La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 20/10/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Àlex Bosch. Els sindicats majoritaris formalitzaran aquest dimarts la convocatòria de vaga general per a l'11 de novembre a Catalunya. Comissions Obreres, la UGT i el sindicat de llogateres ho han fet aquest dilluns al Ministeri de Treball. A Barcelona, la manifestació central serà a dos quarts de sis de la tarda als Jardinets de Gràcia. Aquest dilluns s'ha fet aquest anunci i també s'ha obert a la ciutadania el centre neuràlgic de preparació de la vaga. A l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Des del Moviment Estudiantil, Coral Latorre explica què ja es farà a la Casa de la Vaga.

Aquí estarem moltes entitats de l'habitatge del Moviment Estudiantil amb informació perquè tothom es pugui passar també a recollir materials per enganxar els seus centres d'estudi, de treball, pels seus barris. Farem trobades també, farem xerrades, organitzarem les accions el proper dia 11.

Repassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat.

El País Valencià recupera la normalitat després del pas de la Dana Adam, que ha deixat tres morts i ha afectat especialment la Safor i la Marina Alta. Tot i que ja no hi ha pobles confinats, Oliva es manté el centre d'acollida habilitat al Pabelló Municipal per atendre les persones desallotjades a causa dels aigües.

A Catalunya, les puges d'aquest dilluns no han provocat incidències importants, però Protecció Civil manté activada l'alerta del pla enuncat per la possibilitat de nous ruixats intensos localitzats. Mentrestant, l'ACA alerta que el riu Gaià ha superat el llindar d'alerta a Vilavella i demana evitar la llera i les zones inundables.

En plena precampanya, Alberto Núñez Feijo torna a situar el tema del castellà a les aules catalanes i promet reforçar-lo sense concretar percentatges. El president Illa adverteix al líder del PP que el català no es toca i, paral·lelament, Esquerra l'acusa de voler-se carregar la immersió lingüística.

El toc queda vigent al centre de París i altres ciutats franceses després dels aldarulls d'aquest cap de setmana que han causat destrosses importants arreu del país. La ciutat de Llamotges, consternada per la pràctica destrucció del seu ajuntament, alguns ministres del govern admeten el fracàs a l'hora de fer front a les protestes.

La patronal PIMEC estarà representada per primer cop al Consell Econòmic i Social, organisme consultiu en matèries socioeconòmiques i laborals del govern espanyol. Ferran Bell, l'alegat permanent de

PIMEC a Madrid i exdiputat del PDeCAT al Congrés, ocuparà la plaça que li correspon a la patronal de la petita i mitjana empresa. El Ministeri de Treball ha iniciat la renovació del CES i una de les mesures que ha pres ha estat reduir en dos consellers la representació de la COE. Un se'l quedarà a partir d'ara PIMEC i l'altre la patronal Balear PIMEP. El Consell Econòmic i Social està format per 61 membres. El president, 20 representants escollits pels sindicats, 20 escollits per les organitzacions empresarials i 20 més que són experts o consellers proposats per organitzacions de consumidors i de l'economia social.

Esports. El Barça s'ha entrenat al Parc dels Pínceps de París, on aquest dimarts s'enfrontarà el PSG a la Champions. Gerard Martins s'ha exercitat amb normalitat i estarà a punt per jugar el partit, que, segons Hansi Flick, serà una bona prova per avaluar el nivell del Barça contra el vigent

campió d'Europa. El Getafeu Rayo Vallecano 1 ha tancat la novena jornada de Lliga de Primera. A segona, el lateral del Girona, Javier Boñar, té una lesió al turmell esquerre i estarà dos mesos de baixa.

En bàsquet, el Manresa i el Girona juguen aquest dimarts dos partits de competició europea. Reben el Roma italià i el Zielona-Gora. Polonès respectivament.

També en bàsquet, l'Uni Giron ha anunciat el fitxatge de la pivot nigeriana Michelle Ugon Onaya, té 24 anys i arriba procedent de les Indiana Fever de l'NBA femenina.

Alba Petisco s'ha classificat per disputar la final individual All Around del Mundial de Gimnàstica Artística que es disputa a Rotterdam. A les classificatòries la gimnasta de Sant Joan d'Espí ha aconseguit l'onzena millor puntuació.

El circuit de Barcelona-Catalunya està a punt d'arribar a un acord amb la Indycar per incorporar una cursa de la competició nord-americana al seu calendari. A falta de la confirmació oficial, la primera cursa Montmeló podria ser el juliol de l'any que ve i s'inclouria en el calendari regular de la competició.

I el Rally Dakar 2027 tot apunta que finalment no es disputarà a l'Arabia Saudita sinó al Marroc a causa dels conflictes al Pròxim Orient. Segons ha sabut Catalunya Ràdio, la cursa començaria el 9 de gener amb el pròleg i tindria 12 etapes més.

Fins aquí, les notícies.

El cap de setmana comença els divendres a les 5 de la tarda amb Francesc Garriga. Ho lamento molt, Roger Escapa. Comença el cap de setmana! Òscar Nym i Elisenda Pineda organitzen una festa amb molts convidats.

Hi, guys. Hi, guys. Acabo d'arribar al Real Club de Polo, o sí que ja vinc escalfada.

La bona negra eclipsa tot. No n'hi ha per tant.

Què dius? La estirra, la braça,

la xapa, la llauna, la tabarra, el tabarrón.

