La milícia dels mantellets

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

A la Barcelona Baix Medieval, la pujança naval, mercantil i financera havia convertit la franja litoral, tant la platja com el mar, en una frontera molt important, la primera línia defensiva en cas que esclatés un conflicte. La connexió amb les principals xarxes de navegació convertia la costa barcelonina en un punt especialment exposat i vulnerable que calia controlar i salvaguardar. Amb aquest objectiu es va formar una milícia municipal de ballesters a sou. El nom amb què van ser coneguts aquests ballesters tenia a veure amb els taulers defensius que feien servir per protegir-se quan hi havia un combat naval. Era la milícia dels Mantellets.

Al llarg dels segles XIV i XV, el Consell de Cent va disposar la formació d'unitats de ballesters que havien d'estar preparats per embarcar en els llaguts que entraven mar endins per repelir qualsevol possible atac. El punt àlgid d'aquests combatents va ser mentre el capità era Bartomeu de Galves. Solien ser ciutadans que guanyaven prestigi i reconeixement social pel fet de pertànyer aquest cos. Eren dels pocs que estaven autoritzats a dur armes per la ciutat. El 9 de juny de 1359, davant de la costa de Barcelona, va tenir lloc una batalla naval en el marc de la Guerra dels Dos Peres, que enfrontava Pere I de Castella amb Pere el Cerimoniós. Aquesta contesa, que va acabar amb la retirada de les forces castellanes, va fer evident la voluntat política i militar de garantir la protecció de l'entorn marítim de Barcelona. L'actuació dels llaguts defensius suposava un repte logístic, ja que calia cobrir una extensió navegable de poca fundària entre la platja i les barreres de sorra per on constantment circulaven vaixells i mercaderies. Aquestes embarcacions més petites van arribar a atacar frontalment naus molt més grosses. Durant el segle XV van protagonitzar intervencions esporàdiques però fonamentals contra pirates àrabs, genovesos i marsellesos. En el marc de mobilització general de la Guerra Civil Catalana, a partir de 1462, la ciutat va deixar de donar suport econòmic i polític als mantellets. També van perdre el favor reial, tot i alguns intents posteriors de restauració.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, com va? Parlem de milícies urbanes, i això, que no hi havia exèrcit, o com anava la cosa. El tema és bonic a matar, eh? Sí, sí que ho és. A matar mai millor dit, també, eh? No, no, no.

Va de violència, això. És a dir, una milícia, com una mena de somatent, però naval. És a dir, clar, a vegades no tenim tant la idea de la importància que tenia pel comerç i que tenia per la projecció, diguem, de Catalunya i el seu comerç a tot el Mediterrani, la importància animal. Ens n'oblidem, normalment. Però, clar, que hi hagi una milícia, que surtin amb uns lleguts, amb els quals uns personatges que es protegeixen, Una mena d'escut. Sí, és com una mena de. Ens ho explicarà en detall. Sí, ens ho explicarà en detall. Però vull dir que és boníssim, i més si tens en compte que utilitzaven els sorrals. Jo suposo que encara devia existir, en l'inici de la desaparició de la illa de Mayans, aquesta illa. Famosa, no? És la que formarà després el que és actualment la Barceloneta. Exacte, és a dir, és un sorral que hi havia, doncs era massa alçada per A més era irregular,

depenia de l'època, estava molt tapat i depenia de l'època era bastant ample, vull dir que no era una illa diguéssim sòlida ni molt més. I jo recordo.

Recordo una cosa que em va cridar molt l'atenció fa uns quants anys, clar. A l'universitat de Barcelona vam arribar quan es parlava de pirateria i vam dir que els catalans també feren pirateria, havien de tenir en compte els vents i el moviment de les sorres. Les sorres giren com el rellotge, diguem. Entra l'aigua de l'Atlàntic i gira igual que el rellotge. Sempre les sorres van. Del Besòs a Navall, no pujant mai del Llobregat en amunt. I això crea la illa de Maians. És a dir, moure's per aquesta mena de litoral per intentar defensar dels atacs de la pirateria amb tots uns homes que de cop i volta eren traginers, eren paraires, eren el que fos, i després es convertien en soldats, Doncs això sí que és una milícia urbana, però de veritat, a més, en Vallestès, i fent concursos, i preparant-se, i entrenant-se, és un tema extraordinari. És a dir, la col·lectivitat que creava això.

Pensem que en el famós setge de 1714, gran part de la defensa, no tota, però gran part de la defensa la fan els gremis. Sí. Que no és exactament això, però que té connexions evidents de gent civil que normalment no es dedica a les armes i que a la mateixa ciutat ajuda, contribueix, participa, paga en sinistra, el que sigui, perquè tinguin aquesta vessant militar. Doncs amb diferències, però evidentment té connexions.

Però és això de la idea que el poble amb armes. És a dir, el poble és defensa, però les armes només han de servir per als fets de tipus de defensa col·lectiva. No dins de la ciutat, si no ets un privilegiat que les pots portar. I per què les pots portar? Perquè alhora defenses la ciutat. La ciutat que era Barcelona, que havia d'haver-hi 30.000 habitants com a molt, o 35.000, no?

