La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 09/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Agustí Serrat. El líder de l'oposició israeliana, Gadi Eisenkot, es proposa fer el que calgui per ser primer ministre. Així ho ha expressat en rebre formalment l'encàrrec per formar govern per part del president del país. Eisenkot considera que la democràcia del país travessa un dels períodes més crítics i per això reclama aglutinar suports.

Una crisi com l'actual,

Una crisi com l'actual, caduta a la formació d'un govern d'emergència nacional, exigirà mesures polítiques creatives i excepcionals. Israel no es pot permetre perdre temps ni repetir cicles electorals interminables.

Tot i la voluntat d'apartar Benyamin Netanyahu del poder, el líder opositor ha obert la porta al Likud, al seu partit, a sumar-s'hi, i fins i tot al partit sionista religiós de l'ultradreta Besal Smotrich. El líder israelí manté el silenci, però el seu govern deixa entreveure una represa de la guerra a l'Iran.

Repassem més notícies amb la

Carola Gil. A Sud-àfrica, nova patacada electoral del partit oficialista. El Congrés Nacional Africà ha obtingut poc més del 30% dels vots en els comissis locals celebrats dimecres. Els pitjors resultats de la història segons l'escrutini fet públic diumenge. En segon lloc, ha quedat l'Aliança Democràtica soci de coalició a 7 punts de diferència. Des del 2004, el partit de Nelson Mandela perd suport electoral. El president de la formació i del país, Cyril Ramopoza, ha admès el problema de l'encariment del cost de vida, la inseguretat, el manteniment de les infraestructures i uns serveis municipals deficients.

La caixa negra de l'Irio aporta noves dades sobre l'accident d'Urdan que van morir 69 persones. Per exemple, revela que l'hora exacta de l'impacte va ser a primera hora del matí, a les 8 i 53 minuts i 21 segons. També que prèviament la maquinista va intentar contactar almenys tres vegades, sense èxit, amb el centre de control de Totge per comunicar que no podia arrencar el tren després de l'aturada. Quan finalment li va poder parlar, li van donar assistència tècnica telefònica, però ningú es va adonar. Que la veja feia diversos minuts que s'hi acostava per darrere a una velocitat d'entre 160 i 200 km hora.

I a Egipte, dos trens de passatgers han xocat aquest diumenge al sud del Caire. Hi ha almenys set morts i un centenar de ferits, unes xifres que podrien augmentar a mesura que avancin les tasques de rescat, perquè amb el xoc diversos vagons han descarrilat. Un nou sinistre que torna a evidenciar els problemes de seguretat del sistema ferroviari egipci, que ha tingut nombrosos accidents al llarg dels últims anys.

I seguim parlant de trens perquè els atards, alguns de més d'una hora i mitja, i les supressions de convois de força línies de rodalies i regionals han continuat per segon dia consecutiu arran del conflicte laboral entre Renfe i SEMAF, el sindicat majoritari de maquinistes.

El desgapell ha generat crítiques dels usuaris.

Realment tots estan demorats, 100%, no estava estipulat el temps exacte.

No ens garanteixen, per experiència pròpia de treballadors, ha dit que millor que busquem un bus, un taxi o qualsevol altra cosa. Vas a agafar un tren a I4 i passa a I40, és d'allà fa temps.

Segons la companyia, es tracta d'una incidència operativa, mentre que el sindicat ho atribueix a les arrades en la implementació del nou sistema de torns per part de Renfe, tot plegat a les portes de dues jornades de vaga convocades per aquest dimarts i dijous i també a la Torrada General de Dimecres.

Als esports, el Barça guanya l'Atlètic de Madrid 1-2, el Metropolitano i segueix líder. Els madalassers s'avancen amb gol de Giuliano Simeone, però dos gols de Fermín han capgirat el marcador.

A la segona divisió derrota del Girona, Montilivi, per 0-1 contra l'Almeria. Els gironins són provisionalment vuitens a vuit punts del líder, que és l'Almeria. I en futbol femení,

victòria del Barça 5-1 davant del Madrid Club de Futbol.

En motor, Marc Márquez no ha pogut proclamar-se campió al Gran Premi de Qatar. Ha estat segon a la cursa llarga i Jorge Martín setè. Si en el proper Gran Premi de Portugal fa dos punts més que Martín, serà campió del Mundial.

En bàsquet a la Lliga ACB, el Barça guanya el Río Breogán 99-91. En canvi, la sisa Juventut perd a la pista de la Laguna Tenerife 80-74.

I en futbol sal Espanya, és la nova supercompiona després de guanyar el Brasil per 0-3 a la final finalíssima disputada a Rio de Janeiro.

Fins aquí, les notícies.

Com esteu? Benvinguts. Aquí Francesc Garriga, form Washington DC. Follow Garriga,

el podcast que ens apropa la realitat nord-americana amb Francesc Garriga.

Per pocs dies he tornat a la capital dels Estats Units. No serà per quedar-m'hi, però sí per observar una jornada que pot sacsejar el país. Follow Garriga. Què és això de les midterms? Sobretot, com estan els nord-americans, demòcrates i republicans?

L'univers de contrastos dels Estats Units amb Francesc Garriga.

Edició especial del Follow Garriga, com en els vells temps, intentant fer un viatge per descobrir com estan els ànims. Follow Garriga. A la via web de Catalunya Radio.

I també disponible a la plataforma 3cat.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Ona de la matinada i set minuts, va que tornem a ser aquí, a la segona hora de la nit dels Ignorants, a Catalunya Ràdio, al 93207474. Ara saludarem en Manel, que ens truca des de Barcelona. Bona nit.

Hola, bona nit. Jo trucaves a la Marta, bona nit a tots, als oients, també, i a tots. És que no és gaire aquesta cançó mai guai, em sembla que és una còpia d'una cançó francesa, pel Claude François, que li he passat un vídeo al cor, no és tota sencera, que se diu Com d'Habitud. Si vostè l'escolta, jo he parlat amb gent que m'ho han dit, és una còpia d'aquesta cançó francesa que va sortir, m'imagino, allò dels anys 60, no me'n recordo gaire. Llavors, aquest Claude François de mi, i aquesta cançó, My Way, que va cantar Frank Sinatra, va ser molt popular, i com jo he dit vostè, aquest. L'Elvis Presley. Sí, sí. No ho sabia jo, que cantava aquesta cançó. Jo tampoc l'havia sentit mai. Sí, però vull dir, és una còpia, aquesta cançó francesa. És un sort, només ho vol escoltar vostès. O sigui, un sort, és com un vídeo.

