La nit dels ignorants, d'1 a 2 h - 30/10/2026

Bona nit, us informa Àlex Bosch. El ministre de Transport, Óscar Fuente, compareixerà dimarts que ve al Congrés per donar explicacions de l'accident ferroviari d'Urda a Toledo. Ho farà a petició pròpia, tot i que la majoria de grups ja l'hi havien demanat. Pel Partit Popular és insuficient i també demanarà la compareixença de Pedro Sánchez. Per líder popular, Alberto Ñez Fejó, hi ha d'haver dimissions immediates sense especificar noms, mentre que, des de Vox, Santiago Abascal vol el cap del president espanyol i el de Fuente.

Las responsabilidades políticas no se pueden asumir una vez finalizada una investigación. No son opcionales, son imprescindibles desde el punto de vista ético y moral. ¿Por qué no ha dimitido esa pareja siniestra? Frenar al fascismo, pero pedirles que frenen un tren es demasiado.

Els socis d'investidura de Sánchez també exigeixen responsabilitats al titular de transports. Sentim Ada Colau, del Front Ampli, i Míriam Nogueras, de Junts.

És imprescindible assumir totes les responsabilitats, ser transparentes i donar totes les explicacions.

El que hauria de fer aquest govern és assumir les responsabilitats i no passar aquestes responsabilitats a tercers.

Puente ha convocat una nova roda de premsa per aquest divendres. Repassem ara altres informacions en format més breu. El primer informe oficial de la ITAT, l'autoritat independent que investiga les causes de l'accident ferroviari d'Urda, determina que una cadena de varies, instruccions i accions hauria conduït a la col·lisió entre l'AVE i l'Irio sense que haguessin actuat les barreres mitigadores necessàries. Ja han trobat les caixes negres dels dos trens que està custodiant la Guàrdia Civil. El govern revisarà la seguretat dels hospitals després de l'assassinat a trets d'un home que estava ingressat al Joan XXIII de Tarragona. L'home havia estat víctima d'un tiroteig en ple carrer a Salou i s'estava recuperant a l'hospital de les ferides que va patir a les dues cames. En el moment dels fets, els vigilants de seguretat estaven mirant de resoldre un altre incident al mateix hospital. El resultat definitiu de les eleccions israelianes confirma el triomf del partit de Netanyahu, però sense majoria de govern amb els seus aliats. El primer ministre denuncia ingerències de Qatar en l'increment de la vots de partits àrabs i el líder opositor, Gadi Aizenkot, l'acusa de voler deslegitimar els comissis. I Dorian, la banda de música indie i electropop, actua aquest divendres a la Sala Apolo de Barcelona. El concert tanca la gira del disc Futuros Impossibles, que els ha portat a fer 70 directes. Després faran una aturada de dos anys que dedicaran a preparar un nou disc.

El grup Riu ha comprat l'antic hotel Sofia de Barcelona. Segons ha pogut saber Trescatinfo, de fons del sector, la compra s'ha tancat avui mateix per una quantitat superior als 300 milions d'euros. D'aquesta manera, la cadena mallorquina aterra a la capital catalana on feia temps que buscava poder adquirir un establiment de referència. L'actual nom de l'hotel és Gran Hyatt Barcelona i fins ara eren propietat de l'asseguradora AXA i de la gestora Blason, que el van comprar ara fa 3 anys per 180 milions d'euros i que van cedir la gestió a la cadena Hyatt.

Esports, victòria del Barça a la Champions contra el Kio Danés per 0 a 8. El Barça suma 3 victòries en 3 partits a la Champions femenina, 19 gols a favor i només 2 en contra. Les blaurenes són líders en solitari després de les 3 primeres jornades. A la Copa del Rei, derrota Clara del Prat a la primera ronda. Un assist contra l'Atlético de Bilbao. També en futbol, Monchi, el director esportiu de l'Espanyol, ha explicat que considera correctes el moment i les formes de la destitució de Manolo González. A més, Monchi ha assegurat que la plantilla s'adapta a com Eder Sarabia vol jugar. L'Espanyol juga aquest dimendres al Camp del Vila-Real a les 9. Sergio García, el tècnic del filial, dirigirà el partit de forma interina. I, per cert, el Barça ha decidit clausurar l'agrada d'animació per al partit d'aquest cap de setmana contra l'Alavés. El club parla de conductes contràries als valors de l'esport i de comportaments que els exposen al club, a sancions econòmiques i al risc de tancament de l'estadi.

Fins aquí, les notícies. Catalunya.

Tenim totes les claus. Podem obrir totes les portes. Barça Reservat. Laia Tudel accedeix a totes les informacions inèdites del Barça per explicar-vos fets desconeguts, informacions i secrets del club.

Estrenem tercera temporada i atenció, perquè estrenem local del Barça Reservat. Barça Reservat,

el podcast dels secrets del Barça. Cada dijous, un nou capítol a l'app i al web de Cat Ràdio. I també disponible a la plataforma 3Cat. La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Una de la matinada i pràcticament set minuts, ara mateix ja són la una i set. Tornem a ser aquí a la segona hora i última d'avui i de la setmana de la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. Així que no marxeu de cap de setmana sense deixar-vos cap pregunta o cap reflexió dins. Les heu de deixar anar totes en aquesta hora que ens queda de programa a través, com sempre, del telèfon de participació. El 93207474, per allò que us vingui de gust, o si avui decidiu, en lloc de trucar al directe, deixar un missatge de WhatsApp al 667-221-148, doncs heu de saber que els missatges no els llegim fins al següent dia, que en aquest cas ja serà diumenge a la nit. El Jordi, des de Barcelona, és el que ha marcat en aquesta segona hora la primera trucada. Jordi, bona nit.