Ah, la ciutat i també els interessos de l'oligarquia que hi manava, eh? Tampoc ens enganyarem, però, en fi, això com és normal, també, és habitual. Qui ens acompanya, i estem convençuts que segur que serà interessantíssim per parlar d'aquest tema, és el doctor Pere Badia Arroyo, doctor en Cultures Medievals per la Universitat de Barcelona, amb una tesi anomenada Els Coltells de Vic, auge i declivi d'un centre manufacturer de renom a l'Occident Baix Medieval. El doctor Badia ha participat en diversos congressos d'història, publicacions acadèmiques i, de fet, aquest tema que avui tocarem és una de les parts de la tesi. Imaginen-se que va de coltells de bic i, en canvi, surt això. O sigui que, Déu-n'hi-do, la tesi del doctor Badia, moltíssimes gràcies per venir avui aquí a l'Enguàrdia.

Moltíssimes gràcies a vosaltres, és un autèntic plaer ser aquí per parlar de mantellets.

No sé si en molts llocs es parla de mantellets com s'hauria de parlar. Comencem pels mantellets en qüestió. Hem dit que era una mena d'escut, però què era exactament això dels mantellets?

Doncs suposem, per les fonts que es conserven, que era una mena de panells defensius, fets segurament de fusta, o d'altres materials com canya, mimbrincat, que servia per protegir aquests ballesters que ja heu introduït. Però prenent individuals, o sigui, portant com escuts ells o com. No, no. No anava així. Hi ha la tradició del nord d'Europa, a l'Europa Baix Medieval, on sí, aquests mantellets els portaven els propis ballesters, normalment penjats a l'esquena, els plantaven a terra i es posaven darrere. Uau, uau. Devia ser relativament grossos. Grossos i posicions fixes, que és important. Dintre d'aquesta frontera marítima hi havia tot un sistema defensius relacionat amb la milícia dels mantellets que estaven plantats a la sorra de la platja o, com heu dit, ja he introduït el concepte dels lleguts on anaven ja aquests mantellets instal·lats. Perfectament. Això seria una mica,

i disculpi la comparança, com hem vist en tantes pel·lícules de vikings en les quals porten els escuts al costat, evidentment els escuts, els mantellets no són rodons, etcètera, però aquest és el concepte, diguéssim, en cas de batalla, o va per un altre costat?

Podría ser la similitud, però en el cas de la milícia dels mantellets, aquests mantellets, la teoria. Són escuts.

Són una mena d'escuts, sí. Escuts de fusta, però no individuals. Per protegir la nau i protegir els ballistes.

Per protegir la nau, però segurament, i això és el que suposem a través de les fonts i de la documentació que hem treballat, que estaven a la proa.

Estaven a la prova. Llavors els lleguts anaven cap endavant, no era un atac lateral, sinó que anaven.

No era un atac lateral per la senzilla raó que estaven enormement exposats front a embarcacions, balleners, coques, naus més grans, que portaven la introducció de l'artilleria, ja és una realitat, al final del període, però a finals del XIV ja podem parlar de les primeres bombardes, doncs eren embarcacions més petites anant contra, com molt bé heu dit al principi, contra naus molt més grosses. Seria ser molt valent, eh?

I fonamental el remés. I el remés, exacte. Tu sempre quedes prou l'enemic perquè tens menys superfície, clar. Exactament.

Aquests geguts, aquestes gòndoles, aquestes barques, que són les embarcacions utilitzades per aquest cos, aquesta milícia municipal i ciutadana, eren molt petites respecte als vaixells. L'únic avantatge era la mobilitat, òbviament, poder desplaçar-se, la velocitat, i sorprendre en una fase inicial del combat i tornar a replegar-se.

I la maniobrabilitat, perquè una coca o qualsevol altre vaixell així necessita, per molt rem que hi posis, has de posar molt rem perquè allò es mogui una mica àgil utilitzes molt el vent, en canvi els lleguts aquests, clar, tenen una força de sang, que són molt ràpids, ara no poden mantenir-se, per això es queden prop de la costa, perquè no donen per més la cosa, però pel mateix temps tenen aquestes avantatges molt clares.

Eviten la capacitat d'agressió d'aquestes naus de cara a terra. Sí, una mena d'hostigament de.

En aquesta fase inicial del combat, com hem dit, i tot això en un context que és el context de l'illa de Mallans, les tasques, aquesta barra de sorra que hi ha davant de 200 metres de la línia de costa. Que és un espai de poca fundària, amb canvis constants a les marees, amb unes dificultats de mobilitat de totes les barques que hi havia, de les petites embarcacions que hi havia a la platja de Barcelona, que és l'espai on actuen i es despleguen els.

Perquè ells tenen capacitat de poca superfície, moure's molt, i als altres els costa més, clar, perquè tocaran a terra.

Una cosa que sorprenia a tots els visitants de Barcelona de l'època i que no se resoldrà, si és que s'havia de resoldre fins la visita de Carles I, l'emperador Carles, és que Barcelona era una ciutat molt ben defensada, excepte que no tenia muralla de mar, que era una cosa que dius, home, és una mica estrany, no? Clar, s'entenen els lleguts, però no s'entén que el Consell de Cent, en lloc de finançar lleguts, no financés una muralla, no ho sé,

això deu tenir algun sentit, a mi m'agrada. Diguem que en el moment, si marquem el 1356 com la primera actuació dels mantellets, o quan tenim constància que estan actuant, és una ciutat totalment oberta al Mediterrani, com bé heu dit, on hi ha un pas constant de mercaderies des de la tasca a la primera línia de cases, I de fet, això, que és un avantatge comercial, és un avantatge. Clar, perquè s'hi arriba ràpid, sí, sí. És el taló d'Aquiles d'aquesta ciutat, no?

