La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 23/10/2026

Bona nit, us informa Àlex Bosch. Els Mossos d'Esquadra tenen detectades a Catalunya 34 bandes juvenils actives amb un miler de joves, la meitat dels quals hi tindrien una relació estreta. La mitjana d'edat dels membres és de 20 anys, són violents i es dediquen als robatoris i al tráfico de drogas. Els grups de bandes llatines que s'havien erradicat a principis dels 2000 ara rebroten i la policia té un pla per identificar-los i aturar la seva expansió. Sílvia Catà és comissària en cap dels Mossos.

Han detectat aproximadament 34 grups juvenils organitzats a tota Catalunya, 7 dels quals tenen el 80% dels fets o dels incidents que passen amb aquests grups juvenils. Es tracta de persones molt joves, algunes menors d'edat, que el que fan és cometre fets delictius, especialment amb armes blanques, també algunes vegades amb armes de foc, i que generen molta inseguretat a les persones que fan vida a Catalunya.

Cons de la policia catalana atribueixen a les bandes juvenils 3 morts en els últims 3 anys. Repassem ara altres informacions en format més breu. L'exconseller Lluís Puig culmina el retorn de l'exili ocupant el seu escó al Parlament 9 anys després. El dirigent s'ha adreçat a un hemicicle sense Salvador Illa per condemnar la repressió de l'1 d'octubre. Puig i el president Pro s'han vist abans en una trobada que havia de ser en principi confidencial. Toni Comín també ja pot fer d'eurodiputat després de catar a Madrid la Constitució espanyola. L'exconseller ha fet el jurament prometent de fidelitat el mandat de l'1 d'octubre. Comín, però, manté que el retorn de l'exili serà diumenge, quan tornarà a Catalunya travessant a peu la frontera. La sessió de l'RAU de Rodalies és irrevocable, segons el ministre Òscar Puente, el titular de Transports i el president Salvador Illa han reformat el compromís pel traspàs de Rodalies, tot i la convocatòria d'eleccions generals del 29-N.

Hi ha un marc de convocatòria electoral que vostès coneixen, però els compromisos són els mateixos i, per tant, tot el programa de treball que teníem en aquest sentit segueix els seus passos previstos i el compromís naturalment que es manté i la feina i els calendaris de treball no es veuen alterats.

El Teatre Goya estrena el clàssic d'Arthur Miller, Panorama des del pont, que retrata una comunitat d'immigrants al Brooklyn dels anys 50. El muntatge està protagonitzat per David Selvas i Laura Gonejero i el dirigeix Sílvia Armón.

Pilar Mouró. Coordinadora d'investigació de l'Observatori de la Profòbia de la Universitat Ramon Llull, assenyala també que el 70% dels encastats es desvinculen completament de la pobresa.

Qui és el responsable de la pobresa? El govern, les entitats, però això no va amb mi. Això ens fa també pensar la manca també de responsabilitat social que hi ha al darrere i de com poc ens sentim comunitat perquè tingui aquesta percepció que això no va amb mi.

L'objectiu de l'Observatori és repetir l'enquesta cada any per veure quina és la tendència i poder determinar si aquestes actituds entre els joves són fruit de l'edat o es mantenen amb els anys.

Esports. A l'Euroliga de bàsquet, victòria del Barça a la pista del Milà, 81 a 89. El Barça sumarà 4 victòries i 3 derrotes. A l'Eurocup femenina, derrota de l'Uni Girona, 82 a 73, a la pista del Montana Bulgar. A la Champions d'Embol, el Barça ha guanyat contra el Montpellier 40-34. Els lòranes ja estaven classificats per a la fase principal. I a la Lliga, Sobal empata el Granollers contra el Conca 36-36. Era un partit pendent de la jornada número 4. Quan falten tres dies pel clàssic Barça-Madrid-Diomenge al Camp Nou, Enric Massip, assessor del president Joan Laporta, creu que el Real Madrid ha traspassat totes les línies vermelles amb la seva actitud. A primera, aquest divendres, arrenca la desena jornada amb l'Alavés-Màlaga. A l'Europa League, jugats aquest dijous, Celtic de Glasgow 1, Celta 2. Ilir Estrón, de Noruega, 0, Reial Societat, 6. A la Conference League, Getafe, 2, Lugano, 5. I Inter, Escaldas, 1. Universitatet, Creiova, 3.

Fins aquí, les notícies.

Tenim totes les claus. Podem obrir totes les portes. Barça Reservat. Laia Tudel accedeix a totes les informacions inèdites del Barça per explicar-vos fets desconeguts, informacions i secrets del club.

Estrenem tercera temporada i atenció, perquè estrenem local del Barça Reservat. Barça Reservat,

el podcast dels secrets del Barça. Cada dijous, un nou capítol a l'app i al web de Cat Ràdio. I també disponible a la plataforma 3Cat. La Tarda de Catalunya Ràdio, amb Francesc Garriga.

Serem l'altaveu de la societat per acorralar el Francesc Garriga. Anem a la sintonia, vamos. Digues el nom d'un periodista català en actiu que et faci vergonya aliena. Però com em preguntes això? Et sents un segon pla que ni fa olor a la competència? Escolta una cosa. Trump o Bernat Soler? Puyal o Putin? Escolta, què vols, que se me'n fa de tothom aquí. Si demà et fessis ric, seguiries en el programa? Què és el pitjor que has fet a la teva vida? Home, però què és aquesta pregunta? Aviam-ho. Home, però a què nens si no a la ràdio?

