La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 29/10/2026

Bona nit, us informa l'Alex Bosch. Com a mínim, 68 persones han mort i un centenar han quedat ferides per l'accident de dos trens d'alta velocitat al municipi d'Urda, a Toledo. Un tren AVE ha embestit per darrere un tren Irio que estava aturat per causes que encara s'investiguen, tot i que s'apunta a un error humà. Entre els dos convois que feien la ruta entre Madrid i Sevilla hi anaven més de 500 persones. Els equips d'emergència treballen contra rellotge a la zona del sinistre per localitzar possibles víctimes víctimes. Entre la ferralla. El govern espanyol ha decretat tres dies de dol i ha promès que es depuraran responsabilitats. Enviada especial a Urda, Anna Alfonso. Bona nit.

Els serveis d'emergències treballaran tota la nit amb l'objectiu principal de trobar desapareguts. La maquinària pesant haurà de moure dos vagons d'Irio que encara no s'han pogut aixecar i el pitjor dels escenaris és que hi hagi més víctimes a sota. Ho explicava el president de Castellalamancha, Emiliano García Paje, aquest dimecres al vespre, des del Lloc dels Fets.

No sabemos si al mover los vagones puede aparecer todavía algún cadáver más. Esa es la duda que tenemos. Con riesgo grave conservamos 15, el código rojo 4 especialmente.

Les causes de l'accident encara no se saben, tot i que des de bon principi s'ha parlat d'un possible error humà i el govern espanyol ha dit que arribaran fins al final de la investigació i que seran molt contundents. Ana Alfonso, Catalunya Ràdio, Centre de Comandament d'Urdà.

Repassem ara altres informacions en format breu amb l'Agustí Serrat.

Els sindicats ferroviaris qualifiquen l'accident d'inexplicable, però demanen prudència fins que es tanqui la investigació oficial sobre les causes del sinistre. Des de l'UGT asseguren que el sistema de seguretat actual és molt fiable, però que cal reforçar la comunicació i supervisió dels operaris del centre de control per evitar errades que acabin en tragèdia.

El sindicat de maquinistes Samaf manté per aquest dijous la vaga per reclamar millores en la seguretat ferroviària. L'aturada fa dies que estava convocada i després de l'accident a l'alta velocitat el sindicat anuncia que estudia noves mesures de pressió. El govern demana a la gent que busqui transports alternatius i que s'hi pot evitar desplaçaments.

La consellera Núria Perlón defensa l'actuació policial dels Mossos d'Esquadra en els aldarulls de dissabte a Barcelona i assegura que estan més ben preparats per afrontar-ne de nous. Ho ha afirmat el Parlament, on l'oposició ha carregat contra la planificació del dispositiu policial de dissabte.

L'oposició de Netanyahu mira cap als partits àrabs per aconseguir una majoria parlamentària que els permeti formar govern a Israel. Al Likud, el partit de Netanyahu qüestiona els bons resultats de les formacions parlamentàries arabo-israelianas i demana a la policia que investigui possibles irregularitats.

Després d'uns dies de silenci, l'escriptor peruà David Silva Rojas, acusat d'haver escrit la novel·la Donde l'agua trabaja, amb intel·ligència artificial, s'ha defensat públicament negant de manera rotunda que hagi utilitzat la tecnologia generativa.

El cas ha sacsejat el món literari. El president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Sebastià Portell, exigeix transparència a les tecnològiques i argumenta que, com passaria en un judici, els creadors en cap cas han de demostrar la seva innocència.

Si els textos que surten de sistemes d'intel·ligència artificial tinguessin un bon etiquetatge, un bon marcatge a les seves metadades, aquesta discussió no tindria lloc, perquè podria tenir una traçabilitat gairebé completa d'on ha sorgit aquest text.

El cas reobre el debat sobre la fiabilitat de les eines intel·ligents com Pan-Gram, que va suggerir que el 99% de la novel·la de Silva Rojas s'havia escrit en vià.

Esports, la Federació Espanyola de Futbol ha suspès tots els partits de la primera eliminatòria de la Copa previstos per aquest dimecres arran del greu accident de tren que hi ha hagut a Urda, a Toledo. Tenien partit de Copa dos equips catalans, el Sabadell i el Reus, que jugaran finalment dimecres de la setmana que ve.

Eder Sarabia és el nou entrenador de l'Espanyol. En lloc de Manolo González, destituït dimarts, Sarabia, que signa contracte fins al 2028, ha dirigit l'Elche en les últimes dues temporades. De totes maneres, el partit contra el Villarreal d'aquest divendres el dirigirà de forma interina

el tècnic del filial Sergio García. A bàsquet, el Girona ha perdut 81-79 a la pista del Solnoki hongarès a la FIBA Europe Cup. En futbol, serà el Barça debutat en victòria 6-1 a la Main Round de la Champions davant el Minerva Suís. En envol, el Granollers femení i el Barça atlètic han quedat eliminats de la primera ronda de la Copa.

I en vaterpolo, l'Atlètic Barceloneta s'ha imposat per 7 a 17 a la piscina del Jardin Croat en partit de Champions.

Fins aquí, les notícies.

Cada dia quan me llevo no hi ha res més millor que escoltar Catalunya Ràdio de bon matí. A

Catalunya

Ràdio

de dilluns a divendres i de cinc a sis del matí, els matiners. Som pura cafeïna. Què passa quan la música es troba amb les matemàtiques, l'arquitectura amb l'art o la tecnologia amb la filosofia? Ramon Llull construeix un sistema que en part és combinatòria, en part és matemàtica.

La recerca interdisciplinària no està ben valorada.

A Divergents, Laura Ferrer Rosada conversa amb sis persones que han fet de la barreja de disciplines una manera de crear i entendre el món. ¿Quién rol creus que ha tingut la teva formació en filosofia? Xavier Serra, Núria Moliner, Lluís Nacenta, Pep Bou, Mònica Riquich i Elvira Diangani-Ossi.

Si ho vaig fer ja saps, pensaria que pintaria. I quan vaig fer Art Digital, pensaria que faria Art Digital a pantalla.

Divergents, el podcast de Laura Ferrer Rosada. A l'àvia web de Catalunya Ràdio. I també disponible a la plataforma 3Cat. La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. La nit dels ignorants.

