La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 05/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Àlex Bosch. Ha dimitit el president d'ADIF l'endemà que renuncies al càrrec Óscar Puente. L'exministre de Transport l'ha substituït al titular d'Economia, Carlos Cuerpo, que veu encertada la dimissió del dirigent d'ADIF. És el segon càrrec que plega en 24 hores per la tragèdia d'Urda. Pedro Marco de la Peña portava des del 2024 al catalan de Adif i ha presentat la renúncia al ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, que li ha agraït la feina i li ha acceptat la dimissió.

Me ha presentado la dimisión aludiendo también a motivos similares a los que aludía ayer el ministro Puente. De nuevo, yo creo que es una decisión, a mi juicio, acertada, así se lo he comunicado, una dimisión que acepto.

Pedro Sánchez ha aprofitat la dimissió d'Aida Puente per reflutar la campanya i diferenciar-se del Partit Popular a l'hora d'assumir responsabilitats.

Con su renúncia, Óscar ayuda a que España recupere la confianza no solo en nuestro sistema ferroviario, sino también en la dignidad política.

Partit Popular i Vox exigeixen que plegui també al president espanyol.

Repassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat.

La desfeta republicana a les eleccions de mig mandat desperta tensions a la Casa Blanca. El vicepresident Vents culpa la guerra contra l'Iran dels mals resultats i Donald Trump diu que no es penedeix d'haver iniciat el conflicte bèl·lic. El president assegura que no té por de possibles investigacions del nou Congrés amb majoria demòcrata.

La derrota de Trump fa caure el preu del petroli per sota dels 100 dòlars per primera vegada en un mes. Les borses mundials hi han respost amb pujades i l'Ibex 35 ha tancat a nivells que no es veien des de l'abril. El dòlar s'ha debilitat respecte de l'euro.

L'atur continua pujant a Catalunya. El mes passat va sumar 8.000 persones i ara n'hi ha més de 330.000, segons les últimes dades del Ministeri de Treball, un augment que no es veia des de la pandèmia. L'afiliació a la Seguretat Social, en canvi, continua guanyant treballadors gràcies a la regularització d'immigrants.

Edicions 62 publica el llibre Història de les Dones, una obra que repensa la història de Catalunya amb una nova perspectiva de gènere. Hi han col·laborat 91 persones sota la coordinació de la catedràtica Montserrat Duc.

Només el 15% de les criatures i els joves que van a l'esplai fan servir el català per parlar entre ells.

Lo conclou un estudi de Fundesplai que ha elaborat la Universitat de Girona. Tot i això, 3 de cada 4 monitors sí que s'hi adrecen en aquesta llengua. En parla l'autor de l'estudi i catedràtic de pedagogia de la Universitat de Girona, Pere Soler. Probablement no esperàvem

aquests resultats tal qual han sortit. És veritat que la situació no va en la direcció que hauríem d'anar i això és una dada més que reafirma que estem en un moment d'estancament o de retrocés, del català diguem-ho així, perquè en l'àmbit del lleure és un àmbit on seria relativament fàcil i jo crec que és un dels àmbits privilegiats on pots aprendre la llengua d'una manera més natural, espontània, divertida, lúdica.

En la recerca hi han participat més de 870 persones, entre infants, joves i monitors de 44 esplais diaris i de cap de setmana.

Esports. Rodri té una lesió muscular al bíceps femoral de la cama dreta i es perdrà el partit de Lliga del Barça de diumenge contra l'Atletic de Madrid. El migcampista blaugrana es va lesionar durant el partit de Champions contra l'Aston Villa. D'altra banda, Rafinha signarà aquest dijous la renovació amb el Barça fins al juny del 2030.

La quarta jornada de la Champions de Futbol s'ha completat aquest dimecres. Destaca la victòria in extremis del Madrid i la golejada d'escàndol del Como de Cesc Fàbregas. Els madrilenys perdien 2-1 al minut 75 contra l'ECA d'Atenas i s'han acabat imposant gràcies a un gol de Valverde en el temps afegit. Per la seva banda, l'equip italià del Como ha guanyat 1-9 al camp dels Lens francès. També jugats aquest dimecres, Dortmund 2-1, Fenerbahce 3-2, Liverpool 2-1. Leipzig 2, Manchester City 3 i

Eslavia de Praga 1, Arsenal 2. L'Espanyol ha presentat aquest dimecres Eder Sarabia com a nou entrenador fins al 2028. El tècnic basc vol recuperar la identitat de l'equip amb un espanyol capacitat, diu, per adaptar-se a les seves idees futbolístiques.

El porter de l'Andorra Jesús Aguono diu en un comunicat que sent molt dolor per la pèrdua del jugador del Tenerife, Jesús Demiguel, i per la seva família. Segura que afrontarà el que vingui des del màxim respecte.

I en bàsquet, a l'Eurocup, el Manresa s'ha imposat a la pista del Lietca-Alis per 66 a 80. I a l'Eurocup femenina, l'Uni Girona ha guanyat a la pista de l'Ostrava per 58 a 86.

Fins aquí, les notícies.

Cada dia quan me llevo no hi ha res més millor que escoltar Catalunya Ràdio de bon matí. A

Catalunya

Ràdio

de dilluns a divendres i de cinc a sis del matí, els matiners. Som pura cafeïna. A la una del migdia a Catalunya Ràdio. Que no surti d'aquí.

Roger, creus que som un programa influent?

A veure, influent, influent. No ho sé. Però sí que comencem a rebre certes pressions. I també estem rebent rumors, eh? És veritat. Ara s'han de contrastar, eh?

Al final som un programa de servei. Que no surti d'aquí. Premi Ondas 2026 a la millor idea radiofònica. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio. Tinc una exclusiva!

No cridis així, per favor. Sempre igual.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i set minuts. Va que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, el 932017474, per continuar parlant amb vosaltres. Abans he anat a buscar, perquè en Joan Josep d'Ulldecona demanava per crims si la podien tornar a fer. I li he dit que les trobaria a la plataforma 3CAT i diu, no, que només n'hi ha uns quants. Doncs directament per ell, Joan Josep, si tu tires la pantalla, quan et surt Crims, una miqueta més avall, al cantó esquerre hi ha una pestanya que posa temporada 6. Si obres la pestanya, et surten la 5, la 4, la 3, la 2 i la 1. Per tant, tens tots els capítols de Crims a través de la plataforma 3CAT. Així que si els vols seguir de dalt a baix. Si no ho pots fer tu o no saps com fer-ho, que algú t'ajudi, però vaja, un cop entres a la plataforma és fàcil perquè una miqueta més avall de la temporada actual i en totes les temporades anteriors. Dit això, que com que és de la casa aquesta la puc respondre jo, saludo aquesta hora en Joan, que ha trucat al 93207474. En Joan, des de Barcelona, bona nit. Bona nit a tothom.

