La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 27/10/2026

Bona nit, us informa Àlex Bosch. El partit ultraconservador de Flavio Bolsonaro ha reconegut la seva derrota a les eleccions del Brasil a través d'una carta difosa a les xarxes socials. Lula da Silva farà front a un quart mandat amb un Parlament de majoria opositora i amb la mala rebuda del seu triomf als mercats. Flavio Bolsonaro ha denunciat que un jutge que té oberta una causa contra ell li ha reclamat el passaport l'endemà dels comissis. L'analista brasiler Carlos Pereira considera que Lula haurà de fer front a una situació econòmica molt complicada que l'obligarà a fer retallades.

Fos qui fos el nou president, el nou govern electe haurà de fer retallades i no tinc gaire clar com reaccionarà l'elector si ho interpreta o no com una traïció.

Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha qüestionat el resultat de les eleccions i ha assegurat que li han semblat molt corruptes.

Repassem ara altres informacions en format més breu amb l'Agustí Serrat.

Tres dels menors detinguts pels aldarulls de dissabte a Barcelona ja són en un centre de règim tancat. La Fiscalia demana la mateixa mesura per almenys sis més. En canvi, els 51 adults que han passat aquest dilluns a disposició judicial han quedat en llibertat provisional amb la prohibició de manifestar-se a Barcelona i l'obligació de presentar-se al jutjat.

El Departament d'Interior vol tancar els grups de xarxes socials que promouen aldarulls urbans, com els de dissabte a Barcelona. Els Mossos ja han demanat una autorització judicial urgent perquè WhatsApp, TikTok i Instagram hagin d'identificar les persones que hi ha darrere d'aquests grups.

El PP i Vox tanquen un acord per tenir més opcions d'aconseguir majoria absoluta al Senat. Els populars no es presentaran a Girona, Tarragona ni Guipúscoa, on només hi haurà llista dels ultres, mentre que els de Bascal renuncien a fer llista en sis demarcacions més. A més, Vox concorrerà al Senat amb un únic candidat en 14 circunscripcions.

El govern es planteja prohibir que es pugui viatjar dret dins d'un autobús en trajectes que poden ser perillosos, com les carreteres de muntanya. L'executiu ho estudiarà després de l'accident de diumenge a Fogars de Montclus. 29 persones continuen hospitalitzades, 12 d'elles han estat greus.

La Fundació Pasqual Maragall reclama una estratègia integral per abordar l'Alzheimer. En un informe fet públic aquest dilluns, proposa implicar en un projecte comú el sistema sanitari públic, els serveis socials, les entitats privades i les fundacions que treballen al voltant de l'Alzheimer.

El director de la Fundació Pasqual Maragall, Arcadi Navarro, justifica la necessitat d'aglutinar esforços.

Perquè cal que tot el coneixement que s'està generant arribi a la pràctica i perquè cal resoldre el problema enorme que és que aquestes més de 150.000 persones que tenen la malaltia d'Alzheimer a casa nostra i per tant 150.000 famílies rebin l'atenció que mereixen.

A Catalunya el cost de la malaltia supera els 40.000 euros a l'any de mitjana dels quals les famílies n'assumeixen el 87%.

Esports, els millors futbolistes del món són Alexia Putelles i l'anglès Harry Kane. La catalana rep el tercer guardó, el guardó volíem dir per tercera vegada. El Barça s'emporta cinc premis a la gala de la pilota d'or de Londres. Lamin Yamal i Vicky López, millors futbolistes joves. El Barça femení, el millor equip. Pere Romeu, el millor entrenador. I Cata Coll, la millor portera.

La Lliga denunciarà davant del comitè de disciplina l'agressió que Camavinga va rebre al Camp Nou durant la celebració de l'1 a 2.

L'Espanyol és el descens, amb el tècnic Manolo González en entredit. La direcció esportiva el manté de moment, almenys fins després del partit a Sestao.

Aquest dimarts a la Copa, Quarte Girona, Sestao Espanyol, Calamotxa Europa i Manresa Sant Andreu. Podeu seguir aquests partits de Copa pel canal exclusiu digital de Catalunya Ràdio.

La desena jornada de la primera divisió de futbol s'ha tancat amb el Sevilla 2 o Sassuna 0.

El Barça de Bàsquet juga aquest dimarts a la pista del Bayern de Munic a la vuitena jornada de l'Euroliga amb la baixa de Joel Parra.

Fins aquí, les notícies. Catalunya.

El cap de setmana comença els divendres a les 5 de la tarda amb Francesc Garriga. Ho lamento molt, Roger Escapa. Comença el cap de setmana! Sí! Òscar Mim i Elisenda Pineda organitzen una festa amb molts convidats.

Hi, guys. Hi, guys. Acabo d'arribar al Real Club de Polo, o sí que ja vinc escalfada.

La Bona Negra cripsa tot. No n'hi ha per tant.

Què dius? Quines acins les tens? La braça, la xapa, la llauna, la tabarra, el tabarrón.

Una hora que se sap com comença, però no com acaba. La

tarda

de Catalunya Ràdio, amb Francesc Garriga.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. La nit dels ignorants.

Una de la matinada i set minuts. Va, que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants de Catalunya Ràdio. A veure si una mica més animats per part dels oients que ens esteu escoltant, perquè de ser-hi hi sou. I truqueu al 932017474 i va, donem la benvinguda a aquesta segona hora a la Pilar, que ens ha trucat des de Vilassa de Dalt. Bona nit, Pilar. Bona nit, Marta. Tu diràs, Pilar.

I bona nit a tots els que ens estan escoltant.

Tinc 86 anys. És la primera vegada que truco. Però és que us vull fer un homenatge a la ràdio. O sigui, la ràdio ha format part de la meva vida, des de nena. Aleshores, jo escoltava la ràdio amb la meva àvia, la ràdio que hi havia, perquè tampoc no podíem escollir massa coses. Però recordo teatre per la ràdio. Nits senceres jo fent labor i la meva iaia al meu costat escoltant la ràdio perquè no teníem res més a mesura que vaig fer gran vaig continuar escoltant la ràdio i escollint aleshores l'emissora que més m'agradava. I és que forma part de la vida, de la meva vida, la ràdio. A veure, quan va arribar la televisió, li va comentar que segurament que la ràdio aniria cap avall. No, no, no, no. Tot el contrari. Cada dia esteu més al tanto, més al dia, ens informeu, és que no hi ha res com la ràdio. Ja veig la televisió també, ja la veig, esclar que sí, i escollo els meus programes, igual que els de la ràdio, que també escollo les meves emisores.