Una de la matinada i 7 minuts. Va que tornem a ser aquí a la segona hora de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. Ahir portàvem un ritme de trucades espectacular, una pam-pam-pam una darrere de l'altra. Avui això ha baixat una mica. Ja sé que el dia és complicat de portar amb tot el que ha passat avui. En aquesta tragèdia ferroviària potser no teniu tantes ganes de fer preguntes ni tantes ganes de participar amb respostes, però això us haig de demanar que truqueu al 932 017474, si no, què farem en aquest programa si no tenim la vostra participació? Per fer-ho encara més interessant, si voleu us recordo algunes preguntes que aquests últims dies s'han fet al programa i que encara ningú ha contestat, sempre deixem uns dies de marge per si algun oient s'anima i vol trucar i respondre, i si no al final intentem buscar algun expert, per exemple. En Joan, des de Lleida, vol saber quin va ser el primer partit de futbol en blanc i negre, a més per televisió, a més per televisió, i el primer en color. En Miquel, de Sabadell, quantes escoles catalanes hi ha a fora de Catalunya? És una pregunta que ens va fer. La Maria Teresa, des de Manresa, al Parlament Europeu hi ha cambra alta i cambra baixa. La Marina, des d'Aixville, als Estats Units, ens va preguntar per què tenim cinc dits en lloc de sis. La Dolors, des de les Borges Blanques, per què el color negre és el color del dol. I una altra pregunta que també ens va fer ja fa uns dies en Miquel de Sabadell. Volia saber quins efectes, tant positius com negatius, bons i dolents, té la creatina que es ve al supermercat. I també volia saber si es pot prendre sempre. Tot això són coses, tenim més preguntes que encara no heu contestat, però les anem intercalant en els diferents programes per intentar repetir-les i que si algú no l'ha sentit un dia perquè s'ha adormit o perquè aquell dia no ha pogut escoltar el programa, doncs l'endemà pugui escoltar algun altre i així entre tots puguem anar fent les respostes. Va, que ara ens truca el 93207474, l'Oriol, des de la Xample a Barcelona.

Bona nit. Molt bon aniversari a tu i a tots els oients. És la primera vegada que truco i és per felicitat.

Doncs em fa molt feliç això, Oriol, que ho sàpigues. Moltes gràcies.

A mi també. I et diré per què. Per què? Perquè en un dia avui com aquest, que és tan trist, la companyia que ens feu la ràdio t'ho prometo els que vivim sols ens feu una companyia per això un dia et vaig escriure més o menys el whatsapp un dia que se't faci més peixuc que no en tinguis ganes sisplau pensa que.

Ja sé quin missatge, sí, sí, ja me'n recordo. I tant que me'n recordo. No, no, no, no se'ns fa feixuc. Hi ha dies que costa més, ja ho entenc, com avui, que costa. Costa fer temes que ens fan gràcia o fer temes que són més inversemlants o més simpàtics, però és que no podem deixar de viure, perquè és així la vida, no? Però sí, sí, i tant, i tant, aquí estem.

Sí. I de debò, amb notícies com avui, que notes, no sé, potser perquè m'agrada molt escoltar les ràdios de fa temps, i notes la sensibilitat que té el professional periodista quan parla amb la persona afectada, el que sigui, m'entens? Només és per això, Marta.

Doncs Oriol, gràcies per decidir-te a trucar, espero que no sigui. És el primer, però espero que no sigui l'últim,

i nosaltres aquí estarem al peu del canó. Moltíssimes gràcies. Bona nit. Gràcies. Bona nit, Oriol. Adéu. La Cristina, des de l'esquerra de l'Eixample. Bona nit. Hola, bona nit a tothom.

Abans que res, el condol a les famílies i que els ferits es recuperin aviat. Jo vull fer una, no sé si és reflexió o pregunta. Cal que estem 12 hores veient el mateix quan hi ha una catàstrofe? Totes les cadenes avui han alterat tota la programació i sobretot, bueno, jo veig TV3, des de quarts d'onze del matí i ara a les dotze de la nit, tot el dia veient el mateix. Cal, és necessari. Sí, sí.

S'han canviat programes i tot per poder.

Però és que tot el dia és el mateix, les imatges tota l'estona, o sigui, dotze hores. Sí, sí.

Si vols no mirar, és impossible, perquè et surten pertot arreu.

Perquè t'has de fer qualsevol altra, eh? Qualsevol, qualsevol, sí, sí. Llavors, cal que ens estiguin matxacant, em perdó per la paraula, perquè és una desgràcia el que ha passat, però és que 12 hores, eh? 12 hores. Sí, sí, tota la raó, Cristina, és així. Llavors, ara, canviant de tema. Vinga. Gran Via Urgell i a una castanyera. Sí, senyor. Ah, a Gran Via Urgell i a una castanyera, també. Sí. Ah, molt bé, veus? A la Rambleta del Mit, perquè aquesta tarda he passat amb el cotxe, que anava a un lloc. I hi havia cua, i dic, ui, si és una castanyera i Gran Via, Urgell. Urgell, doncs mira. Jo anava pel lateral de la Gran Via a banda mar, i m'he hagut d'aturar el semàfor,

i allà hi ha una castanyera. I allà l'has vista, molt bé. Doncs mira, aquesta oient que demanava per l'Eixample, ja en té una altra per apuntar. Perfecte. Moltes gràcies, Cristina. Bona nit. Adéu. En Joan Josep, des d'Ulldecona, bona nit.

Hola, bona nit, Berta. Escolta, que jo, com veig que no tens de nois, dic, bueno, vaig a trucar. Ben fet, així m'agrada, per ajudar. Diguem pesat.

Pesat, no, que aquest programa sense trucades no té sentit.

Ja, mira, resulta que aquí, faig publicitat del meu poble. Ben fet. Aquí, al meu poble, hi ha pintures rupestres. Sí, a Ulldecona, sí. Sí, i a més volia saber si hi ha moltes poblacions d'Ulldecona, ui, perdó, de Catalunya, que també tinguin pintures rupestres.

Ah, molt bé, aquesta és la pregunta, eh? A part d'Ulldecona, on més de Catalunya hi ha pintures rupestres?

