
La importància de la música a la pel·lícula "La bola negra"
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Abans de l'estrena Amb Sílvia Andrés.
Si hi ha una pel·lícula que reina a la cartellera és La bola negra, dirigida per Javi Calvo i Javi Ambrosi, coneguts com els Javis. S'ha convertit en el fenomen actual del cinema.
¿Quién fue tu hermano? ¿Y por qué escondiste?
Primer de tot, us vull situar. La pel·lícula entrelliga tres històries situades en diferents èpoques protagonitzades per tres homes. El títol que dona nom a la pel·lícula, La bola negra, és una obra inacabada del poeta i dramaturg espanyol Federico García Lorca. Un avís, la pel·lícula no va sobre Lorca, però l'esperit de Lorca la sobrevola. Per situar la figura del poeta andalús, hem conversat amb José Ramón López, professor del Departament de Filologia Espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens explica què se sap de la bola negra de l'Horca. Se'n conserven realment quatre pàgines?
En el cas de la bola negra, efectivament són quatre pàgines només el que es conserva. De fet, les dues primeres pàgines és el repertori, el dramatis personae, els personatges. Més de vint personatges que tenia en ment l'Orca. Coneixem per testimonis del Cipriano Ribas-Xerif, que és un director d'escena molt important de l'època. Ell va reproduir una conversa on l'Orca deia que li havia explicat una mica qual era l'argument d'aquesta obra. L'especificitat és que l'Orca decideix fer un drama social. On el tema de la homosexualitat, que està molt present també en altres moments de la seva obra, té un caràcter plenament directe, realista, crític i social. Per què l'orca fascina tant? Quan ens apropem a la figura de l'orca, inevitablement també entrem en un procés de mitificació constant que ha patit la seva figura des del començament. El mite del gitano, del folclore, de l'andalusisme I després ha estat el tractament de homosexualitat per la seva banda, un tema evidentment a l'època molt difícil de gestionar públicament i que efectivament acaba tenint un reflex en la seva obra. És a dir, el Lorca fa una cosa molt complicada. Que és capaç de conciliar un coneixement molt profund de la tradició clàssica de la literatura espanyola i universal amb corrents plenament d'avantguardes. Més enllà del mite, evidentment la mort de Lorca ha condicionat molt també la seva recepció, però la qualitat de la seva obra i el valor de la seva obra és inqüestionable. Escúchame.
Me llamo Rafael Rodríguez Rapun, y tengo 30 años. Alguien dejó a mi cargo algo que no puede perderse. Gracias, muchacho. ¿Quién? No me llames muchacho. El poeta que llevaba el grupo. No sé. Federico. Federico García Lorca.
La bola negra també estira el fil de la piedra oscura, obra escrita per Alberto Conejero, que ha participat en el guió amb els Javis.
El que fa l'Alberto Conejero en aquesta obra, que s'estrena el 2015, es plantejar la possibilitat de concloure, o una de les possibilitats de concloure, el text de la bola negra que l'Hortca va deixar inacabat. De fet, és una cosa que ell havia fet en una altra obra del Federico García Lorca, La comedia sin título, que de vegades també rep el títol del sueño de la vida. És a dir, no és tant proposar un tancament definitiu d'una obra que mai podrem saber que és el que hagués fet Lorca amb ella, sinó una vàrdia impossible.
La pel·lícula no va sobre l'orca, no és la pedra oscura, no se centra en la guerra civil espanyola. Tots aquests elements són punts de partida que els Javis utilitzen per crear el seu propi univers, una creació que gira al voltant del desig, la identitat i l'anhel d'uns homes que no podien expressar la seva sexualitat.
Este país tiene demasiadas historias de amor enterradas en los campos. Hay que arañar la tierra para que salgan, para que puedan existir más.
A la bola negra la música juga un paper clau. Imatge i música dialoguen per crear moments únics que atrapen per la seva força poètica. El responsable d'aquesta extraordinària banda sonora és el músic, compositor i productor Raúl Refri. El Raúl ens explica com és treballar amb Javier Calvo i Javier Ambrosi.
Maneres molt diferents d'abordar el contingut de la pel·lícula. És cert que el Javi Calvo és amb el que cada dia comentem cada nou pas. Jo crec que és molt explosiu el Javi Calvo. Però en canvi jo crec que el Javi Ambrosi té una visió global superinteressant. Jo crec que de vegades no interactua en el dia a dia com sí que ho fa el Javi Calvo, almenys en l'apartat de la música, però quan ja està sobre imatge i quan té una sensació del fluir de tota la pel·lícula, jo crec que aporta una visió que no havíem tingut abans.