Ai, Pilar, primer de tot, li voldria agrair moltíssim, moltíssim, que s'hagi decidit a trucar, perquè diu que no havia trucat mai, i això em fa molt feliç. No, no, mai, és la primera vegada. Doncs em fa molt feliç quan algú diu que és la primera vegada que truca. O sigui, d'entrada hi ha l'abraçada immensa per part de tots nosaltres. Però és que, a més, ha fet una definició tan bonica,

Pilar. És que és així, és així, eh? Vull dir, ets de ràdio, tu, Marta, i és evident que que t'agradarà sentir això. Però és que jo considero que la ràdio, quan ja ens fem grans, sobretot, i ara que ja estic soleta, a mi em fa una companyia tan enorme a la ràdio. A la ràdio puc fer-ho tot, mentre escolto la ràdio. La televisió m'obliga a estar allà davant de la caixa. Doncs no, vull dir, s'hauria de fer molt més homenatge. Per la ràdio. Jo no vull allargar-me més perquè considero que les trucades han de ser una mica. Que per mi formeu part de la meva vida i suposo

que serà així fins que em mori Pilar, t'agraeixo moltíssim ja et dic de tu perquè mira ja et veig tan jove que ja em surt de dir de tu que moltes gràcies i que per molt de temps et tinguem a l'altra banda escoltant-nos i trucant de tant en tant

naturalment quan a la notícia de l'accident d'ahir de l'autocar això d'anar de gent de peu no saps. Muntanya, eh? Hi ha un servei de Barcelona aquí al Maresme, a Vilassar, que és un servei molt conegut de tota la vida, i la gent va de peu, la gent puja a Plaça Tetuán. De peu. Bé, no és igual que siguin 20 quilòmetres. És que un accident es pot produir en qualsevol moment. No, perquè no es va per autopista, va per via ràpida. Exacte, exacte. O sigui, no cal que sigui una excursió al Montseny o a la muntanya. No cal, no cal, sí, sí, està clar. Un transport com un autocar que la gent va de peu en un moment d'una frenada o d'un accident pot ser terrorífic. No sé com no va haver. Sí, sí, totalment. Sí. Sí. I està ple, te l'endus a casa i tornes l'endemà, quan el container està buit. No la deixis a terra perquè llavors, comprens? Vull dir, som la gent, som la gent, eh, també, una mica.

També tens raó. Doncs molt bé. Moltes gràcies, Pilar. Bona ferigola. Moltes gràcies, igualment. Bona nit. Bona nit. La Lourdes, des de Badalona, bona nit.

Mira, hola, bona nit, Marta. Mira, la meva queixa, o no sé, o queixa, o no sé què dir, perquè només et truquen aquests números a tota hora, que si tens una deuta, que si. Aquestes trucades, que et truquen de Sevilla, de Léon, de Madrid. Ah, sí, sí, sí. I escolta'm, jo, hòstia, tipa, hi ha vegades que espantes a les 10 de la nit i vinc a trucar.

Però, Lourdes, saps que ara han d'estar identificades aquestes trucades amb el 400 al davant? Això ho saps? Ah, sí que també hi veig el 400 al davant. Ah, doncs si és un 400 al davant ja les pots bloquejar.

Jo no agafo cap al telèfon perquè les meves filles, jo m'ho he dit, mama, no n'agafis cap de telèfon. Clar, però molesta, molesta. Però dic, haurà de ser algun aqueix, algun jo, no sé què fer. Diu que ja estan al darrere d'això, però no ho sembla.

Sí, sí, estan al darrere, han posat aquest 400 perquè la gent sàpiga que és una trucada que vol vendre alguna cosa, llavors l'únic que es pot fer, o que les seves filles li ensenyin, bloquejar totes aquestes trucades, de manera que aquell número ja no pot tornar a trucar. Perquè el mòbil no ho accepta. Anar bloquejant i es cansaran. Un dia es cansen, un dia que es cansen.

No, no, és molt pesat i més segons a quina hora espanta. I més quan estàs sola, que vius sola i has quedat, i tens les penses que passarà alguna cosa. Sí, sí, totalment d'acord. I m'assumo amb aquesta senyora de la brutícia que hi ha. No som els que no netegen, no som nosaltres. Jo a vegades m'hi trobo i els dic, miri, senyora, que el que li he caigut, si va amb un gos, perquè estomino reculli. Ah, perquè no recullen. No! O porten un mocador a la butxaca i el llencen. És igual, ja que no hi ha contenidors, aquí on visc jo, si jo m'hi trobo els que estan aquí, vaig una mica més cap allà que ni a nosaltres, de contenidors. No cal deixar-ho a terra. Totalment d'acord. Diu que no sé què. Sempre es queixar, no cal queixar. Primer, som nosaltres els que ens portem bé,

també. Sí, sí, tota la raó. Molt bé, moltes gràcies per la trucada.

M'agrada moltíssim aquest programa, perquè als meus pares els agradava molt la ràdio, o sigui, és igual. Ai, que bé. Doncs nosaltres. Quan els meus pares eren socis d'Arriba a Barcelona, que vaig elegir, i anàvem cada diumenge a veure el programa de la ràdio. Mare meva, que parlem d'anys, eh? Sí, m'encanta, m'encanta, perquè m'encanta. I jo segueixo igual, escoltant la ràdio cada dia. El primer que faig, vaig posar la ràdio cada dia.