Molt bé, és que són molt importants, és que allà n'hi ha moltes, i tots són ninots, bueno, ninots, pintures rupestres, i és molt graciós. I després també m'agradaria saber, hi ha una cançó que es dia que es cantava i dient que criticaven coses de la vida d'allò, i cantava, ai, mi tio, que pujada sona, mi tio, i dien, els problemes de la renfe siguen, exactament no me'n recordo com anava, però és que dien, que sabes cuando sales, pero nunca cuando llegas. Dic, mira, tot va a parar. I després n'hi havia, també, una o dues frases, dia, eh. Hoy los cuatro se reúnen para buscar soluciones. Y aunque dos y dos son pares, lo que acuerdan siempre no les.

O sea, yo digo. Això és una cançó que la recorda de fa anys, eh? Sí, sí, uf. Ai, mi tio.

Fa molts anys jo vaig treballar tota la meva vida a la ràdio. O sea. A veure si algú se'n

recorda de qui és o a veure si la trobéssim. Perquè, clar, si no sabem qui la canta

o com es diu la cançó. Ja, ja, ja. No sé qui la canta ni res, però A veure si algú se'n recorda. Alguna persona gran se'n pot recordar. D'acord.

A emitir-ho, els problemes de Renfe. A veure si algú se'n recorda.

Molt bé. I m'ha dit en problemes, saps? Sí, sí, sí, correcte. I dic, pues si això és que va matar el que. El que passa ara, sí, sí, sí. Molt bé, Joan Josep, moltíssimes gràcies per trucar-me. Gràcies a vos.

Adéu. La Marina,

des de Barcelona, bona nit. Hola, bona nit a tothom.

Un dia trist, també, com aquest, i moltes coses que passen, però avui, també, especialment, em fa molta pena. Jo soc de les que agafem el tren i he anat en tren moltes vegades, especial la part aquesta de l'atendo, que és per persones. Que tinguin necessitat que les acompanyin, que no s'han de quedar tancades, necessiten que tothom els acompanyi, que hi hagi un servei especial. Han d'anar molt de pressa, han de tenir molt controlat perquè ho hagin aprovat, i és una gran responsabilitat. Tenen uns reflexos terribles perquè han d'agafar una a l'altra. Jo penso, estant en compte el personal que hi ha a les hores de treball, jo crec que, vull pensar que sí, però és que van, bueno, un munt de gent preguntant, nosaltres també a vegades. Fem trampes, volem traspassar el tren, entrar abans d'hora, perquè és conscient, a vegades no hi ha ningú que ho sàpiga. Per exemple, una vegada a Madrid, bueno, aquesta vegada he vingut amb l'AVE de Madrid, bueno, per la veïna, no? Sí. I a Toledo vam anar un dia i un altre a l'esquena. Però, bueno, vam. Ui, mare de Déu, a l'AVE, ara que fa poc que saps d'això, la veïna ve, ben atès, lo que tu vulguis. Però a vegades estàs esperant i hi ha gent que pregunta. D'abans i tornen enrere i estan mitja hora allí i volen passar tot el cos, la noia corrent d'allà. Això es la vella, una mica més d'organització de nosaltres també. Que es cansa, la gent es cansa. És que no hem la culpa, sempre els que estan allí hem de posar-los al lloc dels altres. Perquè jo vull dir que és expressament, no és una que no ho sàpiga, d'allò que jo. Ai, no puedo coger el tren, pero si usted lo ha agafado a una otra estación, torna corrents cap allà i cap aquí. Vull dir, és que, mira, hi ha una altra pregunta o una resposta, no sé, que no es pot ser negoci amb les unes humanes. Vull dir, s'han d'arreglar les coses, els trens i tot. No tenim diners, pregunto, tenim diners o no per poder arreglar les coses? O quan hi ha unes comunitats autònomes. O països que necessiten, busquen. No diguem, és que estos catalans o aquests andalusos, vull dir, mirar qui necessita cadascú. I solucionem-ho, i solucionem-ho, sí, sí. A veure, i pregunto, l'última, eh? He sentit a dir que hi havia molts trens, que tenim molts trens aquí a Catalunya, a Espanya, molts, Molt? És una altra pregunta, va. I a més a més a mi m'encanta el fred, és que a més a més no et canses, pots caminar.

Sí, sí, mires el paisatge, pots dormir, pots llegir, és que és meravellós, sí, sí, totalment d'acord.

Són bons, he anat a l'Euromet a València, a Malave, amb un que era més petit, amb un que era un tal, jo què sé, hi havia molts que eren tan així, però no ho sé.

Molt bé, Marina. Gràcies per la trucada. Bona nit. La Montserrat des de l'Escorç. Bona nit. Hola, bona nit, Marta.

Només era per donar una opinió que potser és una mica dissident, però en primer lloc donar el dol a tots els familiars i a tota la gent que s'ha mort i a tots els que han estat afectats per aquest terrible accident. Que hi ha hagut, no? Però, bueno, jo penso una cosa, que evidentment per la tele és allò de sucar i pa. Jo aquest matí me n'he entrat ja en el programa de l'Ostrell, que potser devien ser, no sé què dir-te, potser les quarts a deu, les deu. Sí, sí, sí, quan has sortit i tant. Bueno, més o menys, que de seguida han interrompit, bueno, com es digui, han interrompit el programa i tal, i l'he estat sentint per la ràdio. En cap moment he posat la tele. I per la tarda he estat sentint el versió RAC1 amb el Clapés i me n'hi he entrat de tot, tots els tècnics, tot, tot, tot, tot, però no he tingut necessitat de posar la tele per estar mirant. L'he posada potser 5 o 10 minuts a les 6.47 i ostres, és que era el mateix. Sí, sí, el que deia l'altre dia. Sí, sí, em sap molt de greu. Veure, no tens per què veure-ho, perquè jo estic perfectament enterada de tot el que ha passat. A través de la ràdio. Totalment a través de la ràdio i no tens per què estar a veure constantment i a la nit ja no he posat ni el telenotícies, ni la 1, ni la 2, ni la 3, ni el 4, ni el 5. No, exacte, exacte. Ja us estic escoltant a vosaltres, però penso que és que a vegades pels que estem a darrere de la pantalla és tan senzill com un centre de la tele.