Avui volia parlar de dos productes culturals, concretament una pel·lícula i un concert que vaig tenir la sort de. Pagant, això sí, de poder-los veure, però quan ha començat la nit dels ignorants el cor m'ha fet un salt, perquè el primer intervinent ha dit que era de los cuatro de la torre. Sí, l'únic que quedava dels quatre de la torre, sí senyor. L'únic que quedava. Quina mala llet. Perquè jo els havia vist en directe, els quatre de la torre. Els havies vist, que bona. Sí, eren germans. O sigui, eren parents entre tots quatre. No sé si tots. Em sembla que hi havia tres germans i un cosí. Ara no ho puc confirmar. I jo els havia vist en directe a la ràdio, sobretot a Ràdio Barcelona, que en aquella època, jo estic parlant dels anys 60, quan jo era jove. A Ràdio Barcelona, el famós Estudi Toreschi, i a la Ràdio Nacional d'Espanya, que estava uns centenars de metres més enllà, al Passeig de Gràcia número 1. On allà jo havia vist fins i tot artistes estrangers que venien aquí a fer-se promoció. Era una època molt, molt maca. Els quatre de la torre, que em sembla que també s'havien dit els de la torre, fins als quatre, i potser llavors eren tres, jo els recordo com un conjunt que era molt animat, ells sempre estaven somrient, que cantaven fent unes harmonies vocals molt boniques, i que. No era el meu conjunt preferit, ni molt menys, perquè jo preferia un altre tipus de música que hi havia llavors, que era el rock. És a dir, el meu conjunt preferit d'aquella època era el Lone Star. També m'agradaven los Salvajes, los Cheyennes, Tony Ronald i fins i tot los Mustangs i los Xerex. Ara fa de mal dir, però que feien música per noies. I llavors els nois. Teníem uns altres conjunts, els que he dit.

Els que has dit ara, sí, sí, molt bé. Ara buscarem alguna cosa d'ells, a veure, està buscant l'Edu a veure què pot trobar, perquè no en trobem gaires coses que estiguin editades.

Malauradament, perquè sembla que jo he viscut aquells temps i sembla que no els hagi viscut, perquè ningú parla. De tota aquesta gent que feien una música extraordinària. I no com la música que es fa ara. Que aquest és el tema tabú, que ningú parla críticament del que s'està fent ara, que és una porqueria. Que un conjunt, quan ja té tres discos, és un clàssic. I els tres discos estan plens de beneiteries.

I això s'ha de dir. I això s'ha de dir. Però, Joan, tranquil, ja està, ja ho has dit. Escolta'm, va, que hem trobat una cosa dels de la Torre, la posem un moment, que tinc més gent esperant, d'acord? Molt bé. Vinga, Joan, moltes gràcies, bona nit.

Bueno, fins un altre dia i parlaré de les herets.

Vinga, un altre dia. Apa, adéu-siau. Sonen així, sonaven així, els quatre de la Torre.

Que vienen de lejos en busca del sol y los chicos ya estamos dispuestos a darles de nuevo un poco de amor que de romances habrá llenos de fuego y pasión con nuestro temperamento ole ole temperamento español con nuestro temperamento ole ole temperamento español.

Ya llegaron las lindas vikingas en traje de baño estando en presión y los chicos ya estamos dispuestos a hacernos los dueños de su corazón. ¿Qué del romance habrá? Llenos de fuego y pasión, con nuestro temperamento, ole, ole, temperamento español. Con nuestro temperamento, ole, ole, temperamento español.

Doncs aquesta és una de les cançons que hem trobat, aquest temperamento dels 4 de la Torre, que ha estat la primera trucada que hem rebut avui en Xavier Solà, que no és el de Catalunya Ràdio, és un altre Xavier Solà de Berga, i que ara ho ha recordat perquè l'havia vist en directe en Joan des de Barcelona. Va que fa cua en Josep Antoni des de Barcelona, que ha trucat al 93207474. Bona nit. Hola, bona nit.

Hola, què tal, com estàs? Molt bé, gràcies i bona nit, i salutacions a tot el programa i al Toni Clapés, que és el meu ídol. Jo crec que a aquesta hora ja dorme, però vaja, ja l'hi donaré, ja l'hi donaré. Bueno, tant t'escolta, eh?

Sí, sí, però tant ara em sembla que ja no, que ha caigut rodó, ja. Ja està bé, ja li toca. Li toca, li toca, sí. Una coseta. Digues.

Jo treballo en una empresa d'autobusos municipal d'aquí de Barcelona i la gent quan et pregunten alguna cosa amb accent català et parlen en castellà, però quan els parles en català. Em veuen encara d'estranger, o Moreno de pell, que no ho soc, que no ho entenc, estic parlant català, diu, canviem, no ho entenc.

O sigui, s'adrecen a tu en castellà, però tu veus que són catalans, que tenen accent català. Ah, això mateix. I quan tu contestes en català, continuen en castellà? Continuen en castellà. Per flipar. O sigui, som tontos, alguns catalans, perdó, eh? Som rucs, és que no ho entenc. Som ximplets.

Ens enfonsarem, és que no ho entenc. Tota la raó, tota la raó. Després, te volia dir, l'insult, entre cometes, de Alonso, que hi ha una cançó dels Pets que es diu "No siguis Alonso", d'on prové, si algú m'ho pot explicar. Alonso? Estàs segur? Sí, sí, sí, no siguis Alonso. És un insult a Reunic. No siguis Ruc, no siguis Alonso. No siguis Alonso. Sí, que s'ha perdut. Hi ha una cançó dels Pets, del principi dels Pets, que està titulada. Que ho diu així. Sí, que ho diu així.

Doncs va, a veure si algú ens ho sap dir, la gent que ens escolta des de Tarragona, i busquem aquesta cançó dels pets, a veure si la trobem també.

I després una altra cosa, a veure si t'ho explico bé, perquè gràcies, que m'estàs ajudant bastant a explicar-me. El tema de. Hi ha una vila romana de Senselles, que està, si no m'equivoco, a Constantí, que té a veure amb Tarragona. No sé quina relació té, si algú m'ho podria explicar,

sisplau. A veure si ho he entès bé. Una vila romana que està a Constantí, el tarragonès, entenc, eh? Sí, sí. I tu vols saber. Exactament, què vols saber? On està situada? No, què vols saber?

No, no, no, on està situada no, perquè està a Constantí. Però quina relació té amb la Tàrraco, amb el César d'August, crec que era l'emperador de Tàrraco. D'acord, va, doncs vinga.

La gent de Tàrraco no té feina avui. Moltes gràcies. Si no, buscarem algun historiador. Però vaja, donem peu perquè la gent de Tarragona ens escolta i sap moltes coses. O sigui, a veure si et poden ajudar, Josep Antoni. D'acord?