Hola, bona nit. Què tal, Jordi? Molt bé, i tu? Mira, em fa gràcia explicar-vos una història que m'ha passat fa pocs dies. Sí? Resulta que em van venir d'aquests dissents, eh? Jo tinc 80 anys, eh?, que consti. Que consti. I tinc un preu d'infermitats que m'obliguen a anar a la Puigverd de tant en tant i al Vall d'Hebron de tant en tant. Uh-huh. Bueno, jo anava amb el meu cotxe i resulta que fa pocs dies em van arribar quatre multes de 200 euros amb recàrrecs perquè jo havia anat amb un cotxe que no té permís de circular per Barcelona. Ostres. Perquè és antic com jo. Sí. I la meva pregunta és, amb 80 anys, i he d'anar als hospitals per força, per coses cròniques, com pot ser que hi siguin? A més, espera, que encara us explicaré una més bona. M'enviaven les cartes i es van equivocar de direcció. O sigui, no posaven allà on vinc, sinó que inclús em posaven fora de Barcelona. I esclar, cogens, jo la primera carta, si l'hagués rebut, no em deixin pas posar les altres tres multes. Clar, clar, ni els recàrrecs ni res, clar. Llavors vaig anar amb un advocat i em va dir. Deixa-t'ho córrer. Has pagat? Dic sí. Diu, doncs, acceptes que havies de pagar. No te'n sortiràs. Tu, quines perspectives tenim la gent gran, aquest poble? Mare meva. Aquest poble tan gran. I has hagut de pagar les quatre multes, amb recàrrec, eh? Amb recàrrec. O sigui, la multa era de 200. Que si el pagues, allò que només. Sí, és la meitat, no? Hòstia, he cotitzat tota la puta vida d'aquest poble. I ara em trobo que si agafo el meu cotxe, què he de fer d'aquest cotxe? Clar, perquè no pots entrar

perquè no compleix, no sé què, no?

O sigui, la que surt al carrer multa. Hòstia, tu, quin respecte a la gent gran, eh?

Us fan canviar el cotxe encara que. Canvia't el cotxe, s'ha acabat. Aquest no el pots fer servir. Ja l'he regalat. Ja està, ja no el tinc. Ja no el tens. I ara com aniràs al metge? Amb taxi?

Evidentment. O sigui, això és les facilitats que ens donen a la gent gran, saps? Sí, sí, sí. Increïble. Increïble. Bueno, m'ha fet gràcia explicar-ho.

Sí, no me'n faria gens a mi de gràcia, però vaja, si t'ho prens amb humor, mira, ja està bé, només faltaria. Aquests, si t'avisen, paga i content. I content, sí, sí, està clar. Gràcies per compartir-ho, Jordi. Adéu-siau, bona nit. Un altre Jordi, aquest està en ruta. Bona nit, Jordi.

Hola, bona nit, Marta. Què tal, com estàs? Aquí, a mig camí d'arribar a l'empresa, estic arribant a aturar. I res, jo volia fer una pregunta, a veure si algú podia explicar. A veure. A veure com això de les meses electorals, bueno, les taules electorals, Meses, meses, ja ho has dit bé, meses electorals. Sí. Com ho escollen, això? Com la gent que li toca, la pobra gent que li toca, qui ho decideix, o com es fa, o? Quin és el sistema, eh? Exacte, perquè, jo què sé, hi ha molta gent que no treballa o d'allò, i un que treballi, per dir alguna cosa, li pot tocar. I sí que és un dia en teoria festiu, però. No sé, s'hauria de prioritzar, jo crec, a la gent que no treballa, que està a l'atur, per exemple.

Sí, però ja contestarà algú, si no, ho demanarem. Hi ha una base de. Això sí que ho puc dir, del tema estudis, que si no tens un mínim, segur que no et trien. Però és veritat que hi ha gent que li toca sempre i gent que no li ha tocat mai. Llavors, dius, com ho fan?

Jo, per exemple, m'he posat el meu cas. Imagina't que a mi em toca, d'acord? Sí. És un dia que no treballo. Però jo el diumenge a les 4 de la tarda estic dormint perquè jo treballo de nit. Clar. Si em toca aquell dia, què tinc que fer? No podré dormir, no podré anar a treballar el dia següent. Tens unes hores.

Jo ho dic perquè a mi em va tocar una vegada i tens unes hores, però clar. Em sembla que et donen. Ara no me'n recordo. Però com que acabes tan tard a la nit, tens unes hores l'endemà que estàs exempt de poder treballar, però clar.

Sí, però clar, si jo. Si treballes a la nit, clar. A la nit, jo he de dormir. Està clar. A la tarda, vull dir, no sé. Per exemple, potser elegant, no ho sé. No ho sé, espero que no em toqui, perquè és una putada.

Mira, ara m'has fet pensar, perquè a mi si em passés, jo haig de venir a treballar, i llavors no. És que no podré, és que no podré, o hauré de venir sense preparar-me res. No, clar, no pot ser. No parlem d'això, no parlem d'això. O has d'anar a treballar sense dormir. No, no, sense dormir segur, però clar, jo vaig a preparar el programa unes hores abans. Tot això acabes a les tantes de la nit, quan estàs en una mesa electoral. Però vaja, no cridem el mal temps, va. Que no ens escolti ningú, que encara ens tocarà, Jordi. A veure què ens responen d'això. Bon cap de setmana a tothom. Igualment, bona feina. Adéu. La Maria, des de Lleida, bona nit. Hola, bona nit. Voldria saber.

Com es diu l'arbre que fa mangranes en castellà? En castellà. Sí.