Ben fet, Lourdes. Moltes gràcies per ser-hi. Una abraçada ben gran. I una bona nit. Igualment, que descansi. Igualment. Adéu, guapa. Adéu-siau, bona nit. Doncs vinga, va, que la crida ha funcionat, que veig que avui estem més mandrosos, però a poc a poc, a poc a poc, perquè hi ha gent que fa coses i a partir de la una s'activa una miqueta més. Ja he repassat algunes de les coses que encara no han contestat aquí al programa, però si han de ser trucades per queixar-vos de coses com ha passat ara o per fer un homenatge a la ràdio, que això m'ha arribat al cor, amb aquesta aportació que ens ha fet la Pilar des de Vilassada del que és la primera vegada que truca, jo encantada de la vida, ens podeu trucar per fer-nos un homenatge només faltaria, jo encantada de la vida, és la nostra feina de ràdio, aquesta funciona 24 hores al dia així que no hi ha cap problema qualsevol cosa que passa, el primer com deien ara, el primer lloc on la pots escoltar habitualment sempre és la ràdio i és el que continuem fent a un quart i un minut de dues ens truca en Guillem des del Fort Pieng, bona nit Guillem. Com ha dit Marta?

Mira, volia fer una pregunta, així molt genèrica, i, bueno, després tindrà temps alguna altra cosa, però jo estava pensant parlant de, diguem, de tota la crisi educativa que està veient, d'aquests últims incidents que hi ha hagut amb els joves, que si els oients se semblaria molt. Molt estrany o molt involucionista, que es tornes a permetre treballar als joves als 14 anys i no als 16 com ara, perquè hi ha molts joves que potser que dels 14 als 17 anys els vegi clarament que no poden aprofitar aquest període per a formar-se. Com ho veien els oients, eh? Demanes sí. Sí, exacte, sí, una mica com ho veuen. I després sí, en donar temps també manifestar la dicotomia dels diners. És a dir, que clar, tothom pensem que les coses que nosaltres creiem que estan malament mereixen més inversió. En aquest cas jo crec que la simplificació pot servir i va sobre l'accident que hi ha hagut de l'autobús, de l'autocar de línia, que clar, jo soc dels que pensa i no estic en minoria. Que a l'hora de decidir on van uns diners determinats de l'administració, si a reformar carreteres, ampliar carreteres, duplicar carreteres, o bé a augmentar les subvencions a les empreses que ja presten un servei. Perquè, clar, si una empresa té una flota d'X autocars. Si a aquest nombre X li afecta això en un increment, doncs pot ser que ja no calgui que la gent vagi de peu sense agafar tot el que pot anar al següent. I a sobre, si es coordena el cinto de seguretat, encara millor. Y bueno, una mica, pues, para que la gent no pense que els diners nacen del no-res, sinó que el que hi ha, pues, toca invertir-ho com a nosaltres ens sembla oportuno, la nostra ideologia es dicta. I bueno, una mica, i expressar la meva opinió de quina manera s'haurien de gastar els diners.

Molt bé. Molt bé, Guillem. Com sempre, moltes gràcies. A vosaltres. Que vagi bé. Bona nit. L'Anna, des de Mirasol. Bona nit, Anna.

Bona nit, Marta. Com està? Jo volia parlar-te també sobre això d'aquest número que truquen, perquè jo també em truco moltíssimes vegades, i ara fa dies que em truco sempre el mateix número, però sí que porto el 440. Veus? Sí, porta el 400 al davant. Són trucades a espant. Jo els aprenjo sempre. Sí,

sí, sí, van insistint, van insistint. Li ha de dir a la família que li ensenyin a bloquejar una trucada. Ha bloquejat la trucada. Perquè aleshores aquest telèfon ja no truca més. Perquè no pot entrar. En el mòbil ja no entra. L'avantatge del mòbil és que pot bloquejar les trucades. I totes aquestes trucades que no ens interessen i que espanten,

fora, tu, que vagin a molestar un altre.

Sí, sí, sí. Quan són tan insistents, clar, al final t'espantes perquè dius, a veure si passarà alguna cosa i no l'agafen.

Exacte, exacte. Jo a vegades ja composo insultos a un treballador i a vegades que un treballador te diu. Sí, sí.

Doncs que li ensenyin a veure com es pot bloquejar el telèfon o que algun dia que la truquin davant de la família i que li bloquegin i s'acaba. Com a mínim aquell número poden agafar un altre, però aquell ja no el tornarà a trucar. I així s'estalvi alguna trucada. D'acord, Anna? Moltes gràcies,

Marta, moltes gràcies per tot. Moltes gràcies. El programa aquí és molt maco, i com diu aquesta senyora, jo també t'escolto cada dia. No truco massa, però t'escolto cada dia.

Doncs ja sé que està a l'altra banda. Una abraçada ben gran. Adéu-siau, bona nit, Anna. Adéu. La Pepita ens truca ara al 932074 des 932074, 74, que m'havia deixat un 74. Pepita, des d'on Tinyent? Bona nit. Hola, bona nit.

Què tal? Mira, molt bé. Doncs mira, jo ara visc a un Tinyent, que és província de València, però soc de Barcelona. Per un cantó agrair, ja que han fet aquesta menció a la ràdio, doncs també el record que jo tinc de quan jo devia tindre, no sé, 10 o 11 anys, que això ja fa, tinc 77, fa 67 almenys, que me'n recordo que un diumenge al mes, un diumenge al mes, a la nit, a les 12 de la nit crec que era, feien teatre en català. I feien, doncs, bé, obres de teatre catalanes, com l'Hostal de la Glòria, i era l'Isidre Solà i així. I el gran record, doncs, que esperàvem amb il·lusió amb la iaia, per sentir, perquè nosaltres ens agradava a casa sempre molt el teatre, doncs el teatre aquest, perquè, esclar, la ràdio era completament castellana, no? Clar, clar, clar. I tenies que aguantar les cançons que els agradaven amb ells, no les nostres. Està clar. Bé, això per un cantó. I l'altre és de l'altra àvia que tenia, que quan era Setmana Santa que es va anar a veure els monuments a les esglésies, no s'anava, no. Doncs anaves a veure monuments, perquè estaves més avorrit que un os, perquè és clar, que res. No passava ni un cotxe, jo vivia al costat del Carreval, més a la plaça Molina, i és clar, allà no passava ni un cotxe. Unes manies, no podies escombrar perquè sortien formigues i coses d'aquestes rares. I anaves a veure monuments per entretenir-te. Llavors l'àvia deia, hem d'anar a veure. O tres o cinc. No podíem anar a veure'n dos o quatre. Ah, no? Ah, no. No sé si era una mania, una superstició de l'àvia o és que hi ha algun fonament o alguna cosa per la qual fèiem això. Però no podíem anar a veure a l'església si no fèiem números sanats.