És forma part de. Hi havia les dues muralles romanes, que de fet eren com si fos una, perquè era el mateix espai, I allò havia servit molts i molts anys fins que es plantegen que han de créixer i el créixer construeix la muralla al voltant amb dues fases, però es deixen tot al costat de mar, cosa que a la muralla romana no li passava. O sigui, per tant, diguéssim, és una mica xocant, però era una qüestió econòmica o era una qüestió realment d'estratègia militar fer-ho així?

Bé, si era una qüestió d'estratègia militar juntament amb una qüestió econòmica de dinamisme, de mobilitat, del que fos a l'època. O sigui, realment es va cobrir la debilitat establint aquest sistema defensiu. Aquesta seria una resposta clara. La forma de combatre la vulnerabilitat de Barcelona de cara al mar va ser aquesta. Establir un sistema defensiu que no només era uns mantellets de mar, sinó que també es parla de mantellets de terra. O sigui que també es

quedaven a terra amb aquests mantellets. Una segona línia defensiva,

però ja fixa. Ja fixa, important. O sigui, estaven determinats mantellets com a milicians establerts a les diferents posicions de la línia de costa, però també eren mantellets físics, aquests que hem parlat, Tot és com una única figura, no? El mantellet milicià, la posició i el mantellet físic.

Si no és. Sí, sí, sí, i així ho podries A més a més, també, construir la muralla no és barat, eh? No, clar, clar. Estem parlant d'una cosa caríssima. I va costar molt. I va durar molts segles. Quan es va fer. 5 segles. Però és una cosa caríssima i ja s'entén que si aquesta solució semblava efectiva, a més a més pensem que tot just està començant això, l'artilleria. I per tant, l'artilleria de pólvora, no l'artilleria de pedra. Llavors, en fi, la muralla de mar és fins a un cert punt, si tens unes bones defenses d'aquest tipus, no et cal gaire, vull dir que ja fas via amb això.

Però, perdona, plàsticament, si tinguéssim una indústria de cinema bona, Hollywood a la catalana, això és extraordinari. Bueno, en podem parlar, eh? Nosaltres no tenim gaire contacte amb això, amb Hollywood, no. És la idea per a algú, per a algú.

Tornem als mantellets. Com s'acut la idea, o sorgeix una mica naturalment davant de la necessitat de defensa òbvia que hi ha en una Mediterrània en la qual els moviments de les diverses potències del moment, molts passen pel curserisme, per la pirateria, no és tant un tema d'invasions, com potser seria segles més tard, perquè és un altre concepte d'estat, però sí d'incursions violentes com una cosa d'allò més natural. Dos segles més tard, els pirates tindran bases a Castelldefels, a Mataró, vull dir que no estem parlant d'una cosa, d'una bogeria que tenen. Ratges, segrestos i robatoris. Sí, sí, com era habitual. També ho feien els catalans. Sí, també, també. El Mediterrani ho feia tothom. Com sorgeix, llavors, la milícia? És una idea d'algú o és que naturalment al final regulen allò que ja es feia?

Malauradament no tenim un testimoni inequívoqui clar de que fos idea d'algú, dels propis consellers, sinó el que sabem és que estan actius el 1356, però és davant de l'atac de la flota castellana davant de les costes de Barcelona el 1359, quan l'èxit que donen els mantellets com a primera força, això és molt important, la crònica de Pere III ho diu molt clarament, que els mantellets van davant de la resta de forces de la ciutat. L'èxit d'aquesta força municipal, encara no a sou, no tenim constància que estigui a sou, es regula, privilegi reial, a partir de 1362. O sigui, com funciona molt bé, aleshores els concedeixen privilegis. Sembla ser que és així. I a partir d'aquest moment, aquests mantellets podran portar armes per la ciutat. Un privilegi reservat a molts pocs ciutadans. Als nobles i als mantellers. Als nobles i als mantellers, segurament, i dintre de les muralles de la ciutat, ja podem entendre que hi ha regulacions constants per evitar baralles, conflictivitat, precisament motivades per.

Hem de pensar que una institució del tipus guàrdia urbana, òbviament, no s'hauria dit així, no arriba fins a mitjans del segle XIX. Vull dir que. Que és normal que no hi ha una força com a tal estable de vigilància dins d'una ciutat, sinó que molt sovint s'encarregaven els gremis o s'encarregava etc. Vull dir que era un altre plantejament radicalment diferent. Tenia el privilegi de portar armes, volia dir que en definitiva estaves al costat de l'ordre, del Consell de Cent i del Rei.

D'aquesta oligarquia urbana de la que heu parlat, que és els interessos d'aquesta classe dominant del període.

Els mantallets només van tenir funció des del primer moment purament militar, o també hi havia una funció d'ordre de fons, o això que comentàvem?

No. Funció d'ordre públic, policial, en el sentit, doncs, una mica que estem apuntant, que sapiguem, no. És a dir, les funcions de persecució de la pirateria eren competència estricta del vaguer, del vaguer de Barcelona. De fet, quan juraven els mantellets, feien un jurament públic, passaven a estar sopeditats a les ordres del vaguer.

Igual que els argotzils, tot el sistema d'ordre que ara, tècnicament dient de policia, encara que no ho era, passava pel reguer de Barcelona, que era el que. Hi havia una divisió molt clara amb les institucions. L'origen de la paraula vegueria. Sí, sí, clar, clar, hi ha els mostassafes que s'encarregaven del tema de coberts, etc. Vull dir que hi havia una sèrie de divisió, el veguer era qui portava

tota aquesta I en Josep Maria parlava precisament, molt acertadament, del somatent, el somatent, repicar campanes, el so que activava el sistema d'alarmes. Tota la xarxa defensiva, que era la que havia de garantir la defensa, en aquest cas, de la zona costanera, o de la ciutat en general, amb tot el perímetre amurallat des de l'oest.