Moltes gràcies i molt amable. Vinga, moltes gràcies per trucar. Felicitacions a tots. Gràcies a vostès. Vinga, adeu, bona nit. En Pep, des de l'Eixample, bona nit.

Hola, bona nit. Hola, Marta. Aquí, aquí, aquí estic. Hola, què tal? Molt bé, bona nit. Digues. Escolta'm, quatre cosetes.

Mira, aquest matí en La Solució han estat parlant sobre novela eròtica. Sí. I us en podria dir jo quatre doctores que sempre les he llegit i m'encanten. La primera és l'Helena Valenti. Sí, aquest el vas recomanar un dia, crec, eh? Sí. És que precisament n'hi hau. Té, Amos i Matmorras n'hi han deu. Però ara ens n'han penjat a la biblioteca digital. De la 8 ha passat a la 10. Falta la 9. Falta la 9. Sí, perquè ens ho fan. Ara no vull escoltar-la.

Igual s'ha traspapelat, eh? S'ha traspapelat, que diuen.

Suposo que ens la posaran el mes que ve. Ja. No ho sé, però bueno. Aquesta és bastant dura, perquè és de ser així fort i tal, no? I després n'hi ha una altra que és molt maca, que es diu La Noel y Amarillo, que aquesta en té 8 o 10 o 15 noveles, però n'hi ha unes que des del mateix barri, la mateixa gent, els mateixos personatges, la pots finalitzar amb ells, agafes carinyo, Aquesta està molt bé. Aquesta també està molt bé. Aquesta és tres. I les pots anar seguint amb l'Helena Valenti, n'hi ha una que se'n diu La Mediadora. Que aquesta n'hi ha cinc, que aquesta m'ha agafat molt perquè és molt maca. És una noia que ajuda la policia i sent les persones que han mort, que han assassinat, es contacten amb ella. És com una espècie de medium. I és molt maca perquè hi ha una nena petitona al mig i hi ha també passió de sexe o així, vull dir, hi ha uns. Una mica de carinyo, també. Carinyo hi ha molt. Molt bé, perfecte. Aquest és molt mac, també. Molt bé, Pep. Això són les novel·les. Molt bé. I després les preguntes. Mira, acaben de dir de coll blanc. Sí. Jo tenia ganes de saber. El que passa és que si vaig a agafar un taxi perquè em deixen al davant, perquè si no vaig amb un voluntari, t'haurien de saber que sóc sec. Sí, sí. Clar, doncs ni puc anar-hi, no? És una botiga que era de llaminadures del Harry Potter. A coll blanc, eh? A la sortida del metro de Collblanc. Sí, sí. Jo no hi he anat mai, eh? Vols saber si encara existeix? Això, si encara existeix. No sé si és el nom. O de Harry Potter o de Harry Dux. A veure. Perquè en les noveles del Harry Potter la botiga de llaminadures són les de Harry Dux. I hi havia tots els productes de llaminadures.

D'acord. A veure si algú de la zona ens ho pot corroborar. Això és una altra pregunta.

Mira, jo havia treballat 5 anys en un hotel molt famós a Roses. Uh-huh. I tenia un amic que havia treballat en el grup, en l'equip del Bulli. Sí, sí. I jo m'ho feia en Adrià, ho havia vist així de lluny, no? I, bé, aquest amic meu era segon de cuina, o per si bé, estava en el grup de dintre de la cuina. I jo anava amb moto en aquells temps i havia portat 4 o 5 vegades, bé, les vegades que em necessitava ho portava allà. Sí, per la carretera aquella, amb moto. Anar de Rosas a dalt, a Bulli, a Cala Montjoi. ¿Encara és la mateixa carretera, plan millorada, o no ha fet una altra carretera per un altre puesto? D'acord. Molt bé. A veure qui ens ho contesta, això. Perfecte, Pep. Perquè recordo que agafàvem allà amb la moto les corbes d'aquelles estretes que hi ha, hòstia. Sí, sí. Mira, des de Baixes Roses. A Cala Mongell podria tardar 10 minuts, eh? Ostres. Ràpid, ràpid.

Ja ho veig, eh? Va, a veure què et diuen. Pep, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Bona nit. En Joan, des de Call d'Atenes, bona nit.

Hola, bona nit, Marta i a tots els oïdors. És la tercera vegada que truco, vaig fer una vegada amb en Xavier Solau, una vegada amb tu, i avui és la tercera vegada. Doncs vinga, molt bé, contenta. M'he decidit perquè aquest programa és un programa que d'on veu els que us escoltem sempre, tant matins com vespres, i d'on veu la gent, ens sentim com una mica importants. Clar, clar que sí, molt bé. Em volia comentar una experiència que he tingut, que ha estat tan agradable que he quedat jo alucinat. Abans que comencés el teu programa he buscat un podcast al YouTube i jo soc cec però gràcies a Déu els oïdes els tinc molt bé i m'agrada molt escoltar música, m'agrada escoltar podcast i he sentit música amb estereo, música que em diuen en tres dimensions, que tot plegat, Tot plegat sembla que el que canta o així el tens a la dreta i llavors se'n va a l'esquerra o el tens a la darrera. Hem dit música així en tres dimensions. Però avui he sentit una conferència del Emilio Carrillo sobre coses de la consciència, sobre vida després de la vida. Bé, era el ponent. I jo estava al mig de la conferència i em trobava. Al costat de l'altra gent que ho escoltava. Vull dir, al costat meu, una senyora ha fet una pregunta, un de darrere ha fet una altra. I ha arribat un moment que jo he estrossegat, una altra també ha estrossegat, com si em contestés. Vull dir, m'he trobat jo, realment, com si jo estigués a la conferència. Present, no?, a la conferència. Ha durat una hora i quan s'ha acabat gairebé jo no sabia si era casa meva i he pensat, ep, estic al sofà de l'habitació així que aquí hi ha el meu llit i ara aviat serà la nit dels ignorants. Però és que ha estat una experiència tan bona perquè sóc agradable, ja ho sento sempre, perquè escolto sempre la ràdio amb els auriculars i sento bona música, però com avui no ho havia sentit mai. Era immersiva totalment, veig, sí, sí. I volia preguntar a veure si com existeix, per exemple, la visió virtual, a veure si s'ha inventat un tipus també de so virtual o és que en aquesta conferència posaven micròfons a tot arreu, entremig del públic, no ho sé. Volia preguntar si algú ho sap, això. A veure si algú ho sap, perfecte. Ja et dic que he disfrutat i he quedat tan parat que dic no truco mai, però vull trucar i de passada podré. Doncs molt bé. Moltes gràcies, Marta, per haver-me escoltat. I bé, us escolto cada dia. Endavant amb el programa i moltes felicitats, que ho feu molt bé.

Moltes gràcies, Joan. A veure si algú et pot respondre. Una abraçada cap a Calldetenes. Bona nit. Gràcies. Una abraçada. Bona nit.

