La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 26/10/2026

Catalunya Ràdio, les notícies de la una.

Bona nit, us informa Agustí Serrat. Freca, freca el Brasil en l'escrutini de la segona volta de les eleccions presidencials. A aquesta hora, amb més del 60% dels vots escrutats, el candidat socialdemòcrata Lula da Silva lidera l'escrutini de les eleccions amb més d'un 50% dels vots per davant del candidat de l'extrema dreta Flavio Bolsonaro. Enviat especial a Riu de Janeiro, Joan Biosca, bona nit.

Hola, bona nit. Són els crits d'alegria aquí a Río de Janeiro dels seguidors del Luis Ignacio Lula da Silva, el candidat de la coalició de centre-esquerra que amb una mica més del 50% dels vots escrutats lidera ara mateix. L'escrutini d'aquestes eleccions presidencials, frec a frec, és la lluita de vots entre Lula da Silva i Flavio Bolsonaro, el candidat de l'extrema dreta del Brasil. Un final d'infart a les urnes, l'escrutini avança en una nit intensa, d'altíssim voltatge. Aquí al Brasil, aquí a Rio de Janeiro, després que les votacions s'hagin allargat dues hores per ordre del Tribunal Superior Electoral, en demanar-ho tant des del cantó de Lula da Silva com de Flavio Bolsonaro. I és que hi ha hagut molts problemes climatològics a diferents parts del Brasil i també problemes de transport públic. I el que ha decidit la justícia electoral del Brasil és allargar la jornada electoral en dues hores més. Joan Biosca, Catalunya Ràdio, Rio de Janeiro.

Repassem més notícies amb la Carola Gil.

Els bombers descarten que hi pugui haver més ferits per l'accident d'un autocar de l'empresa Sagalès aquest diumenge a Fogars de Monclús, al Vallès Oriental. L'últim balanç del CEM és de 83 persones ateses, 7 han estat greus, d'entre 4 han estat menys greus i 40 han estat lleus. El cap d'intervenció dels bombers, Claudi Gallardo, diu que s'han assegurat que no hi hagi més víctimes.

Hem centrat a tot el que és l'entorn de l'autobús, de fer una recerca més extensiva i tècnica, on hem posat bombers amb càmeres tèrmiques, amb drons també amb càmera tèrmica i la unitat canina per descartar que no hi pogués haver qualsevol víctima que hagués quedat projectada. El resultat ha estat negatiu, per tant amb una probabilitat molt alta descartaríem que hi pugui haver alguna cosa més afectada.

L'autocar ha caigut a la tarda per un talús d'uns 20 metres.

I els Mossos investiguen d'on van sortir les convocatòries que aquest dissabte van provocar els greus aldarulls a Barcelona. La policia va detenir 128 persones, de les quals més de la meitat eren menors d'edat. En declaracions a Catalunya Ràdio, la comissària en cap dels Mossos d'Esquadra, Silvia Catà, ha admès que als cossos policials no s'esperaven la magnitud dels incidents.

No ens esperàvem aquesta violència d'un grup desorganitzat. Va ser la trobada de xarxes. No hi havia coordinació entre ells, però sí que després es van coordinar per cometre aquests actes vandàlics.

Toni Comín ha tornat aquest diumenge de l'exili amb una caminada a través de la frontera que separava Cervera de la Marenda, el Rosselló i Portbou, a l'Alt Empordà, amb un punt simbòlic per a la memòria dels exiliats republicans. L'han acompanyat un centenar d'amics i familiars. Comín assegura que van plantejar l'exili com una batalla política contra l'estat espanyol i que aquest diumenge s'ha demostrat que han guanyat.

L'actriu Pep Aranós ha mort aquest diumenge.

Em sembla molt bé. I això que a mi en principi ni fred ni calor. Però des que s'ha anotat els papers. Ja ho pot ben dir, ja.

Jo lo vaig calar des del primer moment.

Nascuda el 1948 i amb una carrera professional de més de 50 anys, va treballar en teatre, cinema, televisió i també com a actriu de doblatge.

Un dels papers més coneguts en televisió va ser el de Rosalia de la sèrie de TV3 Ben del Pla. També la dècada dels 2000 va intervenir a Jetlag. Durant el franquisme va participar en moviments de resistència contra la dictadura de Franco i va ser la presentadora de l'acte multitudinari de la diada del 1976 a Sant Boi de Llobregat.

Els esports. El Barça ha perdut el Clàssic contra el Madrid per 1-2 al Camp Nou. Rafinha ha marcat pel Barça i Mbappé ha fet els dos gols del Madrid. El Barça segueix líder, però amb només dos punts d'avantatge sobre l'Atlètic de Madrid i tres sobre el Madrid.

A banda del Clàssic, altres partits d'aquest diumenge. Primera, Celta 0, Betis 0, Atlètic Club 4, Getafe 0 i Reial Societat 2 llevant 1. Aquest dilluns a jugar el Sevilla o Sassona.

A segona, empat a 1 entre el Sabadell i el Tenerife a la nova Creu Alta.

En bàsquet, Girona, 101. Joventut, 87. I Lleida, 86. Madrid, 122. I a la Lliga Femenina, Espar, Girona, 53. I Baeta, 56. I el Barça ha guanyat la final de la

Supercopa Masculina d'Hockey Patins contra l'Igualada. El títol s'ha decidit als penals després que la prorroga acabés amb empatadors al marcador.

Fins aquí, les notícies.

Viurem aquest moment?

En tot cas, els del Tot Costa serem aquí per explicar-t'ho.

Aquest dilluns, a partir de les 9, Tot Costa especial pilotador.

Veurem com el Barça femení torna a ser reconegut a Europa i la tria de la pilotador més oberta dels últims anys.

Seguirem tot el que passi a la gala amb la Laia Tudel des de Londres. Tot Costa. Dilluns, la transmissió de la

gala a l'app i al web de Catalunya Ràdio. Els orients dels matiners són els més ben parits.

Una cosa

mai vista.

