La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 10/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Àlex Bosch. Envidia s'estavella a la borsa el dia que el seu conseller delegat, Jensen Huang, ha admès haver mantingut una relació extramatrimonial amb una dona que podria ser una espia xinesa. Segons informacions dels serveis d'intel·ligència nord-americans, la man estaria treballant per als serveis segrets de Pequín i hauria intentat obtenir informació sobre els xips d'intel·ligència artificial de la companyia. El govern xinès, però, nega qualsevol implicació i qualifica les acusacions de calúmnias. Mentrestant, els inversors han castigat els títols d'envidia. En canvi, el directiu ha rebut el suport del president dels Estats Units, Donald Trump. Crec que està patint molt. He llegit la seva declaració i crec que està patint molt, sobretot per la seva família, la seva dona, qui estima, i la resta de la família, però sens dubte està patint. Trump ha afegit que no creu que abordi la qüestió a la pròxima reunió amb el seu homòleg xinès Xi Jinping, que serà en el mar de la cimera Asia-Pacífic, que es farà d'aquí a vuit dies. Repassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat.

La vaga general dels maquinistes de Rodalies per garantir la seguretat del servei comença aquest dimarts amb serveis mínims del 66%, aleshores amb més demanda i d'un de cada tres trens la resta del dia. Aquest dilluns hi ha hagut retards en gairebé tots els trens per les discrepàncies entre els treballadors i Renfe sobre la planificació dels torns.

Els sindicats majoritaris estan convençuts que la vaga que començarà dimecres a la matinada aturarà la producció del país. Ja hi ha més de 4.000 empreses aterides. També s'hi ha sumat el món cultural a través de l'acte central del sindicat de llogateres. Els Ginestà ja han estrenat la cançó Estimada Valentina, que narra la història d'un desnonament.

Dos morts aquest dilluns per accident de trànsit. D'una banda, un motorista va mort a la tarda a la Ronda de Dalt, al Montgat, al Maresme, quan la motocicleta que conduïa ha sortit de la via, i al vespre ha mort la passatgera davantera d'una furgoneta que ha xocat per darrere amb un camió a la P7 a l'altura de l'Aldea Vagebre. El conductor de la furgoneta està ferit greu. Amb aquests ja són 112 les persones que han mort aquest any a les carreteres, 48 de les quals motoristes.

Condemnant Russell Brand a 10 anys i mig de presó per violació i agressió sexual. El jutge ha descrit l'actor i còmic britaner com un depredador sexual.

El nivell C2 de català passarà a ser un requisit i no un mèrit, com fins ara, en les oposicions de

mestres i professors. Serà ja en les properes previstes per al març de l'any que ve. La mesura es farà oficial a la taula de negociació amb el Departament de Dijous, però els sindicats ja ho donen per fet i asseguren que qui no tingui el nivell acreditat podrà presentar-se a una prova específica dues setmanes abans que es facin les oposicions. Ara bé, la portaveu del sindicat majoritari USTEC, Iolanda Segura, defensa tres que té en foc que l'exigència del C2 ha d'anar acompanyada d'eines per als docents.

Nosaltres sempre hem demanat que això vagi acompanyat d'un pla de formació per poder acreditar aquest nivell, que sigui gratuït i que es garantissi dintre de les hores de permanència al centre, que no suposi hores extres ni dificultats econòmiques. I per això també, a més a més, anunciem que les escoles oficials d'idiomes es fan pagar unes taxes abusives.

Els sindicats asseguren que les oposicions seran de mestres, de professors de secundària i de les escoles oficials d'idiomes, però que el govern encara no ha concretat ni places ni especialitats.

Esports. Pau Covarsí ha guanyat el Golden Boy que entrega la revista italiana Tutto Sport, mentre Joan Laporta ha guanyat el guardó a millor president. Per contra, Clara Serra Jordi no s'ha endut el premi Golden Cow. D'altra banda,

la Minyamal s'incorporarà més tard a la concentració de la selecció espanyola. No jugarà dijous contra la República Txeca, però se l'espera diumenge contra Anglaterra.

El Sabadell ha empatat a 0 a casa contra el filial de la Real Societat. Amb aquest resultat, els Vallès ensupen 4 partits sense guanyar i queden amb 18 punts a 4 de les places del play-off i a 7 del descens.

En aquest duel s'ha fet l'homenatge a Jesús de Miguel i tot just després el jugador del Sabadell Quadra ha demanat el canvi visiblement afectat. El club del Vallès ha explicat que s'ha activat el protocol de conmoció de la Lliga.

També en futbol, el Badalona Women ha perdut per 3-0 el Camp de l'Atlètic de Madrid. Amb aquest resultat, l'equip badaloní continua en places de descens.

El Barça ha anunciat que la brasilera Caroline estarà fora unes 4 setmanes per una lesió muscular sòlida a la cama dreta.

I en bàsquet, el Barça ha anunciat dues lesions. D'una banda, Kevin Panter té un esquins al turmell esquerre i el temps de recuperació prevista és d'unes sis setmanes. D'altra banda, Tosan Ebuoma estarà fora unes tres setmanes per una ruptura muscular al múscul oblic de la paret abdominal.

Fins aquí, les notícies. La Tarda de Catalunya Ràdio, amb Francesc Garriga. Serem l'altaveu de la societat per acorralar el Francesc Garriga. Anem a la sintonia, vamos. Digues el nom d'un periodista català en actiu que et faci vergonya aliena. Però com em preguntes això? Et sents un segon pla que ni fa olor a la competència? Escolta una cosa. Trump o Bernat Soler? Puyal o Putin? Escolta, que vols que se m'enfadi tothom aquí? Si demà et fessis ric, seguiries en el programa? Què és el pitjor que has fet a la teva vida? Home, però què és aquesta pregunta? Aviam-ho. Home, però a què nens, si no a la ràdio?

Mira-ho. La tarda de Catalunya Ràdio, on el xèrif Garriga esquiva tots els duels.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. La nit dels ignorants.