Una hora que se sap com comença, però no com acaba. La

tarda

de Catalunya Ràdio amb Francesc Garriga.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i set minuts va que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, esperant, com sempre, la vostra participació a través del telèfon del directe al 932017474 per preguntes, respostes, reflexions, felicitacions o queixes, com sempre dic. Sempre que. No es falti el respecte a ningú, com sempre demano. Us faig recordatori de preguntes que aquestes últimes setmanes o els últims dies encara no se'n resol. A veure si algú s'inspira i ens vol fer la trucada o deixar un missatge al WhatsApp al 667-220-148. Per exemple, l'Enrique des de Sant Vicenç dels Horts ens demanava per què les editorials no publiquen alhora els llibres en paper i en audiollibre. La Roser des de Ciutat Vella vol saber què és la massa mare, de què serveix i quin efecte té en el pa. Això encara no ens ho ha contestat ningú. En Joaquim des de l'Abisbal d'Empordà ja fa temps que ens va demanar si cau un llamp o un cable d'electricitat en un llac o un riu i algú s'hi està banyant, a quina distància ha d'estar per no electrocutar-se, ens deia. La Montserrat des de Mataró, haver nascut de dia o de nit, té cap relació amb el fet de ser més diurn o més nocturn i té alguna influència. La Pilà des de Barcelona, on ens podem adreçar per demanar millores en l'enllumenat de Barcelona, de la mateixa ciutat. I en Miquel de Sabadell, aquesta encara tampoc no l'ha contestada ningú, ens deia quants lavabos públics hi ha. A la ciutat de Barcelona? I, no preguntava si eren cobrant o sense cobrar, eh? I si n'hi ha algun obert de nit? Perquè ell és un transportista que treballa de nit i això ho demanava ja fa temps, tampoc encara ningú no ens ho ha contestat. Per tant, si algú s'inspira en aquestes preguntes que encara no tenen resposta i que s'han fet en les últimes setmanes. Aquí, a la nit dels ignorants, 932017474, per contestar, o bé, per fer-ne de noves, perquè el llistat és immens. Nosaltres cada dia faig un recull, vaig subratllant amb un rotulador fluorescent d'aquests de color groc, per saber quines són les respostes que s'han de buscar, a vegades vosaltres mateixos dins del mateix programa les contesteu, però a vegades no, i a vegades quan passen unes setmanes i no les contesta ningú, llavors apareix l'Aina i va a buscar l'experta en qüestió i aleshores acabem tenint resposta, jo no puc dir que sigui al 100% totes les respostes, però Déu-n'hi-do la quantitat, un dia haurem de fer un càlcul, Déu-n'hi-do la quantitat de respostes que sí que aconseguim. Va, que ja he fet temps, el 93207474 ja ha sonat, i tenim la Raquel des de Barcelona. Bona nit, Raquel. Hola, bona nit, Marta.

Què tal? Mira, bé, mira, volia trucar l'altre dia perquè he vist la sèrie aquesta, Genesi, de la història del Bulli i del Ferran Adrià, i bueno, era per dir que m'ha agradat moltíssim que el Miquel Fernández i l'Ivan Massaguer estan de 10. És que. Fan un paper tan, tan, tan verosímil, tan bo, sobretot el Miquel Fernández, sembla que s'hagi abduït del Ferran Adrià. Totalment, totalment. Per què? Perquè és que està perquè li donin un prèmit. Jo dic, de vegades donen prèmits amb algú que dius, bueno, no ho acabo d'entendre, però realment aquest noi, és que jo sempre que el veig, És un actoràs. Et creus tot el que fa, no? Sí, sí. A més a més, és molt bon cantant, perquè el vaig veure cantant fa uns anys amb el programa aquell que feia el Manel Fuentes, de música, i també va sortir cantant i té una veu preciosa. A veure, aquesta jo no l'he sentit cantant. Doncs sí, saps allò que algun dia fas tapping que no saps què mirar? Sí, sí, sí. I vaig veure que sortia en aquest programa, et parlo ja de fa un parell d'anys potser o així, i ell imitava amb altres cantants noves. Espectacular. Veus? Mira, escolta'm, quin descobriment. I dic, bueno, sí, sí, sí, i dic, bueno, m'agrada dir-ho, no?, perquè dius, també es tenen que dir coses bones,

no? Oh, i tant que sí, no? Només ens hem de queixar, t'ho diràs. Quan una cosa agrada i a sobre està ben feta, doncs endavant. Sí, sí, tota la raó.

I després volia, em sembla que la pregunta aquella que vaig fer jo de les plaques solars de l'autopista. No,

encara no l'ha contestat ningú, no. L'altre dia hi vaig passar i m'hi vaig fixar, sí, sí, que encara hi estan allà i hi estan treballant, però no em sona a mi que sigui pels ajuntaments de la zona. Em vaig fixar en el cartell a veure si descobria alguna cosa, però clar, anava més a poc a poc perquè en aquell tram s'havia d'anar més lent, però vaig pensar a veure si diu alguna cosa i no hi ha cap pista.

Jo també he mirat a veure si algú sabia alguna cosa per poder-ho saber i dir-vos-ho a vosaltres, però tampoc hi ha hagut manera.

A veure si ens en sortim a través de. No sé, potser haurem de trucar. No sé, autopistes? Sí, sí. Clar, però autopistes, la C32, depèn de qui. A veure si ens ho saben dir, perquè almenys sabran per qui farà l'energia.

No és res urgent ni res. No, però és una curiositat. A mi també me'n curioseix, sí, sí. Sí, perquè n'han posat tantes, tantes de plaques, perquè és una barbaritat, a les dues bandes n'han posat, que dius, bueno, a veure, entenen que tenim servei, no?

Doncs mira, ho investigarem. Raquel, moltes gràcies. A tu, Marta, que vagi bé. Bona nit. La Maria Glòria, des de Sarrià, bona nit. Bona nit. Què tal, com està?

Bé, molt bé. Mira, que no trucava des que vi el Xavier Solà. Ah, doncs mira, contenta que hagi tornat a trucar. I no tinc ràdio, m'han dit que ho fèieu també, que et dius Marta. I aquesta senyora de les plaques, m'agrada lo que diu, però vull dir, jo vinc per protestar de la R3, que és el tren que agafo cada 15 dies per anar a futxarnar. Ui, la R3. No, però amb la Renfe t'explico el que és. Renfe vol dir robamos, estafamos, nunca fallamos. Necesitamos fuerza, empujen. I això ho vaig escriure abans d'ahir al vagó del tren, el tercer vagó, I vaig posar el meu DNI, vaig posar la meva adreça del butxar de residencial, que vinc allà, i aquesta setmana ens han fet un boicot, que ens han cremat quasi un veí que tenia tres xifres preciosos, cremat, i van posar foc. El quentxipre va caure sobre les plaques aquestes que diu aquesta senyora, que una cosa roça, no l'altra. Es van trencar els vidres, es van fondre les pissarres, i llavors tenim tot el terra com si acabem d'esfaltar. Bueno, jo avui he marxat al dos quarts de vuit, he agafat un autogar de l'estació de Sarrià, i he arribat aquí a Sarrià a les dues de la tarda. I d'agafar per anar a Barcelona. Bueno, jo tenia cotxe i el deixava al pàrquing allà perquè el túnel era car. I estava empadronat a Guils i el Mendo em va donar la targeta,

la tenia gratuïta, pel túnel. Però ara ja no hi ha aquestes facilitats. Hi ha senyors que estan a Puigcerdà com a segona residència jubilats i ara es presenten pel PP o es presenten el que sigui. Jo dic, voteu a tothom, a un partit català, igual qui sigui, que sigui català, per favor. Perquè m'indigno, només dic lo que penso. Llavors vaig avisar al 112 que ens vingués els Mossos d'Esquadra, van venir, la policia, i jo dic, si el que volen és bombers, a la tarda, a casa d'una amiga meva, que estava aquí a Barcelona amb un sopar, i li vaig telefonar, li van cremar un arbre enorme que tenia allà, d'aquests arbres que poses entre mig de dos cases, perquè ella té un apartament, només uns baixos, i la meva té quatre pisos, jo soc de les pijas, saps? Com els que venen a jugar al pàdel i poden pagar 3 euros l'hora. I els altres pobres desgraciats tenien un contacte que llavors només pots anar gratis al tenis i a la barbacoa. Tot va així, però bueno, ho deixo a corre. Tot va així. Llavors les plaques s'han trencat i ara gratis n'han tornat a posar, perquè moltes plaques d'aquestes. I aquesta noia la vaig trucar, dic, qui has acabat de dinar? Diu, sí, tancarem a la casa. Diu, no fotis, va, Glòria, no em facis bromes d'aquestes, jo no acostumo a fer.

