La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 03/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa l'Alex Bosch. El ministre de Transport, Òscar Puente, compareixerà aquest dimarts a la Diputació Permanent del Congrés per donar explicacions de l'accident de trens d'urda a Toledo. Socios de legislatura, partits de l'oposició i sindicats li reclamen que dimiteixi. El líder del PPE, Alberto Núñez Feijó, ha carregat la responsabilitat de la tragèdia d'urda a Puente i el president espanyol, Pedro Sánchez. En estos momentos,

decidir si cesas a un ministro por lo que te digan las encuestas te da el nivel moral de esta gente, que es ninguno.

Des del Front Ampli, la cap de files de la coalició 29N, Ada Colau, reclama un pacte d'estat a nivell ferroviari i insisteix que el ministre Òscar Puente ha de dimitir.

Assumir responsabilitats polítiques és la millor manera de començar a reconstruir la confiança i també la confiança en el govern. Jo crec que és una qüestió exemplar que potser altres partits no han fet.

Junts també vol que Puente plegui.

Rebassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat. Els Estats Units voten aquest dimarts en unes eleccions legislatives a la meitat del segon mandat de Donald Trump. L'encariment del cost de la vida i l'augment del preu dels carburants poden passar factura al president que podria perdre la majoria republicana a les dues cambres del Capitoli.

El govern espanyol investiga si darrere del fenomen blocus hi ha interessos estrangers que busquen influir en les eleccions. Mentrestant, els Mossos han detingut dues noies menors d'edat relacionades amb el cas i el jutge ha decretat presó provisional per al jove detingut dissabte a Cabrera de Noia.

La pujada del preu dels lloguers es frena a les zones regulades. En l'últim any el preu mitjà ha pujat un 2,6%, mentre que a les zones on no s'apliquen els topalls l'encariment ha estat per sobre del 4%, segons l'Incasol. A més, l'oferta de pisos que es lloguen no cau, mentre que els contractes de temporada s'han desplomat un 40%. Cada cop més propietaris opten pel lloguer d'habitacions.

La novel·la Ocasifascinació d'Eva Baltasar, traduïda al francès per Annie Watts, ha guanyat el premi Médici et Ranger, un guardó en què ja havia quedat finalista el 2020 en Permagel, i que s'atorga a la millor novel·la traduïda de l'any.

El cineasta Fernando Trueba i el músic Niño José Lé han presentat aquest dilluns a Barcelona dins del festival inèdit, el documental Bajanyí. Es tracta d'un film en què el cineasta, a partir de la música i la guitarra de Niño José Lé, fa un viatge que comença amb el flamenc, després passa pel jazz a Nova York i s'acaba al Brasil.

Bajanyi compta amb la col·laboració de noms com Caetano Veloso, Rubén Blades, Ron Carter o Marisa Monte, entre d'altres. Fernando Trueba ens ha explicat que després d'anys d'amistat amb Niño José L. i la gravació d'alguns discos, tenia la il·lusió de fer un documental en què la música parlés per si sola. No quería hacer una película

blablabla, quería rodar la música, que fuera pura música. Y siempre he pensado, ya hice en su día Calle 54, que el matrimonio del cine y la música es muy bonito, que se entiende muy bien y que el cine nos ayuda a oír y la música nos ayuda a ver.

Bajañí es va a presentar el passat Festival de Cine de Sant Sebastià.

Esports. El Barça juga aquest dimarts a les 9 del vespre al Camp Nou contra l'Aston Villa. Flick haurà de tornar a alinear una defensa de circumstàncies perquè no ha recuperat cap jugador. El partit el seguirem a la TDT de Catalunya Ràdio.

Per aquest partit tornarà al Camp Nou la grada d'animació després que el Barça i portaveus dels diferents clubs s'hagin reunit i el club augrana hagi decidit aixecar la suspensió cautelar pels incidents del Clàssic.

A l'Espanyol aquest dimarts el Club Blanc i Blau presentarà Eder Sarabia com a nou entrenador fins al 2028 al tècnic, però encara no serà a la banqueta aquest dissabte contra el Deport perquè té una ascensió que arrossega

quan entrenava ells. El president de la Federació Espanyola, Rafael Lózán, ha dit que veu factible que el Camp Nou aculli la final del Mundial 2030. Ho ha dit aquest dilluns durant la inauguració de l'exposició Reis del Món que s'ha fet avui a l'Ajuntament de Barcelona.

La segona divisió preocupació per l'estat de Jesús de Miguel davant del Tenerife després d'una duríssima entrada del porter de l'Andorra. De Miguel ha estat traslladat a l'hospital on està estable però ha ingressat a cures intensives.

Del Brunswick alemany. I en motor, Alex Márquez ha arribat aquest dilluns a Madrid per operar-se de les molèsties que arrossega l'espatlla, una lesió que es va fer quan va caure en la cursa del Mundial de MotoGP disputada al circuit de Barcelona-Catalunya.

Fins aquí, les notícies.

La Tarda de Catalunya Ràdio, amb Francesc Garriga.

Serem l'altaveu de la societat per acorralar el Francesc Garriga. Anem a la sintonia, vamos. Digues el nom d'un periodista català en actiu que et faci vergonya a l'hiena. Però com em preguntes això? Et sents un segon pla que ni fa olor a la competència? Escolta una cosa. Trump o Bernat Soler? Puyal o Putin? Home, escolta, que veus que se me'n fa de tothom aquí? Si demà et fessis ric, seguiries en el programa? Què és el pitjor que has fet a la teva vida? Home, però què és aquesta pregunta? Aviam-ho. Home, però a què nens si no a la ràdio?

Mira-ho. La tarda de Catalunya Ràdio, on el xèrif Garriga esquiva tots els duels.

Català perquè vull. Catalana perquè vull. I amb molt d'orgull. Vinguem d'on vinguem. Fem un país plegats. Amb una llengua que ens agermana, el català. El volem parlar, aprendre i compartir. Amb tothom, a tot arreu. Perquè el català crea vincles. Fes-los créixer amb Òmnium Cultural.

Comparteix el català a català.òmnium.cat.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. La nit dels ignorants.