Una de la matinada i set minuts. Va, que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. I estic esperant que. He dit que no marxés ningú, eh? He dit que no anés ningú a dormir encara, eh? I no ho estic notant, perquè ara mateix el 93207474. No està sonant, em diu l'Aina. La qual cosa em preocupa profundament, perquè normalment, quan estem acabant les notícies de l'Una, ja començava a trucar, i llavors fem una mica de cua un darrere l'altre i aneu entrant. Però ara mateix. Calla, mira, ara mateix comencen a trucar. Estem una mica més mandrosos, ja hem començat la setmana, però no és allò dels altres dies que fa fresqueta i s'està bé dintre el llit. Vull dir, tanta fresqueta tampoc fa. Ja ho sé que, segons quin lloc de Catalunya, sí. Ara jo estic parlant des d'una posició molt central en què aquesta setmana jo volia fer un caldo i l'he deixat per un altre dia perquè no fa prou fet. No fa prou fred per fer un caldo. Estem d'acord o no? Llavors dius, menjar-te un caldo bo i que no faci fresqueta, doncs no ve tant de gust. Va, que això de queixar-se serveix, perquè al final algú fa cas. Com, per exemple, en Tomàs, que ens ha trucat des de Gelida. Bona nit, Tomàs.

Hola, bona nit. Tu diràs, Tomàs. Mira, jo volia una resposta del senyor que demanava quin va ser el darrer tramvia. Ah, sí? De fet, van ser les tramvies, el mateix dia. El 49 i el 51. El 49 i el 51, que van plegar. Sí, que van plegar. Sí, va ser el dia 18 de març del 71. 18 de març del 71, molt bé. Sí, jo vaig estar-hi present, jo vaig anar-hi. Jo tenia, al 71, tenia 16 anys. I vaig anar amb el meu germà i amb un oncle. Ostres, que bo. Vam anar fins a la. A la plaça Eivissa. Hem estat dues hores llargues per arribar-hi, eh? Va ser una poquella. Ostres, sí, eh? Dues hores? Dues hores, sí. Els carrers estaven plens de gent, tot el recorregut, hi havia gent mirant els tramvies, i dient coses, els tramvies s'aturaven. Va ser una festa de comiat, no entenc?

No m'ho puc arribar a imaginar de ser present que s'acabi un transport públic, que desaparegui de cop i volta i faci a la ciutadania una festa per donar l'última adeu. Va ser èpic, eh? Ja, ja.

I l'única cosa és que va ser que quan vam arribar a la plaça Eivissa, dels tramvies, no quedava gran cosa, perquè la gent va començar a arrencar els celleres de fusta, vam anar amb un 1.200, els que deien els manoletes, el model de tramvia. Sí. I les anelles de cafars, que anaven amb una barra al sostre, Bueno, les plaques de prohibir escopir i se prohibir la blasfema i la palabra sueta i aquestes coses. I la gent ho arrencava? Sí, sí, van arribar desballastats, eh? Ostres! El que anava jo. És a dir, la gent, mentre feia el recorregut, anava desenganxant coses. Sí, sí, però no sóc com a record, sí, a casa. Sí, sí, va ser la nata lletja de però bueno, amb tanta gent, i a més a més, jo penso que la gent es bevia en el tramvia, portava ampolles de cava, ampolles de vi, en aquella època no hi havia llaunes de cervesa, però bueno, va ser un festival.

Ostres, quina escena, no me l'havia explicat mai ningú aquesta escena, la trobo molt xula, Tomàs.

Sí, sí, perquè vaig tenir la sort de viure-la. Sí, sí, clar, i a més amb una edat que te'n recordes de tot, que no és allò que tens. Imagina't, no, no?

Clar, tu has viscut el final d'una època de tramvies i l'inici d'una nova. Sí, l'inici d'una nova, exacte, sí, sí. Totalment diferent. Doncs escolta'm, moltes gràcies per la resposta i per compartir aquesta escena que l'he trobat molt bonica.

O sigui, moltes gràcies. Molt de res. Gràcies a vosaltres. Gràcies, Tomàs. Bona nit. Adéu-siau.

A veure, ¿pot ser possible que vegi el nom que veig que em dius que ha trucat? Si ha trucat una persona, acabem de passar un missatge, però clar, com que és la primera vegada que truca.

És la primera vegada després de 40 anys, és que sempre m'ha fet molta vergonya.

Miquel de Tenerife, és que clar, benvingut en directe a la nit dels ignorants, com estàs? Molt bé, et volia saludar i dir

que ho fas molt bé, que m'agrades molt. Doncs mira, a mi m'agrada que hagis trucat, eh? Sempre m'havia fet vergonya trucar al programa i m'he dit, ho vaig intentar un dia però no ho vaig aconseguir perquè no hi havia línia. Ja ho havia aconseguit i he trucat perquè t'ho has dit que no hi havia trucades. Clar, m'he queixat, m'he queixat. Sí, sí, ben fet, molt bé. Res, que fa 40 anys que us escolto. I que avui m'he atrevit a trucar, però em fa molta vergonya.

No, home, no, que vergonya. Ni vergonya, Enric, ni res. Escolta'm, fa 40 anys que ens escoltes, però no fa 40 anys que vius a Tenerife, entenc, eh? No, no, a Tenerife visc ja fa 26. Home, Déu-n'hi-do.

Sí, sí, estàs lluny. Però tu ets nascut a Catalunya? Sí, sí, de pares i mares. La meva mare és del barri de Gràcia i el meu pare de Lleida. No tinc família castellana.

Però mira, la vida t'ha portat fins a Tenerife, i aquí estàs. Sí, a l'amor, diríem. Doncs l'amor t'ha portat fins a Tenerife, i ja està. Aquestes coses les té l'amor. Sí. Doncs escolta, Miquel, estic encantada d'haver-te saludat. Sí, la veritat, sí. Que ens hagis trucat i que ens continuïs escoltant des d'allà lluny, perquè està molt lluny, Tenerife. Sí, jo quan no puc escoltar

per la ràdio sempre escolto el podcast.

I a més em vas dir en un missatge que la mare.

Sí, la meva mare sempre no ha anat a les vostres quedades i a les vostres dinars. La pobra està malalta del cor. Segur que m'està escoltant. Es diu Mercè. Es diu Mercè.

Doncs mira, Mercè, avui el teu fill s'ha decidit a trucar-nos. Segur que està contenta que ho hagis fet.

Us escolto ja de fa tant de temps. Déu-n'hi-do com passa el temps. Sí, i tot va molt ràpid. Era molt jove. Per això ara que tinc problemes de dormir, d'anar-me'n a dormir tan tard, La ràdio sempre m'agrada molt, perquè també escoltava l'Hablar por hablar. Sí, tant, mític programa de la cadena CERN. Jo me'n recordo que el primer que vaig demanar quan tenia gust de raó va ser una ràdio, sempre m'ha encantat. Sempre t'ha agradat molt, que bonic. Molt, molt, molt. I les noveles, quan les feien en ràdio, antigament, que feien el soroll i tot, que són molt màgics. És millor que la tele, jo penso.