I ara tothom m'envia coses com si fos la mare Teresa Calcuta, perquè tot gràcies a mi em salva la placa. Dic, doncs ja que esteu tan contents, posem un carrer a la Cerdanya. El meu pare tenia un carrer a Guissona, a diversos llocs, perquè els panins coneixen tota la comarca. Però tota la vida havia anat a classe amb en Jordi Pàmies, que ara li posaran un carrer a Lleida, que és el millor professor que he tingut a la vida. A casa érem dels Suárez. I érem franquistes, perquè la casa que jo estic aquí a Sarrià és de Protecció Oficial, i el Franco no el venero, perquè sé que ha fet moltes morts, però sé que aquella va ser la millor època per mi, perquè venia d'una família de dretes, i ara les plaques, vull plaques també, perquè aquí a Sarrià tenia mitja casa, i el meu ex, que em va aixeparar, em va fer vendre els baixos, bueno, l'havia pagat ell, però portava 25 anys casada, eh?, I no he tingut mai minyona i quan vaig sortir de Calpanem teníem dues. Vull dir, et faig un resum.

No, no, llavors. Solà em va dir. M'estic perdant. A tu va dir el Solà, molt bé, així m'agrada.

Sí, diu, truca, truca, aquesta Marta és maca. Dic, catalana? Diu, sí, i tant. Home I has regalat moltes ràdios d'aquestes antigues, petites, per la casa molt maca i tal. I vols tu que la Cerdanya tothom t'escolta. Mira que bé. Em feia vergonya dir que ara quan arribés. Doncs va, ja ha trucat. Em va dormir, perquè el tren de Sarrià, els catalans fins a la plaça Catalunya, allà a la línia 1 fins a Fabra i Puig, fa 15 dies es va trencar un cable de la línia 1 i no podíem treure ni targeta. Ja, ja, ja. Les reces tampoc són dolents, perquè portem un any i mig gratis anant amb autobusos. Però jo a tu ni pagant, perquè jo tinc 75. Aquest tren del metro de la Fabra i Puig, que no havia agafat mai metro amb tants anys, i ja porto 53 anys a Barcelona, perquè tinc un fill de 52, d'allà em porta al. Espera, a veure on és A Vic! No, no, no, jo encara he d'agafar una. Allà em porta Fabra i Puig, sí, agafa un autocar que em porta bé, que em coneixen hasta els gossos. No, ja m'ho penso, ja m'ho penso, la xerrera que té, mare meva. Em porta un autocar, si arribo puntual i no tenim un rebentón, com va passar fa 15 dies. Llavors, de Vic em porten per la collada de Toses fins allò. Però anem parant a Ripolló, com propulga a Vic per tota la família, perquè m'estic de vegades dues o tres hores perquè passa el de la Torre de Carol. Jo, com que fa una mica el francès, tot el francès és el meu vagó. Però morre els negres. Una darrere l'altra. Molt bé, Maria Glòria. Una senyora. Qui escolteu la Catalunya Ràdio? No escolto res. Doncs mira, ja ho veig que xerra molt. El primer dia, però no serà l'últim. Doncs vinga, va. Comprar una ràdio. Comprar una ràdio, Maria Glòria. Moltes gràcies. Una abraçada ben gran. I contestar el que volien aquella gent. Coi, però va, perquè se'ns està fent tard. Demà, demà contesto el que diuen aquests altres gent. I felicitats pel programa. Gràcies, bona nit, adeu. Adeu, adeu, bona nit.

S'ha acabat la 59a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Sitges és un festival de cine amb ADN català. Avui us proposo fer un passeig amb dos guies d'excepció que porten mitja vida cobrint-ho. Àlex Gorina i Alfons Gorina. Amb ells viatjarem pel temps i sabrem com és això de cobrir un festival. I'm old fashioned I love

the moonlight I love the old fashioned things.

Àlex Gorina és un referent del món del cinema, una enciclopèdia cinematogràfica amb potes que ha compaginat la crítica, el periodisme i una defensa aferrissada de la cultura i el pensament lliure. La seva trajectòria professional està marcada pel Festival de Sitges.

Porto 42 anys de presència en el Festival de Sitges, però el primer va ser com a periodista. A continuació ja vaig entrar a l'organització, vaig fer de cap de premsa, vaig fer de cap de protocol, vaig fer de subdirector, fins l'any 1994, que vaig ser director durant 5 anys. A continuació, durant dos, vaig continuar formant part del comitè de selecció i a partir de llavors, una altra vegada com a periodista, fins arribar a 42 anys, que és força més que la meitat de la meva vida.

Quan vas començar fa gairebé 40 anys, com era treballar a Sitges? Com ens ho hem d'imaginar?

Però a partir del moment que hi vaig treballar, ens allotjàvem al Calípolis, els despatxos estaven al Palau Maricel, no érem professionals i no cobravem, i érem unes 10 persones, treballant dia i nit 24 hores, sense parar, aconseguint miracles. De productores americanes que avui dia no tenen pel·lícules al festival. Devíem tenir una vareta màgica per aconseguir-ho, però volia dir 8 cafès al dia, volia dir no menjar, volia dir no dormir, volia dir que el cap de premsa que era jo, a més a més, havia de posar els segells a cadascuna de les cartes que s'escrivien a màquina, una per una, per convidar la gent. Per exemple, 250 cartes.

Àlex Gorina recorda com li van proposar ser director del Festival de Sitges i per què al final va deixar la direcció del certamen.

La Generalitat i l'Ajuntament van venir a buscar-me i m'han dit tens quatre mesos per muntar el festival, acceptes? Per aquella primera edició de l'any 1994. I des de les cinc següents, igual. El festival no va parar de créixer i jo vaig abandonar. Després de comprovar que les lluites polítiques entre l'Ajuntament de Sitges i la Generalitat de Catalunya podien amb mi.

Però el que jo recordo del moment en què vaig prendre les regnes del Festival de Sitges va ser el malament que es va interpretar que aparegués la paraula Catalunya en el nom del festival, perquè a la gent no li agradava en absolut i volien que traguéssim la paraula Catalunya. I això em va fer patir moltíssim perquè la Generalitat era la condició que posava per poder seguir mantenint el festival en marxa. Vull dir amb això que si jo no hagués acceptat aquestes condicions, avui dia el Festival de Sitges no existiria.