Una de la matinada i set minuts. Va caçar aquí una altra vegada a segona hora de la nit. Els ignorants, ja ho diré bé, a Catalunya Ràdio, esperant, com sempre, les vostres trucades al 9-3-2-0-7-4-7-4. Ara hi tenim l'Àngels des de Canet de Mar. Bona nit, Àngels. Hola, bona nit. Jo, això dels punyols.

Em penso que m'ho ha preguntat un senyor, que em preguntava per què es posava a nits. Bé, o sigui, hi ha diferents tipus de bunyols. Hi ha que són de vent, que per aquí, per Barcelona, per la part de Barcelona. Són els que he trobat, no? Vull dir, rellenos, això, i no porten aquí, jo no n'he tastat cap. Que porti anís. Que porti anís. Ara bé, a l'Empordà, que són els bunyols que a mi m'agraden, i que, per cert, no tothom els diu bunyols, hi ha puestos allà que els diu brunyols. Sí, senyora. Hi ha algun poble. I clar, això és anís verd, són com granets, però tenen un gust molt bo i és molt típic d'allà. Aquí jo no n'he trobat, a Barcelona ni per aquí. I no sé si cap al sud. En altres puestos d'Espanya sí que potser els posen una mica d'anís líquid, d'anís alcohol, però aquí, que jo sàpiga, no.

Jo no n'he trobat que fossin. És més la Mata Faluga que dius, eh? Els de l'Empordà.

La Mata Faluga, sí, és de l'Empordà. Molt bé. Sí, sí. Perfecte. Que són els més tipis i que es fan a les cases. La majoria són fets a casa. Sí, sí, i tant, encara se fan molts. Hi ha molta tradició.

Molt bé, Àngels, doncs, moltes gràcies. No sé, d'una altra idea. No he donat solució, però bueno. No, però has clarificat alguna cosa. Cadascú aporta el que pot, o sigui, que és perfecte. Això mateix, sí. Moltes gràcies, Àngels. Bona nit. Bona nit. Adéu. En Josep, des de Claravalls, bona nit. Bona nit, Marta.

Va haver-hi que m'han llamat això de la Runa. Sí. A la Sagrera, quan feien

l'estació de la Sagrera. Sí.

Que descarreguen els vaixells aquests tan grans per allí a la vora. I saps què en feien d'aquesta runa un cop allà? Sí, sí, sí. Els camions que hi havia en runa només portaven runa. Els camions que sortien a terra només portaven terra. I el ferro van posar-lo a la part i amb aquesta runa la matxacàvem. I feien gravilla. I feien gravilla? Sí, que no havien de fer grave, grave medida. Per tant I el fam de les toneladores, que en són molts milions de quilos. Sí, clar. La culera, el mar, i la tria dins.

A veure si ho he entès bé, la tiren al mar, dius. Sí, sí, sí. Van cobrant els camions. Però va estar millor,

perquè a vegades se fa una bolsa d'aire i arrebenta. I els camions se'n van a la baixa. Ostres. Sí, sí. T'encules allí i tires. Hi ha una màquina que el penja. Tot allò, els diners. Ja. Déu-n'hi-do.

Doncs mira, si ens has aclarit coses, Josep, si ets un pou de ciència, la quantitat de coses que saps.

Per allò on filtren les aigües fecales. Sí. Tot volta per allí. Tot volta per allà, molt bé.

Doncs ja sabem més coses. Josep, moltíssimes gràcies. Molt bé, bona nit a tots dos. Adéu, bona nit. Adéu. En Miquel, des de Sabadell, bona nit. Hola, bona nit. Què tal, Miquel, digues.

Vull preguntar, aviam, quina seria la solució? O sea, què solucionaríem perquè l'Òscar Puente aquest dimiteixi? Jo, en principi, no soc socialista ni res semblant. En principi, crec que, per exemple, en el cas de València, Amb aquest sí que, amb el president de València que van dimitir i van anar a la presó, jo crec que aquest sí que té culpa perquè el municipi va veure com plovia i no va fer res. Però aquest, el ministre de Transport, crec que encara que hagués hagut un altre ministre, aquesta catàstrofe no crec que l'ha pogués evitar ell mateix. Jo penso que el tema va ser pel tema del control, d'on controlaven, les persones que controlaven tenien que saber què tenien que fer i sota quines ordres van dirigir-se, perquè si una cosa que jo penso que el culpable que tindria que ser qui va dirigir aquell control o si ho va dirigir espontàniament.

Molt bé, doncs Miquel, reflexió feta. Moltes gràcies. Bona nit. En Xavier Desdibars d'Urgell, bona nit. Hola, bona nit. Què tal, Xavier?

Bastant bé. Molt bé. Avui i demà estarem pitjor, amb el bitcó, atacant mosquits, a veure, molt pitjor.

Ah, sí, ara molt millor, no? I tant. Molt bé, molt bé.

Escolta, que em tocava perquè m'ha cridat l'atenció la pregunta, o el comentari que ha fet un oient, en el sentit que sí, perquè s'han de pagar les bosses del supermercat.

Sí, sí, és una pregunta que teníem pendent,

sí, sí. Bé, jo li recomanaria que baixés al carrer i mirés a dreta i a esquerra quants cotxes passen que han estat pagats pels seus propietaris i amaguin la marca del cotxe. Ja. En trobarà ben pocs, espero que. Que tingui sort i que en trobi algú. Impossible. Posem fer un bar de pagar coses que el que l'ha fabricat aprofite per fer-se propaganda. No sé per què s'escandalitza de les bosses del supermercat.

És una bona comparativa. Has estat bé aquí, Xavier. T'has quedat amb nosaltres. Si és veritat, clar, clar. Tots fem propaganda de moltes coses, sempre. Traient el mòbil també en fem, eh?

I tant, és el sistema, si no ens agrada ja se'ns queden els deserts, però allà es passa malament també.

Molt d'acord, moltes gràcies Javier.

Escolta, volia comentar per comentar-vos també, perquè m'ha quedat també l'atenció el fet del recordatori de la teva companya de producció, ja es tanca la ràdio, ja s'ha afluixat la ràdio. Perquè suposo que. Ho suposo, eh? Perquè la veritat és que començo avui a escoltar-vos. Com?

Avui és el primer dia que ens escoltes? Sí. De veritat?

T'ho juro. Sí, sí. Sabia que existia aquest programa.

No, va dir, sabies que existia el programa? Perquè el setembre que ve aquest programa farà 40 anys.

