La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 22/10/2026

Bona nit, us informa l'Alex Bosch. Lluís Puig ha tornat a Terrassa, la seva ciutat, després de gairebé 9 anys a l'exili i entre aplaudiments i crits de conseller. L'ex conseller de Cultura ha entrat a la plaça de l'Ajuntament emocionat i acompanyat de la plana major de Junts per Catalunya i també del president del Parlament, Josep Rull, i també el seu advocat. En un discurs breu, Lluís Puig ha reclamat l'amnistia per a Carles Puigdemont i Toni Comín i ha titllat de desastre la justícia espanyola. Amb el retorn dels exiliats, creu que l'estat espanyol ha estat doblement derrotat. Avui ha perdut.

La judicatura espanyola que volen fer política sense presentar-se a les urnes. 1 a 0. Segona derrota. Estat espanyol ha perdut 9 anys en començar a fer el que havia d'haver fet el 27 d'octubre del 2017. Dugues derrotes com el campanar del Sant Esprit.

Aquest dijous a la tarda, l'exconseller i diputat de Junts tornarà al Parlament, d'on va marxar el 27 d'octubre del 2017. El rebrà el president Rull al capdavant de la mesa i després s'asseurà al seu escó.

Repassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat.

El Tribunal Constitucional deixa en suspens el vot de 163.000 espanyols nacionalitzats per la llei de nets. Ha rebutjat el recurs del Defensor del Poble en contra de la decisió del Suprem, cosa que fa pràcticament impossible que puguin participar en les eleccions espanyoles del 29 de novembre.

Les vagues de metges i de professors disparen la conflictivitat laboral a Catalunya. El nombre de treballadors que han fet vaga almenys un dia durant els primers vuit mesos de l'any s'ha multiplicat per 17, més de 200.000 persones.

Nombroses webs d'arreu del món s'han hagut de desactivar per un error greu en la seguretat del seu programari PHP que les deixava exposades als hackers. L'error podria afectar el 70% de tots els portals d'internet. Entre les pàgines afectades hi ha governs europeus, hospitals o mitjans de comunicació com la BBC.

Un tribunal dels Estats Units multa Meta amb 25.000 milions de dollars, la condemna econòmica més alta de la seva història, per haver enganyat els usuaris sobre les seves pràctiques de privacitat. La matriu de Facebook, Instagram i WhatsApp hauria violat 43 milions de vegades la llei de protecció de dades de Nou Mèxic.

Aquest dijous obre el Cosmo Caixa de Barcelona l'exposició Taurons, els guardians de l'oceà, una mostra que permetrà veure 10 rèpliques a escala real de diferents espècies de taurons.

Des del blanc, passant pel tigre o al martell, l'exposició també permetrà entrar en un espai que simula el mar obert on neden centenars d'exemplars d'aquests animals i conèixer detalls i curiositats d'un animal que sovint s'identifica com a perillós o assassí. A la Terra hi ha taurons des de fa 450 milions d'anys. Han sobreviscut a 5 extincions massives globals, però com ens explica Kim McKay, directora de l'Australia Museum, ara el seu futur perilla. Una quarta part dels taurons del món estan en perill d'extinció. Els motius? Els humans,

la primera amenaça, la pesca. Els taurons es queden atrapats a les xarxes d'arrossegament i això passa a tot el món. Els plàstics i els químics que contaminen els oceans i, per suposat, l'escalfament global que està escalfant el mar.

La mostra creada a l'Australian Museum arriba per primer cop a Europa i s'estarà a la ciutat fins a finals de setembre de l'any vinent.

Esports. Aquest dimecres s'ha completat la tercera jornada de Champions. Entre els resultats més destacats, Madrid 4, Leipzig 1, Betis 1, Feyenoord 0, Bayern 2, Arsenal 2 i

Como 4, Manchester United 1. Dani Olmo estarà un mes de baixa. El migcampista del Barça té una lesió a l'adductor esquerre que es va fer en el partit contra el PSG. Per tant, Olmo no jugarà contra el Madrid diumenge i es. Perderà els duels contra l'Alavés, el de Champions contra l'Aston Villa i la visita a l'Atletic de Madrid. Encara en futbol també s'ha jugat un partit a jornada de la sisena jornada de la Lliga, que és el Japan 3-Atletic Club 1.

En bàsquet, la penya ha vençut el Bon Alemany en partit de la Champions FIBA per 76 a 74. El Barça, Brizuela, és baixa per jugar aquest dijous a l'Eurolliga de pista del Milà. Per unes molestes musculars a l'adoptó. En canvi, Sekulic recupera Justin Minaya, que ha rebut l'alta médica.

El bàsquet Girona, per la seva banda, ha incorporat l'Alea Eslové a Gregor Glas amb un contracte temporal per les baixes que afecten l'equip.

I, finalment, en ciclisme, Paula Blasi ha fitxat pel Movistar. La ciclista d'esplugues de Llobregat signa amb el conjunt espanyol per les pròximes tres temporades.

Fins aquí, les notícies.

Què passa quan la música es troba amb les matemàtiques, l'arquitectura amb l'art o la tecnologia amb la filosofia? Ramon Llull construeix un sistema que en part és combinatòria, en part és matemàtica.

La recerca interdisciplinària no està ben valorada.

A Divergents, Laura Ferrer Rosada conversa amb sis persones que han fet de la barreja de disciplines una manera de crear i entendre el món. ¿Quién rol creus que ha tingut la teva formació en filosofia? Xavier Serra, Núria Moliner, Lluís Nacenta, Pep Bou, Mònica Riquich i Elvira Diangani-Ossi.

Si ho vaig fer ja saps, pensaria que pintaria. I quan vaig fer Art Digital, pensaria que faria Art Digital a pantalla.

Divergents, el podcast de Laura Ferrer Rosada. A l'àvia web de Catalunya Ràdio. I també disponible a la plataforma 3Cat. Clar i català. Els orients dels matiners són els més ben parits.

Cada dia quan me llevo no hi ha res més millor que escoltar Catalunya Ràdio de bon matí. Tau? La hòstia.

Que et vaig conèixer, he deixat tot. No, sigo només per tu, de 5 a 6. A més, m'aixeco amb una alegria.

El primer que et poso sempre és Catalunya Ràdio.

Hòstia, mira que fa temps que us escolto i no m'atrevía mai a trucar. Una cosa mai vista.

A Catalunya Ràdio, de dilluns a divendres i de 5 a 6 del matí, Els Matiners, amb Xavi Canelies. Som pura cafeïna. La nit

dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i ja 8 minuts, va que torna a ser aquí la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, el 93207474, però hem volgut tornar a trucar a l'Anna de Barcelona, primer perquè l'hem trobada que estava molt angoixada, el que estava explicant, i no hem acabat de saber tota la història, per tant, no volia fer-la córrer. Anna, tornes a ser aquí. Bona nit, Anna.

