La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 06/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Àlex Bosch. El salari mínim interprofessional pujarà l'any que ve 65 euros, fins a arribar als 1.286 euros. L'increment, que encara ha d'aprovar el Consell de Ministres, és d'un 5,3%. Segons el govern espanyol, cal que els treballadors que cobren el salari mínim interprofessional recuperin el poder adquisitiu perdut amb l'escalada de preus provocat per la guerra de l'Iran. Arcadia Espada, ministra d'Hisenda, en declaracions a Radio Cable. Dos millones y medio

de personas en nuestro país aproximadamente perciben el salario mínimo. Durante estos años lo hemos subido un 66% y es un salario que no tributa a términos de IRPF. Esa es la línea que va a seguir. Yo creo que eso es lo que pueden esperar los ciudadanos de un gobierno progresista.

L'increment queda molt per sota del 7% que reclamaven els sindicats que qualifiquen la proposta d'insuficient. Per la patronal empresarial és un gest electoralista.

Repassem ara altres informacions en format més breu. El cas Coldo i Rom, en plena precampanya del 29N. Pedro Sánchez es desvincula dels sis detinguts aquest dijous en una operació policial per possibles irregularitats en contractes durant l'etapa de José Luis Ábalos al Ministeri de Transport. L'actuació l'ha ordenat l'Audiència Nacional, que ha obert una nova peça del cas. Els arrestats han quedat en llibertat. El nou ministre de Transport, Carlos Cuerpo, presentarà aquest divendres als sindicats mesures concretes per restituir la confiança en la gestió del sistema ferroviari. El govern espanyol intenta que es desconvoquin les vagues anunciades per als dies 10, 12 i 17 de novembre. El Partit Demòcrata amplia la majoria a la cambra de representants més enllà dels 250 escons, la més gran des del 2008, mentre continua l'escrutina electoral. Experts consultats per Catalunya Ràdio asseguren que els demòcrates impediran a Trump promocionar aliats per a llocs clau, com per exemple el Tribunal Suprem. I arriba al CCCB l'exposició World Press Photo 2026. Són 144 fotografies que retraten els conflictes de Gaza i Ucraïna, l'abús de poder i la crisi climàtica, entre d'altres temes. La fotografia guanyadora, de Carol Guzzi, mostra el dolor d'una família separada pel Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units.

El País Valencià, Paiporta, ha acollit aquest dijous l'acte d'homenatge de les víctimes de la dana del 20 d'octubre del 2024. L'acte ha estat un espai de record i memòria col·lectiva. L'homenatge ha comptat amb música en directe i s'ha enterrat una caixa plena d'objectes, com un cinturó amb què una parella va aconseguir agafar-se i salvar la vida, una carpeta verda que simbolitza les destrosses patides per l'ensenyament o un tractor de joguina per tota l'ajuda que el Camp Valencià va propiciar aquells dies. Mariló Gradulí, presidenta de l'Associació de Víctimes de la Dana, assegura que cal reconciliació per poder tirar endavant.

El primer que hem de recuperar són les confiances en la governança, perquè es van trencar moltes confiances amb la gent que ens havia de protegir, principalment el govern de la Generalitat. Però sobretot mirar l'espai del barranc d'una altra manera. La relació amb la natura ha canviat, hem de tornar a estar més connectats.

L'associació de víctimes, organitzadora de l'acte, defensa la necessitat de millorar en la prevenció i de no oblidar com una manera de fer justícia.

Esports. Rafinha ha signat la renovació amb el Barça fins al 2030. El brasiler suma 5 temporades com a blaurana i ha assegurat que li agradaria tancar la seva carrera al club blaurana. Finalment, no s'aturarà la Lliga aquest cap de setmana per la mort del davanter del Tenerife Jesús de Miguel. Tal com reclamava l'associació de futbolistes. De totes maneres, la Federació Espanyola i la Lliga Masculina i Femenina han arribat a un acord per homenatjar el futbolista amb un seguit d'accions a tots els camps on juguin partits aquest cap de setmana amb el lema conjunt sempre en el nostre record. La Lliga sí que ha suspès el Granada-Tenerife i l'Andorra-Mallorca i també el Castelló-Eibar. De Miguel va jugar a l'equip castellonenc tres temporades. Aquest dijous, per cert, s'ha fet la cerimònia d'enterrament del futbolista Nava Hermosa a Toledo. Encara el futbol Cristiano Ronaldo ha anunciat que retira de la selecció portuesa i en bàsquet victòria del Barça 90 a 93 a la pista del Hapwell de Tel Aviv. El Barça encadena 4 victòries seguides de l'Eurolliga i després de 7 jornades té un balanç de 7 victòries i 3 derrotes. Brizuela amb 22 punts ha estat el millor jugador del Barça.

Fins aquí les notícies.

Tenim totes les claus. Podem obrir totes les portes. Barça Reservat. Laia Tudel accedeix a totes les informacions inèdites del Barça per explicar-vos fets desconeguts, informacions i secrets del club.

Estrenem tercera temporada i atenció, perquè estrenem local del Barça Reservat. Barça Reservat,

el podcast dels secrets del Barça. Cada dijous, un nou capítol a l'app i al web de Cat Ràdio. I també disponible a la plataforma 3Cat. Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Enagrama és una de les editorials més emblemàtiques del país. Des de fa anys ja editen llibres en català amb gran èxit. Aquest divendres entrevistem l'editora Isabel Ubiols. Cap on va la literatura actual? Es publiquen més autores que mai. És una moda o un canvi de paradigma que se sostindrà en un futur? Ho esbrinem aquest divendres a Les dones i els dies.

Les dones i els dies amb Montse Virgili. De dilluns a divendres, d'11 a 12 de la nit.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Domènec Sobirà. La nit dels ignorants.

Passa poc més de cinc minuts de la una de la matinada i encetem aquesta segona hora de la nit dels ignorants. L'última d'aquesta setmana, som divendres, us esteu preparant, potser ja. Us esteu preparant, no, esteu descansant per encara l'últim dia ja abans del cap de setmana. I estic ara jo en aquests moments molt content perquè he acabat la primera hora dient, va, m'agradaria que ja que hem acabat amb preguntes, comencéssim la segona hora amb una resposta. I doncs he estat premiat amb una resposta que em sembla que ens la porta en Sergi des de Torredembarra. Sergi, bona nit.

Bon dia, Domènec. Com va això? Molt bona sustitució, eh?

Sí? Gràcies, gràcies. N'he pres de la Marta, n'he pres, eh?