Sabia que existia, però desconeixia que encara existia. Que bona. Sí, sí.

I què? I què has trobat? Quan te l'has trobat, què has pensat? He pensat, ui, que bé!

Uau! Això és una sort que encara hi sigui ara. Bueno, és una sort i és una desgràcia alhora, perquè m'obligaran a dormir cada dia més tard.

No passa res, eh? Un dia, si un dia tu l'escoltes l'endemà, tampoc passa res.

Bé, això, que al dir-me que tanqués el mòbil. La ràdio, sí. La ràdio, la ràdio, sí. La ràdio, perquè no s'acoblés. Entenc que és per això, que no s'acoblés el so de la ràdio amb el micròfon del mòbil. És així? És així, és així.

Perquè a vegades hi ha gent que té l'aparell al costat i està al costat del micròfon del mòbil, llavors s'acobla i et sents. En el meu cas, jo em sentiria dues vegades repetida. Llavors has de demanar que baixin la ràdio perquè tu ja m'escoltes pel micròfon. Pel telèfon, vaja. Pel telèfon, volia dir. Sí, sí, s'acobla.

No és que et xiuli, no és que et xiuli, no és un acoblament, pregunto, com el dels equips de música a les orquestes o.

No, no, és que se sent el so per doble, doble vegada, i llavors, clar, no s'entén bé, sí, sí.

És això. T'ho anava a dir perquè si era que és xulet i fes el xulet, no, però això no és el cas, no és el cas. L'altre dia vaig tindre la sorpresa de saber que l'amplificador de la megafomia de l'església del poble incorpora un mòdul. Anti-Larsen, anti-acoblaments, aquests xulets molestos que fan alguns equips quan s'acobre l'altaveu amb el propi micròfon. L'amplificador de megafonia de la parròquia d'Ivan Turgell incorpora un petit mòdul que és gran, com un caixetí de tabac, que ja pots posar el micròfon davant de l'altaveu, No hi ha coblement. Això és un fenomen que

em diu ara l'Edu, que és el tècnic, que es diu realimentació, el que ens passa a la ràdio. Quan algú ens escolta, truca i té al costat l'aparell amb el volum molt alt. Es realimenta, per això, ja està. No hi ha cap mecanisme que ho pugui treure. Bé. Clar, l'hauria de tenir cadascú a casa seva el mecanisme, que no seria el cas. Ja, d'acord. Doncs escolta'm, Xavier, contenta que siguis nou i espero que un altre dia ens tornis a trucar i que ens escoltis. Ja hi pots comptar, t'hi pots ficar de peus que t'aguantarà. Vinga, doncs. Moltes gràcies. Vinga, bona nit. Adéu-siau.

Abans de l'estrena. Amb Sílvia Andrés.

La secció d'aquesta setmana la dediquem al món de les tassetes i és que s'acaba d'estrenar la nova adaptació cinematogràfica Disseny i Sentiment. Ens submergim en el món de Jane Austen.

¡Helena! ¡Es la voluntad de Padre! Este hogar siempre será casa.

Nos encontraremos en algún lugar tan bueno como el dinero que nos dejó Padre. ¿Qué dinero?

Mis condenas.

Fue un deseo muerto de mi padre que yo debería asistir a esas chicas. Mi error.

Jane Austen va escriure la novela Seny i Sentiment l'any 1811. Hem parlat amb Blanca Pujals, editora de Viena Edicions i directora de la col·lecció Club Victoria, perquè és una gran coneixedora i admiradora de l'escriptora britànica. La primera pregunta era obligada. Què t'ha semblat la nova adaptació cinematogràfica de Seny i Sentiment?

A mi m'ha agradat moltíssim i mira que anava amb molta por, perquè realment la pel·lícula del 1995 amb la direcció d'Ang Lee i el guió adaptat de la Emma Thompson. Jo crec que és una de les meves pel·lícules preferides del món i l'adaptació canònica perfecta de Jane Austen. Per tant, anàvem una mica de prejudicis, et diria directament, i vaig sortir al cinema molt contenta, em va agradar molt i no m'ho esperava gaire i potser per això també

em va agradar més. Aquesta nova versió està dirigida per Georgia Oakley i protagonitzada per Daisy Edgar Jones i George MacKay, entre d'altres. Hi ha hagut polèmiques sobre si era necessària una nova adaptació cinematogràfica, ja que la pel·lícula, dirigida el 1995 per Ang Lee, és per molts tot un referent. La Blanca ho té clar.

Molta gent diu que no necessita una nova adaptació. Jo crec que sí. Jo crec que ens mereixem tantes adaptacions com siguin i tantes noves visions d'un clàssic, perquè al final és el que diem sempre, que els clàssics no perden vigència i cada generació té dret a tenir la seva pròpia adaptació. I a més em va agradar que fos tan diferent a l'altre.

Com apunta la Blanca, aquest seny i sentiment és molt diferent de la pel·lícula protagonitzada ja fa 30 anys per Emma Thompson, Hugh Grant i Kate Winslet. És un fet que a cap de les dues pel·lícules pot reflectir la totalitat de la brillant novel·la d'Austen, però la cinta que s'ha estrenat ara s'han afegit fragments del llibre que la primera versió del 1995 no recollia, uns canvis que, segons la Blanca, han enriquit la història.

Igual que em van molestar molt els canvis que han fet a les últimes adaptacions, com a les de Sims Borrascosos, Frankenstein o l'Odissea, que trobo tres drames de pel·lícules i que tots els canvis no calien i, de fet, han empitjorat el text, els canvis crec que s'han de fer quan són per explicar millor als públics moderns, per explicar d'una manera que entenguin millor el que vol dir l'autora. Els canvis que han introduït al text entenguin el missatge d'ella, perquè si no hi havia protagonistes com l'Edward Ferrer, que perdia tot l'encàner. Que la part més important de l'Edward Ferrer és que era un personatge molt fidel i molt honorable, però com que ara ja no tenim els mateixos principis, semblava un peix bullit que no entenies què feia, aquí han fet alguns canvis en la seva història que s'entén molt més. Un altre dels canvis que jo crec que han fet ha estat posar. El duel entre Willoughby i Brandon en pantalla, que era una cosa que només passava en el llibre, igual que la visita de Willoughby, al final de todo, cuando Mariana estaba enferma. Nomás pasaba en el libro. En cambio, si en el 95 no se veía, eran dos cosas que les faltaban.