Mira-ho. La tarda de Catalunya Ràdio, on el xèrif Garriga esquiva tots els duels. La nit

dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i 7 minuts, va que tornem a ser aquí, a la segona hora de la nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio, el 93207474, a punt per rebre encara més preguntes, o més respostes, o més reflexions, el que vulgueu, perquè és l'última hora d'Ignorants d'aquesta setmana, la setmana que ve ja serà nova, per tant, qualsevol cosa que vulgueu explicar, teniu de marxa fins a les dues de la matinada. Mentre no us animeu a trucar al 93207474, acabem d'escoltar i de llegir alguns dels missatges que ens heu deixat al WhatsApp, el 667-220-148. Per exemple, la Maria Carmen, des de Lleida, ens ha deixat aquest missatge al WhatsApp. Que és una crida que hem fet aquesta setmana, diu, he sentit la proposta de la pietat d'ull de cona i m'hi he sentit reflectida, ens diu la Maria Carmen. El meu marit i jo vivim a Lleida, però tenim una filla, el Gendra, que és alemany, i dos nets que viuen a Heidelberg, Heidelberg, ja ho diré bé, Alemanya. Els nens tenen 7 i 5 anys i són de parla alemanyo-catalans, perquè la meva filla els parla només en català des que van néixer. Ells venen 3 cops l'any a Lleida i nosaltres hi anem 4 cops l'any, de manera que la distància no impedeix el contacte més d'un mes. Malgrat que cada dia parlo amb la meva filla una estoneta per telèfon, això no fa que l'enyorança no existeixi. Diu justament la Maria Carmen, aquests dies estem a Heidelberg, des d'on escolto el programa cada matí. Doncs mira, bon dia, Maria Carmen, quan l'escoltis. Diu, ahir vaig comentar a la meva filla i al meu gendre aquesta proposta i els va semblar bé. No sé com ho podrem fer, però per nosaltres seria una experiència interessant. Diu, ja em direu, si a vosaltres també us ho sembla, sempre que puc us escolto allà on sigui i us vull felicitar perquè és un programa molt amè. Doncs mira, la nostra crida a buscar avis, àvies, nets i netes que visquin a molta distància per preparar un programa especial de cara que gravaríem l'última setmana de novembre. Prometríem el pont per entendre'ns de la Puríssima una d'aquelles nits està agafant forma perquè tenim algunes propostes per tant prenem bona nota Maria Carmen i ens posarem en contacte amb vosaltres així que tinguem el programa definit però vull dir que la gent que hi vulgui participar estem oberts evidentment només faltaria així que moltes gràcies va que s'ha animat a trucar en Josep des de Claravalls bona nit Josep tu diràs Josep com estàs? Bé, bé, aquí acabant la setmana ja. Molt bé. Bueno, jo voldria parlar dels toreros. Voldries parlar dels toreros? Com és això? Tinc una pregunta perquè

m'agradi si algú me la conteste. Vinga. Per què els toreros els diuen maestros?

Per què els diuen maestros, eh?

Del toreo, ¿no?

Per què els diuen maestros? Suposo que deu tenir alguna. No sé si algú sap explicar-ho, però és bona. Per què els diuen maestros i no maltractadors? És bona, Josep. I llavors, també,

per què t'hi talles les orelles? Ostres, sí. Pot seguir millor que t'hi tallessin les orelles.

Doncs no, els tallen els toros, que pobres ja no poden dir res. Sí, sí. A veure si algun. Com, com? M'ho puc imaginar.

No ho sé, però m'ho puc imaginar, sí, sí. Que es van dessagnant. Sí, sí.

Aquella bèstia no em va dir ja, ni un segon. Que bonic, no?

Això un gatet, eh, dius? Un gat, sí. Un gatet que va 9 kilos. I mentre vas estar malament, ell no es va moure d'allà? Va ser una costadeta, va demanar un tio, que li va dir, vés a menjar.

I mira, ahí, fins que no em va a aixecar, doncs va, va a menjar. I van passar dos, tres dies, dius?

Tota la raó, tota la raó, Josep. Molt bé, Josep, moltes gràcies, com sempre. Bona nit. Gràcies, igualment. Adéu. La Núria, des del barri de Gràcia, bona nit. Hola, bona nit.

Mira, jo, quan us he posat, he sentit el tros final d'aquesta inundant que trucava des de Verden, des de Noruega. I, bueno, m'he quedat molt contenta. Perquè, bueno, ha dit que estaven encantats, que vivien allà, que la gent amable, que no. Aviam, per part de l'Estat, diguem, no en tinc cap dubte. Jo tinc uns amics que viuen a Dinamarca i no són europeus, són refugiats coandesos, i no han tingut cap problema, aviam, de racisme, una mica sí, però, a part d'això, el reste, o sigui, a nivell estatal, cap problema. Però m'he quedat dient que us pensava explicar la meva experiència quan encara no eren rics perquè no havien trobat petroli i perquè no tenien un allau de vaixells que van pels fjords i que van a les illes Lofoten concretament és l'any 78 que jo hi vaig anar i que fa uns quants anys. I vam anar amb cotxe, vam pujar per Alemanya, vam pujar, vam agafar al costat d'Hamburg, a Casemünde hi havia el Finjet, que era en aquella època el ferri més gran del món, que era Finet, i d'allà a Helsinki, i llavors vam pujar a tot Finlàndia, Vam entrar a Noruega, vam anar a Cap Nord.

Recordo que a Cap Nord aquella bola del món que hi ha, suposo que encara hi és, però érem potser tres o quatre. Bé, no érem gaire. Jo conec gent que hi ha anat i es veu que allò està com la Rambla. Clar, està a fer cues, no? Bé, dic que es veu perquè jo no hi he tornat mai més. I llavors vam anar baixant. Aviam, tant a Finlàndia com a Noruega com a Suècia es pot fer càmping lliure. O sigui, està permès sempre i quan tu deixis tot net. No tens un guàrdia civil ni un policia ni ningú al costat, però està impecable. I penso que els que no respecten no hi hauríem d'anar. Espero que no n'hi vagin gaires. Nosaltres no vam tenir absolutament cap problema, ens banyàvem, vull dir, cap problema, fins que vam arribar a les illes Lofoten, que les vam anar baixant. O sigui, a dalt de tot hi ha les Vesterålen i després hi ha les Lofoten. A les Lofoten hi havia ferris, ara hi sé que hi ha ponts entre algunes illes, I, bueno, havíem de posar el cotxe, posar i anar fent, no? Fins que vam arribar a l'última, que es diu Reine, me'n recordo, és que ho tinc molt gravat. I allà hi havia potser una dotzena o una quinzena de casetes, amb una hi havia una bandera, i ens anívem a anar de camp. Vam trucar, ens va sortir una noia molt amable, allò era correcte.