També aclareix una confusió habitual que hi ha sobre el festival.

En el festival de Sitges va desaparèixer la paraula terror en un moment determinat perquè era fantasia i terror abans. I es va entendre que el terror forma part del món de la fantasia i llavors la gent segueix amb la idea que tot el que es passa a Sitges és cinema de terror, gore, sang i fetge o digueu com vulguis. És una porció petita del fantàstic la que ocupa el terror. Però el públic adicte al festival el que vol és sang i fetge. Llavors la gent que no és adicta al sang i fetge no ve pensant que es trobarà potser en sang i fetge. A Sitges hi ha un ventall molt gran de possibilitats de selecció.

Fem ara un recorregut sonor per algunes de les pel·lícules de Sitges que han marcat Àlex Gorina.

71 fragments d'una cronologia de l'atzar, que va ser el film que va descobrir el públic d'Espanya a Michael Haneke. No s'entenia que allò fos una pel·lícula de cinema fantàstic. I estic molt orgullós, malgrat el mal que es va interpretar, d'haver estat l'impulsor de la presència de Michael Haneke al nostre cinema.

Seeing you in summer, I never would go.

Camelot, un musical amb Barry Sergideyf i Frank O'Neill de Joshua Logan, que és una pel·lícula musical, però amb una història legendària, com la de rei Artur i els cavallers de la taula rodona, amb ressurreccions incloses. Veure Frank O'Neill i Barry Sergideyf presentant la pel·lícula va ser una emoció absolutament profunda.

Peter Jackson amb Brent Deard, Guillermo del Toro amb Kronos, Quentin Tarantino amb Reservoir Dogs. Todd Haynes, que va ser un dels amors de la meva vida i el qual vaig conèixer a Sitges quan va presentar Poison. I, per tant, Poison va ser una peligua que també va canviar la meva relació amb el festival.

I amb Tarantino de fons era inevitable preguntar-li per alguna anècdota al festival de Sitges. Me'n va explicar moltes, però n'he triat una, perquè hem de resumir. Disculpes, professor Keating.

L'Alfred Perkins de Psicosi, que va venir al festival a presentar la tercera pel·lícula de Psicosi dirigida per ell, necessitava Maria. Tota l'organització del festival vam haver de llançar-nos al carrer, a Sitges, a buscar on fos Maria. No diré noms, ni diré si jo estava en el grup o no estava en el grup, perquè potser encara se'ns cauen els pèls. Però haver alimentat de Maria Norman Bates crec que marca una vida.

Però aquest entusiasme d'Àlex Gorina ha quedat a la família i especialment en el seu fill, Alfons Gorina, a qui ha transmès la mateixa passió per mirar per la finestra que el cinema i la ràdio regalen. Com a periodista fa 20 anys,

2007 va ser la primera vegada, estem al 2026, és la vintena edició que cobreixo. I abans, clar, com a fill de director del festival, doncs des dels anys 90, fins i tot finals dels 80, quan començava a treballar el meu pare aquí, recordo passejar-me per aquest festival, per aquest hotel, tota la vida, vaja, des que soc petit.

Alfons Gorina explica el secret de Sitges.

Jo crec que són els fans bàsicament el que renoven la màgia d'aquest festival any a any, perquè els festivals són cansats, són exigents, no sempre veus en realitat les millors pel·lícules, però ells són irreductibles, és un festival de celebració, de comunitat, de família.

L'Alfons, amb ànima de vell roquer, també comenta el funcionament d'un festival des del punt de vista d'un periodista que el cobreix. Penseu que té molt de glamur, que és molt divertit. Ara veureu que la realitat no és tan de pel·lícula com sembla.

Bàsicament t'aixeques molt d'hora al matí, a les 7 del matí segurament, perquè la primera sessió oficial és potser a les 8 i quart, i baixes a esmorzar i menges tot el possible, perquè ja no saps quan tornaràs a menjar. Llavors et fiques a la sala a 8 del matí, que potser encara estàs morint de son, et congeles amb l'aire acondicionat de la sala, surts d'allà, et fiques a una altra pel·lícula sense ni descansar un moment i després segurament comences ja a fer entrevistes. Llavors sempre passa alguna cosa amb les entrevistes, sempre van tard. Ara et demanen, escolta, t'importa si et canvio tal? I dius, ostres, a veure, deixa que ho miri. O sigui, estàs fent un puzzle les 24 hores del dia. I on es fan les entrevistes a Sitges? La majoria aquí a Sitges es fan al jardí de l'hotel Malià, que és un espai bastant maco i agradable, el que passa és que cada vegada tinc la sensació que les promos i les coses ocupen més lloc i cada vegada hi ha menys espai per fer entrevistes. Si no, home, quan són entrevistes molt top, recordo fer-les també en habitacions tancades del festival o altres despatxos o espais habilitats, però normalment aquí fora del jardí, que això també inclou, doncs, jo, per exemple, que soc calvo, alguna torrada. Important quan fot un sol d'aquests de veranillo de Sant Martín que a l'octubre estàs a 30 graus.

Alfons Gurina té un coneixement abismal de cinema, cosa que ve de família i sent passió pel que fa. Tenia una pregunta obligada. Quins són els convidats que més il·lusió t'ha fet conèixer?

Vaig entrevistar el Shyamalan, que és un director que m'entusiasma. Aquest va ser un moment molt maco, per exemple, tot i que va ser divertit, perquè em van posar un cronòmetre darrere del senyor Shyamalan en quatre minuts, l'entrevista donava quatre minuts, ensenyava el cronòmetre, i quan feies la primera pregunta ja t'advertien que després venia l'última pregunta, i dius, home, sí, clar, si em dones quatre minuts és el que és, no? Jo el primer any que vaig estar aquí vaig entrevistar el George Romero, entrevistar el primer any que vens aquí el director de La noche de los muertos vivientes, doncs és algo increïble, no? Robert Englund, Freddy Krueger, Susan Salandon evidentment va ser especialíssim, entrevistar-la, en fi, és que tants.

Hem sentit tot aquest munt d'experiències que han viscut Àlex i Alfons Gorina, però inevitablement havia de preguntar sobre com veuen el futur del Festival de Sitges. Àlex Gorina fa aquesta reflexió. La hiperdimensió del festival,

considerant les infraestructures que té Sitges en cinemes ara mateix, no permeten seguir creixent. I aquest festival morirà d'èxit, perquè hi té una tal quantitat de públic i tan pocs recursos. Ja no econòmics, sinó estructurals, per poder atendre tota aquesta gent i projectar totes aquestes pel·lícules, que indiscutiblement la gent comença a tenir greus problemes. Primer, per pagar i venir aquí, que és molt car, i, a banda de tot, l'organització comença a fer aigües. S'hauria de pagar millor els professionals que participen i s'haurien d'ampliar els departaments del festival. Si es vol fer aquest salt endavant, aposto pel futur de Sitges.