Una foto en motion te traerá todas las sorpresas. Que la vida y el amor pueden ofrecer.

Marianne y Eleanor, tan diferentes como dos hermanas pueden ser.

Acabem de sentir un fragment de Seny i Sentiment del 1995, una pel·lícula on els colors són més vius, tot és més regi i clàssic. En canvi, la d'aquest 2026 és més apagada de color, molt més estètica, i la natura hi té un paper molt predominant.

Està molt ajustada també l'estètica. A mi em va recordar més, no sé si va passar el mateix, la fotografia a Hamnet, que no pas a la versió de Seny i Sentiment del 95. Clar, nosaltres la ubiquem molt en l'època de regència, i sí, però pensem que la Jane Austen va escriure les seves tres primeres obres al final dels 1700. Què passava en aquell moment en la societat anglesa? Van arribar uns artistes que van sacsejar tot, que van ser Lord Byron, Shelley, tots els romàntics. Si heu vist el biòpic de Mary Shelley, va molt més en aquesta estètica, perquè al final és el romanticisme que esclata després de tota aquesta època de la raó, de la raó, de moltes joves que es van enamorar bojament d'aquests poetes romàntics que després les deixaven embarassades i les deixaven tirades. Hi ha un debat obert

sobre si hi ha una versió millor que l'altra, com si se n'hagués de descartar una. Realment, hi ha una versió més reixida que l'altra?

Igual que hi ha una partitura d'un gran compositor i segons qui la interpreta, segons quin gran director, són dues visions sobre la mateixa obra i les dues són extraordinàries, igual que ens encanta que Poucas els agafés Bach i l'interpreta és totalment diferent, jo crec que passa el mateix. Una gran obra clàssica com és qualsevol obra, en aquest cas Seny i Sentiment de la Jane Austen, jo crec que es poden fer diferents visions i que a més és la màgia de l'art i que ha d'haver-hi aquest punt de la creació de l'artista, en aquest cas del director i dels guionistes, d'adaptar una obra clàssica donant-li una nova visió. A més, en aquest cas trobo que està feta des del respecte i l'amor absolut cap a Jane Austen i cap a les seves obres i cap a les seves heroïnes.

Estem parlant tota l'estona de Jane Austen, però què us sembla si la situem i redescobrim qui era i quina va ser la seva aportació a la literatura? Blanca Pujals, editora de Viena Editions, ens ho explica.

Jane Austen és la gran escriptora de la literatura anglesa. Però, a més a més, va ser una figura que va trencar amb tot l'anterior, perquè realment hem de pensar que fins aquell moment les obres s'escrivien o en poesia o en teatre, i la novel·la era un gènere totalment secundari, relegat, a més, es deia directament a les noies bledes i que estava mal vist. Llegui novel·la, i arriba Jane Austen i comença a escriure una de les millors obres de la literatura universal. Canvia també la literatura perquè fins en aquell moment la majoria d'obres passaven en guerres, en castells, de Walter Scott, i Jane Austen fa una cosa totalment radical i diferent, que és posar el centre de l'acció a un menjador, i posa protagonistes dones. Però és que hem d'entendre que a finals de 1700, principis de 1800, això va ser súper, súper trencador. ¿Crees que anirà a descansar quan li prengui?

They always kneel down. From Jane Austen's timeless classic There's some blue sky, let's chase it!

comes a motion picture beyond all expectations. Academy Award winner Emma Thompson Alan Rickman Kate Winslet and Hugh Grant Sense and Sensibility.

La Blanca ens explica la trama de Seny i Sentiment per a totes aquelles persones que no sàpiguen de què va.

Seny i Sentiment són dues germanes, que són l'Elionor i la Marian, i realment són el Seny i el Sentiment del títol. La primera potser peca més de ser massa assenyada, mentre la segona ha llegit massa literatura romàntica. I està esperant el seu heroi i es deixa endur totalment per les emocions i fa el que vol sense pensar com pot afectar els altres. I una de les grans coses que fa sempre Jane Austen és criticar la societat que era totalment injusta cap a les dones tant en matèries de drets com en matèries laborals. Perquè la novel·la comença que es troben que el pare ha mort i que les germanes i la mare han de marxar de casa perquè l'hereda del germanastre, que és home, i elles no tenen cap manera de guanyar-se la vida perquè les dones no podien estudiar, no podien anar a la universitat, no estava ben vist que treballessin, no obtenien accés a treballar i tenen una renda molt, molt minsa.

A Seny i Sentiment, Jenna Osten també avisa les dones d'un perill.

I Jane Austen, a Seny i Sentiment, el que ens vol avisar és dels perills del romanticisme, d'aquestes lectores que llegien massa romanticisme i ho adoptaven a la seva vida i que s'enduien massa en les emocions, que això ho veiem clarament amb la Marian, i també ens està avisant d'anem en compte amb els facts boys romàntics tan literaris com el Willoughby, anem en compte que aquests després.

Es asombroso. La idea de la felicidad de alguien dependiendo completamente de otra persona no es siempre posible. Tu hermana parece feliz.

Sí. Su espíritu es raro.

¿Nunca le has dicho cómo se siente? ¿Para qué? Para el amor.

Si encara no heu llegit Jane Austen, molts us deveu preguntar per on podem començar? Quina novel·la llegim primer? Recomano començar per Seny i Sentiment

perquè jo crec que llegir per primera vegada una novel·la de Jane Austen provoca una emoció que és comparable a molt poques coses. És un llibre que el pot llegir qualsevol persona de qualsevol edat que li encantarà i que enganxa molt. I a més és un llibre extraordinàriament divertit. És un llibre per gaudir i deixar-te endur per una història preciosa amb moltes prismes, no? Perquè tens des de la crítica social, des de l'amor, des de deixar-te endur més pels sentiments o més pel seny. A més que la paraula seny és perfecta per sens, que en altres idiomes costa molt de traduir. Aquí tenim la paraula seny.

Blanca Pujols ens explica la seva passió per seny i sentiment i com la seva admiració per Austen la va portar a arriscar-se a publicar en català unes edicions molt cuidades amb cobertes precioses. Escolteu per acabar la història que ens explica.