Un vídeo petitet. I això on ho ha enviat? Al WhatsApp? Aquí a vostè. Ah, al WhatsApp, d'acord. A la cap de vostè. Demà, perquè sempre el WhatsApp és pel dia després. Demà ho recuperarem i si no buscarem la cançó, perquè em diu que és de Claude François.

I com es diu la cançó? Com d'habitida, com de costum, diguéssim. Com de, amb dues emes, de, amb apòstrofe, amb H, habitude. Habitude, va, molt bé. Com de costum. Sí, sí, com de habitude. La lletra és diferent, el tipus de la cançó, la tonada, tot, tot, és copiada d'aquesta nord-americana, d'aquesta francesa. D'acord. I després, també volia dir aquest bon senyor, que és tan xucal i tan divertit, que es diuen del Guinardó, o sigui, el Joan Lluís, el Josep Lluís. Ah, no, el Josep Lluís d'Horta, d'Horta, sí. D'Horta, això, em confonia. Va preguntar qui era un llauna, per dir a una persona un llauna. Jo vaig contestar, vostès ho van dir. Sí. Una cosa de broma, eh? Sí, sí. Com un xiste que es feia. Exacte. Però vostès ho van llegir.

Segur que sí, segur que sí. Bueno, em quedo adormit i m'ho escolto. No passa res, no passa res.

Manel, moltes gràcies per trucar-nos. Demà busquem la cançó. Sí, una cosa que jo un dia vaig trucar i vaig passar. Un vídeo per la senyora que es Maria Rosa, em sembla, de Sant Cugat, que era de Charles Nabor, de la cançó francesa, que va enviar el nom, una cançó que era pel seu aniversari, que era molt bonica, la vaig passar amb dibuixos animats, i on van de cine, i no sé si la van posar amb ella o què, però és la cançó de Charles Nabor, que es diu, a veure el títol, És una cançó d'aquestes que va fer molt famosa. És per quan és un complès, un aniversari. I la va demanar que li posessin i a vostès li va passar el vídeo. Un vídeo, però era com amb dibuixos. Molt bé, molt bé. Moltes gràcies, Manel. A vostè, bona nit a tots, a l'Aina i a tots.

A tothom. Bona nit i gràcies. A vostè, bona nit. Adéu-siau. Encara tenim missatges de WhatsApp. Per exemple, la Magda ens ha deixat una pregunta, el 667-221-148, que diu. És una pregunta directa pel doctor Garriga, que el vam tenir la nit de dijous a divendres. Diu. Jo dedueixo aquesta pregunta que deu anar per si no van amb cotillades o amb faixades, suposo. Perquè, clar, no portar la roba interior al baix ventre, suposo que es deu referir a una faixa. Li traslladarem de tota manera, Magda, la pregunta, si algú vol contestar ja ho sap. En Miquel, des de Tenerife, té una resposta.

M'agradaria contestar una pregunta. Us escolto des que tenia 14 anys i també escoltava un programa de cinema de la vostra cadena que era molt bo. Ara en tinc 54. Déu-n'hi-do com passa el temps. Em sembla que la primera emissió de la nit d'anorans va ser la nit entre el 5 i 6 d'octubre de 1987. La idea va ser del periodista Carles Cuní, que ho va proposar a la directiva de Catalunya Ràdio. Ja de pas, m'agradaria agrair a tot l'equip de Catalunya Ràdio que durant tots aquests anys ens han donat nits de pau, confort i companyia. I m'agradaria saludar i donar-li molts petons a la meva mare Mercè, que la pobra està malament del cor i que us escolta i vosaltres li feu molta companyia i que també ha anat a les vostres quedades i dinars. I vull desitjar-vos 40 anys més d'antena i d'èxit i que estarem tots al peu del canyó. I salut per tothom.

Doncs moltes gràcies, Miquel. El mateix per tu. Moltíssimes gràcies. En Joan Josep, des d'Ullacona, ens ha trucat al 9-320-7474. Bona nit. Hola, bona nit.

Mira, jo volia. El que ha dit aquest senyor és exactament el que jo sé. O sigui, sobre la cançó com d'Amitida, que en francès, o sigui, és a mi manera de. D'allò que, com ja he dit, vol dir a la meua manera. Sí. En francès. I esta es veu que la va sentir un cantant que es dia Paul Anka. Polanka, sí senyor. Sí, i este senyor va, crec que li va comprar, que Romero se deia, que li va comprar els drets a l'autor de la cançó i la va portar a Amèrica i li va presentar a Frank Sinatra i llavors la van fer, la cantava Frank Sinatra.

Clar, clar, la cantava Francinatra. És a dir, que era la francesa que li va comprar els drets al Polanka.

Això és el que es deia, Polanka, que era un cantant canadiense, i li va comprar els drets a este senyor.

Ara ho entenem, perfecte.

Y ya está. Aquest era el cas. Sí, sí, és com d'habitida. Doncs ara ja l'hem trobada,

ara l'escoltarem i obrem la comparativa. Moltes gràcies, Joan Josep. A tu. Adéu, adéu. Bona nit. Mira, que sona així, aquesta versió francesa. Com

d'habitida. Je remonte le drap J'ai peur que tu es froid Comme d'habitude Ma main caresse tes cheveux Presque malgré moi Comme d'habitude Mais toi Tu me tournes le dos.

Queda clar, no, que és la mateixa, exactament, la mateixa cançó, claríssimament. Mira que aquest tema, escolta, m'ha portat molta gent a voler dir coses. En Pere, des del Guinardó, bona nit.

Hola, què tal, Marta? Bona nit. Bona nit. Mira, se m'han adelantat. Era per confirmar lo d'aquesta cançó com d'habitut. Sí. De fet, no és una còpia, com m'han dit abans. És la mateixa cançó original de Claude François, l'any 63 o 64, aproximadament. Aleshores, els drets de la cançó els hi va vendre en Polanka. Molt bé. I Polanka el que va fer és canviar la lletra. I canviar alguna cosa de la tonalitat, però pràcticament la lletra únicament, i la va preparar per Frank Sinatra. Aleshores l'encarregat oficialment de cantar-la era Frank Sinatra, tot i que Polanka també va fer una molt, molt bona versió. I aquesta és la història de com d'habitud i es va posar My Way que de fet pràcticament és el mateix.