No, no, jo no he fet cap canvi en el programa perquè sabia que avui qui volia parlar del tema éreu vosaltres i jo he mantingut els continguts que teníem previstos. Perquè si no, de les 10 del matí fins a les 2 de la matinada parlant del mateix, estaríeu tots dormint, crec.

Exacte. No, no, i ja no és per dormir, Marta. És perquè, o sigui, aquelles imatges. Mira, jo he anat a veure un familiar que viu al mateix replà que jo i tal, i estava amb la tele allà i he estat mitja hora a casa d'aquesta persona. I dic, és que jo ja me'n vaig, perquè és que no tinc ganes d'estar veient constantment el mateix, que em sap molt greu, vull dir. Però si no ho vols veure, coi, no posis la tele. No posis la tele. Escolta, que te n'emtararàs, i els primers testimonis que n'hi ha hagut en el programa de Lula Estella, Montell Jordi, que tal, que. Sí, sí. Bueno, que molt bé. I ara posa la tarda amb el que la PES, pues ho he estat sentint exactament igual, i tot el que ens han dit, però si no vols veure, és algo tan senzill com no posar la tele, que no val la pena, miram, tampoc vull dir.

No, que fa més mal, a vegades fa més mal que bé, tanta estona tens tota la raó.

Per favor, per favor, per favor, vale, guapíssima.

Molt bé, Montserrat, moltes gràcies. Bona nit. Bona nit, fins un altre dia. Adéu. Adéu, adéu, siau. Era aquest el pensament de. És evident que per començar el programa no podia parlar d'una altra cosa perquè no em sortia parlar de res més no podia explicar què m'ha passat avui perquè tot el dia he tingut això al cap com molts de vosaltres que esteu fent aquestes reflexions però que doncs els continguts els hem mantingut ara ens truca la Constança des de Terrassa, bona nit. Hola, bona nit.

Mira, primer voldria donar les gràcies a aquella senyora de les aduanes, que ho va explicar molt bé, allò dels ous. Sí, sí, sí. Els ous pelats. Els ous pelats, molt bé. Que estaven pelats i eren bastant grans, bastant grossos. Sí, sí, sí, va fer la resposta, perfecte. Sí, ho va explicar molt bé. I després amb això del tren donar el condol a les famílies i que Déu obri bé la porta perquè entrin en el cel els pobres que han mort. I tant que sí. I una altra cosa també. Vols dir que ens diuen la veritat del que ha passat, que ha sigut un fallo d'una persona, perquè, o sigui que, és el que ha dit aquella senyora, estan molt mal preparats o que són uns ineptes. Ja. I que no ens ho diuen. I que no ens ho diuen, tu creus això? Jo sí, crec que ha passat a algú més gran i no ens ho diuen.

Espero que t'equivoquis, Constance. Molt bé, molt bé, sí, i tant, i tant. Una abraçada.

Igualment, adeu, bona nit.

¿Por qué el mar es tan ancho?

¿Cuántas veces son veinte? ¿Cómo sé si es mañana, si es hoy, para siempre? ¿Cómo llego a tus ojos sin bajar por tu frente? ¿Qué es verde la lluvia? ¿Qué hay detrás de los muros? ¿Dónde vive mi sombra si todo está oscuro?

La nit dels ignorants 201 7474.

La cebolla es escarcha cerrada y pobre escarcha de tus días y de mis noches hambre y cebolla hielo negro y escarcha.

Aquesta cançó és una de les més conmovedores de Joan Manuel Serrat, és de l'any 1972 i formava part d'un àlbum d'homenatge a Miguel Hernández, perquè de fet és un dels poemes del poeta i dramaturg. El va escriure el 1939 des de la presó de Torrijos, durant la postguerra espanyola. La seva dona li va enviar una carta en què li explicava que tant ella com el seu fill de pocs mesos només tenien això, pa i ceba per menjar, i que la situació era força desesperada. És un poema colpidor que forma part de l'espectacle Vientos del Pueblo, que es pot veure al Teatre Raval de Barcelona fins al 15 de novembre. Un muntatge, jo m'atreveixo a dir, íntim i molt emotiu, amb text, amb cant, amb dansa i amb projeccions del director i actor Pep Tussart a partir de la vida i l'obra d'aquest poeta del poble tal com se'l coneixia. I aquesta nit els ignorants tenim en Pep Tussart. Bona nit, benvingut. ¿Qué tal? Bona nit. En Carles Denia, que és director musical, la persona que precisament canta aquesta nana de la Cebolla, entre moltes altres cançons. Bona nit. Bona nit. I en Marc López, que és guitarra i que també fa els cors. Bona nit, Marc. Bona nit. Gràcies per ser aquí, després d'una funció i d'un dia llarg, perquè la funció és íntima per nosaltres, però per vosaltres és dura, perquè és com. Una joia durfebreria, no, Pep? És una cosa que tot va al seu tempo, ara aquí entra això, ara aquí la música, ara aquí la dansa, ara aquí entro jo i faig el poema. O sigui, aquí si hi ha una equivocació és fatal, perquè tot va cronometrat, no?

Sí, realment és molt difícil sortir-se'n d'una ocasional equivocació. Funciona com un rellotge suís. De fet, jo sempre dic que la part més dificultosa de construir un espectacle com aquest, a diferència d'un espectacle convencional, d'escenes, de text i tal, que tanques dos mesos dins la fosca d'una sala d'assaig i assages allà fins que els actors diuen les frases així com tu creus que els han de dir, Aquí el 80, per no dir-te, el 90% de la feina està a la taula en com figurar aquesta orfebreria que dius, aquest guió molt puntualitzat que fa que tot rotlli, que fa que el fil narratiu circuli de forma favorable a tots els. A tots els llenguatges escènics que hi col·laboren.

Perquè aquí hi ha de tot. He dit que hi havia dansa, que hi ha text, que hi ha cant, que hi ha moments que podria ser ben bé un reportatge de televisió d'una cadena cultural francesa, per entendre'ns, parlant de Miguel Hernández, perquè hi ha testimonis experts sobre la seva obra i hi ha gent del seu entorn. I amb tot això heu explicat o expliqueu la vida. Curta, per cert, d'un autor que no tothom coneix, més ara en aquest context que estem ara, arran de la pel·lícula, sobretot dels Javis, La bola negra, que tothom parla exactament del mateix de l'orca i de la seva obra, jo després de veure Vientos del Pueblo he tingut la necessitat d'anar a buscar el poema de Miguel Hernández. Per què ara un muntatge sobre la seva vida i la seva obra, la seva curta vida però intensa i que ha marcat tant?