Seny i Sentiment l'havia llegit als 14 anys, l'havia deixat a amigues perquè sortia Crepúsculo, la protagonista se'n va al bosc a llegir aquest llibre, llavors molta gent me'l va anar demanant. Llavors un dels somnis de la meva vida era un dia ser editora i poder fer una col·lecció en tapadura amb unes cobertes precioses de les grans obres que a mi m'encantaven tant. Perquè al final quan vas a les llibreries de Londres i veus tots els teus llibres preferits editats d'una manera deliciosa, dius, ostres, jo vull això en la meva llengua, amb els meus llibres preferits. Llavors va haver-hi un any que vaig, un Sant Jordi, que em vaig intentar autorregalar Seny i Sentiment, perquè el meu exemple l'havien perdut i no el vaig trobar. Llavors em vaig capficar amb el tema, vaig veure que no hi havia cap edició disponible en català, n'hi havia 29 en castellà. Llavors és quan vaig convèncer la meva sòcia, la Isabel Monzó, l'altra demà fundadora del Club Victoria, que tenia molt sentit fer aquesta col·lecció i com ja he dit moltes vegades, per fer una col·lecció tant de literatura anglesa amb aquestes cobertes cal molt de seny però també cal molt de sentiment perquè realment ens vam tirar a la piscina perquè tothom ens deia que aquesta col·lecció no funcionaria, que no tindríem lectors i justament doncs vam començar amb seny i sentiment perquè és el que va despertar aquest sentiment de dir que sí, això és necessari i clar, això era el 2022. Ens va dir tothom que seny i sentiment anàvem amb 2.500 exemplars,

que ens els menjaríem amb patates que estaven boges va sortir al març, a l'abril per Sant Jordi, no ens quedaven exemplars.

Si us interessa Jane Austen, teniu on triar. Una pel·lícula en cartellera, una altra que podeu llogar o comprar. O podeu primer llegir en català, seny i sentiment, i després anar al cinema. Perquè Jane Austen, us puc assegurar, que no decep mai.

Doncs ja ho heu sentit. Si ho diu la Sílvia, haurem de fer cas. Ara passa un minut de dos quarts de dues de la matinada, la nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio, al 93207474. I tenim el Frederic, des del barri de les Corts. Bona nit. Hola, bona matinada.

Mira, vaig a parar la ràdio. S'encén bé, eh? Ja està, ja l'he apagat. Mira, el tema aquest que està passant ara amb tots els cataclismes que hi ha, tan atmosfèrics que a vegades dius, però no s'hi pot fer res, alguna cosa s'hi pot fer, si no es construeix o no s'ha de construir, o coses d'aquestes, no? Però amb el tema de, sobretot ferroviari. Que, bueno, jo tinc un màxim familiar meu que va estar molts anys al darrere de fer, i sé una mica de què va, una mica només, però crec jo que és un tema de soberbia, el que està passant a Espanya. És a dir, pensem que podem fer una cosa sense més i més, i que després no s'haurà de pensar que pot haver-hi problemes d'una manera o d'una altra, i no s'estudiarà prou, Com? Doncs bé, potser en altres països que s'ha fet i que no hi ha tants problemes, en poden haver-hi alguns, però no tants, no? Podem pensar en el Japó, podem pensar en països d'aquests que també han fet el mateix, que han fet nosaltres, però nosaltres ho hem fet tot en gros, com si diguéssim. Tots els avis han passat per Madrid. Vull dir, estacions a tots els pobles o ciutats, o ciutats que potser no hi puja pràcticament ningú, i coses d'aquestes. Els camps d'aviació, per exemple, els aeroports que serveixen a totes les capitals de províncies. I aquestes coses no són un resultat. O un estudi de rendiment social que pugui haver-hi, no? I s'ha gastat 20 i 20 i 20 milions d'euros, no? I després, doncs, ha passat això, que nosaltres ens hem pensat que ho sabíem fer tot i posem, potser, persones allà que no estan preparades, la veritat, que han sigut, potser, trasladades a altres llocs i no hi ha hagut suficient, vull dir, ensenyament. Per exemple, haguessin pogut anar a aquests països que ja ho tenien i veure els problemes que podia haver i solucionar. No és que no hagi de passar res. Jo dic que sempre poden passar coses, però a vegades crec jo que aquí, amb un pecat una mica de soberbia aquí a Espanya, de pensar que encara no se ponía el sol aquí, més o menys.

Molt bé, bona reflexió. Moltes gràcies, Frederic. Bona matinada, adéu-siau. Ara són dos quarts i quatre minuts de dues. Tinc l'Aina aquí apretant, apretant, perquè és el moment de repassar els moments més destacats de la setmana. Bona nit, Aina.

Bona nit, Marta Pedregosa. Ai, Marta Romaguera. Marta Romagosa, ara. Carai, tot això és culpa del Joan Josep del Bosch de l'Àliga.

Molt bona nit, Marta Pedregosa. Com anem?

Marta Romagosa, no em bategis, eh? Ai, perdó. No em bategis, eh?

Perdó, perdó. Y digo, maquillaje este pergantel, que para el que vale la pena trabajar. Y digo, maquillaje este pergantel, que en buena ría.

Fem una mirada al món monàstic perquè a principi de setmana la Ramona, des d'Almeria, va fer aquesta pregunta.

L'altre dia em va venir a la memòria que en aquest temps, a casa meva, el meu pare, compràvem el frara del temps, que no sé ni si existeix. I tant que existeix!

El tinc jo a casa, el frara del temps.

Ui, però jo tenia una il·lusió per tenir el frara del temps, perquè fins als 14 anys el havia tingut sempre damunt de la ràdio i era una cosa tan que movia el vestor, bueno, el que portava. Sí, el pal que porta, sí, sí. Ara s'ha sofisticat, sí, sí. Existeix, n'hi ha encara. De seguida, diversos oients li van

donar resposta. Sí, jo també en tinc un.