A Catalunya Ràdio, de dilluns a divendres i de 5 a 6 del matí, Els Matiners, amb Xavi Canalia. Som pura cafeïna.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i vuit minuts va que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, al 93-207474. Com sempre, preguntes, respostes, reflexions. Mentrestant, ens truqueu, que ja ho esteu fent. També tinc missatges encara per explicar-vos del WhatsApp que ens heu deixat al WhatsApp, el 667-220-148. Per exemple, en Miquel Esteve des de Ripoll, diu, us escolto cada matinada, ja fa molts anys, per tant, gràcies. Diu, aquest matí he anotat a l'APP de la comercialitzadora de gas natural Naturgi una lectura exageradament desorbitada, per tant, errònia. A l'aplicació. Ha estat acceptada correctament. A la mitja hora he fet la correcció per l'aplicació i ha estat correcta. I la pregunta que ens fa és, la primera és la que preval o l'última lectura enviada anul·la la primera? Diu el Salés, molt gran, de 55.000 a 35.000. I una última pregunta, com actua la companyia de gas davant de Rades Humanes? Per cert, he enviat un correu electrònic a l'empresa explicant la Rada i la correcció. He fet bé, ens demana en Miquel Estevedés de Ripoll. Encara, ara al 93207474, hi tenim en Josep des de Claravalls. Bona nit, Josep. Bona nit, Marta. Com estàs? Tu diràs, Josep. Estic bé, va, fes. També, també, aquí començant setmana, amb ganes. Molt bé, fes, primer que tot.

A veure, volia parlar del follo en què va haver ballat per Barcelona. El dissabte a la nit, eh? Això. Sí. Si no ho parem, això, cada dia anirà més. Per això no, és que em ve a rir-me. Hi ha carai, eh? De 14 anys. Sí, sí.

Cada pica més, dius, eh?

I passem amb ells,

perquè si no, no pararem.

De moment, avui no ha passat res. Espero que això quedi aquí, perquè van estar convocats a través de TikTok i no sé quantes coses, però espero que s'acabi aquí, eh, Josep? Només faltaria ara que ens convertim en no sé què. Sí, sí, aquesta ha corregut i és veritat que els Mossos han desplegat allà on hi havia la convocatòria, em sembla que entre altres llocs a Granollers, eh?

Clar.

Clar. Sí, sí, està clar. Per dins, per ciutat, hi ha ús.

No, no, clar, per dins de ciutat sí que hi anem drets, però és evident que si has d'agafar una carretera o una autopista només faltaria. Però aquestes coses comencen a passar, és veritat, tenies raó l'oïna anterior, la Núria. Jo conec, jo conec l'empresa Segades,

i ja està m'estranya que portés gent dreta per recórrer-los de fora. Però.

A veure, a veure si acabem esbrinant què ha passat aquí. Gràcies, Josep. Molt bé, bona nit a tothom. Bona nit. La Isabel, des de Reus. Bona nit, justament vol parlar del mateix. Hola, bona nit. Hola, Isabel.

Mira, jo et volia comentar sobre això dels autobusos de línia. Sí. Els autobusos de línia, jo estic farta de veure'n i d'anar amb autobusos, per carretera, per tota la costa catalana d'aquí de Catalunya i van sempre quantitat de gent dreta, perquè no hi caben. Llavors, com que no volen posar més autobusos i d'allò, els agafen igual. I amb aquests autoparts de servei de línia que n'hi ha cada un, cada no sé què, per no posar-ne un. Posant més autobús o sapient que hi ha hores en punta que hi ha molta més gent, No els posen. I tot el que capiga, tothom vendrant, pagant, pagant, pagant, pagant. I apa, i així no passen més coses, perquè d'un de bo. O sigui que quan he sentit que hi havia 80, he dit ja està, hi havia un munt de gent.

Em sembla que n'hi havia 65 o una cosa així.

Sí, normalment són de 60, com a molt. Els més grans són de 60. Després hi ha els serveis de. Que tu contractes un autocar o vas amb una empresa que te fa un viatge, aquestes van sempre comptades. Evident, sí, sí, sí. Però passen amb els de línia. Aquí, per Salou, per Can Brils.

Els que van. Vull dir, que van per carretera, no van allò.

No, no, no, per carretera, per carretera, eh? Sí, sí, sí. I van a estar a l'Hospitalet o a la Tautosa. I van plens i gent dreta, també. I gent dreta, sí. Sí, sí, doncs mira.

Potser això farà que ho revisin, perquè vaja, Déu-n'hi-do.

Però és que tampoc ho miren, això. Perquè ja ho saben. Els que vigilen les carreteres ja ho saben, això. Sí. Però no els fan res, perquè què passa? En aquestes empreses, si no tenen més autocar o no en posen cap més perquè no tenen xofre o per les circumstàncies que siguin, pues puja tothom. I ja està, tots ja protocolats, com pots. I si tens sort d'agafar la hiena, encara gràcies. Sí, sí. O sigui, que això sí que.

Doncs gràcies, Evel, perquè no sabia que també passava en aquestes rutes. O sigui, que gràcies per dir-nos-ho. Sí, sí, sí.

Per tot aquí, per tot el rededor. Ja en serveis, que hi ha molta gent. Per exemple, per anar a Salou, hi ha molta gent que va a treballar a Salou ara. I l'últim viatge que he fet a Salou, de Reus, doncs, pleníssim. Allà quasi no hi cabíem. Vull dir, tots els que càpiga n'hi ha un ben embotits. O sigui que no sols els que anem sentats i tots els que van drets, pues potser en van vint o trenta més. I això ho he vist des de. Des de fa molts anys. Des de fa temps, que no és nou. Molts anys, sí, i no hi ha manera. I moltes vegades, clar, potser hi ha un autobús que no passa, i el següent què? Clar, va el doble de gent. El conductor no té d'allò de dir no pugeu perquè no hi cabeu, m'entens? Sí, sí, sí. Clar, diu, és que tota aquesta gent que hi ha aquí esperant a la parada, Hi ha una parada, hi ha la 25 o 30, a la segona parada n'hi ha 20 o 30 més, i amb una altra no sé què, quan arriben, al final pas com a sardines. Com si anessis al metro, quasi.

Exacte, exacte. Molt bé, Isabel, gràcies per compartir-ho. De res. Vinga, una abraçada, bona nit. Igualment. La Maria Rosa, des de Mataró, bona nit. Hola, bona nit.

