La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 12/11/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Agustí Serrat. La primera vaga general per l'habitatge ha aconseguit a Catalunya un seguiment multitudinari segons els sindicats laborals i les plataformes convocants. Xifren la participació en el 84% dels treballadors. Les plataformes d'habitatge volen que s'implanti un impost als rics per pagar habitatge públic, que es garanteixi els contractes indefinits i s'aconsegueixi abaixar els preus. Carme Carazo, portaveu del sindicat de llogateres, en declaracions al Catalunya Nit de Catalunya Ràdio.

El que ha passat avui és realment un punt d'inflexió i les coses han de canviar. A partir d'ara ho han de fer de manera contundent i estructural. Els secretaris generals

de l'UGT i comissions obreres, Camil Ros i Belén López, consideren que la vaga general també ha estat una exigència per la millora dels salaris.

La Torada General ha tornat a posar l'habitatge al centre de la cursa electoral per al 29N quan falta un dia perquè la campanya comenci oficialment. Mentre que els partits de l'esquerra s'han sumat a les protestes i n'han abanderat les reivindicacions, el PP i Vox parlen de fracàs d'una vaga promoguda, diuen, per Pedro Sánchez. I l'Iran amenaça d'atacar bases nord-americanes a Europa si els Estats Units les fan servir contra el règim. L'encarregat de formar govern a Israel, Gadi Eisenkot, exigeix a Netanyahu que no emprengui accions militars, inclosos atacs a l'Iran, fins que hi hagi un nou executiu. En la tercera jornada de la cimera del clima, COP31, el secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, ha carregat contra els lobbies del petroli, el gas i el carbó. Aquest dimecres també hi ha intervingut la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Brasil, Luís Inácio Lula da Silva. I el bisbe de Girona, Octavi Vilà, és el nou arcabisbe de Barcelona en substitució de Joan Josep Pomella. La cerimònia oficial de consagració episcopal serà el 19 de desembre a la Sagrada Família. Vilà, de 64 anys, ha marcat com a prioritat en la seva futura tasca la participació dels joves.

El dramaturgui novelista Jordi Santa Susagna ha guanyat el Premi Eduard Escalante de Teatre en la 44a edició dels Premis Literaris Ciutat de València, amb l'obra Sarajevo. El dramaturgui novelista amplia la seva trajectòria teatral amb aquest prestigiós guardó atorgat per l'Ajuntament de València, que s'assuma als Premis Jaume Vidal i Alcuber i Algalliner. El jurat del Premi ha destacat que Sarajevo parla de la transmissió del poder i del mal, de la normalització de la violència i de la responsabilitat individual davant d'un sistema que permet mirar la guerra com un espectacle allunyà. Ambientada en la Guerra dels Balcans, l'obra narra el viatge d'un pare i un fill a Sarajevo i mostra com els conflictes íntims tenen conseqüències polítiques devastadores.

Els esports. El Barça femení juga aquest dijous contra l'Arsenal en la quarta jornada de la Champions. El club ha anunciat que ha venut 24.000 entrades per al partit que es disputarà al Camp Nou. El seleccionador espanyol Luis de la Fuente ha sortit en defensa de la minya mal arran de la seva absència amb la selecció espanyola. El tècnic ha explicat que ha estat ell qui ha decidit que la mina es quedés a Barcelona almenys fins divendres per fer net de les molèsties que té. La selecció espanyola, per cert, juga aquest dijous contra la República Txeca a Praga. En basca, triomf del Girona a la pista del Dinamo de Bucarest per 84'92 en la sisena jornada de la FIBA Europe Cup. El conjunt gironí referma així el seu lideratge al grup B. I el pilot Maverick Viñales assegura que se sotmetrà a noves proves mèdiques perquè les molèsties que té a l'espatlla persisteixen en el seu retorn a la competició.

Fins aquí les notícies.

Cada dia quan me llevo no hi ha res més millor que escoltar Catalunya Ràdio de bon matí. La hòstia. De que et vaig conèixer he deixat tot, no? Estic només per tu, de 5 a 6. A Catalunya Ràdio, de dilluns a divendres

i de 5 a 6 del matí, els Matiners. Som pura cafeïna.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. La nit dels ignorants.

Una de la matinada i sis minuts, va, que tornem a ser aquí, segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, el 93207474. És que no m'ho crec. És que no em crec el que m'està dient l'Aina. A veure, vaig a saludar una persona que ens truca, que es diu Jordi i que és de Sant Boi. Bona nit, Jordi. Hola, bona nit. Pot ser que l'Aina em digui el que m'ha dit?

Doncs sí, jo també estic sorprès perquè no m'havia adonat ni que havia perdut la cartera.

O sigui, Jordi, tu has perdut la cartera avui a Sant Boi, que és el missatge que hem posat d'un oient dels ignorants que es diu Montse, que se l'ha trobat i la té ell a casa seva i que ha explicat tot el que portava a dintre i que ha dit, a veure si a través del programa algú la podia ajudar i truca a la persona que ha perdut la cartera, és que no m'ho acabo de creure.

Sí, sí, sóc jo, m'ha trobat també una amiga que està escoltant el programa i m'ha dit això. Clar, és que t'ha dit nom i cognom,

ja em perdonaràs, però he pensat, si no diu el nom, no el trobarem, aquesta persona. I no eres conscient que l'havies perduda, Jordi?

No, no era conscient que l'havia perdut, la veritat que no. Perquè he vingut del meu poble amb el cotxe i tampoc he sortit del cotxe,

he vingut cap a casa, o sigui que no. Clar, evidentment, vaga, avui no has anat a comprar res ni res, no? No, no, no l'he fet servir. O sigui, estic absolutament flipant que algú t'hagi dit que estan parlant de tu, has perdut la cartera i tu hagis anat a mirar i sí, efectivament has perdut la cartera. Entenc que ets de l'escala, perquè ella ha dit que tenies l'adreça de l'escala.

Sí, sé de l'escala, però he vist que s'han molt allogat.

I tens el carnet de la biblioteca, això també ho sabem, em sap greu, Jordi. Sabem coses teves, que tens el carnet de la biblioteca. Doncs, escolta'm, ara mateix, l'Aina et donarà el telèfon d'aquesta persona que ens ha deixat el missatge. Perquè ara una altra senyora li havia dit que a ella li va passar una cosa semblant i que va trucar als Mossos i els Mossos li van dir no et moguis que te la venim a buscar però clar, ella mai va saber que hem de deduir evidentment que sí que els Mossos van portar la cartera a casa de la persona corresponent. Però ella mai ho va saber, però clar, que algú l'hagi trobada i truqui a la ràdio per demanar això i que truqui a la persona, ho trobo meravellós. O sigui que, Jordi, el teu àngel de la guarda avui no ha fet vaga, està clar, no? No, sí, la veritat que sí.