Gracias, gracias. Ho estic passant realment malament. No voldria allargar-ho massa. Vull explicar que després d'haver vingut tres cops els bombers, haver trucat tres cops al 112, que per mi sempre diuen que és una emergència, una emergència, doncs per mi això és una emergència. El dia de la piràlica. Sí. I van ser molt amables, se van presentar aquí el dissabte. El van venir, van trucar als bombers, van poder entrar, el van poder veure, el van veure força malament. Però no se lo van a endur.

Però si són serveis socials d'urgències, i com és que no se l'enduen?

Perquè se necessita un metge autoritzat per anonar la seva voluntat com a pacient i endur-se-la en un centre hospitalari. Ell deia, no, si estic bé, no vull sortir de casa. Estic bé, però escolti, que està molt brut això, que vostè no està bé, que està l'insedratat, que està molt desnutrit. Sí, però jo estic bé, però clar, si ve un metge autoritzat. Per anul·lar la seva voluntat com a persona que no està bé, perquè li fan una sèrie de preguntes i ja veuen que no està bé, aquest metge se l'haguessin portat a un centre hospitalari i li haguessin donat l'ajuda que pogués necessitar aquest home abans que es quedés sol a dalt un dia i un altre. Això no va poder ser.

Llavors, quina és la via que ara li han recomanat, Anna?

A veure, jo un cop he vingut aquí als serveis socials i he continuat fent escrit, l'he portat a l'Ajuntament del Parc de la Saigua, que és el que em toca a nosaltres, me'n vaig anar a Sanitat, me'n vaig anar a l'apartament de Plagues, perquè el poder, la gent aquesta de Plagues veia l'escrit. I dèiem, bueno, primer se li ha de donar el servei que se necessita per ell perquè no perilli la seva vida i després ja no deixarem el pis, ja buscarem la manera de desconfestar l'escala i tot que està tot d'aquesta manera en tants bitxos. Mare meva, Déu-n'hi-do. Si he anat a l'Ajuntament amb un escrit el dia 13 i ho vaig denunciar i vam estar allà dues hores. Després m'he anat als Mossos d'Esquadra, m'he anat a la Guàrdia Urbana a denunciar-ho i a posar-ho. M'he anat al cap dels metges que ens toca a nosaltres a dir, vull un metge, li vull explicar això, aviam si hi ha un metge autoritzat que pugui venir i el valori i se l'emporti i li doni l'ajuda que necessita. No hi ha manera. No hi ha manera. O sigui, no pot ser, no pot ser. No es presenta a ningú i aquest senyor és fidel. Ja, ja. És increïble, jo ja no sé on trucar. No, clar, clar, clar, no pot ser, no pot ser. Jo el que no vull és estar a la meva habitació, la seva habitació està a sobre de la meva, pensant que aquest senyor està sol a dalt i que se m'admirirà a dalt. Sí, sí. Això passa.

Que sí, que sí. Anna, intentem buscar ajuda, intentem buscar ajuda, perquè és que no pot ser que que vinguin els serveis socials i se'n desentenguin. És que no ho entenc. Jo no ho entenc. Perquè són ells els que han de buscar un metge, potser. No ho sé.

Que com que no tenen autorització de treure-lo, doncs no el treuen, perquè no ha vingut un metge autoritzat. Jo vull que vingui, jo soc auxiliat de geriatria, de cuidar gent a domicili, a geriàtric, a l'hospital, i m'he passat molts anys i m'he trobat amb coses així, però desagradables, de veritat, perquè quan venen a fer l'estudi de la persona que estic demanant ajuda,

Ana, a veure si entre els oients i nosaltres podem obrir una nova via perquè pugui arribar un metge i fer aquesta autorització i que se'l puguin endur.

Si hi ha una persona que està desnutrida. Llum, i que està sense menjar, que ell diu, sí que menjo, no porta mai, hi ha una botiqueta aquí al costat, el. Mai, mai. Ve, compra un. Ha vingut i compra d'això de llaunes de cervesa i ja està. Però és que ara fa molts dies que no vaig sobre el pis. És que ara fa molts dies no el veien els veïns, no el veien nosaltres. I haig de dir que ahir em va enviar un correu l'Ajuntament agraint-me com a ciutadana. Per haver participat a que les coses millorin i que vagin bé. Sí,

però no s'han solucionat les coses, mare meva. Anna, a veure.

No, és que això té els seus patrocòlegs, té els seus apartaments, nosaltres ja hem enviat els correus, però, escolti, això, heu començat la casa. Li feu durant temps que es mori sola dalt. Sí, sí, sí, sí. Deixeu-me de protocoles i d'apartaments i de coses. Bueno, és que això és l'assistència social. L'assistència social ja han vingut i no portaven un metge autoritzat per treure-ho. Aquí se pot fer alguna cosa més. Anna, ens hi posem a veure

si entre tots plegats podem ajudar, a veure si és possible.

Us ho agraeixo moltíssim que m'hagis pogut donar veu per aquí.

Sí, i tant, i tant, només faltaria. A veure si d'alguna altra manera i et podem ajudar, Anna. Gràcies per compartir-ho a l'Arenc dels Ignorants, que Déu n'hi do.

Moltíssimes gràcies. Ho agraeixo a tu i agraeixo a tothom que ens puguis ajudar, perquè no vull que este tome.

No es morir a dalt. Sí, sí, tot sol. Anna, una abraçada molt gran. Gràcies. Adeu, bona nit. Déu-n'hi-do. Només faltaria. Déu-n'hi-do, quina història. Aquestes coses passen de tant en tant i quan et toca a tu i veus l'altre petit també, Déu-n'hi-do. A veure, el Jordi des de Mataró. Bona nit, Jordi. Hola, bona nit.

Bona nit, Marta. Com estàs?

Bé, bé, bé. Bona nit. Mira, per a aquesta senyora, per abans de que no s'oblidi, dir-li que aquesta senyora el que té que fer és l'Ajuntament de Guàrdia fer la denúncia allí. Si no se la van a fer, que se'ls digui a molts escuadros si no s'ha d'estudiar l'Ajuntament i que si passa alguna cosa, algú s'hi tindrà que fer responsable de què està passant. Sí, sí, està clar. El que aquesta senyora ha fet, ho ha fet molt correctament. El que passa és que el sistema. Sempre tira pilotes a fora perquè no els interessa tindre compromisos amb res en competències. Llavors, el que podrien fer ells és dir, mira senyora Ríos, el joc aquest, el joc aquest, faran cas i faran el que tenen que fer perquè nosaltres no tenim competències. Però clar, aquí ningú vol millar. Llavors, el que jo li aconsello, si ho vol fer bé i queda tranquil·la, pau en si mateixa, perquè ja que és una senyora que està patint pels amics, això és altruisme, buf. Llavors aconsello que s'arribi a la Guàrdia, expliqui la situació, i si no li fan cas, que és possible, perquè aquest país funciona molt malament, que es baixi en molts esquadra, i si en molts esquadra hi van fer la denúncia, que es quedi la còpia, i baixi després amb el temps intentant remoure què passa en aquesta denúncia, si el juzgat l'ha agafat, quin juzgat l'ha agafat, i tot el que ha passat.