Bueno, jo precisament també volia parlar d'això mateix, que fa unes setmanes, un mes, vaig agafar l'autobús per anar de Mataró a Barcelona, i jo anava asseguda a la banda del passadís, i com que va un plantant, que és com deia aquesta senyora d'ara, A mi em va tocar una noia que portava un bolso penjat i m'anava donant cops i li vaig dir, escolta, podries posar-te el bolso l'altre bando i senyora, bueno, em va, es va picar una mica i llavors ja vaig callar, però quan vam arribar a Barcelona, allà a la Ronda Sant Antoni, em sembla que és allò, Em vaig anar al conductor, quan baixava, dic, escolti, és legal que vagi tanta gent dreta? Dice, mire senyora, per a esto tiene que llamar a l'empresa. Digo, muchas gracias caballero. Simpàtic, no? Em va tractar fatal.

S'entén, s'entén, s'entén que la resposta potser havia de ser una altra, vaja. Home, jo més aviat penso que sí,

que almenys una mica de tacte, no? I clar, aquella noia em donava cops amb el bolso, quasi a la cara, perquè era un bolso tipus bandolera, però ja vaig callar perquè ella també anava nerviosa.

Clar, tot el trajecte dret, també autopista i tal, vull dir que déu-n'hi-do. Sí, sí.

És una vergonya, eh? Tot plegat, fa llàstima, la veritat. Perquè què fas? O no et queixes. Després vaig pensar, potser sí que li hagués pogut demanar el telèfon i trucar, no? Però mira, ja anava per coses i ho vaig deixar estar. Però és una pena.

Molt bé, Maria Rosa, gràcies per compartir-ho. Moltes gràcies per escoltar-me. I tant. Bona nit. L'Àlex, des de Cardedeu, bona nit. Mira, et volia comentar que fa uns mesos a Cardedeu ens va passar una cosa similar als aldarulls. Als aldarulls? De Barcelona? Sí. Digues. A Cardedeu també ens va passar. El 31 d'agost d'aquest any. El 31 d'agost. I saps qui va convocar aquests aldarulls? Gent del poble. Gent del poble? No, de fora. Ah, de fora del poble. Que van venir. I què van fer? Intentar destrossar basuras. Déu-n'hi-do. Però la policia ho va poder controlar? Ho va poder parar, controlar. Això no va arribar als mitjans de comunicació. Ja. I saps si era molta gent, Àlex? I el que em sobta, com és que ara ha passat això a Barcelona? És el que es pregunta a tothom, que qui els ha convocat i com ha passat, sí, sí. És el que s'estan preguntant als Mossos a veure si ho descobreixen, si acaben sabent qui. Però hi ha un meset de rulls aquest any o què? Més enllà d'aquests dos. Si n'hi ha hagut més, en principi, que sapiguem, no. I esperem que no n'hi hagi més, perquè no estem per aquests romansos, diguéssim, però en principi no n'hi hauria d'haver més. És que a mi em preocupa la seguretat molt, realment. Ja, ja. Com a tanta gent, Àlex. Però gràcies per compartir-ho, perquè no ho sabíem, això del 31 d'agost. Gràcies per explicar-ho. Molt bé, gràcies. I a la meva zona hi ha un altre problema. Quin problema? Que en el meu barri no hi ha llum, al carrer. Des de fa una setmana, a la nit. Doncs això al teu ajuntament has d'anar a queixar-te, eh? Em sembla? Molt bé. Sí. D'acord, Àlex? Bona nit. Gràcies. En Lluís, des de la Vall d'Oria, bona nit.

Bona nit, Marta. Mira, una reflexió. En relació a l'autobús, mira, ara mateix vaig en ruta, direcció cap a casa, cap a la Ballòria. Sí. Aquí, doncs, de pantalla sense l'odi, he vist foto de mica de prop la. El tema de l'accident aquest que ha passat avui, doncs, evidentment, doncs, el Saloni ha caronat més o s'ha instal·lat, també, un lloc per poder atendre els passatgers. Els ferits i la gent que hi anava, sí, sí. Correcte. Aleshores, la mateixa empresa, Sagalés, i ara no sé que vulgui jo. A la lluvia de la empresa Sagalés ni molt menys, perquè té un que passa amb altres, però la mateixa empresa Sagalés, que té la seva seu, diríem, inicial a Caldes de Montbuí, del qual jo soc fill, tenen a Caldes i a Palau tota aquesta línia que baixa de Mollà cap a Barcelona, l'únic transport que hi ha és l'autobús, no hi ha ni metro, ni ferroverers, ni altres mitjans.

Degut a que molta gent treballa a Barcelona. Van començar a ampliar el nombre d'autobusos que en diuen l'E9, que aquest E9 el que fa és que va directament per l'autopista. Sí. Llavors, des de Palau Sotí a Pagamans, quan hi vivia, doncs, em podia plantar en 25 minuts a la cedera. El meu fill, doncs, l'agafa cada dia des de Polarsuita i Pregamars. I aquests autobusos, malgrat que n'hi ha uns quants, van carregats fins que n'hi caben més. Els passejos van apretadíssims. I justament aquesta setmana llegia al Facebook que l'Ajuntament de Polarsuita i Pregamars ha fet com una queixa a la Generalitat, al que és el Servei de Transport Público de Catalunya, queixant-se d'aquesta situació. De que esta institución. I fent arribar el seu malestar davant, doncs, del temps que aporten l'autobús aquest, que passa per autopista, carregat, i ja no hi cal més, apretadíssims de bon dematí, no? I aleshores vull dir que quina coincidència que just aquesta setmana s'havia fet aquesta queixa que vaig llegir, doncs, ha sortit el tema, no? Però és clar, és un tema que penso que cal revisar, no?, Totalment. Aleshores, d'altra banda, i per no allargar-me més, l'altra pregunta o observació que faig, o pregunta és, ¿ha canviat la manera o la normativa de dir les hores en català? Perquè a mi em van ensenyar que eren dos mil de les hores en punt, o mig quart de set, un quart, un quart i mig,

dos quarts i mig, tres, i ara, darrerament, sento molt, i sobretot per Catalunya Ràdio, que és la episodia que escolto habitualment cada dia, deu minuts per les set, cinc minuts per les vuit, dos minuts i no sé què. Això és deu quart, un quart i mig, dos quarts, dos quarts i mig.

No sé si és que ha canviat o s'ha perdut. Sí, sí, poca gent que ho fa servir, tens tota la raó. Tota la raó, sí, sí. En lloc d'un quart i mig, diem-ne un i vint-i-tres. Sí, sí, tota la raó.