Que sí, estic molt sorprès, tant com vosaltres, suposo, però.

No sé, només et demano ja per fer-ho rodó un missatge que li puguis adreçar a aquesta persona que s'ha trobat la cartera i que l'ha deixat intacta. Es diu Montse, has dit? Montse, Montse de Barcelona, sí, sí.

Bueno, primer donar les gràcies. I sobretot per no haver tocat res, tal com estan avui el dia, és complicat pensar i imaginar-ho. Totalment. Potser buidar la cartera, deixar-la en qualsevol lloc o donar-la a buidar a la policia. I bé, moltíssimes gràcies.

Ha dit que tot estava intacte i que el que volia era tornar-la. Doncs ara us posarem en contacte, Jordi, i gràcies per trucar i per dir que eres tu i quina història més bonica que acabem de presenciar. O sigui que, Jordi, vés amb compte, això sí, perquè això segurament t'haurà caigut sortint del cotxe si dius que no l'has tocat més. I res, que el dia de la vaga general recordaràs tota la vida que tu, un àngel de la guarda, t'ha tornat la cartera.

Sí, el primer era ser l'amiga de la Rosa Maria i trucar-me a aquestes hores i dir-me això i llavors la Montse per haver guardat la cartera. Clar, tu estaves ja dormint o no? Sí, estava como mig-mig, la veritat. Sí, sí. I para que tingués que rebostar el llit no he descendido el mòbil,

perquè no porto la comunicació mai. I has pensat, què passa, que m'està trucant a aquesta hora, no? Sí, sí, m'ha espanyat. Doncs mira, la teva amiga també un 10, o sigui que el triangle perfecte. Jordi, l'enhorabona. Totalment. Moltes gràcies. A disfrutar-ho. Bona nit. A vosaltres. Molt bona nit. Adeu-siau. O sigui, estic en xoc. Amics oients ignorants, estic en xoc perquè jo pensava que potser sí que algú podria saber qui era aquesta persona, però que truqui la persona perquè una amiga li ha dit que estàvem dient això. A la nit dels ignorants ho trobo de tornar a creure en la humanitat. He arribat a la ràdio creient poc en segons quin tipus d'humanitat, després del que m'he trobat pel carrer, però ara mateix torno a creure en la humanitat. Tant en la Montse, que ens ha deixat el missatge, com l'amiga Rosa Maria, que l'ha trucat, com en Jordi, que ens ha trucat, per dir "la cartera és meva i la podré recuperar". Que bonic, que bonic. Una i onze minuts. Va, que tenim més missatges de WhatsApp al 667-220-148. Per exemple, l'Antonio, que fa una reflexió perquè un oient fa uns dies ens feia una broma de com se'ls deia als experts en marketing, i ell diu, se'ls coneix de manera general com a mercadòlegs o mercaters, terme molt utilitzat en l'àmbit digital, ens diu l'Antonio. Després, una resposta que ens ha deixat el WhatsApp en Miquel des de Tenerife.

M'agradaria contestar i fer una pregunta. L'expressió fa un fred que pela significa que quan fa tant de fred la pell es crema i s'erosiona. També hi ha una expressió que diu fa un fred que pela les pedres. M'agradaria saber d'on ve i si ve de lo mateix.

Doncs vinga, el Xavier ens diu, sobre l'expressió fa un fred que apela, atenció perquè aquesta és molt bona, trobo, diu, no té relació amb el terme matar, com ens va dir un oient que podia ser fa un fred que apela, un fred que mata, no. Diu, ve de quan els alpinistes o altres persones treballaven a la muntanya i observaven que amb un fred extrem era molt més fàcil. Pelar ametlles, ja que la closca o la pell fina que tenen es tornava més fràgil i trencadissa amb les baixes temperatures. I això no ho havia sentit mai. Fa un fred que pela perquè pots pelar millor les ametlles allà dalt, dalt d'una muntanya que fa un fred. No ho sé, no ho sé, això és el que ens diu el Xavier. O sigui, l'hem de donar per bo perquè ho diu un oient, si no, que truqui alguna altra persona. La Magda diu, agraeixo a la Fina la seva resposta sobre la pell, una altra pell, però aquesta és dels cigrons, i fa una nova pregunta. La pell de les amelles torrades és millor treure-la o ens la podem menjar? Diu la Magda. Després, la Mari Carmen, des del barri del Poble Nou, ens deixa aquest missatge.

Trucava per allò que vas estar parlant ahir a la nit sobre el català. Jo també parlo en català amb tothom, Si em diuen que no m'entenen, realment que no m'entenen, llavors passo al castellà, clar. Però, si no, normalment parlo en català. I hi ha gent amb la que parlar en català des d'allà fa un temps. He aconseguit que em parlin en català. Gent que em diu, no, jo és que no sé, i preguntes i els dius, però tu quant temps portes aquí a Catalunya? I potser et diuen, no, no, si jo ja vaig néixer aquí, però els meus pares són, no sé, de León, o són de Càceres, o d'on sigui. I saben català i no saben que ho saben, perquè ja t'ho dic, ja m'he trobat amb més d'un que parlava en castellà i ara parla en català, perquè és que el parlen igual que jo. D'acord, bé, m'agrada molt el programa, fa moltíssims anys que l'escolto també, no acostumo a trucar gaire, però mira, aquest tema em va semblar interessant.

Doncs molt bé, moltes gràcies a la Mari Carmen. Sobre el mateix tema, el Damià des de Vilablareix diu l'altre dia vas fer la teva entrada al programa parlant de l'obligació que malauradament patim els catalans i que ens fa canviar de llengua el castellà tot sovint. Diu ahir vaig trobar-me un cas molt cridaner que et volia fer vinent. M'han concedit la llei de dependència en el grau 2 després d'esperar molt i em van trucar de la Generalitat per confirmar les dades del DNI de la meva germana que serà qui cobrarà la petita ajuda per ajuda personal. La noia que em va trucar primer em va dir que se sentia de molt lluny i no m'entenia, i finalment em va dir digue-me usted los números del DNI de su hermana dígito a dígito y en español porque si no, no lo entiendo. Diu el Damià. Diu, sent una trucada de la Generalitat, crec que és de jutjat de Guàrdia, sincerament. En fi, farem un silenci per no dir res, per no dir coses que després em penediria. Va, la Marina, ens truca des de Barcelona. Bona nit.