Si no moràvem aquest senyor, aquesta persona, no? Sí, sí, ja ho ha dit, ja ho ha dit, sí, sí. Però és que la veritat és aquesta, no? Sí. I bueno, també he vist que hi ha una senyora que també em sembla que tenia escarabats, això. I llavors, per escarabats, això és una és com una tirania, no? És una epidèmia, sí, sí. Sí, sí, perquè a part d'escarabats, que porten moltes infeccions, i els insectes, perquè passen per tot el carrer, sobretot els carrereros. Sí. El millor que pot fer, primer, és tancar les entrades, les mosquiteres i els sistemes que siguin saturats per la ventilació del gas i tot això, o una sèrie de mosquiteres que no puguin passar aquests bitxos. Tant finestres, com respiraderos, com tot, perquè segur que el veïnat està tot contaminat. I tot, seguríssim. I després els de casa, amb molta paciència i molta cura, perquè ells són capaços de desagradar la humitat, i a menjar i un lloc calent. O sigui, acostumen a estar sempre a la cuina, sobretot a la nevera. I a les altres, on hi ha escalfor, com cafeteres, microones, etcètera, etcètera, tots els aparatos electrònics que estan aixecats a la xarxa. Sí. És qüestió d'agafar amb molta cura i amb molt de cuidado alcohol de farmàcia. A l'alcohol de farmàcia a aquests bitxos no els agradarà gens, no? Llavors, a part de desinfectar,

perquè en verè es pot tirar, bueno, però en verè contamina tot, contamina la seva casa, els aliments, l'aire. Amb alcohol de crema pot anar eliminant-nos. Es pot eliminar totalment amb alcohol de crema. I té que morir a la nevera i netejar per sota de la nevera, netejar totes les juntes, netejar tots els armaris, sobretot de la cuina, perquè és molt evident que es tingui tots a la cuina. Si té menjar restant menjar per la resta de la caça que cau a terra, aquests insectes van també buscant el menjar per tota la caça. És convenient tindre la caça, que només per força major, només menjar-s'hi a la cuina, i el menjador sempre tindre net, sense migues de pa ni res. Perquè és inevitable que s'estenguin per tota la caça si no la té curiosament, sense migues de pa i cap resta de.

Sí, sí, esclar, cauen coses, sí, encara que netegis, doncs queden restes. Molt bé, Jordi, perfecte, pres nota de tot plegat, gràcies. Una altra cosa, digues.

Que estava interesada en que el país vagi bé. Em sembla molt interessant que hi hagi persones que desitgin que el país vagi bé. Sí, sí.

N'hi ha moltes que estan interessades en això.

Per aquí s'escomença, perquè, clar, si una persona està a la pregunta i no sap la contestació, que fa molt bé que vinguis ignorants, perquè tots aprenem de les nostres educacions. Que quan es va a fer la Constitució es va a fer per rentar la cara internacionalment. Una Constitució que hagi uns drets, una Constitució en la qual no se contempla cap misconimis respecte a cap, o sigui, cap ni un, cap ni un. I això està demostrat perquè ja s'ha dit i se comprova políticament perquè se'ls salta constantment i no vaig entrar en detalls darrere de la Constitució perquè seria llarguíssim explicar algun dels casos públicament. Però sí diré que perquè es compleixi la Constitució. Una democràcia, perquè funcioni realment, perquè una democràcia és la majoria el que opina, perquè si la majoria opina que tenen que fusilar-te, fusilen. Això és així, una democràcia. Però si opinen que hi hagi un valor ètic, aleshores només que hi hagi un, que digui no, perquè això és una injustícia, no es pot matar una persona. Aleshores, si una democràcia tingués el valor ètic. A fixir, igual que també fixim a la Constitució, els valors ètics per sobre, ja n'hi ha d'avocats que estan tocant aquesta tecla i estan fent que moltes coses que realment no funcionen, potser comencin a funcionar. Però aquests augurs estan més perseguits que valorats. Per què? Perquè aquí en Espanya, quan es va fer la Constitució, es va dir.

Vamos a dejarlo a tal o bien a tal. Sí, sí, sí. Ja sé per on vaig, però dir-ho ben clar i català. Va deixar lligat i ben lligat. I tant que ho va deixar, i tant. Vas com s'ha aforat tothom. Aforat, per aquells que estan escoltant no se'ls ve, és una persona que té un juzgat, un tribunal supremo. Té un juzgat bastant posat a dit pels mateixos que estan aforats. I no vull entrar en detalls de la resa. Ara bé, quan un país mienta en safaràs com cap país del món, alguna cosa, un moment, està passant aquí, en aquest país. Ja no dic Catalunya, sinó Espanya, perquè tots som bons, fins que deixem de ser-ho. Un país que realment no té una llei que es contempla i que es compleixi, un país que està forat, està a l'apuntador aquí, i no vaig assenyalar a ningú perquè s'obtindrien tots rebotats, però quan va dir el senyor Redilla, expresident, dice, hay más de mil. Ahí me has venido. A ver, si entrem per internet, veurem que passa un quart de millor. Però és que un quart de millor per gent que estigui fora. Que està fora. Mare meva. És una bestiesa. Sí, sí, sí. Un quart de millor. Aquí no hi ha forats, abogats, metges polítics, bueno, de tothom, tothom. I després, al revés de cada forat, ai, cada forat, hi ha el que se'n diu los satèlites,

que donen voltes al costat del sol, no? Sí, sí.

I té tota la gent, sí. La cort, la cort, correcte. Sí, sí. Deu-n'hi-do. Sí, sí, sí. Molt bé, Jordi.

Doncs res, gràcies, perquè tinc gent esperant, vull dir que ens has servit molt el teu missatge.

Encara n'hi han deixat una que s'ho pinté. Les votacions, perquè sigui una votació que sigui neta i per a tots els ciutadans, tindria que haver un vot vàlid per descalificar a tots els que no representen el poble, que jo crec que la gran majoria diria el mateix si estan informats en un teta del tema de la política. Té que haver un vot que desqualifiqui tots. Jo diria que el vot blanc hauria de ser vàlid i que si en sortim un 51%, tots els que hagin votat, no volgués que en votació tinguessin que fer una tarrauda, si no, al final haurien de canviar tots els polítics i sortir. Llistes obertes, que surti el cuiner, que surti el mecànic, que surti el forner, que surti qui ho vulgui, representant el poble. Jo crec que seria una revolució per la societat, per això em sembla que no ho veurem.

