La nit dels ignorants, de 00 a 1 h - 26/10/2026

Bona nit, us informa Berta Torrades. Continua a aquesta hora la recerca de persones per l'accident d'autobús a Fugas de Monclús que ha acabat amb 83 ferits, 7 d'ells greus. Els bombers encara estan rastrejant la zona i no descarten que hi pugui haver ferits o alguna víctima mortal que no hagi estat localitzada. Els fets han passat, recordem, a quarts de cinc de la tarda al punt quilomètric 18,4 de la via quan el vehicle ha caigut per un talús d'uns 20 metres. No hi ha hagut cap altre vehicle implicat en l'accident, segons expliquen els Mossos.

Més notícies amb la Montse Mir. Els Mossos investiguen d'on van sortir les convocatòries que aquest dissabte van provocar els greus aldarulls a Barcelona. La policia va detenir 128 persones, de les quals més de la meitat eren menors d'edat. En declaracions a Catalunya Ràdio, la comissària en cap dels Mossos d'Esquadra, Sílvia Catà, ha admès que als cossos policials no s'esperaven la magnitud dels incidents.

No ens esperàvem aquesta violència d'un grup desorganitzat. Va ser la trobada de xarxes. No hi havia coordinació entre ells, però sí que després es van coordinar per cometre aquests actes vandàlics.

Els participants van trencar i cremar mobiliari urbà per valor de 36.000 euros i van saquejar 23 establiments. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, reuneix aquest dilluns amb els comerciants afectats que reclamen suport econòmic per fer front a tots els desperfectes.

Milers de persones han sortit eufòrics pels carrers de Belgrat, la capital de Sèrbia, després que la llista d'estudiants hagi guanyat les eleccions a l'ultranacionalista Alexander Butzic, que ha ostentat el poder els darrers 12 anys. No ens esperàvem aquesta llista. Al so de les celebracions, en una compareixença pública, Butits ha assegurat que la llista d'estudiants s'ha imposat per un marge molt ampli.

Us vull informar que, a partir d'una mostra estratificada, és evident que hem perdut aquestes eleccions. Ha guanyat la llista dels estudiants bloquejadors. Obtindran entre 135 i 140 escons, mentre que nosaltres en tindrem al voltant de 105. Ningú més ha entrat a l'assemblea.

El Brasil, un jutge allarga dues.

Aleshores, les votacions a les presidencials pels problemes en el transport. El president socialdemòcrata Lula da Silva, que aspira a un quart mandat, i el candidat de l'extrema dreta, Flavio Bolsonaro, estan frec a frec en un país polaritzat pels comissis, indult per el seu pare i destitució dels jutges. El que el van condemnar són algunes de les mesures immediates que previsiblement aplicarà Bolsonaro si guanya. Segons ha dit a 3Cat Info, Ana Ayuso, investigadora sènior del SIDOB per l'Amèrica Llatina.

Si guanya Bolsonaro obrirà un indult del seu pare, però no només això, sinó que a més a més ha avançat que vol fer un canvis amb el Tribunal Suprem, fer impeachment per una sèrie de jutges que considera que van condemnar de forma errònia el seu pare.

L'actriu Pepa Aranós ha mort aquest diumenge. Em sembla molt bé.

I això que a mi en principi ni fred ni calor, però des que s'han anotat els papers. Nascuda el 1948 i amb

una carrera professional de més de 50 anys, va treballar en teatre, en cinema i en televisió i també com a actriu de dublatge. Un dels papers més coneguts en televisió va ser el que ara escoltàvem, el de la Rosalia de la sèrie de TV3 20 del Pla. També a la dècada dels 2000 va intervenir a Jetlag. Durant el franquisme va participar en moviments de resistència contra la dictadura de Franco i va ser la presentadora també de l'acte multitudinari de la Diada del 1976 a Sant Boi de Llobregat.

En esports, el Barça ha perdut el Clàssic contra el Madrid per 1-2 al Camp Nou. Rafinha, marcat pel Barça, i Mbappé ha fet els dos gols del Madrid. El Barça segueix líder, però amb només dos punts d'avantatge segons sobre l'Atlètic de Madrid i tres sobre el Madrid.

A banda del Clàssic, altres partits d'aquest diumenge. Primera, Celta 0-0, Atlètic Club 4-0, Getafe 0-0 i Reial Societat 2-1. Aquest dilluns es juga al Sevilla o Sassona. A segona, empata un entre el Sabadell i el Tenerife a la nova Creu Alta. Amb bàsquet Girona 101, Juventut 87, Lleida 86, Madrid 122 i a la Lliga Femenina es part Girona 53 i Baeta 56.

El Barça ha guanyat la final de la Supercopa Masculina d'Hockey Patins contra l'Igualada. El títol s'ha decidit als penals després que la prorro acabés amb empata 2 al marcador. La final femenina se l'ha endut al Gijón, que s'ha imposat per 2 a 1 al Vilassana. Amb motor al mal temps

ha afectat de ple el Gran Premi d'Austràlia. De MotoGP s'han suspès totes les curses. El cap de setmana que ve, Márquez viatjarà a Malàisia com a líder del Mundial, amb 10 punts més que Jorge Martín. I a la Fórmula 1,

el líder del Mundial, Kimi Antonelli, ha guanyat el Gran Premi dels Estats Units. L'italiana necessitarà quedar nové a la propera cursa a Mèxic per convertir-se en el campió més jove de la història.

El Rally Dakar 2027 no es disputarà l'Aràbia Saudita per la guerra al Pròxim Orient. Ja fa alguns dies que a Cat Radio vam explicar que aquest país serà el Marroc. Fins aquí, les notícies.

El Matí de Catalunya Ràdio. Aquest divendres, el Matí de Catalunya Ràdio serà a Girona. Podeu venir a compartir amb nosaltres un programa ple de moments molt especials. Des del Centre Cultural de Mercè i amb la presència de Narcís Puig, Sergi López, Lluís Omar i els nostres agonistes. Amb les actuacions musicals de Naya.

I amb Bauca. I amb un enigmàrius, amb Màrius Serra, molt particular, perquè els protagonistes seran els Nens i Nenes. Sí, és lletres. Divendres, 30 d'octubre, a dos quarts de nou, a Girona.

És que Girona ens enamora. Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Quan hi ha una separació, els fills són un dels primers temes a solucionar. Custòdia compartida o exclusiva? Moltes dones es queixen que les custòdies compartides no ho són en realitat i les perjudiquen especialment. En parlem aquest dilluns a Les dones i els dies.