Això ha durat fins al segle XX, eh? Sí, sí, sí. La idea de cridar les campanes al somatent per un incendi, per un robatori, per un nen que s'ha perdut, per aquestes coses, diguem-ne, a nivell de la Catalunya rural, i no tan rural, eh? Sí, sí, i tant, i tant. El somatén ha funcionat, a part de l'altre somatén armat i policial i polític, això no parlo d'aquest ara.

Tornem als mantellets. Sí, és el tema. Utilitzen lleguts. Com era un llegut?

Doncs hi ha hagut. Hi ha hagut aquell moment, clar. Sí, sí, sí. Tant. Doncs hem de pensar una embarcació de vela llatina propulsada per rems. Vela llatina és vela quadrada? No, és la triangular.

La triangular. Sí, sí. Som de seca. Ja, ja, ja, clar.

Timo de Codasta, tant simetria pel que és la proa com la popa arrodonida i sobretot ens hem de quedar amb el concepte que eren embarcacions pesqueres, com podem veure en els treballs de Marcel Pujol. Hameling, que explica la importància d'aquestes embarcacions per cobrir navegació de caputatge, petites distàncies, per moure's d'una banda a l'altra de les tasques, amb totes les mercaderies.

O sigui que normalment eren unes embarcacions que ja existien d'abans, llavors. No és que es creessin pel tema militar. S'adapten simplement a.

S'adapten no només a les embarcacions, sinó als patrons d'aquests llaguts, d'aquestes barques.

Que eren barques de llaguts de pesca o de comerç o de transport immediat, no?

Els que eren assignats a tenir els llaguts amb els mantellets. És a dir. Eren aquests mateixos ciutadans, aquesta gent de mar, aquesta gent dedicats a les activitats pesqueres, els que tenien unes funcions estrictament de defensa quan s'activava aquest sistema d'alarmes.

Com comentava el doctor Badia, les primeres actuacions documentades dels mantellets són de l'any 1356, del mes d'agost, per exactes. La possible arribada d'un estol de galeres genoveses va provocar que els consellers de la ciutat convoquessin els mantellets, que en aquell moment ja feien guàrdia nocturna. Representava una manera de combatre, una organització defensiva i un servei militar associat a tots aquells que pujaven embarcacions lleugeres, armats i protegits pels mantellets.

Ens ha arribat notícia d'unes galeres genoveses que podrien arribar als mars de la nostra ciutat. Els genovesos de nou. Ho haurem de plantejar al Consell. Caldrà recarir a tot aquell que tingui la hut amb el mantellet preparat i a tots els ballesters que són assignats de pujar en los dits mantellets. L'objectiu és defensar la nau que és a la platja i per això cal que els patrons facin guàrdia cada nit. Serà menester que els lauts vagin ben farcits d'homens armats. Estem parlant d'unes 100 persones, ciutadans nobles i honrats, que tenen a punt les seves armes i aparells a casa. Esperem que tots els homes tinguin les armes ben esmolades. Sabeu que molts en tenen i estan disposats a servir. Altres han assegurat estar a punt. Però potser a l'hora de la veritat no voldran dormir al vaixell. Aquell que incompleixi el que hagi promès haurà de pagar cinc sous a repartir a parts iguals entre el batlle i el patró de la nau. I si algú alega no tenir armes? El municipi els en podrà proporcionar algunes. Estic convençut que un desplegament ràpid aconseguirà que els genovesos no ens ataquin. També podria ser que vulguin arribar fins a Girona. I ja veurem. Per ara pensem només en defensar Barcelona.

Això és Enguàrdia.

Estem aquí a l'Enguàrdia amb en Pere Badia i en Josep Maria Soler Sabater parlant de la milícia dels Mantellets, la milícia de Barcelona que s'encarregava de la defensa naval d'un dels segles XIV i XV. Doctor Badia, acabem de sentir aquesta. Primera acció dels mantellets i com els consellers s'hi posen. El que comentàvem, de fet sembla que els mantellets és simplement, simplement, tot és molt fàcil de dir, una adaptació de les estris que tenia la ciutat per defensar-se. Simplement regulant-ho i fent-ho de manera més regular perquè així puguin estar sempre pendents dels problemes. Però que això era una mica una organització natural anterior, no? Sembla, perquè no sé si hi ha antecedents a aquest 1356 de defensa naval lleugera com és el que

feien els mantellets. Bé, en el contexte de guerra marítima tenim els castells de proa, però mantellets exactament com dels que estem parlant en aquests aguts, un sistema tan concret. Sí que és veritat que pel que fa al Regne de Mallorca, a Palma, a Portopí, Es parla també de mantellets. Segurament hi havia una institució, parlem d'una institució cívico-militar, molt similar a la que hi havia a Barcelona. Segurament, doncs A la mig de la mar, clar. Sí, sí. Però. Però en qualsevol cas amb unes condicions diferents, perquè és un port en el sentit estricte, Barcelona era platja, doncs. Sí, sí, clar, devia funcionar de manera diferent.

Com s'organitzaven els mantellets en l'època àlgida d'aquesta institució? Ho pagava el Consell de Cent? Era un pagament regular? Només si hi havia algun conflicte cobraven i s'organitzaven? No ho sé, com anava la cosa?

Sí, ens centrem a l'època on la Capitania dels Mantellets va recaure en Bartomeu de Hualbes, que l'heu citat al principi.

Una de les famílies més importants de Barcelona. Una de les famílies més importants i influyents. Durant molts anys, eh? Durant molts segles.