Bueno, home, la meva filla se'l va comprar aquí, i suposo que aquí a Catalunya les ferreteries on vos te vas en deuen tenir. Sí, que també en qualsevol quilos, com llibreries o així, en trobarà, però jo aquí a Mataró sempre en veig una, aquí a Mataró hi ha una ferreteria que ja us he parlat alguna vegada, molt antiga, de molts anys, i l'entenen un sempre,

a la parada l'entenen un. Com és de Maria. Jo he pensat que hi ha una pàgina web que jo l'he vist. Aquest frade ja el poden comprar directament i te l'envien. Que potser li anirà millor que no pas anar a buscar per aquella zona que potser no és tan típic. Es diu oniricats.cat. Hi ha molts objectes de Catalunya, i que envien esto tot l'any. El frere del temps mesura

la humitat ambiental i a partir d'aquesta informació indica quin temps farà l'endemà. Una informació que una ignorant com jo desconeixia completament, però la sorpresa encara ha estat més gran quan he trobat que el frere del temps és un invent català. El va crear Agapit Borràs, a Mataró, el 1894. Enric Borràs és un dels besnets de l'inventor i propietari de l'empresa Totidees, que distribueix El Frere del Temps. Ell mateix ens explica quin creu que és l'èxit de l'aparell 130 anys més tard.

El hidròmetre, conegut com el fara del temps, és un producte que es va inventar el meu besavi el 1894. Aleshores va ser un producte molt útil pels pagesos, sobretot, perquè els ajudava a saber el temps que faria. Que faria l'endemà i els anava molt bé per la terra, pel conreu, per regar, etc. Amb el pas dels anys, portem ja més de 130 anys a dansar, a fabricant-el, doncs amb el pas del temps s'ha anat fent molt popular a totes les llars catalanes. Molta gent el recorda, no només a tenir-lo a casa ells, sinó als seus avis, als seus pares, als seus tiets. I el fet que avui dia la gent el segueixi trobant, doncs el fa un producte original, un regal, diguéssim, és un regal funcional, perquè de fet avui dia encara segueix funcionant, igual que el primer dia, i ens prediu el temps i lo bo és que no s'equivoca mai. El grau d'encert és bastant elevat, es basa el frar es basa en el grau d'humitat exterior i en base a això i en un mecanisme aquest interior en producte d'origen animal és el que fa que es mogui el braç i la caputxa indicant el temps que ens farà demà i per tant doncs es ha quedat com un producte popular. Però de regalar l'original i reitero que és això que segueix funcionant. Això és el que l'ha fet, diguéssim, el que segueix mantenint el seu nivell d'èxit i de funcionalitat amb els llars.

Cotxe, casa, gos, tu i jo.

Una de les preguntes que hem pogut resoldre aquesta setmana ha estat aquesta que ens va fer la Maria Àngels des de Barcelona.

Jo amb les darreres pluges que va haver entre el 3 i el 5 d'octubre a Barcelona, jo estava de vacances, estava a Mèxic. I se'm va inundar el cotxe. I ho vaig descobrir un cop vaig tornar aquí a Barcelona, tot ple d'aigua, de fang, és igual, el cotxe acabat en un taller, on ha anat un tassador del Consorci, i el més probable i el més segur és allà al mig del taller, que el donin per sinistra total, perquè han tratat igual motor. I llavors era per saber si algun ignorant s'havia trobat, perquè entenc que no sóc l'única de Barcelona a la qual li ha passat això, per saber una mica si ja han tingut resolució de consorci.

Ha intrigat molt amb el seu cas, o no, o com ha anat. Aquella mateixa nit, la Pilar, també des de Barcelona, va trucar per donar-hi resposta i explicar el seu cas personal.

El meu fill baixava per la Diagonal i se li va tirar un cotxe que es va saltar un semàfor, se li va tirar a sobre. I també el sinistro total, 1.500 euros. I el meu fill em diu, com que el cotxe anava en el meu, jo tenia que signar i vaig dir-li pensar-ho, vaig trucar a la companyia. Aquest cotxe el portava amunt i avall i si ha de comprar un per menys de 7 o 8 mil euros, no el compra un igual que li faci el servei que aquest li feia. I li van pagar. L'assegurança del cotxe, eh? L'assegurança va ser. L'assegurança del nostre cotxe va defensar que a mi aquell cotxe em feia un servei i que 1.500 euros no em feien

el mateix servei que feia el cotxe. Evident, evident. Per tant, una indicació és que vagi també a parlar amb la seva assegurança.

A la seva assegurança li ha de defensar el cas. Perquè ella no té la culpa que hagi hagut l'ocasió. Sí, sí, les inundacions. Clar, i el consorci, clar, s'escaqueja. Si ella tenia un cotxe que la portava amunt i avall i ara té 1.500 euros o 2.000 que li donin, amb això no va amunt i avall en poc temps ni al metro. No, no, està clar, està clar.

El 29 de novembre hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat i sobre les meses electorals va preguntar el Jordi Enruta.

Jo volia fer una pregunta, a veure si algú podia explicar, com això de les meses electorals, bueno, les taules electorals, com ho escollen això?

El Francesc, des de Granollers, amb el comodí de la Marta Romagosa, va treure'ns de dubtes.

El sistema és, cada municipi és com si fos un ple municipal, val? Extra. I allà hi ha un representant de cada partit polític, per exemple, si hi ha sis partits polítics a Granollers, hi va un, val? Això ho fan amb unes sortets, abans de l'estany, amb unes boves, i de tal moment a l'altre, els presidents de taula. I ara ho fan tot a través d'internet.

Sí, tot és online, per entendre'ns, eh? Exactament, sí. És el mateix sistema, però tot fet a través de l'ordinador.

Exactament, sí, senyor. D'aquí es coneixen els que són presidents titulars, els primers locals, els següents, i després la gent s'implenta. D'aquí surto. A cada municipi. I hi ha possibilitats que algú repeteixi de les últimes municipals o de les últimes de la Generalitat o de l'Estat.

Això ho fan, suposo, en base al padró municipal, no?

Tenen el padró amb tota la gent? Exactament. I d'aquí queden esclosos. Els que viuen a la residència. Més gran de 70 anys, sí. Res, i aquests de les closos, els que estan, per exemple, una persona que estigui en l'hospital, també.

Clar, però no ho saps, quan et toca no ho saps, tu llavors ho has de demostrar,

i llavors quedes exempt. Exactament, sí, sí. I acabem el resum, com sempre, recuperant una pregunta pendent de resposta. Ens la feia el Joan Josep,

des d'Uidecona. Aquí, al meu poble. Hi ha pintures rupestres. I també volia saber si hi ha moltes poblacions

de Catalunya que també tinguin pintures rupestres.

