La Mallorca que ja no existeix és la dèria de la Llucia Ramis

I m'atreveixo a dir que la Llucia Ramis també ha aixecat les celles quan ha sentit aquesta xifra. Llucia, bona tarda.

Bona tarda, exactament, t'ha estat així. Editala. Venga, edit. Què més en dius avui a part d'Alan? Avui m'agradaria convidar-vos al cinema, més específicament al Zoom's Edge i al Texas, tots dos a Barcelona, perquè avui a Hora Baixa s'estrena la pel·lícula Suportant el Paradís, de Marga Melià, autora també de les entrevistes que surten al llibre Suportant el Paradís, converses amb 20 artistes mallorquins, que ha publicat Lleonard Montaner, i que es presentarà avui al Zoom's Edge abans de la projecció del documental. Fa 15 anys, Marga Malià va parlar amb artistes molt reconeguts de Mallorca, com el pintor Miquel Barceló, l'escriptora Carme Riera, el dissenyador Miguel Adrobé, el director Agustí Villaronga, en aquell moment era viu, també amb escriptors, amb gent del cinema, amb fotògrafs, i tots parlen dels efectes que ha tengut el turisme de masses en la seva terra, com els ha afectat personalment i a la seva obra. Ja sabeu que és una de les meves àrees recurrents, la desfeta que implica aquest model turístic, aquest model econòmic, i l'impacte que té en la nostra cultura, en la nostra llengua, en la nostra societat, en el paisatge, en el medi ambient i, en definitiva, la identitat de les Balears. I no només de les Balears, sinó de tots aquells llocs que s'han venut barats el turisme de masses. Psicològicament, és trasbalsador sentir que ja no vius a ca teva encara que no t'hagis mogut del lloc. Quan parlem de gentrificació, t'endim a pensar que

és una expulsió física, que ja no pots permetre't viure a un pis perquè te n'han apujat tant el lloguer, per exemple, que has de canviar de barri. Però també hi ha una gentrificació que consisteix a sentir-te estranger perquè ja no reconeixes el que t'envolta. Perquè els comerços ja no estan adreçats a tu, pel tipus de producte que venen, per la llengua en què ho fan, sobretot pel preu, que no pots assumir, i no només els comerços i la restauració, els veïns, el paisatge, la desaparició dels teus punts de referència, fan que el que senties com a propi, com a ca teva, ja no ho sigui, ja no et sents a ca teva, perquè a ca teva al final no només és el pis o la casa mateix on vius, sinó que també ho són el barri, el veïnat, la ciutat, l'illa, bé, allà on vius i on has establert vincles. A la pel·lícula, Suportant el Paradís, per exemple, l'escriptor Tom Folserra, que també ja va morir, diu a l'entrevista que fa, en el moment que li fan entrevista, que fa més de 35 anys que no va al Port d'Andratx, on va passar la seva infantesa. O veiem l'actor Pep Tosà, que explica que ell evita molts llocs de Mallorca, com per exemple Magaluf o Serenal de Palma, I el documental, mentrestant, es veu en imatges de turistes en una golondrina fotografiant urbanitzacions feroxes vora la costa, construccions i més construccions,

o es veu una multitud de joves engatant-se de mala manera a zones de l'illa que han deixat perdre. I també recull aquest documental tot allò que han deixat perdre. Miquel Barceló, per exemple, explica tot el que veia sota la mar quan era petit, O l'artista Susi Gómez diu que Mallorca no és que ara sigui més rica, sinó que hi ha una part que enriqueix encara més alguns rics, però l'illa en general és més miserable. És un documental que fa mal perquè descriu molt bé el dolor que patim els illangs i cada vegada més persones a Catalunya, al País Valencià, a Màlaga, arran d'uns problemes als quals ara s'afegeix el de l'habitatge. És un dolor, una ràbia, una pena, que ve de presenciar la mort d'allò que estimes tant i d'una manera tan bèstia. Ens han dit sempre que vivim del turisme i que sense turisme érem pobres, i com diu Carme Riera a la pel·lícula, segur que el turisme ha donat molt. Però ho ha fet a un preu molt elevat. Ha donat molt a uns pocs que han anat concentrant la riquesa sense tenir en compte les conseqüències d'un creixement sense límits. Un creixement voràs que no en té mai prou i que dificulta que puguin desenvolupar-se altres activitats econòmiques. És com una profecia autocomplerta. De tant dir que vivint del turisme cada vegada hi ha menys opcions per viure una altra cosa. I aquestes entrevistes que Marc Gamelià va fer 15 anys enrere,