Però a vegades només vols no remenar i anar fent. Però bé, doncs l'humanitat està. N'hi ha d'humanitat, també. L'humanitat, sí. Que no puja la picaresca, que acabes en crisi, puja la picaresca, que això és molt. Sí, sí, sí. Sí que puja, sí. Bé, jo dues preguntes. Una que jo l'hauria de saber i de fer, entre com elles, perquè canto corals i conec molts músics, i a mi m'agrada això. Me diuen, la veu, quan està millor? Per tant, pel matí, pel vespre. Depèn de què. Vosaltres que sou periodistes, el que tots hem de saber. Però depèn de què. Per què em diuen que al matí no es recorreix el matí? O al vespre? Depèn de com, no? Molt bé. Una pregunta és aquesta, perfecte. Després hi ha una durilla que s'ha de saber. Llavors, quan érem més joves érem una mica més innocents. Actualment podíem no tant, però les drogues dures. Bueno, y en Caracau no es mejor, pero las drogas dures que se veían, que a dotes son fuertes, la cocaína, sobre las que he estudiado y tal, fa causa de las delictes.

Sí, no? Això és una pregunta que fas, eh?

Bueno, ho confirmo, ho dic que sí, però ho vull confirmar. D'acord. Que no produeix mono, quina llàstima, no? Que sembla que aquesta no.

Que fa caure les dents i que no produeix mono.

No, ho he sentit un dia, ho vull assegurar. Molt bé. Després, de totes les altres, la marihuana. També pot produir problemes psiquiàtrics, depresió adulta i tot això. És molt depriment, eh? I després sí que s'utilitza, clar, per medicaments. Mira, el Mariona, per exemple, va bé per la pressió de la vista, veu? Baixa la pressió ocular. I després, el dolor i tal. Això s'ha d'acceptar amb el metge. Està clar, està clar, sí, sí, això. I és això, perquè dius, a veure si s'espanten una miqueta, però no ho sé. Ja, sí, sí, sí. Una cosa, podries demanar una cançó?

Sí, a veure, és que jo ja fa dies que dic, si voleu demanar una cançó, ho podeu fer deixant un missatge de WhatsApp per explicar-nos el motiu pel qual. I així ho fem el diumenge a la nit, el "No me la puc treure del cap", Si vols, truca demà al WhatsApp del programa, al 667-220-148, i ens dius vull escoltar tal, o ho fas escrit i dius vull aquesta cançó per tal motiu, i nosaltres la posarem. D'acord. Et sembla? Sí, mira que ho has dit vegades. No passa res, però escolta, estic aquí per repetir. Moltes gràcies, Marina. Que vagi bé. Bona nit. Adeu. En Francesc Des de Granollers, bona nit. Bona nit, Marta.

Com esteu després de la vaga? Doncs bé, estem bé.

Quan surti d'aquí veurem què queda de carrer.

A veure. Mira, grans motges, aquest matí tot tancat i barrat. S'ha fet la manifestació des de la plaça Corona fins a la plaça d'Aproxada i a la tarda d'octubre totes les botigues, menys el Fons d'Europa. I al matí tirant petardets i cuatets i s'ha acabat. I suposo que a la tarda han baixat a Barcelona. Un tema electoral. Ara la gent veurà moltes pancartes posades pels pobles, per Barcelona i per tot arreu. Això funciona de la següent manera. Que la gent no es pensi que venen i col·loquen el dolç i el dol de gana. Això va per sorteig. I això ho fan els mateixos grups principals dels ajuntaments de tot Catalunya. Per exemple, Granollers tenen X faroles. A cada partida li toca un tram de diferents carrers. Per exemple, socialistes, com va guanyar les eleccions generals, molts d'això tindran més pancartes que altres partits polítics. I això ho fan en sorteig, en un pla, no? Sobre Granollers o Barcelona, i estan allà tots reunits, i jo vull aquest carrer, jo vull l'altre, pam, pam, i tots tenen cada seguint unes directrius. I després ja se'n cuida de vindre una empresa de cada partit diferent. I hi va un xicot de Junts acompanyant la gruella, Tinc aquest, aquest, aquest, i he de col·locar tantes pancartes i això ho col·loquen en una nit. És com funciona el sistema. I tot aquest material que veurà la gent a col·locar les pancartes, això ho paguem amb els nostres impostos que paguem i no ens tornen des de Madrid. Les banderoles, això ho paguen nosaltres, els contribuyents dels impostos que ens foten. I el sorteig ho fa a cada municipi. No es fa des de Madrid. Perquè a Madrid no tenen ni el plànol de Granollers ni Barcelona. Ni del lloc, sí, sí. I això ho facen d'aquesta manera. Molt bé, doncs escolta'm. I això vull dir que la gent ho sàpiga perquè, hòstia, que aquests no sé quantos pagaran tots els partits de ruïna que hi ha a l'Ajuntament. Està pactat, sí, sí. Pacten. Abans no es feia. Quan es va començar la democràcia ja no es feia. La gent fotia les pancartes a Bombovia i després es va arribar a Monaco. I després les juntes electorals no estan a Madrid. A cada juzgat hi ha la seva junta electoral.

Fem una cosa, Francesc. Per què no deixem les juntes electorals per un altre dia? Avui ens has fet les pancartes i així no ho fem tan llarg. Et sembla bé? Sí, sí. Per abans de les eleccions ens ho expliques. Vinga, gràcies. Adeu-siau, bona nit. És que tinc molta feina acumulada i si no, no podrem escoltar tots els missatges tampoc. Per exemple, el que ens va deixar la Fina des de Nou Barris. Entenc que després d'escoltar l'entrevista sobre la casa en Bovira, Salvador Dalí.

Felicitar por la entrevista hablando noche del tema de Salvador Dalí. Que don Salvador Dalí era un iluminado. En talento, mente, manos, alma y corazón, está fuera de toda duda. Una parte importante de su genialidad que me llamó la atención, y no mucho se comenta, es la inteligencia que tuvo de dejar su obra, o la mayor parte importante, a la Pinacoteca Nacional. Porque los grandes dones que reciben los hijos de Dios, que están muy cerca de él, pues es para compartirlos con el mundo. Y la capital de cada país del mundo, atesora y guarda pues aquellos valores culturales y crematísticos y de todo orden más importantes para que el mundo cuando viaje de cualquier parte que sea puede venir a visitarlos si así lo desea y sobre todo dejar su patrimonio en la mayor parte patrimonio pictórico como una prevención muy inteligente para que no fuese a parar a coleccionistas manos privadas falsos mecenas etcétera etcétera. Y un detalle también, bueno, pero esto ya es sobre su gran obra, me llamó la atención llevada a la joyería. Esos cristos preciosos que los cordones de oro que se llevan al cuello o de plata o de cualquier metal, por un extremo una mano del crucificado y por el otro extremo la otra mano. Iban ajustaditos al cuello y exhiben a Jesús como obra principal.

Doncs molt bé, gràcies, Fina, per la reflexió. En Lluís, des d'Esplugues del Llobregat, vol fer un agraïment.

Les truco per donar les gràcies al teu equip perquè he rebut la poesia d'un cuantenorio, d'aquella il·lustre ignorant. La veritat és que m'ha agradat moltíssim i doneu-li les gràcies, si ho està escoltant ja l'hi dono jo, perquè m'ha agradat moltíssim i la veritat és que està molt, molt bé. L'animo a que continuï amb això. I res més, gràcies a ti, a tu, al teu equip i amb aquesta il·lustre ignorant.