No ho veurem, crec que no, però molt interessant, Jordi, la teva reflexió. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres per treure'm el cafè tan bo. Moltes gràcies, una abraçada, bona nit. Bona nit per a tothom. En Guillem, des del Fort Pieng, bona nit.

Hola, bona nit, Marta. Mira, és que l'oienta anterior havia aconsellat a la senyora que es queixava de la situació de l'OI de Dalt que fes una denúncia. El jutjat de Guàrdia, sí. Exacte, sí, però jo crec que per haver implicat-se tan personalment podria recórrer a la comunitat de propietaris, és a dir, que fessin alguna reunió extraordinària, perquè a vegades les comunitats de propietaris tenen atribucions per a entre tota la comunitat fer una denúncia i així repartirien els gastos econòmics i una mica també la preocupació i que s'implique tothom. Que s'implique tothom i no només ella, no, pobres? Sí, sí. Sí, crec que millor. I també volia fer una pregunta. Digues. Que si A mi sona que les motocicletes tenen obligació de. Perdón, de passar una ITV. Però jo a la pràctica, quan passo per les estacions que fan revisió de vehicles, només veig automòbils, cotxes i furgonetes,

però no veig motos. Jo l'he vist de motos, mentre jo l'he passada.

Dependrà de quina estació sigui. Jo vaig a les que vaig normalment. No en veus mai?

Sí, sí, doncs jo sí, eh? Perquè fan una altra cua diferent i perquè tenen uns altres aparatos, uns altres aparells, perdó. Però sí, sí que les fan, sí, sí. Mira, l'Edu, que és el tècnic que porta moto, fa un sí com una catedral. Sí, sí, i tant que la passem.

Vull dir que sí, que sí.

Sí, mira, i el tall d'això de les motos, un crec que era algú de. Alguna gent que truca des del Parc Güell que creixava que estàvem posant moltes coches que aparcaven en llocs que per la nit eren permessos, com ara aparcament de motos. I clar, jo enseguida vaig pensar, doncs, jo que sempre em preocupo que les motos aparquen en la vorera, Però una vegada que es fan aparcaments en la calçada, que no aparquin cotxes i les deixen aparcar les motos. Jo li veig la lògica, també. Ja. Molt bé, Guillem. Moltes gràcies. A vosaltres.

Bona nit. Bona nit. La Paquita, des de Tallà, bona nit.

Hola, bona nit, Marta. Mira, soc una mica resfadada i com surt. Potser no ho sentiré gaire bé. És que volia que va a parlar aquell jove de Nova Zelanda que em va agradar molt. Sí, sí, l'Albert. L'Albert, sí, sí. Jo dic, no sé com, perquè això vosaltres ens ho havíeu gravat, però per tornar-ho a saber jo, sentir-ho no ho podem sentir, oi?

Sí que ho podeu sentir, tant que ho podeu sentir. Si algú, Paquita, que la pugui ajudar a entrar a l'aplicació de Catalunya Ràdio i el trobarà, i només no cal que escolti tota l'hora, només pot escoltar l'entrevista

aquest noi. Oh, sí, sí, sí. I la pot tornar a sentir. Això diria la meva filla.

Ah, això mateix. Sí. És on anem a Nova Zelanda i sortirà en la mateixa conversa. La pot tornar a escoltar.

Que s'ha de fer Catalunya Ràdio i mirar això. Nova Zelanda.

Exacte. No, que posi la nit dels ignorants i un cop a dintre de la nit dels ignorants busqui on anem a Nova Zelanda i li sortirà això. Ah, sí. D'acord? Doncs vinga,

la torno a escoltar, Paquita, molt bé.

Espavilat, espavilat.

Ell ara estava al sud, però volia anar cap al nord. Sí, però el poble no ho diu. Sí que ho diu, però ara jo no me'n recordo, no me'n recordo del poble, però sí que ho diu, sí.

Bueno, que ho mirarem allà, perquè tinc una amiga que de l'edat de 22 anys, ara en farà 79, que vol cap al món, i ja hi ha estat aquí, jo que també li va agradar. Ah, veus, veus, doncs A Australia primer, aquí, bueno, tot, tot. Que bé, que bé, que bé, molt bé. Perquè tot, tot, tot, ja a Xina, a l'Índia, Perfecte, molt bé, Paquita. Perquè estic transcurcipada. No passa res, cuidar-se. Una abraçada ben gran. M'ha quedat molt liberada, molt de sentit. Igualment. Molt bé, Paquita, moltes gràcies. I tant. Una abraçada. Molt bé. Bona nit.

Sabràs de qui parlo perquè sóc la flor més bella del jardí. D'un raig el sol m'ha despertat,

de pluja m'acaricia el cap. Puc ser cruel igual que tu, així comença aquesta estació perfecta.

Aquesta cançó es diu L'ària de les flors i forma part del musical Un refugi al sol, una producció de Punta Teatre i la companyia Géminis que es pot tornar a veure a la Sala Versus Glories de Barcelona. I dic tornar a veure perquè es va estrenar l'any passat i ara ha tornat als escenaris avalat pel Premi al millor espectacle musical de proximitat, els novent premis Teatre Barcelona i el Premi Revelació per Mireia Morera, els premis de la crítica de Recomana 2025. La Mireia és la veu de la noia que heu sentit res, la que sentiu ara de fons, vaja. Un refugi al sol és un musical. A veure si estaren d'acord, eh? Esbujarrat en sentit de l'humor, tendre i fins i tot emocionant, perquè a través del que hi passa, revivim la memòria històrica d'un testimoni real de la Guerra Civil. Ells l'anomenen un cant a la resistència i a la celebració de la diferència. Són Mireia Morera, que també n'ha fet la música, el Pol Sanui i la Son Planes, dirigits per Jumon R. Mireia, Pol, bona nit, benvinguts als Ignorants. Bona nit. Com esteu? Perquè veniu d'una funció, i quan un ve d'una funció. Està cansat, però vosaltres esteu com dues roses,

no? Sí, estem com sortint de la catarsi, no? Una mica. Una miqueta. I una mica constipats i tot, eh? Sí, sí. Estem aquí amb aquests canvis de temps que hi ha. Tenim el nas agafat.

I entre els aires acondicionats i les calors que torna a fer. A veure, com heu estat capaços de situar en un mateix escenari. La memòria històrica, la reivindicació de la diferència, les cançons tendres amb tonades de melodies que són molt populars per a la gent de Catalunya, que hi ha moltes tonades que tu la cantes, que dius jo aquesta la canto de quan era petita. Això d'on neix aquest projecte? Qui se li ha corregut barrejar tot això?