Ens ajudeu a donar-hi resposta?

Sé que vam fer de coses, la setmana passada sí que van passar coses i es van respondre coses, ho trobo apassionant. Quan ho sento, allò, ho escolto, en aquest resum que fa l'Aina, penso, ostres, sí que vam fer coses en el programa, encara em satisfà més. Va, que encara tenim temps de parlar amb la Maria, que és a Girona. Maria, bona nit.

Hola, bona nit. És referent a un senyor que ha trucat abans de. De que el PP no havia reconegut totes les coses que havia fet i així, i ha citat el de València. Sí. És que el PP té una llarga llista de coses en les quals ells estaven governant i eren motiu de dimitir i no ho han dimitit mai. Sí, tota la raó. Perquè, per exemple, tenim un dels atemptats de l'ONCM, que ja fa anys, però gobernava esnat, no va passar a dimitir, allà, quiet com un gall. Després, allò dels trens que va passar a la vora Santiago de Compostela, que te vivien, no sé, 70-80 morts. 80-80, sí, me'n recordo. Després hi va haver els trens de València, que també manaven ells, no han dimitit mai. Sí, sí. El de la Dana, doncs ja sabem que no. I la Jussó, que ha tingut acusacions d'irresponsabilitat per no atendre 7.291 ancians, i també ningú ha tocat, ni mai ha dimitit. Ells són els menys adients per dir-ho. Menys si estiguessin allà, ja se posarien a fer-ho a favor. Però d'aquesta manera la gent es pensa que ens diuen tontos a tots, però tenim memòria. No tothom té memòria, però són molts milers que sí que tenim memòria, que ells no han pres mai responsabilitat. I com va passar allò d'aquells militars que acabaren barrejar els cossos i ningú sabia. Sí, el IAC-42, sí, me'n recordo, sí, sí. És que és una col·lecció immensa. Doncs ara, què volen, que els creguem perquè estan atacant els altres? Els altres, sí, tot això dels trens s'ho han trobat i les majors èpoques que s'ha governat el PP són les que hi ha hagut més desinversió a Catalunya. Bueno, a Catalunya, en els trens en general, perquè en aquest cas no era Catalunya, els trens en general. Sí senyora, ben vist Maria. No tenen vergonya. L'altre dia que vam parlar d'allò dels peus pels constipats i això, no sé si us ho vaig dir, que el sabuc també ho feien, de fer vapors cremant planta de sabuquer. Sí. Els vapors aquells en els peus també curaven. En els peus. Sí, en els peus, aquella escalfor del fum aquell, doncs servia pels refredants. Ho feien i, bueno, èpoques molt llargues és el que feia tothom. Ja, sí, sí, sí, molt bé.

Molt bé, Maria. Moltes gràcies. Adeu-siau, bona nit. Va, que encara tenim temps de llegir un missatge més del Jaume, des de Reus, que ens ha explicat el que faran el 22 de novembre envoltant la Sagrada Família amb sardanes, organitzat per Som Sardana. A partir de dos quarts d'onze del matí hi haurà trobada de cant coral, parlaments, cançons, ballada internacional amb la principal de la Bisbal. Es faran moltes sardanes i, a més a més, l'estrena de l'himne del moviment Gaudí del Berguinogar amb la copla, la principal de la Bisbal. Entre moltes sardanes se n'escoltarà una que jo desconeixia, que és aquesta, la galanesa d'Anabat.

Realment és una sardana ben bonica que jo desconeixia i que a més no hem trobat una versió enregistrada com d'humana i si sentiu se sent per sota una mena de fresa de gent parlant perquè és una gravació que hem trobat a Youtube interpretada per la copla marinada d'aquesta sardana que és una de les que es podran sentir el 22 de novembre, com ens deia el nostre oient, en aquesta trobada, encerclant amb tot de gent que balla sardanes la Sagrada Família. Arribem al final del programa, i això vol dir que ens anem a dormir amb un conte.

El conte per anar a dormir.

Aquesta setmana ens n'anem a dormir amb les històries que Neus Canyelles ha agrupat al llibre Sales d'Espera, editat per Empúries. Contes sobre persones normals que passa això, els toca esperar. I el relat d'avui porta per títol Ja no em queden més monedes.

Aquell matí jo havia arribat molt prest als jutjats de sa gerreria, com que mai no sé orientar-me gaire bé per la ciutat i de vegades em perd, tenia por de fer tard i per això vaig ser la primera. Anys enrere, quan estudiava en una escola del centre, solia caminar per aquests carrers i els coneixia, però ara ja ho havia oblidat tot. A més, quan vaig començar a veure les cases de lluny no em varen semblar les mateixes. Feia poc que s'havia remodelat aquella barriada i la veritat ara semblava un escenari per una pel·lícula, un lloc del tot artificial, sense gens de caràcter, mig mort, net i de colorins. No m'agrada gens, però de totes maneres aquells pensaments se m'esborraren aviat del cap perquè no hi cabien. Ja era prou ple d'altres coses que havia de resoldre amb urgència. Anna Mercè, la meva advocada, no era encara a la porta i ell tampoc. Per això, jo em vaig quedar al cantó esperant amb impaciència. Vaig mirar el rellotge i encara faltava més d'un quart d'hora per les 10. Em vaig posar a caminar amunt i avall per la vora via. A les 10 i 5, ell, que m'havia promès que seria puntual, no havia arribat. Vaig treure el mòbil de la bossa i vaig telefonar a na Mercè. Hola, és que encara no ha vengut. Hola, escolta, no et posis nerviosa. Tu el creus capaç de fer-se enrere?