Aquesta il·lustre ignorant és la Maria Rosa de Sant Cugat. I acabo amb la Menchu, que ens deia dimarts al matí, escoltant el matí de Catalunya Ràdio, el senyor Ricard Ostrella en dues hores ha dit 15 vegades l'hora i sempre ha dit una hora menys. Diu, fa expressament, ningú el pot avisar. Home, no ho ha fet expressament, segur que es devia equivocar. I no, mira, suposo que si ho va sentir així ningú el devia avisar perquè tothom tenia feina aquell dia. Però vaja, que ja li direm menys.

Aquesta nit us volem explicar una història de pel·lícula. Passa a Capmany, un petit poble de l'Alempordà que té uns 700 habitants, i el protagonista és en Lluís Banejam, un jubilat de 72 anys que tota la vida es va dedicar a les arts gràfiques. De l'argument, us podem revelar que en Lluís, a l'última planta de casa seva, hi té una col·lecció sobre cinema amb més de 150.000 objectes. Només perquè us en feu una idea, té 36.000 cartells de pel·lícules, 22.000 guies publicitàries, 16.000 programes de mà i referències de més de 40.000 cintes que s'han estrenat a l'Estat des del 1929 fins ara. També hi guarda fotografies, CDs amb bandes sonores, DVDs, llibres i tota mena de ninots. Si fem un salt enrere, un flashback, que en diuen a les pel·lícules, en Lluís va començar aquesta col·lecció de ben jovenet quan va entrar a treballar en una impremta on es feien els programes de mà que es repartien als cinemes. Aquells programes el van captivar i van encendre una guspida dins seu que ha arribat fins avui. Pel camí hi ha hagut moltes visites a mercats, cinemes i distribuïdores i molts intercanvis amb altres col·leccionistes. Aquesta nit en Lluís Benejam és el programa per explicar-nos el guió de tota aquesta història. Senyor Lluís Benejam, bona nit, benvingut. Hola, bona nit. Què tenien aquells programes de mà que tant li van cridar l'atenció quan era tan jovenet?

Bé, era, diguéssim, la captivació que te donava, veies la imatge de la pel·lícula i això em va agradar des del principi.

Li agradava que aquell tros de cartell convidés la gent a entrar en un cinema,

diguéssim, no? Exacte, sí, sí. Perquè, esclar, en aquell moment no hi havia publicitat com ara. Clar. I per què va decidir anar-los guardant? Bueno, com que els donaven cada setmana, ja era una rutina. No era jo solament, hi havia moltíssima gent que guardava, però no en feien col·lecció, sinó els guardaven, com que els donaven, els guardaven. I després, quan molta gent, quan es va deixar de donar els programes, ja moltes persones ho guardaven en caixes, però ja no en feien de res. I va ser així que vaig treure moltes caixes de persones que els anàvem guardant.

Que devia tenir uns 14 o 15 anys en aquell moment?

Quan vaig començar a treballar, 14 anys. Després de l'afició, va venir allà als 16 anys.

Cap als 16 anys. I s'imaginava que aquella afició de tan jove seria el primer pas per una gran col·lecció com té ara? No, no. No, no.

No, eh? 100% no. No, no. No, perquè això que tinc ara és que ara, inclús ara, he quedat una mica esverat del que hi ha.

Vostè mateix queda esverat del que té a casa seva, diguéssim. Sí, sí. Però jo sé que durant un temps la col·lecció va quedar una mica aturada per motius de feina i que arran del centenari del cinema, perquè li van fer una proposta molt concreta, i llavors la va reprendre, que era organitzar una exposició, em sembla.

Sí, sobre el centenari del cinema. Jo vaig fer una exposició, volia fer una exposició. Jo sempre he sigut molt curós amb les exposicions i he tingut molt, diguéssim, que les persones que vegin a visitar una exposició que jo faci vegin un fil conductor. I en aquell moment vaig veure que podia ser bo una exposició sobre les pel·lícules que havien guanyat el Premi Òscar. Que eren pel·lícules que més o menys tothom els coneix. Clar.

Vostè també explica que el fet de reactivar tota aquesta col·lecció en aquell moment, després d'haver estat un temps aturat, també li va anar molt bé per fer front a l'estrès que li comportava la feina. Això és així? Sí, home, sí, sí.

Nosaltres amb la meva dona vam crear aquesta empresa i era fotocomposició, però era, diguéssim. Era una mica com una cuina, com a les tres que tenien els cuiners al migdia, nosaltres el teníem tot el dia. Imagina't, clar.

I aleshores tornar a fer això, què li va dir el metge? Hauria de fer alguna cosa que li donés una mica de pau, que li donés una mica de temps per vostè, no? Sí, sí.

Sí, mira, vaig començar a fer alguna excursió, però vaig veure que això, al fer aquesta exposició, va ser quan me vaig engrescar de debò.

Aquell moment que tenia tanta feina, que allò era 24 hores sobre 24, m'ha dit un ocellet que de tant en tant també escoltava la nit dels ignorants. Pot ser això? Oi tant, amb en Cuní. Amb en Cuní, o sigui, ho estem parlant de fa 40 anys, eh? Sí, sí. Sí, des del mateix taller, quan treballava, de vegades escoltava el programa.

Oh, i tant, sí, sí. Quina gràcia. I moltes nits. Qui li havia de dir que

anys després estaria parlant per aquest programa, no?

Sí, sí, i després en ensolar també.

Clar, sí, sí, ara ja no va fins tan tard fent feina perquè ara ja és una altra cosa, no? És veritat que durant molt de temps es llevava a les 4 de la matinada per tenir temps per dedicar-se a la col·lecció, això quan treballava, abans d'anar cap a treballar?

Bueno, a la mateixa empresa, com que tenia molts escàners allà, doncs ho feia, perquè jo sempre. He intentat que la meva afició no s'involucrés en la feina. I l'única manera que podia fer era amb hores que no hi havia ningú a la feina i jo m'hi dedicava cada dia unes 3 o 4 hores a fer-ho fins que començava la feina. Clar, abans em deia,

a vegades m'ho miro i penso com és possible que tingui tot això perquè evidentment la col·lecció ha anat creixent i ara crec que ocupa l'última planta de casa seva. Expliqui als oients dels ignorants com és tot aquest espai perquè se'n puguin fer una mica la idea.

La setmana passada vaig anar a fer uns intercanvis amb la Filmoteca de Toulouse, que els vaig portar uns 5.000 cartells, i ells m'han donat unes 14 caixes amb fotos i pressbooks i tot, i ara les estic mirant i ja no sabré pas on posar-ho. La meva dona està una mica inquieta perquè. Perquè puc començar a invadir la part de baix de la casa i no vol.