Doncs, o sigui, una mica a mi, estic com a punt de partida. Aquest projecte neix d'un moment en el que jo em vaig trobar amb el diari d'un soldat, que és el text del meu tiet avi, com molt bé n'has explicat. Ens ha encantat la definició que has fet, eh? És perfecte, m'encanta. Doncs jo em vaig trobar amb el diari d'un soldat del Pere Balart, que és el meu tiet avi, que me'l va donar la meva madrina Mercè, I jo vaig descobrir en aquest relat aquest jove que anava a la guerra civil amb 17 anys, però també vaig descobrir un jove sensible que intentava buscar el seu lloc en el món dintre d'aquest conflicte i a mi em va ressonar molt com a artista i just en aquell moment més o menys estava amb la Mireia fent la companyia. I fent el primer projecte, que és Artemi, i llavors jo li vaig dir a la Mireia, crec que hauríem de fer alguna cosa amb això, i crec que la persona per fer-ho és el Jumont, que era un mestre que jo tenia i ha sigut un referent per mi sempre, i amb el Jumont vam decidir que estaria molt bé no tornar a fer la història de la Guerra Civil de sempre, perquè ja s'ha fet i s'ha fet molt i molt bé, i ha guanyat premis, i el Jumon deia, amb el caràcter que teniu vosaltres, així com més atrevit, més fresc, més d'aquesta cosa pop, generacionalment, per què no situem el conflicte ara? I com podem fer que un jove queer, que podria ser més o menys jo, però no ho soc, li passi alguna cosa semblant a la que li va passar? El meu tiet avi. El seu tiet avi de la guerra, en la guerra actual, per entendre'ns. Exacte. I aquest és l'origen o la llavor. I llavors la Mireia es va sumar i, com molt bé deies, vam decidir que, com a eix vertebrador a nivell de música, seria molt, molt, molt bonic que utilitzéssim el cançoner popular perquè són cançons que ens han unit sempre. Des dels petits fins als grans, des de la generació del meu tiet avi fins als que van anar a l'escola. Mireia, tu has fet la música, les lletres.

Sí, algunes m'han ajudat ells, també ho han coescrit i codirigit el Pol i el Jumont i la veritat és que clar, a nivell dramatúrgic sempre vas en paral·lel amb la música i la dramaturgia perquè tot s'expliqui en un tot i les cançons no apareguin com volets, no? Però bé, m'han donat molta llibertat creativa, també hi van confiar molt amb mi, jo també estic molt agraïda. I res, o sigui, era una mica el, vale, si aquest espectacle pretén revisitar la memòria històrica, però des d'un punt de vista més fresc, més mamarratxo, que la gent reconegui les cançons, però alhora també vegi cançons de creació en català originals, per què no fer un mix amb tot això? Llavors, bueno, ara escoltàvem l'àrea de les flors, que s'ha escoltat Margarideta Llevatabatí, el Jan Petit quan balla, són totes cançons que a més a més és graciós perquè el públic les canta. Perquè ens la sabem, clar. Sí, sí. I ha sigut com una fusió sorprenent, però sembla com que funciona. Llavors això ha casat i també ens ha sorprès en positiu a nosaltres.

Però com fas una música tenint al cap la Margarideta llevat de matí, o el Jean Patricom balla, o totes aquestes cançons populars, com ho vas. Perquè està tan ben barrejat. Quan tu ho veus, dius, com ha aconseguit fer. Arribar fins aquí i que el públic ho canti també.

Bueno, ha sigut un procés tant amb la dramaturgia com amb la composició de molta prova i error, de tenir molt material sobre la taula i anar fent com proves sobre això, però és veritat que va ser un procés on de cop ho vam tenir molt clar això del cançoner popular i vam anar bastant com a atacar i és veritat que llavors hi havia tot un procés de dir a veure aquesta podria casar amb això perquè parla d'això i alhora volem parlar d'aquesta cosa i llavors. Ha sigut com un mix que ens ha funcionat.

He llençat un avió, ha fet fallir de l'alairar-se i he pensat que era una mica com jo. A vegades sento que trenco tot allò que començo, ja fa por ser algú. I fes-me un bon lloc i pujo jo.

Aquesta també la cantava jo quan anava al cau, a l'esplai, no? Sí, sí. Escolta'm, perquè la gent ubiqui vosaltres, Mireia i Pol, sou dos germans a l'obra, eh?

Sí. A la vida real també perfumem una mica com a germans. Sí, ja ho veig. Ens coneixem des que som petits i ara tenim una companyia junts, és molt fort.

Hem crescut a casa, al costat de casa. També, més amb veïns.

Si sou veïns, us agrada el mateix, teniu una companyia junta. Només fa falta que ens casem. És l'últim que falta, la veritat. És l'últim que falta. Feu de germans i artistes, vull dir, és que clar, ja és això, però tu has dit que no sou vosaltres, que no, que no, i que esteu en un moment important de la vostra carrera artística, i que un dels dos desapareix i es refugia a la casa familiar del Pallars, que això fa molta gràcia, on allà apareix la padrina Dolors, que parla amb els esperits, i aquesta és la part com. És molt tendre, però hi ha moments que fan molt riure. Com ho expliquem als ignorants sense desvelar, sense fer cap espòiler, sense desvelar res important? És una gran pregunta aquesta.

Jo crec que és una mica com una espècie de casa de los espíritus, en el sentit que tenim aquesta figura de la padrina Dolors que fa les omplanes, com tu deies, divertidíssima, que és. Com l'arrel del llegat familiar, no? Ella s'ha quedat allà a la casa familiar, al mas, salvaguardant una mica tots aquests relats de la família, que quan ella ja no hi sigui, doncs potser marxen aquests relats, no? Si no han trobat un altre destinatari. I és una mica una frase que diu la padrina Alcai, el meu personatge, que diu. Les històries són com los virus, no? S'han de traspassar de generació en generació perquè si no s'obliden. I ella té aquest llegat, hem utilitzat aquest misticisme que els esperits li parlen, però en realitat és que a tots ens parlen els esperits, perquè tots tenim històries de la nostra família. Jo ara, de fet, arrel d'aquest espectacle he gravat els meus avis, per quan ja no hi siguin, i de fet un d'ells ja no hi és, i tinc. Les històries del seu poble gravades enregistrades en àudio per salvaguardar perquè quan ja no hi siguin ja no ho sabrem

això li passa a molta gent això fa temps que algú m'ho ha dit que la gent gran se l'hauria de gravar perquè el dia que no hi són. Clar, no recordes res i hi ha moltes de les històries que els han passat a la vida que es perden, no? D'on eren els teus avis? Mira, justament els que havia gravat,

que he tingut la sort de conèixer perquè els altres no, eren de Galícia. De Galícia. I de fet ha sigut com una cosa que fins i tot ens ha ajudat a fer el dol familiarment perquè els escoltàvem. Jo escoltava el meu avi explicar relats de cima de a tant i era molt emocionant.