O passen d'aquí set minuts, per exemple, entrar en detall, no?, a la tarda, a l'hora dels informatius amb l'Òscar Fernández, que és un gran professional. I tant, sí, sí. Un gran professional que ja l'havia conegut abans quan treballava amb l'Elisenda Carod. Sí. I que aleshores és una d'aquelles persones que té molta cura amb els tempos, no? I amb dir les hores i controlar els horaris i fer molt. Diríem molt marcant molt les hores i també ha passat a dir igual que altres companys 5 minuts

i dos quarts de a veure, es pot dir també es pot dir, però és més bonic en català dir un quart i mig sí, tens tota la raó ho hauríem de dir una mica més,

Lluís només que res, és que dic bueno, vaig a preguntar si és que ha canviat la normativa no, no ha canviat la normativa no m'ho van ensenyar a dir així un quart i mig, no sé.

Ara hi ha gent que li dius això i no t'entén, però vaja, ho hem de fer una mica més, Lluís. Sí, però és que llavors jo estic entendent la nostra llengua. No, i tant, i tant, tota la raó. Lluís, moltes gràcies per la teva trucada. A vosaltres. Una abraçada, bona nit.

Igualment. Jo al camió, el camió és la meva vida, és la meva passió, jo al camió li parlo moltes vegades. Jo al camió li dic la bèstia, la bèstia està contenta, vinga va bèstia, la bèstia té ganes d'arrencar, i em diu va Traginer, vinga va. Jo li parlo al camió, sí, sí. És que són moltes hores i molts quilòmetres que fem junts, no? Hi ha vegades que estic a casa, ma mare ja m'ho diu, tens ganes de marxar, no? Des d'aquí vull anar a abraçar la ma mare que segurament està escoltant. Tona, t'estimo. La ma mare és una oient de la nit dels ignorants cada nit.

La nit dels ignorants. Un programa per aprendre i compartir el que no sabem. Amb Marta Romagosa.

Ara ens agradaria que penséssiu un moment en la vostra bústia. Està trista? A banda de factures, de notificacions oficials i de fullets de publicitat, què més hi ha? Quant fa que no rebeu una carta d'algú? O quant fa que no escriviu a algú? Quant fa que vau enviar l'última postal des d'un lloc de vacances, potser? Temps enrere us havíeu escrit amb algú però heu deixat de fer-ho per algun motiu? I us faria un salt al cor o us faria almenys una especial il·lusió trobar-vos una carta a la bústia, en paper, potser fins i tot escrita a mà, vés a saber, i adreçada específicament a vosaltres? Aquesta és segurament l'emoció analògica, enterrada pels mòbils, que busquen recuperar els clubs de correspondència postal. En anglès en diuen mail clubs. Sabeu què són? Avui volem saber com funcionen, perquè triomfen qui hi està subscrit, què hi busquen i també què hi troben. Per això hem convidat una dona que ha creat un club de correspondència, es diu la Sociedad Secreta de las Cartas, té més de 650 persones subscrites i, per sorpresa de la mateixa creadora, ell ha aconseguit pagar-se el lloguer només amb aquesta activitat. La creadora del Club Secreto de las Cartas és l'escriptora i creadora de continguts de xarxes socials, Iris Roig, té 32 anys, és veïna de Barcelona. Iris, bona nit als ignorants, benvinguda. Bona nit, moltes gràcies per rebre'm aquí. Escolta, Miris, a la ràdio no tenim imatges en principi, tot i que hi ha moltes coses que sí, es graven en vídeo, però hem pensat de posar-te la música de la banda sonora de la pel·lícula Melí, perquè jo mirant la teva xarxa social tens un aire de la protagonista i en aquestes imatges i els teus rils a Instagram, que són, per cert, molt cuidats, molt elegants, tenen aquest to de color beige i colors pastel. Una mica ens han fet pensar en aquesta pel·lícula. No sé si això t'ho ha dit algú més alguna vegada.

Sí, m'ho diuen moltíssim, sí, sí. Et diuen moltíssim que. Sí, és un comentari que rebo sempre i ja m'estic acostumant, però no és una cosa buscada, sinó. No sé si és casualitat o simplement que tenim estils bastant similars però l'últim cop que vaig veure la pel·lícula i el primer cop de fet va ser fa uns 10 anys així que de tant que m'ho diuen penso que l'he de tornar a veure

per veure aquestes similituds Quants seguidors tens a xarxes en aquests moments? Potser el canal sobretot és Instagram?

Sí, ara mateix només creo contingut a Instagram i ara mateix som 176.000 persones.

176.000 persones. I des de quan el vas crear? Quan comences a pujar d'aquesta manera?

Doncs realment va ser al maig que vaig penjar un reel que es va fer molt, molt viral. Té ara mateix 20 milions de visites i a partir d'allà va fer un boom molt gran perquè jo l'any, el 2026, vaig començar amb menys de 40.000 seguidors, així que ha sigut. Un creixement molt ràpid.

Abans de crear aquest club, Secreto de las Cartas, tu ja treballaves amb xarxes socials des de feia temps.

Què hi feies, concretament, Iris? Doncs porto 10 anys, jo crec, creant continguts de xarxes, i he fet de tot. Vaig començar a YouTube. I vaig tenir això, un canal de YouTube durant molts anys, després podcast, Instagram és el que menys tenia, com el que menys tenia temps per fer contingut allà. I va ser just després de ser mare que suposo que haver de prioritzar i el temps limitat vaig dir, va, només ens centrarem en una plataforma i vaig triar Instagram i. I bueno, de moment estic molt contenta de com m'estan anant.

I aleshores sorgeix aquesta idea de fer un club de correspondència. Això com neix o en què t'inspires o ho has trobat d'altres països? Com funciona?