No, clar, perquè si no encara viuran a sobre els cartells, no? Sí, és impossible, això. Clar, diu que ha fet un intercanvi amb la Filmoteca de Toulouse. Per tant, això és una altra manera també d'aconseguir material i de buidar una mica casa seva en algun moment, no?, també.

Sí, sí, perquè jo vaig tenir la sort de molts empresaris de cinema que em donaven tot el material que tenien guardat. I després hi anàvem amb una furgoneta i ho recollíem tot. I després això m'he trobat que vaig aconseguir molts, molts cartells. A la Filmoteca Catalana mateix els vaig donar quasi 20.000 cartells duplicats. Déu-n'hi-do. I d'aquests 20.000 cartells, ells que no tenien, en van trobar 5.775 que ells no tenien. Imagina't.

I en canvi els tenia vostè. Imagina't. Sí, sí. I veig que en molts dels casos no ha comprat gaire cosa, perquè ho ha trobat o l'hi han donat o l'hi han deixat. Sí, sí. És interessant aquest factor.

I això de la Filmoteca de Toulouse és perquè allà a Toulouse hi ha molts espanyols. Això inclús des de la Guerra Civil hi van anar-hi molts espanyols i també els interessa molt la publicitat espanyola. I a mi, diguéssim, M'han donat molt, massa m'han donat.

Massa m'han donat, perquè el que té ho té digitalitzat també? O sap on té en tot moment? Si ara busca alguna cosa la troba de seguida?

Sí, sí. L'últim que ara mateix vaig recollir ja no el puc digitalitzar perquè no tinc escàner ni res, però ho tinc en una llistada, ja sé el que tinc i tot. I a la filmoteca de. De Madrid els donen cartells en català, perquè així saben que existeix el cartell en català.

Ah, està bé això. Està molt bé, que sàpiguen que existeix cartells en català. Sí, sí, està molt bé. I què passarà amb tot això que té? Bueno, no ho sé. Dic jo, ¿no hi ha hagut cap oferta, cap proposta que s'ho quedi a algú? Perquè a mi és que en firmoteques franceses sí que fa intercanvis, però ¿algú mai li ha volgut comprar la col·lecció?

La gent de fora de Catalunya ja s'ha interessat i ja m'han fet ofertes. El que passa és que la meva intenció seria que pogués quedar-se a Catalunya. Clar. I aleshores,

per part de la Generalitat o la Filmoteca de Catalunya, no hi ha hagut cap apropament? No.

Aviam. Al principi, no. Al principi, no. Han vingut els de la Filmoteca, però. Te diuen que si els hi dones tot, doncs ja s'ho quedaran, però que res més, no? I esclar, jo també donar-ho tampoc, perquè, vulguis o no, també m'ha costat un cèntim.

Clar, clar, i la feina d'ordenar-ho i de tenir-ho tot polit, no? Clar, estic pensant de tot el que té, que és moltíssim, ja ho hem dit, No sé si recorda quina és la peça o el cartell o el que sigui que li ha costat més d'aconseguir. No sé si podem dir que sigui una peça estrella, però alguna cosa que diguis això, estic molt orgullós perquè em va costar, però al final ho vaig aconseguir.

És que n'hi ha moltes, eh? És que això alguna vegada també m'ho han preguntat. És que jo no puc dir una no, perquè és que cada cartell té la seva història. A mi hi ha cartells que m'han vingut de Montevideo, hi ha vaig ajudar quan hi va haver allò del Corralito.

Sí, sí, sí. A Argentina. A Argentina, sí, i tant.

Sí. Que hi va haver un noi que tenia una botiga d'internet i que es deia Omar Fazeli però no era àrab sinó que tenia aquest nom i va coincidir amb l'11 de setembre que hi va haver aquella. Els atemptats a les Torres, sí. Sí. I ell tenia molts venedors americans, compradors americans, i li van deixar de comprar i es va trobar que tenia molt de material i no sabia de què fer-ne. I em va demanar si jo li volia. Comprar, li vaig dir que jo no podia perquè li vaig trobar un comprador i ell el comprador me va regalar un pòster de Ben Hur que el tinc penjat de 120x160 i ell me va regalar molts cartells. Argentins, que són diferents dels espanyols. Aquests, per exemple, són uns, no? Però després n'hi ha uns altres que, per exemple, els vaig anar a buscar amb cines que deien, oita, perquè el senyor Agustí mateix de Girona, que tenia els de cine, que ja no està entre nosaltres, quan hi havia l'Oltònia. Que ara és un hotel, i em va dir, Lluís, si no hi vas avui, l'entro a les màquines i tot tira a terra. I esclar, i amb la meva dona vàrem anar allà i vàrem recollir tot. Tot aquest. Em feia una mica de pares.

Clar, clar, sí, sí, però clar, quina col·lecció, Déu-n'hi-do. És difícil de triar una cosa predilecta, però sí que potser hi ha alguna cosa que diu això no ho tinc i m'agradaria molt tenir-ho. Algun cartell d'alguna pel·lícula que. Sí, sempre hi ha. Què li falta que li encantaria?

Mira, dels Òscars, perquè de l'altre tinc força bé, dels Òscars. L'única pel·lícula que em falta dels anys 60 fins ara és Desayuno con diamantes.

Home, clar. És l'única. D'aquest no té cartell, no l'ha aconseguit. No n'hi deu haver tants.

Tinc l'americà, però l'espanyol no, perquè es devien fer poques còpies. Però seria per tancar la col·lecció. De l'any 60 fins al 2026, no? Que tinc tots els cartells. De totes les pel·lícules amb Oscar,

diu, no? Sí, amb Oscar. Aquest li faltaria. Per tant, si algun oient té aquest cartell, és que li faci arribar. Que almenys ho tindrà complert. Clar, i ara penso, estem parlant de pel·lícules mítiques, amb totes les estrenes que hi ha últimament, tantes que n'hi ha cada setmana, encara continua buscant cartells de pel·lícules que li interessen especialment? Ja entenc que de totes no, eh? Però potser alguna de les últimes li fa il·lusió i també l'ha anat a buscar.

Sí, el que passa és que ara cada vegada més és digital. El paper s'està acabant. En molts de cines ja no hi veu el cartell imprès. Jo tinc la sort que hi ha un noi que és de Lleida, en Pere Homedes, que té el circuit Urgelleng, que aquest home fa projeccions en petits pobles del Pirineu, i aquest home necessita els cartells. I l'envien. I ell, de cada cartell, m'aguarda una mostra i cada any jo hi vaig allà a panelles a buscar-la. Té col·laboradors externs, vaja. Sí, sí. Però, per exemple, ara el de la Bola Negra el tinc, el de Cronos el tinc. Ara sóc més selectiu, perquè agafo ben bé els que. O, per exemple, l'Odissea, que segurament tindrà Òscar, aquest també el tinc. Però. Però és que tampoc es fan de totes les. No es fan cartells de totes les pel·lícules. Ara moltes vegades les distribuïdores envien un enllaç al del cine, al propietari del cine, i és el propietari del

cine qui ho ha d'imprimir. I llavors ja no ho imprimeix. Ho projecta i ja està, directament. I el paper en pocs anys s'acabarà. Sí, i això, clar, és una col·lecció de paper, de moment, no?, la que té en Lluís.