Durant molts segles. Doncs regia per la figura, com he dit, del capità, el capità dels Mantellets, era aquesta persona de l'oligarquia urbana, un càrrec que va recaure en diferents membres d'aquest patriciat urbà, I a partir d'aquí, doncs, la milícia s'organitzava, com les forces del Sacrament del Sommetent, s'organitzava per cinquantenes i desenes o deenes, no?

En determinats. D'homes, de soldats.

De soldats, sí. Estem parlant, per exemple, de. Podem parlar fins uns 871 ballesters, en l'època de màxim esplendor d'aquesta milícia, no? És molta gent, eh? Però també pensem que això eren relacions nominals, eren organitzatives, i que la realitat, quan arribaven els pirates, els serraïns, arribaven els marsellesos, els florentins o els genovesos. Els maleïts genovesos. Els maleïts genovesos.

Hem de recuperar les velles rivalitats. No, però està bé, aquestes expressions, allò que en diuen fustes de moros, no? Sí, fustes de moros, sí, sí. Fustes de moros, que la literatura medieval és excel·lent. Sí, sí, sí.

Llavors, hem de pensar, doncs, que aquests estats, aquests llibres de mantellets que es conserven, que es conserven fins a tres llibres de mantellets, pensem, doncs, que la realitat, doncs, serien, a la pràctica, menys nombrosos del que ens diu a les fonts. Tot i així, una força, una força militar, ciutadana, molt, molt important, regida, això, organitzada, per relacions de veïnatge, relacions d'afiliació professional i, en definitiva, la gent que els mateixos quarters, sobretot el quarter de Fremenors i el quarter de Mar.

Era dels antics barris, eh? Ara trobo una traducció no del tot literal. No és caserna. Sí, sí, és perquè ens en fem una idea. No, no, no, ho dic pels oients. Lògicament, el quarter en aquell moment es refereix a una mena de barri,

de limitació territorial dins de Barcelona. Quatre zones, que són el cuartel de Fremenors, el cuartel de la Mar, Sant Pere o la Salada, i el cuartel del Pi, que marcava d'alguna manera, heu parlat del món medieval, i d'origen la romana, el món tavers,

que marcava la divisió. Exacte, exacte. Com es fitxaven els mantellets? Els mateixos quarters designaven un fill de cada tres, etcètera, o no? O eren voluntaris?

Com funcionava? En principi, doncs, en principi diríem que és voluntari, però com tot, no? Doncs hi hauria pressions familiars, pressions. Qüestions de prestigi, d'honorabilitat. Econòmiques també? No, econòmiques com a tal en principi no, però, per exemple, una de les coses que plantejava quan vaig fer la investigació és, per exemple, gent que necessitava d'alguna forma ratificar la seva carta de ciutadania o la seva condició, com per exemple algun convers. Clar. Entrar als mantellets podia ser. Una prova definitiva de. De bon ciutadà. De bon cristià, entesa en el sentit.

Recordem un detall molt contemporani de la División Azul, la famosa División Azul, gran part, no tots, ni molt menys, però gran part dels soldats que van anar allà sota aquella bandera flagista. Sí, sí, però no sabem exactament la xifra d'aquests que van anar perquè la seva família era republicana i una mica per, entre cometes, netejar la imatge davant de l'Espanya franquista, el fill anava allà. I per cobrir possibles repressions, venjances, etcètera. Vull dir que això no és tan inusual. No se sap si d'aquests 40.000 hi ha 30.000 que eren així o eren 5.000, això no se sap. Però que hi havia una bona part, doncs, esclar,

els mantellets exactament igual. I donar una carta d'identitat o de nacionalitat. Perquè agafes les armes, ho tenim a l'exèrcit espanyol.

Sí, sí. Els soldats de l'exèrcit espanyol. I a França, la legió estrangera, etcètera, etcètera, etcètera. I a Estats Units. I a Estats Units, a tot arreu, a tot arreu. I ara, amb la guerra russo-ucraniana, passa també el mateix. Vull dir que no és estrany, això, malgrat que xoqui, no? Això és el que les fonts no ens diuen, òbviament. Clar, no, no, és normal. Que no ho explicaran en detall, però ja ho veus. No podem. I quina composició més tenien? Eren tot homes, m'imagino. Sí, sí, no n'hi ha cap. No es plantejava que les dones hi participessin en aquest tipus d'accions.

No sabem, si més no, de la participació logística. Segurament, òbviament, les tasques de. N'hi ha de bé de logística, amb tanta gent així mobilitzada. El que vull dir, doncs, darrere del que serien les posicions, òbviament, les dones d'aquella societat participaven, o sigui, no és visible. No es documentava, però segurament, doncs, complien funcions d'avituallament, el que fos en aquests episodis de crisi oberta.

Els llaguts que hi havia eren propietat del Consell de Cent i dels Mantellets o eren llaguts que s'habilitaven, que s'utilitzaven habitualment per altres tasques, i s'habilitaven durant aquest període o es confiscaven, si ho diguéssim així?

Doncs sí que hi ha determinades barques cobertes que són de la ciutat, ho diu explícitament, Però la tònica general és que aquests aguts siguin de patrons d'embarcació, pilots experimentats. Que adaptaven el mantellet. Que adaptaven i de fet les disposicions legals parlen que són els encarregats d'adobar, reparar i adaptar aquest mantellet a l'embarcació amb la qual han de fer el servei a la mar, amb els mantellets.