Això no ho havia sentit mai. Ho trobo molt bo.

Dubte que sempre tinc que passar, perquè la iaia em deia que a les iglesies havia de ser en números sanats, que era també superamorrit perquè imagina't, entraves a les iglesies, tot fos, tots els sants tapats i bueno, entraves i sorties perquè a casa no em siguen mai

de les visites a llocs en números sanats, no en números parells boníssim, boníssim això capita,

boníssim no sé si és de casa la mania o bé d'una creença no sé.

Doncs a veure si algú ens ho sap dir, perquè ho trobo boníssim. A veure si trobem la resposta. Pepita, moltíssimes gràcies per escoltar-nos.

A tu, a tu, us escolto, eh? Que ara que ho faig per a través d'internet.

No, no, clar, clar. Doncs mira, una abraçada cap a un tinyent. Gràcies, gràcies igualment a tots vosaltres. Adéu-siau, bona nit. Adéu-siau, bona nit. D'aquí uns minuts arribarem a dos quarts de dues de la matinada. La Sílvia Andrés a punt i preparada per explicar-nos alguna cosa d'abans de l'estrena.

Aquesta setmana hem anat a un dels temples del cinema a casa nostra. Hem visitat la Filmoteca de Catalunya. Volíem entrar a la sala de màquines per saber una mica més sobre la màgia que fa possible el cinema.

Hem tingut un guia d'excepció, Joan de los Eros, responsable de cabina de la Filmoteca. És a dir, ell i el seu equip són els projeccionistes i fan viable que quan anem a una sala de cinema puguem veure la pel·lícula. Trobem el Joan enfeinat.

Doncs estic provant el format d'imatge que sigui correcte, estic provant que aquí a la meva fitxa em diu que ha de portar subtítols en espanyol i efectivament els porta i estic ajustant el nivell d'àudio que els meus companys hauran de posar. És a dir, preparo la pel·lícula per aquesta tarda. Doncs mira, és de Paul Thomas Anderson i és "Puro vicio".

Us heu plantejat mai com ha de ser la sala des de la qual es controla les projeccions? Imagineu escenes idealitzades de cinema paradiso? La realitat és una mica diferent. Una sala plena de projectors, pantalles, taules de so, papers amb anotacions, bovines i temperatura tropical. On som, Joan?

Perquè això és el cau del llop, aquí és on estem. Molta part dels problemes, tot el que es programa, si és cinema, acaba projectant-se aquí. La Filmoteca projecta pel·lícules que canvien cada dia. És com si fos un festival que dura 365 dies. La gent que fa festivals sempre m'explica que estem superestressats, perquè no sé què. Doncs jo treballo així.

Una programació, en canvi, que no para. La Filmoteca, com el seu nom indica, vetlla per la salut i conservació de les pel·lícules. L'era digital també ha arribat a la Filmoteca. Joan de los Heros ho explica.

Aquest és el projector digital de la sala Chomón, que és la nostra sala gran. O sigui, per carregar les pel·lícules tenim un servidor que va lligat al projector. Aquest servidor és un Doremi i és un servidor que ja està descatalogat. El dia que se m'espatlli ja no puc comprar-ne un altre perquè tampoc hi ha servei tècnic. I aquests servidors són boníssims. Si se'm carrega bé, ja sé que no fallarà. En realitat és que és un ordinador fet exclusivament per reproduir DCPs. El digital cinema package.

Recordem que la Filmoteca té dues sales, la Shomon, la més gran, i la més petita, la Laia. Però en quin suport arriben aquestes pel·lícules?

Amb un pendrive sí té la capacitat que ha de tenir perquè aquestes pel·lícules pesen molt. I aquesta pel·lícula va arribar aquí a través d'un disc dur, però cada vegada més les pel·lícules ens arriben per transferència digital. És a dir, les distribuïdores ens envien. O accedim nosaltres als seus servidors o ells ens carreguen als nostres les pel·lícules. I això obre un ventall d'avantatges i problemes.

Joan de los Heros ens explica que l'era digital genera també problemes. Poden enviar-me la pel·lícula

un dia i la pel·lícula ve tancada, no la puc obrir. Allà no es pot reproduir. És per això que el DCP es va inventar, perquè no es poguessin copiar les pel·lícules. Aleshores, ens arriben unes claus que obren i tanquen la pel·lícula abans i després de la data i de la sala de projecció. I què ens hem trobat? Doncs que les dates no corresponen, a vegades, que corresponen però són d'una altra còpia de DCP, no és la que m'han enviat, o me les envien per la sala Laia i jo tinc la sessió a la sala Chomón.

Però a la Filmoteca hi ha un espai reservat per al format tradicional del cinema analògic, les pel·lícules de 35 mil·límetres, la debilitat de molts cinèfils. Films que han de reproduir-se en un projector específic.

Aquest és el projector 2, i ara t'explicaré per què és el 2, de la sala Laia. A cada sala tenim dos projectors de 35 mil·límetres. Per què? Doncs, com saps, estem a la Filmoteca, la Filmoteca pertany a la FIAF, i tenim el compromís de preservar i tenim molta cura de les pel·lícules en 35, que ja no es fan, o es fan molt poques.

Els més cinèfils saben que les pel·lícules de 35 mil·límetres tenen un petit problema. Entre projecció i projecció, els principis i finals de la pel·lícula es deterioraven i es tallaven i, per tant, es perdien petits fragments de pel·lícules. A la Filmoteca vigilen moltíssim.

I nosaltres, per dir-ho ràpid, no muntem la pel·lícula. Amb un cinema comercial feien uns grans galetes, tallaven cues i guies. Cada vegada que hi ha un passi vas tallant fotogrames. Al final t'acaba faltant un trosset de pel·lícula. Nosaltres sempre demanem que ens arribi de final per fer l'última volta i poder repassar-la nosaltres.

Si parlem de 35 mil·límetres, segur que molts heu vist unes marques a la part superior esquerra de la pel·lícula. Sabeu què signifiquen? I això és una marca,

és un indicador per nosaltres, pels projeccionistes. Ens indica quan és el moment de posar en marxa l'altre projector i quan és el moment de conmutar el senyal per passar a l'altre projector. És a dir, nosaltres fem, per dir-ho així, el muntatge en directe.