En qualsevol cas, jo et diré, davant de tot, que jo no vaig triar fer un espectacle sobre Miguel Hernández, en tant que era conscient que explicar la història de Miguel Hernández provocaria un cert tremolor en l'espectador, en tant que la seva història i la nostra tenen terribles coincidències. Semblances, sí. No, jo vaig iniciar aquesta espècie de. De conjunt d'espectacles biogràfics sobre poetes amb la Casa en Obres, que és un espectacle sobre la vida i l'obra de l'escriptor Blai Bonet. A partir d'aquí jo vaig evolucionar aquest llenguatge i vaig continuar treballant-hi perquè m'hi trobava, i m'hi trobo, molt còmode. I què és el que estic fent? Estic biografiant els poetes que van. Que em van acompanyar molt de prop quan jo era un estudiant joveníssim de 15, 16, 17, 18 anys. Jo soc d'una generació en què, per dir-ho en termes actuals, molava molt saber-se poemes d'en Hernández. Com ara, igual que ara. Igual que ara, exacte. Vull dir, això et constituïa com a persona. T'ajudava a lligar. Ah, sí? Sí, i tant, home, arribaves allà I deies que me seu uno de Miguel Hernández, i lligaves. I també me'n seu un d'aquest i de l'altre, i tal. I aleshores jo, bueno, com que faig un petit viatge, una petita immersió en els poetes, i pel camí, d'alguna manera, em descobreixo a mi mateix. Intento descobrir què és el que em va. Més enllà d'aquestes anècdotes que acabo de dir, què és el que em va vincular tant a la seva obra poètica i en el conjunt de la poesia en general.

A Miguel Hernández no només l'ha cantat Serrat, evidentment, i a, no sé, Víctor Jara, Paco Ibáñez, Maite Martín, entre d'altres. Carles, tu que cantes els altres poemes d'Emil Hernández, de quina manera, com et sents tu quan entres en aquesta musicalitat de la lletra, de la poesia de Miguel Hernández i si em deixes dir-t'ho, el cantes amb un sentiment que podries haver-ho escrit tu perfectament perquè t'hi poses de tal manera que tu veus el patiment o l'enyorança o el que sigui que tenia Miguel Hernández quan escrivia amb la teva veu, és el que comuniques tu a l'espectador jo parlo des de la platea, res més.

Bueno, realment és una part molt important de llegir, fer una lectura molt exhaustiva del poemari o dels fragments que el Pep va suggerint i intentar plasmar a l'hora de composar la música i musicar el poeta, plasmar això. I clar, la trajectòria vital de. De Miguel Hernández, té una sèrie d'entrebancs i una intensitat que mereix una música a l'alçada. O que connecte amb aquesta sensibilitat i aquest sentiment.

Tot el que canteu, tot el que toqueu, Marc, ja existia o heu creat música especialment per

a alguns dels poemes? No, la música bàsicament és una musicalització que he fet jo dels poemes. I hi ha algunes peces que són originals que hem triat o que he triat Pep perquè pensava que eren molt significatives i que valia la pena conservar. Però en general el gruix de les cançons són cançons meues fetes i arranjades per mi i que toquen la Elia Bastida i el Marc López. Enriquint moltíssim tot el que jo he fet i la veritat que estic molt content perquè crec que és un un treball bonic, senzill molt digarem molt esquemàtic, molt escuet en. Minimalista, no? molt minimalista però que diu moltes coses, no? però que crec que no li falten ni sobre res les cançons i a l'orquestació

diguem Marc, tu com ho veus? perquè clar, ets a dalt de l'escenari però en una banda toques la guitarra i també fas cors, eh? tu també et sentim de tant en tant sí, sí,

jo m'ha apuntat un bombardeo i a més sempre si m'ho proposa el Carles no diré mai que no, bueno, i en Pep, no? Per les obres aquestes meravelloses que ens fa treballar-hi. Clar, per mi és molt guai, o sigui, al final s'ha dit, no? Són missatges que són molt actuals, malauradament, i clar, això a mi em fa entrepar molt, em fa molt entrepar la qualitat de tot, des de la qualitat dramatúrgica del Pep, la qualitat musical del Carles, i la qualitat del missatge que s'està transmitint, o sigui, que per mi és. Bueno, no sé, és. És una trampera important, hem de posar tota la carn a la graella, totalment.

El dia que vaig venir a veure Vintos del Pueblo, després quan vaig venir a fer el programa, vaig recomanar l'obra i vaig dir, a veure si esteu d'acord, justament pel que deia ara el Marc, que sobretot l'haurien de veure els joves que voten per primera vegada el 29 de novembre. Com ho veieu? Totalment. Això ho diu el més jove, no? Em permetreu que digui així.

Per això ho he dit tan ràpid, sí, sí. Jo com a jove ho dic totalment.

El Miguel Hernández era jove, no va poder ser cap altra cosa. Va morir, el van matar en 31 anys, i va ser una persona jove. Certament, una persona de 31 anys, de fa 100 anys, no era el mateix que una persona de 31 anys d'ara. Però vaja, era una persona jove, sens dubte. Per tant, jo crec que els joves d'avui han de trobar fàcilment una sintonia amb el discurs de Miguel Hernández i per tant és indispensable que vinguin.

Que no passa allò que a vegades passa en el teatre públic, eh? Hi ha funcions per a escoles, instituts, no sé quin dia al matí, perquè trobo que seria molt adient.

Això ha passat a la història, lamentablement, com tantes altres coses en la cultura, no?, quan jo vaig iniciar la meva carrera jo devia tenir 26, 27, 28 anys que vaig fer alguns espectacles al teatre lliure d'aquella època i tots els dijous eren per instituts tots els dijous. I no m'havia fet un fart d'anar al teatre o a un institut. Clar, tots els dijous eren per instituts. La taquilla estava oberta per públic adult també, però vaja, el 90 o 95% del públic dels dijous eren instituts. I això no s'ha fet mai més. Nosaltres amb l'espectacle de l'Orca n'hem fet alguns, hi ha hagut algun ajuntament que ens ha dit escolteu, no faríeu una matinal per instituts? Ja ho crec que sí, només faltaria, però ho hem fet. Escasses vegades. No ha passat això encara aquí amb el Miguel Hernández. Ho estem intentant, sí, sí, i estem treballant però trobem poques facilitats. I després hi ha possibilitat

que rodi aquest espectacle fora de Barcelona?