Si es diu granado o. Granado. Clar, en català és el magraner, granado. Granada, duvides de magrana. No, no, a veure com es diu. L'arbre que fa magranes en castellà, és bona aquesta. Sí, i el fruit també, a veure com es diu. I el fruit també, eh? I el fruit, molt bé. Que t'agraden les magranes, Maria, tu? T'agraden les magranes? Ai, m'agraden moltíssim. Però que no tinguin gaire os, eh? Perquè és que tenen os. A més, costen de pelar, les magranes, costen bastant de pelar. Però sí que són bones. Molt bé. Doncs a veure què ens diuen. Maria, gràcies, bona nit. Bona nit, bon cap de setmana. Igualment, la Maria Helena ens ha deixat un missatge de WhatsApp, el 667-220-148, que ens diu. M'agradaria fer una petició a tots els mitjans de comunicació, s'entén, eh? ¿Seria possible que en lloc de parlar de cadàvers entre la ferralla. Que fa referència a l'accident de tren d'ahir, està clar, diguéssim, persones mortes o cossos morts. Diu, per sort, no m'he trobat en aquesta situació, però em dol cada vegada que ho sento. Tens raó, Maria Helena. Quan s'han trobat cadàvers entre la ferralla, quan ho sents fa mal, sí. S'han trobat cossos, està molt millor. Tota la raó. Ens truca el 93207474, en Francesc, des de Granollers. Bona nit. Hola, bona nit.

Mira, he sentit aquest xicot que pregunta com es fan les eleccions a les taules. Sí, com quin és el sistema. El sistema és cada municipi, Granollers, Barcelona, Matarot, etc. Has tocat molt més petit. És com si fos un ple municipal, val? Extra. I allà hi ha un representant de cada partit polític, per exemple, si hi ha sis partits polítics a Granollers, hi va un, en representació. Després què fan? Això ho fan amb unes sortets, abans d'estany amb unes boves, i de tal moment a l'altre els presidents de taula, i a partir d'aquí ja va sortint tot. Això és com es feia antigament, i ara ho fan tot a través d'internet.

Tot és online, per entendre'ns, eh? Exactament, sí. És el mateix sistema, però tot fet a través de l'ordinador. Exactament, sí, senyor.

Aquí es coneixen els que són presidents titulars, els primers locals, els segons, i després la gent suplenta. D'aquí surto. Així és com es fa a cada municipi. I en presència de representació

de tots els partits, entenc, eh? Sí, senyor. Perquè ningú pugui dir heu triat gent d'aquest

color o de l'altre. Exactament. I hi ha possibilitats. Que algú repeteixi de les últimes municipals o de les últimes de la Generalitat o de l'Estat.

Això ho fan suposo que en base al padró municipal, no?

Tenen el padró amb tota la gent?

Exactament, sí senyora. Del número 7 al 20 o el 1.000 al 4.000? Sí, exactament.

I d'aquí queden esclosos els que viuen a la residència.

Els closos, sí. Més gran de 70 anys, sí.

I aquests closos, els que estan, per exemple, una persona que estigui en el hospital, també.

Clar, però no ho saps, quan et toca no ho saps, tu llavors ho has de

demostrar i llavors hi quedes exempt. Sí, exactament. Doncs mira, perfecte. Una cosa, avui he estat en una conferència. Sobre els orígens de la sardana Granollers i com es va fundar l'entitat de la Grupació Sardinística de Granollers i l'ha fet el periodista David Bassa. Ah, sí? Sí, sí, sí. David Bassa ha fet això? Sí, sí, sí, avui, en el Museu de Granollers. Sí, sí, sí. I després dir-te que. Que d'això que aquesta setmana que ve rebaràs un sobre en el teu d'un diari que reparteix gratuïtament els dijous aquí dalt que en veuràs a mi amb una foto a dalt i després a la pàgina 12 surto amb un reportatge i amb informació. De què és? Ah, molt bé, doncs ja ho rebré. Mira, si vols t'ho comento. M'han fet uns jerseis, que són jerseis als allos, que són molt famosos, que els dissenya la Gima Barabany, la filla de la Maria Barabany. Sí. I parlen d'això. I el sábado passat vaig sortir en el 9-9, en mitja plana, a portada i a dintre.

Portes tu el jersei posat o què passa?

No, ell els dissenya i són els jerseis dels gallos, ja porto molts anys portant-los, i els dedica a persones vinculades a Granollers. Ah, Granollers. Ah, d'acord, d'acord. Sí, i aquest. La setmana que ve estaran presents a la fira del REC d'Igualada.

Ah, d'acord, d'acord. Clar, clar, clar. Sí, sí. Molt bé. Doncs ja ho rebré, Francesc. Ja et llegirem. Perfecte, molt bé.

I per cert, que dissabte, dissabte, per l'últim cop a la història, després de 40 anys, el grup. El grup Tramvia Blanca trobaràs CDs, trobaràs Spotify, com s'ho deies, es despedeix, que tocaven cançons infantils. Ah, sí que ho has dit, això. Es despedeixen a la plaça de la Porxada. Molt bé. Tramvia Blanca. Sí, si trobes algun d'això. Menos un component, el Joan Bretxa cada faig que es va morir. Molt bé. Que jo no hi serà, però la resta sí. Perfecte. Molt bé.

Francesc, moltíssimes gràcies per compartir-ho. Una abraçada. Igualment. Que vagi bé. Adéu-siau, bona nit. Per cert, m'ha fet recordar que deia això en Francesc d'aquest grup, Bona nit. Sentirem el motiu pel qual la voleu escoltar i sentirem la cançó. Ho podeu fer arribar a través del WhatsApp del programa, el 667-220-148 i ens deixeu un àudio allà dient la història que hi ha al darrere i el títol de la cançó i qui l'interpreta. O si voleu fer-ho a través del correu electrònic ignorants.catradio.cat també ho podeu fer i nosaltres anem recopilant tota aquesta informació perquè cada diumenge a la nit puguem sentir una d'aquestes cançons. Però ara. Farem una cosa. Com que són festes a Girona, i no n'he dit res, m'ha passat com són festes a Girona, ningú de Girona que ens ha trucat ho ha comentat, són festes a Girona. I què hi ha a Girona o què hi ha a Girona no? Quina sardana està dedicada a Girona? Doncs la que ara escoltarem aquí a la nit dels ignorants.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta Girona m'enamora de Ricard Vila de Sau, dedicada a tots els que sou gironins i els que aneu a les festes de Sant Narcis. D'aquí a quatre minuts arribarem a dos quarts de dues de la matinada. Ens truca el 93207474, la Maria Lluïsa, des de Barcelona. Bona nit. Bona nit.