Molt bé. Escolta, el tema del cinglot. Jo tinc un metre infalible que me'l fa passar volant. Preneu nota perquè és que és supereficient i és supersenzill. És una cullereta d'aquestes de cafè amb llet, muntanyeta de sucre blanc, Un raig de llimona, t'ho tires cap a dintre i se te'n va amb res. Cullereta de cafè. Sí, el cafè que fem llet. Sí, sí. Plena de sucre.

Correcte. Sucre blanc o és igual. Sucre blanc, eh? No ho he provat mai. Tu has provat un sucre blanc. Jo ho he provat un sucre blanc, sí. I aleshores un rajolinet

d'alguna llimona, i és automàtic, és que se'n va enseguida. Jo he patit hores i hores de cinglot, i vaig descobrir això, i és automàtic.

I no és una mica dur d'empassar? No costa una mica d'empassar aquest sucre de limona?

Que va, que va, que va. Molt millor que el sal de portar.

Però escolta'm, abans d'arribar a aquesta solució, que te'n van proposar unes quantes més, perquè això del cinglot és la pregunta típica i tothom té el seu petit remei, o el seu, o el de l'àvia o el de l'amic.

Allò del respirar al beure el got d'aigua. A mi no m'ha funcionat res de tot això. En canvi, el del sucre amb la llimona és una passada.

Va superbé. Doncs, escolta, t'ho agraïm molt perquè ha sigut pregunta feta i resposta immediata.

I resposta. Perfecte. Escolta, em voldries comentar que em va impressionar molt ahir l'entrevista que vau fer amb aquell pres d'Adrians. Sí. L'illa de pau de la Judit Perpinyà. Correcte. Sembla mentida que una persona, de la forma que s'explicava i amb el nivell que se li veia, que pogués estar a Cambrians. És impressionant. O sigui, us felicito perquè és una entrevista que realment

va ser al·lucinant sí, sí, sí, molt interessant aquí vam comentar-ho tot l'equip molt bona, molt bona el que passa que és veritat que això que dius tu a vegades una cosa no té res a veure amb l'altra recordo que la filòsofa Sira Benoza encara ho fa, em sembla feia uns tallers en què posava en contacte estudiants de dret i d'econòmiques estic parlant de memòria, espero no equivocar-me. I posava en contacte aquests estudiants amb presos, amb presos de les presons. I que estaven allà, que estaven a la presó per delictes diversos, per causes diverses. I la veritat és que una vegada vam parlar amb aquests estudiants i amb ella, amb la Cira, amb la professora, i estaven tots molt sorpresos del que havien vist allà, de les converses que havien tingut amb alguns dels presos, potser no amb tots, no?, Però sí, sí, molta gent s'enduia sorpreses i després, doncs, esclar, al final la vida va com va, la vida fa molts toms, no?

I és veritat. Era al·lucinant sentir amb aquesta persona la forma que s'expressava i la forma que ho explicava. Sí, sí, sí. I pensava, què cony fot aquest senyor? Sí, sí, sí.

I com reclamava el seu espai per poder llegir, no? Correcte. Ens donaven ganes d'enviar-li uns quants llibres. Sí, és veritat, és veritat. Doncs, Sergi, li farem arribar la teva felicitació a la Judit, que és qui va fer aquesta entrevista. I a la Marta, evidentment, també.

Pressionar moltíssim, moltíssim, moltíssim. Molt bé. Gràcies per dir-ho. A vosaltres.

Bona nit, que descansis. Adéu, bona nit. Jordi, que estàs en ruta, bona nit.

Hola, bona nit. Estic aquí a l'altura de Sant Pere Sallavinera, que fa fresquet avui. Estàs en ruta, eh, em diuen? Sí, sí, sí, estic. Bueno, vaig cap a carregar, vaig cap a Guisona. Jo acabo de començar ara. I res, quan agafo el camión i poso la ràdio, dic, hòstia, que m'he equivocat de mitja hora. I perquè no sentia la Marta, dic I dic, tens raó, que ahir va dir que seria el domènec. Molt bé, molt bé.

Sí, sí, és només per avui. Bueno. Digues, digues.

Jo volia fer una pregunta sobre els cèrvols. A veure. Ara, bueno, ja potser ja es deu haver acabat lo de la brama. Allò de la brama, sí. Perquè em sembla que comença per allà al setembre o així, i ara potser ja es deu haver acabat. Jo volia saber quan se'ls cauen les banyes. Ahà. Perquè les canvien cada any i més o menys a quina temporada els cauen les banyes.

Val, val. D'acord. A quina temporada els cauen les banyes? Quan els cauen les banyes als cèrvols?

Sí, als cèrvols o als cavidols, suposo que deu ser més o menys tots a la mateixa temporada, diria jo, no sé. Mira, ni idea, la veritat és que ni idea, ni idea. Jo tampoc, no en tinc ni idea. Això que l'altre dia anant a passejar pel bosc em vaig trobar una banyeta d'un cavidol.

Per terra? Una, sí, per terra. Sí, sí, sí. Doncs escolta, a veure si algú ens ho sap explicar. És veritat que la brama sí, em sembla, no sé si ha acabat, però sí que era d'aquesta època, perquè recordo haver-ho vist una mica més o menys com cada any, sempre veiem alguna notícia sobre aquesta qüestió.

Sí, i quan és la brama les porten, perquè els mascles es veuen allà amb la cornamenta aquella, és a dir, que potser els cauen a la primavera, no ho sé. Bueno, a veure si hi ha algun expert.

A veure si algú que hi entengui ens ho pot dir.

Moltes gràcies, Jordi. Que vagi bé. Molt de compte a la carretera.

Josep, des de Claravalls. Hola, bona nit. Jo sí que t'havia sentit, això sí. T'havia escoltat el programa, sí, sí, sí.

Sí, però a veure si algú també sap.

Endavant. El pop. Quants cors té? Quants? Perdona, Josep, torno-m'ho a dir. Cors. Quants cors té el pop?

Quants cors té el pop, eh? Sí, i de quin color és plàstic. I de quin color és la sang del pop ostres, avui escolta'm tu, això avui va d'animals veig, perquè abans en Josep Lluís d'Esdorta ens preguntava tot i que ell, doncs això ho fa sovint però ens preguntava quin era l'animal més més abundant al món i quin era el menys abundant ara en Jordi que ens pregunta quan canvien les banyes quan muden les banyes els cèrvols i els capirols. I tu que preguntes quants cors té el pop i de quin color és la seva sang, eh? Sí. Jo tinc un gat. Sí. Li dic, Nic, qui t'estime a tu? I me poso moret.

I li dius, bonic, qui t'estime a tu? I què fa, ell?

Jo no dic, jo, Nic, qui t'estime a tu? Sí. Sí.