12 a 12 de la nit, amb Montse Virgili.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Per primera vegada a la meva vida he tingut la sort de veure una jornada castellera des del balcó d'un ajuntament, diada de Santa Úrsula, a Valls, a la plaça del Blat, la colla vella i la colla jove dels xequets de Valls. Malgrat la competitivitat, malgrat les ganes de totes dues colles de ser les millors, fins i tot de xiular els que havien fet llenya o d'aplaudir els que havien aconseguit descarregar un castell, El més bonic de la festa per mi ha estat veure com tantes persones alhora treballen per aconseguir un mateix objectiu. Ha estat d'una bellesa extrema veure com la gent soneix, es bloquegen les mans i els cossos per ajudar que el castell es vagi enfilant al so de les gralles. Però alhora ha estat d'un patiment extraordinari quan veus que tot comença a trontollar. Soc totalment ignorant del món casteller, però he vist perfectament que no aguantaria i aleshores prefereixo desviar la mirada per no veure aquella caiguda de cossos un sobre dels altres. Però ells es tornen a aixecar, masagats, i després de rebre remissió mèdica si cal, es queden al mateix lloc per continuar el seu espectacle. Tota aquesta pinya de gent, que des de dalt es veu com una flor immensa, ben trebada, on no hi pot passar ni una agulla, m'ha fet pensar, per contradictòria, això sí, en els forats buits que han deixat els joves manipulats a través d'algunes xarxes socials, que dissabte van pensar que si se'ls convocava al centre de Barcelona per cremar-ho tot, i saquejar botigues i cremar mobiliari, estaven fent una proesa. Joves, menors, molts d'ells, que no saben què és fer pinya ni què és lluitar per uns drets, però que es van pensar que robant telèfons mòbils i esportives i destrossant-ho tot, estaven marcant la història. I el vostre cap de setmana, com us ha anat? La nit dels ignorants la fem Ricard Portal, Eduard Nas, Judit Perpinyà, Albert Durant, Domènec Sobirà, Aina Grau i Andy Franco. I la vostra veu és el primer que volem escoltar.

93-201-7474 La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio.

Bona nit, com esteu? Són les 12 i ja hi ha 11 minuts. Engeguem aquí una altra setmana, la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, ja que venim d'un partit de futbol, com sabeu. Doncs, si em deixeu primer, us explicaré una pregunta que ens ha deixat al WhatsApp del programa en Joan Desdalleida, que vol saber. Quin va ser el primer partit de futbol en blanc i negre retransmès per televisió i quin partit va ser el primer en color, retransmès per televisió en color. Ja que venim d'un partit de futbol, d'un Barça-Real Madrid, amb el resultat que ja sabeu, doncs he pensat que seria una bona pregunta per començar avui aquest programa. I per continuar el 93207474 tenim en Josep Lluís des del barri d'Horta de Barcelona. Bona nit. Hola, bona nit.

Estava dues setmanes sense línia, per això no havia trucat. Molt bé. Sí, perdona. Digues, digues. Es podria que això del partit en blanc i negre l'hem viscut avui, una mica en blanc i negre, però la colorada està trista. Però si notava els que resmentien el Torquemada i a tots aquests, que estaven molt apagats. I penso que no hem de perdre l'ànim, perquè la lliga va bé, i això pinta molt bé, i no hem de perdre la il·lusió. No s'ha de perdre, mai s'ha de perdre la il·lusió. Sempre queda una corda, una espuma de xispa que s'encén i torna a brillar el sol.

Però per tu sí que brilla i tens les tres preguntes, segur?

Les tinc escrites, les he escrit aquesta tarda, i les primeres són molt simples. Una, dos molt simples i una per pensar. Vinga, va. Mira, que s'han de repetir a la parella de la ràdio que tenim al costat. Mira, la primera. Què vol dir això, aquesta frase que diu ja cal que et calcis? Jo crec que tothom sap molt com vol dir, però per què es diu ja cal que et calcis? Molt bé. O que t'apretis el cinturón o el que diguin. Ja cal que et calcis. Què vol dir exactament? Ja cal que et calcis. Molt bé. I la següent frase també és una frase molt senzilla de. De formular i d'entendre què vol dir això de caure en gràcia. D'acord. Aquest caure en gràcia O també, perquè a vegades ve d'alguna

cosa que no sabem, vull dir que això està bé,

saber l'origen de les coses. Jo ho pregunto perquè a vegades dius que no és el mateix caure en gràcia que ser graciós. No, no, totalment. Això diuen, eh? Això diuen, això diuen. I la tercera, Josep Lluís. La que vull que, si algú pensa una resposta. Que sigui entenedora per mi, que jo la podria respondre perquè la formulo, per donar peu a que alguna persona que tingui l'habilitat intel·lectual de respondre-me-la, es pregunto si és bo fer patrons a algú que ha presentat nou. O hem de tenir. Hem de tenir l'ús de fer el petó perquè no sabem com li pot sentar. O sigui, quan coneixes una persona per primer cop, vols dir. Sí, exactament. Quan et veig una persona sanada, allò com a formulisme, per caure, jo penso, jo si ho faig, ho faig per caure bé. Ja. Potser aposto amb algú que s'ho pagui malament. Que no li agradi i llavors només et dona la mà, sí, sí. Algun de xoca per por que no feu una impressió. D'acord, perfecte. I amb això us desitjo bona setmana. Igualment.

Endavant. I endavant. Molt bé, Josep Lluís, que vagi bé. Bona nit. La Ramona, des d'Almeria. Bona nit. Bona nit. Què tal, Ramona, com estàs?

Regular. Regular, diguem, sí. Em costa molt trucar, eh? Per què, dona? Escolto el programa de tota la vida. Del Carlos i, en fi, de fa molts anys. De fa 40 anys, vaja, gairebé. Sí, sí, sí. Bueno, 40 ben bé, no, però quasi. Gairebé, sí. Sento, em fa molta il·lusió. Bueno, m'agrada molt, molt, i m'agrada molt, molt, ara, també, el programa. Estupendo, és estupendo. I estic allí, i estic tan lluny, i sento les amigues des de Barcelona i l'altre dia inclús ens reunàvem, no sé si va, moltes vegades et diu records per la Ramona.

Sí, és veritat, ets tu la Ramona que fan referència. Doncs mira, encantada, encantada Ramona.

Estic mig dormida i només de sentir la seva veu em desperto l'acte. A vegades és que estàs, com que estàs al llit, a vegades estàs. Sí, més adormit, una mica, sí, somnolent. Dic, ui, em fa una il·lusió tremenda. Ai, que bonic, molt bé, Raona. Fa molts anys que no les veig, inclús, perquè aquí a Barcelona ja no vinc molt poc, i dic, mira, avui he estat de sol, que el primer cop.