Què tal? Molt bé. Cada dia, perquè m'encanta el programa. Que bé, que bé, em fas contenta. Però el portes tan bé, tan bé.

Ai, que bé. Tu tens una resposta, eh? Una resposta tens, em sembla. Escolta'm, sí.

He sentit que parlàveu de les magranes, que costen molt de pelar. És que no s'han de pelar. S'ha de partir per la meitat i amb una mà de morter. Es va picant i salten tots els granets d'una manera fantàstica per poder-ho menjar.

Sí, senyora, tota la raó. Jo faig això que dius, tota la raó. Abans m'embrutava les mans i ara ja no. He vist la llum, amb aquesta manera he vist la llum. Exacte, exacte. Hi ha hagut una senyora que demanava, com es diu en castellà, l'arbre de les magranes. Ah, de les magranes.

En castellà. Això sí que no. Ho sabem, eh, que no. Això sí que no ho sé.

Però sí, sí, és la manera de que caiguin, no?, de que vagin caient.

Exacte, exacte. Amb una mà de morter, pam, pam, pam, pam, pam, explicant, i que amb tots els granets és una manera de menjar-la fantàstica. Fantàstica. Si t'agraden, perquè a més a més és molt refrescant i va molt bé.

Sí, molt bona. Perfecte, Maria Lluïsa. Doncs mira, els que no ho sabien ja han pres bona nota. Així que moltes gràcies. No, a tu pel programa,

perquè fantàstic. Noia, fantàstic. Fantàstic, fantàstic.

Doncs fantàstica la gent que truca, també. Així que moltíssimes gràcies. Una abraçada. Bona nit. Adéu-siau. Bona nit. Adéu-siau.

Un capítol i a dormir. Amb Sílvia Comet.

Com cada divendres, aquesta hora és el torn de les sèries. A veure què ens proposa aquesta setmana la Sílvia Comet. Bona nit. Hola Marta, bona nit. A veure, Sílvia, quin món de ficció ens pot enganxar aquesta setmana?

Doncs avui anem de ficcions basades en fets reals, però amb una particularitat. Fets reals que ens indignaran, de les que sembla que sigui impossible que allò hagués passat. I bàsicament són negligències increïbles que afecten i molt la població. No és la primera vegada que toquem aquesta temàtica d'una manera o d'una altra. Si ho recordeu, vam recomanar la britànica Ciudad Tóxica, del creador d'adolescència, que anava sobre la gestió, o més aviat sobre la falta de gestió, de residus industrials tòxics i les repercussions sobre la salut de la població. Doncs la torno a recomanar, per si de cas no l'heu vist. La teniu a Netflix. I és que la ficció televisiva britànica toca molt bé aquests drames socials i de denúncia de les injustícies donen molt protagonisme a la ciutadania. I recentment ha arribat a les pantalles una altra miniserie que segur que no us deixarà indiferents. És "Negocios turbios". En el año en que tengo datos,

se ha desmantelado 1.000 veces el sueldo.

Entra el médico. No podemos tratar el sueldo sin ningún poder. Lo desmantelamos directamente en el río. Tenemos que llevar esto

a los agentes ambientales. Queremos desmantelar tantas regulaciones innecesarias como posible.

Són negocis més que tèrbols. De fet, el títol original d'aquesta miniserie és Dirty Business, o sigui, negocis bruts, i ja veureu que són molt bruts. La paraula bruts queda curta. Ja als primers compassos veiem una compareixença de la primera ministra Margaret Thatcher a finals dels anys 80 justificant la privatització de l'aigua i del sanejament a Anglaterra i Gales. Des d'aleshores són empreses les que gestionen aquests serveis, empreses privades i sobretot que s'autogestionen, se suposa que amb la supervisió pública de l'Agència del Medi Ambient. Aquest moment de la Thatcher és fonamental per entendre la sèrie, que té dues trames. D'una banda, se situa al 1999, veiem unes famílies que passen el dia en una platja. L'aigua no sembla gaire neta, la veritat, però ionitza la bandera blava, que garanteix a Anglaterra la màxima qualitat per al bany. I clar, les criatures es banyen i juguen totalment despreocupades. I l'altra trama ens porta al 2016 a la zona dels Cotswolds, al sud-est d'Anglaterra, una àrea que destaca per la seva bellesa natural, amb poblets amb cases de pedra, un entorn idíl·lic. Aquí, dos veïns de la zona, que estan jubilats, observen des d'un pont que al riu no hi ha vida. No hi ha peixos, no hi ha ocells, l'aigua ha deixat de ser transparent i ara és marronosa. I escolta'm, com es connecten aquestes dues trames? La contaminació de l'aigua és el que les connecta. Les conseqüències per a les famílies són terribles

i les anem veient a mesura que avança la investigació d'aquests dos jubilats. Un d'ells era agent de policia abans de retirar-se i l'altre era professor a Oxford. Decideixen demanar explicacions a l'Agència de Medi Ambient i, sorprenentment, l'Agència els facilita les dades d'una de les empreses encarregades de tractar les aigües. Però, evidentment, l'Agència no ho fa de forma transparent, sinó que el que fa és enviar una allau de dades que semblen impossibles de desxifrar. Però resulta que el professor d'Oxford és un expert en computació i acaba descobrint un patró en els abocaments de les aigües residuals sense tractar. També inspeccionen les plantes on suposadament es purifica l'aigua abans d'abocar-la als rius. I la imatge és esfereïdora. Instal·lacions totalment abandonades on no hi ha treballadors, hi ha un sistema d'alertes tronadíssim que serveix de ben poc perquè quan hi ha una emergència per contaminació poden passar hores o dies fins que els especialistes van a la planta per resoldre la situació. I què passa mentrestant? Doncs que les aigües fecals s'aboquen de forma totalment descontrolada. Fa moltíssim fàstic. Estem parlant de residus que surten dels váters. Autèntiques cascades de merda. I perdoneu que sigui tan descriptiva.