Que bonic. Escolta'm, al musical hi ha missatges que van, o jo crec, jo crec, si no em corregiu, que van destinats directament als joves que potser el 29 de novembre votaran per primera vegada. Efectivament. Allò d'abans d'anar a votar, mireu d'on venim i què va passar.

Això podem dir-ho així? Absolutament. Nosaltres flipem que al final aquest espectacle va sorgir. Al Pol se li va acudir per primera vegada el 2020 i l'any passat el vam estrenar i va tenir molt bona rebuda i ara estem tornant i cada vegada és una barreja entre que ens fa il·lusió i alhora que ens fa una mica de por. Que és molt actual i que hi ha moltes coses que penses, és que sembla que ho hagin escrit per al moment vital que estem vivint, perquè dius, oh, el feixisme i l'ultradret està tornant i estem tots preocupats per veure què passa, hi ha un virus estrany que està tornant a la gent en fatxa, i penses, realitat o ficció? Perquè clar. Per això dic. Clar, clar. I clar, bueno, si pot servir per ressonar una mica, una cosa que ens han dit molt, que ens ha fet molta il·lusió, és que la gent surt i conversa sobre l'espectacle, i obre debat sobre l'espectacle, i penso, que bé.

I era una cosa que també he de dir que teníem molt clar a nivell de creació, el Jumon, jo i també la Mireia, que volíem que fos una festa. Perquè moltes vegades crec que la història l'hem explicat des d'un punt de vista enfadat. Perquè tenim motius per enfadar-nos, i està bé que ens enfadem, perquè ens reconeixem en aquest enfado, no? I sortim a votar. Però des de l'enfado també és molt complicat canviar les coses. Llavors, vam voler dir, com podríem fer que tota aquesta estracanada i tota aquesta part tendra, com tu deies, de la guerra civil. Es fusioni, i a part, la gent surti amb la vibració altíssima de dir, buah, tinc joia de viure, no? Que és una cosa que molta gent ens ha dit, de dir, és que surto amb ganes de viure, i fas aquesta la intenció, si hem aconseguit això, som molt felices. Make, make, make Catalunya! Pitcherada again! Make.

Gay again. Largs.

És que no us heu deixat res, res de res. Jo crec que no falta res de típic català, no? I de crítica social i de memòria històrica. O sigui, us heu deixat alguna cosa, realment? I de reivindicació de la diferència. Som així i estem orgulloses de ser així.

No sé si ens hem deixat alguna cosa. El que sí que sabem és que és un còctel que ens ha quedat amb molts colors, realment.

Sí, aquest és un dels moments de l'espectacle que ens ha regalat més bons moments, per no dir dels altres. Perquè el Mei Catalunya que hi haguent, que era aquest lema polític de quan el CAI estarà al seu màxim auge d'esplendor i té la idea de fer un partit polític on agafi la diferència de tothom, I ostres, és que les primeres funcions nosaltres també flipàvem molt de la reacció del públic, perquè el públic es torna boig en aquell moment, com comencen a cantar visca i aplaudir i a cridar, és com, és molt guai. És que hi ha moments que has de riure i has d'aplaudir.

Sí, sí. Entre mig de la cançó, que això deu fer ràbia, no?, perquè els que esteu cantant. Fa una mica de ràbia, però vaja. No, no, a nosaltres ens encanta que participin. En aquest format de concert és divertidíssim. Sí, sí. És divertidíssim. Que bé, que bé. Escolta'm, sereu el Versus Glories fins al dia 1 de novembre. 1 de novembre. I després, ja sé que l'any passat es va estrenar, que teniu aquests premis, que a més a més heu estat nominats als Premis Butaca Millor Musical i Millor Composició Musical. Per tu Mireia, i això em sembla que és el 23 de novembre, i que encara pot tenir. Per tant, pregunto, perquè clar, aquest és un programa que s'escolta a tot arreu. Jo pregunto, potser hauríeu d'anar, no sé, a Àger, o hauríeu d'anar, no sé, potser hauríeu d'anar a algun altre lloc, no?

O sigui, res em faria més il·lusió que portar aquest espectacle a Aponent i al Pallars, i per favor, De fet, des d'aquí faig una crida a l'Ajuntament de Trem, per favor, a la Lira, a veure si ens poden programar. Tenim tancada una gira, que estem molt contentes. Ah, sí? Teniu tancada una gira, perfecte. De moment estem tancant algunes dates i tenim la intenció, justament, també, de descentralitzar la Catalunya gay que hem de construir. Clar, clar. Tothom ha de baixar a

Barcelona a veure Segons Què. No, no. És aquest muntatge, no? L'espectacle no passa a Barcelona. Perquè la padrina parla del Pallars, no? Efectivament.

Parla del Pallars, i tu també, en el moment. Sí, jo hi ha un moment que també ens hem assessorat dialectalment, i és veritat que tinc família al Pallars, però per nosaltres era molt important també parlar d'aquest de centralitzar la lluita, no? I de com podem fer que la Catalunya sigui de totes, doncs que passi a tot arreu.

Que la reivindicació també pot venir dels pobles, que si no sembla que tot passi a les grans ciutats. Hi ha molta mobilització als pobles i, de fet, moltes coses que hem aconseguit en aquest país és gràcies a la mobilització de les comarques i dels pobles més petits.

Doncs vinga, a veure si ho aconseguiu. Si ho aconseguiu, m'ho dieu. Home, doncs sí.

Tenim molta esperança. L'esperança és l'últim que es perd. Totalment.

Tanta esperança que heu muntat una companyia pròpia, i això no ho fa tothom, tampoc. També t'hi diré. Aquí hi ha un component de molta esperança. No sou dels que espereu que hi hagi un càsting per presentar-vos, que potser també, sinó que vosaltres us heu currat una companyia pròpia i munteu espectacles, i això jo ja em trec el barret. Moltes gràcies.

És la manera de poder dir coses que potser si et contracten d'una producció externa, al final tu, que és molt guai, però fas d'inter, però et vull dir que I en canvi aquí ens qüestionem de què volem parlar, com ho volem dir i quines problemàtiques socials creiem que hem de posar sobre escena, que creiem que ara és un moment en què políticament. Crec que el teatre és important que també es posicioni en certes coses.

Molt important. Doncs fins a l'1 de novembre al Versus Glòries Teatre, on Rob fugia al sol. Després la gira, la Mireia Morera, el Pol Sanó i les Somplanes, amb aquest esbojarrat i tendre i divertit i tota l'hora petit musical de creació, que és molt bo. Moltíssimes gràcies i molta sort. Gràcies a tu, Marta.

Caiga un pou profund de pena. No vull perdre un altre cop. Com se surt d'aquesta guerra? Vull escapar i parar el temps. Port, tindré sort si esquives la bala. Temps, port,

Pondré a viure en calma. He estat escrivint cartes sense un destinatari, un nom, un somni, una nit i un diari. Que algú apagui els fantasmes del meu cap. De qui és aquesta lletra? Estic condemnat d'un soldat sense retorn. Com sona la vida quan sents que ja no pertanys al món. Aquí deixo les restes del noi que molesta. Ha deixat d'importar-me perquè porto una tempesta a dins.