Doncs escolta'm, avui hem conegut moltes coses sobre aquesta cançó, o sigui que moltíssimes gràcies perquè entre tots ens ha fet l'explicació perfecta i a més a més hem trobat la versió francesa una gran cançó, amb tota la raó. Molt bé Pere, doncs moltíssimes gràcies. A tu Marta, fins aviat.

Bona nit. Bona nit.

Un quart de dues i un minut de la matinada aquí a la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. Encara tenim un altre missatge de WhatsApp que ens ha deixat en Robert des de Barcelona al 667-220-148 i és aquest.

Volia fer un comentari sobre una trucada que vam tenir divendres passat. La Montserrat ens va alertar d'una trucada que havia rebut d'algú que es feia passada en un empleat del Banc Sabadell. El més preocupant és que aquesta persona tenia coneixement de les dades del seu compte bancari i fins i tot d'una transferència que havia fet. En primer lloc, el que vull fer és agrair-li l'avís i en segon lloc, si m'ho permeteu, afegir uns comentaris i consells. És probable que els estafadors disposen de les seves dades, però no perquè el banc hagi patit una fuita, ja que els seus sistemes de seguretat són bastant sòlids. Una possibilitat és que hagin accedit al seu correu electrònic o al del seu arrendador. En aquest cas, podrien llegir els seus correus i obtenir-ne informació sobre les seves comunicacions, sense que ningú se n'adonés. Una altra possibilitat és que en tinguin la seva contrassenya d'accés al banc, cosa que els permetria consultar els moviments directament. Per sort, no podríem fer accions perquè els bancs tenen sistemes de verificació de dos passos, que és aquesta verificació que hem de validar amb el nostre mòbil. El que li recomanaria és que canviï la contrassenya del seu correu electrònic i del banc. També seria molt convenient que activés la verificació de dos passos en el correu, ja que afegeix una mesura de seguretat més enllà de la contrassenya. Una altra possibilitat és que en el mòbil o l'ordinador que utilitza per fer les gestions bancàries tingui algun programa maliciós que permeti accedir a la seva informació. Tot i que és possible, aquest tipus d'intrusió és menys habitual i requereix més coneixements tècnics. Per prevenir-ho, és recomanable que tingui un bon antivirus instal·lat i tenir el dispositiu i l'antivirus actualitzats. Com a consell per a tots els ignorants, hem de canviar les contrassenyes de tant en tant. Aprofito per desitjar-vos a tots i a totes una bona salut, tant personal com digital.

Doncs escolta'm, el Robert veig que sap de què parla, eh? Vull dir que és un entès, m'ha semblat, no?, que ens ha deixat aquest missatge al guantxat del programa i que a tots ens anirà molt bé seguir les seves indicacions per no tenir disgustos en el futur, disgustos digitals que poden ser molt greus. Ens truca la Carmeta des del barri de Sants, a Barcelona. Bona nit, Carmeta. Hola, què tal?

Malta i cuitots. Jo no volia ser pesada, però mira, jo m'agradaria també que si algun dia poguéssiu posar. De Josep Carreras a la meva manera, perquè ell la canta en català. Ell també la canta, és veritat, és veritat, en català. I, escolta, i t'ho dic perquè, com que he estat al barri de Sants, jo el meu molt coneixia i havíem parlat amb ell i tot, fa molts anys, doncs, esclar, jo penso, escolta, també tinc que dir-ho, que ell ho diu en català, i jo tinc el seu disc, el tinc jo, eh? Sí, senyora, molt bé. I també m'agradaria, doncs, arrebentir que això.

Molt bé. A més que això, eh? Perfecte, Carmeta, moltes gràcies. A tota manera, m'agrada. En tots els idiomes. En tots els idiomes, perquè és molt bonic. Sí senyora. Molt bé, Carmeta. Bona nit a tothom i gràcies. Bona nit, adéu-siau. Adéu.

He trobat uns joves que fan la competència a aquest programa. Bé, no ho fan de nit ni en cap ràdio, no. Ho fan al vespre i en bars de tota la vida. Aposten per compartir el coneixement i la curiositat, recuperant l'esperit de les tertúlies dels cafès de Barcelona, com quan els Quatre Gats es va convertir en el cor de l'avantguarda artística, on noms com Santiago Rosiñol, Ramon Casas o un jove Pablo Picasso es reunien per canviar el rumb de l'art català. Begudes amb classe, proposes fer això, classes magistrals fora de les aules, en bars històrics de Barcelona, i mentre tens una copa a la mà, escoltes un expert de qualsevol temàtica. Les ànimes d'aquesta iniciativa peculiar són Albert Aragonès, que és periodista, se son Comunicació Política Estratègica, i Mireia Arguijo, màster en Relacions Internacionals i Diplomàcia a la Science Po, ponent de la secció de Llengua i Literatura a l'Ateneu Barcelonès i tècnica de l'Institut Ramon Llull. Ens vam trobar amb ells just abans de l'última sessió que s'ha organitzat la setmana passada i que un cop més tenia totes les entrades venudes. Vam anar al Valius Bar, al Poble Nou de Barcelona, on després de la nostra xerrada començava una sessió amb el politòleg Jordi Muñoz sobre si es poden predir el resultat d'unes eleccions. Com? I quan neix el projecte de portar el coneixement als bars amb personalitat, que aquesta és una cosa que a mi em té bastant apassionada perquè crec que últimament en aquesta ciutat s'estan perdent tots els bars locals que tenen personalitat i queden els que són globals, diguéssim, i que trobes a cada dos cantonades. Però al marge del fet de l'establiment vull que m'expliqueu d'on neix aquestes begudes en classe, qui té la idea i per què.

Doncs neixen de tres pulsions. La primera és la pulsió modernista de voler portar el bo i millor de fora, d'importar productes que ja estan funcionant internacionalment en ciutats com Nova York, com Londres, com Berlín, a casa nostra, Barcelona, Catalunya. D'altra banda, la intuïció, com bé deies, de constatar que aquesta ciutat se'ns està omplint de vivaris de 365, de cadenes, d'imperis, d'aquesta mena, que el que fan és despersonalitzar la ciutat i fer que al final no puguem reconèixer el nostre patrimoni històric de tota la vida. I la tercera és la intuïció que als joves a vegades ens falten llocs per socialitzar en català, en la nostra llengua, i per consumir productes centrats nacionalment en aquest sentit. Llavors, de la fusió de totes tres pulsions, ens surt Begudes en classe.