Us podeu imaginar una investigació policial a ritme de musical? Hi ha un assassinat, 12 sospitosos i un oficial que somia convertir-se en detectiu. I en poc més d'una hora ha de resoldre el crim. Amb aquests ingredients i un piano, Didac Flores i Miquel Erzog Jr. han portat fins a l'escenari del Teatre Goya de Barcelona, Assassinat per a dos. Un muntatge d'intriga, humor i música. Que ja fa dos anys que triomfa a Madrid i que ara s'ha estrenat en català i ho fan els mateixos intèrprets. Dic de Miquel, bona nit, benvinguts als Ignorants. Molt bona nit. Podríem dir allò de si avui és dilluns i dimarts sou al Goya actuant en català, si avui és divendres o dissabte i diumenge sou a la sala 2 dels Teatres Luchana de Madrid fent la funció en castellà. Efectivament, en dues llengües completament diferents. O sigui, dir-ho ja em sembla com una mica d'una complicació increïble. Sí, ja ha costat dir-ho, imagina't representar-ho, clar. Això, per això. Sí, sí, sí. Vull que m'expliqueu, perquè jo sé que això era una proposta que vosaltres volíeu arribar a fer, de portar aquest muntatge aquí a Catalunya, que ja va venir a la sala muntanya en castellà, però volíeu fer-ho en català. Però clar, com s'assaia i com es transforma un muntatge. Tan ràpid, tan genial, d'una llengua com el castellà, el català, i no equivocar-te. I no equivocar-te la funció del dilluns i el dimarts amb la del cap de setmana a Madrid. Ja ho sé, que heu agafat un tren, segurament, o un avió i heu anat a Madrid, però és molt complicat, no?

Això ens està passant. Això ens passava i, bueno, sobretot el tema i el handicap de tot això és que, sobretot per començar-ho a fer, no podíem assajar-ho perquè teníem funció en castellà.

Clar. Clar, era com si assajem ara. Ens feia por, ens feia por. No assajem gaire en català perquè és que tenim en castellà, a veure si ens sortiran catalanades i. Hòstia, però no, ho vam fer com per etapes i amb la brillant traducció i adaptació del David Pintor, perquè cal remarcar molt la seva feina. Cal remarcar molt la feina del David. És increïble el que ha fet el David en temps rècord. Ens ha fet unes adaptacions de les cançons molt boniques i mantenint aquell punt de comèdia que aquesta obra requereix molt i. I ho hem assajat a les estones que el Miquel i jo teníem disponibles molt lluny de fer una funció en castellà. Llavors era com,

si s'apropa d'en castellà, no sorgem. Ho hem assajat a l'escenari del Teatre Goya en directe. Sí, o sigui, realment, realment, quasi bé ha estat així, eh?

Sí, sí, sí. Clar, és que jo trobo que probablement a Madrid s'escapa alguna catalanada o no passa res.

A Madrid no ens passa. El que ens passa al Teatre Goya és que alguna castellanada se'ns escapa. Però com que aquí a Catalunya el català col·loquial moltes vegades té castellanades.

Vale, bueno, vale, bueno. Vale, bueno, vale, bueno, Dios. Això tot juga,

tot entra I si nosaltres fem costumista, el llenguatge és col·loquial.

Per tant, no és una simple traducció, no es tractar d'una simple traducció d'un muntatge, es tractar d'una reinterpretació.

És una adaptació, exacte. No és una traducció simultània. Amb els textos ho podem fer, però amb les cançons, les rimes i les mètriques s'han de conservar. Llavors, és com si ens aprenguéssim la cançó en un altre idioma. Literalment és un altre idioma. Clar, ho heu hagut de tornar a començar, no? Estudiar com a la selectivitat, com a una oposició.

Escolta'm, jo he vist que aquest assassinat per dos és un espectacle de Kellen Blair i Joel Kinoshian que s'ha fet, he anat a mirar i pensava, no pot ser, als Estats Units, a la Gran Bretanya, a l'Argentina, a Japó, Corea del Sud, la Xina, el Brasil, que a Madrid fa dos anys que, no sé si cada cap de setmana, però molt sovint, pengeu el rètol de localitats exaurides. Què té aquest muntatge, aquest musical, tan diferent de la resta? Jo soc una malalta de musicals, sempre ho dic, i n'he vist moltíssims, però com aquest, no, perquè no té res a veure. És un altre món, és com una no sé, és una genialitat, no? Penso, si Mozart visqués, li encantaria aquest musical, saps què vull dir? Què té, que atrau tant i que sempre teniu ple?

Dos penjats fent el boig, bàsicament, són dos penjats fent el boig i sobretot té, això sempre ho comentem, té una cosa que és bastant clau, que és una artesania pura de l'ofici, que crec que en aquests temps de tanta intel·ligència artificial i tot està tan edulcorat que això t'aporta purament el que hi ha allà.

Marta, és el que tu dius, la singularitat de l'espectacle és tan original que els propis intèrprets interpretin tots els personatges del llibre de Sherlock Holmes que interpretem, que és un cluedo, Assassinat per dos, el títol ja t'explica molt.

I recorda molt aquesta cosa chapliniana, aquesta cosa del chaplin, de l'humor. Cinemut, blanc i negre, barrejat amb música, barrejat amb peces precioses, perquè la música és molt maca, la música és molt bonica, i poder fer aquest mestissatge, aquesta barreja d'arts i de textures, fa que, no sé, fa la combi completa, que li diem.

Hi ha molts musicals, però crec que com el nostre, com l'Assassinat para dos, clar, que els propis actors toquin també la música que els acompanya, n'hi ha molts, o sigui, n'hi ha molts musicals, però que a sobre interpretin també tots els papers de l'AUCA, crec que som els únics.

I també ho diem sempre, sí, crec que es desenvolupen una sèrie de coses que només les pots trobar en una obra com aquesta, no? O sigui, nosaltres no ens veuríem en una altra tessitura fora d'aquí, Jo en el meu cas sóc més cantant, pianista, aquí he pres a fer d'actors i a fer de personatge que porta el pes d'una obra, juntament amb. Bueno, som dos, és que només som dos i estem allà aguantant la marabunda. I és això el que ens ha permès aquesta obra, que és que és única i exclusiva. Vull dir, tot el que facis aquí només ho podràs aprendre i desenvolupar aquí, no hi ha res més fora d'això que t'ho permet i per això també ho fa exclusiu. Jo crec que després ens fareu un regal,