T'entén, eh? T'entén. I tant. I tant. Molt bé. Doncs molt bé, Josep. Escolta'm, queden anotades les preguntes. Bona nit i gràcies per trucar. Bona nit a tothom. Bona nit. Maria, des de Girona. Bona nit. Maria, ets aquí? Carmeta. La Maria no, la Maria doncs ara ja mirarem de repescar-la. No, jo, la Carmeta. Sí, la Carmeta, Carmeta de Sants.

Bona nit, Domènec. Bona nit, bona nit. Bona nit per a tothom. Bona nit. Mira, la meva pregunta és una curiositat, ja que hi ha poca gent a trucar avui, i dic, oi, aprofitar per fer-ho. A veure, escolta, com va començar el programa de la nit dels ignorants? Bueno, l'any ja sé que va començar, no? Qui el va fer? Qui va fer el cunit o abans? Quines persones ho van enviar per fer aquesta nit de divina? La nit dels ignorants per la gent que no pot dormir. Va. Val, val, val.

Perfecte, doncs sí, sí, sí, escolta'm, sí, sí, sí, mirarem de contestar-te, aquesta te l'hauríem de contestar nosaltres. Si vols que et digui la veritat, jo l'any, el primer any, jo no el recordo, el que sí que recordo és que el primer presentador, això sí, va ser en Carles Cuní. Jo no el sentia abans, era el meu amic que el sentia. El primer presentador va ser en Carles Cuní, que ho va fer molts anys, i aquella època també era un programa una mica diferent, perquè, de fet, a veure, si no vaig errat, i això ja ho mirarem de comprovar-ho, però si no vaig errat, el programa s'inspirava en un programa similar que hi havia en una ràdio nord-americana, que també es tractava d'això, que la gent trucava, la gent preguntava coses, la gent comentava coses i el locutor simplement els saludava i els donava pas, els obria el micròfon com si fos una mena d'altaveu obert, una altaveu públic per tothom. I en Carles Cuní feia això, obria el micròfon i deixava que la gent s'interpel·lés. Esclar, penseu que estem parlant d'una època que no hi havia internet, ni molt menys intel·ligència artificial. Exacte. I aleshores, doncs això, hi havia molta gent que feia preguntes i molta altra gent que responia. I doncs bé, era. Tenia fins i tot un punt d'utilitat, no? I fins i tot de servei públic, no? Més enllà de la curiositat. A vegades hi havia preguntes que eren purament de curiositat, però n'hi havia d'altres que tenien un objectiu o buscaven una funció, no? No. Doncs ja et dic, el primer en Carlos Cuní i respecte a l'any ara jo no el recordo, el primer no el recordo. Em sembla, em diuen que va ser el 1987, la primera nit dels ignorants. Això sí, també ha mantingut el nom al llarg de tots aquests anys. Moltes gràcies. A tu, Maria, moltes gràcies. No, no, Maria, no. Carme. Ai, Carme, sí, sí, mira, m'he tornat a confondre. Però si ho vei que sigueu molt felices. Igualment, igualment. Perdona'm. Bona nit, bona nit. Ara sí, la Maria, des de Girona. Maria, bona nit. Jo ja us sentia. Ah, sí, doncs érem nosaltres que ens hem confós, no pateixis.

Doncs, bueno, bueno, està molt mal dit. Doncs bé, és un tema que jo l'he esmentat forces vegades, vull dir, poder dos o tres cops l'any, que hi ha diversos presentadors de guia, de campanya ràdio, que cada vegada que diuen de cos present s'estan referint a persones vives. I de cos present vol dir quan un està mort. Jo ho he dit diverses vegades i mai ningú m'ha respost ni s'ha solventat, perquè no fa ni tres dies que encara un ho va dir, un d'aquí. I esclar, jo em sembla que valdria la pena corregir això, perquè estan ensenyant a la gent jove, que potser no ho havien sentit mai, i els estan ensenyant al revés. No anem pa bé. Ja, ja.

O sigui que m'estàs dient que tu ho has sentit més d'una vegada, que presentadors d'aquí a la casa diuen.

Sí, jo ho he esmentat aquí a Benidorm, almenys tres vegades en un any. I no fan pescars, eh?

Val, val, val. I de cos present, o sigui, sí que es diu, sí que és una expressió que s'utilitza, però vol dir. Però per quan un està mort. Exacte, perquè és quan algú està mort, en els funerals, que s'entén que és allà en el taüt, diguéssim, en el fèretre, i està de cos present, però poca cosa més, diguéssim. Exacte. Per què ens entenguem? Quasi bé ja no hi és.

Ja, gairebé ja no hi és. És que, francament, jo em sembla, segur que tots en diem moltes, però una cosa que siguin els dos. És com ve un convidat, que també s'orienta una mica, perquè n'hi ha que Déu n'hi do, els catalanades que deixen anar. Bueno, catalanades, vull dir, castellanades. Doncs, i almenys una cosa que crida atenció, que fa mal a l'orella, doncs el que vull dir és, ep, ep, vull dir, ningú vol ser avisat, amb res. El que va en direcció contrària, també l'emprenya que l'avisen. Vull dir que tothom va de savi, però d'alguna manera hi ha d'haver de poder els deixar entendre que no ho diuen bé. Doncs molt bé. Si fossin els convidats, però són els de la casa. Bé, doncs.

Molt bé, doncs, escolta'm, prenem nota i, sí, sí, ja, no sé, no sé qui pot ser que ho digués,

però mirarem de fer-ho arribar. No, no, no és pas ni un ni dos, eh? No, no, no, no. Mira, un dels que ho diu sempre m'escapa. Val, val. Però n'hi ha d'altres, eh? No és pas ell sol, eh? El renyarem, el renyarem. Sí, però hi ha tan pocs programes que es pugui participar la gent. Això també és una altra cosa. Per què no es pot participar més? Perquè abans es podia participar més. Val, val, val. Clar, no hi ha enlloc mai una sardana. Doncs que hi hagués més d'un programa que es pogués demanar una sardana, no? Val, val, val. I no hi és, això. Hem d'abocar-ho tot, queixant-nos aquí venint dels innocents.

Per què no es pot participar més en els programes de ràdio? I avui això va de preguntes amb tot de queixa. Moltes gràcies, Maria. Queda anotat i ho farem arribar. Gràcies. Adéu. Passen 20 minuts de la una de la matinada i ja tenim aquí la Sílvia Comet, perquè abans ho dèiem, ens estem preparant ja pel cap de setmana, passarem de pressa aquest divendres per encarar dissabte i diumenge, i la Sílvia ens proposarà unes sèries.

Un capítol i a dormir. Amb Sílvia Comet.