Un dels plaers d'aquesta visita a la Filmoteca ha estat poder veure una pel·lícula en 35 mil·límetres amb les caixes de llauna que protegeixen els rotllos d'una pel·lícula. Sentiu això.

Magnolia, també. Estem amb el cicle de Paul Thomas Anderson. Doncs aquesta, per exemple, té un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu rotlles. Aquesta pel·lícula és molt llarga, dura tres hores. Hem de fer un munt de canvis amb aquesta pel·lícula. Aquest rotlle el carreguem i quan veiem els topos que t'he dit de laboratori o, si no importa, nosaltres fem unes petites marques, en principi no les ha de veure ningú, que ens indiquen quan hem de fer marca d'arrencada i marca de canvi de projector.

Però aquestes pel·lícules són molt delicades i necessiten una especial cura. La conservació és una de les eines més importants de qualsevol filmoteca.

Tenim la sort de tenir un equip de rapers, unes companyes que fa molts anys que ho fan i ho fan molt bé, i amb pel·lis que venen molt atrotinades, perquè tenen molts anys, han passat per molts projectors. Per exemple, la meva companya Olga, que és. Qui s'encarrega específicament del repàs de pel·lis de 35 té molta cura de que no hi hagi cap piquet i si n'hi ha, doncs els corregeix amb aquestes màquines que tenim aquí, les empalmadores, i posa la pel·lícula aquí al mig i amb aquest cel especial, pum, em corregeix el piquet perquè no salti el projector.

Ara tots els cinèfils esperen saber si a la Filmoteca hi ha projectors per a pel·lícules de 16 mil·límetres. Resolem l'enigma. Els projectors de 16,

el meu cap ja jubilat, l'Antonio, li tenia molt de carinyo aquest projector, un Bauer de 16 mil·límetres. Aquests projectors és molt difícil de trobar-los ja. També, clar, ja no es fabriquen. Bueno. Ara no ho sé, potser sí que en algun lloc els fabriquen, però tot i així aquest projector és molt més estable, és el projector que teníem a la sala Aquitania i a ell li tenia molt de carinyo perquè aquest és el projector que ens acompanya, entre cometes, des de sempre.

Gairebé ja tenim els bàsics, però la sala de control de la Filmoteca és molt més complexa. Qui posa els subtítols d'una pel·lícula? Els subtítols, uau,

aquí has obert un bon meló, els subtítols poden venir incrustats a les pel·lícules, poden venir separats de les pel·lícules, ara parlo digitals, i ens envien una version file, els podem crear nosaltres. Totes les pel·lícules que no porten subtítols, la Filmoteca fa subtítols en català. Quan no és possible o quan tenim projeccions en 35 mil·límetres, ve una empresa de subtítols amb aquest espai que tenim aquí reservat per projectar els subtítols també en directe.

Hauria de parlar del format de projecció d'una pel·lícula, però és un univers que donaria per tot un altre reportatge que un altre dia ja us explicaré.

Deixem ara els aspectes més tècnics per anar cap a una vessant més personal amb Joan de los Eros, responsable de cabina de la Filmoteca. Joan, com va néixer aquesta vocació de ser projeccionista?

Va ser molta casualitat. Jo estava estudiant cinema i anava molt a la Filmoteca. I vaig deixar currículum a la sala Aquitania i una vegada em van trucar perquè havien de substituir una persona, perquè era a l'estiu. Va coincidir que jo hi era, però també va donar la casualitat que una persona jubilava i em va animar a presentar-me a la plaça de cap de sala a l'Aquitania. Allà teníem les claus del cinema. Obríem i tancàvem. Allà vaig entrar a fer de cap de sala adjunt, però jo estava estudiant cinema, m'interessava molt la cabina, com funcionaven les màquines, i l'Antonio, que ha sigut com un, entre cometes, com un pare, per tots nosaltres, no només per mi, va ser tan generós d'ensenyar-me l'ofici. I quan vam fer el salt aquí a la Seu del Raval, els propis companys projeccionistes van haver de fer tot un curs molt llarg d'adaptació a aquest nou model, ja veus, a aquest nou paradigma. Jo em vaig apuntar a fer aquest curs i ja em vaig enverinar.

El Joan és un enamorat del cinema i, com no podia ser d'una altra manera, ens recomana descobrir una pel·lícula. Nos interesa mucho que ustedes pongan si han ido alguna vez al cine.

Mira, he gaudit moltes. Ara em venien al cap les meves. Tothom té pel·lícules preferides, però crec que és més interessant que et digui què m'ha sorprès. I fa poc vaig veure una pel·lícula que em sembla una absoluta meravella. Es diu Cien niños esperan d'un tren. La recomano a tothom.

I corre enrere l'il·lejat i jo et diré. Però la Filmoteca cada vegada proposa experiències cinematogràfiques més especials.

Hi ha una tasca que no sé si és pròpia del projeccionista, però és que aquí a la Filmoteca, com que som alguna cosa més que un cinema, hi ha altres tasques que hem de conèixer i hem de saber oferir aquest tipus de servei i té molt a veure amb els concerts i la música en directe. Nosaltres de formació som projeccionistes, però hi estem aprenent. Actualment encara a sonoritzar concerts i estem fent concerts amb piano, però també amb contrabaix. Per exemple, hem tingut el Manel Fortià, que si no el coneixeu, és un músic exquisit.

Quina millor manera de celebrar el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual que parlar de com funciona la sala de màquines de la Filmoteca, perquè, de fet, la Filmoteca és la casa del cinema.

Doncs gràcies, Sílvia. Hem pres nota d'aquesta pel·lícula que ens ha dit els 100 niños esperant un tren, que veig que és de un documental xile de l'any 88, d'Ignacio Agüero. Així que l'haurem d'anar a buscar.

Dos quarts i sis minuts de dues. Ara no hem d'anar a buscar ningú, sinó que ens ve a buscar nosaltres l'Aina Grau, que ens repassa els millors moments de la setmana. Bona nit, Aina. Bona nit, Marta.

A pocs dies de Tots Sants, sí, soc jove i dic Tots Sants, sinó Halloween, a la celebració del cap de setmana vinent, doncs això, a pocs dies de Tots Sants, els oients van decidir posar-se en el paper i parlar de ninxos. Les branques escupen flames, nues de fulles. Tot va començar amb una pregunta que va fer el Pep des de l'Eixample.