Mira, estaríem bastant d'acord en això, Miquel. Estaríem bastant d'acord.

Doncs, escolta'm. No vull deixar l'altra gent que no pugui trucar. Ja he trencat el gel. Has trencat el gel.

Un altre dia ja pots tornar a trucar.

Molt bé. Moltes gràcies, Miquel. Una abraçada. Una abraçada.

Gràcies. Adéu-siau. Veus tu, 40 anys escoltant el programa i avui, que és 10 de novembre ja, 10 de novembre del 2026, per primera vegada ens truca en Miquel, que des de fa 26 anys, perquè ja m'ha quedat a la memòria, viu a Tenerife i la Mercè, que és la mare. Que com a mínim és nascuda a Gràcia, no sé si encara hi viu, però que en principi també ens deu estar escoltant. Així que és una manera que ells dos també, d'alguna manera, estan connectats. Ens truca ara el 93207474, en Manel, des de Barcelona. Bona nit. Què tal, Marta? Molt bé, i tu? Eh?

Bueno, jo encara no fa tant fred que peli. No. Ah, que vols fer la resposta del fred que pela. Sí, bueno, crec que deu venir de pelar, que també em sembla que vol dir matar. Et pelaré. Sí. Podria ser, eh? O sigui, un fred que mata. Un fred que mata. No he mirat, eh? Se m'ha corregut.

Se t'ha acudit i ens ho has dit, sí. Ah, això mateix. Ah, d'acord, d'acord. Fa un fred que mata, fa un fred que pela, clar.

Pelar és una manera de dir. Sí, tens raó, tens raó. Bueno, no ho sé.

A veure si algú altre també ho pot corroborar o té alguna altra visió.

Perfecte. Algun filòleg que poder estar avançat en això. Molt bé, Manel, doncs moltes gràcies. Vinga, a vosaltres. Que vagi bé.

Vinga, per distreure la gent. Molt bé, gràcies, bona nit. Fa un fred que pela, fa un fred que mata. Ja pot ser, ja pot ser. Una de la matinada i 16 minuts, sabeu què? La Sílvia Andrés ens vol explicar alguna cosa que passa abans de l'estrena.

Abans de l'estrena. Amb Sílvia Andrés.

Avui tornem a un dels clàssics de la secció, que és visitar una d'aquelles sales de proximitat essencials per consolidar i fer créixer el teixit teatral a casa nostra. Aquest cop és el moment de visitar el Teatre Tantarantana, al carrer de les Flors 22 de Barcelona.

Tot el meu últim castell de focs. Jo volia una dona que se'ls mirés.

El Tantarantana és una de les sales de proximitat amb més prestigi i solera de Barcelona. Sempre és sinònim de qualitat. Per saber més coses del teatre des de dins, hem parlat amb el Ferran Murillo, el director artístic del Tantarantana. Ens fa un resum de l'origen del teatre que remunta a l'any 1992.

El Tantarrantana neix en un espai que és diferent en el qual el podem trobar actualment. L'any 1992, de la mà de Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que venien d'una companyia d'etatre infantil, o de CUC, portaven molts anys treballant i davant de la manca d'espais on poder presentar els seus espectacles, de fer tantes gires, van decidir obrir una petita sala al carrer Tantarantana, que és un carrer que hi ha al bord, i d'aquí agafa el nom, l'espai, per aquest fet de l'obertura en el carrer Tantarantana. Inicialment estava molt vinculada al teatre infantil i a les titelles, però va anar incorporant també, a poc a poc, programació per a públic d'adults, tant que van decidir que se'ls havia fet petits, i l'any 1996. Aquell espai es va moure, el projecte es va moure fins a la ubicació actual, que és el carrer de les Flors del Raval. Des de aleshores el Tantarantana ha anat evolucionant, va començar com una sala d'exhibició, però amb els anys ja ha anat assumint cada vegada un paper més actiu en l'acompanyament d'artistes i en els processos de creació. I ho comento perquè és un fet important, perquè aquest fet va fer que el 2017 Tantarantana va ser reconegut com una fàbrica de creació. Així que ara es definim com un centre de creació i exhibició, però que entenem que aquestes dues dimensions són inseparables. Per un costat, un espai on mostrar espectacles, i un altre també en la contribuir per fer-los possibles. Mireu el taüt.

El tenia reservat exclusivament des que el va veure. Va dir. El Ferran Murillo explica la filosofia que se segueix en la construcció de la programació. La nostra

programació està centrada principalment en la creació escènica contemporània i sobretot en propostes que dialoguen amb el moment en què ens trobem. Ens interessen molt les noves dramatúrgies, els llagometres escenis contemporanis, el risc artístic, aquells espectacles que activen un pensament crític. Per a nosaltres això és molt important. Llavors, no busquem necessàriament obres que donin resposta, sinó creacions capaces de generar preguntes, d'emocionar-nos o modificar la nostra pròpia mirada, de fer-nos reflexionar.

I afegeix un matís important sobre el funcionament del teatre.

Tantarantana té dues sales que ens ajuden a donar dues possibilitats de centrar-nos en la programació. Una sala, Baisos 22, que acull aquelles propostes de dramaturgia contemporània d'artistes i companyies amb trajectòria, i una segona, que és el Attic 22, que està més orientada a creadors i creadores emergents, professionals, on es presenten nous llenguatges i els formats són més arriscats.

No voy a esconderme esta vez. I si parlem del Tantarantana, volíem saber quins són els espectacles que els propers mesos trepitjaran l'escenari del teatre i el fil narratiu que segueixen. Per mi és una temporada molt diversa.

Llavors, sí que hi ha un fil conductor que comparteix més o menys totes les propostes. Són obres que estan parlant de com ens relacionem, de les identitats, de la memòria, dels prejudicis, d'aquesta necessitat d'imaginar un futur. Dentro de la temporada que recull aquesta línia de descripció, jo us recomanaria dues propostes que ja han passat per aquesta temporada. Tornem a recuperar un espectacle que és No Gender, és una proposta d'Odin Maldonado que parteix de la seva pròpia experiència de transició per qüestionar el sistema binari. Aquesta proposta combina teatre, dansa, performance, música i molt d'humor i la podrem tornar a

veure durant el mes de març. Història de tres amigos.