Sí, ara mateix el crec capaç de qualsevol cosa. Bé, no et preocupis, espera'm que ja vinc. Em vaig quedar quieta mirant una façana de color taronja on hi havia un rètol que deia eslloga despatx. Era un primer pis amb un hivernacle. Em vaig intentar imaginar com quedaria ple de plantes i com quedaria jo enrere una taula de despatx, però de què podria muntar jo un despatx? Vaig tornar a mirar el rellotge i em semblar que les busques ni s'havien mogut. Vaig decidir telefonar-li. Em sortia la seva veu al contestador. Hola, endevina qui som. Sí, som jo. Deixa el teu missatge. Deia amb una espècie de cançoneta ridícula. Segur que s'ha quedat adormit, vaig pensar. Poc després, des de l'avinguda, vaig veure na Mercè que em saludava amb la mà. Jo també la vaig saludar. Malgrat que era gener, començava a notar calor. Les mans em suaven i jo em repetia "No em pots fer això, no em pots fer això, seràs així fins al final". Na Mercè anava molt elegant, amb un coll de pell per damunt, labric i sabates de tacó. Duia una bossa i un maletí. Vam entrar. Em digué que m'esperés a la porta mentre ell anava a fer uns tràmits i que després ens cridaria per pujar a signar els papers. Així li durarem més temps, perquè segur que vendrà. Sí, sí, segur que vendrà.

Em deixar sola. Se'm va fer un nus a la gargamella i jo tenia ganes de plorar com una nina perduda en un bosc quan comença a fer fosca i es pensa que no la trobaran mai més. Un guàrdia em digué que si em volia seure hi havia unes quantes cadires al fons, vora la màquina de begudes. No gràcies, esper una persona, li vaig dir. I li vaig somriure una mica. Passaren uns minuts que se'm varen fer molt llargs mentre mirava el mòbil i a la fi el vaig veure aparèixer rere els vidres. Ens saludàrem i després em preguntar què havíem de fer. Esperar aquí fins que l'advocada ens cridi li vaig dir "Anem a seure?", em preguntar i m'assenyalar el racó de les cadires. "Sí, d'acord". ¿De què podíem parlar en aquella situació? L'únic que volia era pujar a signar els papers i tornar a sortir el més aviat possible. No sé què volia ell. No et pensis que no volia venir, va dir. No. Bé, en realitat no volia venir, ja ho saps, però faré el que tu em diguis. Ja. ¿No t'hi vols repensar? No. M'han parlat d'un apartament, avui l'aniré a veure, potser llogaré. Molt bé. Jo mirava les rajoles. Procurava no mirar-lo als ulls ni fer gaire cas de les coses que em deia. En un altre temps, quan començava a parlar i jo el deixava fer, sempre aconseguia que canviés d'opinió.

"Tens molt bon aspecte". "Gràcies". No era veritat. Feia un mes que no podia dormir, que passava moltes hores del dia plorant, sobretot quan la nostra filleta era a l'escola. Li vaig respondre "Tu també fas bona cara". I ell va ser sincer. No pot ser, no puc dormir, estic tot el dia i tota la nit al sofà amb la tele encesa. T'has d'animar. És el que em diu tothom, però jo vos trobo a faltar. Es girar cap a mi i allargar una mà. Se'm va fer un nus a la gargamella perquè ja em pensava que m'agafaria la meva i em començaria a demanar perdó. Però per sort, la Mercè ens crida des d'una porta i jo em vaig aixecar ràpidament i el vaig deixar enrere. Vaig notar que em seguia. Primer vaig entrar jo a firmar, uns quants papers. El secretari em va llegir unes clàusules i em va dir que ara ja era una dona divorciada. Em va semblar que em felicitava. Després va entrar-hi ell, jo el vaig esperar a baix i na Mercè s'acomiada de mi. Tot havia sortit perfectament, ella se n'anà perquè tenia un judici. A la màquina de les begudes podies servir-te aigua, refrescos o sucs. Amb un euro cinquanta podies prendre una taronjada. Vaig pitjar el botó de les taronjades i em vaig asseure. Poc després, ell tornar. El seu orgull no li permetia demostrar que estava abatut.

Li quedaven moltes nits de seure al sofà. Es ficà la mala butxaca i tragué molta xavalla. Es posà a comptar-la. No en basta. Què vols? Un suc de fruites tropicals, era el més car, costava dos euros, vaig obrir la cartera. Vols un bitllet i demanes canvi al porter? És que ja no em queden més monedes. A mi ja no em queda res, digué sense mirar-me. Vaig fer com si no l'hagués sentit. Ho havia fet moltes vegades abans, em vaig asseure i li vaig donar el meu pot de taronjada. I aleshores, quan ja estava a punt d'acomiadar-me i tornar a casa, arribava un cotxe dourat, tot engalanat de clavells blancs i vermells, amb llaços a les portes. L'entrada s'omplia de gent mudada, els homes duien vestits lluents i les dones faldes amb randes i camises escotades, tot i que era gener. Es veia molt d'or per tot, grans anelles a les orelles i collars exagerats, tota aquella gent es posava en fila formant una coa bastant llarga i, de sobte, una parella de nuvis sortia del cotxe. Els familiars començaren a aplaudir i a cridar, les dones començaren a passar les bosses per l'escàner i els homes es traien els cinturons i els rellotges perquè no els xiulés. Encara hi havia gent al món que es casava. Hi ha gent que fa promeses d'amor i passa per un escàner, si cal. Vaig pensar que alguna

vegada jo també n'havia fet i vaig voler recordar com era allò d'estimar algú, però va ser impossible. Em vaig quedar atordida mirant aquell escàner i la gent que entrava contenta cap a la sala de matrimonis. Me n'he d'anar, li vaig dir. Ell s'acabava el suc i esclafava el pot amb una mà, em donant les gràcies. Bé, ja ens cridarem, va dir. Sí, sí. El vaig deixar allà, mirant el cotxe de luxe adornat amb clavells i llaços a les portes. Al final del carrer, abans de tombar al cantó, em vaig girar una vegada i ja no hi era.

Doncs aquest és el nostre final per avui. Demà tornem a la mateixa hora, eh? No us penseu. Per tots els que ens escolteu, pels de sempre, pels de fa un dia, pels que ens heu descobert avui i pels que truqueu sempre i els que no truqueu mai però esteu resserats al llit o vés a saber a quin racó de casa esperant que soni aquesta sintonia a les 12 de la nit i que torni a sonar ara en acabar a les dues de la matinada. Les notícies, i nosaltres us desitgem una bona nit, que descanseu, tornem demà a partir de les 12 amb noves històries. Jo demà no em perdria, sobretot, sobretot, l'entrevista que no t'esperes de demà, perquè són d'aquelles que recordarem durant uns quants dies, em sembla. No diré res més. Demà a les 12 ens retrobem. Adéu-siau.