Doncs va ser tot una mica així. Quan estava embarassada vaig tenir com. No sé, sí, la crisi d'identitat que normalment diuen que es té al postpartum, doncs a mi em va passar durant l'embaràs i estava en un moment, com dic, una crisi d'identitat professional i m'estava costant molt com trobar-me en el meu projecte que tenia fins llavors i vaig aprofitar l'embaràs per fer una pausa i aquí em va sortir un. Un reel per Instagram, quan jo estava, no sé, en aquests moments en els que estem consumint contingut, i em va sortir una noia dels Estats Units que tenia un club de correspondència en el que enviar poemes, en aquest cas. I jo no coneixia prèviament el concepte de club de correspondència, així que em va fascinar, vaig veure aquell vídeo i va ser com. Això és el que he de fer, però en aquell moment estava el tercer trimestre del meu embarall. No era el moment potser d'escriure poemes, no? No, no, exacte, ni de començar res nou. Així que vaig dir, bueno, m'espero i si d'aquí uns mesos continua fent-me il·lusió la idea, doncs m'ho plantejo i ja mirarem com ho fem. I sí, sí, a partir d'aquell moment em van començar a sortir més clubs de correspondència quan mirava contingut a Instagram i vaig veure que realment n'hi ha de tota mena. N'hi ha de cartes així com una mica com faig jo ara mateix, que són quasi com si revisés la carta d'una amiga, després hi ha cartes de ficció, cartes sobre arquitectura, també una noia que em sembla que fa expedicions i comparteix una mica tot en les seves cartes. Així que hi ha una mica de tot.

I això, l'origen d'aquests clubs de correspondència que tu ara ens definies que n'hi ha de tants diferents, té un país concret o no? Estats Units, com deies, o potser o no se sap?

No sé quin és l'origen, però n'he vist de tot arreu. I ara cada cop en veig més que van sortint per aquí. Jo em vaig animar a començar el meu el desembre de l'any passat, i. I mira, aquí. I aquí estàs.

Tu estàs subscrit a algun d'aquests, els altres, no el teu, eh? Als que veus d'altres llocs.

Sí, em vaig subscriure al de la noia, el que em va descobrir el concepte. I després estic subscrita a un altre de. Li diuen Cosy Fantasy, en anglès. És com un tipus de fantasia, però així, una mica més. No sé com dir-ho, que et dona certa sensació de confort seria, és bàsicament un club de ficció. Com petits relats de ficció, diguéssim. Sí, exacte.

He vist alguns vídeos teus d'Instagram que expliques que tu volies crear una cosa que justament és que em fa gràcia perquè a xarxes socials dius vull crear una cosa que no desaparegui després de 15 segons fent scroll. Perquè en aquell moment, no sé, devia sentir com certa frustració, perquè és el que fa tantíssima gent, d'anar passant, d'anar passant, d'anar passant, i no acabar de pair res, perquè veus tantes coses en pocs segons, i tan diferents, si vols, que clar, tu volies que no desaparegués després d'aquests 15 segons.

Clar, sí, sí, i més després de tant temps creant contingut, consumint contingut, sobretot a Instagram i aquestes plataformes de contingut curt, és com que veus una cosa i veus una altra i veus una altra i al cap del dia n'has vist tantes que ja no saps ni què has vist i poques realment es poden quedar amb tu. I també, com que jo tenia una newsletter digital en la que també enviava cartes, però al final. Tant enviant lletres com rebent al final t'adones que moltes vegades la reps, potser la obres però no la llegeixes en profunditat o penses ja la llegiré després i es va quedant allà, tot el digital es va acumulant, en canvi si ho reps a casa, és com aquesta oportunitat per poder triar el moment que tu vulguis seure, ho llegeixes i ho pots guardar i si la carta t'ha dit alguna cosa especial per tu, doncs pots tornar a llegir quan tu vulguis. I sobretot aquesta idea que no està penjada ni publicada online, que només la tenen la gent que ho ha rebut a casa.

Em fa gràcia perquè, en el fons, volies fugir d'aquesta pressa digital, no d'això que va tan ràpid, però on aconsegueixes tu les subscripcions al Club Secret de les Cartes és a través de les xarxes socials, és a través d'un lloc on tot va molt ràpid, no?

Sí, però ara mateix és ben bé l'única manera d'això, d'aconseguir-ho, no?

Sí. Escolta'm, ja ens has dit que va ser un rill concret que va triomfar moltíssim, el que et va fer guanyar molts seguidors, i a partir d'aquest rill que tu vas fer, que puc preguntar, què explicaves aquí? Que tanta gent l'ha vist i que això ha desencadenat que molta gent vulgui pertanyer a aquest club de correspondència?

Doncs justament aquest rill no parlava del Club de Correspondència, era un rill en el que compartia com una mica els pensaments diaris d'una humana en 2016, com tenim els pensaments bombardejats de mil coses diferents, i de coses que ens diuen, coses que veiem a xarxes, notícies, com un munt de coses que tenim al cap ple. I suposo que va ressonar molt i molta gent s'hi va sentir identificada i per això es va fer viral. I de fet va començar com una tendència d'altra gent que feia el mateix riu. Però no sé, justament jo tenia el club de correspondència obert durant aquells dies i la gent, tot i que jo no parlava del club en aquell riu, suposo que em descobrien, anaven al link i s'apuntaven. Així que va ser com tot. Amb aquell rill em va venir el creixement més gran de les xarxes i també del club de correspondència. I a partir d'allà sí que he anat fent altres rills específics del club de correspondència que sí que també m'han anat molt bé i també m'han portat molta gent nova.

Escolta'm, explica'ns com funciona aquest club secret de les cartes.

Doncs bàsicament cada mes escric una carta. Sempre parteixo d'una o històries personals, o experiències, reflexions personals, i a partir d'allà intento portar una mica alguna cosa que tu també. No sé, com que et puguis sentir identificada o que potser. Encara que parteixin d'històries personals, no només parlo de mi, sinó que intento portar una mica d'alguna cosa més global. I a partir d'aquí sempre m'inspiro en la temàtica de la carta per fer una fotografia i faig com una postal que acompanya la carta. I això és el que em viu un cop al mes. Normalment la gent que viu a Espanya o a Europa els arriba a principis de mes. I ja està, realment el concepte és molt senzill.

I ho reben a la bústia tradicional, eh? Exacte. Entres a casa, agafes aquella clau petita que ningú utilitza ja, mires la bústia i dius, a més a més d'una factura tinc una carta de l'Iris, no? I les cartes són totes iguales? Sí, perquè clar, si haguessis de fer cartes per totes les subscripcions, no? Exacte. Seria una mica boig. Sí. Llavors, què es paga per carta o la subscripció anual o com funciona?

És una subscripció mensual i cada mes reps una carta, però de moment anual com a tal no hi ha res, sinó que és simplement més a més. I quanta gent està al teu club de correspondència ara? Ara mateix som això, 650, ara no sé l'exacte, però una mica més de 650.