Tota la pelicula ha estat una pelicula molt complexa, té molta música i la música ha de tenir el punt exacte d'emoció perquè si em passava crec que era massa i si em quedava curt tampoc empenyia la imatge suficient. No era una pelicula fàcil, jo crec que és una pelicula molt emocionant ja de per si, la història és molt emocionant i era complicat trobar el punt just. I després penso que aquesta muntanya russa que hem tingut, especialment amb l'Alberto a muntatge, amb l'Alberto i els Javis, en què ells treballaren en paral·lel mentre jo composava, va ser molt xulo però al mateix temps vaig haver de canviar moltes vegades l'estructura de les músiques perquè ells canviaven el muntatge i això és cert que en algun moment va ser desesperant. L'Alberto se'n recorda d'algun moment de crisi que vaig tenir de ja no sé què fer aquí.
El sueño va sobre el tiempo.
El preso que custodia se llama Rafael Rodríguez Rapuno. Quiero que le vigile. Cualquier información que nos dé puede sernos útil.
També explicar com ha enfocat la creació de la banda sonora d'aquesta pel·lícula amb tres històries tan diferents.
Penso que de vegades el més complex és trobar com desenvolupar un concepte. Un cop trobes el concepte, les coses van molt fluides. Sobre Guio, ja vaig parlar amb els Javis. Em semblava més interessant que els personatges tocaven instruments, que Sebastián tocava la trompeta, que Carlos tocava el piano, i en canvi Alberto era un personatge actual en crisi, que li costava relacionar-se, i que li costava relacionar-se amb el seu passat i amb ell mateix. Això em va definir i em va donar, jo crec, les eines per treballar el concepte de la banda sonora. Per un costat, Sebastián està molt basat en la part de vent-metall de l'orquesta, Carlos en piano i cordes, algo més clàssic, i en canvi Alberto és un personatge que treballa molt en aquest moment de crisi, per tant el silenci i la percussió fosca és el que il·lustra la seva història.
A la història de Granada hi ha una escena extraordinària que és el moment del ball catàrtic de la taverna. El compositor Raúl Refri recorda com es va construir.
Hi ha una seguidilla que vaig composar perquè canteix Maria Terremoto. Va donar moltes voltes. O sigui, en un principi jo crec que no volíem que fos una peça flamenca perquè podia ser redondant amb el moment, però no teníem gens clar lo de la introducció de Yerma, que això va ser una idea del Javi Calvo quan va escoltar una peça que vaig fer fa temps amb el Niño de Elcheva i al Javi li va encantar, em va dir ¿y si introducimos esto y que lo haga? El niño que está bailando en la taberna, con María, y que se establezca ya este diálogo casi de sueño, y yo creo que al final va ser quasi directament a Set que es va acabar de forjar el que succeía. Jo recordo que ja des de la lectura de guió que vam fer, ells volien que sortís. Els agrada molt que gent de l'equip sorti a la pel·lícula. Ja passava la Messias i torna a succeir aquí. I a la lectura de guió ja em van dir, si surts tocant al piano, al casino I després vam dir, ah, no, però millor puc sortir tocant al piano amb Nené, amb la Penélope. Però resulta que quan vaig començar a pensar en aquesta seguidilla, la veritat, de ser un hora. En honor a la veritat és que no se m'ocorria a ningú altre que pogués tocar de la manera que jo volia aquesta segrilla i per tant va ser un gust però em vaig veure com obligat a fer-ho jo també.
Soldadito español. El Raúl explicar com han treballat aquesta banda sonora, que no és massa habitual. La dinàmica de fer música
per pel·lícules, fent bandes sonores, es treballa molt quan el muntatge està tancat, perquè realment si el muntatge no està tancat és un maldecap. Els canvis de muntatge afecten molt a la música i tu pots haver composat algo que té una coherència sobre un muntatge concret i si te'l canvien la perds completament. Que sempre pot haver-hi canvis, però l'ideal i el que prefereixen molts compositors jo crec que és treballar sobre muntatge. Aquí no només vam treballar sobre el muntatge o verbes sinó que ja vaig començar a composar sobre guió i a ells els agrada molt inspirar-se en la música i em van demanar que comencés a composar coses mentre ells escrivien. Per exemple, el soldadito espanyol del principi, ells tenien clar que volien soldadito espanyol però no sabien com. I jo crec que vaig fer una composició ja molt semblant al que hi ha a la pel·lícula. Quan la van escoltar em van respondre, ostres, ja vemos com ha de ser el principi de la pel·lícula, a partir de la música.