ara, quan les veus, fan por, perquè les imatges que les acompanyen són actuals, també hi ha nous testimonis actuals, que constaten que el creixement del turisme ha estat exponencial i ha arribat a nivells molt per damunt del que érem capaços d'imaginar fa 15 anys. És devastador, i per això jo veia el documental una mica com un descens als inferns de Dante, han convertit el paradís en un escenari dantesc. I per això vos convido avui als homsets, on també hi haurà un col·loqui previ a la projecció de Soportant el Paradís, o a l'Espai Texas fins al dia 4 de novembre, perquè aquest documental i aquest llibre no només retraten molt bé els mallorquins que ho fan, sinó que també fan que pensem en el turisme com a receptors, però també com a actors, i que siguem conscients de tot el que provoca.

Doncs aquesta és la dèria d'avui de la Llucia, que mentre l'explicava, ella parlant de Mallorca, jo estava pensant en l'última vegada que vaig anar a la Rambla, a Barcelona, que va ser perquè em van venir a veure uns amics de fora i volien veure la Rambla, però si no. Això ens passa.

Els agents que ens escoltin, que siguin de Barcelona, quan fa que no van al Parc Güell? O a la Barcelonata. Hi ha llocs que la gent que vivim a la ciutat, o la gent de Balears, que hem perdut. Hi ha llocs que, entre cometes, els hem regalat als turistes. És a dir, que ja ens fan mandra. Ens fa mandra el Parguell, ens fa mandra la Sagrada Família. El bote li fa mandra a les Rambles. Jo, perquè treballo a la Rambla Catalunya i no tinc més remei que estar allà, perquè tenim la redacció allà i, bueno, mira, encara trobes algun recup. I que és, com sempre,

una moneda amb dues cares, amb la cara i la creu, perquè després, a l'estiu, quan vas de viatge a alguna banda, potser estàs mirant un paisatge i penses, això que estic veient. ¿És de veritat o és que hi ha cartropedres untaculats i no hi ha ningú d'aquí? I penses, jo soc un d'ells, no?

Soc un d'ells, aquests que, quan anem apretats a l'autobús, penso, ostres, per què hi ha tants turistes en aquesta ciutat, no? És veritat, tot el que ens hem deixat perdre, olors i sabors, també és cert. Que els canvis, i el turisme al final és un canvi en la fesomia de les ciutats i dels paisatges, doncs a vegades també ens han fet guanyar coses, i jo crec que n'hem parlat moltes vegades a les dèries de la Llucia del turisme, o de l'habitatge, o de moltes altres coses, i aquí sempre, amb el tema del turisme, segurament ha sigut molt bo, i en un moment donat, al segle XX, no?, A les dues terceres primeres parts del segle XX segurament va ser molt positiu per les Balears, perquè no diré que les Balears al segle XIX estiguessin a l'edat mitjana, però diguéssim que no tenien el nivell de desenvolupament i tenien tota una sèrie de problemes de pobresa, que no tenien altres territoris. De l'estat espanyol i el turisme amb això va ser un progrés per les Balears però com passa sempre amb l'economia de mercat. Quan hi entres, quan li obres la gàbia al tigre, després no el pots tornar a posar la gàbia, i després no el pots modular, i després no pots dir, val, molt bé, necessitàvem el turisme perquè necessitàvem tenir un aeroport en condicions, i necessitàvem que la gent tingués feina, i necessitàvem créixer en població, però fins aquí. Perquè el turisme diu, no, no, fins aquí no, fins que jo digui prou, no? I és el que realment ens està passant ara a Barcelona, a les Balears, i al País Valencià, per exemple.