Uau, Déu-n'hi-do! Sí. I això acaba el mes de desembre, l'última carta? Sí.

Aquest més clar en concret, sí. I què passarà al gener? Al gener la meva idea és fer un altre grup de correspondència, però en aquest cas de ficció, perquè a mi sempre m'agrada molt escriure, però sempre el que més m'agrada escriure és ficció. Així que avui. Passar una mica com el que més m'agrada escriure.

És a dir, podràs fer exactament el mateix, enviar relats de ficció a través de la bústia amb el correu tradicional.

Exacte, sí, sí. És com el mateix concepte, és una mica com en aquest cas les cartes, les estic escrivint jo i les experiències, en aquest cas, només poden ser meves que hagi viscut jo. Però amb la ficció em permet una mica, per exemple, escriure cartes d'altres personatges o d'altres mons, per exemple. Així que m'agradaria molt explorar aquesta idea i al final el meu estil d'escriure sempre estarà allà, però en comptes de ser. Jo, sí, és una mica més ficcionalitzat.

Sé que no fas públic el contingut del que diuen les teves cartes, eh? Perquè per això li dius secret al club. Però, per tenir una idea, crec que ja t'hem avisat a veure si et podries preparar algun petit fragment dels teus relats i si ens els pots llegir, a veure si em faig la idea de quin tipus de carta rebries si jo formés part d'aquest club. Sí? Tens un petit fragment? Sí.

Sí, m'ha costat molt seleccionar-lo, perquè al final cada carta és diferent de temes diferents, i em dones això que fora de context costa una mica d'entendre tot el tema. Però he seleccionat un tros, va. Vinga, va. El lleixo. Cuando pienso en él lo recuerdo trabajando en su pequeño negocio de chimeneas, enseñándome a hacer el pino y a guiñar el ojo, haciendo tortillas de patatas y poniéndose a hablar con cualquier persona que se cruzara por la calle. Le encantaba hablar y discutir porque así hablaba durante más rato. Dedicó sus últimos años, a pesar de estar tan enfermo que no podía ni levantarse, a arreglar la fachada de la casita del pueblo en el que nació y a casarse con el amor de su vida por tercera vez. Cuando pienso en mi abuelo veo una presencia fuerte, mucho carácter y una energía difícil de ignorar. Y aún así, una de las últimas cosas que me dijo antes de morir fue sin tu abuela yo no habría hecho nada en esta vida. Que bonic. Els avis t'inspiren? Et van inspirar o no? Realment? Sí, moltíssim. Parlo bastant dels meus avis a les cartes.

Per això, clar, més d'un any seria una mica més difícil, no? Per tant, ara poses una mica de ficció, perquè jo crec que al final acabaràs, no sé si el tens a punt, però acabaràs publicant un llibre, no? Iris Roig, segurament, o què?

Tant de bo, tant de bo que sí. Seria un gran somni.

Seria un gran somni poder publicar un llibre. Doncs si nosaltres ho puguem continuar mirant per xarxes i qui vulgui, doncs fer-se subscriptor dels teus clubs. Iri Roig, escriptora i creadora de continguts de xarxes socials, que ha creat aquesta la Sociedad Secretaria de las Cartas, gràcies per parlar amb la nit dels ignorants i molta sort. Moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé, bona nit.

I met a plumber on the metro with a tool belt He was kind of bold but good in bed And fixed my leaky radio. So you go out on a first date, then it's too late when you try to leave. The jealousy and crazy stalking all come later. It seems like every single guy that strolls by doesn't stop until he controls my every thought and every move. Are you just the same or can you prove that you have you?

There's no promises that I can give you There's no guarantee that we will live to 80 Without breaking up Or making each other miserable. I think she understands me I don't know why she would I understand She may not even feel the same And I

don't even know her name Va, deixem les cartes i el món de Amélie, que tant s'assembla a Lili Roig, i ara que arribarem, res, d'aquí un minut arribarem a tres quarts de dues de la matinada, arriba l'hora del conte.

A mi em continuen passant les setmanes molt ràpid, molt ràpid, molt ràpid, i dic, però si fa dos dies que l'Anna Maria era aquí i avui torna a ser aquí, Anna Maria Ricard, bona nit. Bona nit. Que passen ràpid. Passen volant. Volant. Volant. I em sembla que fa dos dies que ets aquí i no, ja fa una setmana. I ja tenim nova autor o autora, perquè no sé què ens has preparat per aquesta setmana.

Doncs he portat un recull de contes que té ànima de novel·la, segons es diu a la contracoberta del llibre. Es tracta del Camí dels Esbersers, de l'escriptora Alba Dalmau. Publicat per Angla Editorial el 2015. L'Alba Dalmau, per qui no la conegui, nascuda el 87 a Cardedeu i professora d'escriptura al Laboratori de Lletres i a l'Ateneu Barcelonès, publica la seva primera novela el 2011, a Volensca, que va guanyar el Premi Recull de Prosa. Aquesta va ser la primera. I l'última és de l'any passat, i es diu Sí, una família. Sí, sí, sí. En mig, més novel·les, dos llibres que combinen narracions i fotografies, un llibre infantil, i el que ens interessa a nosaltres, Marta, dos reculls de contes. Això mateix. Un que es titula Estàndards, i el que portem aquesta setmana, que es diu El camí dels esbarzers. Molt bé. L'Alba Dalmau està fent una carrera molt ben rebuda per la crítica i ella diu, es posa reptes a cada nova obra que escriu per anar-se fent més

forta com a escriptora. Com a escriptora. Escolta, però per què dius que és un recull de contes que té, em sembla que has dit,