Després, també recomanaria a nosaltres el Sense Nom, que és una proposta que tenim actualment de Mos Maiorum i Joan Jago, que està exaurint entrades, actualment ja tenim tota la setmana ja exaurida, i que la tornem a recuperar al mes de febrer. És un espectacle basat en les memòries de Joan García Oliver, que és una figura fonamental de l'anarquisme català. És una proposta que recupera la memòria del moviment llibertari, connecta les lluites, els desitjos i les pors d'aquesta generació, però que es repeteix en l'actualitat.

I encara ens recomana un parell més d'espectacles.

I després ja passaria una mica al gener, tenim un Falch Richter en estat d'excepció, és una comèdia fida sobre el control i les pors de la classe mitjana. També recomanaria Transfer de Salvador Sánchez durant el mes d'abril, que posa el focus en els prejudicis i la mirada occidental cap a l'Orient. I acabaria com aquesta recomanació, seria La vall, d'Uriol Morales. És una peça que imagina una rebel·lió de la natura davant de la inconsciència humana. Totes aquestes temàtiques, com es pot escoltar, porten a aquesta reflexió de pensament, a aquest moment crític.

El Tantarantana és una porta oberta perquè els creadors i intèrprets tinguin l'oportunitat de créixer i desenvolupar la seva creativitat.

I per mi això és una de les bases importants de les idees filosòfiques del Tantarantana, que és, ojalá, que les companyies, creadors, creadores, que estan passant actualment pel Tantarantana, puguin arribar a espais més grans, a teatres públics, i d'aquí ve això, per exemple, nosaltres hem fet produccions, més de 100 produccions, durant tota la nostra trajectòria, i per aquí han passat directores, com Carme Portacelli, directors com Roberto Romey i Antonio Simón, Boris Rothenstein, o sigui, persones que després han estat, per exemple, la Carme, com a directora artística del Nacional, i el mateix està passant actualment. I això és interessant, també. Vull dir, hi ha ara, actualment, dintre dels projectes de fàbrica de creació del Tantarantana, hi ha pistes, creadors, creadores, com Miquel Masfiol, que ha passat pel Tantarantana dintre d'un projecte de direcció resident, i que es va presentar al Teta Lliure, ha fet una altra producció, llavors aquest és el fet. Per nosaltres som aquesta porta, aquest acompanyament, perquè els creadors i creadores que passen pel Tantarantana acabin creixent i tenint una trajectòria en un espai molt gran.

Però era inevitable preguntar al Ferran Murillo sobre aquells muntatges que al llarg d'aquests més de 20 anys al capdavant del teatre, sobre els quals té un record més especial.

Podria dir moltes, perquè de sobte te van aportant cosetes, te fan reflexionar, van construint el relat que al final es transforma en intentar posar la pedra per generar una programació o un discurs a l'hora de seleccionar espectacles. De sobte comences a descobrir dramaturgies catalanes, dramaturgies europees o americanes. I jo tinc un record com molt maco de dos o tres propostes que m'han acompanyat. Una d'elles és Mein Kampf, de George Tabori, dirigit per Carme Portacelli. També tinc com un carinyo molt especial Just la filla del món, de Jean-Luc Lagarde, dirigit per Roberto Romey. També per Roberto Romey tinc un record molt maco sobre Antigona, de Jean Anouilh.

Com tots els nostres convidats que passen per aquesta secció, el director artístic del Tantarantana fa una diagnosi de com està el sector teatral a casa nostra amb unes reivindicacions molt clares.

Crec que el sector està visquent una situació que és una mica paradoxal. Perquè si mirem les dades del públic, portem com dues temporades que al setembre es presenten els números i hi ha una bona assistència del públic, hi ha unes bones recaptacions. El Teatre de Barcelona està en un moment molt bo, hi ha interès, els espectadors han tornat a les sales, fins i tot els espais petits de proximitat també estan creixent, ja s'escolta que s'obriran més teatres, pel qual és com un discurs meravellosament bonic. Però ja aquestes dades també conviuen amb una realitat molt més fràgil. Per mi, les companyies continuen treballant amb molta precarietat, els costos augmenten de les produccions i les temporades d'exhibició també moltes vegades són massa curtes i resulta difícil al final consolidar trajectòries artístiques i fer viables els projectes. Per mi, un espectacle necessita molt de temps per crear-se, però de vegades disposa de molt poques funcions per trobar el seu públic i, com comentava, recuperar la inversió. Però bé, soc optimista perquè penso que hi ha molt de talent ja públic i hi ha capacitat d'innovació. Les bones xifres no ens han de fer oblidar que perquè el sector sigui realment fort també han de ser sostenibles les persones i també les estructures.

Ja heu descobert com funciona i la filosofia a donar a les sales de proximitat amb més personalitat i que porta més anys configurant el teixit teatral a casa nostra. Si encara no ho heu fet, una visita al Tantarantana sempre, es una buena idea.

I quina música que ens posa la Sílvia Andrés per fer aquests reportatges, eh? Però de Say Goodbye res de res, eh? Aquí encara no diem adéu fins a les dues de la matinada. Aquí encara continuem fent programa, esperant les vostres trucades al 93207474 per fer preguntes o per dir respostes, com les últimes que hem contestat, diguéssim, els últims que hem trucat, que ha sigut el Mercè del Miquel, que volia saludar, perquè era el primer cop que trucava en 40 anys en directe, En Manel ha fet una resposta i en Tomàs ha fet una altra resposta. O sigui que, si ho voleu, ja sabeu, tenim encara temps per poder parlar amb vosaltres. I com que quan dic una cosa feu cas, perquè sou així de macos, doncs ara mateix en Sergi, des de Torredembarra, ha marcat aquest telèfon. Sergi, bona nit.

Bona nit, Marta. Com estàs? Estic molt bé, i vosaltres? Bé, bé, bé, aquí esperant-vos. Perfecte. Mira, és que he sentit un tall que heu posat d'una senyora que està buscant un senyor que es diu Jordi Miquel. Sí. I a Torredembarra hi ha la casualitat que hi ha un noi que té una botiga de roba que es diu Jordi Miquel. Ai, ai, ai. No crec que sigui ell, perquè aquest xicot és un jove, deu tenir uns 50 anys, més o menys, i esteu parlant d'una persona dels anys 40, no? Sí, però que no sigui algun parent. Al pare o a l'avi, que l'heu correcta.

Clar, que no sigui algun parent o alguna cosa així. És que, clar.