Ai, mira, no sé si vull imaginar gaire, ja t'ho diré. Aquestes imatges fastigoses formen part de recreacions de la ficció?

Doncs n'hi ha que sí i n'hi ha que no, perquè és una sèrie on s'ha investigat bastant, eh? Combina la ficció amb documents reals i dades reals que apareixen sobre impreses a la pantalla. A més, ja és època de xarxes socials i s'incorporen petits vídeos que mostren la magnitud de la tragèdia. Altres escenes simulen una entrevista documental amb els actors mirant a càmera explicant els fets i les estadístiques, però les estadístiques són reals i són estadístiques com, per exemple, que en un any es van abocar els rius i van arribar al mar. L'equivalent a centenars de piscines olímpiques plenes de porqueria al llarg i ample de tot el país. El drama de dues famílies també serveix com a prova de la realitat de la contaminació de l'aigua. El contacte amb varietats de bacteris perillosíssims presents en les femtes té conseqüències devastadores, malalties cròniques molt invalidants i en alguns casos la mort. Les institucions, mentrestant, d'on xiulen? És una sèrie molt realista amb bones interpretacions per part de David Tullis i Jason Watkins que es posen en la pell dels dos jubilats que investiguen. I aquests dos investigadors improbables van ser persones reals. La seva insistència acaba destapant les negligències de l'Agència de Medi Ambient i també de les empreses que tenen una única motivació, el benefici econòmic sense tenir en compte ni la salut pública ni tampoc l'hàbitat. Els jubilats van aconseguir documentar totes aquestes irregularitats, van posar en qüestió la feina dels organismes reguladors i van donar visibilitat a aquest escàndol. Al mateix temps es van crear grups de ciutadans i d'activistes que reclamen encara ara que la gestió de l'aigua torni a mans públiques. És a dir, que la història a dia d'avui encara no s'ha tancat. Una molt bona sèrie de denúncia de només tres capítols que us posarà els pèls de punta. És a Movistar Plus. Sembla d'aquelles sèries que et deixen una mica tocat, vaja. La segona proposta també va en aquesta línia, suposo? Malauradament sí, però són casos molt interessants de conèixer i aquest estic segura que també us indignarà. La sèrie es titula Mr Bates contra Correos.

El sistema computador, el posto de la oficina, que ha gastat un braç i un peu, és falso.

You're responsible for the loss. I haven't got that money and I don't know where it's gone.

These deficits were most likely caused by you.

That is the post office case. That was a lie.

Guess he kissed the girls and made them cry those hard-faced queens.

Ens explica el que es considera un dels escàndols més importants de la història del Regne Unit, perquè el que posen entre dit és tota una institució en aquest país, el servei de correus. Els pobles, a més a més, les sucursals són com un centre de gravetat social. La comunitat hi té com un vincle gairebé emocional. Hi van a comprar, perquè de vegades són petites botigues, envien o reben paquets i, sobretot, conversen amb els veïns. En aquest cas, el daltabaix afecta aquestes petites sucursals que estan ubicades en comerços locals. L'any 1999, en aquestes oficines els van instal·lar un nou sistema informàtic per gestionar l'enviament de diners o les vendes. I una d'aquestes petites oficines estava situada en un comerç del nord de Gales. Correus comunica al seu propietari que els números no quadren. I sense discussió, sense investigació, l'acusen de frau, robatori i falsedat comptable. A més a més, l'obliguen a tancar el negoci, que resulta que està situat a casa seva. És a dir, que el fan fora de casa. A mesura que van avançant els capítols, veurem que el seu cas no és únic. Doncs no, els treballadors no es cansaven de repetir que els desajustaments comptables eren culpa del sistema, però l'empresa va continuar exigint-los que responguessin pels diners que suposadament faltaven. Alguns van ser condemnats i empresonats, d'altres van perdre els estalvis, la feina i la casa. I el que també van perdre va ser la reputació,

perquè aquestes petites oficines eren de barri, les gestionava gent senzilla. De sobte, el que sempre havien estat més que veïns, fins i tot amics, doncs comencen a pensar que el senyor de Correus és un estafador. I no hi ha cap dubte que és culpa del sistema, que aquestes persones no han robat? No, no, de cara a l'espectador cap dubte, és una sèrie de denúncia i és de posar-se les mans al cap i dir això no pot ser real. La sèrie parla de les possibles conseqüències d'errors tecnològics, de la falta de transparència, de l'abús de poder i del fracàs dels mecanismes de control d'una institució que durant molt de temps va ser una de les que generaven més confiança entre els ciutadans. I aquesta és la lluita del senyor Bates per aconseguir netejar un historial delictiu que de delictiu no en tenia res i també la seva pròpia imatge. I el que us dic moltes vegades, sempre és millor no buscar a Google què va passar, perquè aquí hi trobareu directament el desenllaç. Mr Bates contra Correos es va estrenar el gener del 2024 i va tenir moltíssima repercussió a nivell d'audiència, perquè va ser un cas molt sonat. Segons la cadena ITV, va ser la ficció més vista del 2024, amb un seguiment que va arribar a més de 14 milions d'espectadors. Després, la Royal Television Society va destacar que l'impacte de la sèrie va contribuir

a accelerar la resposta pública i política. Penseu que aquests casos es resolen judicialment, evidentment no revelaré en quin sentit, el maig del 2024. O sigui, pocs mesos després de l'estrena de la sèrie. Està protagonitzada per Toby Jones, un actor molt reputat, que acostuma a ser un secundari de luxe, per exemple l'hem vist a l'última pel·lícula d'Indiana Jones, o ara mateix el podem veure a Tierra de Mafiosos. Aquesta també és una miniserie curteta, té quatre capítols.

