La història de la primera veu de Catalunya Ràdio als Estats Units: de Diana Popescu a Diana Negre

És una veu històrica de Catalunya Ràdio. Lídia Heredia, Diana Negra, Diana Negra, Lídia Heredia. Encantada.

He sentit parlar molt de tu, però ara et veig, estic encantada. De lluny, no, si jo l'he vista, però no n'hem parlat mai. No, exacte, exacte. És un honor i un plaer conèixer-nos aquí. Moltes gràcies. A veure si seguim. A veure. Que no sigui només una vegada. A veure si haurem d'agrair al Garriga que potser. Que us uneixi, que us uneixi. Que us uneixi.

Doncs fem un relleu, seguim passejant. Et sembla que passegem una mica per la teva ciutat, Diana? Clar que sí, clar que sí. La Lídia ens la coneixem, però la Diana aquí té una trajectòria llarga. No em perdo aquesta conversa, ho seguiré escoltant. Doncs Lídia, ens veiem a l'oficina i ens retrobem aviat. I tant, Diana, encantada. Doncs seguim, seguim en directe. És la tarda de Catalunya Ràdio, una tarda avui especial, i avui ens fa molta il·lusió saludar la primera veu que va pronunciar això. Catalunya Ràdio, Washington, Diana Negra. Catalunya Ràdio, Diana Negra, corresponsal entre el 86 i el 2004. Quins records, no? Molt temps, molt temps. Quantes vegades havies firmat així?

Doncs com quatre o cinc vegades cada dia, imagina't tu.

No sé si quan arriben moments d'eleccions i de més, a un li surt encara la vena de dir, ara em posaria a fer cròniques.

No, no, jo segueixo escrivint. Segueixes escrivint, eh? Escric per dues xarxes de diaris i escric dues cròniques d'opinió cada setmana.

O sigui que no hi ha jubilació que valgui aquí? O és que no vols jubilar-te? No, no vull jubilar.

Jo crec que jubilar-se de la feina és jubilar-se de la vida. Sí? Per mi. Per mi sí. Una cosa és treballar menys i l'altra cosa és no fer res.

Clar, no sé si podem dir l'edat que tens. Com què? Si podem dir l'edat que tens, perquè ja tens edat. Molta gent a la teva edat està jubilada.

Sí, sí, tinc molta edat per jubilar-me, però la coqueteria no m'ho permet dir.

Doncs no ho direm, no ho direm. No vull parlar gaire de política, perquè crec que tens una història molt interessant, però vaja, ja que som aquí. Som aquí per política. Què passarà demà?

Bé, que guanyaran els demòcrates és un 99,9%. La qüestió és per quan guanyaran. És a dir, el marge. Sí, el marge. La gent ja diu que poden guanyar 30 escons, 20 o 30 escons. Possiblement serà menys, però és que no necessitem més que 3 escons per agafar la majoria. I si els donen 20 o 30, fins a 3 són molts.

I creus que el país. Notarà un canvi si això passa? És a dir, que les coses aniran diferents? Perquè ara fa la sensació que aquí tot està molt revolucionat. I que la gent tampoc acaba d'entendre per què el president fa certes coses. La guerra de l'Iran, els arancels. Hòstia, ens agradaven els arancels però ens pugen els preus, no entenem res. Iràns són dolents però, hòstia, ens puja la gasolina, per què ho fem això, no?

Sí, evidentment, això és el que ha fet Trump molt impopular. Ara té una popularitat aproximadament entre el 28 i el 33% segons les enquestes. I és un home que tenia la probabilitat del 60-70% i això s'ha perdut molt ràpidament. Però clar, és interessant perquè ell no es pot tornar a presentar a eleccions. En teoria. No, no, no es pot tornar a presentar. Però va jugant amb la idea, ell, eh? Bé, però no, no, això. No passarà, això ho descartes. Home, tot és possible el que et pots imaginar, però pràcticament és impossible. Ell no es pot tornar a presentar, però el que està ara a les eleccions és ell. Clar. I a més, ell ara és molt impopular i està fent molt mal al partit, perquè ell dona constantment actes electorals. Com més apareix, menys vots hi ha pels republicans.