Veus que bé, dona, així m'agrada. Doncs escolta, contenta de sentir-te i segurament elles també estan contentes ara de

sentir que has pogut trucar. Mira, una pregunta una mica que no és gens important, però passa que com ets tan gran, com et fas tan gran, te'n recordes de les coses de quan eres molt jove i l'altre dia em va venir a la memòria que en aquest temps a casa meva el meu pare sempre és que ha canviat tota la vida tant ha canviat tant tant. Compràvem el frara del temps, que no sé ni si existeix.

I tant que existeix! El tinc jo a casa, el frara del temps.

Ui, jo tenia una il·lusió per tenir el frara del temps, perquè fins als 14 anys l'havia tingut sempre damunt de la ràdio, i era una cosa tan que movia el vestor,

bueno, el que portava. Sí, el pal que portes, sí, sí. Ara s'ha sofisticat, sí, sí.

I ara, com amb la calor, amb el temps, i estàs tota. Mirant el temps i dic a casa meva que el miràvem amb el frere del temps, existeix? N'hi ha encara?

Deixo que la gent contesti, jo se m'ha escapat se m'ha escapat perquè jo en tinc un i a més m'agrada molt també Ramona, o sigui que em fa il·lusió

que diguis això Jo també dic que em faria una il·lusió saber on el podria trobar perquè.

Ah, doncs mira, és doble pregunta, si existeixen, que a mi ja se m'ha escapat que sí, però on te'l podries trobar?

Una cosa insignificante, però l'altre dia ho estava pensant. Dic, mira, ara en aquest temps, com acabava l'any. Ja el primer que el meu pare deia, porteu-me el frere del temps, compreu-me'l. I jo deia, bueno, he trucat per les amigues, eh?

Ben fet, ben fet, per donar abraçades a les amigues, que això és molt important.

I amb tots, i bona nit a tots, i el programa és estupendo, i tots els que truquen són estupendos, estupendos. Que bé. També me'n recordo molt de la Ramona de. Al mercat de Sant Antoni, que ara fa dies que no la sento. Sí, ens truca de tant en tant i tant, sí que ens truca. Sí, mira, sembla que siguem família ja tots.

Tots, sí, és veritat. Home, els que fa tants anys. Gràcies, Ramona, per escoltar-nos des d'Almeria. Quin temps us fa per aquí?

Bé, molta calor, però bé. Encara calor, eh? Sí, molt bé. Sí, perquè ara ens pensàvem que. Que plouria molt, que ens feia una amiga i noia. Ha estat un ploure molt maco i va molt bé, això. Això sí que va bé. Plou molt poc, però aquest ha estat estupendo. Bonic, perfecte. No ha fet mal ni ha fet res.

Doncs és l'important. Moltes gràcies, Ramona. Una abraçada. Gràcies. Adéu. Bona nit a tots. Una abraçada cap a Almeria. Això que t'escoltin des d'Almeria fa il·lusió, com que ens escoltin des de l'altra punta del món. Fa molta il·lusió. Però també fa il·lusió que ens escoltin des de Mataró, per exemple. Montserrat, bona nit. Només faltaria ara, que jo només digués els de fora, eh?

No, no, tots, tots. Molt bé, molt bé, molt bé. Escolta'm, sí que se'n venen, sí, de aquest mal temps, eh? Jo suposo que qualsevol quiós, com llibreries o així, en trobarà, però jo aquí a Mataró sempre en veig una, aquí a Mataró hi ha una. Una ferreteria que ja us he parlat alguna vegada, molt antiga, de molts anys, i en tenen un sempre, a l'aparador en tenen un. A l'aparador ja n'hi ha un, sí. A l'aparador, amb altres coses que hi tenen, de coses normals de la ferreteria i així, però un sempre hi és allà. Segur, molt bé. O sigui que segur que se'n venen. Segur, segur. Bueno, jo us trucava primer per donar les gràcies. Aquesta senyora que em va dir l'altre dia allò de l'arròs.

Ai, sí. Ai, que vaig patir, Montserrat. Ai, ai, ai. Proteïna, proteïna que vas menjar-te, eh?

Ja està, ja està. Ja el vaig llençar. La resta ja la vaig llençar, però segueixo sense entendre perquè si. No estava caducat. Ja. El tenia a la nevera. Per què? Perquè passen aquestes coses.

No sé, com que aquest any ha fet aquestes calors, és que a mi m'ha passat amb pasta. La pasta tampoc es fa malbé quan no està caducada. I m'ha passat. Papallones he trobat a la pasta. Bueno, no ens queixarem per això.

No ens queixarem. Bueno, a part de tot, visca el Barça, eh? Això sí. Allò que diuen els andalusos, que el de dir-me en què pierdo. Exacte, doncs el mateix. I tot ho arreglarem. Escolta, i també et volia dir que aquest dia que vaig preguntar allò del si seria algú que era el Tei.

Sí, va trucar un senyor, ho vas sentir? Ah, no? Oh, ens va fer una classe magistral, eh? Que no sé repetir-te, eh? Ah, ostres! Sí, sí. Perquè el mateix dia, no? Sí, sí, sí, sí. Crec que va ser el mateix dia, però. Diria que va ser el mateix dia, però a l'última hora.

Diria. Com que el dijous. Bueno, em sembla que això us ho vaig preguntar el dimecres. O potser no era el mateix dia, potser era l'endemà.

Ara ho buscaré, perquè ho tinc apuntat, però com sempre tinc els papers de la setmana passada lluny.

És que a mi em va trucar una amiga i em diu, mira, que et dic això i dic, però et truca tu a la ràdio i digue-ho. No, no, no, digue-ho tu. Bueno, doncs és igual, em va dir. Que volia dir, em va dir, així és escuetament, tècnic d'educació infantil o mestre d'educació infantil. Això és el que em va dir. O té o mei.

No sé què va dir aquest senyor. Sí, sí, una. És que hi havia diferents excepcions i una era aquesta, correcte. Sí, sí. Una era aquesta. Però ara m'aniré a buscar els papers perquè és que ho va fer molt llarg, eh? Va dir més d'una cosa. Però una era el tècnic d'educació infantil, exactament.

Sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí. Doncs em va dir això precisosquetament, eh? I vaig dir, doncs digueu, digueu. Quina vergonya, no? Quina vergonya. Que em fa vergonya, digueu tu. Bueno, doncs ja està.

Doncs ja està. Mei Tei és això, o tècnic o mestre d'educació

infantil. Ah, això mateix, això mateix. Perfecte. Bueno, doncs ja està. Doncs i bueno, això i moltes gràcies per això de la resposta. No, i ara. Que me la vaig menjar i tranquil·la.