Sí, de fet està rodant a la vegada, o sigui, dissabte passat. A la vegada que esteu a Barcelona, aneu a fer-lo fora? Sí, sí. Sí, divendres, després de la funció, vam desmuntar el decorat i dissabte érem a Llinàs. I diumenge tornàvem a ser al Raval. Déu-n'hi-do, doncs.

Allà on tots contracten, ja aneu.

Montar i desmuntar. Sí, és una mogudassa, però vaja, ho fem perquè la feina s'ha de fer quan surt. Ja n'hem fet alguns, de fet aquest espectacle s'ha estrenat de gira, hem fet 8 o 9 boles per any i ara en tenim alguns més i combinats amb. Amb boros de Federico també. Són places molt boniques que ens fa molta il·lusió d'anar-hi. Estem contents del resultat. Jo crec que encara l'hem d'ampliar. Hi ha molts més llocs on podem anar. Hem estat a Palma, hem estat a Maracó, ara a final de novembre anem a La Riaga, a Bilbao, on hem fet. On hem fet Federico i on hem fet El Fingidor, també, a l'Ariaga, ens han agafat carinyo. Doncs mira, bingo, perfecte, no? I ho estem combinant tot.

Doncs, de moment, fins al 15 de novembre, al Teatre del Raval de Barcelona, però jo, clar, he vist el Marc, que ha vingut amb una guitarra, tenim el Carles aquí, i no cal dir, el Pep també. Jo crec que per acabar ens podeu fer un regal, no? En forma d'algun fragment de l'espectacle per fer que la gent hi vagi i el pugui disfrutar com el pugui gaudir. Quin serà aquest regal que ens fareu ara?

Bueno, pues farem un poema que es diu Las abarcas desiertas. Un poema molt bonic, molt sentit. Molt bonic. De Miguel Hernández, i bueno, espero que us agradi amb la guitarra de Marc i el recitat de Pep i jo mateix.

I la go del Carles, doncs, a tots tres, moltíssimes gràcies i endavant.

Por el 5 de enero, cada enero ponía mi calzado cabrero a la ventana fría. Y encontraban los días que derriban las puertas, mis abarcas vacías, mis abarcas desiertas.

Nuestro padre era cabrero y había decidido que tendríamos su mismo oficio. Era un hombre autoritario, hasta violento si alguien se oponía a su voluntad. Miguel se quedaba en el patio con las madres y sus crías y yo conducía el grueso del rebaño a la huerta. A él le gustaba pasar horas enteras sentado cerca de los animales sin moverse. Iba a la escuela de los niños pobres. Era buen alumno, pero apenas regresaba de sus clases, mi padre le obligaba a encerrarse con las cabras.

Me vistió la pobreza, me lamió el cuerpo el río y del pie a la cabeza paso fui del rocío. Nunca tuve zapatos, ni trajes, ni palabras, siempre tuve regatos, siempre penas y cabras.

Nace un niño y entera a la madre a todo el mundo del contorno. Hay pimentón tendido en la heladera, hay pan dentro del horno, y el olor llena el ámbito, rebasa los límites del marco de las puertas, penetra en toda la casa y panifica el aire de las huertas.

Por el 5 de enero, para el 6 yo quería que fuera el mundo entero una juguera. Y al andar la alborada removiendo las huertas, mis abarcas sin nada, mis abarcas desiertas.

Está el agua que trina de tan fría en la pila y la alberca donde aprendí a nadar. Está en los pavos, la Navidad se acerca, explotando de broma en los tapiales, con los desplantes y los gestos bravos, y las barbas con ramos de corales.

Ningún rey coronado tuvo pie, tuvo gana para ver el calzado de mi pobre ventana. Toda gente de trono, toda gente de botas, se rió con encono de mi sabarecarrot.

En aquellos tiempos, en Orihuela, los padres amenazaban a los hijos diciéndoles que voy a por la maroma. Y a lo mejor era solo porque no se estaban quietos. De pequeño llevó Miguel muchos golpes en la cabeza. Hasta rodó por la escalera.

Por el 5 de enero de la majada mía mi calzado cabrero a la escarcha salí. Y alantar la alborada removiendo las huertas mis abarcas y nada mis abarcas desiertas.

Nosaltres tractem amb persones, persones que estan malaltes, les seves famílies, tractem amb els nostres companys i per tant has de tenir el punt correcte d'humilitat encara que pensis que ho has fet molt bé o que aquestes coses. I això els intentem també explicar als alumnes. Els diem que han de ser bones persones, han de ser humils, han de tenir valors, moltes coses que no són exactament el vull ser el millor cirurgià o vull ser el que millor diagnostica, no?

I això a vegades en una classe no s'ensenya, a vegades també necessites una mica de matèria primera de cada persona, no?

Crec que la tenim, en general, sempre pot haver-hi alguna excepció, però jo crec que les persones, els estudiants, els alumnes que ens arriben a la facultat, com que saben que això forma part del seu aprenentatge, s'han d'esforçar, n'hi ha que els hi surt més fàcil, n'hi ha que els hi surt més natural, però s'han d'esforçar en dues àrees que són molt importants. Aquest sentiment de tranquil, humil, i comunica. Saber comunicar. I escoltar. Parla i escolta.

La nit dels ignorants. 93-201-7474. La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

D'aquí un minut arribarem a tres quarts de dues de la matinada. Va, que obrim el capítol de preguntes contestades.

Saber que t'amorreixes com un lluç amb aquell burro de la feina que sempre et parla d'impuls.

Doncs sí, parlem d'hipoteques també aquesta nit, perquè el primer, crec que va ser el primer programa, sí, d'aquesta temporada, en Genís, des de Guadix, ens va fer aquesta pregunta.