Alfons Gorina fa un apunt més.

Ja hem vist un canvi respecte a anys anteriors i crec que serà un festival cada cop més mediatitzat per les xarxes i aquest tipus de perfil. És un festival que a poc a poc anirà caient en el fomo de gent que no és tan militant d'aquest gènere o d'aquest festival com pel fet de "he de ser allà perquè tothom diu que he de ser allà". I crec que el festival s'està adaptant a això perquè és el que toca i el que et fa sobreviure.

Si parlem del Festival de Sitges, no podem marxar sense que ells recomanin un parell de pel·lícules d'aquesta edició.

No sé si totes les pel·lícules que veis al Festival de Sitges tenen estrena o no tenen estrena. Però si veieu una pel·lícula que es diu Ghost in the Cell d'Indonèsia, aposteu per ella totalment. S'ha reposat la versió reconstruïda i a més a més en condicions ja visuals perfectes de The Devils.

Tinc més d'un minut de tall d'Àlex Gorina, sort que l'Alfons ve al rescat. No, no, no, sí, te'l dic,

però crec que estic embargat encara, però vaja, és la pel·lícula de Cluenda que es diu Wicker. Està molt bé, és una mena d'Eduardo Manos Tijeras versió medieval, per entendre'ns, però amb aquest esperit de l'amor incondicional i de la fantasia més genuïna. Una pel·lícula superinnocent, en el fons, però és una pel·lícula que em va semblar molt maca, realment.

Un plaer aquest passeig pel Festival de Sitges amb dos guies tan especials com els Gorina. Perquè Sitges sempre serà Sitges malgrat el mateix Sitges. Visca el cinema sempre.

La nit dels ignorants, un programa per ser feliç.

Felicitats, felicitats, 10.000 vegades. Ja puc mirar una cosa a la tele, alguna sèrie que m'agradi. A les 12 jo trec la tele, a la mateixa tele poso Catalunya Ràdio, per sentir la teua història de cada dia. M'encanta. Ai, Carme, que em fas riure.

La nit dels ignorants, amb Marta Romagosa.

Ara passen tres minuts de dos quarts de dues de la matinada, aquí a la nit dels ignorants, i arriba l'Aina Grau amb el repàs dels moments més destacats de la setmana anterior. A veure què haurà escollit, quins moments haurà escollit.

Aina, bona nit. Bona nit. Si fa 15 dies els xuxos, que no xuxos, van ser la nota dolça del programa, la setmana passada va ser-ho la diabetes.

Tot va començar amb la trucada de la Maria Rosa, des del barri de les Corts de Barcelona, que ens explica una conversa que havia sentit al restaurant.

Avui dinant amb les meves amigues, hi havia unes senyores al costat, que a una li deia a l'altra, hiperdiabètica, I per què, en lloc de prendre't pastilles, no et poses insulina? No, perquè la insulina, si te la poses molt de temps, provoca ceguesa. Jo no ho havia escoltat mai. Jo no en tinc ni idea. Ara bé, com a curiositat, M'agradaria saber si això és veritat.

Aquella mateixa nit la Lluisa des de Barcelona va trucar i ens va explicar la seva història personal. Fa 70 anys que és diabètica.

Jo soc diabètica i des de fa 70 anys. Jo ara tinc 75. Jo era una nena petita. He provat insulines molt diferents d'ara, de ben petita, perquè les que ara fa són humanes, són molt millors. Els tractaments d'ara han canviat moltíssim, i jo he provat, i han anat millorant moltíssim. El que sí que pot perjudicar la vista és estar alt de sucre. Si una persona té la glicèmia molt alta, llavors sí que pot perjudicar els ulls i altres òrgans del cos. Però si una persona diabètica com jo. No fa la insulina, que és una hormona que tenim tots, i nosaltres no la podem fer, doncs ens l'hem de posar d'una manera artificial, que és el que ara ens posem, ens injectem insulines cada dia, les vegades que siguin,

Dos altres testimonis que vam poder escoltar la setmana passada van ser el del Francesc, que trucava des de Granollers, i la Neus, que ho feia des de Montbrió del Camp. Jo també soc diabètic. Tu també ets diabètic, Francesc?

Carai, avui déu-n'hi-do el tema. Sí, mira, des de fa molts anys, molts anys. Me àvia, la mare de me mare, va morir cega en Congrenes l'any 80, que li anaven a tallar els dos peus, bueno, les dues cames. Me mare va morir cega. Els germans de me mare també li van tallar els dits del peu i migpeu per ser diabètic. Venim d'una família diabètica, bastanta família, de diferents branques. I a l'any 80, a mi mare i a mi ens van fer en el clic un estudi, a mi mare i a mi. Després de tot l'estudi ens van dir que la nostra família i una família inglesa. Eren les dues famílies amb més gent diabètica.

Me va soltar això que va sentir aquella senyora que deia que la insulina provocava la ceguera. Sí. El meu home es va morir provet de diabetes i això del Parkinson. I es va 30 anys prenent insulina. I no li va passar res. La vista se va perdent perquè la diabetes és una cosa que va. Però no té res a veure amb la insulina. Això és la meva opinió, no soc metge ni entenc res dels metges.

No et preocupis, Neus, perquè per acabar de tancar el debat comptem amb la veu d'un especialista, en concret del doctor Didac Mauricio, que és director del Servei d'Endocrinologia de l'Hospital de Sant Pau.

La diabetes pot afectar la retina, que és la part de l'ull que ens permet beure-hi. Quan la glucosa, és a dir, el sucre, es manté elevat durant molt de temps, una persona amb diabetes pot lesionar els petits vasos sanguinis de la retina i provocar una retinopatia. El risc també depèn d'altres factors, com és els anys d'evolució de la malaltia i el control de la pressió arterial. La insulina no provoca ceguesa. Quan està indicada, ajuda a controlar la diabetes i a reduir el risc de complicacions, precisament. De vegades, però, una persona comença a posar-se insulina després d'haver passat molt de temps amb un control insuficient. Si aleshores ja es té una retinopatia, els problemes de visió poden aparèixer o fer-se encara més evidents al mateix temps que s'inicia el tractament. Que coincideixin, no vol dir que la insulina n'hagi estat la causa, ni molt menys, i això ho sabem perquè hi ha molta evidència científica. En persones amb retinopatia avançada, això sí, cal un control molt estret per part de l'especialista, de l'oftalmòleg, quan fem millorar el control de manera molt sobtada, cal que això sigui així. Per això és molt important seguir el tractament indicat i fer-se les revisions a la vista que corresponguin, encara que un s'hi vegi bé.