I llavors nosaltres li vam preguntar, aviam, per portar el cotxe cap a la costa noruega, que el primer lloc era Boda, si sabia, i molt amablement ens va dir que havíem d'anar a una altra caseta, i que allà era com una espècie de bar, i que allà ens dirien, ens adreçarien. Vam anar allà, vam preguntar just això, I vam dir-los que, bueno, que el cotxe, llavors ens va adreçar a una altra caseta. Ai, mare. Bueno, però això no va ser el problema, eh? I en una altra caseta hi havia una noia que era la que feia càrrec de veure en el vaixell, que era un vaixell de fusta, eh? Molt petit. Només podia portar dos cotxes a la bodega. Ai. I t'entraven al cotxe amb una grua fent tintines i te'l baixaven a baix, o sigui, la bodega era a baix. Sí, sí, sí. I t'atacaven a una tàpia de fusta i et feien passar el cotxe que el meu company i jo estàvem acollonits. El plaça. Perquè no és que el cotxe fos gran cosa, era nou. Bueno, l'havíem comprat feia un parell d'anys. Era un dian. O sigui, un Citroën, dos cavalls. Però bueno, era nou i pensàvem, bueno, això cap problema. I llavors, una anècdota, quan ha dit que allà els faltava el sol i que van bojos buscant-lo, això era a l'estiu, feia bon temps, i.

I aquesta noia va trucar per ràdio en el vaixell, va preguntar per nosaltres, no hi havia problema, pel cotxe, perquè només hi cabien dos, doncs en cas que hagués anat amb dos, ja no podíem anar en aquell viatge, l'hauríem hagut d'esperar. Només n'hi anava un, cap problema. Ens va demanar el passaport, cap problema. I darrere d'ella tenia uns pòsters de les Isles Canàries. Amb un sol que es patagava. Clar, clar, clar. El contrast, el contrast, sí. Dius, bueno, normal, no? Ella està aquí fent lo del vaixell aquest que va d'aquí a allà i té això que li anima el dia, tot i que feia molt bon temps perquè era l'estiu, clar. I ens va preguntar, quan ja havíem fet tot, ens va preguntar, al veure el passaport, espanyols, home, espanyols de més amunt, no de l'escanària, però és igual, si era veritat que durant tot l'any hi havia sol. Pobra dona, pobra dona. No, era una noia jove, eh? No, pobra noia, doncs. Sí, i el meu company, jo, ens vam quedar muts, perquè no ho havíem pensat mai. Clar, clar. I ens vam quedar així, allò dient, aviam. Torna a repetir la pregunta, no? No, sí, sí, ho vam entendre, però et quedes molt sobtat, perquè tu no t'ho preguntes mai. No, esclar que no, esclar que no. I llavors, al final, li vam dir que sí. Menys quan estava núvol i plovia.

Però que normalment hi havia sol. Si no es castigués núvol i plogués. I llavors ens en vam tornar cap al lloc aquell del bar. Era una casa. Tot això era en casa. Ara no ho sé, perquè, esclar, passen allà els vaixells aquests que els porten com a ramats, jo crec que deuen haver fet alguna altra cosa. Llavors en tornem allà, ens rasquem la butxaca amb una cervesa, que era molt car l'alcohol, bueno, tots els països escandinavos. Sí, sí, sí. I llavors es va començar a posar núvol i va començar a ruinejar. Bueno. I ens vam quedar dient, hòstia, ara haurem de plantar la tenda, dèiem una tenda, una canadenca petita, però clar, demà al matí l'haurem de plegar la. Mollada, clar. Mollada, vull dir, no sé. I llavors li vam dir, no?, li vam dir, escolta, era una parella jove, escolta, amb ell, escolta, sabries d'algun lloc que ens volguessin, bueno, que ens deixessin dormir pagant,

Clar, per no posar la tenda i poder marxar l'endemà sense tenir-la mullada.

Sí, sense tenir-la mullada. O fer bivac, moltes vegades fem bivac, no plantàvem ni la tenda. I què us van dir? Se'ns queda mirant i ens demana el passaport. Això ha segut a la taula amb nosaltres, o sigui, molt freni, però obriam. I es mira el passaport, Se'ns queda mirant i ens diu que pels espanyols no té lloc. Ah, més clar, més clar no pot ser. L'hem recordat sempre, però no va acabar aquí la cosa. Nosaltres amb la cervesa acabàvem anant cagant-nos amb tot i més, perquè saps allò que dius, si ho sé, si lo sé no vengo. Sí, sí. Bueno, si no sé, no torno. Per pagar-te una birra, vull dir, que no calia. Llavors, entre ells dos, érem els únics, no hi havia ningú més, vull dir, no tenien afluència. Entre ells dos, una discussió. De si sí o si no, suposo, no? Bueno, no ho sé, perquè no. No ho entenien, clar, clar. Però hi havia discussió. I vam pensar, bueno, ara, aviam si se'n va la parella a la merda, com a mínim, confiem, si ho hem lograt ja estarà bé, no? Al cap d'un rato el tio torna i ens diu que, bueno, que si volem ens ensenyarà uns llocs, aviam si volem estar-hi. I el Joan em diu, mira, jo la llevo la merda. No, no me'n refio, no me'n refio. No vull saber, i li vaig dir, home, no. Com a mínim, a veure,

hi ha el tio aquest, o sigui, jo amb això soc diferent, no? I, bueno, res, ens acabem la birra, anem amb ell, i llavors tenen, que no sé si ara ho tenen, vull dir, no ho fem, tenen unes cases sobre el mar, que no són cases, com una espècie de. Diguem-ne de. Sí, de cases sobre pilotis. Sí, cases flotants, sí, sí, sí. De cases sobre pilotis, sobre el mar, al costat de la costa. I us porten allà. Estaven totes tancades, en principi, totes tancades, i ens porten monedelles. I ens porta amb una vella, i la sorpresa és que quan obre, perquè a més a més aquest tio tenia clau, i amb això em va deixar perplexa, a dins eren dues lliteres de fusta en una banda i dues lliteres a l'altra, al mig, quasi que no hi havia espai, Tenien allà una instal·lació feta amb cordills. Una parella d'africans que m'imagino que estaven treballant allà com a pescadors. I era a l'estiu, i evidentment a l'estiu no pesquen, pesquen a l'hivern. Però s'havien quedat. Llavors, com que ells ocupaven només dues literes. Ah, us van donar les altres dues. Ens donava les altres dues. I us vau quedar o no us vau quedar al final? Jo no tinc problemes per dormir on sigui i amb qui sigui. Perquè ho he fet. Perquè he viatjat, i després quan ens vam