Això passarà demà. Clar, tu has vist passar molts presidents, no? El teu primer president aquí era Reagan? Sí, però Reagan era un president molt popular. Sí, però anava a dir que els has vist de tots colors.

Aquí has vist Reagan, has vist Bush, Obama, Clinton. Sí, el meu primer president va ser Reagan. Sí, quan vaig arribar estava el Reagan, que s'acabava de presentar la segona vegada de les eleccions. Jo, que no sabia molt, li demanava al meu home, que era americà, i si perd, diu, no, no, no pot perdre. I efectivament va guanyar tots els estats llevats de Washington, el 95% de la ciutat de Washington vota demòcrata i l'estat del seu rival a les eleccions. Va guanyar tot.

La gent es va familiaritzar molt amb la teva veu perquè ets més de 20 anys de corresponsalia aquí a Washington.

A més Washington dona per moltes cròniques cada dia.

Exacte, però ja que tenim l'ocasió de tenir-te aquí, també m'agradaria parlar una mica de tu en primera persona, perquè has tingut una vida bastant extraordinària, bastant allunyada de la vida de la gent més comú, perquè la teva vida d'entrada. Vull que et posem una veu que crec que et serà molt familiar i que també ha marcat molt la teva carrera.

Escolta'm aquesta veu.

Reconeixes aquesta veu? Valentín Popescu. Sí que el coneixes.

Home, malauradament el coneixia, sí. El coneixia perquè fa quatre anys que va morir.

Qui és Valentín Popescu? El teu germà. Sí, sí, sí.

I qui era Valentín Popescu? El corresponsal de la Vanguardia Bon. Alemanya. Alemanya, sí, sí, sí.

O sigui, us veu d'una família i crec que ell et va marcar també una mica aquest camí, no?

Sí, ell va dir, escolta, no et facis periodista per molt que ho hagis vist. Fes una altra cosa, és una feina. Per què? És una feina molt insegura i no saps mai on aniràs. I efectivament jo vaig estudiar Filosofia i vaig fer tres anys de professora de Filosofia. Però m'avorria moltíssim. I aleshores vaig entrar a la Vanguardia per traduir el New York Times. I ja vaig deixar les classes i me'n vaig quedar.

O sigui que el que vas veure tu que feia el teu germà et va atrapar.

Sí, sí, sí, sí. Quan vaig arribar estàvem tots dos asseguts a la mateixa redacció, una taula al costat de l'altra. Poc després el mon envia a Alemanya i em vaig quedar jo i després vaig. Bé, em vaig seguir.

Clar, la nostra audiència, els més veterans, et vincularan amb Washington, però hi ha dos països que han marcat, ara en deies un, Alemanya i també Romania.

És un país que et marca. No, no m'ha marcat per res. Tinc un nom romanès i vaig néixer a Romania, però tenia 8 mesos quan vam arribar a Barcelona. El primer que vaig aprendre a parlar, no sé si era castellà o català. Una vegada, quan tenia uns dos o tres anys, hi havia una persona que volia fer una veu infantil per una pel·lícula en espanyol. I eren amics del meu germà i els van dir, escolta, la teva germà no ho podria fer. I diu, però això és un accent català que no el podem posar. Però clar, tu dius Diana Popescu, segurament hi havia molta gent que no ho sabia. No, Popescu és com Pérez, en romanès. Popescu vol dir el fill del capellà, perquè els capellans són popes. Ah, mira. No, el meu pare no era capellà. No, no, ja, ja, ja. Però es veu que era molt prolífic perquè és l'apellit més popular del país.

Ah, mira, doncs això no ho sabia. El Barça va tenir un futbolista que es deia Popescu als anys 90. Sí, sí, és que és molt comú. I els teus pares per què van anar a Catalunya a viure?