No passa res, tot el que entra torna a sortir tranquil·la, no pateixis. El que va a sobrar, doncs. Ja està, amb una altra vida, exacte. Molt bé, Montserrat, gràcies, bona nit. Adéu. Adéu. La Nuri, des de Lliners del Vallès, bona nit. Hola, Berenit.

Mira, trucava perquè l'altre dia vaig sentir que comentaven per la ràdio, no sé quina emissora va ser, que me sembla que a Irlanda volien fer una llei com de consentiment que, per exemple, els avis tenien que demanar permís als nets per poder-los donar un petó. Llavors es veu que allà es va liar tal sigeral que la van tirar enrere. I a mi em va sobtar molt, perquè és una cosa que a mi em va passar. Ja fa uns anys, quan el meu net era petit, allò que li vaig donar un petó al meu net i la meva jove em va dir que no estava bé, que abans de donar un petó es tenia que demanar permís. Jo em vaig quedar a quadros.

O sigui, per fer un petó a un net o a una. Sí, que jo, perdó, que li vaig donar un petó al meu net.

Sí, sí. I em va dir això. Jo em vaig quedar callada. No ho sé. És que em vaig quedar. Mai de la vida m'havia imaginat que em diguessin això. I llavors, doncs, clar, a raïs d'això, jo no ho havia comentat mai. A sentir això, aquesta llei que volien fer. Que si això és una cosa normal, perquè jo no ho he comentat mai perquè em fa vergonya. A mi em fa vergonya. Perquè jo al meu pare o a la meva mare mai de la vida se m'hagués acudit de dir que quan els meus fills eren petits no li pots donar un petó perquè primer li has de demanar permís. Al meu cap no hauria entrat mai. Que no sé si això és normal, si és que passa, si és que és una cosa que jo volia, perquè jo vaig quedar quadros.

Puc demanar quant temps té el teu net quan li va fer.

Això quan em va passar tenia potser 8 o 9 mesos. Ara ja té 7 anys. No ho havia comentat mai.

I després d'aquest moment, cada vegada que li feia un petó li ha hagut de demanar permís, pregunto. Quan hi era ella, sí. Quan hi era ella, sí. Però li demanava a la criatura. Al meu fill només, no. Però a la mare, sí. Sí.

Que són les menys vegades que ens trobem. Ojito, que jo amb ella no m'he tingut mai res, eh? I estem bé.

Sí, és Irlanda, eh? Ja ho ha dit bé, Nuri. Irlanda, la retirada, aquesta. Sí, no, no, la van retirar. No és una llei, sinó una campanya. Suposo que sempre passa el mateix, eh? Fan una cosa grossa. És una campanya contra l'abús sexual que instava els avis a no fer petons ni abraçar els seus nets. I l'han hagut de retirar.

Sí. Això és el que jo vaig sentir. Però, carai, jo em vaig quedar quadros per això. Perquè és que jo em vaig trobar-hi amb això. Dic, no sé si això és normal, si és que passa ara, si és que la gent d'avui dia ho fa, o no ho sé, m'entens?

Jo no ho he sentit mai a ningú, i almenys un avi que hagi de demanar, però vaja, potser, no ho sé, vaja, jo no ho he fet mai. És que jo m'hi vaig trobar. Ja, ja, ja ho entenc, ja ho entenc. Vull dir que no, és això. Com a molt? Només era això. Li havia passat a més gent. A veure si a algú més li ha passat que algú li ha dit abans de fer un petó al seu net li ha de demanar permís, no?

O neta, no ho sé. O neta, és igual, és igual.

És que era un nen, no ho sé. És que no ho sé. Igual també li fan, no ho sé. M'entens? Sí, sí, Núria. L'entens perfectament. A veure si li ha passat a algú més. A veure què ens diu. Molt bé. Bona nit. Gràcies, bona nit. Bona nit, adeu. Adéu, i ens sentirem de coses, eh, que passen, Nuri, Déu-n'hi-do. La Maria Rosa, des de Sant Sadurní de Noia, bona nit. Hola, bona nit, Marta.

Jo, mira, jo, això que deia aquesta senyora. Ai, que s'ha tallat? No, està aquí, la sento perfectament. Ah, no, no, és que aquest telèfon. Això que deia aquesta senyora, mira que jo era molt de petonera abans. Com som, en fent grans canviem. Però jo no ho havia sentit mai, això. És que no, jo tampoc. Jo no, mai, que jo recordi no. Bueno, jo trucava per aquesta senyora que ha dit on es troben els. Els ferrares, sí, els ferrares del temps. Sí, jo també en tinc un. Bueno, l'home de la meva filla se'l va comprar. Però aquí, i suposo que aquí a Catalunya les ferreteries un poste de bata en deuen tenir. Clar, aquesta senyora viu a Almeria ara, no sé si ella en trobaria. Ah, viu a Almeria. És que nosaltres el vam comprar a l'Aragó. Ah, doncs mira. Sí, a Vall d'Arroures. A Vall d'Arroures el va comprar. Sí, al poble de Vall d'Arroures. El meu marit ho era d'allà. I tenim la casa allà. Hi ha una ferreteria que tenen de tot, que es diu Folgas, I allà el van trobar. Allà el van trobar.

Ah, doncs potser si mirem unes ferrateries que hi hagi almeria també en trobarà. Sí, jo crec que sí, veia. Perquè no és una cosa exclusivament catalana.

Sí, però jo aquí a Sant Sosorri no n'he vist cap. No? No. A Sant Sosorri no. Doncs mira, a veure si en trobem algun lloc més. No he mirat bé, però no he sentit ni res. Que no que em venguin d'aquí. Ja, ja. Ara Barcelona, Barcelona és molt gran

i hi ha moltes botigues. Sí, però a vegades busques una cosa i no la trobes. A vegades et tornes boig per trobar una cosa.

Si vols anar a una botiga física, sembla mentida. Això és veritat, perquè jo, com ara els casquillos de les colles del gas botano, si vas a buscar donances ja no en trobes de solto. Allà tenen de tot. Aquesta fronteria allà a Porto Robles, allò és un cartell anglès de

Porto Robles. De l'Aragó. Sí, exacte, allà de tot. Molt bé. Maria Rosa, moltes gràcies. Ah, volia dir una altra cosa. Digui. Ahir, ahir vam fer, ahir érem dissabte, sí. Ahir érem, sí, diguéssim que sí. Sí, dissabte.

Jo vaig veure allò, fins a pen, vaig posar el canal, el d'aquell de la canalla, el Clan. El Clan TV. Encara existeix, sí? Sí. I estàvem fent el festival, van dir que era el festival d'Eurovisió Juniors. Bueno, no sé si era el junio, sí, però era canalla de 12 o 13 anys, una edat així. I va guanyar França, una nena molt bona, anava vermella, amb un barretet vermell, una cançó maca. I després a les 9. Sí, això era el canal del cant. I llavors, a les 9, a TV1, vaig veure que tornaven a anar al Festival de la Revolució Júnior. Jo vaig pensar, mira, ara tornaré a veure les cançons que no he vist. Doncs, nena, tot va ser diferent.