Com cada divendres, a la nit dels ignorants, us descobrim un parell de sèries que potser encara no teniu al radar. Amb la nostra recomanadora, amb la nostra prescriptora oficial, Sílvia Comet. Sílvia, bona nit. Hola, Domènech, bona nit. Quina temàtica ens proposes

aquesta setmana, va? El periodisme. Parlarem de la professió d'informar, de la pràctica periodística i de les històries que s'amaguen darrere dels qui expliquen l'actualitat. De fets que han passat de debò i d'altres que són pura ficció, però que haurien pogut ser reals. Comencem per una estrena d'aquesta setmana, aquesta basada en la realitat, American Hostage.

This is Fred Heckman and you're listening to WIBC Radio.

Nice show, Fred. Thank you. This is Fred Heckman speaking. My name is Tony Caritsis.

I got a 12-gauge sawed-off shotgun wrapped around a man's neck.

El títol ja ens avança que hi ha un segrest pel mig.

Sí, és bastant revelador. La sèrie ens trasllada a finals dels 70 a Indianapolis. El multipremiat actor Jon Hamm, pel seu paper de Don Draper a Mad Men, ara interpreta una llegenda de la ràdio. És Fred Heckman, un locutor molt popular que es descriu als anuncis com la veu més fiable de les notícies. I a tot això, el 8 de febrer del 1977, això és totalment real, un promotor immobiliari que es deia Toni Chiritsis, i que havia invertit molts diners en uns terrenys, es va presentar a unes oficines bancàries. Estava convençut que el banc l'havia enganyat a l'hora de concedir-li un prèstec hipotecari. I per pressionar el banc pren una decisió extrema, segresta un treballador de l'entitat i el vol convertir en moneda de canvi per aconseguir que s'escolti les seves reivindicacions. I per retenir-lo, Kiritsis dissenya un mecanisme bastant macabre que fa que qualsevol intent de l'hostatge per alliberar-se pugui acabar en una tragèdia. I com entra el periodista en aquesta història? El segrestador el que vol és que la seva història es difongui i per això exigeix parlar amb el que es considera el periodista més objectiu, el que té fama de ser més objectiu, que és Fred Heckman. I quan dic que reclama parlar-hi vol dir que el que vol és ocupar l'antena i no en té prou en una entrevista. Vol que la ràdio es converteixi en l'altaveu de les seves reivindicacions i que això serveixi per pressionar les autoritats. El periodista es troba en una situació bastant delicada. Ha de decidir fins a quin punt ha de donar veu al segrestador sense posar encara més en perill la vida de l'hostatge. I la ràdio es converteix en l'element central d'aquesta crisi. Les converses entre el periodista i el segrestador agafen una dimensió pública enorme.

El poder de la ràdio.

Exacte. Els veïns d'Indianapolis ho viuen enganxats al transistor i l'incident passa a tenir repercussió nacional. Lògicament no explicaré com acaba la història. La sèrie també posa sobre la taula un tema molt actual, que és la capacitat dels mitjans de comunicació per convertir una persona en un fenomen, en una figura mediàtica. Cal recordar que són els anys 70, no té res a veure amb el periodisme modern, no hi havia internet, no hi havia xarxes, el que deies tu, el poder de la ràdio. I un altre aspecte que em sembla interessant és que si el traslladem a la realitat. Capgir aquella màxima que ens ensenyaven a les universitats de periodisme almenys fa uns anys, que és que el periodista no ha de ser mai el centre de la notícia. A dia d'avui jo ja no sé si això es continua ensenyant perquè realment cada dia sentim, veiem, llegim un munt de notícies en què el periodista és el protagonista. Bé, en aquesta sèrie també és el protagonista. I quin és la part de ficció? No et sabria dir si això és real o ficció, però a la sèrie El segrest fa reviure l'interès d'aquest locutor en el periodisme. El que segur que és ficció és la part més personal, ampliar la història, les relacions familiars del periodista, les seves connexions sentimentals. I la dinàmica entre el segrestador i el segrestat també té moments de dramatització. De fet, la sèrie és l'adaptació a la pantalla d'un podcast

amb el mateix títol que combina fets reals, drama, periodístic i suspens, i en què, per cert, també va participar Jon Hamm. A banda del sempre solvent treball de Ham, també destaca la interpretació de Giovanni Rivisi, que assumeix el paper del segrestador. Segur que aquest actor us sonarà moltíssim. Entre altres rols, va interpretar el del germà de la Phoebe a Friends. I a la pell de la dona del periodista s'hi posa Mireille Inos, coneguda per la sèrie de Killing o per un dels últims èxits d'HBO, Task. El repartiment està molt ben triat i entre els guionistes hi ha Sean Ryan, que ha estat al darrere de sèries de renom com The Shield, una sèrie que es va veure a TV3 amb el títol de Big Maci, i que més recentment també ha codirigit una altra sèrie estupenda, El Agente Nocturno.

És una sèrie que passa molt bé, és veritat que podria dir moltes més coses de les que diu sobre el periodisme i de vegades es queda en mitges tintes, però de tota manera és d'aquelles històries que agraden als fans del thriller i del drama periodístic, o sigui, fets reals i moments de tensió. Té 8 capítols que trobareu a Movistar Plus. I la segona recomanació també té a veure amb la ràdio? Aquesta amb la tele, i si dèiem que American Hostage es quedava una mica a mitges, aquesta parla més clar, tot i que només té de real el context polític i social. Parla del naixement dels informatius televisius a la BBC, un referent periodístic, i és The Hour.

The Hour is coming. It has to be the hour that you can't miss. Everyone needs to get to the studio, we're live in 30 minutes. Welcome to the hour, the most important 60 minutes of news of your week.

Aquesta és una aclamada sèrie dramàtica ambientada a Londres el 1956, que és l'any en què la cadena BBC decideix crear un programa setmanal d'anàlisi de l'actualitat d'una hora de durada, Diawa. Neix amb la idea de ser un referent del periodisme defensant la informació rigorosa i capaç de fiscalitzar el poder polític com correspon a un mitjà públic. Com es forma l'equip del programa diu molt d'alguns dels temes de fons que toca aquesta sèrie. Un dels responsables de la BBC escoll un dels grans talents del canal perquè dirigeixi a nivell editorial i produeixi aquest programa. És una dona jove i això és una aposta poc habitual a l'època. Per presentar el programa es tria un periodista dels que es limiten a llegir el que surt per pantalla, no té cap experiència periodística, però agrada molt a la cúpula de la cadena. I la tercera pota és un reporter. És el millor amic d'aquesta productora, és ambiciós, té una gran capacitat per fer periodisme d'investigació i creu que aquesta feina li queda petita. I amb aquests antecedents ja us podeu imaginar que aquí hi haurà competició d'egos i tensions professionals i personals.