I vivir, porque ya no me hace falta valor.

Tambien de Terzi parlem d'avions, perquè el Joan Josep, des d'Ui de Cona, ens va demanar pel Concorde.

Vaig a veure un avió, un avió de passejers, que crec que el van fer a França, que es deia Concorde. Sí, i tant. I se va desaparèixer, perquè es veu que hi havia problemes, però era un avió que era el més ràpid de tot el món. Sí. I no sé si algú sap per què es va desaparèixer, per què no van investigar més i ho van perfeccionar i no sé què.

El Jordi, des de Matarons, va fer una classe magistral dels motius pels quals no vola.

Aquest avió era una passada, era un. Bueno, era. Tecnològicament era una cosa fora de la sèrie. Anava a 2.500 km per hora i feia París-Nova York o Londres-Nova York. En tres hores, tres hores i mitja, quan un llugo, un avió normal, en tarda set, feia el trajecte a mitat de recorregut. El problema, els bitllets d'avió eren caríssims, només hi anaven grans executius i grans personalitats, i després comercialment. El avió no era rentable perquè gastava molt de combustible. I les companyies que el van tenir, British Airways i Air France, són les uniques companyies que el van tenir, però va arribar un moment que era insucible perquè hi dava poca gent i el gasto de combustible era brutal.

Però és possible que torni a existir un avió com el Concorde? Respon Eric Besora, comandant i instructor d'avió. Al Concorde li van passar dues coses.

La primera és que tenia un consum de combustible desmesurat i la segona és que feia molt soroll. No només quan anava a Supersonic, sinó també de normal. Per la part supersònica, al final es va limitar tant que l'avió només podia volar Supersonic per sobre de l'Atlàntic. Per això es va fer molt famós el vol de Londres a Nova York i de Nova York a Londres. Sobre si tornarà un avió d'aquest tipus, hi ha una companyia americana que es diu Boom Supersonic, que el que intenta fer és crear un avió de passatgers que quan creui la barrera del sol no tingui l'estallit supersonic, que és el que va fer que el Concorde fes tant, tant, tant soroll. Llavors, bé, està en procés d'experimentació, està encara en una fase molt inicial, però hi ha almenys una idea embrionària que algun dia podrien tornar a començar aquests vols. Això sí, el preu segur que no seria l'abast de tothom.

I acabem, com sempre, el repàs dels millors moments recuperant una pregunta pendent de respostes. Aquesta sobre la creatina que ens feia el Miquel des de Sabadell.

La creatina que venen ara al supermercat, quins efectes té bons i dolents?

I si es pot prendre sempre o no? Ens ajudeu a donar-hi resposta?

Doncs veiem, perquè déu-n'hi-do, déu-n'hi-do tot el que hem conegut arran de les trucades que vau fer la setmana passada. Vull dir que material no en falta. Va, que encara abans de l'hora del compte ens truca la Joana des d'Altafulla, al 93207474. Joana, bona nit. Hola, bona nit. Com esteu? Molt bé, i tu?

Millor, gràcies. Doncs me n'alegro. Molt contenta d'haver pogut passar amb antena avui.

Molt bé, contenta d'escoltar-te, Joana. Gràcies. Hi ha dos temes,

l'un és una mica alegre perquè és referent que la Maria Porter, la gran historiadora bibliotecària i gran persona arxivera, va fer cent anys la setmana passada. Jo no la vaig poder anar a felicitar perquè som prou amigues i em va ajudar molt a muntar el Camí de la Creu, però voldria fer-ho públicament avui. Perquè aquí a Altafulla li vam fer un gran homenatge i em vaig sentir molt trista de no poder-hi anar. Clar. I almenys vosaltres em feu aquest favor, perquè tanta gent ho sent. Doncs mira, d'alta veu, molt bé, Joana, clar, molt bé. Sou la meva veu. Després, l'altre tema era pel tema del càncer de mama, que s'ha acabat el dia, que ara en diuen el dia del càncer de mama. Ja sabeu que jo em veu fer aquells cinc anys a la químio, a la gran companyia, i com que el vaig poder superar sempre em faig bandera, no en parlo gaire mai, però sempre em faig bandera quan em fan saber que alguna senyora del poble o de la família està malament. Aquestes paraules les vull dedicar a totes les senyores que ho estiguin passant en aquest moment, siguin joves, siguin grans, perquè avui precisament han donat d'alta la meva nebodeta, però l'altra, la que ens va deixar fa 10 anys, era la gran poetesa Montserrat Enfronts, actriu, dobladora. Era directora de doblatge també a Canal 9 i va ser una persona que es va dedicar molt al teatre. Vaig tenir l'honor de poder-lo dirigir la seva primera obra quan tenia uns anyets. Llavors ella també va guanyar el Premi de Poesia de Catarroja i sempre participava a tots els homenatges que li feien al gran Ovidi Montlló. Havia actuat amb, bueno, no cal que us diguem, gent molt important com Adolfo Marcillà aquí. Ens va deixar fa 10 anys, era joveneta. I jo cada any, cada any procuro a la nit de poesia i piano posar-hi un trosset dels seus poemes que la gent me'ls agraeix moltíssim. Si no els fa res, que el pugui dir ara molt ràpidament perquè aviat ja és la teva hora. Doncs va, un poema, un poema. Doncs si dona. No és sencer, eh? No, un fragment, perfecte. Això mateix, sempre ho faig molt curtet, per no fer-me pesada. Doncs vinga, Joana. Perquè ho rebin totes les persones que estiguin en aquest moment en procés de quimio, que pensin que n'hi ha moltes, moltes, que ho superem gràcies a la medicina. Molt bé, Joana, molt bonic. Diu així. Teníeu alguna mica de música de fons o teníeu encara? O ja no? Ara és una mica complicat, ara.

Clar, ho hauríem d'haver segut abans.

Tranquil·la, t'escoltem. M'ajuda molt la música i diu així. Enredaré els cabells amb pedretes a la mar i em faré una tonicela de molts de colors i així sentiré l'aroma salitrós i dolç del mariner. I després m'enfilaré a la barca i esperaré que el vent em porti a prop teu. Fragment d'un poema de Montserrat en front. Gràcies, nit, els ignorants.

Gràcies a tu, Joana, perquè és un gest per tota la gent que n'hi ha molta, malauradament, que està passant per aquest tràngol.

Gràcies de deixar-m'ho fer. Moltes gràcies. Avui també voldria fer-li

l'homenatge. Clar que sí. Moltes gràcies, Joana, des d'Altafulla. Una abraçada molt gran. Bona nit.

