El matí de Catalunya Ràdio

La llista musical de les cançons robades, amb Lluís Gavaldà

Durada: 7 min
13/11/2026
Lluís Gavaldà ens porta una selecció de "lletrocinis", és a dir, cançons signades per segons quins autors que no corresponen, ni molt menys, a l'auditoria real.
TRANSCRIPCIÓ

Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.

00:00

9 minuts seran les 12. Lluís Gabaldà, bon dia. Bon dia, guapo. Com va això? Bé. Bé, no? Bé, bé. Ha començat la campanya electoral,

00:07

ja, eh? Hòstia, tio, que. Hem de quedar mig minut abans, que ja es penya el propaganda. Quina enveja que em fas, tio, que has de seguir la campanya electoral, eh? Per això, per això. Qui fos tu? Oh, bueno. Res, avui et porto un recull de. No te n'has de veure, eh? Amb la campanya electoral, amb el que te diria. No busqueu segons d'allò, eh? Un recull de lletrocinis musicals, Ricard. Cançons robades. O sigui, les cançons es poden robar? Home, i tant! Sobretot si qui les signa, el seu suposat autor, resulta que no ha compost ni una sola nota ni ha escrit una sola paraula de la cançó.

00:44

O sigui, cançons signades per dues persones,

00:49

però que només se les ha fet una, no? Com yesterday, que posa l'anònima Carni, però la va fer tota sencera en Pol.

00:56

Bueno, és que no la fes tota sencera, és que el Lennon ni la va a escriure ni la canta ni tan sols hi toca cap instrument.

01:02

A veure, això és un pacte, no?, que es fa allà un comú acord i assigna mitges i és igual qui l'hagi fet.

01:09

Sí, i en aquest cas A veure, jo sé que qualsevol excusa per fotre els Beatles sempre la tinc, saps? Ja, ja ho sé. Però s'ha de reconèixer que aquí hi havia un pacte de cavallers perquè tots dos ja estaven d'acord i, per tant, no es pot dir que l'autoria estigui robada. Però, en els altres que et portaré, la cosa ja és una mica més delictiva.

01:29

Love me tender, love me sweet, never let me go. És que l'Elvis tenia aquestes balades d'Elvis. Home, te posa tonto, te posa tonto ron o no? Sí, et relaxa, et relaxa, no? Et relaxa i una altra cosa també, eh? Ja m'entens, no? Si et relaxes l'altre no funciona. L'altre no funciona.

01:53

Bueno, sí, que l'Elvis, molt bé, d'acord, cantar, cantava. El problema és que compondre no componia, però això sí, exigia constar com a coautor de la cançó. Això és bastant lleig, eh? Home, era com una espècie d'impost revolucionari, que encara es fa avui en dia, eh? La Madonna i molta gent que havies de pagar. O sigui, si tu vols que l'Elvis te canti una cançó teva, cap problema. La meitat de la cançó la poses al seu nom i llestos. I lo bo del cas és que l'autor real, el Ken Darby, que ningú el coneix, pobre, no surt ni com a coautor, perquè per qüestions fiscals va inscriure la seva part a nom de la seva dona, la Vera Madson.

02:34

O sigui, aquesta cançó està signada per dues persones i cap de les dues n'és l'autor real.

02:38

Exacte. Eh, hi ha casos pitjors, eh? Mira els Everly Brothers.

02:48

Don't want your love.

02:55

Com harmonitzaven. Qui és el lladre d'aquí? Aquí la cosa ja és més complicada perquè va de germans. Aquí hi ha la família pel mig. La cançó la va fer un dels Everly Brothers, el Don, que era el que feia les cançons, però en un acte fraternal, insospitat, va decidir posar el nom de son germà també perquè cobrés una guinalda. Això és bonic, no? Sí, sí que és bonic. Si no fos perquè uns anys més tard es va barallar. Allò que passa amb els germans, i el don va decidir esborrar el nom de son germà dels Crèdits. Això és lleig, llavors, ja. Home, és tan lleig que no es van dirigir la paraula la resta de la seva vida. I quan te dic que no es van dirigir la paraula, pensa que van anar a l'enterrament de sa mare. I tampoc es van dirigir la paraula, ni van parlar ni res, es van mirar als ulls, que la pobra, sa mare, vull dir, creu-me que s'ho mereixia, haver hagut de criar aquest parell de rondineigas. Pobres mares, Ricard, pobres mares, sempre patint. Sempre. Sí. Encara és més lleig el que va passar amb el teclista de Pink Floyd, el Rick Wright, amb una cançó d'un dels discos més venuts de la història del rock, el Dark Side of the Moon.