Jo tinc un pis amb el meu germà, que viu ell, és dels vots i viu ell, jo em porto molt bé amb ell, perquè ell viu a Barcelona, jo visc a Andorra i jo bé. Jo no em plantejo anar a Barcelona a viure amb ell, no perquè no em porti bé. La pregunta és, jo puc hipotecar la meva mitja part del pis? Per què? Perquè si demano una hipoteca d'un altre pis, em dóna el 80% per cobrir la diferència, hipotecar el meu pis del meu pis. Està, diguem-ne, entre els dos. Jo puc hipotecar la meva part? Això és la pregunta. La derivada, no derivada, l'afegit és, actualment, perquè així va voler la meva mare, l'usufructe és del meu germà. Això és una derivada. Se complica una mica el tema. O sigui, si puc hipotecar la meva part del pis, és una. I l'usufructe. És el teu germà. Dona't el cas que l'usufructe és de l'altra mitja part.

Molt bé, aquesta era la pregunta que ens feia en Genís. Un temps després, uns dies després, la Maria Rosa, des del barri de les Corts, de Barcelona, li donava aquesta resposta.

El més important i el que jo li recomano és que vagi al banc i ho consulti. Per què? Perquè l'ús de fruit es pot fer. Per X anys o per dir fins que aquesta persona tingui 50 anys, o es pot fer de per vida. I com que això queda registrat a l'escriptura, és el banc el que ha de determinar si la pot demanar o no.

Paral·lelament, nosaltres havíem contactat amb Nelly Torres, que és professora de Finances del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, i això és el que ens ha explicat.

Sí, en principi pots hipotecar la teva part de la propietat, encara que el teu germà tingui l'ús de fruit de l'habitatge. Ara bé, per entendre-ho, hem de distingir dos conceptes. Un és la nova propietat i l'altre és l'ús de fruit. La nova propietat significa que ets propietària d'un imble o d'una part, però no en tens el dret d'ús. Aquest dret correspon a l'ús oferit, que en aquest cas és el teu. La legislació permet hipotecar la nova propietat i si comparteixes aquesta propietat amb altres persones, podries hipotecar la part que et correcitat d'hipotecar la dels altres copropietats. Ara bé, Aquí hi ha un aportant, un aportant a la teva part i un altre és que una entitat financera estigui disposada a concedir-te el préstec. El banc haurà de valorar aquesta garantia tenint en compte que existeix un ús de fruit. Per tant, el valor de la teva participació no és el mateix que el d'una part equivalent de la plena propietat. D'altra banda, l'entitat financera també estudiarà la teva capacitat econòmica per retornar el préstec. I cal tenir present que la constitució d'aquesta hipoteca no elimina el dret d'ús de fruit que ja té el teu germà. Per tant, la resposta és que sí, en principi és legalment possible, però la concessió del préstec dependrà de la valoració i de les condicions de l'entitat financera. El meu consell seria revisar primer l'escritura de propietat i la situació registral de l'habitatge per confirmar exactament quins drets tens i a partir d'aquí consultar les possibilitats amb una entitat financera.

Avui era de traca, aquesta era resposta de mega, mega experta. Aina, has trobat una resposta que jo no sabria ni per on començar. O sigui que molt bé, gràcies a l'Aina, que l'ha trobada, a la Maria Rosa, que li va fer la recomanació des del barri de les Corts, i aquesta professora de Finances del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu, fa veure la professora Neli Torres. Doncs mira, sabeu què farem abans de marxar? Ho sabeu o no ho sabeu? Sí que ho sabeu, sí.

El conte per anar a dormir.

Doncs va, que continuem descobrint què els passa als personatges que viuen en un poble allò llunyà, un poble interior dels Estats Units, un poble que es diu Sambil. Són els relats que formen part d'aquest llibre, El camí dels esversers, que l'escriptora de Cardedeu, Alba Dalmau, va publicar ja fa uns quants anys, el 2015, a través del segell Angla Editorial. I el relat d'avui porta. Té un d'aquests títols, de tant en tant l'Alba fa això, fa uns títols llargs que em fan molta gràcia o que diuen moltes coses. Fa uns dies era el mateix títol que dona nom a tota l'obra, El camí dels esbarrers, però aquest títol diu així, Com intentar escapar-se pedalant amb una bicicleta sense rodes.

Així que l'última crosta de gel es desglaçava, en Glen i la Sally tornaven al llac cada tarda fins que els primers freds de l'hivern tornaven a envidriar l'aigua. El camí per arribar al llac era tan fangós que per arribar-hi es posaven les botes d'aigua. Encara que la Sally se remengués el vestit fins als genolls, sempre acabava amb les vores espurnejades de llot. Quan hi arribaven, fes fred o calor, en Glen es despullava fins a quedar-se en calçotets i de la butxaca dels pantalons treia aquelles ulleres de vidre rodons cosit sobre un antifàs de pell que li quedava ben estret a la cara amb una cinta que li rodejava el cap fent pressió perquè no li entrés aigua. Semblava un insecte ridícul a punt d'aixecar el vol. A la boca s'hi ficava l'extrem d'un tub metàl·lic en forma de ganxo i quan estava a punt s'acomiadava de la sàlia amb una mà. Abans d'entrar al llac, en Glen feia tres inspiracions fortes per mentalitzar-se de la temperatura de l'aigua i després desapareixia durant una hora o una hora i mitja. Mentrestant, la Sally recollia la roba que en Glen havia deixat a terra de qualsevol manera i la plegava amb una traça admirable estenent la camisa sobre les cuixes i planxant-la amb els palmells de la mà. Les botes, una al costat de l'altra, les col·locava d'en peus davant del banc que hi havia just a la vora del llac i una vegada ho tenia tot fet, s'asseia i de la bossa treia el capdell de llana i les agulles. Li agradava fer punar el banc, encara que també la feia patir perquè englent. Es podia passar una hora sencera sense treure el cap de sota l'aigua i quan s'allunyava de la vora era fàcil perdre'l de vista o confondre'l amb un tros de fusta que sorava perquè, depenent de la distància del tronc o d'englèn, tots dos podien arribar a tenir la mateixa mida. La Sali feia mesos que teixia i desteixia una bufanda per englent. Volia que fos tan perfecta que per cada renglera que avançava després en retrocedia tres. Cada 20 o 30 puntades aixecava el cap per veure si veia el tub metàl·lic que, com si fos un submarí, li permetia saber on parava el seu futur marit.