Sí, sí. Vostè té una. Com es van acabar els programes de mar, es van acabar les cartelleres que es posaven a les entrades del cine. Sí, senyor. Tot això s'ha acabat.

Tot això s'ha acabat, sí, sí. Clar, vostè té una frase que la trobo molt bonica, que diu, col·leccionar no és comprar o vendre, és crear memòria. Clar, ara, sense paper, perdrem una mica d'aquesta memòria, també, no?, Sí,

perquè és que també saps què passa, Marta? Que cada setmana es deuen estrenar de 14 a 15 pel·lícules. 15 pel·lícules vol dir que són 15 i 15 a 30, són 60 pel·lícules al mes. Imagina't. De aquest 60 pel·lícules al mes. És impossible que els veiem tots, i és impossible que els cines els repassin totes. Hi ha moltes pel·lícules que no entenc com es fan tantes pel·lícules, perquè hi ha pel·lícules que no les ve gaire ningú. Però s'ha fet una propaganda d'això. I després hi ha gent que ja ha treballat en aquesta pel·lícula. Hi ha uns professionals, hi ha una cosa. Jo el que faig, guardo tots aquests cartells que puc, una mica també. En honor a aquesta gent que ha treballat en les pel·lícules. Perquè hi ha persones que fan col·lecció només d'un cert tema o d'uns anys concrets, però jo estic fent de tot perquè el dia que vulguis fer una filmografia d'un actor, d'un director, o vulguis tocar un tema, o volgués posar només les pel·lícules més dolentes, doncs ho puc fer-ho, m'entén.

Doncs és un apassionat, ja no del cinema, sinó del cartellisme, crec, no? Lluís Banejam, col·leccionista de cinema amb aquestes 150.000 peces, que continuarà ensumant mentre tingui ganes i que en té, veig que en té encara, malgrat el que digui la dona, per poder trobar coses. Lluís Bonejan, moltes gràcies per explicar-ho avui a la Mente als Ignorants. La dona també m'ajuda a anar a buscar. Home, ja m'ho penso, ja m'ho penso, que això es fa en equip.

Sí, sí, l'altre dia vam anar a Toulouse i vam anar tots dos. I hem anat a Tudela, i a Sant Sebastià, i a Valladolid. I hem anat a molts llocs a buscar postres.

Doncs és sensacional, mentre ho pugui fer. Lluís, moltíssimes gràcies per explicar-ho a la nit dels ignorants i res, que vagi molt bé. Molt bé, moltes gràcies, Marta. Gràcies, bona nit. Bona nit.

I will be remembered.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Durant gairebé 30 anys, un polígon de Sabadell va ser un dels epicentres de la festa a Catalunya. Discoteques, música, màquina, house, indie i milers de joves cada cap de setmana. Va ser un boom, un boom, un boom, un boom, molestia. I cabia a tothom. Hi havia més discoteques que a Ibiza, a tota l'illa. Se'ns va anar de les mans perquè es va posar com un nou oïda de gent. Dos treixen, no m'he vist, zona hermètica del revés. Carola Soler reconstrueix una moguda catalana que sembla oblidada. M'he obsessionat.

En què va ser la zona hermètica?

Ja disponible a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

I també disponible a la plataforma 3Cat.

És gràcies a tota la gent que el fa possible d'aquí la ràdio, però sobretot gràcies a tots els oients que ens acompanyen cada tarda.

I em pensava que era una broma, estic flipat. Però voleu dir que és de veritat? Jo penso que ens el trauran.

És molt fort la ràdio, els teatres, una bogeria.

La de Ciutats que hem anat ahir trepitjant. Només podem estar molt agraïts a la nostra audiència.

Que no surti d'aquí. Premi Ondas 2026 a la millor idea radiofònica. Que no surti d'aquí.

Però segur que no ens el treuen.

El meu país és tan petit

El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Obrim aquest ritme al capítol de preguntes contestades perquè farem una mirada al passat, ja que en les últimes setmanes els mitjans de comunicació s'ha parlat de la llei de nets i sobre aquesta legislació preguntava la Pietat des d'Ulldecona.

Darrerament hi ha hagut també una mica de moguda respecte al que és la llei de nets. I estic una mica marejada en el concepte, no l'acabo de tindre clar del tot. Llavors, si hi ha alguna persona de la nit dels ignorants que estigui afectada per aquesta llei, i ens puc explicar una mica en què consisteix tot això. Doncs mira, com que no hem trobat

cap afectat entre els nostres oients, o si n'hi ha, de moment no ens ho ha fet saber, el que hem fet és traslladar la pregunta a l'Ismael Peña López, que és professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC.

Què és la llei de nets? La llei de nets en realitat no és una llei, és un tros d'una llei. Un tros de la llei de memòria democràtica, la disposició adicional vuitena de la llei 20-2022 de 19 d'octubre. I bàsicament el que diu és que descendants de persones que eren espanyols però que han perdut la nacionalitat o no l'han pogut obtenir, ara tenen una manera de reconèixer la seva nacionalitat espanyola. Això no és Espanya ni la primera que ho fa ni l'última. Ho ha fet abans Alemanya, Àustria, Portugal, Itàlia, Irlanda. Ho fan estats que han vist com antics nacionals seus, és a dir, antics ciutadans, perdien la nacionalitat i sobretot no la podien transmetre als seus fills. Per què es fa això? Es diu que és una llei reparadora. Perquè s'entén que la nacionalitat és una cosa molt important, tothom ha de tenir una nació, un estat que els identifiqui, que els doni servei, que els reconegui, i per tant perdre la nacionalitat és de les pitjors coses que poden passar com un ciutadà democràtic. Per tant, aquesta reparació el que fa és corregir a aquestes persones que han perdut la nacionalitat. O que no l'han pogut obtenir. Es fa per justícia internacional, per relacions amb la diàspora, etcètera. Què diu aquesta llei en concret? Diu que les persones que es van exiliar d'Espanya durant la guerra i la postguerra no haurien d'haver perdut la nacionalitat. Per tant, els seus fills i els seus nets haurien de poder ser espanyols si els seus avis o pares no l'haguessin perdut. I el que fa és establir mecanismes perquè aquestes persones, els famosos nets, puguin recuperar la seva nacionalitat espanyola. Que ben explicat.