separar amb el meu company, he continuat viatjant per tot el món, des de l'Àfrica fins al sud-est asiàtic, i m'hi vaig passar un any, i vaig dormir en llocs que, vaja, vull dir. Núria, que portem molta estona m'estan dient ara, eh? No tinc problemes. Resumeix, resumeix. A més a més, ens cobra un nou, el tio. Ja, ja, ja, ja. I li vam dir que no. No, no, que no, però és que ni gràcies, li vam dir.

I cap a la tenda. Déu-n'hi-do, Núria, et deixem aquí perquè tinc una altra persona esperant i fa molta estona

que estem parlant. No sembla, però fa molta estona. M'alegro que s'hagin arreglat una mica. Una miqueta, sí,

veig que sí, amb els anys. Moltes gràcies per compartir-ho, Núria. Adéu. Adéu, bona nit. La Paquita, des de Premià de Mar, disculpa, bona nit.

Hola Marta, mira, només era dos, curt, lo del ninjo d'aquest senyor, li puc dir, perquè jo l'any passat vaig renunciar a un ninjo que tenia a Barcelona, i quan vaig anar allà, I jo no vaig arribar als cinquanta anys, feia uns vint-i-quatre o vint-i-cinc. I quan jo vaig estar a Sancho de Ávila, que és on tenia d'anar a fer tots els documents, vaig preguntar així, ja m'ho imaginava, però el senyor que em va atendre, no, no, no, no. Diu, dic, o sigui que quan jo vaig comprar el ninjo, dic, ho he de pagar, encara eren pessetes, faltava un any per l'euro, i vaig pagar quasi bé 85.000 pessetes. Déu-n'hi-do. O sigui que aquests monopolis són estafes davant de la llei, però bueno, és així com funciona aquí. Si vols renunciar has de pagar. Només volia també aclarir-ho perquè ja et dic, el novembre farà un any que vaig fer tot això i res més. Només volia almenys que sàpiguen que res de res.

No es pot vendre. Molt bé, Paquita, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies, Marta. A vostè, bona nit. Adeu-siau. I encara ens queda un missatge que abans tinc la Sílvia Cometa aquí que ens vol explicar a veure què podem veure aquest cap de setmana, però hi ha una persona que ens ha deixat un missatge al WhatsApp del programa sobre un festival d'arts firaires que es fa aquest cap de setmana, crec que es diu Paisatge o Passatge Insòlit. És la Rita Baliarda que ens ha deixat aquest missatge.

No, aquest no és el missatge. Ara sí que sentirem a la Rita, que ens ha deixat aquest missatge sobre aquest festival que crec que se celebra aquest cap de setmana, per això. Calla, que no el tenim. Doncs no passa res, no passa res. El busquem després. El busquem després. El tenim? Sí, ara sí, el podem sentir.

La Rita ens diu això. Aquest cap de setmana, 24 i 25 d'octubre, us convidem al Passatge Insòlit, al Festival de les Arts del Firairo, a Santa Coloma de Gramenet. Aquí podrem entrar a carpes, caravanes, veure andròmines, fenòmens, màgia, escoltar xarlatans i moltes més coses que podreu descobrir si passegeu pel Passatge Insòlit.

Us hi esperem. Doncs moltes gràcies, Ara. D'aquí a dos minuts arribarem a dos quarts de dues de la matinada. Demana pas, un capítol i a dormir.

Com cada divendres, la nostra prescriptora de sèries de capçalera, la Sílvia Comet, ens recomana un parell de ficcions per passar una bona estona. Bona nit, Sílvia. Què tal, Marta? Bona nit. A veure, Sílvia, la setmana passada ens vas portar sèries per anar a dormir amb un somriure als llavis. Avui, de què aniran?

Avui potser somriurem una miqueta menys. Ens fixem en intrigues de Palau. El diccionari de la llengua catalana d'intriga en diu, el maneig per aconseguir un propòsit fet amb astúcia i amagadament. Doncs això, sèries amb una base històrica real en què el poder, la influència o la supervivència s'aconsegueixen, com a mínim en part, a base de tripijocs o astúcia. Comencem amb la reina serp.

Mi historia comienza cuando era joven.

Mi historia comienza cuando era joven. Estaba sola en el mundo.

Tu casamiento ha sido arreglado.

Francia acepta a Catherine de Medici en casamiento con Henry, duque de Orléans.

Entonces algo terrible ocurrió.

Doncs mira, el títol ja ho diu gairebé tot. Sí, sí, el títol ja dona alguna pista. Ens n'anem a França al segle XVI. La veritat és que he de confessar que un cop vaig començar la sèrie vaig haver de posar la pausa per fer recerca una mica de l'etapa històrica, perquè estava despistadíssima. És la França de l'època del Renaixement, durant el regnat dels Balois. I, mare meva, quina etapa més convulsa de lluites dinàstiques. La sèrie arrenca quan la protagonista, Caterina de Medici, una jove florentina, arriba a la cor francesa per casar-se amb un dels fills del rei. Els objectius són polítics, evidentment, anexions territorials i totes aquestes coses. I el matrimoni no serà precisament de conte de fades. El futur marit de la Caterina, l'Enric, d'entrada sembla un jove sensible i disposat a tenir una convivència plàcida dins de la placidesa d'aquelles èpoques. Però resulta que està enamorat d'una dona de la cort bastant més gran que ell i que a sobre és cosina de la Caterina. Tenir descendència serà l'única cosa que garanteixi la seva supervivència a la cort. I si no té fills en un termini determinat de temps, serà expulsada del palau i del país, també. Però clar, hem de pensar que ser mare no és precisament fàcil quan el marit no comparteix el llit amb ella, sinó amb la seva cosina. Així les intrigues giren al voltant de la Caterina i la cosina? Sí, però si només fos això,