El conte per anar a dormir.

Aquesta setmana dediquem aquesta secció al llibre manual per a dones de fer feines de l'escriptora nascuda a l'ASCA, Lucía Berlín, un llibre que va ser tot un èxit quan l'altre editorial el va publicar a Catalunya el 2015, traduït per Albert Torres Casana. Es tracta de relats autobiogràfics. Ella era alcohòlica i tenia una mare que la maltractava, vull dir, que déu-n'hi-do. La història d'avui porta per títol "La bugadera de l'Àngel".

Un indi, alt i vell, amb uns levis descolorits i un bonic cinturó zuni. La cavallera, llarga i blanca, recollida al clatell amb un fil de color carní. El més curiós és que durant un any, si fa no fa, sempre coincidíem a Cal Àngel, però no hi anàvem a les mateixes hores. El que vull dir és que a vegades jo hi anava un dilluns a les set, posem per cas, o potser un divendres a dos quarts de set de la tarda i ell ja hi era. Amb la senyora Hermitage havia sigut diferent, tot i que també era gran. Allò va ser a Nova York, a la bogaderia Sant Juan, al carrer 15, Porto Riquenys, al terrat negat d'escuma. Jo llavors era una mare jove i rentava bolquers els dijous al matí. Ella vivia a sobre meu, al 4C. Un matí, a la bogaderia, em va donar una clau i l'hi vaig agafar. Em va dir que, si no la veia més els dijous, voldria dir que era morta i que si li faria el favor d'encarregar-me del seu cadàver. Quin favor tan terrible de demanar a algú. Llavors, jo també havia de fer l'abogada els dijous. Es va morir un dilluns i no vaig tornar més a la Sant Juan. La va trobar el porter no sé com. Durant uns quants mesos a Cal Àngel, l'Indy i jo no ens vam dirigir la paraula, però seiem d'acostat en unes cadires de plàstic

grogues connectades, com els aeroports. Relliscaven sobre el linoleum estripat i el sorollet feia mal a les dents. Allà assegut feia tragos de Jim Beam i em mirava les mans, no pas directament, sinó pel mirall que teníem al davant sobre les rentadores Speed Queen. Al començament no em molestava. Un indivell que m'espiava les mans gràcies a un mirall llardós entre el rètol esgurgaït de planxeu 12 peces a 1,50 i les pregàries a la serenitat en una carbassa fluorescent. Concediu-me, senyor, la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar. Però llavors vaig començar a considerar la possibilitat que tingués alguna dèria amb les mans. Em posava molt nerviosa que m'observés mentre jo fumava, quan em mocava o com follejava revistes de feia anys. Lady Bird Johnson baixant pels ràpids. Al final va aconseguir que jo també me les mirés. Vaig veure que gairebé esbussava un somriure perquè em va enxampar mirar amb males mans. Els nostres ulls van coincidir per primera vegada al mirall sota el no sobrecarregueu les màquines. Als meus ulls hi havia pànic. Me'ls vaig mirar i tot seguit em vaig tornar a observar les mans. Taques horroroses a la pell, dues cicatrius, unes mans nervioses, solitàries, gens índies. Podia veure-hi nens, homes i jardins a les meves mans. Aquell dia, el dia que em vaig fixar en les meves mans, ell tenia les seves damunt les cuixes blaves i llises.

Gairebé sempre li tremolaven com una mala cosa i ell deixava que li tremolessin a la falda, però aquell dia maldava per tenir-les quietes. L'esforç per impedir que li tremolessin li va emblanquinar els artells de tova. L'única vegada que vaig parlar amb la senyora Armitage, fora de la bugaderia, va ser quan se li va inundar el vàter i l'aigua passava fins al terra del meu pis a través del canalobra del sostre. Els llums encara cremaven mentre l'aigua n'arrencava esquitxos irisats. Em va engrepar el braç amb aquella mà freda i moribunda i em va dir "és un miracle, oi?". Ell es deia Toni. Era un apache jicarilla del nord. Un dia jo no l'havia vist, però vaig saber que el que em tocava l'espatlla era la seva mà fina. Em va donar tres monedes de 10 centaus. No ho vaig entendre. De poc no n'hi dono les gràcies, però llavors vaig veure que tremolava com si estigués enfadat i que no podia fer anar a la secadora. S'obre, ja és prou complicat. Has de fer girar la fletxa amb una mà, introduir la moneda amb l'altra, premar l'èmbol i tornar a fer girar la fletxa per posar-hi la moneda següent. Va tornar més tard, borratxo, quan la seva roba començava a caure flonja i seca. No va poder obrir la porta i es va desplomar inconscient sobre la cadira groga.

La meva roba ja s'havia secat i l'estava plegant. L'Àngel i jo vam estirar Antoni a terra, al quarto de planxar, feia calor. L'Àngel era l'encarregat de totes les pregàries i de tots els eslògans d'Alcohòlics Anònims. No pensis i no veguis. L'Àngel va posar un mitjó moll, fred i desaparellat al front d'Antoni i se li va agenollar al costat. Creu-me, germà, jo he estat aquí, a la mateixa cuneta on ets ara. Sé perfectament com et sents. Antoni no va desclaure els ulls. Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. L'abogaderia de l'Àngel és al Burquerque, Nou Mèxic, al carrer 4. Negocis de tariorats i ferrovellers, botigues de segona mà amb lliteres militars, caixes de mitjons desaparellats, edicions del 1940 de Good Gene. Sitges de cereals i motels per amants, borratxos i dones grans amb els cabells tanyits, amb hena, que fan l'abogada a Cal Àngel.

Núvies, xicanes, adolescents van a Cal Àngel. Tovalloles, camises de dormir curtes de color rosa, calcetes on posa dijous. Els marits porten pantalons de peto blaus amb noms escrits a les butxaques. M'agrada esperar-me fins que els noms apareixen en l'efecte mirall de la tapa de la secadora. Tina, Corky, Junior. La gent que està de pas també va a Cal Àngel, mata lassos bruts i trona rovellades lligats al sostre de vics vells i abunyagats. Recollidors d'oli que perden, bosses d'aigua de lona que perden, rentadores que perden. Els homes seuen dins dels cotxes amb el tors nu i esclafen les llaunes de hams a mesura que es buiden. Però gairebé tots els que van a Cal Àngel són indis. Indis, Pueblo de San Felipe, Laguna i Sandía. Antoni és l'únic apatxe que he conegut tant a la bogaderia com a fora. M'agrada posar els ulls guerxos, encreuant-los i mirar les assecadores plenes de roba índia on en un remolí brillant es difuminen els liles i els carbasses, els vermells i els roses.