Ah, sí? Mira, sí, sí, ara ho he trobat que es va fer dissabte a les 9 del vespre, sí, sí.

Exacte, però al cant no va ser més d'hora. A Malta. Però era, sí, jo no sé que vaig sentir per aquí a la ràdio que deien que, no sé si era el festival júnior Sí,

sí, júnior, júnior No, no, júnior, júnior El de nens, el de nens, ja té tota la raó, sí, sí Doncs ja està,

inclús el que em va cantar el d'Espanya, dic, aquest xicot no l'he vist jo Clar, perquè el de joves mai no transcendeix tant El que va guanyar tampoc no va guanyar França, que va guanyar l'Espanya Ah. Allò dels 9, sí. Jo dic, no sé, dic, ho diré. I li vaig dir a mi filla, i mi filla diu, si jo me diu, però això era de TV1. I ells, bé, què t'ha de veure, dic, coi.

No, perquè d'aquest de la gent jove no se'n fa pràcticament resot ningú.

No, però és que també era, vull dir, era un concurs també. Sí, sí, sí. Ho van fer igual. Sí. Hi havia els mateixos països i tot. Però de nen jove, sí, sí, de canalla jove. I jo dic, ara sí que no ho entenc. Dic, així és que en fan dos, de concursos.

Es veu que sí. Els de joves i els de grans, però vaja.

Doncs ara se li va a dir a ma filla. Dic, ara se li pregunta. Demà, si puc agafar línia, li preguntaré a ma Marta. Dic, aviam, aviam, que de llocs. Ells tenen ganes, però sapigueu. Sí, sí, fan.

Sí, perquè ara ho estava buscant, però a veure si algú és molt seguidor d'Eurovisió i ens ho pot explicar. Però sí, sí, hi ha dos tipus, però aquest dels petits, doncs pràcticament no. Home, de veig, des de 8 a 14 anys. Ah, ja. Sí, sí, clar, són petits, no són com els altres grans.

Però és que jo, esclar, em va allargar l'atenció perquè dic, bueno, ja l'he vist ara, ja l'he vist que coi, sí que van sortir, tots han sortit diferents. Clar, perquè ja estava fet, ja va haver al final. I a Espanya, clar, a Espanya, quan va sortir a Espanya, que era l'últim, era l'últim que va actuar, dic, aquest xicot no és el que ha cantat. No, que va. No sé que ha guanyat,

ja ho sap bé perquè sí que va guanyar Armènia, veig.

Sí, sí. Sí, o que van fer les 9. Però que vaig veure jo abans, va guanyar França.

Ah, doncs potser van repetir d'una altra edició, vés a saber, com que és un canal d'aquests

que repeteixen coses. Doncs vaig pensar, li preguntaré molt gros.

Aviam si se n'enteren. El d'aquest any és el que ha dit que ha guanyat Armènia. I Espanya va ser la segona posició. Exacte, va quedar segon, sí. Està més informada que ningú. Maria Rosa.

Ai, ves. Ai, filleta.

No em moc d'aquí a casa. Bueno, doncs bé. Sí, sempre estic aquí. Doncs ja va veure això.

Jo no ho sabia, veus? L'única cosa que vull anar a Tavisa, però. I prou.

Ja està, però ja està, ja ha fet el dia. Maria Rosa, una abraçada ben gran. Vinga, bona nit. Fins una altra, adéu-siau. La Helena, des de Sabadell, bona nit. Hola, bona nit. Hola, Helena. Bé, i tu? Bé, bé, bé, escolta,

per la senyora Ramona que necessitava això del frara. Del frara, vinga, el frara. Sí, com és del Maria, jo he pensat que hi ha una pàgina web que jo l'he vist, ha dit frara i el poden comprar directament i te l'envien. Ah, doncs mira, vinga. Que potser li anirà millor que no pas anar-ho a buscar per aquella zona que potser no és tan típic. Clar, digues. Es diu Oniricats.cat.

Oniricat.cat Oniricat.cat Oniricat.cat Oniricat.cat

Oniricat.cat Oniricat.cat I aquí tenen frares. Sí, tenen molts objectes de Catalunya i Visens i tal, i també n'hi ha tot online. Ah, doncs mira, ho poden comprar aquí i cap a Almeria. Sí, sí, exacte. Acabé. Segurament, sí,

per no anar buscant amunt i avall. Perfecte. Doncs escolta'm, una gran solució per la Ramona, que vol un frada.

Jo sé que li servirà més, que no pas anar-ho a buscar per allà. Perfecte, molt bé. Moltes gràcies, Helena. Una abraçada a tu i a

tots els ignorants. Igualment. Adéu-siau, bona nit. Adéu.

La nit dels ignorants, un programa per ser feliç.

Per què no tens que ser feliç? A veure, quina cosa prohibeix no ser feliç? Ets feliç? La platja? Ets feliç fent una broma? Tens que ser feliç amb els teus nets, amb els teus amics? Amb una copeta de cava, no? Amb dues. Amb dues copetes de cava? Sí.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

Avui començo.

Aquesta nit, els ignorants, us volem parlar d'una història que barreja la vocació i el somni. La Montserrat Puñet té 39 anys, va néixer al Guaire, al Sagrià, però des de fa mitja vida que viu a Barcelona. El 2009 es va llicenciar en periodisme i va començar a treballar en el sector vinculat al màrqueting i a les empreses. De fet, encara hi treballa. Dins seu, però, tenia el convenciment que no estava fent el que realment li agradava. El 2023 va decidir que havia arribat el moment de fer un cop de cap i intentar complir el seu somni. Per fer-ho, es va matricular en un grau en Gestió de la Informació i Documentació Digital. Que per què serveix aquest grau? Us preguntareu. Doncs per ser bibliotecària. Aquest és el seu somni, treballar envoltada de llibres. Aquest mes de setembre ha començat les pràctiques en una biblioteca de Barcelona, l'últim pas per aprovar la carrera, i començar a optar a una plaça que li permeti fer el salt definitiu del periodisme a les biblioteques. I avui la Montserrat Toñet és a la nit dels ignorants. Com estàs benvinguda? Gràcies. Que xula la introducció, m'ha agradat molt. Mira, comencem bé, comencem bé. Diu, estic una mica nerviosa. No, no, has d'estar nerviosa, perquè d'entrada et demano per com van les pràctiques, com fa qualsevol estudiant universitari. Tens 200. Són 240 hores. I com van aquestes pràctiques?