I en matèria de periodisme, aquí hi ha informació real?

Sí, i cal estar atent perquè hi ha un episodi històric real que és d'aquells una mica enrevesats. És la crisi del canal de Suez i és el context de la primera temporada de la sèrie. Mentre el reporter investiga una notícia que implica un membre de la Cambra dels Lords, esclata aquest conflicte que arrenca quan el president d'Egipte va nacionalitzar el canal i això va acabar amb un atac militar contra Egipte per part del Regne Unit, França i Israel. Ho he dit amb molta seguretat, però això ho he buscat a internet. No és que jo entengués res en el moment en què vaig veure la sèrie, també ho vaig haver de buscar. La qüestió és que aquí comencen les pressions governamentals per influir en les notícies i la dificultat del mitjà públic per qüestionar el relat oficial. A mesura que avança la sèrie veiem com l'editora de l'informatiu ho té dificilíssim per gestionar les pressions dels seus superiors i també les tensions entre els periodistes. El fet que sigui una dona li complica encara més les coses. És una sèrie que retrata el periodisme com un món d'homes en què les dones han de lluitar per tenir un paper i per tenir credibilitat. I al mateix temps, entre els membres d'aquest equip les relacions evolucionen i també hi ha alguns conflictes sentimentals. Pel que dius té més d'una temporada. Sí, té dues temporades. La primera és aquesta que dona molt de pes a l'espionatge al voltant de la crisi de Suez i la segona se centra més en les bandes criminals que operen al Soho de Londres. Si aquests contextos ja us semblen interessants, agafeu-vos fort perquè el repartiment és excepcional. El presentador del programa, carismàtic i seductor, l'interpreta el grandíssim actor Dominic West, que ha protagonitzat sèries com The Wire i The Affair, i que ha encarnat el príncep Carles, quan encara no era rei, a The Crown. El paper del reporter l'assumeix un altre crac, Ben Whishaw, a qui ara mateix veiem en una sèrie que està d'actualitat, com Palomes Negres, I en el paper de la productora s'hi posa Romola Garay, una actriu estupenda, coneguda entre altres coses pel drama històric Les sufragistes. A la segona temporada s'incorpora al repartiment, entre d'altres, una altra actora, com és Peter Capaldi, que ha estat protagonista de Doctor Who i més recentment l'hem vist a Historial Delictivo. I a la sala de màquines, és a dir, els guions, Abby Morgan, que també ha escrit altres històries remarcables, com les pel·lícules La dama de ferro o també Les sufragistes.

Sembla una d'aquestes sèries que no són gaire lleugeres, per això. És així?

Sí, sí, això és així. És una sèrie exigent que demana molta atenció. Però que això no us freni, perquè és una sèrie visualment fantàstica, està molt cuidada. I les interpretacions també són magnífiques. Quan es va estrenar el 2011 a la BBC Two, que és el segon canal de la BBC i és el canal que emet sèries una mica més autorals, menys convencionals o més innovadores, la crítica la va posar pels núvols. Va guanyar un Emmy al millor guió i va estar nominada als BAFTA i als Globus d'Or. Però, tot i això, mai va ser una sèrie d'audiència a la BBC. La van cancel·lar després de dues temporades i va deixar el final bastant obert, una cosa que als fans de la sèrie ens va fer una mica de mal, però que això tampoc us freni perquè és interessantíssima. Les dues temporades són a Prime Video. La mala notícia, els entusiastes de la versió original no la podran veure en anglès, perquè només està disponible doblada al castellà, El doblatge i els subtítols en català i a tal no són ni se'ls espera ni en aquesta ni en moltes altres sèries que omplen els catàlegs de les plataformes. Com sempre diem, una llàstima. Doncs avui ve tu aquí.

Sèries sobre periodisme, American Hostage i The Hour. La setmana que ve, més propostes. Evidentment, la Sílvia no faltarà fins la nit de dijous a divendres de la setmana que ve, Sílvia.

Fins la setmana que ve.

La nit dels ignorants. 40 anys formant part de les vostres vides. La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Domènec Sobirà.

I a aquesta hora també amb Eduard Nas i amb Aina Grau i amb tot aquell que vulgui marcar el telèfon 93 207 474 o bé adreçar un missatge de WhatsApp o de veu, un missatge escrit vull dir, o de veu al telèfon del 667 227. 148. I ara voldria donar pas a alguns missatges que ens han arribat justament al WhatsApp aquests últims dies, al WhatsApp del programa, que ja sabeu, a més a més, que és actiu les 24 hores del dia. I utilitzant aquest canal, la Sílvia, des de Sabadell, per exemple, ens ha escrit sobre la pregunta de joc de cartes que van fer l'altre dia, a la nit dels ignorants, diu "Conec els propietaris de tres restaurants que han sortit en aquest programa". El primer va sortir al primer programa de joc de cartes i s'hi van apuntar ells. Els altres dos, de temporades més recents, els van trucar directament des del programa per si estaven interessats a participar-hi. Havíem rebut la pregunta aquí al programa de com es feia la selecció dels restaurants que participaven. Doncs la Sílvia de Sabadell n'ha estat testimoni perquè coneix gent que hi han participat. I diu això, que el primer va sortir al primer programa de jocs de cartes, s'hi van apuntar ells voluntàriament, els altres dos els van trucar directament des del programa per si volien, els convidaven a participar-hi. L'Anna ens escriu, durant la postguerra, la garrofa s'emprava com a substitut del cacau. A part de dolça, és molt estringent. Responia també l'Anna a una pregunta d'un altre oient que preguntava per què serveix la garrofa, per què s'utilitzava la garrofa doncs això ja ho sabeu, s'emprava com a substitut del cacau, és veritat que això jo també ho havia sentit. Clar, el cacau era un producte difícil d'aconseguir, doncs s'emprava la garrofa, perquè era dolça i, a més a més, era astringent. I ara escoltarem uns missatges de veu, com el d'en Miquel, que des de Tenerife ens diu això.

Xocava en cuestión a la pregunta de qué significaba fe o si era alonso. Doncs, és una expressió arraigada a Tarragona i significa fer o ser babau, el ximplet, fer tonteries. I si no m'equivoco, és una estrofa d'una cançó dels Pets que es diu Bon dia.

Fer l'onso. És una expressió, i la podríem afegir també a una altra expressió que ens preguntaven avui, què vol dir? Enganya bobos. Fer l'onso, ara ja ho sabem, ens ho ha dit en Miquel des de Tenerife. I un altre, Miquel, des de Sabadell. Bona nit. Hola, bona nit. Bona nit. Què ens vols explicar, Miquel?