Busqueu-la a Movistar Plus. Doncs avui, dues sèries de denúncia. Negocios turbios y Mr Bates contra Correos. La setmana que ve, més propostes. Adeu, bona nit. Fins la setmana que ve.

Doncs vinga, sèries que ens indignen. 5 minuts i tres quarts de dues de la matinada. Ens truca el 93207474 en Jaume de Reus. Bona nit. Hola, bona nit.

Bona nit, Marta i oïdors. Mira, trucava per felicitat. He trobat aquesta fantàstica sardana del Ricard Viral de Sant. Girona m'enamora. Té una sardana més bonica que va fer aquest home. I també he dit que cada diumenge fan sardanes a la catedral, però ja m'informaré bé, si vols et tornaré a trucar, que farem una ballada de sardanes rodejant la Sagrada Família. I s'espera que vindrà molta gent perquè tothom té enganys allà. Ah, doncs molt bé.

Doncs sí, sí, quan sàpigues data, digue'ns-ho, digue'ns-ho.

Sí, sí, mira, ara mateix, perquè no tinc aquí el llibre. No, ja, la setmana que ve, perquè això deu ser d'aquí uns dies encara. Ja t'ho diré, sí, sí. Molt bé, molt bé. Serà un acte molt emocionant, no? Segur, segur. Molt bonic. Segur, sí. S'espera que hi hagi molts balladors. Ens agradaria també veure TV3 per allí, perquè és el que diem. I a tu t'ho agraeixo molt, això que ens posis sardanes, perquè la veritat li fa falta.

Doncs aquí estem per fer. Escolta, quan tinguis l'edat ens ho dius i a veure què podem fer. D'acord, Jaume? Moltes gràcies. Que vagi un bon cap de setmana. Igualment, gràcies. Adéu-siau. Bona nit. Bona nit. Va, que obrirem el capítol de preguntes contestades.

El 29 de novembre votarem, com sabeu, les eleccions al Congrés, als diputats i al Senat. Sobre la convocatòria electoral i la votació telemàtica, ens va preguntar la setmana passada la Pietat Desdulla, con això.

Moltes vegades les persones que viuen, que estan a l'estranger, tenen dificultat en votar per correu. Correcte. O no arriben els papers, jo ho sé, per casa, o no arriben els paperetes, o ara no he sortit a la llista, ara. I la meua pregunta segueix sent, després de tant de temps i en tants balanços, encara no hem pogut buscar una manera de fer este procés tan farragós més fàcil. I també desconec, la pregunta és aquesta, que desconec si algun país democràtic, evidentment, pot exercir el seu dret a vot d'una manera que no sigui presencial. És que ho desconec, no ho sé.

Doncs mira, Pietat, hem traslladat la pregunta a la periodista Mireia Domènech Bonet, que és especialista en sistemes de votació i vot exterior.

La pregunta del per què no es pot votar de manera telemàtica i ha de ser presencial és molt pertinent en un moment en el qual s'estan desenvolupant més que mai les noves tecnologies. I hi ha molts països que s'ofereixen diferents modalitats de votació des de fa anys. Jo sempre subratllo una modalitat de vot en la qual crec molt i he analitzat durant molt de temps, que és el vot delegat. El vot delegat funciona molt bé tant a França com al Regne Unit i consisteix en que delegues el teu vot a una persona que sí que resideix al lloc on tu has de votar. És a dir, si algun dels oients que ens estan escoltant té els fills a l'estranger, imagineu que teniu jo, per exemple, visca a Suïssa, doncs podria delegar el meu vot en el meu pare, o en la meva germana, o en algú que estigués a Catalunya. En el cas de França fins i tot es pot delegar el vot en amics. Tu podries delegar-li per a totes les eleccions o només per a unes eleccions concretes. Aquest sistema de votació del Cod Delegat és justament una de les propostes de modernització que s'ha inclòs en la proposició de llei electoral de Catalunya, que un grup promotor de cinc persones hem registrat al Parlament de Catalunya fa un any i que ara aquesta setmana ja comença la recollida de signatures. Per tant, també estem fent passos a Catalunya en aquest sentit pel que fa a altres sistemes de votació més moderns.

I sobre la segona pregunta que ens feia la Pietat des d'Illdecona, ¿hi ha algun país on es pot exercir el vot de manera telemàtica?

El paradigma, no? Sempre es parla d'Estonia com a país, com a pioner del vot electrònic, del vot digital, però també tenim vot telemàtic a través d'un ens hem d'imaginar com un caixer, no?, al qual podem anar. Apretant les nostres opcions en els punts de votació. Això també és un tipus de vot telemàtic. En tot cas, hi ha països que ho estan implementant, i és important recordar que, als anys 90, quan anava Jordi Pujol a Catalunya, es van fer les primeres proves de vot electrònic. El que passa és que això no ha anat més enllà. Sempre que hi ha hagut, es va crear un departament de digitalització a la Generalitat, però no hi ha una aposta clara per al vot digital i seria molt important. Perquè sí que és cert que hi ha països, i estic pensant en Suïssa, per exemple, on s'estan fent moltes proves de vot digital, però encara no està. Fins que no hi hagi una traçabilitat que permeti que tu puguis comprovar en tot moment que ningú ha canviat el sentit del teu vot i que arriba fins a l'urna, fins al recompte i que mai és. Tu sempre puguis verificar, puguis traçar, puguis reseguir el teu vot, doncs en fi, tampoc no generarà la confiança total.

