La manca de respecte dins i fora de la política

Ja sabeu que els dijous saludem la Llucia Ramís. Llucia, bona tarda. Bona tarda. No vas de futbol, tu, eh, que no?

No ho sé, perquè abans de t'ho deia que tot era política i ara diria que tot és futbol. Tot és futbol. Ah, molt bé. És una manera de veure'ls. Ha futbolitzat tot. Ha futbolitzat tot, exacte. Sí, una mica. I vaig al contrari, vaig cap a la política. Molt bé. Perquè m'agradaria parlar de la política de l'amistat. Aquest és un concepte del filòsof sudcoreà Byung-Chul Han, que ha publicat l'assaig "Sense respecte, una crisi social", edició 62, i explica que el respecte és la consideració cap als altres i és el vincle fonamental que manté la convivència, és bàsic per la cohesió social. Sense respecte, la comunitat es desintegra, les persones es devenen agressives, són incapaces de tolerar les diferències i perden la solidaritat. En l'àmbit de la política, a la falta de respecte ara en deim trampisme o ayusisme, per la manera que tenen de comportar-se Donald Trump o Isabel Díaz Ayuso, sense cap respecte ni pels altres, ni per les formes, ni per les institucions. Però sembla que aquesta tendència del tot s'hi val. Ja arriba a Reú, arriba als mitjans de comunicació, a molts programes, a les xarxes socials, i també als centres educatius, als espais compartits, on hauria de prevaldre el civisme, a les llars, ens estan perdent el respecte els uns als altres, i en conseqüència ens el perdem a nosaltres mateixos. Segons Butch Hogan, això ve sobretot d'altres factors. D'una banda ve del narcisisme, hi ha una competitivitat per aconseguir estatus

que fa que es creï la percepció que el sistema es divideix entre guanyadors i perdedors i qui es considera perdedor s'odia a si mateix i menysprea als altres perquè els culpa de la seva situació i vol imposar respecte. El respecte, per cert, no es pot imposar, es pot imposar la por. I el respecte tampoc s'hauria de guanyar, tothom mereix ser tractat amb respecte. I si no respectes l'altre, l'altre no et respectarà a tu. Què passa? Que si deshumanitzem l'altre, no el respectam. I l'anonimat que hi ha a les xarxes, aquesta exposició constant, la desinhibició, la necessitat de cridar l'atenció i no de parar atenció, impossibiliten prendre la distància adequada per observar i reflexionar abans de reaccionar. Vivim en una societat de l'espectacle, del desvergonyiment, del cinisme. I això sol amagar una ferida o aquella pressió que tenim ha de ser sempre rendibles. I el fracàs personal sol generar ressentiment. La vergonya té una funció, que és l'assumpció que hi ha unes normes, que hi ha uns ideals compartits, i qui no sent vergonya en realitat és incapaç de respectar ningú. Però ara el desvergonyiment s'interpreta com una forma de llibertat. Fins i tot té llibertat per humiliar l'altre. La humiliació pública crea bàndols que es posicionaran a favor o en contra i que respondran a més insults. I un pot sentir-se fort si té el suport de molta

gent que li dona la raó i forma part del seu bàndol. No existeix una comunicació real quan passa això. Al contrari, la gent no parla, sinó que intercanvia difamacions, intercanvia ofenses, a veure qui la diu més grossa, I el problema és que la viralitat porta aquells missatges fins a uns extrems que després seran irreversibles. El relat que s'hi construeix, encara que pertesqui d'una mentida, exigeix una resposta, ni que sigui per desmentir-lo. Llavors es perd l'oportunitat de tractar temes importants. Quan es parla de respecte, l'autoestima i el respecte van lligats. Si no respectem l'entorn, si no respectem els altres, la societat es correu des de dins, es trenca el teixit social. Veiem els altres sempre com una amenaça, com gent de qui ens hem de protegir i no dels quals podem aprendre coses, podem construir coses, amb els quals podem parlar, intercanviar opinions, ajudar-nos, etc. I Byung-Chul Han proposa aquesta nova política de l'amistat en què la convivència es basi en l'atenció i en el reconeixement mutus, el tu a tu, no? El contrari del que passa ara, que es vol acaparar l'atenció i el reconeixement de tothom. I tothom vol tenir raó, no? Tot es basa en líders, tot es basa en influencers, en gent que influeix i no en persones que comparteixen i intercanvien per ells, no? El problema és que hem arribat a un punt en

què aquesta política de l'amistat ens sona molt naïf, ens sona una utopia, quan jo crec que hauria de ser el més normal o, en tot cas, el més desitjable en una democràcia que treballa en parlaments. Per tant, en llocs on parlar. I bé, ara que estem a les portes d'una campanya electoral, pos d'amunt la taula aquesta política de l'amistat.