Pregunta, resposta. Bona nit pel cinglot. Sí. Jo el que faig, perquè no m'agrada gens el cinglot, és comptar fins a 40 sense respirar.

Comptar fins a 40 sense respirar. Sí. Val.

Llavors, una pregunta que volia fer jo al cinglot és per què es provoca el cinglot i qui és bo per al cinglot. Val, val. Què el provoca? Sí, què el provoca i si és bo, però tinc dubtes. Sempre he buscat un pacte. Si és bo, aturar-lo, eh?

Si és bo, intentar evitar-lo, que és justament el que tu ens aconselles que fem, comptant fins a 40 sense respirar. Sí? Sí, correcte. Val, molt bé, Miquel. Estàs en ruta, no, veig? Sí, correcte. Sí, no? Val, val, molt bé. Doncs, escolta, que tinguis un bon camí. Pues sí, ves molt en compte. Ves molt en compte. Ja sabia jo que això del cinglot provocaria més d'una resposta perquè tothom aquí té el seu mètode, la seva solució. Abans en Sergi ens deia que ell proposava agafar una cullereta de cafè amb llet, omplir-la de sucre blanc i un raig de llimona. I diu que és infal·lible. Aquest altre mètode que ens deia ara en Miquel de Sabadell és comptar fins a 40 sense respirar. Però també afegir aquesta pregunta. Què provoca el cinglot? I pot passar alguna cosa? Quin efecte té intentar aturar-lo? Pietat des d'Ulldecona. Bona nit.

Sí, hola, molt bona nit. Bona nit. Domènech, mira, que he estat escoltant el doctor, que ara no recordo. Sí, el doctor Jordi Garriga. Sí, Jordi Garriga. Que parlava sobre la respiració i tal, i bé, una mica lligat en que ara vindrà l'hivern i tal, voldria preguntar pel tema dels refredats. Perquè jo soc una persona que que me refredo sovint i no trec mucositat. Llavors, el que voldria saber és si, per exemple, en canvi, quan era molt més jove, recordo que sí que ho feia, en naturalitat. I llavors, la pregunta és. Això, estar, per exemple, refredat i no treure mucositat, té a veure amb la respiració, però també té a veure amb l'edat.

El que em provoca no traure mucositat moltes vegades és tenir infecció de l'aparell auditiu, d'orella, de forma pràctica. Jo poso algun consell. Aquesta cadena perquè, llavors, clar, ja és que he de prendre alguna medicació, algun consell que realment me farà útil per trencar aquesta cadena.

D'acord. Doncs sí, sí, escolta'm, molt bé, i a més està relacionat amb el que parlàvem abans la Marta i el doctor Jordi Garriga sobre la respiració i més ara a l'hivern.

Molt bé, i si em permets, mira, a vegades m'agradaria fer una recomanació d'una lectura que jo he fet i que m'ha agradat molt. L'he fet en un grup de lectura i se diu Una dona, el llibre és Una dona, d'Annie Ernaux. I la traductora és Valeria Gallar i l'editorial és Angla Editorial. I tracta sobre la mort de la mare i tots els sentiments que acompanyen la llarga vida, la relació, després contextualitza molt bé el tipus de societat i al final també és molt. És molt colpidor. I jo realment lo recomanaria. No és un llibre extens, però és molt emotiu i molt. Bé, molt bé. Veus també la societat reflexada en lo temps, en lo que passa, i bé, m'ha encantat.

Doncs sí, sí, escolta, queda. Queda anotat. De fet, l'Anni Ernest és una escriptora francesa que té una obra molt basada en la seva autobiografia. I, de fet, va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2022. Exactament. És tot un referent a tenir en compte. I, en aquest cas, el llibre que tu proposes

és Una dona. Sí, si acaso hi ha lectors i a mi m'agrada també que de vegades me recomanen coses. Sí home, i tant.

Nosaltres som els primers, ja saps que aquí recomanem sempre llibres de contes amb la Maria Ricard, o sigui que qualsevol llibre, qualsevol recomanació en aquest sentit és benvingut. Molt bé.

Gràcies. Adeu, bona nit.

Ramona, des del barri de Sant Antoni. Bona nit. Bona nit.

Resulta que m'agradaria saber exactament la data en què va començar la nit dels ignorants. La data exacta. Perquè jo faia els anys i em sembla que és la mateixa data, però els anys no són els mateixos.

Mira, Ramona, no sé si ens has escoltat fa una estona, però justament ens ho han preguntat. I l'any exacte és el 1987.

Ah, d'acord, l'any exacte és el 1987. Sí, perquè jo. Jo vaig néixer el 29 d'octubre. Ahà. Doncs el 29 d'octubre. Se coincidia a la data de dia Inés.

Ostres, el dia exacte sí que no te'l podré dir, però m'imagino que devia començar a principis de temporada, o sigui que finals d'estiu, principis de setembre.

Sí, és més o menys un dia avall. Pel meu aniversari. Doncs sí, sí, sí, sí.

De fet, ara s'encompliran. Aquest any que ve s'encompliran 40 anys. Eh? Aquest any que ve s'encompliran 40 anys del programa.

40 anys del programa. Ah, sí, això sí que ho he sentit. Però llavors jo preguntava, m'escrivé que si s'està el 29 d'octubre com jo.

El dia d'inici ho dubto, dubto que fos el 29 d'octubre. No ho sé, la veritat, no tinc aquesta informació, però dubto que fos el 29 d'octubre, perquè normalment la temporada de ràdio d'hivern comença a principis de setembre. Però l'any sí que va ser el 87, això sí que t'ho puc dir. D'acord? Ramona? Digui'm. Estem d'acord, eh? Doncs això, que quedem entesos, sí, sí, sí. Hem anotat la pregunta. Bueno, que no lo siento. Doncs que sí que sí, que sí que et puc dir que va ser l'any 1987, la data exacta no la sabem, però si algú la sap, doncs que ens ho digui, val? Però el 29 d'octubre ho dubto molt. Sí.

D'acord? Si no era el 29, era el 28, era el 30. Sé que era això, el 31. Doncs. Era per els vocals del dia que el feia jo. Val, val, doncs mira, ho consultarem.

Adéu. Gràcies Ramona, adéu, adéu. Bona nit. I des de Sant Feliu de Quíxols, la Montserrat, bona nit.