A veure, jo he mirat, perquè a més a més, jo us vaig trobar per casualitat per Instagram, jo no us coneixia, és a dir, que heu fet una bona feina a xarxes, d'aquesta manera, jo soc aquí perquè vaig pensar, què és això? Em recordava les tertúlies que t'expliquen que hi havia el tombant de segle, en què gent amb molt de nom volien canviar el món, una mica, no? Però he anat a mirar el vostre programa, he vist que fins ara heu fet sessions amb una mica de tot. Hi ha des d'astrologia fins a anàlisi política, etcètera, etcètera. Qui decideix i com decidiu? Quines temàtiques abordeu en aquestes beudes en classe?

Al final nosaltres som un equip de quatre persones. I entre tots i totes decidim quins temes ens poden interessar, no? Però nosaltres anem a un públic general, és a dir, no anem en concret a fer temes que puguin ser més filosòfics, o no, sinó que tenim aquesta pulsió d'anar a volum i d'interpel·lar a tot el país, no? I per això intentem que aquestes temàtiques siguin diverses, que siguin temes concrets, que siguin classes magistrals, però ben fetes, és a dir, que tu surtis d'allà havent après alguna cosa, no?, i entre tots fem reunions de pluja d'idees tenim contactes acadèmics gairebé a tot arreu o els intentem trobar i fins ara hem aconseguit fer una llista d'oponents i de properes sessions que jo crec que és meravellosa i que interpel·la molts sectors del país i que jo crec que és aquesta una de les claus Cada vegada que proposeu a algú que vingui a fer una classe magistral quina és la resposta? La Mireia s'ocupa més d'això, la Mireia t'ho dirà.

Molt positiva. Intentem, com deia l'Albert, que malgrat aquesta intenció de democratitzar el coneixement, de fer-lo accessible a un públic no especialitzat, genèric, sense priorismes, no? No n'has de saber de la matèria per entrar en aquesta classe que et farà un professor amb bona retòrica, carismàtic, d'aquests que et deixen bocabadats, que t'il·luminen d'alguna manera. Doncs, bé. Funciona una mica així i la resposta és molt positiva per part d'aquests professors que venen de l'acadèmia, de la universitat, perquè jo crec que ells mateixos també veuen la necessitat de baixar de la Torre de Bori, transcendir les fronteres de l'acadèmia i, escolta'm, que és compatible no perdre la noció de rigor científic i fer les classes amenes, dinàmiques i accessibles i entendibles a tothom.

I de fet ja ens està passant que els professors entre ells es recomanen i diuen, escolta, aquests nois t'han contactat, digue'ls-hi que sí. De fet, el ponent de la sessió del 5 de novembre és aquest cas.

El perfil de gent que ve, jo ho he trobat per Instagram. A priori pots pensar que la gent més jove és la que ho veurà, però de les sessions que heu fet fins ara, quin és el perfil de gent que ha vingut i que ha pagat, no sé si sempre és el mateix preu, 9 euros en paguda i la classe magistral, com funciona?

Aviam, l'entrada sempre és la mateixa, són 9 euros, la consumició sempre depèn del local on estiguem, hi ha locals en què ve inclosa i hi ha locals en què no. I el tema dels públics és una cosa molt curiosa, Marta, perquè al final tu quan fas un projecte d'aquests sempre intentes tenir al cap a qui et dirigeixes i qui vols que vingui. I ens estem trobant amb que està venint una diversitat de gent que gairebé t'abruma, no? Tenim sessions amb gent que és més gran, evidentment la majoria són joves, i nosaltres apostem i anem per aquest públic, val? Però sí que és veritat que tenim molt clar que no ens tanquem ni a una determinada classe social, ni a una gent que tingui uns determinats estudis, ni no. Però ens estem trobant amb molta diversitat, amb gent més gran, gent més jove, i ens ha passat una cosa supercuriosa que és. La gent no està repetint entre sessions. És a dir, que cada sessió que fem, el 80% o el 85% del públic és gent nova. Llavors, la Mireia deia, la resposta dels professors és molt bona, és que la del públic no és que sigui bona, és que és gairebé inexplicable. D'altres, no?

De mira, vaig en aquest lloc, vés-hi la pròxima vegada,

mira quin tema hi ha, no? Exactament, és que la intenció és de crear un producte pop, un producte de masses, en aquest sentit, massiu, i per tant també valer-se dels canals i els mitjans de comunicació de la nostra època, que són les xarxes socials, no?, en aquest sentit, i per això també el model que fem de venda és de saturació, d'anunciar les classes en pocs dies, de fer-ne molta publicitat a través de vídeos curts, d'aquests en què captis l'ambient i es generi una expectativa i llavors ja serveixi per captar l'atenció de qui està consumint aquest contingut. Però alhora, és aquesta tensió, aquesta paradoxa de valer-se de les xarxes socials, però el nostre producte és presencial i és més, quan veiem mòbils a les sessions, de fet no n'hi ha gaires ja, perquè com que els professors són bons, la gent ja els deixa al marge, no? Però nosaltres volem presencialitat i volem la cosa humana, la cosa empàtica i la cosa social, som animals socials.

Escolta'm, abans el públic respon, els professors que demaneu responen, i la pregunta és, els bars, que són pintorescos, diferents, peculiars, que són bonics, que no són les marques que tu has dit abans, que no vull repetir, s'hi posen igual de bé? És a dir, algú que li proposes, mira, que vindrem una tarda a fer una xerrada, no et diuen, no, no, no, que jo vull posar música i vull molts estrangers que vinguin al meu local, a mi això no m'interessa. La resposta que estem

tenint en aquest sentit també és positiva. També és positiva sobretot quan coneixen el projecte i hi ha bars en què et demanen que hi vagis. I és una cosa que no sé si és habitual o no, però ens estan escrivint llocs emblemàtics de la ciutat que volen que anem. I això és meravellós, perquè al final també és una mica la idea, generar aquest tipus de vincles per revifar també aquests espais i ocupar-los nosaltres, que no els ocupin els turistes o el que ja ens podem imaginar. I en aquest sentit. Estem tenint fins i tot problemes d'aforament, et diria. Ens està costant trobar espais on puguem omplir amb la gent que volem. Però la rebuda també és positiva, és superbona. Ens han ofert ja col·laboracions de molts llocs, que encara no hem avançat perquè estem en una altra fase, però en aquest sentit també molt bé, molt bo.

¿És una classe magistral només per escoltar o hi caben algunes preguntes o algun petit debat? Perquè no sé la durada exactament, són uns 45 minuts, potser no hi caben tantes coses.