hem de pensar que la Caterina és una jove estrangera i molts la menyspreen. Entre ells una família que aspira al tron, ens sonarà molt, els Borbons, i a més a més hi ha una minoria religiosa que també vol tenir poder polític, que són els protestants. Total, que els llinatges familiars, la fe i l'ambició política aquí es barregen. I al centre de tot aquest merder hi ha la Caterina. És molt jove, però té l'habilitat d'anticipar-se a les amenaces i això serà el que garantirà que els vagi trempejant. I la cosina, tal com dius, sí que serà qui li posarà les coses especialment difícils ja a nivell personal. És una estratèga de manual i aprofita la seva relació amb l'Enric per embolicar encara més la troca. I a més a més té molt mala llet. Però a mesura que avancen els capítols, veiem la transformació de la Caterina, que també és més llesta que la gana, i que al final va ser una de les queens més poderoses i temudes d'Europa. Mare meva, Déu n'hi do, el guirigall. Efectivament, un merda de calample, però està molt ben detallat. Qui ho explica tot és la Caterina, ja més madura, a una de les seves serventes. La interpreta la gran actriu Samantha Morton, a qui hem vist recentment a l'Odissea i que ha estat nominada als Oscars un parell de vegades almenys. És menys a la pantalla. El personatge de la Caterina va donant pas a flashbacks

sobre les intrigues de Palau, i tant ella com la seva versió més jove a carreg de l'actriu Liv Hill, que reconeixereu de seguida si heu vist Miss Austen, s'aderecen directament a l'espectador, trenquen la quarta paret, per explicar els seus pensaments. A la segona temporada, a més a més, s'incorpora al repartiment una altra gran actriu, Minnie Driver, coneguda sobretot pel seu paper a l'indomable Will Hunting, i que aquí fa de la reina Elisabet I d'Anglaterra, una altra reina que també té una història recargolada, no el que ve després. La reina serp no és un retrat històric convencional, ni de la Caterina ni de la cort. Fa servir un llenguatge més contemporani, hi ha molt de cinisme i fins i tot algun punt d'humor negre, i la banda sonora no correspon a l'època, és una banda sonora canyera, començant per la música que introdueix els capítols. La història enganxa moltíssim, l'ambientació és fantàstica, és boníssima, i les estratègies per aconseguir el poder són molt elaborades, recordem que estan basades en fets reals. És una sèrie que agradarà als fans de les sèries històriques, als fans dels biòpics o, simplement, als fans de les ficcions sobre pactes foscos i estratègies. Aquesta ho té tot. La reina serp té dues temporades que podeu trobar filmin' amb subtítols en català. I a quin palau ens porta la segona sèrie? Ara marxem fins a la Rússia Imperial del segle XVIII i la protagonista també es diu, curiosament, Caterina.

Aquesta es va conèixer com Caterina la Gran. I la sèrie es titula, justament, The Great.

No, no parles, amor. Oh, por supuesto.

Aquesta és una interpretació encara més lliure, concretament de l'ascens de Caterina Lagrán. De fet, la introducció de la sèrie ja ens avisa una història ocasionalment real. És una comèdia negra amb molta sátira política i que també barreja el drama històric. Aquesta Caterina és una jove princesa austríaca, intel·ligent, idealista i que està fascinada per les idees de la il·lustració. És una princesa moderna que arriba a un acord molt arcaica per casar-se amb l'emperador Pere III. Ben aviat descobreix que és un jove excèntric, capritxós i que la corte està dominada per la corrupció i les intrigues. I tot això ens ho mostra a través de moments bastant absurds. Pere III es passa el dia de festa, és despòtic, groller i fins i tot cruel. Però és que Pere III és sobretot curt de gambals. Com la Caterina de la reina Serp, està clar que no pot esperar que el matrimoni sigui una història d'amor. Així que aquesta emperadriu, que sap que és bastant més intel·ligent que el seu marit i la resta de polítics que ronden pel palau, es marca com a objectiu obtenir el poder i transformar el sistema patriarcal o directament reformar tot l'imperi. Sí, esclar, però ho aconsegueix o què? Doncs sí, tant a la ficció com a la realitat. A nivell històric es considera que Caterina II de Rússia, Caterina la Gran, va convertir l'imperi en una de les grans potències europees de l'època.

I la gràcia de la sèrie és com arriba fins aquí. Capítol a capítol veiem com es va envoltant d'aliats. La seva donzella, que té una llengua esmoladíssima i li fa d'assessora, i també el seu amant, que per cert és un regal del propi marit, ja us hem dit abans que és cur de gambals. Li diu, té, un amant perquè et distreguis. Doncs mira, no només li serveix de distracció, perquè entre tots planegen un cop d'estat. Aquesta sèrie té escenes divertidíssimes i molt passades de rosca. Hi ha un gag recurrent a l'acord, criden per celebrar-ho tot, i sovint és després de beure un xarrup de vodka. La Caterina, que es vol adaptar a l'entorn, doncs comença a fer servir aquesta expressió, però no acostuma a triar mai ni el lloc ni el moment adequats. I algunes escenes de llit, que n'hi ha bastantes, també acaben sent molt absurdes. I el repartiment, què tal, Sílvia? Molt bé, fantàstic. El paper de la Caterina l'assumeix Elle Fanning, és una actriu, tot el que fa opeta, amargo, tiene problemas de dinero, a valor sentimental, aquí està realment brillant i sobretot divertidíssima. I també fa un dels seus millors papers, Nicholas Hall, en la pell del sociòpata, a menys en la ficció, Pere III. A ell l'han vist en el paper de l'antagonista de l'últim Superman, per exemple. Els secundaris que els envolten també són molt bons,

fent el paper d'assessors, fent la rosca a l'un i a l'altre. I tot plegat surt de la imaginació de l'australiat Tony McNamara, que es basa en una obra de teatre que va escriure ell mateix. És un creador que s'ha fet més conegut del que ja era arran de les seves col·laboracions amb Yorgos Lathimos, per exemple, en La Favorita, que també és una comèdia negra sobre dones que competeixen pel poder a Anglaterra. Hi ha certa reminiscència de tot això de Great. En definitiva, és una sèrie molt recomanable pels seus diàlegs àgils, irreverents i per les escenes provocadores i absurdes que qüestionen les estructures de poder. Té tres temporades i la trobareu a Netflix, que no se us escapi perquè la plataforma alerta que d'aquí a poc temps desapareixerà del catàleg.