Que no vol dir que canviï les coses, eh? No és per tirar-te aigua al vi, però no esperis que a les portes d'una campanya electoral això canviï. Just ara, no? Doncs que tant de bo, no?

Tant de bo, més empatia i més respecte i que aquesta política de l'amistat diguem que triomfem. Jo em queden dues frases que em donen peu a dos comentaris que ha dit la Llucia, que ha dit si deshumanitzem l'altre no el respectem. Efectivament. Això és el que passa molt, per exemple, a les xarxes socials. És a dir, a les xarxes socials hi ha molta gent que, com que no coneix a qui interpel·le, a qui conteste, doncs es veu amb tota la llibertat d'insultar-lo, no? O fins i tot també, a vegades, de forma privada. És a dir, a mi, per exemple, em passa que jo cada dia escric un article, que envio una newsletter, que es diu El Despertado, us la recomano molt. Passarem al departament de publicitat i l'envio des d'un correu electrònic i hi ha gent que està subscrita i a vegades en contesta amb molt mala educació o amb insults perquè no els agrada o no estan d'acord i això és, quan tu els contestes. Baixen dos graons, de cop. Només pel fet que, de cop, és com que no és un correu que envies a 15.000 persones, sinó que l'estàs contestant personalment a ell, de cop és com que t'humanitzen i ja no passa. O un exemple d'avui també de les xarxes, perquè això ens passa també, sobretot, molt a les xarxes. Jo he escrit un article, un tuit, i hi ha un senyor que em diu. Les subvencions et fan escriure articles buits de continguts i aleshores jo li he contestat gràcies per llegirlos i m'ha posat un FAP i crec que potser ja no m'insulta més vull dir que. És a dir, la no relació o el no coneixement deshumanitza molt i fa que la gent digui barbaritats que quan estàs cara a cara, diguem-ne, no les diu. I després una altra cosa que ha dit la Llucia, que ha dit el desvergonyiment, és ara una forma de llibertat. Sí, això és molt lamentable i molt preocupant. És com quan parlem de l'extrema dreta i diem, ostres, és que ser racista. O fer discursos d'odi, malauradament, ja no fa vergonya. I a vegades trobo que cal defensar el políticament correcte. No el políticament correcte entès com a sistèmic, sinó entès com una mostra d'educació i civisme.

Jo no sé fins a quin punt, molt d'acord amb tot el que diu, i que a més és una discussió filosòfica del que estem parlant, i no sé fins a quin punt, jo crec que molta bona part del que diu el Ferran és que està estrellada la forma de fer de la xarxa, sobretot de Twitter, en el dia a dia. Hem fet una inversió d'esforços en una xarxa on la gent té perfils falsos i es permet dir qualsevol cosa en una forma completament cruel i sense mirar el contingut. I d'una certa manera això s'ha traslladat una mica a la societat. I jo crec que hi perdem, hi perdem tota la raó. El fet de no tenir respecte per l'altre, el que fa per ella és la convivència. Però jo sí que crec que, en certa forma, amb dos tipus de respecte. És a dir, el respecte que tothom mereix pel fet de ser, pel fet d'existir, pel fet de conviure, el deixar passar, el donar les gràcies el demanar perdó, el demanar permís, no sé, si és més gran, tractar-li amb un respecte, si és el professor, doncs no em fotre, sentiem-ne. I després hi ha l'altre, aquell respecte intel·lectual que pots tenir, doncs pots tenir tot el respecte de persona pel fet de ser-ne, però intel·lectualment considerar que la persona està buida de contingut. Per tant, aquest respecte intel·lectual sí que crec que és el que s'ha de guanyar. I són dos planos de respecte, però que en cap cas, en cas que no hi hagi respecte intel·lectual, però no vull dir només de saber coses, sinó de catadura moral, de persona, de tot el que. Inclús aquests també es mereixen el respecte de ser persona, encara que no reconeguis el respecte intel·lectual.