Doncs estan anant superbé. La veritat és que estic molt contenta. Estic a la biblioteca del Clot i és la meva primera experiència. Perquè com a usuària sí que biblioteques les coneixia, però no com a professional. I m'està agradant moltíssim. La veritat és que em sento molt còmoda i bé, sí, he trobat el meu lloc. És com tu t'imaginaves abans d'arribar-hi o és una mica diferent? Doncs és bastant com m'imaginava. De fet, tinc una companya de carrera que em deia que potser estava romantitzant una mica la professió. Clar, clar. Perquè jo li deia, és que clar, és que tot el que estic descobrint m'està encantant, tal, tal, i em deia, a veure si. Esfombràs una batacada i tal. I parlant, parlant, allò que vas amb peus de plom una miqueta, però és que des del primer dia que he vist que sí, que és tal com jo m'imaginava, o més, perquè té molt potencial. I és una professió que és molt xula i a la vegada molt silenciada.

Molt silenciada, ara en parlarem. Amb el temps que portes fent aquestes pràctiques, ja te n'ha passat alguna? No sé quin tipus de feina t'han encarregat, perquè a vegades quan fas pràctiques ets l'últim dels últims o et fan fer coses que són les que fan els professionals després.

Jo pensava que seria, i jo els ho vaig dir, és que m'és igual, us puc anar a buscar cafès, m'és igual, puc estar aquí darrere vostre mirant què feu i tal, el que jo no vull és molestar-vos mentre treballeu, però no, al contrari, estic fent de bibliotecària i estic veient criteris de compra de llibres, estic atenent el taulell, fins i tot he estat jo sola atenent i fent carnets d'usuari, explicant-los mil i una meravelles de tenir carnet. I sobretot això, al final el públic és molt divers, perquè jo he estat tant a la sala infantil com a l'adults. I la sala infantil és un món, també molt xulo, i després la sala d'adults pot ser més concret. La persona que et ve a buscar, potser que sigui gent gran que té problemes a l'hora del tema informàtic. M'he trobat ajudant, per exemple, una dona l'altre dia ajudant a fer una petició per la Seguretat Social, de cita.

És un moment que potser la gent sap de què va el tema de les biblioteques pel soroll que hi ha, perquè fa temps que el problema està enquistat i que la situació no millora i no hi ha manera que se solucioni. Veig que hi ha reunions i reunions i tot acaba en no res, no?

Clar, i tampoc no puc parlar. No, perquè ja ho sé, no estàs al sector, estàs fent pràctiques. Exacte, exacte. Però ho veus? Però sí que ho veig i veig la precarietat que hi ha, veig també. Hi ha una cosa que a mi m'afecta és les dificultats per poder accedir a una feina de bibliotecari. A una plaça. Exacte, perquè jo, per exemple, jo soc periodista i quan vaig sortir de la roda del hamster i vaig pensar què vull fer de gran i vaig veure que volia ser bibliotecària, vaig contactar amb el col·legi de bibliotecaris. Els vaig dir, mira, jo tinc una licenciatura, què puc fer? Perquè pensava que hi hauria algun màster, algun curs, alguna cosa. I no cal haver de tornar a fer el grau, no? Exacte. I em van dir que no, que únicament hi havia el grau aquest de l'UB. Que ara sí que hi ha un màster en biblioteques públiques, però a mi justament m'ha agafat al mig i a mi em toca acabar el grau, que ja estic acabant-lo i per tant no hi ha cap problema. Però que sí, que a part de fer els 4 anys de grau després has d'esperar que surti la borsa quan falten professionals perquè hi ha moltes places que han quedat buides llocs de director que ningú vol o llocs de bibliotecari que han quedat buits perquè falten professionals. I clar, és tant com que la feina surt igualment perquè els professionals són molt bons i perquè la majoria de gent ho fa de manera vocacional. Que hi posa el coll, sí, sí.

Però si no, no sortiria. Clar, però dius, falten directors i tal, i potser ningú se presenta perquè les condicions no són bones.

Clar, o sigui, al final jo crec que com a director el que has de fer és menjar molts marrons i ningú vol això, i pensant per lo que em paguen o per lo que estigui, doncs ja em sembla bé estar bibliotecari o estar auxiliar o estar a la categoria que sigui. I és una llàstima, és una llàstima perquè és un servei que és imprescindible i més avui en dia. Vull dir, per mi és incongruent. És incongruent.

Clar, aquest somni teu de ser bibliotecària, d'on neix? Perquè clar, com dius tu, vas estudiar per. Vaja, ets periodista, com jo, igual. En lloc d'estar davant dels mitjans, has estat de darrere, has treballat des d'una altra banda de la barrera. Has estat, no, estàs. Estic, estic. Perquè estàs treballant i estudiant alhora i fent les pràctiques tota l'hora. Però aquest somni de dir, jo vull fer això i ho acabo fent, d'on surt, d'on neix?

A veure, jo sempre el tema dels llibres d'escriptura, o és que llibres, lectura, això sempre m'ha cridat moltíssim des de petita, vull dir, la meva referent ha estat sempre la bibliotecària del meu poble, que era la Roser de Calpuro, que no era ni bibliotecària ni res, era una dona que, bueno, és administrativa crec que a l'Ajuntament i va estar durant un temps a la biblioteca del poble, perquè jo soc del Guaire, que és un poble de 3.000 habitants, i en principi no hi ha d'haver-hi biblioteca quan són menys de 3.000 habitants, vull dir, és com alguna cosa opcional. I és com que viure envoltada de llibres és una cosa que sempre m'ha interessat moltíssim. I ostres, vaig fer periodisme, també em va agafar la crisi del totxo perquè vaig llicenciar el 2009 i em vaig començar a reinventar. Però bé, és que al final crec que fins al 2020 que no va parar una mica tot, no vaig dir allò que deia de la roda del hámster. Sí, d'aturar-te a pensar realment què vull fer. Que volia ser de gran, tot i que ja tenia 33, però en plan, què vull ser de gran? I vaig dir, és que jo treballar molt en llibres és la meva passió. I ja no només això, sinó que ajudar la gent i com aquesta vocació de servei. Perquè si pots treballar en una llibreria i també estàs envoltada de llibres.

Clar, t'anava a dir, i la llibretera, no, tu bibliotecària. Sí, a mi m'agradaria. Per tu la biblioteca què és? Aquest lloc què representa per tu?