Un soldat que llevo de matí. La granura que vol sortir. Caic, caic a un punt profund de pena. No vull perdre un altre cop. Com se surt d'aquesta guerra? Vull escapar.

Que m'atrevés. Diu que no l'esperi però no vull més papers d'heròi. Vull donar-li la mà. Aquest cop em quedaré, tampoc tinc lloc on anar. Com podria tornar? Si ara estic transformat, pretenen que desfili com si no hagués passat, abandonat.

Va, que arribem a la recta final d'avui de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. I què passa? Ara ens acaba el programa sempre. Com ens n'anem a dormir cada dia?

El conte per anar a dormir.

Doncs aquesta setmana dediquem els últims minuts del programa als contes inclosos al llibre manual per a dones de fer feines de l'escriptora Lucia Berlín, publicat per l'altra editorial l'any 2015 i traduït per Albert Torrax Casana. I el conte d'avui porta per títol "Amics".

La Loreta va conèixer l'Anna i en Sam el dia que va salvar la vida d'en Sam. L'Anna i en Sam eren grans. Ella tenia 80 anys i ell 89. La Loreta veia l'Anna de tant en tant quan anava a banyar-se a la piscina de la seva veïna, l'Helene. Un dia les va passar saludant el moment en què les dues dones intentaven convèncer l'home que es banyés. Finalment es va ficar a l'aigua i mentre barassajava com els gossos, amb un somriure d'orella a orella, va tenir un atac. Les altres dues dones eren al costat menys fondo i no se'n van adonar. La Loreta va saltar l'aigua amb sabates i tot i el va estirar cap als graons i fora de la piscina. No va caldre que el reaniméssim, però va quedar desorientat i es va endur un bon ensurt. S'havia de prendre uns medicaments per l'epilèpsia i el van ajudar a aixugar-se i a vestir-se. Tots van seure durant una estona fins que van estar segurs que es trobava bé i que podria arribar a peu a casa, a menys d'una travessia de distància. L'Anna i en Sam no feien altra cosa que donar les gràcies a la Loreta per haver salvat la vida d'en Sam i van insistir a convidar-la a dinar l'endemà a casa. Va coincidir que aquells dies ella no treballava. S'havia agafat tres dies de festa sense sou perquè tenia un munt de coses pendents.

Dinar amb ells equivalia a tornar fins a Berkeley, des de la ciutat, i a no enllestir la feina en un dia tal com havia planejat. En aquelles situacions sovint se sentia impotent, situacions en què penses, coi, és el mínim que puc fer, són tan amables. Si no ho fas, et sents culpable, i si ho fas, et sents com una pàmfila. Va deixar enrere el mal humor tan bon punt, va entrar a la casa. Era clara i oberta, com les cases antigues de Mèxic, país on ells havien passat una bona part de la seva vida. L'Anna havia sigut arqueòloga i en Sam, enginyer. Havien treballat junts un dia sí i l'altre també a diversos jaciments. L'habitatge era ple de boniques peces de ceràmica i de fotografies i tenia una biblioteca excepcional. Al pis de baix, al pati del darrere, hi havia un hort gran amb molts arbres fruiters i fruites del bosc. La Loreta no se sabia venir que aquelles dues persones, amb un aspecte tan fràgil que semblaven ocellets, fessin tota aquella feinada. Tots dos feien servir el bastó i caminaven amb molta dificultat. El dinar va consistir en sandvitxos amb formatge fosc, sopa de chatllote i una amanida amb hortalisses de collita pròpia. L'Anna i en Sam van preparar el dinar junts i van parar la taula i van servir el dinar junts. Feia 50 anys que ho feien tots junts, com si fossin bessons,

reiteraven el que l'altre deia o acabaven frases que l'altre havia començat. El dinar va transcorrer en un clima molt agradable mentre ells dos explicaven en estereo algunes de les experiències viscudes quan havien treballat a la piràmide mexicana i en altres excavacions en què havien participat. Aquelles dues persones grans van despertar una gran admiració en la Loreta, així com l'amor compartit que sentien per la música i per la jardineria i el grau de fruïció que tenien l'un amb l'altre. També la van sorprendre el compromís polític tant en l'àmbit local com en el nacional. Participaven en protestes i manifestacions, escrivien a congressistes, a directors de diari i feien trucades. Llegien tres o quatre diaris al dia i a la nit es llegien novel·les o obres històriques l'un a l'altre. Mentre en Sam desperava a la taula amb les mans tremoloses, la Loreta va comentar a l'Anna que era envejable tenir un company amb qui t'avinguis tant durant tota una vida. Sí, va concedir l'Anna, però d'aquí a poc un dels dos ja no hi serà. La Loreta va recordar que aquell comentari molt més tard hi va considerar la possibilitat que potser l'Anna no hagués començat a cultivar una amistat amb ella com una mena de pòlissa d'assegurança en vista el moment en què un dels dos faltés. No, va pensar, tot plegat era més senzill. Tots dos havien estat molt autosuficients,

s'havien bastat l'un a l'altre durant tota la vida, però ara em sembla que començava a estar distret i sovint deia incoherències. Repetia les mateixes històries una vegada i una altra, i encara que l'Anna sempre fos pacient amb ell, la Loreta tenia la impressió que estava contenta de tenir algú altre amb qui parlar. Pels motius que fossin, el cas és que es va trobar cada cop més present en la vida d'en Sam i l'Anna. Ells ja no conduïen. Sovint l'Anna trucava a la Loreta a la feina i li demanava si podia passar a buscar esfagna quan plegués o si podia acompanyar en Sam a l'oculista. A vegades no estaven prou fins que va baixar a la botiga i la Loreta els recollia la compra. Li queien bé tots dos i els admirava, i com que semblava que els agradava molt tenir companyia, s'hi va trobar sopant un cop cada setmana, cada dues, a tot estirar. Algunes vegades els havia convidat a sopar a casa seva, però hi havia tants graons i tots dos havien arribat tan esgotats que va decidir no demanar-los-ho més. El que feia llavors era portar peix o pollastre o un plat de pasta a casa d'ells. L'Anna i en Sam preparaven una amanida i per postres servien fruites del bosc del seu hort.