La traçabilitat, fins que no s'asseguri això, però molt interessant, tant la pregunta com aquesta resposta que agraïm a la Mireia Domènech Bonet, periodista especialista en sistemes de votació i vot exterior. I encara, no per avui, perquè avui no ens donarà temps perquè estem a la recta final, però us recordo algunes preguntes que aquestes últimes setmanes. Han fet altres ignorants al programa i que encara ningú ha contestat. Ja sabeu que sempre les anem repetint de manera esglaonada, d'una a l'altra, i que si ningú respon intenten després buscar algun expert com hem fet amb aquest tema de les votacions. Tot i que avui el tema de les meses electorals ens l'ha contestat en Francesc de Granollers. El demanava en Jordi i en Francesc l'ha contestat i crec que molt ben contestada. Pregunta sense resposta. Vinga l'Alfons, des de Bellcaira d'Urgell. Diu. Ja fa dies d'aquesta, eh? A l'entrada dels Encants de Barcelona hi ha un rètol que diu Encants Fira de Vallcaire. I clar, com que ell és de Vallcaire, vol saber quin és l'origen. En Bernat, des de Terrassa, per què amb el fred m'enrampo més? La Mariló, des del Poble Sec, com es calcula la sensació tèrmica? En Josep Lluís, des del barri d'Horta, ens demanava si encara existeixen els after hours. En Pere, des de Calella, per què els jugadors de futbol escupen tant? A la resta d'esports, veia, no passa. I l'Aleix, des d'Esparreguera, volia saber per què cruixen els artells de les mans.

El conte per anar a dormir.

I tanquem avui la setmana dedicada al camí dels esbarzers de l'escriptora de Cardedeu, Alba Dalmau, publicat per l'altra editorial el 2015. Però abans de llegir el darrer conte, li hem demanat a l'autora que ens expliqui com neix aquest recull de relats i com s'ha inspirat per explicar totes aquestes històries.

Molt bona nit als oients de la nit dels ignorants i moltes gràcies per llegir El camí dels esbersers i anar-vos a dormir amb un fragment d'aquest llibre d'històries que té com a particularitat que són més d'una vintena de contes que es poden llegir per separat, però també es poden llegir com un conjunt, no? Gairebé com una novel·la. I que depèn de com es llegeixi, pots tenir un llibre de contes a les mans o una novel·la. La curiositat d'aquest llibre per mi va ser que va sorgir a partir d'unes fotografies d'un projecte d'un fotògraf que es diu Israel Arinho i el seu projecte es deia Terra Incògnita i a partir de cadascuna de les fotos de Terra Incògnita jo vaig generar un relat. També us diré que és un llibre que vaig escriure després de viure als Estats Units tres anys i per això estava molt amagada de l'experiència americana. I després de viure tres anys als Estats Units vaig tornar al meu poble de tota la vida, que és Cardedeu, I aquest llibre tracta l'impacte que va ser aquest salt de viure a una gran ciutat a tornar a viure a un poble petit amb tot el que això implica, que per una banda és familiar, per una banda tothom et coneix i molta gent t'estima, però també està ple de secrets, d'històries a vegades fosques. És aquesta barreja, aquest concepte de la comunitat el que a mi em va interessar retratar en el camí dels esbarzers. Espero que us hagi agradat i molt bona nit.

Doncs moltes gràcies, Alba. Ara sí, últim conte, que es titula "Hauria foradat l'auralita per veure les estrelles".

A l'engar encara hi havia l'esquelet de goma, propietat de l'escola, que en Jon de l'escorxador penjava cada Halloween. A la nit, amb la llum del fanal entrant per la finestra i el vent esmonyint-se dins l'edifici, l'esquelet es balancejava d'un costat a l'altre projectant una ombra de mides terrorífiques a la paret del fons. No l'havia despenjat pensant que potser a ella li faria servei alguna tarda. En John deixava que la Lindsay fes servir l'engar per assajar monòlegs que, segons ella, algun dia li servirien per algun càsting quan el seu pare morís i, finalment, pogués marxar de Sandville. Tiraria una moneda en l'aire i, atrapant-la al vol, la posaria sobre el palmell de la mà estesa i, si sortia cara, marxaria a Los Angeles i, si sortia creu, a Nova York.

La Lindsay entrava a l'engar quan en John acabava de treballar. Allà dins tenia tota aquella olor metàl·lica de la sang fresca i sempre hi havia borrosol de pèl de conills i plomes de gallines per tot arreu. Durant el dia feia d'infermera del seu pare. Gairebé no sortia de casa des que havia mort la mare. El poble la tenien per una noia discreta, de gestos petits i frases curtes. Les dones parlaven bé d'ella perquè sempre portava el pare molt net i tenia la casa endreçada, almenys la cuina i el rebador, que era el que es veia a través de la finestra o quan la porta de l'entrada quedava introberta. Quan esperava al carrer a parlar amb algú, escoltava amb els ulls molt oberts i el coll estirat cap endavant, mostrant al seu interlocutor un interès genuí. En canvi, quan li preguntaven per ella i el pare, el cap se li enfonsava entre les espatlles i premia els llavis, resignada. A Sàmbil, només en John coneixia l'altra cara de la Lindsay, aquella que dins d'una bossa d'escombraries portava boàs de plomes de colors, vestits de lluentons, barrets de copa i bigotis falsos per construir els seus personatges. La Lindsay deixava que en John es quedés a mirar-la mentre assajava. Quan arribava anava a canviar-se darrere un piló de bales de palla i d'allà en sortia transformada en un gentleman anglès, en una ballarina de cabaret del Moulin Rouge o una rodamont esdentagada.