Sí, estic d'acord. No sé si ens l'hem deixat perdre o hem fet un model que ens l'ha fet perdre. En el sentit que nosaltres mateixos quan hem planificat com havia de ser, nosaltres mateixos ho dic en genèric, Quan hem clarificat com havia de ser aquest turisme, doncs hem anat a tant, tant, tant, tant, tant, que hem fet que tot es despersonalitzi i es perdi. Jo crec que és un mal bastant global de tot el turisme, és a dir, no fa gaire temps vaig estar a la Provença i pensava, ostres, del primer cop que vaig anar a la Provença amb ara això no té res a veure. Fa molts anys també, del primer cop que vaig anar a dalt. I que a més a més ho veus en tots els sentits, és a dir, ho veus per les aglomeracions de gent, però ho veus perquè el menjar esdevé el mateix a tot arreu, ho veus perquè, diguem-ne, la manera de funcionar esdevé la mateixa a tot arreu, i per tant. Allò que caracteritza els llocs que tant t'agraden, es perd perquè tot s'unifica i tot es globalitza. Jo tinc un amic que fa molts anys em deia que vivia a Mallorca i em deia "visca la illa més bonica del món". I crec que era molt bonic quan ell ho deia. No sé si ara ho continua dient o no, però en tot cas crec que és evident que Mallorca, i la Llucia ens ho recorda tot sovint, és un dels llocs que més ha perdut. I el problema és el que ella assenyala, que quan perdem aquests espais que són propis, que a més a més són una expressió de la nostra cultura, de la nostra manera de fer, de la nostra manera de viure de tot allò que ens és propi, i perdem per nosaltres i perdem en general. És a dir, allò que en diem el patrimoni immaterial, que és tot allò que és nostre, doncs amb la globalització ho hem anat perdent i crec que ara el decreixement, diguem-ne en aquest sentit, allò que en diuen el decreixement és molt difícil de fer. Però valdria la pena que si algú es planteja alguna cosa sobre el turisme sempre acabem dient el mateix, no? Hauríem de pensar com ha de ser el turisme dels propers anys. Doncs si algú es planteja com ha de ser el turisme, doncs tingui en compte que al final Mallorca, les Rambles, el Parc Güell, el que sigui, tenen una manera de ser que estaria bé conservar-la.

A mi el títol del documental que em suggereix la Llucia i que jo segur que veuré m'aboca i crec que a més que està basat en una frase de Gertrude Stein que mor el 1946 li explica a Robert Grave li diu literalment Mallorca és el paraís si ets capaç de suportar-lo i em sembla que contempla una paradoxa que crec que és molt bonica que inclús viure en el paraís pot tenir les seves dificultats. I és obvi, en aquest cas, la paradoxa que crec que també ens planteja la Lucía, és a dir, és tan espectacular, les Balears en realitat, el conjunt de les illes, que generen aquest efecte crida. I a mi, el que se'm planteja, és tant d'acord com estic d'acord, i reconec que estic en trànsit, perquè he canviat la meva postura sobre la gentrificació i sobre el turisme, en els últims mesos, en gran mesura, llegint i escoltant a la Lucía. La paradoxa que a mi se em planteja quan es plantegen aquests temes és si realment tenim dret a aturar una forma d'evolució, aturar l'evolució natural. Mallorca és d'una preciositat còsmica, això provoca que hi hagi gent que la vulgui viure, la vulgui gaudir, exactament igual que nosaltres. I provoca aquesta paradoxa, que és la gentrificació. Tenim dret a aturar-ho? És a dir, podem dir, no, jo vull que es mantingui a la meva mesura, a la Mallorca dels anys 80 o 90, o qui diu Mallorca diu qualsevol poble de la Cerdanya o de la Costa Brava. És a dir, hi ha un dret a exigir un no canvi? O forma part de la mateixa paradoxa. Aquest és el dubte en el que jo visc instalat en aquest moment i suposo i concloc que la clau

de tot plegat està en l'equilibri. Segurament, Marc, no és aturar-ho, sinó posar-hi un límit. Aturar-ho? No, no, però és que regular-ho, per començar, regular-ho. Que tirar-ho enrere és el que jo deia, el decreixement és impossible. És a dir, el que està fet no ho tirarem enrere i deixarem Mallorca sense ni un turista. No deixarem el Parc Güell sense ni un turista, perquè som els primers que quan podem ens n'anem a on sigui. Sí, sí, està clar, l'equilibri. Buscar aquest equilibri és la gran cosa. Però, per exemple,