Els meus pares varen pagar un insult de propietat i els meus pares estan, el meu pare i el meu pare i els meus dos germans. Estan ficats en el mateix ínxol, diguem, no? Perquè l'il·lusió de la meva mare va ser el tema que va traspassar i va dir que volia estar junts. I bueno, i avui m'ha arribat una carta que cada any pago el que s'apaga de manteniment de l'ínxol i tal i igual, no? Sí, sí, sí. Amb el meu nano li he dit, a veure, mira, m'he preguntat jo, a veure quant temps hem de pagar això. I soc propietari i el meu nano m'ha dit que és infinit, que soc titular infinit. La meva pregunta és, si quan jo traspassi el meu nano no vol pagar més.

La mateixa nit, diversos oients van explicar els seus casos personals.

Jo, mira, és el primer que vaig agradar. Jo tinc 86 anys i el primer que vaig agradar va ser un ninxo. Fa més de cent anys que no s'havia enterrat ningú d'aquí Barcelona, a Montjuïc. Bueno, vaig anar a Sancho d'Àvila i vaig dir, mira, jo aquest ninxo me'l vull vendre perquè en tinc un altre en un altre lloc de Barcelona. I dic que voldria vendre-me'l. Em pagaran. Diu, ui, diu, miri, em vam començar a fer números, uns 245 euros. Imagina't. Dic, ah, vale, vale. I jo cada any pago el manteniment, eh? Sí, sí, sí. Vull dir, pago 36 euros i pico. I ho vaig deixar córrer, però sí, s'ho pot vendre, però ho compren ells, no pots vendre a ningú.

Li puc dir, perquè jo l'any passat vaig renunciar a un ninjo que tenia a Barcelona, i quan vaig anar allà, el ninjo era. O sigui, he comprat per 50 anys. I jo no vaig arribar als 50 anys. Feia uns 24 o 25. I quan jo vaig estar a Sant Xavó de Àvila, que és on havia d'anar a fer tots els documents, vaig preguntar al senyor que em va atendre. No, no, no. Si vols renunciar, has de pagar. Només volia també aclarir-ho perquè ja et dic, el novembre farà un any que vaig fer tots aquests tot això i res més. Només volia almenys que sàpiguen que res de res.

No es pot vendre. És que mai es venen. Els ninxos són concessions, que cada ajuntament et fa un títol que diu, mira, ho t'he concedit fins d'aquí 20 anys. Un altre ajuntament ho farà diferent, cada ajuntament ho fa com és, però sempre és d'ells. Tu només pagues l'ús, ets un usuari.

Per acabar de posar llum al tema, hem contactat amb Cementiris de Barcelona. Respon Helena Medina, que és advocada del règim jurídic del Cementiris de Barcelona.

Els nínxols no es poden vendre. Del que disposes com a titular és de la concessió administrativa. Això és transversal a tot Catalunya i en el cas dels cementiris públics. Ara bé, pot ser que cada ajuntament faci una gestió diferent dels terminis de les concessions. Per tant, les transmissions oneroses, una venda, a canvi de diners, de la titularitat d'una sepultura estan prohibides i són nules de ple dret.

Canviem de tema i parlem de la identitat, en concret, del carnet d'identitat, perquè la Maria Àngels, des d'Orfes, al Pla de l'Estany, ens va trucar per fer-nos aquesta pregunta.

En el carnet d'identitat, jo diria que hi havia el grup sanguini. De la persona, de la propietària del carnet, i ara ho he buscat i no els he oposat, perquè no ho he vist enlloc.

El Joan, des de Granollers, ens va deixar un missatge escrit al WhatsApp del programa donant la resposta. I hem posat ja.

El grup sanguini es va deixar d'incloure el DNI espanyol l'any 1985. La dada s'havia començat a posar obligatoriament a partir del model emès l'any 1962, juntament amb l'estat civil. No obstant això, amb l'arribada de la cinquena versió del carnet d'identitat, que va estar vigent entre el 1985 i el 1991, es va decidir suprimir de manera definitiva l'obligació de mostrar la professió, l'estat civil i el grup sanguíni.

Saber que se puede, querer que se pueda, quitarse los miedos, sacarlos afuera, pintarse la cara, color esperanza.

I del grup sanguini del DNI passem a parlar dels taps solidaris, perquè la Montse, des del barri de Sant Martí, va demanar on els podia portar, i just darrere seu va trucar el Guillem, des del Fort Pieng, per donar-li resposta.

Mira, Marta, és que tinc un problema, bueno, un problema. Mira, resulta que el meu bisnet, l'escola, recollien taps d'això, bueno, valen. Taps d'ampolles, entenc, eh? Sí, d'això que la gent recull. I resulta que tot l'estiu, clar, la gent que ja em coneixia em portava taps. I tinc poder unes 10 o 12 garrafes de 5 litros plenes de taps. I ara ells han canviat de puesto. S'han anat a viure en un altre puesto. I aquí no ens recullen. I la meva filla diu, pues mira, mama, tira-les. Ai, és que a mi em sap greu, perquè potser hi ha alguna persona que també em recull i els podria picar i dir, dona'm el telèfon de la Montse. I jo visc al barri de Sant Martí.

Molt bé. Justament en el meu institut, en el Quatre Cantons, que està en Sant Martí, recollim TAP perquè, diguem, és una campanya que fem per a conscienciar els alumnes i. Cada any ve una associació que s'encarrega, és una empresa en realitat, que s'encarrega de reciclar-los i el personal és així, del tipus que integren a persones disminuïdes. I això que estem oberts a agafar les garrafes.

I si hem començat el resum dels millors moments parlant de cementíries i nínxols, l'acabem parlant del dol i el color negre, perquè tenim pendent de resposta a aquesta pregunta de la Dolors des de les Borges Blanques.

Volíem saber per què els catòlics, quan es mor un familiar, vestim negre, portem vestim negre. D'acord. Perquè aquest color.

Ens ajudeu a donar-hi resposta?

Con el corazón saber que se puede, querer que se pueda, pintarse la cara a color.

Ens haurà d'ajudar encara a donar resposta a algunes coses, però tenim avui també un capítol d'altres preguntes contestades.