04:17

The Great Jake, The Sky. Oh yeah. It's Pink Floyd for you. Yeah. Yeah. From Catalonia Radio. No arrenca això, eh, per això.

04:28

No, perquè el rotllo va així, és que no arrenca, no acaba d'arrencar mai. Aquesta peça la va fer el pianista, i clar, els pianistes ja van d'aquest pal, que fins aquí tot bé, però l'home va decidir, com tu, que la cançó li quedava molt sossa, no? I diu, calla, saps què farem? Cridarem a una cantant, la Claire Torri, i li va dir, Claire, reina, fes quatre veuetes aquí en plan improvisat a veure com queda. I la Claire va fer això.

05:03

Home, això ja. Aquí hi ha veu,

05:08

aquí hi ha sentiment, eh? Aquí hi ha sentiment, sí, eh? Doncs el Rick Wright no en tenia gaire de sentiment, perquè li va donar 30 lliures, un copet a l'esquena, i va signar la cançó ell solet. La cançó la fa ella amb la seva veu, no? Sí, sí, doncs aquesta cançó va generar 40 milions de dòlars, només els primers 3 anys, i la Claire se va quedar, re, amb una mà davant i una mà darrere, que deia la Ferrusola. Així que al final va haver d'anar al jutge 30 anys més tard i aquest li va donar la raó a la Claire i li va atorgar el crèdit que es mereixia. Ara bé, que si hi ha un grup amb la mà trencada a l'hora d'apropiar-se a crèdits aliens, aquests són els Rolling Stones.

05:50

Aquesta tampoc és seva? Tampoc és seva, no, és del Ron Wood, que dius, bueno, aquest també era del Rolling, sí, però és que li van robar dos anys abans d'entrar al grup. Ja Gary Richards va ser com una espècie de l'anònima carne ahí, però sense cap pacte, o sigui, feien cançons amb altres, per exemple, feien cançons amb la Marianne Faithfull i no la posaven als crèdits i ja està, t'acabaven tan panxos.

06:24

Això és el Sister Morphing, nen. Mal rotllo de cançó. Això és de Rolling Stones, també.

06:28

Rolling Stones, també, però la lletra la va fer la Marianne Faithfull, que era la parella, la companya sentimental del Mick Jagger. Que va haver d'anar als tribunals per aconseguir que li donessin els crèdits. No va respectar ni la parella. Aquí no se respecta ningú. No hi ha calés pel mig, ni la parella, ni el germà, ni la mare que et va parir. Ara que he deixat pel final el cas més inquietant, eh? Perquè si estafes la família, mira, amb una mica de sort, entre neula i neula, el dinar de Nadal ho arregles. Però els Beach Boys, aquests sí que es van buscar la ruïna. Saps què van fer, Ricard? Van signar com a seva una cançó de Charles Manson. Estàs parlant de l'assassí? Sí, sí, Charles Manson, el mismo. O sigui, aquí hi ha, diguem-ne, que no em negaràs, que ja són ganes de buscar-te en amistats perilloses. Diuen que el Dennis Wilson, el bateria dels Beach Boys, que és el que es va apelancar als drets d'aquesta cançó, va estar tres mesos tancat a una cabana. Allà a la muntanya. No fos cas que anés a visitar el Charles Manson.

07:39

Doncs David, aquesta llista musical de cançons robades. Tens 10 segons, Garriga. Què faràs a la tarda?

07:43

A la tarda hem dedicat un redactor del programa a cadascuna de les entrevistes a Jordi Wild per veure quines coses en podem extreure. Més enllà dels titulars, com han estat aquestes entrevistes els tres candidats.

07:55

Ho seguirem a la tarda. Bon cap de setmana. Igualment, guapos. Adeu, adeu.

Àudios

Vídeos