Si hi ha un altre tret característic de La bola negra és aquesta cançó, que s'ha convertit en un fenomen.
El tema al cantar Guitarrica de la Fuente, Álvaro la Fuente, que a més fa el paper de Sebastián al film. La cançó sona en un dels moments més alegòrics de la pel·lícula. Per què la cançó és tan única?
Jo crec que és tan maca perquè està molt lligada a la història de la pel·lícula i perquè en aquest cas els Javis van tenir molt clar que volien que Guitarrica cantés la cançó. Però que no volien que fos una cançó que fos un bolet, un parèntesis, al mig de la pel·lícula, com passa de vegades, que de cop la cançó original de la pel·lícula doncs salta, salta i és una altra cosa. I quan l'Álvaro em va ensenyar el primer esbós, jo crec que em van donar tota la llibertat per refer els trossos que volgués, per posar-li les parts que em vingués de gust i al final penso que hi ha un lligam amb la pel·lícula, amb la història, la lletra que va fer l'Álvaro també està molt lligada al seu personatge. I després té un moment, el moment dels esquiadors, que per mi és un dels moments més emocionants de la pel·lícula.
El Raúl ja porta uns anys treballant amb ell i ens explica la qualitat artística de l'Álvaro.
L'Itària de la Fuente és un artista molt intuitiu. Jo el vaig conèixer fa quatre o cinc anys que vam començar a treballar plegats i portem moltes coses conjuntes. I des del primer moment em va semblar que formava part d'aquestes noves generacions que arriben molt preparades. Tenen una capacitat estètica tremenda i han escoltat molta música perquè tenen a l'abast moltíssima música. Jo crec que és algú que té un criteri, per mi, molt desenvolupat, tot i ser molt jove. És veritat que moltes vegades triguem molt a trobar el camí, perquè té molt clar el que vol, però a vegades costa com explicar-ho, però en el seu cap té la foto perfecta d'on vol arribar.
Un altre dels moments més especials és quan veiem ballar i sentim cantar Penélope Cruz. El Raúl recorda com van aconseguir que tot això, que aquests dos números, funcionessin.
La Penélope, en un principi, es va imaginar que el seu personatge el cantaria un altre i que ella faria un playback mentre es fes l'escena. I tant els avis com jo li vam insistir que havia de cantar ella. I crec que la vam convèncer, els avis li van dir "Raúl estarà contigo, te acompañará durante estos primeros momentos de ir probando y de encontrar el personaje". I així va ser, ens vam trobar a casa seva molts dies, perquè no era simplement cantar, era trobar quina veu tenia Nené. I un cop la va trobar, va arribar molt més lluny del que jo podia imaginar que era aquest personatge i em va donar mil eines, sens dubte, per poder fer els arranjaments que necessitava Nene. Un cop ella va trobar Nene, jo vaig treballar les cançons perquè tinguessin la potència i l'arranjament que necessitava aquest personatge.
Te han presentado socio en el casino y te han echado bola negra. ¿Y eso por qué? Bola negra. Bola negra. ¿Por qué te han echado la bola negra? ¿Qué te han dicho? Que soy homosexual.
La pel·lícula, els actors, la cançó i la banda sonora sonen per als Òscars. Encara queden molts mesos, però, com admet Raúl Refrí, tothom li recorda.
També és veritat que camino pel barri i jo que sé, vaig a comprar el pa i em diuen, bueno, a veure si et donen l'Òscar. O l'altre dia surt una dona que conec d'un restaurant també quan em veu passar. Escolta'm, que fort això dels Oscars! Tothom dona quasi per fet i és un camí molt llarg el que tenim per davant, queden moltes coses encara, però sí, veure que pot estar anomenada millor pel·lícula, la cançó, la banda sonora està super ben posicionada també ara mateix, però ja et dic, queden molts mesos, però anem pas a pas i de moment el més important és això, que està arribant la pel·lícula a la gent, la gent us esteu emocionant i això és el millor regal de tots.
Poca cosa més puc afegir, tan sols que si encara no heu vist La bola negra, aneu al cinema perquè és sense cap mena de dubte la pel·lícula del moment i qui sap si de l'any i sobretot gaudiu d'aquesta cuidada i delicada banda sonora.