A ell li agradaven aquests minuts de misteri que la noia trigava a fer la metamorfosi. Els aprofitava per asseure's la cadira i enrotllar una cigarreteta i quan ella sortia expirava amb força per cobrir-la de boira. Igual que les grans actrius de Broadway que apareixen de dintre un núvol creat per una màquina de fum. D'allà darrere podies sortir de qualsevol manera, arrossegant-se per terra com una pidulaire, insinuant-se en Jon, fent-li lliscar un dit darrere l'orella, feta una fera, amb la pell enrugida i les venes del coll molt marcades, o amb l'esquena doblegada, fent gepa i els braços i les cames tremolant-li per l'edat que fingia. Davant d'en John, assegut en aquella cadira rovellada, la Lindsay feia el seu petit espectacle. La veu, que normalment sonava dèbil, com si estigués una mica fònica, quan actuava era forta i contundent, fins i tot quan es trafeia un personatge moribund pronunciant les seves últimes paraules abans de morir. I el seu cos, menut i sempre encongit, sota jerseis massa grans per distingir si el que s'amagava sota era un cos de noia o de noi, es mostrava sense vergonya amb l'esquena recta i el pit petit però orgullosament inflat. Es movia d'un costat a l'altre de l'engar amb energia, rodolant per terra, corrent d'una banda a l'altra, enfilant-se per les bales de palla o ballant rock and roll, aixecant una bona polseguera, caragolant-se i descaragolant-se dels braços invisibles

del seu partener imaginari.

En John seguia les escenes amb una tensió desmesurada, preguntant-se com era possible que tots aquells personatges visquessin dins aquell cosset penós que la resta del dia només tenia força per empènyer la cadira de rodes del seu pare. Així que l'Alincia es desvestia, tota ella s'apagava, com una casa sense llum. Quan acabava el monòleg o la seva part, en John tirava la cigarreta a terra, l'aixafava precipitadament amb la sabata i l'aplaudia una bona estona. El so de les mans picant a dins l'engar ressonava tant que semblava que hi hagués un públic generós. Només de tant en tant, en acabar, la Lindsay, dirigint-se al seu camerino particular, es girava cap a en John i li deia si la volia ajudar a treure's la roba. Li proposava només els dies que estava especialment satisfeta de la seva actuació i el personatge encara no s'havia esvaït del tot perquè, si no, en John sabia que no hi havia res a fer.

Solia passar amb papers especialment alegres, vedets, jovenetes somiadores, adúlteres, madures. Feien l'amor segons el text. La Lindsay podia agafar-lo de les natges, tractant-lo com si fos un client d'un bordell, o deixar-se caure dolçament sobre les seves cames ondulant els malucs, mentre la xiu-xiuejava paraules ensucrades a l'orella, o fins i tot, estant dreta, arremangar-se les faldilles per deixar que l'envestís amb força pel darrere mentre ella injuriava amb la cara vermella la dona d'en John dient-li grasa i vella malgrat que tots dos sabien que era solter. Quan acabaven, es quedaven una estona estirats a terra. Ella reposava el cap sobre el seu pit i ell, amb el braç que li quedava lliure, li acariciava els cabells llargs i fins mentre l'observava, pensant que algun dia potser podrien fer això en un llit matrimonial. Ell, en canvi, mirava el sostre, fixant-hi la mirada amb una intensitat que, si hagués pogut, hauria foradat l'auralita per veure les estrelles, perquè eren aquests moments que la Lindsay somiava fort i li parlava del dia que el pare es morís i ella, amb la seva ajuda, aniria fins a Nashville a agafar el primer bus que sortís cap a Los Angeles o Nova York. Per això, però, necessitava assegurar-se que l'ajudaria, perquè ell era l'únic a qui en Simon deixava la seva pick-up i sola no hi podria anar mai. Quan parlava d'aquesta part del pla, tombava el cap i l'omplia de petons mentre li deia "Oi, que m'ajudaràs, John?". Ell li somreia amb els ulls arquejats i li retornava els petons. Llavors la Lindsay seguia parlant dels vestits que es compraria quan arribés i de com aprendria a caminar amb tacons d'agulla i portaria mitges a joc amb les sabates. Aniria a càstings cada dia fins que li arribés el seu torn i aleshores es convertiria en una musa hitchconiana i es tenyiria els cabells de color que calgués. Es compraria un cotxe descapotable, de color metalitzat, i aprendria a conduir només per veure la cua del folar que duria lligat al coll serpentejant pel vent. La conversa acabava quan s'acostava a l'hora del sopar. La Lindsay havia de preparar-li el menjar al pare. Mentre s'anava vestint, tota ella s'empetitia, l'esquena se li encorvava, els braços se li escurçaven i s'amagava la cavallera dins un gorro que la feia semblar un noiet pel pentinat, però també per aquelles faccions angulars, la mandíbula lleugerament sortida i la mirada ombrívola. Els dies com aquest, s'acomiadava d'en Joan agafant-li la mà i estranyant-li una mica, perquè aleshores ja no era la dona que l'estimava. I quan es trobessin per algun carrer de Sant Vil, evitaria mirar-lo i s'ajupiria per posar-li bé la bufanda al pare o a llisar-li la manta que duia la falda.

I quina pena, quina pena de personatge pobre, o sigui, amb les coses que somia que vol arribar a fer i les que no pot fer pel seu dia a dia. Tan ben escrit i tan ben explicat aquesta història. Hauria foradat l'Aurelita per veure les estrelles de l'Alba del Mou. Així acabem avui el programa i el de tota la setmana. Gràcies, com sempre, per ser a l'altra banda, pels vostres comentaris, les vostres aportacions. En definitiva, la vostra manera de fer créixer cada dia aquesta nit dels ignorants. Tornarem diumenge a partir de les 12 de la nit. Diumenge és 1 de novembre, és Tots Sants. Per tant, jo avui, a més de dir-vos gràcies i bon cap de setmana, us diré bona castanyada. I, per cert. Moltes gràcies en especial a la Begonya Barona, que és oient del programa, i que avui m'ha enviat una postal de tots sants, feta a mà, tota, on no hi falten les castanyes, les carbasses, les aranyes i les fulles de tardor per desitjar-nos una bona castanyada, que és el mateix que jo ara faig amb vosaltres. Que vagi molt bé, bon cap de setmana, i diumenge a les 12 tornem a ser aquí. Que descanseu, bona nit.