És el més punky i el més antisistema que hi ha ara mateix. Per què ho dius això? Perquè, ostres, una biblioteca t'ofereix. Primer de tot, que tothom pot entrar i no hi ha ningú a la porta que et digui què hi fas aquí. I això, per exemple, és molt important i crec que no es té gens en compte perquè hi ha moltes persones, i cada vegada més, sense llar i així, i el que venen a fer a la biblioteca és no passar fred o no passar calor, estar tranquils, saber que allà ningú els molestará i a la vegada utilitzar els serveis, que pot ser agafar llibres, agafar els ordinadors, agafar etcètera, el que vulguin. I, ostres, en un moment en què el consumisme està a l'ordre del dia, que sempre surt a Instagram, TikTok, els hauls i els unboxing de mil històries, que vaguis a un lloc que puguis agafar de tot i de manera gratuïta, doncs és com el més punky que hi ha ara que hi ha ara mateix. És una frase que vaig llegir, és una frase que corre molt per xarxes en anglès, i és que em sembla molt ideal.

És un lloc, a més a més, amb el que tu has explicat, on ningú et jutja. És igual, pots anar vestit com vulguis, pots demanar el llibre que vulguis, que si no el tenen ja te'l buscaran. És igual, pots demanar la pel·lícula que necessitis, la revista que busques, és igual el que sigui.

I, per exemple, ens trobem també. Que sí que hi ha un sector que potser els adolescents no hi van tant a la biblioteca, però sempre hi ha el que pots. És que ningú et jutja allà a la biblioteca. I si, per exemple, tens una situació personal que complicada, allà pots anar i que ningú et digui res. I pots estar tranquil en una cadira, en un en un lloc i ser tu mateix. I a mi això em sembla molt necessari. Molt necessari en aquests moments.

Quines característiques creus que ha de tenir una bona bibliotecària? Has dit que hi ha d'haver una vocació de servei, perquè en el fons, si no tens aquesta vocació, no et poses davant del taulell a ajudar la gent. Ni en aquesta feina ni en cap altra.

Sí, crec que és imprescindible tenir això, vocació de servei i zero prejudicis. També pel que et comentava, que al final estàs obert a tothom. I hi ha biblioteques que en comptes de fer més de biblioteques, o sigui, fan més de centres cívics socials que de biblioteca, o hi ha algunes biblioteques d'aquí de Barcelona que utilitzen, o sigui, que la sala infantil és més com un reservoir pels nens que no tenen estrescolars i que a casa no hi ha ningú o el que sigui, saps? Vull dir, i jo crec que s'ha de tindre paciència. Però al final sobretot és voler ajudar la gent. És que la vocació de servei per mi és una de les primeres, de les grans coses que crec que és necessària.

Amb aquest temps que has fet de periodista des de l'altra banda, diguéssim que t'ha decebut una mica aquest sector? Pots dir-ho, eh? Pots dir-ho perfectament. Obrim el meló.

Sí, o sigui, clar, a veure, jo quan vaig estudiar Periodisme em va decepcionar bastant estudiar Periodisme. I ja quan estava estudiant Periodisme sabia que no em dedicaria al Periodisme. No? No m'agradava i sí que un avantatge, que per això vaig acabar també la llicenciatura, era perquè era un abanico d'oportunitats de treballar. Per exemple, jo estic en Comunicació Corporativa i era també una de les rames que a mi m'interessava també treballar. Apostar de, a mi per exemple, davant de els mitjans convencionals m'agraden però no m'han atirat mai. No t'interessaven per treballar. Exacte, no m'interessaven i clar, ser periodista i que almenys la gent del poble em digués, ai quan te veurem per la tele? Doncs mai. Si no apareixeu a Crims no em veureu mai. Home no, no podem. Espero que no. Però vull dir això, que al final periodisme, bueno, sí, m'ha decepcionat una miqueta. I per això vaig estar, com que estic en comunicació corporativa, estic en una empresa d'informàtica i en fer màrqueting. Però bueno, és que ha estat això com. També, com que soc de fora, estic hipotecada i tot, al final és com que.

No, que has de treballar. Sí, és clar. Escolta'm, és veritat que t'han arribat a preguntar, es necessita una carrera només per ordenar llibres? Això és veritat, aquesta frase?

Sí, sí. Però si ara mateix pregunto o et dic a algú que estic estudiant per bibliotecària, ah, però ja estudis d'això? Ah, però cal estudiar per això. Que fort, no? Perquè és que és una professió molt silenciada. I val la redundància perquè al final és com el típic. Estereotip de la bibliotecària que et fa callar. Que a mi em fa bastanta ràbia, també. Perquè, a més a més, jo tinc un xorro de veu i penso espero que no em facin callar a mi mateixa, perquè, clar, ser bibliotecària i parlant fort, doncs, tampoc no. Això no ho has hagut de fer encara, eh? Encara ningú m'ha fet callar. Ni ningú m'ha fet callar a mi, tampoc. És el que em preocupa més. No, i. La gent no sap que hi ha uns estudis. No sap que hi ha uns estudis, no sap què fan un bibliotecari, no sap que. Què comporta ser bibliotecari? Al final, per exemple, el grau que estic fent ara no és biblioteconomia, és grau de gestió d'informació i de documentació digital. Per tant, és com que jo ho he volgut fer com. En periodisme podia transmetre la informació i en aquest cas tinc accés, o sigui, puc donar accés a la informació. És com una diferent manera de tocar la. El que és la informació com a producte.

Clar, estic pensant que al ser una segona carrera tu has compartit aula amb gent molt més jove? Sí. O no n'hi ha tanta en aquest grau?

Clar, la cosa és que aquest grau fins fa poc, de fet també som l'última promoció, teníem l'opció de semipresencial. I el semipresencial, que és només una classe a la setmana, doncs som persones que treballem. O treballem o hi ha més joves. I hi ha molta diferència entre el semipresencial i el presencial. De fet, molts professors, quan van trobar la semipresencialitat, ens deien que és una llàstima perquè els estudiants de 18 anys sense. Sense. Sense criticar ningú. Exacte, però vull dir que al final no és tan vocacional. Hi ha molt poca gent que en 18 anys sàpiga qui vol ser bibliotecari. I necessites com. Una certa experiència o cert. Ha molt d'una mica el cap i maduresa per dir vull fer això, vull fer allò. A la semipresencialitat sí que cridava més amb el tema de la gent que treballa, però sí que també he compartit amb gent. Soc de les més grans, també, vull dir que dins de la semipresencialitat tinc companyes de 30, de menys de 30, hi ha un nen, perquè és el nen que justament a l'edat ara deu tenir 22, vull dir.

I aquest sí que va de vocació, ja. Aquest sí que té vocació, sí, sí. Clar, tu ara acabes l'ESPRAC, quan acabis les pràctiques, intentaràs trobar feina de bibliotecària. Tu t'hi veus ja per sempre més, fent de bibliotecària, si tot et surt bé?

