la mateixa història amb els personatges canviats. Doncs no, no tenen res a veure.
I dius que a les seves novel·les hi brilla l'amistat, no? I sobretot la de les dones i també del paisatge.
Exacte, hi brilla el paisatge perquè és un personatge més. La Vivian Gornik diu que les descripcions del paisatge de la Willa Cather són molt sensuals i ella afegeix que són fins i tot sexuals. I jo crec que té raó. Llegeixes el començament de Pioners o Pioners, per exemple, i et trobes a Nebraska. Veus la neu, veus els carrers enfangats, sents el fred. Això ho dic jo, no la Vivian Gornick.
Sou molt freda en hebràs, o què? Sí, sí, sí. Jo no hi he estat mai, però això no ho puc dir.
Jo tampoc, però ho vius, ho llegeixes allà i ho vius. Que, per cert, la Vivian Gornick afirma una cosa molt interessant. Diu que el tema predilecte de la Willa Cather, en el fons, és la necessitat dels éssers humans d'assolir una vida plena. Perquè la Willa Cáceres té la convicció que en la persecució del coneixement del jo més profund de l'individu, En la lluita contra els elements que el distreuen del seu camí interior, del seu desig, hi ha glòria. Ella es va passar 30 anys escrivint contes i novel·les en què els personatges lluiten per saber com són ells mateixos, per saber qui són en realitat i per saber què volen fer amb la seva vida. N'hi ha que no se'n surten, però la majoria sí que se'n surten. Tenim una cita per acabar? Sí, una cita molt bonica que parla de l'amistat. L'Antònia li diu al Jim, quan tots dos ja passen dels 40 anys, li diu, no ho trobes meravellós, Jim, que hi hagi gent que puguin ser tan importants l'un per l'altre? No saps com me n'alegro que quan érem petits ens tinguéssim l'una a l'altra. Perquè això és l'amistat, tenir-se l'una a l'altra, saber que tens una persona en qui pots confiar.
Antoni Garripons, no podíem acabar millor. Quin missatge final més bonic.
Bonic i optimista, perquè amb els temps que corren s'ha de tenir esperança,
perquè si no anirem al sot. Gràcies, Antoni Garripons. Bona nit. Gràcies a vosaltres.
I hem arribat al punt final. Les dones i els dies el fem Mireia Aizar, Cèlia Forment, Albert Castellví, Helena Miquel, Pol Regàs i que us parla Roser Pereira Moragues. I demà, més, ens visitaran dues noies de menys de 25 anys que representen la generació més jove de la cuina catalana.
Compartíamos una casa al otro lado de la ciudad. Le hicimos un sitio a mi mala suerte y a sus pocas ganas de acertar Tú por mí, yo por ti, iremos juntas donde haya que ir Tú por mí, yo por ti, iremos juntas solo por ir.
Un día oscuro nos dio por andar, donde los malos tiran y dan. Siempre hay alguno con porquerías, siempre hay un día que levantar. Mucho cuidado con los cocodrilos, vienen despacio y nunca los ves. Se la comieron sonriendo tranquilos, yo me di cuenta.
Pienso en ti donde estés y si vuelves otra vez nos reiremos de este mal sueño con una taza de café. Yo que estuve en el lado salvaje digo que nunca pienso volver. Hasta Lurit se pasea con traje y ama a su novia desde los. Eremos juntas donde haya que ir Tú por mí, yo por ti Eremos juntas solo.