Home, van tenir la bona idea de marxar quan es van veure l'Ejército Rojo, diguéssim, venint. O sigui, van fugir del comunisme. Bé, no van fugir de moment, però van dir, això, els russos aquí no sabem com venirà. Per si en cas, de moment marxem. I no vam tornar. I el canvi de nom teu de

Diana Popescu a Diana Negra, on es produeix?

És que la meva mare es deia Negreanu. I quan vaig començar a treballar a La Vanguardia, primer vaig treballar. No a La Vanguardia, al Telexpress. Estava l'Ivany Escofet de director. I me va dir, escolta, això de Diana Popescu sona molt. Va agafar un nom més català. I vaig agafar el nom de la meva mare, que era Negreanu, i el vaig convertir en Negre. Mira, i va fer fortuna, no? Sí, la meva mare em va portar sort. I amb el teu marit on us van conèixer? Us van conèixer a Alemanya? A Alemanya, jo era delegada de l'AEFA a Bonn i ell estava a l'ambaixada americana.

Clar, aquesta vida teva de corresponsal va viure molts moments. Ara fa res, un parell de mesos et vam trucar per recordar això que escoltarem ara. Ens demana Paz, Washington, Diana Negra, bona tarda de nou. Sí, bona tarda.

Un altre avió s'estava allà a la part occidental de l'estat de Pensilvània. Era també un avió gran.

Això és l'11 de setembre del 2001. És el record més bèstia

de tota la teva carrera? És el més bèstia. Va ser una cosa increïble. Estàvem construint una caseta fora de Washington i el meu home havia de veure l'arquitecte. I va sortir de casa quan s'estava allà el segon avió. I li vaig dir, escolta, això és un atac terrorista. I em va dir. Tu sempre exageres.

Encara va caure un altre. Ostres, ostres. Clar, vas viure moments així, molt bèsties com això, però també potser hi ha alguns oients dels més veterans que recordaran cròniques teves com aquesta de la mort de Xavier Cugat. Bon dia.

La mort i l'enterrament de Xavier Cugat ha estat a tots els diaris i programes de televisió americana aquest cap de setmana, on se'l presentava com un geni dels ritmes tropicals.

Hi ha hagut molt vincle entre Catalunya i els Estats Units, sempre, no? Figures importants que han estat aquí i que han també marcat la història dels dos països.

Sí, sí, sempre, evidentment. Però és molt estrany poder parlar d'un català, d'un nom català, com Xavier Cugat, des dels Estats Units. I va ser un gran plaer poder-ho fer. La música és important per tu, també? Sí, jo va ser, quan vaig deixar Catalunya Ràdio com a responsàlia normal, em vaig fer corresponsal de Catalunya Música. I era, sobretot, era música clàssica, però després va venir la crisi econòmica aquella tan terrible i van renunciar a les corresponsalies i a tot.

Mira, hem recuperat una crònica teva del 2008 fent això, de cronista cultural.

Amb tu, però, al blog parlem, sobretot, parlem de música clàssica. Avui, en concret, ens vols parlar de l'òpera de Nova York, però no de la Metropolitan Opera House.

No, te vull parlar de la City Opera de Nova York. Que és molt típica de Nova York.

Clar, la cultura en aquest país també és un altre dels elements que potser a vegades queden eclipsats perquè si trama això, trama allò, però aquí també passen moltes coses creatives.

És que això no és un país, això és un continent. Les dimensions d'aquest país són continentals, no en població, són 350 milions, Europa té molts més, però econòmicament compensa per la falta de població. I aquí hi ha de tot, hi ha gent amb molts diners, i després hi ha una altra cosa. Si us fixeu, ara que tenim candidats, o que tindrem candidats presidencials molt aviat, Em sorprèn molt des d'Europa veure que hi ha tan poca gent qualificada que es presenti als alts càrrecs polítics. Aquí, o allà, o a tot arreu. O a tot arreu, però aquí. Però aquí, un país tan gran, amb tantes possibilitats, i és molt difícil, es presenta quantitat de gent que, evidentment, no està qualificada.