Jo volia dir que, és a dir, és evident que les xarxes socials això ho han multiplicat, però no crec que sigui, és a dir, al final les xarxes socials, això ha passat sempre, és a dir, la massa sempre ha estat molt més beligerant en la crítica, i en canvi a vegades hi havia gent que s'estava manifestant, fins i tot insultant, cridant, i quan agafaves a una de les persones individualment d'aquella massa, intentaves raonar amb ella, llavors amb ell podies raonar.

Bueno, però és que això el Marc ens ho dirà, no? Això passa al futbol.

És a dir, al futbol, un grup de persones, un grup de seguidors amb una grada, pot estar insultant brutalment a l'àrbitre, i després, quan surten del camp, si es troben l'àrbitre que va agafar el cotxe, això als camps de futbol de poble passa molt.

No es veu l'àrbitre sortir.

Veus com tot és futbol?

Ja no li diuen res i fa una hora li estàvem dient de tot. Jo aprofito l'ocasió per desitjar en veu alta que un dia la Llucia ens faci una dèria sobre futbol. Una cosa que sí. Però si parlem de respecte, jo crec que entomo les reflexions que fa i les que s'elaboren a la taula i a mi les reciclo amb una idea. Jo crec que el mal que ens acusia d'una forma determinant i que ens té. Amenaçats és el de la polarització i la polarització és una forma de poc respecte, és a dir, jo entenc que el respecte el concepte bàsic de respecte és entendre que no exigeix que pensem igual, és a dir, respecte és poder parar atenció, poder valorar poder apreciar la discrepància. I en un escenari de polarització, d'anonimitat, com parlàvem de les xarxes, precisament el diferent el pots assenyalar o amb qui no t'identifiques pots insultar i és una mica aquest fenomen que ens porta, que a més té una dimensió molt col·lectiva. És a dir, hem d'aprendre a gestionar la discrepància com a símptoma de respecte. Algú s'imagina una campanya electoral en la que el cap de l'oposició pogués contestar al president sortint, ostres, quina reflexió més interessant, vaig a estudiar-la, per què no col·laborem? No, és a dir, estem imbuïts tots d'aquesta naturalesa bipolar, d'aquest blanc-negre, o zero, positiu, negatiu, amor-odi, no hi ha matisos i, per tant, no hi ha respecte, perquè el respecte ho és precisament amb el diferent, no amb l'igual.

I potser si també veiéssim alguns miralls més respectuosos, per exemple algun dels diputats o d'altres entorns, també ajudarien a inspirar una altra forma de conduir-nos tots plegats. Que no és culpa només

d'uns o d'altres, ni de les xarxes, ni del Parlament, ni del Parlament. Sí, però segurament al final els prescriptors, els influencers i els polítics, a la seva manera, també són influencers. És a dir, si en un context superformal, com hauria de ser el Congrés dels Diputats, doncs el que passa és què no et puc dir jo a tu per Twitter o què no li puc dir jo al meu professor a l'aula. És així.

No, però és veritat que les xarxes el que fan és convertir en virals determinats comportaments que després faran que el relat es centri en aquella viralitat, no? És a dir, que fan d'eco d'un comportament, també.

M'agrada molt que tingueu esperances en que el debat sigui més ric, més respectuós, que vagi sobre idees i no pas sobre l'insult, al contrari, però estem a les portes d'una campanya electoral que, malauradament, em fa l'efecte que tornarem a veure molts detalls. Serà superconstructiva. Segur, segur. Segur, segur.

Parlant d'això. Em sembla recordar que el 6 d'ahir, en relació a la desafecció política, tampoc no estava tan elevada. Em va sorprendre, perquè inclús a TV3 ho van comentar, però no és el que més emprenya la gent.

O no és el que més escandalitza. Pot ser, pot ser. Això també, com que hi ha les autopercepcions.

Bé, veurem. Agraeixo els vostres vots de confiança. Política de l'amistat. Sí, sí, exacte, endavant. Tot anirà bé. Sí, sí, i en sortirem millors. Lucía, gràcies, bona tarda. Que vagi molt bé, una parrada.