aquest és el meu objectiu, que acabem amb un regal vostre, algun fragment d'aquest espectacle, però clar, em dirigeixo ara al Didac perquè tu fas molts personatges i cantes fent aquests personatges, llavors vol dir que una cosa és interpretar, és a dir, fer una obra de teatre de text i canviar una mica la veu o fer un posat diferent quan surts i entres, però tu. No marxes de l'escenari i amb un gest, amb una mirada, amb un element petit, unes ulleres, una pipa, el que sigui, la teva posició del cos canvia completament i tu veus un altre personatge. O sigui, acabes de fer, fa tres minuts que n'has fet un i al cap de tres minuts veig una altra persona. Clar, això és d'una generalitat que jo he vist poques vegades. T'ho dic així de clar. Ai, gràcies, Marta, que bé. És que és veritat. Jo penso que això és

un acte de fe que vam fer en els assajos amb el director de l'espectacle, que és el Zenón Recalde, perquè jo li deia, ostres, però això, no vull estar un poco pasado de vuelta, si hago aquí. Que jo veig els deu primers minuts de l'obra, les cares del públic de, ah, vale, aquest farà tot, eh? O sigui, això anirà d'això? I veig la gent com de, ai, Déu meu, on ens hem fotut? Cares com de, això ens agradarà? Ah, sí? Jo ho veig. I al principi això em desconcertava molt perquè dic, ho estic fent bé, jo li diria al director veu la gent, però al moment al minut 20 ja veig les cares del públic de. Queremos más, volem més, no? Llavors, bueno, va ser un treball molt, molt de buscar.

Hauríeu de veure els assajos d'això, amics. Home, devien ser poesia pura, no? Això de poesia pura era. L'orca resucitado.

Havíeu d'anar parant, no?, per els atacs de riure, o no? No, al contrari. Ah, al contrari?

Assajar una comèdia amb una paret blanca i un director que ningú riu. Això no estava fet, això no és una franquícia

que tu la portes aquí, venga, P4 a P5, no, no, no. Jo proposava els meus, o sigui, els meus arquetips de personatge els proposava jo, doncs la del bra, la del cavallet que es va ficant al cabell, la Claire.

Em fa morir de riure, la Claire, sí, em fa morir de riure.

Aclamades del públic, no? És la favorita del público juntament amb la vídua, que és la Dalia, no? I tinc les meves inspiracions, els meus referents, però intento no imitar ningú, però molta gent que ve a veure-ho diu, hòstia, a qui m'ha recordat això, tal, i bé, doncs, un acte de fer amb el director i confiar en el que és la dramaturgia i l'obra, perquè l'obra, cal dir que està molt ben escrita, aquests senyors americans ho van escriure molt bé, i tant a Madrid, que l'ha adaptat al Zenon Recalde, està molt bé, i a Barcelona també, llavors el text ja ens porta molt a això.

Jo veig que aneu amunt i avall perquè feu, ja ho hem dit, el paral·lelament en castellà i en català a Madrid i a Barcelona. Clar, penso, fins quan la tindrem a Barcelona? Perquè a Madrid aneu allargant, porteu dos anys i jo crec que ja us jubilareu fent aquesta obra, no sé.

No, no, espero que no, que en feu d'altres. Esperem que no. Però sempre diem que després de fer aquesta, clar, dius I ara què fas? Bueno, clar, amb una dificultat tècnica tan alta, espero que la propera sigui molt més descansada. El Miquel i jo sempre ho parlem. Espero que la propera, Respira, respira, respira. Respira molt bé. Però esperem que aquí a Barcelona estem fins al 24 de novembre al Teatre Goya.

Però això no hi ha possibilitat d'allargar-ho una miqueta? Des d'aquí fem una crida al públic. Les festes de Nadal. A veure, val a dir que jo he vingut a veure-us aquesta setmana a la funció del dimarts, que hi havia Barça dimarts. Hi havia Barça estonvi. I vaig pensar, no hi haurà gaire gent. I vaig flipar. Estava el teatre ple, plovia aquella nit a més a més, estava el teatre ple i la gent dreta aplaudint al final de l'obra. Vaig pensar, hi ha vida més enllà de.

La inversió que hem fet en pagar el públic, ningú sabrà.

El públic és el que mana en aquests casos. Si se segueix omplint aquestes setmanes que ens queden al Teatre Goya, jo crec que continuarem esperem que sí, això depèn també de l'equip de Focus i el Teatre Goia a veure si ens poden encabir en algun foradet que hi hagi, perquè la programació continua Clar, perquè allà s'està fent panorama des del pont però que els altres dies joanpera, d'aquí molt poc veurem a veure si tenim un foradet per encabir-nos però això sempre ho manen

els resultats i un foradet fora de Barcelona però. A Catalunya mateix, perquè clar, aquest país és gran i hi ha gent que viu a l'Ebre, hi ha gent que viu a Lleida, hi ha gent que I dius, home, necessiteu un bon piano perquè.

Jo vull anar a veure la meva família de l'Ebre. És que tu parles tortosi en aquesta obra en un moment determinat, no? Sí, això era un secret ocult, però jo. Però jo parlo tortosi. Jo parlo tortosi de l'Ebre, la meva mare és de Tibissa, d'allà de la Terra. Clar, i pregunto, no anireu a fer alguna mica de gira? Doncs el dissabte, 13 de març, De l'any que ve? De l'any que ve ja ho tenim tancat. Sí, sembleu un. Anirem a Tortosa. Ah, sí? Sí, home, sí. Anirem a Tortosa a fer la representació d'Assassinat Pere II en català. I si tot va bé,

a principis de gener, el 2027. On anirem? Estarem a una localitat molt important del Maresme, que encara no puc dir el nom perquè no sabem segur. Però tot apunta que sí. Doncs digues el nom. Ho dic o què? Juga-te-la. Estarem al Teatre Monumental de Mataró. Home! Sí, molt bé, estem super contents. Sí, senyor. Perquè ens agrada molt el Maresme, som molt d'aquí, i volem fer aquesta gira d'Assassinat per a dos en català. Volem parlar molt en català.

Volem fer-la molt en català. Jo recordo fa molts anys

que vaig parlar amb tu, Dídia, que em deies que m'agradaria això, m'agradaria, i penso, ha passat els mesos, els anys, i ho heu acabat aconseguint. Vull dir que al final, treballar com a formiguetes

acaba tenint un resultat, no?, també. Sí, i nosaltres no ho teníem clar. Sempre dèiem, si algú ens fa una proposta com Déu mana farem aquesta obra en català. És veritat, és veritat. I agrair també aquí al Daniel Anglès, l'equip del Teatre Goya, la gent de Focus, que van confiar a cegues. Sí, perquè el Dani no l'havia vist. No. No l'havia vist. No, no, no, tampoc. No. O sigui que estem super contents. El Dani va dir, bueno, si ho feu el Miquel i Tudida, segur que estarà bé. Confio, confio. Confio. I llavors ens vam treballar molt l'adaptació amb el David Pintor perquè quedés un català molt refinadet i que quedés ordenadet. I per poder-li disfrutar al màxim el Teatre Goia esperem que molt temps més.