Tampoc és tan estrany, eh? Recordem que la majoria immensa de vaixells de l'armada invencible, i estem parlant de finals del segle XVI, són també privats. O sigui, no hi ha. Sí que hi ha uns quants que són de la corona, però la majoria immensa són privats. Doncs això va per aquí, la cosa. No hi ha gaire diferència.

Per mobilitzar els mantellets es feien crides públiques que anaven a càrrec del SATX, un oficial executor de les resolucions municipals que recitava l'ordre enmig del carrer a la manera d'una Godzilla o un pregoner. El cas d'una de les primeres crides, la del 1356, referida a l'amenaça de les galeres genoveses, i una segona del juliol de 1374, en què el Consell recorda la necessitat que els patrons dels lleguts tinguin a punt tota la logística del seu vaixell per quan hagin d'embarcar els mantellets. Uns i altres estaven obligats a participar en la defensa de la ciutat sota pena de multa.

Ara uiats, per manament del batle, ordonaren los consellers e prohòmens de la ciutat que, con los consellers de la dita ciutat, hayan aú tardit que a Cartagínia, a audas deu galeres de genoveses, les quals, entre on que en breu dies, dianesseren estes mars. Perquè fan fa saber a tots aquells qui són assignats a tenir los lauts amb los mantellets, que en continent que oïssen, mentre s'ho fossen en cunze, apallats amb los dits lauts. Que tots los ballesters qui són assignats d'apollar en los dits mantellets, sien apallats d'entrar en los dits lauts, tant ost com oi en nostre so. Sots van de sent sous.

Ara ho hi haig, per manament del batle. A tot patró de l'aud que deia rehebre lo mantellet qui li urat li serà, e aquell tenia prop. E que com oira repicar o haurà manament abcrida, deia manar lo dit seu laud, abludit mantelet a la riba de la mar, e tenia parellat aquell en manera que l'ús ballestés ordonats els dits lauds, pucsen de continent en aquells entrar, sots vans de vins sous.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Doctor Badia, els mantellets ja hem dit que tenien el privilegi aquest de passejar-se per la ciutat amb les seves armes, etcètera, etcètera. Les armes hem parlat també que era la ballesta. No me'ls imagino passejant pel mig de Barcelona amb ballestes, que és una arma. Molt poderosa, però complicada de fer servir, que depèn de com sigui la ballesta, necessita ajuda d'un altre, o necessita ajuda d'un estri que ajudi a carregar-la, depèn del tipus de ballesta. És com un arc, és com un arc complicat. Sí, és aquell arc que té una tensió molt grossa. Força. Sí, sí, la segeta que hi ha és una mena de fiblor més complicat de carregar, etc. O sigui, no és un arc. El concepte és molt similar,

però I dins del filó final moltes vegades s'hi posava algun element perquè poguessin cremar els vaixells o provocar incendis a les veles, el que fos, no?

Per tant, no és una arma, diguéssim, per passejar pel carrer. Com s'ho feien anar, això? A més, les ballestes devien ser cares, m'imagino, perquè, clar, una espasa pot ser més cara o més barata, però ja entenem el que és. Però una ballesta requereix una logística, un artesà que te la faci, el manteniment, etc. No és una arma senzilla.

Si ens referim a quines armes portaven dintre la ciutat, probablement, i el que sembla, és que portaven coltells, una mena. Canivets vols dir, eh? Sí, el coltell és la manera d'expressar-ho, sí, sí. Coltell és el terme genèric que existeix a l'època. D'arma blanca, diguem. D'arma blanca i important de grans dimensions.

Hauríem de recuperar-ho, perquè això del coltell és ben bonic i no és una paraula correcta.

Sí, sí, sí. En concret, aquestes armes d'un sol fil, a diferència de les espases. Ah, d'un sol fil, això ho sabia, això. D'un sol tall, perdó. Sí, sí, el fil, sí, el tall. Del tall de l'arma, aquests coltells substituïen a les espases, lleugerament més cares del que era un ampli mercat de venda d'armament a la societat baixmedieval. Aquests coltells, hem de pensar unes dimensions. De gran, gran d'àrea, o sigui, molt contundents, armes molt contundents. Has fet el gest de tres pams? Tres, quatre pams? Tres, quatre pams, ara, segons la cana de Barcelona, que eren les armes que estaven vedades, que estaven prohibides de portar per la ciutat. És a dir, Parlem que si les ballestes, s'obtaria veure algú amb una ballesta. Seria una mica inútil. Seria una mica inútil, però el coltell, hem de pensar un arma de grans dimensions, com una espasa, portar una espasa per aquella Barcelona.

Devia espantar bastant. Devia espantar i devia ser un element ràpid. Clar, trobes allò, els personatges amb el coltell, i vas amb compte, pares compte, perquè és obvi que allò pot fer molt de mal. Sí, sí, sí.

Però dintre de l'ampli ventall d'armes blanques que existien a l'època, des de dagues fins a aquests coltells de grans dimensions, que és una temàtica a la qual he dedicat la tesi, com deia al principi, l'Enric, doncs hem de pensar que estaven vedades, que estaven prohibides, precisament per això, perquè si hi havia algun aldarull, hi havia joc de daus, baralles associades, el joc era un arma de les conseqüències de. D'una baralla amb aquella arma en concret podien ser. Letals, sí, sí. Letals, no només nefrar una persona, sinó. Matar-la i tot, sí, sí.

Matar-la fins i tot, no? Clar, clar, devien imposar, era claríssim.