Jo també vaig a Cal Àngel, no sé ben bé per què, però no és tan sols pels indis. He de travessar la ciutat a només un carrer de distància, com aquell qui diu, i tinc l'abogaderia del campus amb aire acondicionat i amb roc suau de fons, New Yorker, Missis i Cosmopolitan. Les dones dels professors auxiliars hi van i compren xocolatina zero i Coca-Coles. A l'abogaderia del campus, com a gairebé totes, hi ha un rètol que diu "terminantment prohibit tenyir". Vaig conduir per sota la ciutat amb un cobrellit verd fins que vaig arribar a Cal Àngel i al seu rètol groc que deia "aquí podeu dinyar-la en qualsevol moment". Vaig veure que no es tornava a l'Hilafor, sinó que més aviat adoptava un to verd tirant a marró, però tot i així vaig voler tornar. M'agradaven els indicis i les seves bogades. La màquina de Coca-Cola es espatllada i el terra negat em recordaven Nova York. Puerto Riquens, que passaven el pal de fregar una vegada i una altra. El telèfon públic no els funcionava mai, com a Cal Àngel. L'hauria anat a buscar jo, el cadàver de la senyora Hermitage un dijous. "Soc el cap de la tribu", va dir l'indi. Feia una estona que estava allà assegut, fent xerrups de "porto" i observant-me les mans. Em va explicar que la seva dona es guanyava la vida netejant cases. Havia tingut quatre fills, el petit se'ls havia suïcidat, el més gran s'havia mort al Vietnam.

Els altres dos eren conductors d'autobusos escolars. "¿Saps per què em caus bé?", em va preguntar. No. Per què? Perquè ets una pel roja. Em va assenyalar la cara, el mirall. Sí que tinc la pell rojenca, però també és veritat que no havia vist mai cap indi que l'hi tingués. Li agradava el meu nom. El pronunciava la italiana, Lucia. Havia estat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial i a fe que hi havia una placa entre aquells cullerets turquesa i aquella peça de plata tan bonica. Tenia un bon bony. Una bala? No, la que xalava quan tenia por o quan s'excitava. Una vegada em va proposar que ens anéssim a estirar la seva caravana i que descanséssim plegats. Als esquimals en diuen riure plegats. Vaig assenyalar el rètol fluorescent d'un verd llima, no deixeu les màquines desateses. Tots dos vam riure plegats asseguts a les nostres cadires de plàstic enganxades. Llavors vam continuar asseguts en silenci, només a sentir el xipolletge de l'aigua, rítmic com les onades del mar. La seva mà de Buda m'agafava la meva. Va passar un tren. Em va donar un copet de colze. Gran cavall de ferro. I vinga a riure altra vegada. Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charlie Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit

de l'humor estrany semblant el de la meva mare. Un dels seus acudits preferits és el del paio que s'està lligant els cordons a les sabates i llavors arriba un altre paio que la tonyina i li diu "Sempre lligant-te a les sabates, tu". L'altre és aquell d'un cambrer que aboca la sopa a la falda d'un comensal i diu, ui, ui, l'he ben vessada. Antoni me'ls repetia a l'abogaderia durant els dies indolents. Una vegada que estava molt i molt trompa, es va esbatossar amb uns oquis a l'aparcament. Li van prendre l'ampolla de Jim Beam, l'Àngel va dir que ni compraria una tipus pataca si l'escoltava un moment al quarto de planxar. Vaig traslladar la meva roba des de la rentadora fins a la secadora mentre l'Àngel animava en Toni a afrontar les coses dia a dia. Quan en Toni va sortir, em van castar a la mà les monedes de 10 centaus. Li vaig posar la roba en una secadora mentre ell pugnava per destapar l'ampolla de Jim Beam, que encara no m'havia assegut, se'm va adreçar baladrejant. Soc un cap. Soc un cap de la tribu dels apatxes, merda. Una merda per tu. Cap. Estava allà assegut, bevent i mirant-me les mans al mirall. Com és que rentes la roba a Patxe? No sé per què l'hi vaig dir. Va ser una grulleria. Potser vaig pensar que riuria.

De fet, va riure. De quina tribu ets tu, pell roja? Va dir, observant-me les mans mentre treien un cigarret. Saps que me'l va encendre un príncep, el meu primer cigarret? T'ho creus, sí o no? Oi tant, que m'ho crec. Vols foc? Em va encendre el cigarret i vam compartir un somriure. Érem molt a prop i llavors ell va perdre el coneixement i em vaig quedar sola al mirall. Hi havia una noia, però no pas al mirall, sinó segur darran de la finestra. Tenia els cabells arrissats enmig de la boirina, esclarissats com en un botitxell. Vaig interpretar tots els signes. Senyor, doneu-me el valor. Bressol nou per estrenar. Nadó mort. La noia va posar la roba en un cistell turquesa i se'n va anar. Vaig portar la meva roba a la taula, vaig mirar la d'en Toni i vaig posar una altra moneda a la màquina. Estava sola, a Cal Àngel, amb en Toni. Em vaig mirar les mans i els ulls al mirall, ulls bonics i blaus. Una vegada era en un iot a prop de Viña del Mar, em van donar el meu primer cigarret i li vaig demanar al príncep Alicant si em podia donar foc. Enxanter, va dir, però de fet no tenia cap misto. Em vaig plegar la roba i quan l'Àngel va tornar me'n vaig anar a casa. No recordo quan va ser que em vaig adonar que

no havia tornat a veure el vell indi mai més. Doncs els relats que són bona part d'ells autobiogràfics, vull dir que déu-n'hi-do la vida d'aquesta autora de l'ASCA, la Lucía Berlín, que mai va saber, perquè va morir abans, que havia tingut tant d'èxit aquest llibre del 2015, i a Catalunya també, que es va publicar aquí, el va publicar l'altra editorial, vull dir, és un llibre molt gruixut, vull dir que l'Anna Maria ha hagut de fer una tria dels contes perquè n'hi ha moltíssims molts, és molt gruixut i aquesta setmana és amb qui ens n'anem a dormir amb les històries dures però molt ben explicades de la Lucía Berlín. Res, arribem a les dues de la matinada, per tant, això vol dir que nosaltres ho deixem aquí, que ara us escoltarem les notícies d'aquesta hora, de les dues de la matinada, i que tornem demà, a partir de les 12 de la nit, amb més preguntes, amb més respostes i amb més converses serenes. Espero que sigueu a l'altra banda. Demà hi ha Barça, oi? Demà hi ha Barça? Barça-PSG? Sí, PSG-Barça, vaja. Doncs demà, després del partit, serem aquí puntualment. Vull dir que tot ha de començar a l'hora. No hi ha cap retard, en principi. Així que demà a les 12 serem aquí. Gràcies per fer-nos companyia. A vosaltres, a nosaltres, també. No només a l'inversa. Que descanseu. Fins demà. Bona nit.