Exacte, són aquests 45 minuts inicials i després sí que hi ha preguntes que el públic postula en diversos formats. Ara ens estem inclinant més perquè ho facin a través d'aplicacions digitals i així no hi ha el vergonyós o el tímid que pateix per aixecar la mà. I llavors sí que s'obre una mica el debat. La idea és que nosaltres et donem el tema de conversa, perquè és una excusa a la classe, perquè després, amb els teus amics, amb una beguda a la mà, puguis allargar, puguis fer la sobretaula, i tinguis el cap bullint d'idees, i per tant la conversa sigui orgànica, flueixi, i això et serveixi per conèixer gent amb interessos similars, que s'encurioseixen per les mateixes coses. Anem cap aquí.

Com ho hem de fer? Mira, m'interessa. Vaig a mirar què fan la pròxima sessió. Com ho fem per apuntar-nos? Si és que hi ha possibilitat, perquè clar, esteu morint d'èxit, doncs potser ja no puc apuntar-me mai més.

És que és la pregunta del milió, Marta. O sigui, aquestes setmanes, tota l'estona, la gent ens pregunta això. Nosaltres, de moment, i de moment, segur que fins a finals d'any no canviarem el model, anunciem les sessions en una setmana d'antelació. I és quan nosaltres obrim les entrades a través de les nostres xarxes socials. Allà és on tu pots accedir al link per comprar les entrades. I ho fem sempre amb una setmana d'antelació. I si tenim molta feina, en 6 dies, perquè al final, evidentment, això és una feina voluntària que nosaltres fem. Ningú viu d'això,

vosaltres tots teniu la vostra feina, els vostres estudis, el que sigui.

Les nostres dobles feines, triples feines, i projectes, i més projectes. Llavors, ja et dic, obrim una setmana abans, estem funcionant amb aquest model de saturació. Pots comprar les entrades a la plataforma ticketing.cat barra begudes amb classe. I hi ha molta gent que ens pregunta, no? Quan ho podem saber per planificar-se? De moment ho seguirem fent així. I has de ser molt ràpid per comprar les entrades perquè volen, però volen molt.

La gent sap comprar entrada ràpid, eh? Perquè grans concerts han anat ràpid, doncs jo crec que tenim una mica la mà trencada amb això, no? Clar, no em direu cap altra pròxima tertúlia, doncs, no? Cap altra pròxima classe magistral, no sé, per tenir una idea de si m'interessa o no m'interessa. Què? Jo et faré,

abans que digui la Mireia la propera, jo et faré un spoiler, que és properament. Una excompanya de la casa. De la meva casa? De la teva casa. De Catalunya Ràdio, de Trescat. Farà una sessió a veu de som classe. Fins aquí. Properament, al mes de novembre. I la Mireia et pot dir la sessió de la setmana següent, no? Per això, la periodicitat quina és?

És setmanal. Això també va ser un canvi. Nosaltres primer, o això és gratis et amore, i tot el que estem guanyant ho estem reinvertint en el projecte. Prevèiem, per demanda, que les sessions serien cada tres setmanes, una al mes, però ens vam adonar que la gent tenia tantes ganes, tant d'anel de begudes en classe, que ara són setmanals, una a la setmana. Jo el que faré és dir els dos o tres següents temes que tocarem, una mica, si em sembla bé. Un serà sobre més tirant economia, finances i la relació que tenim amb els diners, pecuniària, peculiar així dels catalans, que a vegades se'ns diu que som gasius, som una mica garrepes, no? Un altre que vindrà en les pròximes setmanes serà sobre una mentida que ens han explicat, ens hem dit entre tots, que és com una part de la ciutat de Barcelona, que és el gòtic, en realitat no va ser construïda al segle que ens passem polèmica polèmica, controvèrsia ens agraden molt i mira, ara que parlaves d'aquesta companya d'aquesta gran professional de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que farà una de les pròximes tertúlies ens descobrirà un tema que és fascinant que és el funcionament d'un grupus clarreligiós amb tendències de secta no sé si ja estem donant alguna pista mira, jo no diré res. Però jo ja sé qui és.

Ah, vaja, és que ets molt llesta tu, Marta.

Jo ja sé qui és, jo ja sé qui és. Escolta'm, acabo. Ja us heu organitzat com una associació cultural, mogudes amb classe, aneu per aquí. Això és un camí que comença i que no se sap on acabarà?

Sí, som una associació jove que tenim, de fet, diversos projectes. Vengudes en classe n'és un. Tots els projectes apunten cap a la mateixa direcció, que és la regeneració nacional. D'idees, cultural, de cares, de veus, volem mobilitzar la gent, volem mobilitzar culturalment el nostre entorn amb una línia pancatalanista i autocentrada. I bé, Begudes en classe és un projecte, esperem tenir-ne molts més, aviam com funcionen.

Entendrem. Entendrem. Nois, molta sort, moltes gràcies, i a disfrutar de la beguda i de la classe. Gràcies, Marta. Gràcies a tu, convidada a la beguda. Adéu.

You and the night and the music fill me with flaming desire setting my being completely on fire You and the night and the music thrill me but will we be one after the night and the music are done.

¡Hasta la próxima!

Són dos quarts i mig de dues de la matinada aquí a Catalunya Ràdio, a la nit dels ignorants, al 93207474. Hi tenim en Jaume, des de Manresa. Bona nit. Hola, bona nit.