Doncs avui, intrigues de Palau amb la reina Serp i The Great. La setmana que ve, més propostes amb la Sílvia Comet. Adeu, fins la setmana que ve.

La nit dels ignorants o com anar-se'n a dormir sabent molt més de quan t'has llevat.

Dos quarts i mig de dues de la matinada. Encara tenim un altre missatge de WhatsApp que hem rebut de l'Anna de Palamós.

Jo vull dedicar una cançó a la meva sogra preferida. És una sardana, Maria de les Trenes. De la principal de l'Abisbal, que us està escoltant cada nit, des del llit. Salutacions i una abraçada per tots.

Doncs dedicada a la sogra, a l'Antonieta del Figuerà, sí, la Maria de les Trenes, doncs mira.

Doncs ara al 93207474 hi tenim amb una resposta en Miquel, des d'Avic. Bona nit. Hola, bona nit, Marta. Què tal, Miquel? Què tal, bé, i tu? També, també. Me n'alegro. Apurant els últims minuts de programa. A punt de plegar, sí, senyora. Tu diràs, que tens una resposta, em sembla.

Sí, una resposta referent a una consulta que ha fet una senyora anteriorment. Que, si no m'equivoco, és la que ha parlat sobre la droga integral.

La Montserrat de Mataró, allò de les sigles, del TEI i el MEI.

Exactament, que abans d'aquesta ha fet referència a aquestes sigles sobre el seu significat. A veure, jo pel que tinc entès, no sé si vaig errat o no, però pel que fa al MEI podríem estar parlant del mecanisme d'equitat intergeneracional.

Que és una cosa d'un impost, no? Sí, sí, és un impost.

Si no m'equivoco, ve a ser un conjunt de mesures a fi d'afegurar la sostenibilitat del sistema de pensions. De cara al futur, sí, senyor. Molt bé. No sé si s'estava referint a aquest, a la senyora. Clar,

no ho sabia perquè ho va rebre així, per tant, jo crec que és això, el MEI és això, sí, sí.

Ja, i en qualsevol cas, agafant-ho per un altre significat, dins l'àmbit universitari, això ja seria diferent, el MEI també podria fer referència al grau, no? Que molta gent potser ja sap que seria l'altre en Educació Infantil. I el grau, en aquest cas, del mestre en Educació Primària. Ah, d'acord.

Per tant, depenent de qui li ha enviat el missatge, pot ser una cosa o una altra.

Depèn del significat. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Sí, senyor. El que fa el TEI A veure, tinc. Tinc tres possibles significats, també depenent de l'àmbit en què estiguem parlant. Per exemple, en l'àmbit educatiu, podria ser que estiguessin parlant d'un tècnic o d'una tècnica especialista en educació infantil. D'acord. El TELL, que tots ja sabem el que és. Després, en l'àmbit. D'administració pública, diguem-ne, podríem estar parlant del tramitador d'expedients interdepartamentals.

D'acord. Això. És com una eina informàtica, no? Alguna cosa així, potser.

És una eina informàtica a fi de gestionar de manera transversal, diguem, expedients i tràmits d'activitats econòmiques. Jo diria que aquest vindria a ser això. I el tercer? I per últim, també vinculat a l'àmbit educatiu i de convivència, també vindria enllestat amb el de convivència, podríem fer referència a la tutoria d'entre iguals. Que és un programa educatiu de convivència institucional destinat més que tot a la prevenció de la violència i de l'assetjament escolar. Aquí estaríem parlant dels casos de bullying i de ciberbullying. Perfecte, perfecte. Escolta'm, has fet aquí una feinada. Molt bé, Miquel, moltíssimes gràcies. A vosaltres, si us serviteu amb aquella senyora. Sí, segur que sí, segur que sí, Miquel. Moltes gràcies, bon cap de setmana. Gràcies, que vagi molt bé. Adéu, bona nit.

El conte per anar a dormir.

Doncs tanquem la setmana dedicada al manual per a dones de fer feines de la Lucía Berlín, editat per l'altra editorial l'any 2015, per tant ja fa un temps. Un recull de relats autobiogràfics que va ser tot un èxit al moment que es va publicar i que ha traduït Albert Torres Casana. I el darrer conte de la setmana, i per tant de la Lucía Berlín, porta per títol Dol.

M'encanten les cases, tot el que em diuen, i és un dels motius pels quals no tinc cap inconvenient a fer de dona de fer feines. És com llegir un llibre. Ara treballo per l'Arlent de Central Reality, sobretot netejo cases buides, però fins i tot les cases buides amaguen històries, pistes. Una carta d'amor entetxonada al fons d'un armari, ampolles de whisky, buides darrere la secadora, llistes de la compra. Sisplau, compra tight, un paquet de linguini verds i un pack de 6 cors. Retiro el que vaig dir ahir a la nit. D'un temps ençà em dedico a netejar cases on algú s'acaba de morir. Les netejo i ajudo a ordenar-hi les coses perquè se les emportin o perquè les donin a beneficència. L'Arlen sempre pregunta si tenen roba o llibres per la llar dels pares jueus, que és on s'estala Sadi, la seva mare. Són feines que desanimen, o bé tots els familiars ho volen tot, i esbarallen pels objectes més insignificants, uns tirants vells i tronats o un tassó, o bé no n'hi ha cap que vulgui res relacionat amb la casa i em limito a embalar-ho tot. La part negativa en tots dos casos és el poc temps que trigues. Reflexioneu-hi, si us moríssiu, em podria desempallegar de tots els vostres efectes personals en dues hores encara no. La setmana passada vaig netejar la casa d'un carter negre molt vell. L'Arlent el coneixia i em va dir que havia

