La maternitat al cinema de terror

Àlex Gorina, bona nit.

Bona nit. Estava sentint això dels monopolis i els oligopolis i el món del cinema també està passant.

Ja ho he sentit aquests dies. Sí, sí. Una bella història. I tant, i tant. Doncs ja està, ja hi som. Tenim sessió golfa de cinema amb l'Àlex Gorina encara a Sitges. El tenim allà. Instalat enmig de monstres terrorífics. Abans d'entrar en matèria festivalera, no sé si vols començar per la joia de la setmana, de tot el que s'estrenarà aquest cap de setmana, Àlex, en què ens hem de fixar?

Doncs ens quedarem amb una pel·lícula que s'ha presentat precisament així, Jessica, forma part d'això que dius, però també de la fantasia pura i dura. Us estic parlant de The Devils, de Ken Russell.

Has pervertido la enseñanza de Cristo. Has pervertido la iglesia.

Amb música de la cor de Lluís XIV. Això va passar al segle XVII i és una història que s'havia perdut també en els vells temps del cinema dels anys 70, quan aquest film de Ken Russell, aquell cineasta transgressor, inventor de llenguatge que va fer tantes pel·lícules sobre artistes, ens va explicar la història de la guerra de la ciutat de Ludum, quan el cardenal Richelieu va voler enderrocar les muralles perquè desaparegués, diguem. La independència d'aquella ciutat. Aldous Huxley ho va dur a llibre, es va convertir en una pel·lícula on explicava precisament com van fer servir un convent de monges per demostrar que el capellà que s'hi oposava era, diguem, el diable en persona. I aquesta història es va convertir en una de les pel·lícules. Més terrorífiques del món, sobretot perquè molestava la moral d'aquella època. La van retornar per tot arreu, la van destruir, es va arribar a estrenar, la van prohibir en molts països, s'havia perdut tot aquest material i ara s'ha recuperat. És una joia absoluta del cinema i és una paliba que arriba, per exemple, al Fenomen, o per exemple al Bosque, en versió original subtitulada, tal com la volia creen Russell, el seu autor, i us sorprendrà, perquè tant pel contingut visual com per la manera de narrar aquesta història, aquesta pel·lícula és la més moderna que trobareu en aquests moments a la cartellera. Gràcies al Festival de Sitges ja l'hem pogut veure, aneu-hi demà i descobriu-la. La més moderna i dius que la va fer el 71, eh? Al 71. Però és que llavors es feien coses que ara no ens atrevim a fer. És aquest el problema. Vaja, vaja. Amb què més seguim? Doncs seguirem amb el festival, però enmig del despropòsit en què s'està convertint el festival de Sitges, posarem la música que va fer Pino Donatjo per la pel·lícula Carri, que anirà sonant per sota. Perquè ha estat un dels convidats més necessaris, perquè no només va ser l'autor d'aquesta partitura i de moltes de les partitures de les pel·lícules de Ryan De Palma, sinó perquè ha estat un dels poques estrelles assequibles, que s'han permès el luxe de fer tu a tu, dialogar amb tu, i permetre creure que encara els grans del cinema són humans, en lloc de ser reis sols que són totalment inabordables, no? Ha donat molt de gust parlar amb ell i, a continuació, entrar en el festival i començar a descobrir què ens està oferint el cinema avui dia a través del fantàstic. Doncs dos temes, bàsicament. Un és la maternitat. I una pel·lícula que representa perfectament aquest tema i que no sempre aborda les dones directores és una que s'estrena també demà i que arriba a la cartellera, que es diu Nightborn, de Hannah Bergholm. Bueno, estabas bien. Es increíble.

Una coproducció entre Finlàndia i Anglaterra. Una història d'una dona que apareix un nen que va ser, diguem, fet, solta un arbre, i que comença a demostrar que crida massa i que té alguna cosa monstruosa a dins. El problema és, en realitat, hi ha un monstre en el nen? O és la dona que de cop i volta descobreix el problema que representa ser mare? Així ens ho explicava la directora de la pel·lícula, Anna Bergholm, al festival.

Penso que en aquesta pel·lícula la mare realment comença a sentir que hi ha alguna cosa molt estranya sobre el nadó. Però potser ella pensa això perquè té por que aquest nadó no sigui el que ella espera que sigui. Ella està aterrada d'afrontar alguna cosa nova i clarament aquest nadó té unes necessitats especials que molts nadons poden tenir a la vida real i és una història de com afrontar els tipus de nadons especials i les necessitats especials dels nadons.

I curiosament resulta que és una mica com acabava La semilla del diablo, Rosemary's Baby, quan la mare Mia Farrow acceptava el nen, què faria a continuació per educar el fill del diable? Doncs resulta que la directora la tenia al cap quan va fer aquesta pel·lícula.

Sí, ens ha sorprès amb l'altra guionista de la pel·lícula, Lia Rautzi. Ens va sorprendre que és com una segona part de Rosemary's Baby. Però, clar, ha estat una sorpresa, perquè no se suposava que havia de ser una segona part d'aquesta pel·lícula. Però, de totes maneres, va sobretenir un nadó. Que d'alguna manera és diferent o desafiant, i com ets pare d'un nadó així. Llavors, aquesta és una pel·lícula sobre això.