Sí, trobaré el mascarell per saber si hi ha algun oient que pugui ajudar sobre aquest tema, perquè és complicat. Avui, dia d'avui, m'han fet una estafa, una estafa telefònica. Tenia un producte en venda, un equip d'esquí, I ja sé que és molt típica, igual al pop i aquestes coses, no sé, però. I i m'ho volien comprar. I, clar, m'ha fet donar el telèfon mòbil. Sí. I estant-hi tot plegat, m'ha fet. Suposo que l'altra persona devia estar en un altre caixer, en un caixer d'una entitat bancària. I amb el telèfon m'han fet m'han tret diners. M'han tret diners. T'han tret diners del teu compte corrent? Sí, mitjançant el telèfon. Mai volia. No és un viso, més diferent, no sé, és superestrany. Quan m'he adonat dels fets, he trucat al servei de detecció client del banc, m'han dit que he de presentar una reclamació de frau, diguéssim, ajuntant una denúncia de policia. He anat a la policia local del meu poble, no saben res, m'han dit que anaven els Mossos, he anat als Mossos, diuen que fa falta un extracte bancari de la persona que ha comès l'acta, cosa que trobo estrany, de ser l'extracte bancari del moviment, de l'extracte. Clar, on es vegi que t'han pres aquests diners. Sí, però d'una la sensació que hi ha molta policia i que quan passen aquests fets, no crec que no sigui l'única persona, el ciutadà està totalment indefens. És aquesta sensació. Sí, sí, sí. Que el president es denuncia i el sistema, el propi sistema, està tan. Tan complicat, tan ferragós, que el rotor ja està fet i després tu tens que moure la sal i terra per demostrar que. Que t'han robat, sí, sí. Exacte. Sí, sí. Jo vaig estar fa 20 anys a França, a Toulouse, un familiar que era gendarmeria, era funcionari de l'estat de França, i van robar, casualment la van robar a casa seva. I amb una simple trucada amb la gendarmeria francesa, la gendarmeria francesa es diuen, ho vas a arreglar. I aquí, a Espanya o a Catalunya, has de morir sal i terra perquè et facin cas. El rotllo estèrico-geogràfic, quan entra un temps, funcionarà el mateix. Has de tornar boig. No, ara falta això, ara falta allò. Però, escolta, jo vinc de l'Ajuntament i m'han dit que això no ha de portar a res. I no, no, no, ara falta això. I després, he demanat, com ha passat això d'un altre sitio previ, aleshores, òbviament, amb el director de banc, li explicaré tots els fets, però segurament que em farà morar la perdiu, que estic segur que serà així, em farà morar la perdiu i sempre faran falta documents, i n'estem pagant una esplèndida a la policia, per donar solidaritat al ciutadà, però quan passa això. Crec que no sóc l'únic que li passa, és que és així, et sents com. Sí, desprotegit, desprotegit. Sí, exacte, estic desprotegit.

A veure si et podem ajudar. Entenc que això ha sigut a través d'una plataforma i que.

Sí, plataforma d'aquestes típiques de ventes online, molt a poc mil anuncis, això suposo, però després, clar, jo crec que he pagat i no sé si no he donat a molt telèfon, un mòbil, a través de telèfon, no? Però no sabia que es per fer aquest frau. El que passa a través d'un caixó pot treure diners. Sí, sí, no, no. És molt movedor, no sé.

No ho entenc jo tampoc. Però a veure si algú pot ajudar una mica o podem investigar una mica.

Sí, perquè més que res això, perquè la sensació que fa marejar la perdiu. I que ningú sap ben bé

com resoldre-ho. Ja, sí, sí, sí. Intentem ajudar-te, Jaume, d'acord? Moltes gràcies. Bona nit. El Ferran, des de Santa Coloma de Gramenet. Bona nit. Sí, bona nit.

Era sobre el problema de la roba interior. Sí. Que si apretes menys o apretes més o a fer roxadures i tal. Però el millor és ara, ara no, a l'estiu, anar sense bragas. Vull dir, amb la faldilla i sense bragas. Perquè així, si fa una mica de brisa i tal, pues, com allò està net, pues, inclús va millor. A mi m'ho han dit elles, eh? Enfermeres i doctores. Y yo le decía, si quieres coge uno mío, porque yo tengo una colección de strips y de boxers, todos en color negra. Dijeron, no, lo que pasa es que ahora no encuentro las bragas. Digo, bueno, pues ya cuando yo las encuentre, ya te las daré. Y bueno, cuando yo he trobado las bragas, las netejaba y las penjaba allà. I bueno, tenia mitja docena de bragas, perquè vaig estar 6 mesos i amb 6 noies diferents. Mare meva. Una que era doctora, l'altra era infermera de cardiologia, que feia transplantes de cor, a l'Hospital Voluntari de Ciudad Herrera, que ara és famosa perquè hi ha gent ingressada de l'accident d'urda. Després hi havia una que era funcionària de correus, una que era bailarina i una altra que era patinadora i una de jaén. Molt bé, Ferran.

Un llibre podem fer. Et deixo que tenim publicitat, si no, no arribarem a l'hora del compte.

Gràcies per la trucada. Bona nit. És el que ells em deien, no sé. Gràcies, bona nit.

No és només un reality. A qui has vingut aquí? A guanyar! Tampoc una cursa més. És la travessa que posarà els nostres vips al límit. Vaig al límit amb tu.

La travessa Expedició Tramuntana. Ja disponible a la plataforma 3CAT.

A veure, que tenim avui una pregunta contestada que fa temps que estava pendent des que, de fet, hem començat aquesta nova temporada. Alguns oients heu trucat al programa queixant-vos del servei telefònic del Servei d'Atenció a l'Audiència de 3CAT. Després de consultar-ho amb els companys del Servei d'Atenció a l'Audiència, aquesta és la resposta que ens han donat. Les consultes, suggeriments i queixes relacionades amb Catalunya Ràdio TV3 i la plataforma 3CAT es poden fer arribar al Servei d'Atenció a l'Audiència. Per garantir que cada comunicació arribi a la unitat responsable, es recomana utilitzar, sobretot i amb preferència, un formulari que hi ha disponible al web de 3CAT. Aquest servei s'encarrega de registrar i canalitzar les comunicacions cap als equips responsables dels continguts, dels programes i dels diferents serveis de 3CAT. Tot i que també existeix la via telefònica, i aquí hi ha una novetat, les persones que tenen les trucades no sempre tenen accés a tota la informació necessària sobre programes, continguts o serveis concrets per poder donar una resposta immediata. Per això, determinades consultes requereixen una tramitació posterior per part dels equips corresponents i, per tant, no sempre poden ser resoltes de manera immediata. Per aquest motiu, el formulari del Servei d'Atenció a l'Audiència és el canal més adequat per fer arribar aquest tipus de comunicacions i garantir-ne el seguiment. I ens diuen agraïm l'interès i la participació de l'Audiència que contribueixen a la millora contínua dels continguts i els serveis de 3CAT.

Segona setmana de novembre i tornem a tenir aquí l'Anna Maria. Jo sempre dic, passa ràpid la setmana. Doncs sí, passa ràpid les setmanes. Bona nit, Anna Maria, com estàs? Bona nit, Marta, molt bé. I avui em dius que aquesta setmana ens retrobarem. Això m'ha agradat, perquè no estem acostumats a fer retrobaments i quan hi ha un retrobament també és xulo. Ens trobarem amb una autora ja coneguda per nosaltres, que és l'escriptora basca Eide Rodríguez, oi?