ànima de novel·la, no? Exacte, ho diu a la contracoberta. I és que l'escenari de tots els contes d'aquest recull és Sandville, un poble de l'interior dels Estats Units. I els protagonistes són els seus habitants, o sigui que ens anirem trobant els mateixos personatges en els diferents contes. Conta a conta anirem sabent què els passa als habitants de Sandville, què els commou, què els fa riure, què els fa plorar, els seus secrets. I tot i que sigui un poble dels Estats Units, he de dir, Marta, que no ens queda lluny. No? No. En una entrevista, l'autora, que per cert va viure tres anys a Nova York, per això aquestes coses dels Estats Units, doncs això en una entrevista al setmanari El Temps, feta pel Xavier Aliaga, l'Alba explicava, l'Alba Dalmau explicava, que el que passa a Sant Vil pot passar a qualsevol poble del món. Això també és veritat. O sigui, a Catalunya també, perquè els contes parlen, en el fons, de què? Doncs de l'amor, la mort, l'enveja, la soledat, la tristesa. El que ens passa a tots, vaja. Exacte. Sí, sí, sí. I hem de destacar també que l'autora té molt en compte els seus lectors i que considera que un conte no s'acaba fins que el lector el llegeix i l'acaba de completar. Escolta'm, com són aquests contes de l'Alba del Mau? Punxen. L'autora explica el títol així, diu la paraula camí, es diu el camí dels esbarzers, es refereix a la vida que avança en aquest poble, mentre que els esbarzers són la planta que punxa. Doncs això, punxen, però també hi ha tendresa. A més, ella deu tenir una manera d'observar especial, si hem de fer cas de la manera que té de narrar, a l'atenció pels detalls, a com ens mostra de manera molt precisa les emocions dels personatges. Jo crec que té una veu pròpia que la reconeixeríem en altres escrits. Ha estat molt interessant passejar-me per Sàmbil.

Indies a Sàmbil, ara? Sí. No sé si aniria, però. Reconeixeries els seus evidats. Sí, sí, sí, sí, tot el que passa. Escolta'm, per començar la setmana, quin conte has escollit?

A veure, els títols dels contes he de dir són una frase o formen part d'una frase del conte. Com, per exemple, et poso exemples, eh? Amb el rifle sota el braç i la mirada torta, és el títol d'un conte. O, em va semblar que tenia forma de caimant. Molt bé. El conte d'avui es diu Com una vespa allunyant-se.

Doncs vinga, Com una vespa allunyant-se, dins el camí dels esbersers, del Badalmau, publicat per Angla Editorial.

Al poble, tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el bronzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell son sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una pulseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava. L'havia comprat de segona mà i el color turquesa original, amb el temps, s'havia tornat un blau cel brut al sostre i al capó. Només en racons més protegits del vent i del sol encara s'hi podia veure el color original, un turquesa lluent que, ben mirat, feia ben poc pel caràcter d'en Simon. Tothom s'havia acostumat a les clapes de pintura antioxidant que cobrien el xassís com si fos un ungüent per les ferides, i era precisament per això que a tots els agradava tant aquella pick-up. L'espatec de motor que es va sentir aquella tarda d'agost, però no s'assemblava gens al que tothom havia sentit alguna vegada, quan la pick-up d'en Simon tenia pana. Aquell estrèpit havia sonat més o menys com els estossecs dels homes de Sàmbil, que fumaven molt i escopien grumolls de saliva espessa. Alguns van descórrer les cortines per veure d'on venia el soroll, d'altres fins i tot van sortir de casa i van

acostar-se al centre del poble. Un autocar groc amb unes lletres quadrades que deien Cetra Seida s'havia aturat al mig de la plaça. Es podien comptar unes quinze fileres de quatre seients dividides per un passadís, que significava que, com a mínim, allà dins hi havia seixanta persones. Des d'un angle precís de la plaça es veia, darrere d'una casa, un arbre que semblava que sortís de la xamanella, i si encongies prou els ulls per comprovar-ho, per un segon podies arribar a creure que les branques eren fum. Esclar que era un efecte òptic, però vist que a la plaça del poble hi havia un autocar com aquell, L'arbre que sortia per la Xemenea tampoc era una imatge tan estranya. Aquella tarda, feia tanta calor que mirant a l'horitzó podies veure com s'ondolaven els confins de Sant Vil. De l'autocar en va sortir un home ben vestit que s'aixugava al front. Duia una camisa groga amb dues rodones humides de color òcara sota les aixelles i uns pantalons negres amb un plec vertical que s'aguantaven amb uns elàstics. Pels gestos grans i circulars que feia amb la mà i per com esfregava el cap, d'havia parlat d'una avaria. En John de l'escurxador se l'escoltava amb les celles arrufades. A dins de l'autocar la gent esbentava amb el que fos que tinguessin, papers de diari, boines o amb la mà mateix. Les dones aixafaven els cabells amb el palmell perquè,

amb la humitat que hi devia haver allà dins, aquells pentinats que acabaven en forma de cargol al costat de les orelles se'ls desfeien i el cabell se'ls començava a bufar. Les camises ben planxades dels homes i els vestits de coll rodó de les dones feien pensar que aquella gent devia anar a alguna festa, potser a un casament. La majoria dels passatgers parlaven entre ells i evitaven mirar a l'exterior, com si no volguessin creuar cap mirada amb aquells que, almenys avui, vestits d'aquella manera, no semblaven dignes del seu estatus. Els nens, en canvi, jugaven en parella a fer lluites d'espases amb les seves corbetetes flàxides o entelaven els vidres posant boca de peix per fer-hi lliscar els dits i escriure els seus noms amb lletra lligada. William, Ann, Ted. Fins que ja no quedava més vidre per guixar i aleshores, amb la part plana del puny, esborraven les lletres i el poble es tornava nítid i els adults tornaven a apartar-ne la mirada. En William, l'Anne i en Ted, però, s'amorraven a la finestra, aixafant els forats del nas contra el vidre i fent ventós amb la boca, mirant qualsevol que passés per fora amb una d'aquelles mirades penetrants i desvergonides que només saben fer els nens o els assassins. Va ser la Meri qui, al cap d'una estona que arribés al bus, va sortir de casa seva amb dues gerres de llimonada

i tots els gots que havia pogut trobar, de diferents mides i colors, perquè estava clar que ni que tot el poble de Sànvil s'hagués posat d'acord per reunir tots els gots de les seves estantaries n'haurien arribat a trobar 60 d'iguals. La Meri devia pensar, però, que amb aquella calor allò seria un detall sense importància. De fet, el neguit dels viatgers era tan palpable que l'autocar, que al principi estava immòbil com un monument, ara es movia com un vaixell. Els nens, quan van veure la safata amb les gerres de llimonada, es van posar drets als seus seguients i van aixecar els braços per reclamar un got. El mateix senyor, el dels elàstics, que havia baixat a demanar ajuda, va agafar la safata que els oferia la Meri i tot, agraint-li el gest, va pujar amb un somriure a l'autocar. Abans d'avançar pel passadís oferint la llimonada, plena de glaçons i amb el vidre de la gerra esparlejat per la fredor, Un home que duia un barret de l'ample i que s'asseia a la primera fila li va dir alguna cosa que va fer que l'home dels elàstics girés cua i tornés a baixar de l'autobús amb la safata a les mans i un somriure invertit a la cara. Gràcies de totes maneres. La Meri, sense entendre-ho, es va quedar palplantada amb la safata davant la porta i va fer un lleu moviment d'incomprensió amb les espatlles.