Havent sopat, bevent una infusió de menta o té jamaicà, seien al voltant de la taula i ensam explicava històries. Sobre aquella vegada que l'Anna havia contret la polio en una excavació a les entranyes de la selva del Yucatán i que l'havien portada a un hospital i que tothom havia estat molt apample. Moltes històries sobre la casa que havien construït a Xalapa i a la dona de l'alcalde aquella vegada que s'havia trencat la cama quan s'escapolia per una finestra per no veure una visita. Les històries d'en Sam sempre començaven dient, això em recorda aquella vegada que. La Loreta es va anar assabentant de mica en mica dels detalls de la seva vida. El festeig a Atamalpa és l'idili a Nova York, quan eren comunistes, vivint en pecat, no s'havien casat mai i encara se n'orgullien d'aquell acte d'inconformisme. Tenien dos fills. Tots dos vivien en ciutats llunyanes. Hi havia història sobre el ranxo a prop de Vicsur, quan els nens eren petits. Quan una història s'acabava, la Loreta deia "Em sap molt de greu marxar, però demà m'he de llevar molt d'hora per anar a treballar". I llavors sovint se n'anava. Però normalment en Sam deia "Només deixem que t'expliqui el que li va passar al gramòfom de Manovella".

I al cap d'unes hores, exhausta, conduïa cap a casa a Auckland pensant entre si que no podia continuar fent allò o que hi continuaria anant però fixant una hora màxima. No era que fossin avorrits o poc interessants, ben al contrari. La parella havia viscut una vida rica i plena i eren persones compromeses i lúcides. Estaven molt interessats en el món i també en el seu passat. S'ho passaven tan bé, completant els comentaris de l'altre o discutint sobre dates o detalls, que a la Loreta no es veia amb cor d'interrompre'ls i marxar. I ella també se sentia bé en anti perquè tots dos s'alegraven molt de veure-la. Tot i així, algunes vegades no li venia gens de gust anar-hi, sobretot quan estava massa cansada o quan tenia coses a fer. Al final, els va dir que no es podia quedar fins tan tard, que llavors l'endemà al matí li costava molt llevar-se. Vine el diumenge, va proposar l'Anna, farem un esmorzar-dinà.

Quan feia bon temps menjaven en una taula al porxo, envoltat de flors i plantes. Centenars d'ocells arribaven fins a les menjadores que hi havia al costat. Quan feia fred, menjaven a dins, vora una estufa de ferro colat. En Sam l'espavilava amb llenya que ell mateix havia tallat. Menjaven gofres o la truita especial d'en Sam, i a vegades la Loreta portava bagels i salmó fumat. Passaven les hores i passava el dia mentre en Sam explicava les històries i l'Anna les hi esmenava i introduïa comentaris, a vegades sota el sol del porxo o vora l'escalfor del foc, costava no avaltir-se. Havien construït la casa de Mèxic amb blocs de formigó, però les vigues, els taulells i els armaris eren de fusta de cedra. En primer lloc, havien fet l'habitació més gran, la cuina i la sala d'estar, havien plantat arbres per descomptat, fins i tot abans d'haver començat a aixecar la casa, bananers i pruneres i xicrandes. L'any següent, hi havien integrat un dormitori i, al cap d'uns quants anys, un altre dormitori i un estudi per l'Anna. Els llits, els bancs de fuster i les taules també eren de fusta de cedra. Arribaven a la seva caseta després d'haver treballat al camp, en un altre estat de Mèxic. La casa sempre era freda i feia olor de cedra, com un enorme begul de la mateixa fusta. L'Anna va tenir una pneumònia i la van haver d'ingressar a l'hospital. Delicada com estava,

només podia pensar en el Sam, en com se'n sortiria sense ella. La Loreta li va prometre que el passaria a veure abans d'anar a la feina i que s'encarregaria que es prengués la medicació i que esmorzés i que quan tornés de treballar li faria el sopar i l'acompanyaria a l'hospital perquè la veiés. La part més dolenta era que en Sam no parlava. Seia tremolós al caire del llit mentre la Loreta l'ajudava a vestir-se. Es prenia les pastilles i es bevia el suc de pinya d'una manera mecànica i després d'esmorzar s'aixugava meticulosament la barbeta. Al vespre, quan arribava la Loreta, ell ja l'esperava plantat al pòrxum. Primer de tot volia anar a veure l'Anna i després ja soparia. Quan arribaven a l'hospital, l'Anna ja era lívida i les trenes llargues i blanques li penjaven com les d'una nena. Tenia una via intravenosa, un catèter i oxigen. No parlava, però somreia i agafava la mà d'en Sam mentre ell li explicava que havia rentat molta roba, havia regat les tomaqueres, havia posat adob a les mongeteres, havia rentat els plats i havia fet llimonada. Ell li parlava constantment, deselenat, relatant-li el que havia fet a cada hora del dia. Quan se n'anaven, la Loreta l'havia d'agafar ben fort perquè flaquejava i avançava a batzegades. Quan tornaven a casa amb el cotxe, plorava. Estava molt amoïnat. Però l'Anna va tornar a casa i es trobava bé,

tot i que se'ls havia acumulat molta feina al jardí. Aquell diumenge, després de l'esmorzar-dinar, la Loreta els va ajudar a desbrossar i a podar les moreres. La Loreta estava capficada. I si l'Anna agafava alguna malaltia greu? Què en trauria ella d'aquella amistat? El grau de dependència que tenien l'un de l'altre, la seva vulnerabilitat, tot allò l'afligia i la conmovia. Eren pensaments que li passaven pel cap mentre feinejava, però també era agradable. La terra negra i fresca, el sol a l'esquena, i en Sam explicant històries mentre desbrossava la renglera contigua. El següent diumenge, que la Loreta va anar a casa d'ells, va arribar tard. S'havia llevat d'hora i havia hagut de fer moltes coses. La veritat és que volia quedar-se a casa, però no es veia amb cor de trucar-los per dir-los que no hi anava. Com que la porta principal, com sempre, estava tancada amb balda, va anar cap al jardí per pujar per l'escala del darrere. Va entrar a l'hort per donar-hi un cop d'ull. Hi havia una exuberància de tomaqueres, carbaceres, tiravecs, abelles atordides. L'Anna i en Sam eren a la terrassa de dalt. La intenció de la Loreta era cridar-los, però estaven immersos en una conversa molt animada. No ha arribat mai tard. Potser no vindrà. O i tant que vindrà. Aquests matins són molt importants per ella. Pobrissona, està tan sola. Ens necessita. Som l'única família que té.

I a fer que les meves històries li encanten. Òndia, no se m'acudeix cap per explicar-li avui. Ja se te n'acudirà alguna. Hola, va cridar la Loreta. Que hi ha algú? Aquelles històries, no? Tu et penses una cosa i acaba sent completament una altra, no? Et penses que ells et necessiten a tu i ells es pensen que és ella la que els necessita amb ells. En fi, arribem al final del dia per nosaltres. Al final de la nit dels ignorants us deixem amb les notícies de les dues i nosaltres tornem a ser aquí demà, últim dia de la setmana, amb més preguntes, amb més respostes i amb més converses boniques i serenes. Que descanseu. Bona nit. Fins demà.