Moltes gràcies a l'Ismael Peña López, professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. I abans de la recta final del programa, per cert, ens agradaria explicar, ens agradaria, per fer-li l'homenatge, que ha mort el fill de l'escriptor Paco Candel, Francesc Candel Martínez. Que ens ho ha comunicat el programa la filla de l'autor dels altres catalans, la Maria, que juntament amb ell eren les persones que continuaven divulgant l'obra de Candel i que treballen per convertir en casa-museu el pis on Paco Candel va viure a la zona franca de Barcelona. El seu fill era biòleg marí i es va dedicar sobretot a la fotografia de paisatges, retrats i bodegons. Una abraçada a la Maria Candel, que justament vam entrevistar a principis de la temporada passada aquí a la nit dels ignorants.

La nit dels ignorants. Un programa per aprendre i compartir el que no sabem.

Quina llàstima que la nova immigració no tindrà un Paco Candel, que no faria un estudi fred i estadístic, sinó personal i humanista de cada història, no? Perquè la gent ho necessita. No recorden el que és de terrible un èxode.

La nit dels ignorants. Amb Marta Romagosa.

Aquesta setmana us estem llegint per capítols el conte Sommarinistes del llibre de l'escriptora basca Eide Rodríguez, que porta per títol Tot era el mateix forat, publicada per Edicions del Periscopi, traduït per Pau Joan Hernández. En el capítol anterior, l'Helena, que té el turmell trencat, està sola a l'hostal mentre tothom disfruta de les platges paradisíques de Tailàndia. Arriba el tècnic i arregla el televisor, l'Helena veu les notícies, els nens que estan atrapats des de fa una setmana a la cova, on es van refugiar per les pluges del Montsor. El marit de l'Helena, els seus amics i els fills tornen de la jornada de platja. L'Helena se sent malament, creu que els ha espatllat les vacances.

Va fer un glob de l'ampolla d'en Gaizka. No noto que l'os se m'estigui soldant, no ho noto. I crec que ho hauria de notar. Al cap i a la fi, és a dins del meu cos. Però com se m'ha de soldar en 15 dies amb aquesta humitat? Com? Avui només he menjat 4 garotes, hauria de prendre calci, iogurt, llet, formatge. D'aquesta manera no ho aconseguiré. La humitat no hi té res a veure, va dir en Xomín. I no ens has espatllat les vacances. Ens ho combinarem de primera. El teu marit acaba de llogar una moto per portar-te de passeig. Oi que sí, Gaizka? Has llogat una moto? Va preguntar l'Helena, emocionada. En Gaizka no va contestar. El silenci era part d'aquella lluita soterrada. Tu no pots decidir sobre el teu peroné, estigues tranquil·la, li va dir la Maia. Vesteix-te i baixarem a sopar al poble, vosaltres amb moto i nosaltres caminant amb els nens. Ens trobem d'aquí a mitja hora a recepció, d'acord? No em vull operar, no vull que ningú entri al meu interior mentre estic adormida, és una idea que no puc suportar. Tot sortirà bé. Ets una dona amb bona salut", va rematar la Maia. Va, posa't maca, que anirem a menjar alguna cosa. I la parella va sortir del bungalow. L'Helena va fer un sanglot mentre en Gaisca li aplicava el repel·lent antimosquits. Que no sents que estic plorant? Sí, per? Si fossis un home normal, un home normal que m'estima, estaries al meu costat aixugant-me les llàgrimes i preguntant-me per què ploro. I què més diu el teu guió? Quina escena ve ara? L'Helena es va aixecar del llit i va anar saltant a peu coix fins al bany. Volia mostrar-se patètica davant en Gaizka, però ja era tard. Se n'havia anat a estendre les coses de la platja a la verana. Es va tancar el bany. Quan es va veure el mirall, va sentir por. En Gaizka trucava a la porta. Volia esvendir les ulleres del busseig. Quan van començar, ella era la guapa i en Gaizka, qui tenia sort, ara era l'inrevés.

Intenta estar bé com puguis, no tan malament, sisplau, li va dir mentre passava les ulleres sota el raig de la dutxa. No en tens prou, amb un peroner trencat? Has d'estar per damunt d'això, i hem d'estar. L'Helena es va recolzar la pica amb la cama aixecada. En Gaizka li va fer un petó al genoll que sobresortia del guix. Mira quines cuixes que tens, mira que poderoses, mira, semblen dos dofins, et portaran on vulguis, t'has de tranquil·litzar, amor meu. L'Helena es va mirar les cames, les seves cames que anys enrere semblaven les de Xarapova, ara es veien flàcides. A l'avió no em vas agafar la mà, li va dir l'Helena. En Gaizka va continuar basant-li l'interior de les cuixes. L'Helena li va agafar el cap i el va obligar a mirar-li els ulls. És el primer cop que no ho fas. I aquest collar, li va preguntar en Gaizka, que ja s'havia posat dret, fred, tot d'una. És de la Mael, però a mi no em queda tan bé com a ella, ja ho sé. Jo semblo una hippie vella. En Gaizka li va costar les crosses. T'espero a recepció.

Va obrir amb la crossa la porta que en Gaizka havia deixat entreoberta i va anar amb moltes dificultats fins a la recepció. Se li havien encetat les aixelles. Ell estava esperant assegut a la moto. L'Helena no havia anat en moto des que van començar a festejar. Al començament el va agafar per la cintura, però a mesura que s'allunyaven de l'hostal, es va deixar caure damunt d'ell aguantant les crosses com podia fins a abraçar-lo del tot. Fem un vol per l'illa? Aquests encara trigaran una mica a arribar al restaurant, va proposar en Gaizka. Van pujar i van baixar pels turons de l'illa de Tau sense rumb. La vegetació era com un crit, el cel tan ampli com sofocant. Entre els cims, un mar de color maragda. En Gaizka va aturar la moto. L'Helena es va estrenyar contra la seva esquena ampla i musculosa. Volia dir-li que l'estimava, però no n'era capaç. Demà anirem allà baix, a la badia de Shark. Ens han dit que no és gaire difícil veure taurons, va dir en Gaizka, però només si a tu et sembla bé. Em puc quedar amb tu i enviar a Subaits, a Manxomín i la Maia. Em sembla bé? N'estàs segura? Ben segura. Vosaltres passeu-vos-ho bé, aprofiteu. No et vull deixar sola. Sola? M'encantaria estar sola, però em quedaré amb la meva consciència que això és molt pitjor. L'Helena es va estrenyar contra ell fins que li van fer mal els pits. En Gaizka va acariciar-li la cuixa de la cama bona abans de continuar cap al poble. Zones de busseig, botigues de roba i records, llums de paper, restaurants i bars amb estovalles de plàstic i bombetes de colors. En aquella illa tot semblava provisional i lleuger, tan diferent de la necessitat de transcendència pètria del País Basc.