Jo, si et sembla, demà el truco, perquè és el meu, i li pregunto. Li preguntes? Si el teu pare o el teu avi tenia una botiga de roba. Sí, carrer 9 de la Rambla, a la dècada dels 40.

Estic apuntant, eh? Sí. La persona que busquem, no sé si és viva o no, Jordi Miquel, havia treballat en una botiga de moda al carrer Nou de la Rambla, dècada dels anys 40, i els pares d'aquest senyor que busca aquesta noia, l'Helena de Sabadell, els pares es deien Jordi i Rita. Va, Jordi, mira, jo. Ai, ai, que se m'entretalla, Sergi, que se m'entretalla la teva veu. Però vaja, o sigui, si ens trobes aquest home, si això té relació amb la família, jo ja no sé, et faig un monument, ja, eh?

Sergi. Quan heu dit aquest nom, Jordi Miguel, com que el Jordi Miguel és molt meu, dic, ostres, dic, i com que té botiga de roba, precisament, aquí, tot amb barba. Clar, dius, calla. Possiblement no, Bé, vaig a provar.

Li consultes. I si és el cas, escolta'm, ens passes el contacte que li passarem en aquesta oient.

Perfecte. Jo, tant sí com no, demà trucaré.

Perfecte. Molt bé. Molt bé, Sergi. Moltíssimes gràcies per la teva trucada. Bona nit. Adéu-siau, que gairebé no l'hem sentit el bona nit perquè s'estava entretallant. Ara tenim el Miquel des de Sabadell, bona nit. Hola, bona nit.

Com estàs, Miquel? Mira, ara per saber com es fa el iogurt. Perquè sempre compro molts iogurts i pensava, si els faig, potser em surt més a compte. Per fer-los a casa, en lloc d'uns iogurters. Sí, a veure com es fa.

Molt bé, doncs a veure, tota aquesta gent que segur que havien comprat iogurteres i han fet iogurts a casa, a veure què li poden recomanar de com es fan iogurts al Miquel de Sabadell. Perfecte. Moltes gràcies. Adéu-siau, bona nit. Avui farem moltes coses. Jo per què em sento doblement? Ah, perquè tinc una altra trucada. La Gemma des de Valldoreix, bona nit.

Hola, bona nit. A veure, mira, fa molts anys que hi havia un programa per la televisió. Que feia el Joan Barriel i el Joan Uller, que al començament. Bueno, el programa es deia L'Ella del Tresor. Sí. I al començament, o sigui, era. La introducció era una evidència que ells havien tingut anant cap a l'emissora. I llavors ho explicaven, no sé, per exemple, avui quan veníem hem vist un gos que anava per la diagona. I explicaven la vivència aquella. I llavors, o sigui, és una cosa que tu també fas. Quan comences o. Sí, sí, sí, és veritat, és veritat. Però no era conscient que això ho feien en aquest programa ells. Quina gràcia. Vale. Llavors, o sigui, jo, clar, dic, o sigui, a mi m'agradava molt aquest programa, m'agradava molt el meu fill, i. No ho sé, és allòs que dius, ostres, comencen d'una manera molt semblant. Poder és una reminiscència

d'allòs que. Jo no l'havia. Sabia que el feien, però no el veia, però no sabia que començaven així. I ara m'has fet molta gràcia amb aquest comentari, perquè penso, mira quina coincidència, no? Sí. I bé, era una simple curiositat. No, no, i tant, doncs mira, va fer molta gràcia. A veure si puc recuperar-ne algun per mirar com començaven,

que em farà gràcia veure-ho. A veure, una altra cosa jo dic. És completament diferent el que t'he explicat fins ara. Sí, sí. Els anuncis que donen per les persones que tenen dificultat de l'oïda, o sigui, una de les coses que remarquen més és que és un aparatet molt petit, que no es veu, jo dic bé, I si fos gran, què? La de llonces és que la persona hi vegi I senti bé, clar, clar, clar, sí, sí. I que senti bé, o sigui, no tindria que expressar-se dient. D'aquesta manera. És que és molt petit i no es veu, no. Escolta, amb això hi sentiràs bé. Clar.

Clar, són els que ho fan per superar la gent que no vol portar-ho perquè no se li vegi, perquè li fa vergonya,

que també pot passar. Perquè li fa vergonya, vull dir, no A veure, a la persona que necessita ulleres no li diuen escolti-me i portar aquestes ulleres que m'hi he esmorat. Tota la raó, Gemma,

tens tota la raó, sí, sí, sí. Eh? Vale. Molt bé, ben vist. Molt bé, moltes gràcies. Vale, bona nit. Bona nit.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Durant gairebé 30 anys, un polígon de Sabadell va ser un dels epicentres de la festa a Catalunya. Discoteques, música, màquina, house, indie i milers de joves cada cap de setmana. Va ser un boom, un boom, un boom, un boom, molestia. I cabia a tothom. Hi havia més discoteques que a Ibiza, a tota l'illa.

Se'ns va anar de les mans, perquè es va posar com un nou oïda de gent.

Dos, tres, si no me ves, zona hermètica del revés. Carola Soler reconstrueix una moguda catalana que sembla oblidada. M'he obsessionat.

En què va ser la zona hermètica?

Podcast La Zona Hermètica. Ja disponible a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

I també disponible a la plataforma 3Cat.

Els interrogants del dia troben resposta aquí.

Un informatiu amb personalitat i mirada pròpies per entendre millor tot el que passa. Tant a casa com al món. Prenem el pols a l'actualitat.

Amb informació clara, reportatges, entrevistes i tota la força dels serveis informatius de la Ràdio Nacional de Catalunya.

De dilluns a divendres de 9 a 11, Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Quan acaba el dia, donem sentit a l'actualitat.

Són dos quarts i pràcticament cinc minuts de dues de la matinada i és hora de rebre l'Aina Grau perquè ens faci un repàs dels millors moments de la setmana passada.

Aina, bona nit. Bona nit, Marta. Vinc de mercat i he anat a buscar cigrons, codons i garrofes. I és que una setmana més queda demostrat que tot allò relacionat amb el menjar fa córrer als nostres oients. I si no, pregunteu-li al Toni, que ens va trucar des de Barcelona.

A mi m'ha agradat molt fer aglioli de codon. De codon, sí senyor, sí. I trobo que no em ve con lloc de membrillos. Que no en trobes? Bueno, que no se'n veuen.

Que no se'n veuen. Què ho estàs buscant? A Barcelona entenc que estàs aquí, a Barcelona.