Sí, no tenim gaires ocasions de llegir autors que escriuen en euskera, i ho hem d'aprofitar. La temporada passada vam fer el seu llibre Un cor massa gran i altres relats, traduït pel Pau Joan Hernández i publicat per Edicions del Periscopi, i aquesta setmana, de la mà de la mateixa editorial i del mateix traductor, descobrirem els contes que ens porta en el recull titulat Tot era el mateix forat. Nascuda a Renteria, a banda d'escriptora, Leide Rodríguez és guionista i periodista i ara mateix dona classes a la Universitat del País Basc, al Departament de Llengua i Literatura, i ha guanyat diversos premis, entre ells el Premi Llibreter 2024 d'altres literatures per la seva primera novel·la, que es titula Materials de Construcció. A banda de premis, també ha recollit un bon grapat de bones crítiques de totes les obres que ha escrit.

Sí, senyora. Escolta'm, i aquest recull de contes, el d'aquesta vegada, que llegirem aquesta setmana, com és exactament?

A veure, tot era el mateix forat, recull sis contes només. Això vol dir que no són contes curts, sinó que ens demanaran més temps, que això ja ho hem fet alguna vegada. Leide Rodríguez té la capacitat per disseccionar les emocions dels seus personatges, les seves grandeses i les seves misèries. Sap llegir molt bé els petits gestos, els detalls que ens formen i que diuen tant de nosaltres. I en els seus contes hi trobem els silencis i els buits de moltes dones. Que poden ser amigues, esposes, amants, el que sigui, i que estan en un moment impàs, de canvi, encara que no ho sembli. L'autor ens ensenya la seva ment i podem observar els seus mecanismes psicològics i alhora ens fa fixar-nos en els seus cossos, cossos que fallen, que s'apaguen, que una ja no sent com els seus. Són contes, jo diria, molt humans. Una vegada sembla que no passa res, però que passa tot. I com dèiem, són només sis contes i n'hem escollit un d'ells perquè ens acompanyi

durant aquesta setmana. Ai, guixó, ho hem fet alguna vegada? Un únic conte tota la setmana? Que no ho recordo. Potser en un autor japonès diria, potser en un, potser en un sí. Sí, en el Yokomishima potser ho hem fet. Sí senyora, sí senyora. Per tant, un sol conte per tota la setmana.

Quin és l'escollit? Es diu Submarinistes. I durant aquesta setmana acompanyarem dues parelles, l'Helena i el Gaizka, d'una banda, i la Maya i en Xomin i els seus fills, durant unes setmanes de vacances a Tailàndia. Llavors, sobretot seguirem l'Helena, que ha tingut un contratemps a l'inici d'aquestes vacances.

Molt bé, doncs una sola història per tots els contes de la setmana. Submarinistes, dins el llibre Tot era el mateix forat, d'Eider Rodríguez, amb traducció de Pau Joan Hernández i publicat per Edicions del Periscopi.

M'han tallat la cama i m'estic despertant de l'anestèsia, em va pensar. Després va bellugar els dits dels peus, va flexionar els genolls. Encara els tenia allà, atents a les seves ordres. Tot havia estat un somni. Va tornar a la consciència a poc a poc. Estava sola, envoltada per una mosquitera amb forats. No era l'hospital, sinó el bungalow. El llit petit, el peluix d'en Zweid. A la tauleta de nit, una ampolla d'aigua, una xeringa, capses de medicaments, la fèrula dental d'en Gaizka, unes arracades. Va recordar el soroll que havia fet l'os en trencar-se. Estava discutint amb en Gaizka mentre anaven cap al bungalow, perquè ell havia desaparegut amb la criatura i l'únic joc de claus, i l'havien deixat al carrer. Quan va trepitjar malament, hi va caure. En realitat estaven discutint per una cosa que era una ximpleria per tots dos, però la que va fer el sacrifici de trencar-se el turmell va ser l'Helena, no en Gaizka. Un altre cop va pensar. I després, aquell lloc que feia d'hospital, la radiografia del turmell a contrallum, el metge donant instruccions a en Gaizka amb un dit aixecat. La seva dona té el turmell trencat 5 mil·límetres, li cal cirurgia. Demà heu d'anar a Fangant amb vaixell. Ella es va posar com una moto i va començar a sanglotar, que no hi volia anar, que no volia anar-hi sense en Gaizka, que no volia anar-se'n amb en Gaizka, deixant allà en Zuaitz, i va començar a aventar

puntades de peu a l'aire amb la cama bona, mentre els infermers l'observaven somrient i el metge ni se la mirava. I en Gaizka, que al cap de 15 dies tornavem a casa, que potser es podia esperar. I el metge, sense amagar un gest d'avorriment, com vulgueu, si teniu sort, els ossos, potser podran, de manera natural, va encaixar un puny amb l'altre per expressar el verb que no trobava en anglès, soldar-se. I en Gaizka, grunxant el cos endavant i endarrere, renyant l'Helena amb la mirada d'una manera que només l'Helena podia percebre. I després els dos homes encaixant com si tanquessin un tracte. Així doncs, no podries saber si havia tingut sort fins que no tornessin a casa. El seu cos es va convertir més que mai en un camp de batalla contra el temps. Va engegar el telèfon, però no hi havia cobertura. Va recordar de manera fugaz que en Gaizka i en Zweid li havien fet petons abans de marxar i li havien dit l'hora que tornarien, però no recordava res més. Va seure a un costat del llit amb la cama enguixada en l'aire. Es va adonar que havia dormit en biquini. Va agafar-se un pessic de carn de la panxa i es va punxar a perina. Després va buscar les crosses amb la mirada. Eren al costat de la porta. Semblaven les d'un veterà del Vietnam. Hauria de creuar l'habitació saltant a peu coix.

Però no era un pardalet, precisament. Amb cada salt li ballaven les carns i feia tremolar els objectes. La infermera li havia hagut d'allargar les crosses 15 centímetres per adaptar-les a la seva alçada i li havia posat esparadrap dels punys perquè no li rellisquessin. S'hauria d'acomodar aquelles andròmines sota les aixelles i no sabia ben bé com. Hi havia un graó per sortir del bungalou. Va clavar les crosses a terra, hauria de sostenir amb els braços el pes del cos, suava ja de bon matí i es va enfadar perquè no estava en forma. Havien instalat a les dues famílies amb bungalows contigus. A la barana del bungalow de la Maya i en Xomín hi havia estesos dos pareus i tres banyadors, alineats de més gran a més petit. L'Helena va mirar per la finestra per si de cas, però no hi havia ningú. L'hostal s'estenia per tot un vessant i per arribar a la recepció calia caminar per una terra verge, sense piconar. Li costaria un bon esforç. La vegetació creixia exuberant per tot arreu. Plomèries, hibiscus i orquídees completament obertes, com només es pot obrir qui no coneix la por, ni el perill, ni la bellesa, ni la vida. Resultava insultant. Va arribar pentejant a la recepció, que era en una palapa, una cabana tradicional de fusta amb sostre de palma. A sobre de la porta,