viscut postrat al llit a causa de la diabetes i que s'havia mort d'un atac de cor. Havia estat un home geniut i saber, deia l'Arlent, un dels ancians de l'església. Era vidu des de feia 10 anys. La seva filla era amiga de l'Arlent, una activista política, membre de la Comunitat Educativa de Los Angeles. Ha fet molta feina a favor del dret a l'ensenyament i a l'habitatge dels negres. És una dona dura de rosegar, deia l'Arlent. I a fec ho devia ser, perquè això és precisament el que tothom diu de l'Arlent. El fill és client de l'Arlent i tota una altra cosa. Fa de fiscal a Seattle i té immobles per tot Auckland. No m'atreviria a titllar-lo d'usurer dels suburbis, però. El fill i la filla no van arribar a la casa fins a última hora del matí, però jo ja en sabia moltes coses gràcies a les explicacions de l'Arlent i a diverses pistes. Quan vaig entrar a la casa, hi regnava el silenci. Aquell silenci que ressona a les cases on no hi ha ningú, on algú s'acaba de morir. La casa en qüestió era en un barri degradat de l'oest d'Oakland. Semblava una petita casa de camp, bufona i endreçada, amb un gronxador al porxo i un jardí ben cuidat amb roses i azalees velles. Gairebé totes les cases del voltant tenien les finestres barrades i empintades de grafits.

Una colla de borratxos, d'edat avançada, m'observaven des dels graons bombats dels porxos, plantats a la cantonada o asseguts dins dels cotxes. Hi havia uns quants camells joves que venien crac. L'interior de la casa també semblava molt allunyat d'aquell barri, amb cortines de blonda i mobles de roure ben envernissats. L'home havia passat els dies en una àmplia terrassa interior situada al darrere de la casa, en un llit d'hospital i en una cadira de rodes. Sobre les finestres, atapaïdes en unes lleixes, hi havia falgueres violetes africanes i a fora, a tocar del vidre, quatre o cinc menjadores per a ocells. També hi havia un televisor i un vídeo nous i un reproductor de CDs, regals dels fills, vaig deduir. Al faldar de la llar de foc hi havia una foto de casament. Ell duia smoking, els cabells engominats cap enrere i un bigoti prim com un llapis. La seva dona era jove i tenia un aspecte encantador, però tots dos estaven seriosos. Una fotografia d'ell envellida i amb els cabells blancs, però amb un somriure. Amb els ulls somrients. Serietat també en les fotos de la cerimònia de graduació dels fills. Tots dos atractius, confiats, arrogants. La foto de casament del fill. Una núvia rosa i radiant vestida amb set i blanc. Una foto de tots dos amb una criatura, una nena d'un anyet. Una foto de la filla amb el congressista Rom Dellums.

A la tauleta de nit hi havia una targeta que començava dient "Em sap greu que la feina m'impedís venir a Oakland per Nadal, que tant podia ser de l'un com de l'altre". La Bíblia de l'home estava oberta al Salm 104. "Ell fa tremolar la terra quan la mira, toca les muntanyes i s'hi aixequen globs de fum". Abans que arribessin, havia netejat els dormitoris i el bany del pis de dalt. No hi havia gaires coses, però tot el que vaig trobar als armaris, incluent-hi la roba de llit, ho vaig apilar sobre un dels llits. Quan van arribar, estava netejant l'escala i vaig apagar l'aspiradora. Ell va ser agradable i em va donar la mà. Ella em va saludar amb el cap i va pujar les escales. Deveien haver vingut directament de l'enterrament. Ell portava un tern negre amb unes ratlles daurades molt fines. Ella un vestit gris de caixmir i una jaqueta grisa de pell girada. Tots dos eren alts i excepcionalment atractius. Els cabells negres d'ella estaven recollits en un monyo. Ella no somreia mai. Ell, tota l'estona. Em vaig quedar a dreta, darrere seu, mentre recorrien les habitacions. Ell va agafar un mirall ovalat amb el bar gravat. No volien res més. Els vaig demanar si hi havia res que poguessin donar a la llar dels pares jueus. Ella va abaixar la mirada i em va afiturar amb aquells ulls negres.

Et semblem jueus, nosaltres? Ell de seguida em va explicar que més tard uns quants membres de l'església baptista de la Rosa de Saron passarien a recollir el que ells no volguessin i que els de l'ortopèdia vindrien a buscar el llit i la cadira de rodes. També va dir que aprofitaria per pagar-me llavors i va agafar quatre bitllets de 20 d'un gran feix de bitllets subjectats amb un clip platejat. I em va demanar que quan hagués acabat de netejar la casa tanqués la porta amb clau i donés la clau a l'Arlén. Em vaig posar a netejar la cuina mentre ells eren a la terrassa d'hivern. El fill va agafar la foto de casament dels seus pares i les fotos en què sortia ell. Ella volia la foto de la mare. Ell també la volia, però va dir-ho. Queda-te-la tu. Ell va agafar la Bíblia, ella la foto d'ella mateixa amb en Rom de l'Ums. La filla i jo el vam ajudar a traginar el televisor, el vídeo i el reproductor de CDs fins al maleter del seu Mercedes. Déu meu, fa basar de veure com està el barri, va dir ell. Ella no va dir res. Em sembla que ni tan sols s'hi havia fixat. Quan van tornar a entrar, ella es va seure a la terrassa d'hivern i va donar una ullada al voltant. No m'imagino el papa mirant ocells o tenint cura de les plantes, va dir. És curiós, oi?