Després de dos anys fent aquest assassinat per a dos, sou com un matrimoni benvingut. O sigui, la connexió que teniu ja és brutal. El que veus des de platea és real i si a algú li passa alguna cosa en un moment, de seguida veieu que a l'altre li passa alguna cosa i per tant et pot ajudar. O un té un mal dia i dius, tu tranquil, que avui trec jo, això ho trec jo. Les hem passat de totes, amiga. Jo crec que sí.

Sí, alguna cosa que es pugui explicar en algun moment. Hem viscut moments molt bons, molt bons, i els dolents són molt anecdòtics.

Jo he de dir. No, entre nosaltres no, és una sort. Cadascú té les seves mogudes, les coses que li passen, i evidentment l'un ha de ser el recolzament de l'altre, i per nassos, perquè ho hem d'aixecar entre els dos.

Són moltes hores junts. Moltes hores. I que val a dir que hi ha també, com dius tu, ens llegim sense parlar moltes vegades de, hòstia, avui aquest necessita una mica més d'espai, la funció exacta. Això és indispensable i és l'hòstia,

perquè ja ho tenim molt apamat, o sigui, ens coneixem moltíssim.

Jo sempre dic, és una sort fer una funció com aquesta, de dos actors, amb una persona com el Miquel Erzog Jr., per mi és el Miquel, perquè fa molts anys que el conec, el seu germà també, l'Ivan, conec també la seva família, vull dir, fa molts anys que ens coneixem.

Ens ha portat avui, què ens has portat avui? Els he portat el lloli de Codony. El lloli de Codony. Ah! El lloli de Codony, que jo no ho havia sentit en ma vida,

el lloli de Codony. Sí, la meva mare, des d'aquí, Maria Àngel Rovira, un petonet, l'hem fet avui al matí, perquè el lloli de Codony és una cosa molt nostrada del Bages. Sí, és per mullar els panellets. Sí, sí, sí. I és molt de tardor, també. Ah, que bonic. Llavors els he portat també un pot amb ells, Ma mare ha portat panellets. I venga. Fem la festa. Clar, clar, tenim aquí els trueques. Ja dic que és una sort sempre fer aquesta obra amb algú que et cau bé.

Home, és impossible fer aquesta obra amb algú que no et cau bé. Imagina't a fer-la. I que després cadascú se'n va i gira cua i no vull saber res de l'altre. No, seria inviable. En un gran musical amb molta gent, mira, també hi has estat i pot passar i no passa res. Però.

Aquí cal tenir una complicitat molt més enllà de.

I anar els dos a una, bàsicament, és que hem d'anar els dos a una, perquè si no, són petites produccions, realment, i amb les petites produccions s'ha de tirar endavant amb molts hàndicaps moltes vegades, no? I amb molts problemes o coses que van passant, i tu has de tirar per el teu propòsit, no?

Jo us desitjo, en llarga vida que ets assassinat per dos, us desitjo més premis dels que ja té aquest musical, perquè en té uns quants, perquè aviat hi ha també els premis Butaca i els premis de teatramusical.cat i anominacions, o sigui que els premis que ja teniu, el Broadway World Spain, els premis OFF, els premis de teatre musical, el millor musical OFF i la interpretació parandida, això que es vagi, que el currículum vagi

fent-se més i més meravellós. El millor premi és que vingui la gent al teatre. Sí. És el millor premi, és molt típic. I per portar-los al teatre,

doncs mira, si els ajudem ara i fem una petita demostració, jo crec. Podem fer un petit tastet del principi, no? Sí, fem-ho. Vinga, va. Moltes gràcies i molta sort. A vosaltres, Marta.

Els llums ben apagats per l'Arthur Whitney, que és un personatge dels més estimats. Està a punt d'arribar, tothom l'espera, dins de la mansió, amb tots els llums ben apagats. Xxxt, que ja és aquí! I hauria de ser aquí, deu ser pel barri. Sembla que el bon home trigarà a arribar. Fa estona que esperem, oi, quina mandra. Ja deu estar al caure, no sol ser gaire tronera. Som un poble ben tranquil, ple de veïnes xafarderes. I estem tots un casalot molt fosqui, té triple de rates. Estem tots un pèl nervioso, no voldria ser pesada, però els llums els vull a pa.

Un assassinat! ¡Ay, que fuera un asesinato, por favor! ¡Ay, Dios mío! ¡Ay, un asesinato!

Diu el manual, molt clar, que no et pots atabalar. No semblis brusc, no semblis lent, fes veure que sempre estàs atent. Diu el manual, que és dur, però no et fiïs de ningú. Pot ser complicat, però si ets aplicat, el gat amagat no et podrà fer sentir insegur. Una empremta pot ser crucial, que no et passi el detall per al 1. Diu el manual, universal. Cada pista és la clau del cas. A poc a poc has de ser capa seguint el manual de fer el que cal. Segons el manual, és fonamental conèixer els implicats. Em sembla que si traiem el cap per aquesta finestra. Ahà! Allà tenim un cadàver a terra. Un moment. Hi ha una pistola al mig del menjador? Cada pista és la clau del cas. A poc a poc has de ser capaç. Jo sé que el manual sempre preval. Hi ha descontrols, però hi ha protocols. El manual mai no et podrà fallar.

La nit dels ignorants o com anar-se'n a dormir sabent molt més de quan t'has llevat.

Dos minuts i arribarem a tres quarts de dues de la matinada, aquí a la nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio, després d'aquest regal, perquè són dos cracs tocant el piano, aquests homes. Tenim una resposta que ens farà ara mateix en Lluís, que ens truca al 93207474, des de Figueres. Lluís, bona nit. Bona nit. Digues, Lluís, tens una resposta pel Pep, em sembla, eh?

Sí, bueno, a la carretera, per anar al Bulli, podies destrossar el cotxe o la moto, ho sortia molt de mal. Sí, senyor. Bueno, la carretera encara és la mateixa. Hi havia un truco que era passar pel segon moll, anar a Canyelles, pel Madrava, i al final passaves per Funta, Falconera, que hi havia una pista de terra i arribaves a mig camí, i arribaves quasi a la baixada. Per tant, per un cantó com per l'altre podies ofertar molt de mà si anaves molt ràpid. I aquest senyor que anava en 10 minuts devia anar bastant. Devia saber on estava cada forat. Ja. Perquè hi havia gent que havia destrossat el cotxe i no havia arribat

a sopar el bulli. Mare de Déu. De destrossada que estava la carretera, eh? Bueno,

hi havia uns forats que feia por, eh?

Feia por. Però ara està igual de malament o l'han arreglat una mica?

Bueno, ara està arreglada una mica i després hi ha un lloc que hi ha com un lloc de pas que has de dir que vas o al càmping o a visitar el museu del bulli i te deixen passar allò, com una barrera.