Fa unes nits la Carmeta, des del barri de Sants a Barcelona, feia aquesta pregunta de la crema catalana.

Escolta, sisplau, mira, jo la meva pregunta és una miqueta així tonteta, perquè. No hi ha cap pregunta. No, dona, no. Jo voldria saber per què es diu la crema catalana.

Ja ens ha quedat clar que aquí, en aquest programa, es fan preguntes i es fan respostes, però que no hi ha cap pregunta que sigui cap vagenada ni cap tonteta, que en català no està ben dit, per això dic vagenada. Per tant, i buscant per internet hem trobat una peça de la revista Cuina, justament, que parlava sobre l'origen de la crema catalana. El seu autor era Paul Leiva, a qui li hem demanat que ens respongui la pregunta, que no és gens tonteta, de la Carmeta.

I és bàsicament per un tema de remarcar quina és la visió d'aquesta recepta, perquè sí que és cert que la gran majoria de la població es pensa que bàsicament és una adaptació del creme brûlée francès, o que és la mateixa recepta però dita d'una manera diferent, però la realitat és que, si bé és cert que la creme brûlée és una recepta documentada fa molts anys, concretament en 1691 en un receptari de François Massalot, Abans del segle XIV, nosaltres ja trobem vestigis, diguem-ne, d'aquesta famosa crema, crema catalana, en un dels esoteris més antics de l'estranger de la humanitat, que a més a més està escrit en català, que és el senso vi, i és bàsicament. Un recull de receptes d'alta cuina del que el seu dia era el Regne de València, la Corina d'Aragó. Tot i que la manera correcta, diguem-ne, i normativa de dir-ne la crema catalana, perquè la crema catalana hi ha molts cuiners, com la de Parellada i d'altres, que han dit que dir-ne crema catalana a la crema catalana a Catalunya és, si més no, redundant, però sí que és veritat que la manera normal o la manera. Correcte denominar aquest postre no és crema catalana, sinó que és o bé crema de Sant Josep o bé crema cremada. El que tampoc entraré perquè em sembla una polèmica innecessària és si s'ha de cremar o no s'ha de cremar, que cadascú es mengi la crema de Sant Josep o la crema cremada com li doni la gana. I si li vol dir crema catalana, doncs endavant, que no anem sobrats de referents.

Doncs quina gana, a aquesta hora. Gràcies al Pol Leiva per la informació. Després de la crema catalana, una sardana, que millor, no?

Doncs és una sardana que jo desconeixia, que la trobo molt bonica, que es diu Joves Llaons i que és del compositor Jordi Paulí. Espero que us hagi agradat aquest fragment que hem sentit d'aquesta sardana just abans d'arribar a la recta final de la nit dels ignorants d'avui, que vol dir anar-nos a dormir amb el conte.

El conte per anar a dormir.

Aquesta setmana us expliquem les històries que Alba Dalmau va recollir al llibre El camí dels esbersers, que Angl Editorial va publicar l'any 2015. Són relats que conformen un camí únic cap als personatges d'un poble dels Estats Units que es diu Sambil. I precisament avui llegirem el conte que dona nom a tot el volum. I aquest conte es diu, justament, El camí dels esbersers.

Recordo que de petit estava convençut que a Sàmbil hi havia un cavall màgic que només es veia molt de tant en tant si et posaves a 20 passes del Castanyer. Jo el vaig veure només dues vegades a la vida. Tenia el cos molt llarg, com si de les potes del davant a les del darrere hi hagués ben bé una distància d'uns 4 metres. De mig cos cap endavant era completament negre, d'un negre lluent que semblava que acabés de sortir del riu. La crina li queia cap a una banda amb la mateixa gràcia amb què la petita Tània feia anar la cavallera d'un costat a l'altre. De mig cos enrere, en canvi, era perfectament blanc, com els cabells de la cua, que només que es mogués una mica, es balancejaven d'un costat a l'altre, igual que un pèndol. També la Meri tenia una cua com aquella perfectament arrapada a la closca, i quan corria, els cabells li fuetejaven lleugerament l'esquena. Al principi i al final d'aquell cavall s'assemblaven molt en Sal i en Pepper. En Sal era blanc i en Pepper era negre, però cada vegada que li preguntava al seu amo si havia comprat un tercer cavall, ell només feia que despentinar-me amb la seva manassa rasposa i es posava a riure. Quan els ho vaig explicar a la Tània i a la Meri, que al principi m'escoltaven agafades del braçet i amb els ulls molt oberts,

van acabar rient-se de mi i després es van allunyar caminant d'esquena per seguir mirant-me mentre repetien, cargolant-se de riure. Quatre metres, ha dit, quatre metres, mig blanc i mig negre. I altres paraules que, tal com se n'anaven, cada vegada sonaven més i més lluny. A l'escola, en una classe de 6 alumnes cadascun d'una edat diferent, 6, 7, 8, 9, 11 i 13, jo era el que en tenia 7. La Fàtima, la professora, passava una estona amb cadascun i avançava segons el que sabíem. Mentre no ens tocava, era fàcil distreure's mirant per la finestra. A la tarda m'agradava veure les taques marrons, taronges i vermelles que sortien dels troncs dels arbres i aquella boleta roent que al matí es veia des d'una finestra i a la tarda se n'anava per una altra. La Tània, que li encantaven els ocells, quan en sentia algun cantar cridava una merla o una cadernera i s'apropava a la finestra assenyalant una branca o una altra per ensenyar-nos-el. Però jo, per molt que fes força amb els braços contra l'àmpit per treure mig cos per la finestra i aprimés els ulls amb força, mai els arribava a veure. Aleshores, jo i en Kevin, que tenia un any menys que jo, encara no sabíem llegir ni escriure. Quan la professora escrivia la pissarra, recordo que a mi em semblava que dibuixava camins molt llargs,