Hola, bona nit. Bona nit. Jo només era perquè, bueno, és que no puc dormir i fa dies que us escolto, on he escoltat molt abans, però ara torno a tenir molt dins del nit. Era perquè, per avisar. Doncs ben tornada, eh? Sí, ben tornat, ben tornada, gràcies. Sí, faia temps que no trucava. Bueno, que resulta que estan trucant d'un telèfon, que primer van trucar al fixe, que no el donen ningú, i vaig veure que m'havien trucat i vaig mirar el número que m'havia trucat i van dir, deia, le llamamos del Banco de Sabadell, si usted ahora no. Bueno, como una locución, pero que no se veía. Ben feta, no? Bueno, ben una locució així que estava que jo vaig pensar, això no és la vanga Sabadell. Bueno, al cap de cinc minuts em truquen al mòbil i s'hi posa una senyora i ja va dir el meu cognom molt mal dit i jo vaig pensar, i quan es va equivocar l'hi vaig rectificar i diu, ai, perdone, si con los nombres m'equivoco un poco. I vaig pensar. Ho dic perquè, sobretot la gent gran, me llamo porque la voy a ayudar. Usted ayer hizo una transferencia. Em van dir l'import exacte de la transferencia que havia pagat el lloguer i el pago directament al propietari. Llavors em van dir just la quantitat exacta i em van dir que l'ajudaré a fraccionar-lo.

Sabia el meu nom, el meu cognom, el meu DNI, el número de compte, tot. Vaig dir, mire, perdone, però. Sí, sí, jo l'he ir ayudando. I dic, perdone, però és que. Primero, que no lo quiero hacer. Y segunda, que no me fío de usted. Seguidamente, vaig agafar el número, vaig trucar al banc de Sabadell, a online, i vaig dir, pot ser que. Diuen, no, de cap manera, de cap manera. Però això, clar, ho fan amb gent gran, que els van guiant, i llavors els deuen demanar. Cosa que el banc de Sabadell si tu no has demanat una trucada o si tu no tens algo pendent d'alguna cosa ells no et truquen dient que t'ajudaran a fer un fraccionament a part de que si tu estàs acostumat a posar-te dintre l'APP del banc de Sabadell ja hi ha una opció per fraccionar si vols. Vull dir que ho estan fent i avui he tornat a trucar en aquell telèfon que em va trucar ahi i si si la resposta quan et responen ja et dic amb una audició una mica estranya però que Banco de Sabadell. Llavors, bueno, vaig trucar al banc de Sabadell, ho vaig dir-ho. És un telèfon que comença amb 93, o sigui, no és cap número fraudulent ni et surt cap avís. És un número normal, com si fos de Barcelona.

I jo, bueno, més que res, era per avisar que la gent pensi, sobretot que la gent gran pensi, que el banc no et trucarà. Per ajudar-te d'aquestes coses a no ser que t'ho demanis. Exacte, exacte. Perquè estan enganyant molt, molt, molt.

Sí, sí, sí. Sí, sí, és veritat. És veritat. Hem parlat sovint aquí a la casa en diversos programes i t'agraïm, t'agraïm molt que facis aquesta aportació. Sí, sí. Sobretot que la mínima que tingueu un dubte és millor frenar-ho, no fer res i consultar la vostra entitat. Sí, sí.

Ni tocar per cap enllaç, que de res canvien ni res, a la gent gran sobretot, que de vegades envien missatges i coses que posen, t'ha arribat això, truques aquest enllaç, t'arribaran un ingrés de 280 euros, o de vegades et diuen, els poden passar per dixenda, però ara ja et diuen el nom del banc i tot. Vull dir que malament. De on se pilla tot? Perquè a mi se diguen totes les dades.

Sí, agafen les dades, vés a saber. Sí, sí, d'internet, d'alguna connexió,

d'alguna O alguna cosa que hagis. Algun rebut que tinguis obligat. Exacte, exacte. O quan els altres reben l'altre banc, rep, hi ha gent que passa la informació, perquè això va ser una transferència del banc de Sabadell a la Caixa. O sigui que ha de ser que surti de la Caixa, que els han dit, perquè si no, no qui ho sap.

Difícil de saber, jo aquí sí que no m'atreviria

a llançar cap hipòtesi. No, no, no, però qui ho ha de saber ho. Ja, ja, ja.

Si algú sap més, si algú té més informació,

mira, que ens truqui un dia d'aquests i ens ho expliqui. Montserrat, doncs, moltes gràcies. Una altra cosa que volia contestar, que ho vaig fer per WhatsApp, però, si dono, que van demanar, no sé si s'ha contestat, qui era la figura del procurador.

Val, val, prenem nota, val, doncs sí, sí, sí, ho apuntem. I van demanar-ho, no? I si no ho han contestat, ho tornarem a insistir.

La figura del procurador és l'intermediari, el que va, com si diguéssim, el portapapers, i el que va avisant, de l'abogat al jutjat i del jutjat a l'abogat. Sí, sí. Paper cap a l'abogat. L'abogat ha de portar una cosa al jutjat. El procurador se'n cuida. Aquests dies a la setmana al despatx, o cada dia, agafen i porten els papers cap al jutjat. Molt bé.

Montserrat, doncs gràcies. Gràcies per la resposta. Acabem amb una resposta. Que tinguis bona nit. Bona nit a tothom. Adéu, bona nit.

El conte per anar a dormir.

I què millor que acabar el dia i acabar la setmana amb un conte, un conte per anar a dormir que avui us explicaré jo, seguint la proposta de la Marta i l'Anna Maria, el llibre Sales d'Espera de la Neus Canyelles, aquesta periodista i escriptora de Palma que ha publicat aquest recull de contes amb l'editorial Empúries justament aquest any, 2026. Per l'últim conte que llegirem, la Neus ha tingut a bé explicar-nos, la Neus Canyelles, l'autora, ha tingut a bé explicar-nos el valor que ella dona justament als contes.

Jo el relat és el gènere que més m'agrada, el meu gènere preferit, i sempre dic que aspiro a arribar algun dia a fer un conte perfecte i redó, i el millor possible, o sigui, més acostat a la idea que jo tinc de com ha de ser un relat. Per tant, jo escrivint relats, la veritat és que podria dir que gairebé disfruto més que quan escric una novel·la.

Disfruta més amb els contes que amb les novel·les i l'altra pregunta inevitable era per què les sales d'espera com anexa entre tots els contes?

Durant els darrers anys de vida dels meus pares els vaig cuidar molt i bé sempre. I, clar, mos passàvem molta estona a sales de a consultes de metges i de clíniques i. Perquè a vegades passa això, no?, als finals de la vida. I, clar, vaig pensar, sí que passam estones així esperant i en principi pareix que és una pèrdua total de temps, no? I bé, com que en tenia alguns contes ja escrits de fa estona que també eren sobre moments d'espera, potser no tant sales d'espera com un lloc físic, sinó com aquells moments en què un està pendent d'alguna cosa important i està preocupat i content i vol que les coses surtin el millor possible. I res, això és la curiositat d'aquest llibre, que no només són llocs físics, sinó també moments en la vida d'algunes persones. I bé, la veritat és que, com sempre, pertesc molt de l'experiència personal, per escriure, i en aquest cas també ha estat així.