És a dir, hem d'insistir, doncs, que eren armes totalment vedades, no?, aquests cultells. I que ho podien portar els mantellets,

en cap. I les ballestes, hi havia una indústria de ballestes a Barcelona per suministrar els mantellets, i suposo que les tropes del rei, si fos el cas, o les tropes de la ciutat, Barcelona, com a plaça marítima

de primer ordre dintre de les relacions marítimes del Mediterrani, fins i tot de l'Atlàntic, tenia molts menestrals dedicats a la fabricació, al muntatge de ballestes. Aquesta és una temàtica a la qual també he dedicat alguna publicació, algun article, i les xifres d'artesans dedicats a ballestes són molt importants a Catalunya. És una temàtica també. Té moltes possibilitats d'estudi precisament per això.

Hi havia molta fabricació. Amb el seu corresponent gremi, totes les característiques.

Associats tots a un gremi concret i relacions aquestes professionals de.

El que comentàvem, tant en el cas del coltell, potser una mica menys, com el de les ballestes, òbviament, necessiten silistrament, perquè no són armes que siguin molt òbvies. El coltell, sí, l'agafes i intentes culpejar l'altre per la part que talla. Vull dir que això no hi ha més voltes, però se necessita una mica de tècnica. La ballesta, en canvi per arribar a carregar-la ràpidament, solventar els problemes quan el fibuló no el poses bé o no estires prou bé, etcètera, etcètera, necessites ensinistrar-te per fer-ho bé. Hi havia ensinistrament d'aquestes tropes dels mantellets o tothom s'espavilava? Ensinistrament com a tal, no.

És a dir, el que existeix de forma generalitzada a l'època és el joc de ballesta, que és molt popular. I hi ha parts específiques de la ciutat, parellades fora del portal de Junqueras, trinquets, recordem el trinquet. El portal de Junqueras seria el que és per allà a la plaça Urquinaona, no? Sí, el nord del que és el nord de la ciutat. El carrer Junqueras. Fora muralles. Aquests espais habilitats per la pràctica i l'ús de la ballesta. Un joc molt popular, joc. Lúdico-militar, molt popular, però fins i tot arribava fins a tal punt, hi ha un fotiment de testimonis sobre l'incompliment d'anar a jugar a ballesta fora dels espais habilitats, com és el cas de les hortes de Montjuïc. Que la gent hi anava. Molts hortalars que feien punteria amb la fruita.

Aquella poma, bom. Els brètols és una cosa històrica. No és d'ara, això dels brètols és històric.

I a banda dels espais habilitats hi havia els anomenats concursos de tir de ballesta on es premiava als guanyadors. Amb peces de copes de plata o fins i tot una ballesta, com molt bé heu dit, eren dintre de l'armament les peces més cares.

Això no és tan estrany, recordem que les tropes que constituiran dins la guerra civil americana a mitjans del segle XIX, que es constituiran inicialment, són gent que s'han sinistrat. Amb els drets de bala, en aquest cas, però amb concursos exactament iguals que els medievals. Llançar, li donen un premi, si encertes a la poma, si encertes a la diana, si encertes a l'ampolla, guanyes no sé què, el premi, ballen, li donen el porc. O sigui, funcionava exactament igual. Com a tal. Sí, sí, sí.

Després d'haver-se dissolt el cos als inicis de la Guerra Civil Catalana, cap a finals del segle XV, hi va haver diversos intents de tornar a instaurar el cos de mantellets. L'any 1492, la ciutat li va demanar a Ferran el Catòlic de recuperar el privilegi i ordinació de mantellets. El rei no ho va veure gens clar perquè temia els escàndols i baralles que es podien produir si els mantellets tornaven a tenir el dret de dur armes per la ciutat a totes hores. La seva resposta va ser una carta signada el 2 d'abril de 1492.

En quant al que ens supliqueu, que us atorguem confirmació del privilegi vulgarment dit dels mantellets, atorgat pels reis, predecessors nostres de gloriosa recordança, per tal que certs ballesters, patrons de Llegut i altres, puguin portar armes per aquella ciutat i per tota aquella vagaria, Em sembla que és cosa que s'ha de mirar molt bé, perquè fora inconvenient que els susdits aixequessin armes de continu i per tota la vagaria assent vedades. I heu d'advertir que el dit privilegi si atorgat per a temps de guerra, que poguessin aixecar les dites armes de dia i de nit i en temps de pau que no les poguessin dur, sinó de dia. I també que el número dels sordits ha de ser cert i determinat, i no gran, per evitar els escàndols, baralles i inconvenients que es podrien derivar si fossin molts els que tinguessin la dita llicència. Per tant, vegeu i considereu tot el que us dic. I escriviu-nos la vostra opinió sobre això, perquè, un cop vista vostra carta, menarem proveir en allò com vegem ampliar més el nostre servei i el bé d'aquella ciutat.

Pere Badia, veig que els Mantellets van tenir mala filla, com passa a la vida, és una cosa molt habitual, però aproximadament uns 150 anys, arrodonint de la seva Constitució, una mica menys, va començar a disolver-se. Però per què? Perquè s'estaven fortint el poder reial i els feia por tenir gent no gairebé del tot controlada? O perquè ells sols s'ho havien merescut? Convertint-se en una mena de salvatges amb armes dins de la ciutat. No em queda clar de la carta que hem sentit de Ferran el Catòlic per on anava la cosa.