Quan en Gaizka i l'Helena van arribar, la Maia, en Xomín i els nens menjaven pizza en un bar ple de turistes. Tot i que havien passat molts anys, l'Helena no podia evitar sentir-se una mica a l'artífax d'aquella parella. La Maia era la millor amiga de l'Helena i en Xomín el millor amic d'en Gaizka. Els va presentar l'Helena i, com en un joc de miralls, van anar construint les seves relacions en paral·lel, tot i que ella ja feia un any que sortia amb en Gaizka quan la Maia i en Xomin van començar. A l'Helena, de vegades, li semblava des de la distància que li proporcionava el temps de diferència, que la parella de la Maia i en Xomin corregia els errors que cometien en Gaizka i ella i que també n'evitava els perills. En Gaizka va demanar més cervesa per a tots. El cambrer va oferir-li una cadira a l'Helena perquè pogués mantenir la cama aixecada. Hi va haver una mica de moviment al bar, alguns clients van haver de moure les taules perquè l'Helena pogués seure amb la cama estirada. Va sentir les mirades de la gent del voltant i no va saber què fer-ne. Mira, va dir en Zoaits, assenyalant al televisió. Estaven donant notícies sobre els nens futbolistes. La nena va mirar amb atenció. A l'entrada de la cova, un home feia declaracions amb gest seriós. Ho intercalaven amb ambulàncies i militars que corrien, mentre que en un angle es veia la fotografia d'un altre home. "¿Sabeu què ha passat?", va preguntar l'Helena als de la taula del costat. Van respondre que no, sense fer-ne gaire cas. "Alguna cosa dolenta", va dir en su aig. "¿Saps què ha passat?", li va preguntar l'Helena al cambrer. "Ha mort un bussejador, un militar. Ha portat menjar a l'equip de futbol, però no ha aconseguit sortir. I com és això?". Els va explicar que després de portar-los menjar, en el camí de tornada el submarinista s'havia quedat encallat en una galeria fins que se li havia acabat l'oxigen i es va morir. L'Helena va haver de reprimir un crit tapant-se la boca amb la mà i va deixar a la taula el tall de pizza que estava menjant.

No serà fàcil treure'ls, va dir la Maia. Fa mala pinta. Espero que els hagin pogut dur prou menjar, va afegir en Xomín mentre agafava el tall de pizza de l'Helena. I sort si no s'han posat malalts. L'entrenador és un antic monjo budista, ho sabíeu? Va dir en Gaizka. L'Helena es va quedar mirant en Suaij i la Lili. Aviat tindrien l'edat dels nens de la cova. Un monjo budista. Si jo fos allà dins, no voldria ser una altra cosa, va dir la Maia amb admiració. Mireu quin somriure. Ni tan sols una professora amb 14 pagues i 3 mesos de vacances li va preguntar a en Xomín. No comencis amb el rotllo aquest. En aquesta illa no hi deu haver gaire gent que visqui millor que vosaltres dues. En Xomín va apuntar la boca de l'ampolla a l'Helena i la Maia. Vosaltres sí que viviu bé. Gràcies a nosaltres teniu la coartada perfecta, va respondre la Maia. L'Helena els va mirar amb curiositat. Les discussions entre la Maia i en Xomín no s'agrajaven mai. No em trobo bé, no sé si és la injecció o tot això de la cova, però vull tornar al bungalow si no us fa res.

Es va posar a dreta, aparatosament, en Gaizka li va costar una mica alçar-se, va fer un bon glob a l'ampolla abans d'acomiadar-se. Vinc de seguida. Van pujar la moto i van tornar al bungalow en silenci, aquest cop sense tocar-se. La va despertar el soroll de la porta. Ja era el matí. Havia dormit moltes hores. En Gaizka no era al llit. Qui arribava era en su aig. El papa diu que vindràs a la platja amb nosaltres, que et despertis. Ah, sí? Vine a esmorzar, ja hi som tots. Digues al teu pare que vingui, li va demanar a l'Helena, sabent que en Gaizka no vindria. Amb tot i això, el va estar esperant. Es volia posar la injecció davant d'en Gaizka perquè fos testimoni de la seva valentia. Cada punxada li deixava un blau a la zona del malic, que s'anava tornant groguenc a mesura que passaven les hores. Era per prevenir la trombosi, perquè el risc augmentava amb les fractures i els avions. Es va posar un vestit blanc que li ressaltava el bronzejat. Al Mirell li va semblar que veia la seva pròpia caricatura. Quan va sortir del bungalow va intentar dominar les crosses, fer passes llargues i elegants, volar. Va arribar a la recepció suant i esbufegant, però no va mirar-la a ningú. En Gaisca xerrava amb la Mael al costat del taulell i el seu llenguatge corporal va confirmar-li que aquella noia li agradava molt. Tampoc no era estrany.

Mentrestant, en Zweig, la Lili, en Coco i la Lola estaven asseguts a terra mirant un mòbil mentre menjaven galetes. La mama els havia fet munyos a tots quatre. Ja hem pensat com ho farem, li va dir la Maia. No et pensem deixar aquí, mentre en Gaizka i en Xomín et baixaran a la platja. Es veu que hi ha un petit bar, instal·larem les tovalloles just al costat i així podràs refrescar-te mentre nosaltres bussegem. Gràcies. I ara, tu has vist com es posa amb aquesta tia? La Maia va mirar cap al taulell. Es veu que l'Amael va veure taurons a la platja on anem avui, va dir. Ens ho han explicat quan esmorzaven, li deu estar preguntant per això. Enxat li va portar l'Helena un cafè i una pasta industrial embolicada en plàstic. Aquell vell està molestant la teva noia, li va dir l'Helena. Durant un instant, a Enxat li va quedar la mirada perduda. Però de seguida va riure. El teu marit em cau bé. Ahir vam estar xerrant fins tard, mentre tu dormies com una soca. També ens va arreglar la porta del darrere. És bon fuster. Els bascos sou gent divertida. No és meravellós, aquest noi, va dir l'Helena a la Maia, en euskera, en un to que pretenia ser luxuriós, però que va sonar maternal.

Finalment, demà sabrem com acaba tota aquesta història, què passa amb el viatge, amb la cama de l'Helena i amb la relació entre ells dos, perquè entra una cosa a l'altra, i després la història paral·lela que hi ha dels nois que estan tancats a la cova. I que això és real, però no ho busqueu perquè si ja sabeu la història ja no té tanta gràcia al final d'aquest relat. Arribem a les dues de la matinada, això vol dir que els nostres companys dels serveis informatius són aquí per posar-nos al dia de com estan les coses i nosaltres tornarem demà a partir de les 12 amb més preguntes, amb més respostes. I si pot passar una altra màgia, com la d'avui, que ha trucat la persona que havia perdut la cartera, que ens havia dit un oient, això seria fabulós. Fins demà, bona nit.