una taula de surf anunciava el nom de l'hostal, Wild Summer. Coixins, amakes i cadires de colors escampades que semblaven posades per atrapar la gent. En Chat, el noi tailandès que s'encarregava de l'hostal, va veure l'Helena acostant-se i va aixecar la gerra de cafè. Ella va respondre aixecant la crossa i tan bon punt va veure les carnes fermes i tatuades d'enxat es va penedir de no haver agafat el pareo per tapar-se. De seguida va aparèixer la Mael, la parisenca que havia arribat a l'illa de Tau per passar-hi tres setmanes de vacances, s'havia enamorat d'enxat i duia allà tres mesos. Entre tots dos van agafar l'Helena pels braços per ajudar-la a pujar, tan guapos i tan joves que gairebé li feien pena. La meva família ha marxat i jo ni me n'he adonat. Les pastilles em devien deixar atordida. He sentit el clacson d'una camioneta descoberta que els venia a buscar molt d'hora. Han marxat tots sense esmorzar. La van mirar amb llàstima i també amb amor. Enxat li va oferir una tassa de cafè amb massa sucre i la Mael li va costar unes galetes toves d'un pot que hi havia sobre del taulell. Hi ha cap notícia? Els va preguntar l'Helena, assenyalant amb un gest de la barbeta el televisor apagat. La tele no funciona i tampoc no hi ha xarxa per la tempesta de nit. Després, davant el tècnic, va dir en xat.

Però ahir a la nit van poder ensenyar les primeres imatges dels nens, va dir l'Amael. Han aconseguit posar un telèfon a la cova i estan tots bé. L'Helena va sentir que el pizza li obria per un instant. El mateix dia que van arribar a aquella illa, van saber que al nord de Tailàndia havia desaparegut un equip de futbol infantil amb el seu entrenador i que els acabaven de localitzar atrapats en una cova. Tots estaven pendents d'aquella notícia, sobretot l'Helena. L'angoixava imaginar-se uns nens tot just una mica més grans que en Zuaitz en una situació com aquella, i li demanava constantment en xat que li traduís els bolletins de notícies tailandeses. "I tu com estàs?", li va preguntar l'Amael. "Encara no ho sé", va contestar l'Helena mirant-se la cama enguixada. El teu marit ens ha dit que t'has deslliurat per ben poc de l'operació, encara sort. Sempre li resultava estrany sentir en Gaizka parlant d'ella a través d'altres. Li agradava. Allà, en el mirall dels altres, en Gaizka semblava un home dolç i responsable que l'adorava. Però allò només existia en els relats aliens. En la realitat, la relació s'alimentava de records, se sostenia per lleialtat i avançava amb l'energia dels maltractaments lleus. Patir-los avui, infligir-los demà. L'Helena se n'adonava, però no entenia com podia ser que allò no es veiés des de fora. Mentrestant, els textos dels altres els ajudaven a no perdre

el fil d'aquella representació col·lectiva. De tota manera, l'hospital de Pham Ngan és molt bo, va dir l'Amael, posant de manifesta en aquell, de tota manera, que intuïa massa coses de l'Helena. L'Helena es va adonar que no tenia cap mena de pressa per aturar la barreja de cafè i molles de galeta que li relliscava per la comissura dels llavis. Començava a sentir-se diferent en aquell cos que ja era diferent. "Et fa mal?", quan parlava la petita anella, canxat d'ull al nas, li ballava. "No gaire, i els birmans, on són? Han anat al mercat a buscar fruita i verdura, no trigaran gaire", va dir la Mael. En només cinc dies, a l'hostal Wild Summer, bascos, tailandesos, parisencs i birmans havien format un sistema amb la seva lingua franca, els seus costums, els seus horaris i les seves bromes privades, amb la palapa de la recepció com a punt de trobada. I quan arribaven altres turistes, aquests soraven com fantasmes al voltant d'aquell ecosistema compacte. Els virmans eren refugiats, una mare amb el seu fill i la seva filla, que preparaven el menjar dels treballadors de l'hostal a canvi de l'allotjament. La mare, aquí deien mama, es passava hores molent amb el morter sense dir ni una paraula, tocant de tant en tant les criatures amb la punta del peu per fer-les anar cap a una banda o una altra, per manar-los que portessin això o allò. Cada tarda,

la mama feia monyos als nens, també en Zuaid i la Lili, i els pintava cercles a les galtes amb una pols grugosa. Mentrestant, els altres adults es miraven estones al televisor i estones al mòbil, envoltats d'ampolles de cervesa, alternant galetes toves amb cigarretes, fatigats pel mar i el sol, parlant poc i, potser per això, contents.

I continuarem demà. I continuarem demà. I demà, i demà, i demà. En aquesta jornada a Tailàndia. Sí, s'han dit moltes coses. Aquí hi ha una cosa, després en surt una altra, i després hi ha una sensació, i després en tens una altra. Molta informació, molta informació. I hem presentat els personatges. Sí, sí, sí, sí. A veure què més passa i com acaba tot això, perquè trigarem uns dies a saber-ho. Moltes gràcies, Anna Maria. Fins la setmana que ve. Bona nit. Bona nit.

Sí que trigarem uns dies, sí, perquè tota la setmana és la mateixa història. I haurem de saber com acaba la personal i l'accident d'aquests nanos en una cova, jo la recordo perquè és real. I té un final que, si el busqueu, el trobareu. No ho feu, perquè es tracta d'un conte, per tant, més val que sapiguem el final de totes les històries l'últim dia d'aquesta setmana de la nit dels ignorants. Acabem aquí, arribem a les dues de la matinada, ja són aquí els nostres companys dels serveis informatius, ens posem al corrent del que és notícia i tornem demà a partir de les 12, com sempre, amb més preguntes, amb més respostes i amb més converses apassionants, perquè demania una de molt xula, també. Ja us aviso ara, no us la perdeu, però sobretot intentar buscar les respostes a tot allò que ens demaneu cada dia, que anem recordant a poc a poc coses que encara ningú ha contestat abans que, si no ho fa ningú dels oients de la nit, dels ignorants, doncs intentem buscar un expert perquè ens ajudi. Demà ens retrobem i ens escoltem. Que descanseu. Bona nit. Fins demà.