Alguna vegada, Englén havia arribat tan lluny que quan l'aigua era massa freda o estava molt cansat per tornar a nedar, vorejava el llac a peu fins arribar on hi havia la sali. Mentre ella l'aixugava amb la tovallola, Englén li intentava explicar tot el que havia vist sota l'aigua, però a vegades, mentre es vestia, tenia tan fred que parlava tartamudejant i aleshores era molt difícil entendre si parlava de pe-pe-pe-peixos, de pe-pe-pe-peixines o de pe-pe-pe-pedres. Aquella tarda, la Sally, mentre comptava fent que no amb el cap del parell de punts en què s'havia descomptat, va notar una mà que li agafava la cintura. Com que ja coneixia el gest que feia England quan la volia agafar desprevinguda, va inclinar lleugerament el coll per veure-li la cara i aquells cabells que, més que cabells, semblaven algues, i deixar-se sorprendre amb un dels seus petons d'aigua dolça, Però ja era massa tard, quan es va adonar que qui ara li premia els llavis contra els seus, i l'estranyia una mica més que de costum, no era en Glen, sinó en Herbert, el millor amic del seu marit. La Sally va intentar cridar, però els seus crits es van quedar atrapats dins la boca seca d'en Herbert, amb una barba de tres dies que li refregava per la cara com un cactus. Va començar a moure les cames amunt i avall i el cap als costats intentant sortir corrents, però en Herbert la tenia agafada amb tanta força

que tots els seus esforços eren tan inútils com intentar escapar-se pedalant amb una bicicleta sense rodes. Tal com havia aparegut, en Herbert va desaparèixer, amb una gran fregadissa entre els esbarzers. La Sally es va quedar immòbil. Amb una mà va apartar la bufanda en un gest que la va fer caure a terra. La volia veure bruta de fang i abandonar-la allà mateix, trepitjar-la i enterrar-la. La barbeta li tremolava de ràbia. Al cap de poc, va veure com en Glen s'acostava nedant fins on era ella i quan va sortir de l'aigua, xop i innocent, va pensar en l'últim bateig a què havia anat el del fill de la seva cosina i com aquell dia, mirant-se el petit, va pensar que tenia molta sort de ser tan pur i que a ella també li agradaria molt tornar a sentir-se així alguna vegada, però en consciència, perquè a ella sempre hi havia alguna cosa o altra que la feia sentir bruta, per petita que fos. Al cap d'uns mesos, Englén va morir per la cossa d'un cavall. Va passar mentre li estava canviant una ferradura de la pota de darrere. Quan van avisar la Sali aconsellant-li que no anés a la granja perquè el rostre d'Englén no era gens agradable de mirar, ella va insistir que el volia veure per última vegada. El tenia estès a un llit, tenia el front molt enfonsat i el nas completament tort,

filets de sang seca li queien per les galtes i li arribaven fins a les orelles. Havia passat tot tan de pressa que la Sali necessitava beure'l per creure-s'ho. Quan finalment la van fer entrar a l'habitació, la Sali es va tapar la boca amb la mà i va començar a plorar cada vegada amb més força. Els mocs, la saliva i les llàgrimes queien sobre la camisa d'ell i les paraules li sortien entretallades. Tot torna. T'estimo. A vegades, tornava al llac sola amb les botes de pluja d'englèn una a cada mà. Quan arribava al banc, les col·locava davant seu, una al costat de l'altra, s'emportava la llana i les agulles i teixia fins que es feia fosc. Cada vegada que veia un tronc sobrant enmig del llac, el cor li feia un bot. Sant Vil s'havia secat. Les plantes que hi havia sota l'aigua, les carpes i els rems, podrits al fons del llac, ja no tindrien ningú que parlés d'ells al poble. La Sali veia tothom amb la pell resseca i els carrers aixuts. Tot el que tocava tenia un tacte aspre que li feia venir esgarrifances, com la boca d'en Herbert besant-li la mà el dia del funeral. Quina mala cosa aquest Herbert, mare de Déu. Quina tristesa també d'història, quina història tan trista. Semblava una cosa i després n'era una altra, però així és la ficció que s'escriu, i en aquest cas l'Alba Dalmau.

A veure, que arribem al final del programa, però com que encara fa dies que no ho he dit i m'agrada anar recordant coses que preparem en aquest programa i més quan venen a partir de les vostres propostes, com sabeu tenim una idea d'un oient que ens va demanar si podíem fer un programa. A dedicar alguna estona d'una nit dels ignorants a parlar sobre els avis que tenen els nets a distància. Aquesta oient la pietat d'ull de cona, si no dic malament, té una neta que viu a Islàndia i clar, doncs. Aquesta sensació de no tenir-los, de no estar-hi a prop, de sempre a través de trucades, etc. I el que hem fet és una crida perquè hem valorat que seria una bona opció de poder preparar un programa que l'enregistraríem, que per tant ho gravaríem abans i l'emetríem al pont de la Puríssima, aquella nit, crec que és la nit de diumenge-dilluns. Amb gent que estigui en aquestes circumstàncies i estem buscant una experta que ens pugui donar claus per poder viure bé aquesta relació d'avis amb nets a distància. Llavors, si us ve de gust participar, explicar la vostra experiència, saber com ho feu per mantenir aquesta relació a distància perquè teniu els nets a distància, a l'altra punta del món o a l'altra punta d'Espanya, que igualment no els veieu mai, és igual on sigui, lluny, ha de ser lluny.

Doncs ho podeu fer de tres maneres, ens envieu a través del WhatsApp del programa un missatge dient "Mira, aquesta és la nostra situació i voldríem participar", al 667-220-148, Podeu trucar quan vulgueu a l'Aina i li dieu a nosaltres aquesta és la situació que tenim i també ens agradaria participar a través del 932017474 o si no, el correu electrònic del programa ignorants.catradio.cat i de totes les que estem rebent, si podem intentar, faríem converses amb tothom, si no, en farem una tria, però jo crec que intentarem tothom que vulgui participar que pugui explicar la seva experiència. Dit això, hem arribat a les dues de la matinada, nosaltres ho deixem aquí, ens anirem a dormir. Un cop més, gràcies per la vostra participació, per fer cada dia millor aquest programa, gràcies a les vostres aportacions, i tornem demà a partir de les 12 de la nit. Que descanseu, bona nit, fins demà.