Segons el testimoni d'aquesta carta reial entre els consellers de Barcelona i Ferran el Catòlic, sembla ser que era una força que molestava. Tornem al tema de nombrosos que eren. Era més un tema de perill de desordre públic, com una força paral·lela que no encaixava tampoc en el llarg context després de la Guerra Civil Catalana, on tota la societat s'havia mobilitzat, on hi havia un context de guerra oberta, I semblava més una institució d'altres temps, diguem, com d'un món medieval que estava començant a expirar, encara que no tinguessin consciència com a tal. Sí, anàvem cap a l'edat moderna. Hem de pensar també que la platja de Barcelona ja era moll, ja era port, ja estava. S'havia estabilitzat. S'havia estabilitzat molt bé. Potser no hi havia una percepció de tanta vulnerabilitat com podia haver. Ha existit a finals del segle XIV, principis del XV, o l'època de màxim esplendor de la milícia a l'època de Bartomeu d'Augualbes. Doncs segurament tots aquests condicionants, que no hi havia hagut un episodi. Tan dramàtic com podria ser el de 1359 o posteriorment, a mitjans de segle, 1449, doncs sembla que quedava una mica en l'oblit el paper fonamental, el paper central que havien tingut els mantellets en la defensa de la franja litoral.

I també devia augmentar, diguem-ne, la capacitat de foc dels vaixells, no?, amb l'artilleria, no?, els canons, no? Sí. Sí, tots aquests condicionants podien. Clar, va evolucionant.

Sí, el que passa que recordem que, per exemple, les galeres que s'utilitzaven a la batalla de la PAN, sí que és cert que costumaven tenir uns colobrets davant que disparaven, però la majoria de força era una força de sal, era una força de projectils com ballestes, etcètera, etcètera. O sigui, per tant, en 100 anys no variarà substancialment. No, no, no. De les primeres. Millorarà, diguéssim,

o millorarà o empitjorarà. De la primera instrucció de la pólvora fins al segle següent o posterior, realment no hi ha un gran. Fins al XVII. No hi ha un gran salt. Sí, sí. Però sí, doncs, que tenien un context molt determinat, un espai al qual estaven vinculats i escrits, doncs aquell espai es modifica enormement a partir de 1438, quan les primeres, doncs, intents de fer un port, de fer un moll, I doncs a l'època de Ferran el Catòlic, on el poder ja està més centralitzat. I Barcelona. Barcelona perd una mica, no en la condició marítima, financera, no, però.

És que Barcelona, durant la Guerra Civil Catalana, ha tingut un paper contradictori. D'una banda ha perdut la guerra, d'altra banda l'ha guanyat en altres aspectes, i com tota aquella guerra és bastant confusa, eh? Però. Però, en aquest sentit, el que queda molt clar és que qui guanya de fons, encara que potser no particularment, és la institució monàrquica. I a partir d'aquí, doncs, qualsevol cosa que posi ombra a la institució monàrquica i tenir una força armada, sens dubte, no controlada pel rei, no devia ser ben vista per Ferran i pels seus successors, com és bastant natural. Com s'ho van prendre, les elites barcelonines? Perquè, esclar els mantellets no deixava de ser un privilegi molt important per tal de marcar qui manava realment a Barcelona. I tenint en compte que veníem de conflictes com la Busca i la Viga, etcètera, etcètera, Barcelona era un lloc molt conflictiu amb el repartiment de poder.

Veient la insistència que prenen d'elevar-se a alta instància reial per una temàtica que en principi no sembla tan important per la documentació que es conserva al voltant, ja ens està dient que. Que en realitat tenien greus problemes per defensar la costa, contra les incursions, contra els atacs, i era una problemàtica que s'havia enquistat durant molt de temps. Parlem, per exemple, de derrotes importants on els mantellets no van participar, que no van saber. Solventar el repte logístic que suposava anar a perseguir aquestes naus que s'adentraven al port de Barcelona, saquejant mercaderies, vents i provocant algunes morts.

O sigui que realment la desaparició dels mantellets no va ser positiva per la ciutat, malgrat Ferran diu que aquests ja es passen i deixen el port.

La decadència que veiem, a partir sobretot de la guerra civil catalana en endavant, doncs mostra això, que les actuacions. Marítimes navals que es van fer contra els atacs pirates no van funcionar com si sembla que havien funcionat amb anterioritat.

A partir d'aquell moment, ja estem acabant, però quina organització de defensa tindrà la ciutat de Barcelona davant dels atacs pirates? Perquè això durarà ben bé 100 anys, 150 anys més.

Doncs amb les galeres, que és l'embarcació que domina el Mediterrani, anar a perseguir. Alta mar aquests pirates, perquè recordem que no podien fer una altra cosa que anar darrere de recuperar les mercaderies. Amb el desenllaç, en molts casos, fatídic que tenia. No els va funcionar molt bé. Finançar expedicions, a diferència dels aguts, que era un sistema defensiu que no requeria grans recursos municipals. Armar una galera, organitzar,

enviar-los lluny, i vés a saber què passaria. Això ja, diguem, era la institució monàrquica o bé els grans. Sí, les autoritats competents que.

Doctor Pere Badia, no ens queda més temps. Moltíssimes gràcies per haver vingut a l'Enguàrdia per explicar-nos aquest tema tan apassionant dels mantellets. El doctor Badia és l'autor d'aquesta tesi sobre els coltells de Vic, que d'una de les derivades és la història aquesta tan magnífica que acabem de sentir. L'esperem tornar a veure ben aviat. Moltes gràcies per venir a l'Enguàrdia. Ah, vosaltres. Moltíssimes gràcies. Josep Maria Soler Sabater,

la documentació medieval és un pou sense fons. Sempre coses no m'havia sentit parlar mai. Doncs espera't,

un altre dia parlarem de més coses. Això és Languàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Compa. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

I amb les veus d'Albert Cortés, Xavier Pujol, Marc Globato i Xavier Martí.

SENSE ÀUDIO PARLAT