Doncs amb la sala d'espera com a leitmotiv, el conte que ara us llegiré es titula Vida i està inspirat en un relat de Catherine Minesfield.

Com que un escriptor és un individu que no pot viure del seu ofici, és a dir, el seu és el pitjor ofici que existeix, em vaig haver de cercar una feina per pagar les factures, que cada dia són més nombroses i més absurdes, i els medicaments. Vaig tenir sort, em llogaren en una casa per fer de cuidadora. Des d'aquell dia, moltes coses han canviat. Almenys, ja puc pagar les factures i no plor cada matí quan m'aixec. La veritat és que no entenc res del que escriuen els escriptors actuals. I per què es dedica tanta gent a fer una cosa que no sap fer o que en realitat no vol fer? Però és igual, això em preocupa ben poc. Perquè com que en prou feines puc llegir mitja pàgina diària a causa del mal de cap crònic que patec, intent que aquesta pàgina ja compti amb la meva aprovació anticipada. Per exemple, els darrers mesos els he dedicat a La filla de l'optimista, d'Eudora Welty, novela que m'havia encantat fa més de deu anys i que, per cert, m'ha tornat a encantar. No entenc com és que ja ningú escriu així. De vegades, escolt poemes o relats de Bukowski, que es poden sentir per YouTube. Això em sembla gairebé repugnant, no els poemes ni els relats, no. Em referia al fet d'haver-los d'escoltar. He caigut molt avall. Però és que quan arribo a casa estic rebentada de cuidar les dues criatures.

I com que la veu que llegeix els poemes és molt dolça, puc aclocar els ulls i descansar. I, sobretot, no pensar. M'agrada Bukowski perquè m'encanten els poetes que saben narrar. Però tornant al que volia contar, tinc una feina molt distreta. Ell i ella, les persones de qui m'ocup, són un encant. Com que no van a escola, no m'atinen. Això suposa que jo tampoc ho he de fer. Quan arribi a casa seva, ells ja m'esperen, sols, amb impaciència. Em reben amb un somriure d'orella a orella, com si fos festa. O com si jo fos Mary Poppins. Ell és ros, amb els cabells ondulats i llargs, i té els ulls blaus. És primet. I això que menja bastant, i és molt llèpol. Ella és morena i té el cos més rodonet, però sobretot té un somriure tan bonic i una pell tan suau que no puc parar de fer-li besades tot el dia. A casa seva tenen prou doblers. Els doblers són per gastar, els han ensenyat. A la cuina hi ha de tot, forn elèctric, microgonos, rentaplats i diferents estris que em faciliten molt les tasques. És cert que no m'agrada cuinar, però ho faig sense queixar-me. Tinc la sort que ells mengen de tot. Són feliços amb una simple sopa d'estrelletes o unes llenties sense ossos. Les hamburgueses també els encanten. Algun dia en mengem, de McDonald's.

Jo procuro que tastin un poc de tot. Molta fruita, especialment. A ell, els plàtans el tornen boig. A ella, els melicotons. Els deixo prendre una mica de Coca-Cola d'entant en tant. És normal que en vulguin, però tampoc no els convé beure'n massa, que després no fan la migdiada. Mentre jo vaig fent les feines, ells dos xerren molt a la saleta. Es barallen una mica. Ella crida. És que no fas res bé. O ella exclama. No em fas cas de res del que et dic. Em tractes com si fos beneit. De vegades miren una estona la tela. Els he de fer abaixar el volum perquè ella no hi sent bé i el Renault envaia tota la casa. A ella també la distreu llegir i és molt bona en les redaccions. També juga amb la consola Nintendo DS, es diverteix posant-se collars i arracades i s'emprova tot el que guarda el joier vermell. A algun pic he pensat que serà escriptora o periodista perquè sempre opina sobre les coses que veu. No calla. Jo diria que té un coeficient intel·lectual molt alt. M'encanta el seu caràcter. Quan s'enfada li costa desenfadar-se, però en el fons és un tros de pa. Només es posa nerviosa quan vol escoltar música i no la sent. Ell és una persona d'acció. És prim, però atlètic i incansable. Té talent per les activitats artístiques.

Per això molt sovint el trob dibuixant i pintant. Li surten molt bé els paisatges i les flors. Li encanta jugar amb fustes i eines de tot tipus. Gaudeix desmuntant qualsevol objecte a posta per tornar-lo a muntar tot d'una. Diu que seria capaç de fer una bicicleta si entengués totes les peces. Però jo crec que serà pintor. Darrerament té un petit problema a la vista i no serà fàcil de curar. Jo li pos gotes als dos ulls tres cops al dia i li dic, com hi vols veure, amb aquestes ulleres tan brutes? Ell riu i me la dona perquè, segons diu, ningú la sap fer netes millor que jo. Es pensa que faig màgia. Després de jugar i de dinar els acompanya a fer la migdiada. Ell es colga al seu llit i no vol que el tapi, sol dormir mitja hora. Ella s'estima més, va caer en una butaca, perquè si es tomba al llit després està de mal humor. Quan es desperten, ell corre al menjador i treu d'un calaix una capsa de bombons, un per hom. Llavors berenen de magdalenes o galletes. No volien iogurt, que tothom diu que és tan sa, però jo els consento una mica, com he dit. Crec que van néixer durant la guerra i són fills d'un món de normes que ja no s'usen. Ara es troben totalment perduts. No coneixen el significat de les paraules.

Els seus nets sí, però jo, com puc explicar-los en què s'ha convertit la vida? Quan es comença a fer fosc me'n vaig. De vegades ho faig en silenci, perquè sé que no els agrada. El pare està cansat de tant de caminar pels passadissos cercant el bastó que no recorda mai on ha deixat. La mare està cansada de seure i veure la gent passar rere el balcó. No s'esperava que va així. Em somriuen quan els dic que demà tornaré. Tornaràs? Pregunta ell. I jo miro les fotos de quan érem petits, cadascun amb la seva bicicleta. Quan arribo a casa, de vegades, no sé què fer. Vaig d'un lloc a un altre sense cap ordre. I si els ulls se'm van tancant i no puc fer res, perquè estic cansada o tenc mal de cap, escolto una vegada i una altra els poemes de Bukowski. Aquell titulat L'Inferno és una porta tancada.