Sí, sí, estic aquí al Raval, tocant a Sant Antoni, i veig que hi ha moltes botigues diverses i supermercats i de tot tipus de coses, però me'n.

El Biel, també des de Barcelona, li va oferir una solució.

I tant, i tant. La Montse també li va respondre.

Doncs jo el que li dic és que s'aproximi al mercat, al mercat de Sant Antoni. Hi ha moltes parades i allà segur que en troba.

I va aprofitar per obrir la següent carpeta, les Garrofes.

D'aquesta llagum, de la qual l'Anna ens diu que es va fer servir durant la postguerra com a substitut del cacau, en deia això la Montse.

L'altre dia vaig passar pel mercat de la pizzeria, aquell de Gràcia, i vaig passar per davant d'una verduleria i vaig veure que tenien garrofes. I em va llamar l'atenció perquè les garrofes, jo sé que en fan farina i en fan coses, però. Així com per ús de casa, com es fan? Com la gent que les compra, la gent que va al mercat, què en fa de les garrofes? Vull dir, ¿algun podria explicar actualment per què es farien servir? No sé. I si hi ha de pas, si no seria molt preguntar, però només per simple curiositat, ¿quant val un quilo de garrofes?

La Maria, des de l'esquerra de l'Eixample, i la Maria Rosa, des del barri de l'Escorç, responen.

Nosaltres, quan érem petits, allà on anàvem a estiuar hi havia garrofers i en menjàvem quan estaven ja a punt. I són dolces. I després, quan els meus fills eren petits, hi havia uns polvos que els tisolies i feies una papilla que es deien el garrosín, que eren per trastorns de la panxa.

La meva mare comprava al mercat de la buqueria. Hi havia una botiga que li deien el graner, perquè en aquella època tot el que eren les llagums seques les venien que anaven amb sacs d'aquests, de roba. I aquí venien garrofes. I jo me les menjava, eren boníssimes.

I clar, tant per la de menjar i de mercats, la mateixa Maria Rosa ens va deixar aquesta pregunta sobre el barri de Collblanc.

Jo ara compro al mercat de Collblanc i aprofiteix la ben entesa. Ara que dic mercat de Collblanc. Al barri aquest, tot el que és la zona de Collblanc, li diuen, la gent que fa molts anys que viu aquí, li diuen Andorra la Petita. Perdona. Perquè li diuen, no ho sé.

Andorra la Petita, al barri de Collblanc? No havia sentit mai.

Sí, li diuen, li diuen. Potser és massa tard, digue-me en franquesa si et. Bona nit.

A banda del menjar, aquesta setmana ens ha servit per a conèixer l'expressió fer l'Alonso, molt típica de les terres de Tarragona. Preguntava al Josep Antoni, des de Barcelona, i responia al Miquel, des de Tenerife.

L'insult, entre cometes, d'Alonso, d'on prové? Si algú m'ho pot explicar.

Doncs, és una expressió arraigada a Tarragona i significa fer o ser babà o el ximplet, fer tonteries.

El cinglot també va aparèixer al programa que va presentar el Domènec. Preguntava al Josep Lluís, des del barri d'Horta de Barcelona. Com se'n va el cinglot? Atenció al mètode que ens proposava el Sergi, des de Torredembarra.

Jo tinc un mètre d'infallible que me'l fa passar volant. Preneu nota perquè és que és supereficient i és supersenzill. És una cullereta d'aquestes de cafè i llet, muntanyeta de sucre blanc, Un raig de llimona, t'ho tires cap a dintre i se te'n va amb res.

Si aquesta barreja del Sergi no ho sedueix, preneu nota del remei del Miquel des de Sabadell.

Jo el que faig, perquè no m'agrada gens el cimlot, és que ho faig fins a 40, fins a respirar.

I el Miquel va aprofitar per acabar la intervenció amb una doble pregunta.

Llavors, una pregunta que volia fer jo del cimlot és per què es provoca el cimlot i qui és bo per al cimlot.

Com que som bons alumnes, traslladem les preguntes al doctor Jordi Mestres, vocal de la CAMFIC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.

El cinglot és molt habitual i gairebé sempre inofensiu. Es produeix quan el diafragma, que és el múscul que ens ajuda a respirar i que separa el tòrax de l'abdomen, es contrau de manera involuntària i sobtada. Just després, les cordes vocales es tanquen ràpidament i apareix aquell so característic. Les causes més habituals són situacions quotidianes com menjar massa de pressa o en excés, beure begudes amb gas, menjar aliments molt calents o molt freds o molt picants, en passar aire mentre mengem o parlem o canvis bruscos de temperatura o situacions d'excitació com nervis o en moments de riure. El més habitual és que el cinglot desaparegui sol. No hi ha una tècnica 100% infal·lible. De vegades, aguantar uns segons la respiració o beure aigua a petits globs poden ajudar puntualment. El que sí que recomano és evitar maniobres exagerades o perilloses, com fer pressions sobre el coll o respirar dins d'una bossa de paper.

I acabem, com sempre, recuperant una pregunta pendent de resposta. Ens la feia la Constanza, des de Terrassa. Els tres sisos, per què diuen que és del limoni? D'on ve? M'agradaria saber-ho. Ens ajudeu a donar-hi resposta?

Dos minuts i arribarem a tres quarts de dues de la matinada. Abans encara la recta final del programa. Com que avui hem començat amb dues de les primeres intervencions. Una era per preguntar des de quan no es ballen sardanes o quan va començar i quan va acabar ballar-se sardanes els diumenges a la tarda a la plaça Sant Jaume i després una altra avient amb una il·lusió tremenda a la Rosa Maria des del Baix Penedès. Ens ha parlat del concurs de sardanes que fa poc s'ha celebrat a Vall, si no vaig errada. Doncs hem anat a buscar una sardana, una sardana nova, diferent de compositors joves, joveníssims. Una sardana que només el títol ja us agradarà, que es diu, és del Jan Castells i el Pere Baiges, i es diu La iaia Sonsion.