Em sento com si no l'hagués conegut mai. Ell és el que ens feia pencar. Recordo que una vegada et va clavar uns quants assots perquè havies tret un suficient de matemàtiques. No, el va corregir ella. Un notable. Un notable alt. Fes el que fes, ell no en tenia mai prou. És veritat. Tanmateix m'hauria agradat veure'l més. Penso en el temps que feia que no venia i em fa ràbia. D'acord, te'l trucava molt sovint, però tot i així. Ella el va interrompre per dir-li que no se'n donés la culpa i llavors van comentar fins a quin punt hauria estat impossible que el pare hagués viscut amb cap dels dos, fins a quin punt els costava escapar-se de la feina. Procuraven que l'altre se sentís bé, però quedava ben palès que tots dos se sentien força malament. I llavors va aparèixer la boca molla. Tant de bo sabés callar. El que vaig dir va ser. És molt acollidora, aquesta terrassa. Fa tot l'efecte que el vostre pare va ser feliç aquí. Sí, oi? Va dir el fill, dedicant-me un somriure. Però la filla em va llançar una mirada assassina. No n'has de fer res, tu, si va ser feliç o no. Em sap greu, vaig dir. Em sap greu no clavar-te un mastegot a aquesta boca tan grullera. Em vindria de gust un trago,

va dir el fill, però no hi deu haver per res per beure a la casa. Li vaig ensenyar l'armariat on hi havia conyac i una mica de licor de menta i de xerès. Vaig proposar que anessin a la cuina perquè jo pogués mirar tot el que hi havia al bufet i ensenyar-los-ho abans de desar-ho les caixes. Es van traslladar a la taula de la cuina, ella es va servir un bon trago de conyac i em va servir un altre a la seva germana. Bevien i fumaven culs mentre jo examinava el contingut del bufet. Com que cap dels dos no volia res, ho vaig empaquetar tot força de pressa. Al rebost sí que hi ha algunes coses, ho sabia perquè les havia clissades. Una planxa vella de ferro colat negre, per exemple, amb l'anança de fusta tallada. La vull jo, van dir tots dos. Planxava amb això la vostra mare? Li vaig preguntar al fill. No, la feia servir per fer-nos bikinis i per aplanar el cornet bif. Sempre m'havia preguntat com ho feien, vaig dir, tornant a xerrar massa, però vaig callar de seguida perquè ella em mirava d'aquella manera. Un corrobell i mal més, allisat per l'ús, sedós. El vull jo, van dir tots dos. I llavors ella va riure, l'alcohol i la calor de la cuina li havien reblanit els cabells i uns quants rínxols

li emmarcaven la cara que ara li embregava. Se li havia dissipat el color dels pintallavis i semblava la noia de la foto de la graduació. Ella es va treure l'americana, l'armilla i la corbata, i es va romangar les mànigues de la camisa. Ella va enxampar mentre em fixava en l'esplèndid cossatge del seu germà i em va tornar a apunyalar amb la mirada. En aquell moment van arribar els de l'ortopèdia per endur-se el llit i la cadira de rodes. Els vaig acompanyar fins a la terrassa d'hivern i vaig obrir la porta del darrere. Quan vaig tornar a la cuina, el germà havia servit un altre trago de conyac per cada un. Ell es va inclinar cap a ella. Fes les paus amb nosaltres, li va dir. Vine a passar un cap de setmana a casa, que així coneixeràs més bé la Debbie. I encara no has vist la Tania? És preciosa. Calcadeta tu, sisplau. Ella callava. Però vaig veure que la mort li feia efecte. La mort és la nativa. Ens indueix a perdonar, ens recorda que no volem morir sols. Va fer que sí amb el cap. Vindré, va dir. Oh, que bé! Ell li va cobrir la mà amb la seva, però ella va recular, van retirar la mà i, com si fos una urpa rígida, van grapar la taula. Buf, quina tia més freda, vaig dir. No pas amb veu alta.

Amb veu alta vaig dir. Mireu, una altra cosa que segurament voldreu tots dos. Era una antiga gofrera de ferro colat, d'aquelles que es posen els fogons i pesen tant. La meva àvia, la mami, en tenia una. No hi ha res com aquelles gofres cruixents i torrades per fora i toves per dins. Vaig posar la gofrera entre tots dos. Ella somreia. Això sí que m'ho quedo jo. Ell es va posar a riure. Hauràs de pagar una fortuna per excés d'equipatge. Tant me fa. Te'n recordes de les gofres que ens feia la mama quan estàvem malalts? Amb xarop d'arable? I per Sant Valentí? Ens les feia en forma de cor. Però no s'hi assemblaven gens. No, però nosaltres li dèiem "Mama, t'han quedat uns cors perfectes, amb maduixes i nata muntada". Els vaig portar més coses, safates per al forn i caixes amb pots de vidre gens interessants. Vaig posar l'última caixa, la de la lleixa de dalt de tot damunt la taula. Davantals, passats de moda, tipus pitet, fets a mà, embrodats d'ocells i flors, i draps de cuina, també brodats, tots fets a partir de sacs de farina o de peces de roba vella de bitxí, suaus i descolorits, amb olor de vainilla i clau d'espècie. Aquest el va fer amb el vestit que vaig portar el primer dia de quart. La germana desplegava cada davantal i cada drap i els es tenia damunt la taula. Oh, repetia,

les llàgrimes li regalimaven per les galtes. Va agafar tots els davantals i els draps i se'ls va estrenyar contra el pit. Mama, va cridar. Ai, com t'estimo, mama. Encara estava asseguda als graons quan un camió va aparcar i en van baixar tres homes de l'església baptista. Resseguint el contorn de la casa els vaig acompanyar a la porta principal i al primer pis i els vaig explicar el que sabien d'en tu. Vaig ajudar un dels homes amb les coses del pis de dalt i tot seguit el vaig ajudar a carregar el que hi havia al garatge, eines i rascles, un talla-gespa i un carretó. El camió va recular i em van fer adeu amb la mà. Me'n vaig tornar a dins. La casa estava en silenci. Els germans ja no hi eren. Vaig fer una escombrada i me'n vaig anar tancant amb clau les portes de la casa moïda. Uns tanquen les portes de la casa buida i uns altres tanquem els micròfons del programa, perquè en aquesta casa aquests micròfons són com calents, sempre hi ha gent explicant coses, ja ho sabeu, però nosaltres marxem, no només fins demà, no, vaja, fins demà no, fins diumenge a la nit. Que diumenge a la nit hi ha Barça-Madrid, però en principi nosaltres comencem a la nostra hora, perquè res ha de canviar, el partit és a les 9, així que en principi, si ningú diu el contrari,

tornarem a la mateixa hora de sempre. A partir de les 12 de la nit serem aquí. Gràcies per ser-hi, per la confiança, que descanseu, i bon cap de setmana, fins diumenge, bona nit.