Però, Diana, mira, per exemple, sopta molt perquè ara, mira, on som ara? De què estem envoltats? De museus? Sí, museus. No sé si els has visitat tots, els museus de la ciutat? Sí, sí, sí. Sí. Clar, la Fundació Smithsonian I a més hi ha una diferència.

A Washington és l'únic lloc del país on tots els museus són de franc. Això, això. Per sobre el govern federal. I és tot franc, tot de franc. I són uns museus fantàstics.

De fet, és un gran lloc, per exemple, no sé si la Marta i la Judita ens escolten, suposo que sí. Sí. Diana, per exemple, per tenir una cita. La gent queda als museus, com que no has de pagar. Sí, sí, clar. Doncs mira, escolta, quedem al Museu d'Art. I la gent es troba allà, i es coneixen allà, mentre van veient quadres o mentre van passejant. Sí.

I a la National Gallery ara fa temps que no hi he estat, la veritat és que va venir la pandèmia i no he tornat. Abans de la pandèmia, una de les escales que pujaves també és el Cris Adelí, amb una cosa impressionant.

Marta, no em diguis si jo dic que no tindria una cita en un museu. Tu n'has tingut alguna, en un museu? Sí, a la National Gallery.

Mira, nen, i al Cosmo Caixa no en tindries una? Sí, també, però el cosmocaixa és gratuït? Si ets client de cert banc, sí. De cert banc, no?

Si ets client de cert banc, sí que és gratuït. D'algun banc, que et puguis imaginar. Clar, aquí la gràcia és que tots els museus, o no tots, perquè n'hi ha alguns que són privats, però els principals museus són gratuïts, i per tant, sobte, això que deies, Diana, que hi hagi com poca preparació cultural per venir justament a la ciutat que té l'oferta cultural gratuïta més gran del país. Sí, sí, i molt bona. A més, és que és molt bona. Quin és el teu museu preferit de la ciutat? Si ara hi ha algú que diu, mira, jo aniré a Washington. Sí, la National Gallery. National Gallery, imperdible, no?

Sí, el que passa és que la National Gallery, a més, és molt interessant, perquè tenen molta més obra guardada als seus magatzems que no pas al museu. Així que la van canviant. Clar, poden anar renovant i sempre que hi vagis trobaràs alguna cosa que no hi era l'últim cop. I això està molt bé, és molt interessant.

I tant. Diana, escolta, ens ha fet molta il·lusió recuperar-te. Com veus el periodisme? El periodisme. Sí, creus que va en bona direcció? Mira, et faré una cita. A veure, si tu m'expliques el que significa la bona direcció. No ho sé. Espera, espera. Tinc aquí una cita. Els mitjans digitals han tallat el cap a la informació periodística. Això deia el teu germà. Sí, sí. I estàs d'acord que el món digital s'ha menjat una mica la nostra feina i les bones pràctiques?

Sí i no. És a dir, sí en principi. El que passa és que el món canvia. I crec que és una cosa que ens correspon a nosaltres, els que estem en la professió, fins i tot jo, que ja fa temps que en teoria ja no hi soc, trobar-li un nou lloc, adaptar-nos a la nova situació, perquè el que no podrem mantenir és la situació d'abans. Som nosaltres els que hem de canviar.

Doncs a peus del Museu d'Història Natural, amb aquest, això com es diu, aquesta estàtua és un visor, com es diu en català un visor, un búfal, no? Sí, és un búfal. Un búfal. Doncs a peus de les estàtues de búfals, a les portes del Museu d'Història Natural, Washington Diana Negra, moltes gràcies per acompanyar-nos, per passejar en aquest matí fresc però no fred. De novembre, que vagi molt bé i estarem pendents. I escolta, potser fem un truc demà de matinada, que farem un programa especial i tu que ets un expert en eleccions americanes, segur que ens pots ajudar a analitzar el que passa. Sí, sí, la gran qüestió és per quan. Això, això, el marge.

Sí, i a més, això no vol dir que d'aquí dos anys tornin a guanyar. El que pot passar en

aquests dos anys pot ser molt important. Tenim prou feina a veure què passa demà que per pensar ja en el 28. Diana, moltes gràcies. Igualment.