Molt bé. Doncs mira, ja tenim la resposta pel Pep que ha demanat des de l'Eixample. Moltes gràcies, Lluís. Molt bé, que vagi bé. Bona nit. Adéu-siau, bona nit. A veure, que ens queda encara una resposta que és llarga, que abans l'he intentat llegir, però com que ja teníem una trucada, doncs m'he esperat una resposta que el Robert de Barcelona ens ha deixat al WhatsApp del programa, el 667-220-148. En concret, és una resposta a una pregunta que va fer la Mercè de Barcelona, que es queixava, si recordeu, de les trucades a Spam i demanava on denunciar-les i com protegir-se. És llarg, eh? El llegeixo perquè tenim temps encara abans del conte. Diu el Robert. 1. Perquè va per parts. El primer que s'ha de fer és protegir-se. Diu, inscriure's a la llista Robinson per reduir el nombre de trucades comercials no desitjades. En teoria, un cop inscrits, hauríem de deixar de rebre aquest tipus de trucades. Revisar sempre els formularis de protecció de dades de supermercats, bancs, companyies de telefonia, etc. Diu que cal marcar sempre l'opció no en totes les caselles. Part 2. Si et molesten i no saps com treure'ls de sobre, pots fer una denúncia a l'agència de protecció, en aquest cas ho poso en castellà, agència de protecció de datos. Diu la meva experiència és que he denunciat dues empreses aportant proves i en tots dos casos les denúncies han estat rebutjades. Cal dir que la segona vegada vaig preparar

un informe molt acurat i detallat, però tampoc no va servir de res. Vaja. Part 3. D'on treuen les dades? De les autoritzacions que donem en els formularis de protecció de dades sense adonar-nos-en o sense ser plenament conscients del que estem acceptant. També de les filtracions i robatoris de dades que pateixen empreses i institucions que sovint surten a les notícies. Diu, aquestes dades acaben en mans d'empreses que les compren el que es diu dark web, la web fosca, per captar-nos com a clients o estafar-nos. I encara afegeix en Robert de Barcelona, en aquest mail que és brutal, tot el que explica, la part 4 és com protegir-nos. Diu. Jo utilitzo una aplicació per Android que es diu Calls Blacklist bloquejador, que permet això, bloquejar trucades per prefixos. I he bloquejat tots els prefixos de fora de Catalunya i també els números que comencen per 400, que recentment s'han incorporat als números que fan servir per fer trucades comercials. L'aplicació m'avisa de les trucades que ha bloquejat. Quan tinc ocasió, cerco el número de telèfon a la llista de spam.com per comprovar si està relacionat amb alguna estafa o amb alguna activitat sospitosa. Diu en Robert, si necessito trucar-hi per comprovar de qui es tracta, ho faig des del telèfon mòbil ocultant el meu número i ens explica com ho fa per ocultar el seu número. Afegeix el prefix. Coixinet, 31, Coixinet,

davant del número de telèfon, i així la persona que arriba la trucada no sap qui està parlant. O sigui, ens ha fet un màster, un màster en espams, i en com, on denunciar-ho i com protegir-nos. Per cert, crec que tenim temps encara, tenim un minut més, sí, jo crec que podem fer. Sí? No? No tenim gaire temps, eh? No tenim gaire temps. El que sí que faré és recordar-vos algunes de les preguntes que no tenen resposta encara, perquè a partir de demà ens truca el 9307474 o bé deixeu un missatge de WhatsApp al 667 220 148 i podeu ajudar altres oients, com ha fet ara mateix el Robert de Barcelona, a respondre altres preguntes. I us recordo algunes d'aquestes preguntes que encara ningú ha contestat. L'Eva, des de Santa Coloma de Gramenet. Quan tinc mal de cap em poso aigua freda al clatell i em millora el malestar. Per què passa això? Quin efecte té l'aigua freda en el cos? L'Osval, des de Planoles. D'on prové el nom de catalana per referir-nos a l'embotit? La Carmeta, des del barri de Sants. Fa molt de temps que ens va demanar si era possible saber quantes vinyes de vi hi ha en dues comarques molt concretes, al Priorat i a la Terra Alta. En Pep de l'Eixample demanava com trien exactament els restaurants que surten al programa Joc de Cartes.

La Pilar de Barcelona ens deia on ens podem adreçar per demanar millores en l'enllumenat de la ciutat de Barcelona. I la Marelló, des del Poble Sec, com es calcula la sensació tèrmica? Són, com deia, preguntes, algunes de fa temps, d'altres més recents, que encara ningú ha contestat aquí a la nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio. Així que si alguna us sona, podeu ajudar, ja ho sabeu, a través de les trucades al telèfon del directe o, si no, deixant un missatge de WhatsApp al 667-220-148. Ara sí, recta final de la nit dels ignorants d'avui. Com sempre, acabem amb un conte.

El conte per anar a dormir.

Arriba l'hora d'explicar-vos quina és la sala d'espera del protagonista del relat d'avui. És un altre dels contes del llibre de l'escriptora de Manacor, Neus Canyelles, que ha publicat en Púries i que es diu així, Sales d'Espera. La història d'avui porta per títol Adéu al pare.

El pare s'estava morint a la 304 i jo no sabia on posar-me. L'única cosa que marcava el ritme d'aleshores era la seva respiració. Els primers dies va ser més suau, no tenia la boca oberta tota l'estona i es veia perfectament que era ell. Encara que tenia la mirada perduda i que gairebé no tancava gens els ulls, els seus bonics ulls blaus, jo encara li reconeixia perfectament la fesomia. Aquell home era el pare, i el pare era un home guapo, elegant, amb cabells blancs i unes mans finíssimes. Cada dia que passava, empitjorava, tot i que, com ens havien assegurat els metges, no patia gens perquè l'havien sedat. Al principi ens agafava les mans amb força, no li agradava estar sol, mai ho havia suportat. Quan es quedava sol a casa, sense la mare, no sabia què fer. El temps no passava i ell s'anava posant nerviós. Mirava tots els rellotges i n'ajustava l'hora. Caminava amunt i avall pels passadissos del pis, cada vegada més neguitós. La mare no es podia allunyar perquè ell no ho resistia. Per això, quan la mare ens deixà, ell també se n'anà a un món petit i molt llunyà. No sabia res. No li importava res, no ens parlava, no s'immutava quan el visitàvem. S'havia instal·lat en un lloc umbrívol, sense finestres, sense sol i sense llum. Algun dia es posava una mica content si li dúiem un pastís o qualsevol cosa bona per berenar.