Doncs això és una sardana nova, o relativament nova de fa pocs anys, de dos joves compositors, Jan Castells i Pere Baixes. És una de les iniciatives destacades i que ens ha interpretat la copla de Vents de Rielles, que he hagut d'anar a buscar-ho, de Gramunt, Vents de Rielles de Gramunt. I m'ha fet molta gràcia que dos nois joves facin una sardana que es digui la iaia Assumpción, o sigui, que tu poses el nom de la teva iaia en una sardana que fas, i és així, la iaia Assumpción, deixant castells i perovages. Està molt bé de trobar. Abans deia la Rosa Maria que deia, quan veus com ballen les sardanes en els concursos, la gent jove, com balla d'aquella manera, amb aquella energia, clar. M'ha fet veure que potser anar a buscar a veure qui hi havia de més jove que havia fet sardanes perquè si no sempre posem les mateixes que són molt boniques, que estan molt bé però que quan trobes algun compositor jove que ha fet una nova sardana doncs mira, jo crec que és el lloc ideal per escoltar-la com ara hem fet així que espero que us hagi agradat.

El conte per anar a dormir.

Aquesta setmana llegim un sol conte per capítols, hem hagut de dividir. L'Anna Maria Ricart ha triat el nou llibre de l'escriptora basca Eide Rodríguez, que porta per títol Tot era el mateix forat, publicada per Edicions del Periscopi. I en aquest volum, traduït per Pau Joan Hernández, l'autora de Renteria sembla que parli d'històries on no hi passa res. Però que al final hi passa de tot. El conte que us estem llegint aquesta setmana es titula Submarinistes. En el capítol d'ahir, l'Helena s'ha trencat el turmell pocs dies després d'haver arribat a Tailàndia amb el seu marit, en Gaizka, el seu fill, en Zoaits, i una altra parella, la Maia i en Xomín, i la seva filla Lili. S'estan en un hostal que regenta en xat i on també hi ha la Mael, una francesa que s'ha enamorat del xat, i els birmans, una mare i els seus dos fills, que preparen el menjar a canvi d'allotjament. Paral·lelament, es coneix la notícia que tot un equip de futbol infantil està atrapat en una cova juntament amb el seu entrenador. La xarxa ha caigut per una tempesta i de moment no poden connectar el televisor.

A quina hora ha de venir el tècnic? Li va preguntar l'Helena en xat. M'agradaria veure les notícies per saber què ha passat amb aquells nens. Al llarg del matí, em sap greu, però la xarxa també ha caigut. Nosaltres ara anem a fer un bany per començar bé el dia. Estaràs per aquí? Estic segrestada per les meves cames, xat, per les meves pròpies cames. Potser és que necessitava esperar, però no eres capaç de fer-ho. El cos és molt savi, va dir la Mael. "Estava esperant que algú em deixés anar una cosa així", va replicar l'Helena. "Hauria volgut sonar brusca, però la bellesa de la noia posava sordina a les seves paraules". Enxat i l'Amael eren només dos o tres anys més grans que els seus alumnes i amb tot això la seva relació amb ells era molt diferent. No representaven cap amenaça. "Rendeix-te. Com va ser l'últim cop que et vas rendir?", li va dir l'Amael a l'Helena mentre li feia un massatge a les espatlles. Enxat va abraçar-la. No esperem ningú, li va dir a l'Helena, però si ve algú, li dius que tornaré de seguida. Ets a casa teva. On aneu? Va preguntar l'Helena. A l'abadia de Tanote, va contestar el noi. Van abraçar-la. Primer Enxat i després la Mael, que es va treure el culleret de cuir amb una pedra que duia i li va posar el coll. Era una amatista. Actua contra el cansament i millora la claredat

de la ment al marge de la teva voluntat. No cal que facis res, només tingues confiança. Es van allunyar dalt d'una motovella, pell contra pell, entre rialles i crits esmortaïts pels cascos. Quan el paisatge els va engolir, les plantes que creixien a les conetes es van quedar tremolant. Els insectes i els ocells van interrompre el silenci humit. S'havia quedat sola al paradís. Volia absorbir tota aquella bellesa, però no sabia com. Va agafar la gerra del taulell, es va servir el cafè que quedava, es va acomodar entre els coixins i va mirar al voltant. Bofava un bandet lleuger i, malgrat l'eixafogor, estava bé. Al voltant de la recepció, enormes hibiscus vermells amb els seus fiblons aixecats cap al cel. Va veure una àliga blanca que planava, bella i elegant, El mar era tan a prop que, clocant els ulls i allargant la mà, gairebé el podia tocar. Quan va acabar de saborear aquella perfecció, es va sentir avorrida. Era això, avorriment. Un avorriment antic, i tenia al davant un dia molt llarg. S'havia hagut de quedar atrapada en el seu cos per adonar-se que estava plena d'ira. S'hauria d'atrevir a mirar què guardava a l'interior, no sabia que ella fos d'aquella manera. Notava els batecs del cor per tot el cos. Amb molt d'esforç va sortir de la palapa i va enfilar el camí que duia al poble. Havia de baixar per un

quilòmetre de terra, arrels i pedres, fins al carrer principal de l'illa. No sabia ben bé per què hi anava, però volia posar-se a prova. Volia pensar que es tractava d'una qüestió de tècnica, que s'hi aniria acostumant pas a pas. Després de 30 metres, ja se'n va penedir. No reconeixia el cos, no entenia on havia viscut fins aleshores. Aquelles carns flàcides, aquells músculs derrotats, aquella obesitat. Tot allò havia succeït mentre ella mirava cap a una altra banda. Al cap de 10 minuts, estava xopa de suor i tenia botllofes als palmells de les mans. Van sopegar i va estar a punt de caure. No va tenir altre remei que acceptar-ho. No era capaç de baixar el pendent, no era capaç de sostenir el seu cos, no era capaç de suportar la seva feblesa. Va sentir un cotxe que pujava, un jeep.

While Summer? Li va preguntar l'Helena al conductor. Ell li va fer un gest perquè pogués. No podia. L'home va baixar del jip i va ajudar-la a pujar a la caixa agafant-li el cul sense miraments. Era el tècnic. En un minut tornava a ser a l'hostal. El tècnic va agafar un grapat de galetes del pot i va arreglar el televisor en un moment. I tant bon punt, el va engegar. Van aparèixer a la pantalla 14 nens drets en una roca envoltada d'aigua amb samarretes de futbol i amplis somriures que gairebé brillaven en la foscor. No devien tenir més de 12 anys. En un extrem, l'home que devia ser l'entrenador també somreia. Després, sortint de la cova, el submarinista que havien registrat aquelles imatges. Les va anar passant en bucle mentre el presentador explicava la situació i connectava amb un militar tailandès que, pel que semblava, estava explicant com aniria l'operació de rescat. Tot i que no l'entenia, l'Helena va seguir l'informatiu amb molta tensió. El mateix dia que ells arribaven a l'illa de Tao, va saltar la notícia que havien localitzat els nens a dins d'aquella cova. Havien desaparegut feia una setmana. Van trobar les seves bicicletes a l'entrada i els sensors tèrmics havien mostrat que allà dins hi havia vida. Es deia que segurament s'havien ficat a la cova per refugiar-se de les pluges del monzó, però no va parar de ploure i la cova es va anar inundant.