I jo us puc afegir que, a part d'aquest títol, hi ha altres pel·lícules del festival que aniran arribant a la cartellera que parlen també d'aquest problema, d'aquest tema, maternitat. La que més m'ha agradat del festival, The Spiral, de Paolo Stripoli, pacta amb el diable d'una mare per defensar els seus fills que acaben en contra dels fills. Bellíssima pel·lícula. Mütter, de Turquia, del Fanceli, on una dona, fugint del masclisme, acaba descobrint que seguia amb el fill que ha tingut. Per culpa del masclisme, continua sent víctima del masclisme. O Carme, de Guillaume Canet, de Marion Cotillard, que comença al Port de la Selva, se'n va a França a parlar d'una secta de dones paridores per un abusador dels fills i les filles que té amb elles. O Family Movie, de la família de Kevin Bacon, on ell i la seva família interpreten una gent que fa pel·lícules i la mare, que és la dona del Camin Bacon, la Keira Sedgwick, acaba sent la mare coratge assassina per defensar els seus fills. O en Modern Witch, de Minos Papes, de Xipre, on el 1882 una mare orfa de fills acaba adoptant un nen que es pot convertir en l'única hereu possible de la seva llibertat antiga com a pintora, passant-li els estris de la pintura. Bé, no és només la maternitat el tema. L'altre tema és la nova carna, la transformació, l'evolució robótica o reformadora del canvi d'imatge de l'eterna joventut. Perquè venim d'estètiques i acabarem amb reformulació dels cossos. I això era el tema també d'una pel·lícula que s'ha vist al festival molt interessant que es diu Oshak Titanic.

La niña vive en el mar.

Película japonesa de directora grega que parla en espanyol, Constantina Cozzamani, i que precisament ens parla de com avui dia moltes dones i alguns homes reformulen el seu cos, volen ser les primeres, les més guapes, les més interessants i les més youtubers, les més sirenes en definitiva.

Sí, como la presión que se sienten las mujeres hoy es inmersa y lo siento yo como mujer, imagino como las nuevas generaciones que crecieron con ese sentimiento, como duro como puede ser, como que identificar con una idea, con una imagen que nadie. Hace la pregunta a sí misma, cómo me siento yo, qué es lo que quiero yo. Y la película se trata mucho con esa pregunta, cuál es su propia voz, cuál es su propio sonido, que no tiene nada que ver con el hipersistema que construye. La voz es su propia voz.

A més de Titan Ocean, The End of It, Maria Martínez Bayona, és una peli molt divertida, on Rebecca Hall ja té 250 anys, perquè la humanitat ha aconseguit transplantar tot el que calgui per arribar a fer la vida eterna. Treuen l'últim mos que queda del seu cos original, decideix que s'ha acabat. 250 anys i ja n'hi ha prou. O The Cycle, de Jordan Downey, on un expert en cadàvers descompostos veu reneixer una nova raça d'humanoides que viuran per sempre. O Colony, de Johan So, on a una conferència de biotecnologia un científic terrorista decideix exterminar el planeta amb una epidèmia de mutants. O Leviticus, i és l'última, l'Adrien Chiarella, on els rituals per duplicar nois i noies gais a Austràlia acaben enfrontant cada gay o noia queer amb el seu jo bo contra el seu jo dolent. Extermini de l'homosexualitat. En fi, el festival ha donat part molt, però realment quan veus que hi ha temàtiques que dominen vol dir que són preocupacions permanents. Això és el que ha de fer Sitgesc.

Clar, és indicador, segur. I has dit que la teva preferida és Spiral, em sembla que has dit. Sí. Jo tinc quatre pel·lícules preferides. Això, t'anava a dir, t'atreveixes a fer qui. No sé si dir la quiniela dels que guanyaran o a qui tu entregaries els premis. Tria el que vulguis.

Jo, senzillament, donaria els premis i et diré els quatre títols i els repartiu com vulgueu, perquè se'ls mereixen tots. The Spiral és aquesta pel·lícula que parlava abans de la mare que fa un pacte amb el diable, estic guete, per defensar els seus fills, i és un melodrama italià meravellosament rodat, tan emocionant que he sortit commocionant de la sala. Ghost in the Cell, una pel·lícula de Joko Angwar d'Indonèsia que parla d'una presó on s'alliberen el director, els espectadors i també els presoners, accepten els seus cosos i posaran-se a ballar en qualsevol moment en què són torturats. Comperi, la pel·lícula de Casey Affleck, té el millor guió i fotografia i és el relat dels relats dels relats dels relats. Nina russa dins de Nina russa de manera perfecta. Preciosa, delicada i absolutament contrastada amb la resta de films del festival. I us parlava de Leviticus i No Rest for the Wicker, és també una història de Morgai entre un ballaner i un fill d'una dona enamorada del ballaner a les illes Féroe. En fi, si no li donen premis a aquestes quatre o cinc pel·lícules, jo em retiro de Sitges definitivament.

Doncs sí, el jurat t'ha sentit. Ara mateix estan reunits d'urgència en una habitació per evitar que l'Àlex Urina desaparegui de Sitges. On tornarà segur és aquí, al Catalunya Nits. Serà dijous que ve. Gràcies, Àlex. Bona nit. Bona nit a tothom. Fem ara una pausa per la publicitat i a la tornada cap als Premis Planeta. Sabrem qui és el guanyador o el guanyadora.