Els nens enrabiats picaven el vidre i treien les manetes per les finestretes corredisses, que permetien que circulés una mica l'aire, calent en aquella hora com la bafarada d'un forn en marxa. La gent va començar a aixecar-se per desentomir les cames, però sense baixar de l'autocar, excepte una dona que es va fer pas entre la tossuderia del grup i apartant amb un cop d'anatge l'home del barret de l'ample, va sortir de l'autocar. Darrere seu la van seguir una corrua de nens que necessitaven que els toqués l'aire. Amb un cop de cap sec, que intentava ser un agraïment, la dona va agafar uns quants gots, els va netejar un per un amb un mocador que es va treure de la bossa i va servir una mica de llimonada a la mainada abans que se li desmaiessin. A dintre el bus, els cabells engominats dels adults començaven a agafar formes grotesques. Fins i tot, hi havia una parella molt grassa que, per evitar que els braços els enganxessin, s'havien posat un paper de diari entremig. A Sàmbil, el rumor que deia que els de l'autocar havien rebutjat la seva llimonada es va escampar com una gota de tinta sobre paper mullat. I el que al principi eren mirades de curiositat cap als forans, ara s'havia convertit en expressions arrogades i boques premudes amb força. Quan la notícia va arribar a les orelles d'en Simon, que era l'únic que tenia

pinces per arrancar el motor de l'autocar, va decidir que es pendria el seu temps abans de portar-los l'eina que necessitaven per sortir d'allà, i es va estirar al banc de la cuina de casa seva, que quedava davant de la finestra, i era on solia fer la migdiada, amb un petit ventilador que feia volar ja les vores de les tovalles i algunes engrunes de pa del dinar. De tant en tant s'incorporava i es mirava l'autocar, on l'aixafogor ja devia ser insuportable i la pudor ho devia haver empastifat tot. Així va estar-se més de 20 minuts, fins que finalment va decidir aixecar-se i anar al garatge a buscar les pinces per treure-se'ls de sobre. Amb el capó aixecat i el cap entre la ferralla, en Simon va connectar les pinces als cargols vermells i negres. Els estrangers es van haver d'esperar 15 minuts més perquè la bateria es carregués. Finalment, el conductor, col·locant-se bé els pantalons i arremangant-se les mànigues de la camisa, va intentar arrencar, pitjant l'accelerador amb la punta del peu i fent un soroll que als que hi havia dins els devia sonar com el renill d'un cavall feliç. L'autocar es va moure a marxa enrere per poder fer mitja volta i sortir del poble. El conductor va aixecar ràpidament la mà a en Simon amb un senyal d'agraïment poc convincent i a poc a poc el C3C es va anar empatitint pel camí de

sorra que sortia de Sàmbil fins a convertir-se en un puntet negre i groc, com una vespa allunyant-se. L'endemà de l'incident, al poble tothom parlava de l'autocar, de la llimonada i de la ben merescuda migdiada d'en Simon. La gent reia d'aquells posats encartronats amb què havien arribat i de l'estat de desfeta amb què havien marxat. La Sarah Light era una jove del poble que tenia uns tiets rics que vivien a Nova York i a qui de tant en tant anava a visitar. Sempre que tornava d'aquestes escapades a la ciutat arribava amb una o dues bosses lluents i de mides extraordinàries que tenien unes lletres grans i daurades amb noms de dona com Molly Bracken o Michelle Fridge. Eren regals dels seus oncles que, com que no havien tingut descendència, quan ella els anava a veure els encantava emportar-se-ne de botigues i vestir-la de cap a peus com si fos la seva nineta. Davant de la botiga de caviures d'en Thomas, un grupet de dones xerraven rotllana. Entre elles hi havia la Sarah Light, a qui unes adoraven per l'olor de perfums dolços que sempre l'empaitava, els seus vestits lleugerament escotats, que deixaven entreveure aquella tibantor de la joventut, i uns ulls blaus que feien pensar en els naons de la ciutat. I altres la criticaven per aquell tuf de perfums embafadors als seus vestits obscens i aquells ulls d'un blau elèctric irreverent.

La Sara, que no era gaire parladora ni tampoc gaire tafanera, va comentar que també havia vist la gent de l'autocar i que entre les dones n'hi havia una que duia un folar vermell bordeus amb estampats geomètrics i que ella també el tenia. Precisament aquella peça era d'una botiga passada de moda que feia rebaixes tot l'any perquè gairebé no venien res i les dependentes eren molt vulgars. Totes les dones, també aquelles que normalment murmuraven contra la Sarah Light, van sentir satisfetes i a poc a poc van anar desfent la rutllana i es van encaminar cap a casa amb l'esperit una mica més lleuger i un somriure enfilat.

He vist l'autocar i tot, eh? I la Sarah Light serà. Ja, clar, ja penso que a la Sarah Light aquesta li hem donat aquí un protagonisme al final, no? Al final, que dius, ara perquè ens parlo de la Sarah Light? Doncs perquè això continua cap a una altra base. Exacte. Molt bé, Ana Maria. Gràcies, com sempre, fins la setmana que ve. Bona nit.

I quan s'acaba l'episodi de l'Anna Maria, això vol dir que aquesta nit de diumenge a dilluns ha acabat per nosaltres. Vol dir que el primer programa de la setmana arriba al seu últim minut, que és el que ens serveix per donar-vos les gràcies, com sempre, per ser a l'altra banda, per els que truqueu, els que ens escolteu sense trucar o els que un dia. Us decidiu acabar de trucar perquè, com ens ha passat avui, les amigues us fan molta companyia a distància, us anomenen i aleshores vosaltres us lleveu del llit i ens truqueu. Demà tornarem a partir de les 12, com sempre, amb més preguntes, amb més respostes, amb més reflexions, les que us vinguin de gust, i amb més converses serenes. Que descanseu. Bona nit. Fins demà.