blancs, que començaven a una punta d'aquell gran rectangle negre i acabaven a l'altra. La setmana que la Fàtima ens va dir que començaríem a aprendre a llegir i a escriure, jo em vaig posar molt content. Per fi seria com els grans i podria sortir a la pissarra a dibuixar aquelles línies tan boniques. La mestra va començar a dibuixar serpentines blanques a la pissarra i ens va dir que les copiéssim. Mentre ho veia, vaig mirar el paper d'en Kevin, que el tenia al costat. Em va semblar que els seus traços tampoc era gaire diferent dels meus, però quan la Fàtima es va acostar i va mirar la feina d'en Kevin, li va passar la mà pel cap i li va dir que seguís fent-ho així, mentre que quan va veure la meva fitxa va estripar el paper i em va dir que ja podia tornar a començar, que allò no eren lletres, que eren gargots. Vaig tornar a començar, aquesta vegada prement el llapis molt fort sobre el paper, intentant imitar tan bé com vaig saber aquelles clapes blanques que amb el fons de la pissarra negra em feien pensar en els lloms de les vaques. Quan va tornar a acostar-se, per veure de nou la meva feina, Li vaig allargar el full por collós, sabent que ara sí ho havia fet bé. La Fàtima va fer que no amb el cap una altra

vegada i després va caminar set o vuit passes enrere, va estirar el braç i amb el palmell estès em va preguntar quants dits tenia aixecats. Vaig intentar comptar-los, però semblava que els dits de la Fàtima s'enganxessin entre ells com si tinguessin membranes entremig i no sabia dir si en comptes de tres en tenia dos o en comptes de quatre en tenia tres. Després d'uns quants intents, em va dir que per aquell dia ja havíem acabat i que dibuixés la meva habitació o alguna cosa que m'agradés, però que no s'hi valia només pintar grans superfícies de color i prou. Vaig decidir que dibuixaria la mare, que era molt bonica. Tenia el cavall arrissat i la pell de la cara llisa, com la fusta polida, igual que els braços, que quan hi passaves la mà per sobre, eren fins, però de tant en tant hi havia algun bony i alguna arruga, com l'escorça del castanyer. Alguna vegada havia sentit que els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i s'enreien d'ella, però jo no entenia per què. La mama tenia cabells i cara, braços i cames, com les seves mares. Em feia uns entrebans tan bons com els seus i m'ajudava a vestir-me cada matí i abans de dormir m'explicava un conte, igual que els altres. Aquell dia, quan es va acabar l'escola,

la Fàtima em va dir que fes cridar la mare, que havia de parlar amb ella. Em pensava que em renyaria per allò d'aprendre a escriure. Totes dues van estar una bona estona parlant a dins la classe assegudes en aquelles cadires petites que les feien semblar dos gegants. Quan la mare va sortir de la classe, només em va agafar de la mà i em va dir, tens gana? Au, anem a berenar. Al cap d'una setmana el pare va arribar a casa i em va cridar perquè anés al menjador. També hi havia la mare. Em van fer asseure en una cadira i em van donar una capseta allargada que em van dir que era per mi. Un regal? Obre-la. La vaig obrir, però no vaig entendre què era el que hi havia dins. El pare em va treure la capsa de les mans, va manipular allò que semblava un fil ferro i m'ho va apropar a la cara fins a encaixar-m'ho per sobre el nas i per darrere les orelles. Em vaig espantar molt. De sobte, tot el meu voltant es va omplir de coses petites que mai no havia vist, com el tapet que hi havia sobre la taula, on de cop i volta van aparèixer unes senefes de signes fets de ganxet, O les cortines, que els acabaven de sortir unes flors diminutes de color groc. O la Nancy, la meva germana petita,

a qui li van aparèixer centenars de llunetes marrons que li constelaven el rostre. Tot semblava més complicat. Veia coses que no sabia ni com es deien, perquè mai abans les havia vist. Aquells dies, l'avi em va ensenyar a jugar a domino. Ara veia els puntets. També vaig veure per primera vegada els meus cosins i els meus tiets, que no coneixia perquè vivien lluny de Sant Vil, però a casa tenien fotografies seves que fins aleshores, per mi, només eren una estaca sèpia i lentament vaig començar a aprendre a llegir i a escriure. No va ser fins l'endemà al matí, però, quan vaig arribar a l'escola i vaig veure les mares dels altres nens, que em vaig adonar que elles eren diferents de la meva. Tenia les cares tan fines com aquells llençols que m'agradava fregar amb les puntes dels dits abans de dormir-me. En canvi, la cara de la mare era força diferent. Tot estava lleugerament desplaçat del lloc on havia d'estar. Els cabells li començaven més endarrere, tenia la boca massa a l'esquerra, els ulls caiguts i petits, li faltava un tros de nas i una galta li penjava una mica més del normal. I també em vaig adonar que als braços hi tenia bonys allargats de pell amuntegada. Abans d'anar a dormir li vaig preguntar al pare per què la mare era així i ell va tancar la porta de l'habitació

intentant no fer soroll i em va explicar que feia molt temps la mare havia tingut un accident. Va passar a casa els avis, ella estava sola i de la cuina van començar a sortir flames. La mare va intentar sortir, però el foc la va encerclar. Per sort, uns quants homes van poder treure-la d'allà. La mare va estar-se molt temps a l'hospital i s'hauria pogut morir illi, però al final va sobreviure, encara que amb una cara nova i una mica més trista. Però llavors et vam tenir a tu, que mai la miraves estranyat i de mica en mica va tornar a riure d'aquesta manera que ho fa ella. El pare va fer una ganyota gairebé divertida torçant el llavi i ja no li va importar tant mirar-se els miralls perquè a partir de llavors et mirava tu, dels ulls et reien i la tocava sense angúnies perquè per tu era la mama i no coneixies res més. No sé si vaig entendre el que em va dir el pare aquella nit ni tampoc si em va importar gaire tot plegat. De fet, el títol d'aquesta història era Tot el meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist. Vaig tan ràpid que us he dit el títol del conte de demà. O sigui que demà sí que farem el camí dels esversers. Avui era aquesta història de petites coses,

també tan bonica, amb aquest noi. Que veu coses petites que mai havia vist. Nosaltres en veurem moltes més a partir de demà a les 12 de la nit, que és quan tornarem a venir per fer-vos companyia, per formar part d'aquest món que tant ens agrada com a nosaltres, que és el de la ràdio i el d'aquest programa, la nit dels ignorants. Gràcies per la companyia, perquè en el fons, si no fóssiu a l'altra banda, aquest programa no tindria cap sentit de fer-se. Així que moltes gràcies, que descanseu, i fins demà. Bona nit.