hi ha una sèrie de regulacions que s'han d'aplicar i que no s'estan aplicant. Per exemple, el tema de la construcció. Hi ha moltíssimes construccions il·legals que ha passat un temps passen una amnistia urbanística i ja està, i podem continuar construint sense límits. Hi ha un dret per fer això, no n'hi ha cap de dret per fer això, però ho fan. O també el tema de l'aigua, els recursos són limitats. Llavors, per què es permet que s'utilitzin com si no fossin limitats? Hi ha dret a que el turisme tingui més possibilitat d'explotació de tot el que és un territori, com per exemple en aquests casos les Balears, pel gaudi, pel senzill gaudi de passar per allà i consumir, perquè tot això al final és una qüestió de consum. I en canvi no s'està aplicant a altres tipus de conservació de tot el que fan important a les illes, no? Ja no només el medi ambient, també el paisatge, tot el que les fa velles, no? El documental, i per això crec que és interessant veure'l, veus l'impacte que té aquest model turístic també des d'aquest punt de vista, perquè hi ha un moment en què se veuen imatges d'Escaló d'Es Moro, que era un lloc on fa 10 anys no hi anava ningú, ara hi va la gent per fer-se només una selfie, no s'hi pot anar, és a dir, no hi pots accedir de la gentada que hi ha i de totes les escombraries que hi deixen, o la fumarada que deixen els creuers, o de tota la massificació que hi ha a tot arreu. Te canvia absolutament la manera de veure el que és Mallorca. Tota aquella bellesa que tenia s'està perdent. Llavors, ¿hi ha dret que li facin això a un lloc? ¿Hi ha dret que li facin totes aquestes coses als residents que vivien tranquil·lament a l'anomenada illa de la calma? És a dir, ¿per què han de tenir més drets els turistes que els residents?

Jo tinc clar que no, que no hi ha dret. I soc partidari de limitar-ho, és a dir, que el meu plantejament, que no es malinterpreti, tinc clar que no. Afortunadament hem superat una visió molt antropocèntrica del medi ambient. El medi ambient està per servir a l'home i estem en una posició ecocèntrica. L'ecologia, el medi ambient, és quelcom que s'ha de defensar a qualsevol preu. Per tant, tinc clar que no hi ha un dret a l'explotació sense límits. Però el tema està en definir quin és el punt d'equilibri, el punt que permet solidaritzar o democratitzar aquesta font de gaudi sense que arribi a depredar-se el medi ambient. I el punt probablement no estigui en la interpretació subjectiva íntima de cadascun dels protagonistes, sinó en un punt abstracte que hem de poder definir per concretar.

I després hi ha un altre tema, una paradoxa, si voleu, Qui ha de definir els límits del model són els governs, i els governs surten del que vota la gent, i al final, doncs, a les illes hem vist des de fa molts anys unes majories concretes, i quan hi ha hagut algunes altres, Lucía, tampoc. Potser no hi ha hagut l'ambició de fer un gir radical, no?

No, sí que hi ha hagut l'ambició, el que passa és que sempre que. La capacitat. No, sí, més aviat això, quan els artistes o els intel·lectuals o la gent que s'ha expressat des dels anys 70, es veu molt bé en aquest documental, des dels anys 70, Joan Miró ja advertia dels problemes que tindria aquest tipus, aquest model turístic, El que passa és que sempre se'ns ha tractat, perquè m'incloc, perquè ja sabeu que jo parlo molt del tema, sempre que parlo d'aquest tema se'ns tracta com si fos una exageració, com si no fos realista el que estem explicant. I això també, quan arriba la gent al govern, se n'adonen que realment hi ha un problema, però fan veure com que no hi és, perquè. Tot això respon sempre a uns lobbies que tenen molta capacitat, i després, perquè aquella que entereia que vivim del turisme i que sense el turisme seríem pobres i que tot això. Vull dir, hi ha molta gent que s'ho creu, que s'ho ha cregut durant molt de temps, però ara estàs veient que vivim molt pitjor que fa 10 anys, que el PIB per càpita ha baixat molt, i no només el PIB per càpita, també la qualitat de vida, tot el que és viure tranquil·lament, ja no existeix a les Illes Balears, i. Ja hem parlat aquí també moltes vegades del problema de l'habitatge quan vius a una illa, que no te'n pots anar a 300 quilòmetres endins perquè és la mar el que te trobaràs allà. Llavors, ara per això hi ha tants moviments ara, moltes mobilitzacions per defensar una mica els drets dels residents. Però és veritat que quan hi ha hagut partits polítics com més ecologistes o que deien que farien alguna cosa. Bé, no han fet tot el que se suposava, i que això després els ha passat factura, evidentment, i a les següents eleccions han guanyat els altres. És molt complex, jo no dic que sigui senzill, però en tot cas, jo crec que hem arribat a un punt. Per això crec que és interessant aquesta pel·lícula i aquest llibre, també, perquè explica molt bé com som nosaltres, els mallorquins, també. És a dir. Aquesta sensació que tenim moltes vegades de dir, uau, estem veient la desfeta del que era ca nostra. No ho sé.

Doncs si voleu aprofundir-hi, ja ho sabeu, suportant el Paradís, aquest títol que ha captivat també en Marc Molins. Es presenta aquest vespre als Omseig i també el podreu veure al Texas de Barcelona. Llucia, gràcies.

Bona tarda. Gràcies a vos.