Que fos molt dolça, gelat, coca, ensaïmada, tot li anava bé. Però una vegada que s'havia menjat, tornava el mutisme i la búlia extrems. Havia començat la Setmana Santa. Els carrers ja eren plens de turistes i viatgers de temporada. De totes maneres, jo gairebé no hi reparava. L'únic que feia era anar de l'hospital a casa i de casa a l'hospital amb l'autobús de la línia 8. L'únic que em distreia una mica dels meus pensaments era aquell trajecte de 20 minuts, aproximadament. Mirava la gent que tenia al voltant, gent que parlava de coses que em resultaven del tot absurdes. El meu pare es mort, pensava jo. I aquelles dues joves, que seien davant meu, parlaven de rotllos d'una nit. Va ser un polvo sense importància, explicava la més alta. Tia, no pot ser, contestava l'altra. Que sí, que sí, a mi realment no m'interessa el tio aquest. Joder, tia, com t'ho fas? El diàleg continuava durant dues o tres parades més, però jo ja no ho escoltava. Mirava els carrers i els edificis i els arbres. El meu pare es mor, i aquestes dues tan contentes. No és que la vida em semblés injusta, em semblava ridícula, molt poca cosa, però aquesta és una sensació que m'ha acompanyat sempre. A les nits, la meva germana i jo compartíem el llit per l'acompanyament que hi havia a l'habitació. Era un llit petit,

de 80, i estàvem un poc estretes. Tu creus que dormirem? M'havia preguntat Nameri la primera vegada. Home, jo no me moc gaire, i amb les pastilles sempre me dorm bastant aviat. I ella posava el cap a la part del capsal i jo a la de baix, de manera que els peus de l'una quedaven davant la cara de l'altra. Sort que encara no feia gaire calor. Quan ens col·locaven per dormir no podíem evitar riure una bona estona. Què pensarien els infermers a l'entrar? A la fi, no vàrem dormir gens malament, tot i que la 304 no era precisament una habitació d'hotel i, a pesar de les fortes alenades del pare, crepitants i constants. A les set i mitja ens aixecàvem i ens arreglàvem. Després en Eri se n'anava a la feina i jo em quedava a esperar la visita del metge. Cada dia li preguntava quant de temps li quedava el pare i ella em deia que no ho podia saber. Poc, em deia, però no ho sabia amb certesa. Algunes vegades, quan el metge sortia, jo notava que les llàgrimes em regalimaven per la cara i em tancava el bany a tocar-me-les.

Quan ens confirmaren que allò no duraria gaire, la meva germana i jo no ens vàrem moure més del seu costat. Se'ns va ocórrer que el pare hauria volgut l'extramunció. A l'hospital hi havia un sacerdot que cada dia passava per les habitacions dels malalts que ho sol·licitaven. Aquell home va venir cada dia a visitar-lo, era molt silenciós, gairebé no deia res, el mirava, deia una oració i després ens intentava donar consol. Ell estava ben segur que el pare ja era al costat del Senyor i que en la vida futura l'esperaven la pau i la llum. Ens parlava de la comunió dels sants i de la participació dels fidels en la vida de Déu. Feia tant de temps que havia abandonat qualsevol espurna d'espiritualitat que ja no entenia res. L'únic que volia era que la mare el cridés i se l'endugués ben lluny d'aquest lloc. Segons les paraules del sacerdot, els pares aviat estarien junts per sempre, i aquella idea m'agradava. Em semblava meravellosa. A pesar d'haver perdut per complet la fe, no podia deixar d'imaginar-me'ls junts en una mena de paradís. Així tot hauria valgut la pena. Dos dies després, una infermera que havia entrat a canviar el bolquer del pare ens va dir que el veia molt malament, que moriria aviat. Durant aquella setmana llarga ja m'havia acomiadat del pare unes quantes vegades, però era veritat que ara tenia molt mala cara, un altre color. La mort havia entrat finalment per la porta.

Tal vegada la teníem al costat, a punt per la besada final. L'únic que podíem fer era estar atentes a les seves alenades. Normalment ens havien informat, la respiració cessava uns instants i tot d'unes produïa la ranera de la mort. Jo volia que allò acabés d'una vegada, però alhora em causava pànic. De sobte, aquell ronc acabà. "És mort?", vaig preguntar a Nameri. "No ho sé". No enteníem res. Les coses no havien anat com ens havien dit. Nosaltres el miràvem fixament. Aquell home no era el pare. No ho era. Perquè el pare no tenia aquelles faccions tan terribles, aquell color indescriptible, ni aquelles mans tan extremadament fines, gairebé punxegudes. On era el pare? Aleshores, entra el sacerdot. "És que no sabem si és mort", va dir la meva germana. "No, no ho sabem. Hauríem de cridar a la infermera. Què hem de fer?". Ell s'acostar al capçal del llit, avançar la cara cap a aquell cos desfet i el mirar uns segons. Després va dir, per mi és mort, a vostè li sembla? Li vaig preguntar. I ella es tornar a acostar a mirar-lo, jo crec que sí, afirmava molt seriós. Aquell home ho havia de saber, segurament havia vist milers de persones en el mateix estat, però a pesar de tot no mostrava gens de seguretat. I llavors, passar. Namera i jo ens posàrem a riure. Era possible que ens

trobéssim en una situació tan absurda? Quan el sacerdot sortia de la 304, tornàrem a esclafir. Vam riure com feia molt de temps no ho havíem fet. No ens podíem aturar. El pare acabava de deixar-nos i nosaltres dues rèiem com dues boges. ¿Era possible que no sabéssim si era mort? La infermera tampoc ens va saber dir si a la fi ja havia fet el traspàs. Ara vendrà el metge, va dir sense mirar-nos. El metge ens va fer sortir al passadís. No em podia creure que fos tan difícil aclarir les coses. Sí, el vostre pare és mort. Sentenciar, finalment. Han passat tres mesos, jo molts de dies encara no sé on posar-me, però llavors m'imagino el pare i la mare caminant agafats de la mà i amb tranquil·lits. Una vegada, quan era jove, vaig llegir que les persones no són completament lliures fins que no han perdut els pares. En aquell moment hi vaig estar d'acord, però ara sé que aquesta afirmació no és del tot certa, perquè jo no em sento lliure. El que he notat més aviat és una sensació de soledat molt intensa, una sensació de desemparament que no té consol. En realitat no m'agrada gens i, a més, crec que segurament ja m'acompanyarà sempre.

Un conte trist, però molt bonic. Trist, però no tant, tampoc. Però són les diferents ales d'espera que ens explica la Neus Canyelles en aquest llibre d'històries. Res, que arribem al final de la nit dels Ignorants d'avui. Com sempre, moltíssimes gràcies a tots els que sou a l'altra banda. Ens truqueu i feu que aquest programa cada dia sigui diferent, interessant. I que puguem aprendre moltíssimes coses. El programa torna demà a partir de les 12 de la nit, demà última nit dels ignorants de la setmana, i la farà en Domènec Sobirà, que una servidora té una prova mèdica, no us podré acompanyar, ens retrobarem diumenge a les 12. Cuideu-me el Domènec demà, que us estaré escoltant. Bona nit, que descanseu, adeu-siau.