L'equip de futbol es va anar endinsant cada cop més cap a les entranyes de la muntanya fins que van quedar atrapats en un illot dins la cova. Feia molts dies que no menjaven i amb tot això semblaven contents. Van ensenyar un plànol de la cova, pel que l'Helena va poder comprendre eren a quatre quilòmetres de l'entrada, al final d'un munt de galeries llargues, estretes, inundades. També van ensenyar una animació, la silueta d'un bussajador que nedava amb maniobres sinuoses i precises per aquells passadissos entre roques. Estava mirant les notícies quan va arribar la família birmana carregada de menjar. L'Helena va apagar el televisor. La mama li va oferir una fruita que tenia l'aspecte d'una garota vermella i li va explicar com es menjava. Havia de trencar la closca amb les mans, estirar amb les dents la mena de gra de raïm que hi havia a dins i mastegar-lo. La mama feia soroll quan menjava. L'Helena la va imitar. No havia tastat mai aquell gust tan dolç i delicat. Va menjar-ne 5 o 6 peces. Els fills de la mama tenien dos o tres anys més del que aparentaven, però es podien passar hores entretinguts amb jocs per a nens molt més petits. La mama va posar el morter a sobre del taulell de la recepció i va ficar fulles i llavors i va començar a triturar-les mentre cantava una mena de mantra, perduda entre no sabia quines boires. Era una dona menuda i robusta.

Devia tenir amb prou feines 30 anys, però li faltaven moltes dents. Portava anelles d'aurades a les orelles, els cabells molt negres recollits en un monyo, en un monyo alt, i una samarreta vella de rívoc que li feia de vestit. Quan es va avorrida mirar-la, l'Helena se'n va tornar cap al bungalow amb els dos petits, un a cada banda. I va haver de pujar en dues o tres etapes. Les criatures s'aturaven cada cop que ella s'aturava, sense entusiasme, sense judici, sense compassió, simple companyia. Quan va aconseguir arribar a l'entrada del bungalow se'n va anar corrent. Ella es va estirar al llit pentejant i va tancar la mosquitera, va treure el llibre de sota el coixí i va intentar llegir però va ser inútil. Ja feia hores que la seva família havia marxat, els podia haver passat qualsevol cosa al mar i passaria molt de temps abans que ella rebés cap avis. Va agafar la capsa on hi havia escrita a la mà la paraula pain i com que no explicava per quina mena de dolor era, la va obrir i se'n va prendre dues pastilles. La van despertar en Suárez i la Lili. El seu fill li va ensenyar un gran cargol de mar i li va parlar dels cogombres de mar. El mar és ple de cogombres, tenen dos forats, un per menjar, l'altre per cagar, són només això, no es belluguen. I a dintre hi viuen altres animals, va continuar la Lili.

Però si algú els ataca, treu-ne fora les tripes i el cor per entretenir l'enemic. I després els en surten de nous. No pot ser, va exclamar la nena. No pot ser, va exclamar l'Helena fent ganyotes. Ens ho ha dit el capità. Que bonic, va dir l'Helena. No és bonic, li va respondre en Suárez, corregint-la. Això dels cohombres de mar no és bonic, és fastigós. Tens raó, és fastigós. Podem anar amb els amics? Va demanar en Suárez. Referia en xat la Mael, la mama i els seus dos fills, en Coco i la Lola. Un grup de persones que en qualsevol altre lloc, en Suárez i la Lili, no haurien considerat mai com a amics ni a la inversa. Els nens van marxar i de seguida van aparèixer en Gaizka, la Maia i en Xomín, cadascun amb la seva ampolla de cervesa. "I per mi?", va preguntar l'Helena. "No ens hem atrevit per la medicació". La Maia es va disculpar i va seure al seu costat. "Hem vist dues tortugues, cinc o sis peixos manta i una estrella de mar. L'hem agafat amb les mans i uns peixos llargs que semblaven taurons al costat de les tortugues. Ha estat impressionant". L'estrella de mar l'he agafat jo, va dir en Gaizka. Aquests no gosaven. No és que no goséssim, és que està prohibit, va dir la Maia. Us he espatllat les vacances, va dir l'Helena. Calla, per favor, va dir en Gaizka. Ho veus?

Us he espatllat les vacances, no sóc idiota. Es va posar a plorar. Sentir enveja per no haver vist totes aquelles coses i vergonya per sentir enveja.

Doncs ja ho sabeu com que és una història que és un conte llarg ens haurem d'esperar fins divendres a saber com acaba em sap molt de greu sempre intentem fer contes diferents cada dia però en aquest llibre doncs tots els contes hi ha pocs contes, són sis contes ens va dir la Maria i són tots llargs i ella ha triat aquests submarinistes perquè ens acompanyi la història de l'Helena i el seu peu. Trencat, diguéssim, fins a final de setmana. Així que ens haurem d'esperar uns dies. No passa res. Mentrestant, vosaltres podeu fer vida normal i nosaltres ja us explicarem l'últim dia de la setmana què passa al final d'aquesta història. El que passa al final de la història d'avui és que acabem aquí, que hem arribat a les dues de la matinada i que això vol dir que venen els companys dels serveis informatius i que ens posaran el corrent de tot el que és notícia. Ja ho sabeu, sempre atents al que passa, cada hora ens ho expliquen, així que avui no serà pas diferent. Així que moltes gràcies als que avui heu fet que aquest programa fos. Una mica millor, com sempre cada dia aquest programa és una mica millor gràcies a les vostres aportacions i ja veieu que fins i tot avui un dels temes i una de les converses que hem mantingut ha sigut gràcies a un oient, a la Lluïsa de l'Escala que ens va trucar i ens va fer descobrir aquesta meravella de la casa on Dalí va viure entre els 8 i els 25-26 anys. Vull dir que això. Clar, no ho pot explicar ningú més, perquè ens ho va explicar a nosaltres no ho dient, així que és meravellós. Moltíssimes gràcies, com sempre, que descanseu. Bona nit, adéu-siau.