Sí, sí. De fet, et diria que ho pensaria també perquè, clar, jo quan tingui el grau tindré 40 anys. Just que acabats de fer, i em quedaran 25 anys, si em puc jubilar, o 27, sent bibliotecària, i em semblen pocs, perquè penses que, ostres, ojalà hagués pogut tirar una mica enrere i començar abans, però bueno, ara mateix és el que hi ha, i bueno, per totes.

Ja, però tenir una nova il·lusió. Professional a aquesta edat també és xulo, eh? Sí, sí, sí. És una cosa bonica. A més, tu tens un blog, quadern d'una futura bibliotecària, vull dir. O sigui que aquí deus escriure el que et ve de gust, no? Recomanacions. Sí,

m'agradaria tenir el més actualitzat. Ja, però amb la feina i els estudis. Sí, estic bastant apuradeta, com aquell que diu, però. Quan acabis la carrera, jo crec que li podràs donar un impuls, no? I de fet, també volia crear-lo per donar com. Vull crear perfils de bibliotecàries que. Ficar nom i cognom a dones i les labors que han fet. Mira què has dit, eh? Dones. Sí, clar. On són els homes bibliotecaris? Ja, però és que les dones A mi em fa molta ràbia això. No sé si estaré molt criticada per això, però de 100 bibliotecàries que hi ha, o sigui, 100 professionals, 90 són dones, 10 són homes. I els que destaquen són els homes. O els que sents a parlar són els homes. I és una cosa que no acabo d'entendre tampoc.

I és, bueno, al final. És curiós, no? Segurament trobaríem altres sectors en què passa exactament el mateix. La feina grossa i important la fan les dones, però els pocs homes que hi ha són els que ocupen els grans titulars. Doncs va, que la Montse Montserrat Puñet ho canviï, això. Li doni la volta. Molta sort. Gràcies per venir. Molta sort a les pràctiques i que et surti a la plaça i la puguis aconseguir, Montse. Això esperem. Gràcies. Bona nit.

Towards the library I can hear the insects buzzing the leaves beneath my feet ramble up the stairwell to the hall of books since we got the interweb these hardly get you. Ducking to the men's room Coming through my head When God gave us mirrors He had no idea Looking for a lesson In the periodical.

Aquí a la nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio, el 93207474. Ara hi tenim la Núria, des del barri de Gràcia, Barcelona. Bona nit. Hola, bona nit.

Hola, Núria, tu diràs. Mira, jo avui, malauradament, quan he sentit l'accident aquest que hi ha hagut amb l'autocar, m'he quedat pensant en quina part del món vivim. Perquè jo tenia entès que els autobusos en els països civilitzats podien portar la gent que corresponia als seients que tenien. O sigui que si un pot portar 60, amb 60 persones, si no m'equivoco és obligatori el cinturó, si no m'equivoco, que potser per això pregunto. Sinó quin sentit té que tu amb un vehicle, diguem-ne, privat, hagis de portar cinturó i un autobús, a part de portar-te la gent asseguda, t'emporti els que hi capiguen a dintre. Drets. Per tant, la pregunta és si es pot anar dret a l'autobús. Home, és que a mi em sembla. Vaja, al Tercer Món passa això i altres coses, però aquí ens estan dient que vivim en un lloc civilitzat.

Doncs mira, segur que et pot respondre molta gent, perquè hi ha gent que agafa l'autobús i va cada dia dret, en segons de quins llocs que ve.

És que aquesta realitat no la dubto, i darrerament encara menys, perquè tenint en compte que tenim uns trens que no saps mai si arriben, doncs aquesta renfe que la gent no sé com aguanta i no us ha encaramat, perquè ja porten tota la vida. Doncs els hi han portat, l'arreglo és posar autobusos. Home, trobo que és el mínim, però esclar, que un autobús hagi d'anar ple, amb la gent dreta, amb una carretera o amb una autopista, que tu pots tenir un accident i aquella gent que va allà al mig, ja només poden acabar aixafats. Home, és que això, de veritat, i passa per sobre de tothom, els de trànsit, els Mossos, i qualsevol els veuen pesar amb tota la gent allà dintre, i no passa res.

No, no, a veure, sí, sí, és una bona pregunta. A veure si algú ens contesta, si no, buscarem la resposta.

És que em quedo dient, home, aviat volem els camions i la gent a dalt, i a més tindràs una vista fantàstica, estaràs ventilat. Com en altres països.

I també arribaràs, eh? No cal, no cal, Núria, no cal. No cal, va, a veure què ens diuen. Que anem per aquí. Molt bé. Gràcies. Que vagi bé, bona nit.

Jo em vaig adonar que a Andalusia no hi havia futur. La terra que em doni la possibilitat, aquesta serà la terra meva. Vaig tenir la gran idea de muntar una ràdio per als Mundials de Futbol. Justo Molinero era l'influencer més important d'aquells anys. Nits sense ficció.

Justo Molinero. El poder d'una veu. A TV3 i a la plataforma 3CAT, dimarts a la nit.

No me la puc treure del cap. Doncs avui la persona

que ens ha deixat un missatge de WhatsApp als ignorants i que ens demana una cançó és la Vicky de Girona.

Amb el programa aquest de què feu, de què no me la puc treure del cap, jo recordo que quan jo tenia 14 o 15 anys em van dir per llegir un llibre. Que se'n deia Juan Sebastián Gaviota. Em sembla recordar, no sé si va ben bé així, però era aquest, era aquest títol. Jo aleshores no el vaig entendre. Quan vaig ser més gran, llavors sí que el vaig entendre, el vaig llegir. Als anys 90 em van fer una pel·lícula. La pel·lícula precisament d'aquesta novel·la, fàbula, digue-la com vulguis, i que em va agradar molt. I aquí vaig conèixer un cantant que em va agradar molt, molt, que és el Diamant. La música no és exactament aquesta la que més m'agrada d'ell, però aquí va ser com el vaig conèixer. La cançó que més m'agrada d'ell és la que es diu Carolina, o Caroline, que és la que m'agradaria si poguéssiu posar-hi com un record. El llibre no és res més que d'una gavina que amb l'esforç que fa. Doncs per volar té por té moltes preguntes que es fa i no té contesta i és al final allò de dir tu pots i verdaderament al final vola és fa molts i molts anys ja no me'n recordo massa però em sembla que va així és això res més, una versada Touching hands.

Touching me, touching you Sweet Caroline Good times never seemed so good. To believe there never

was but now I look at the night and it don't seem so lonely we fill it up with only two. And when I hurt, hurting runs off my shoulders How can I hurt when holding you?

Amb aquesta petició de la Vicky amb el Nil dèiem arribem a la una de la matinada les notícies i després tornem amb més preguntes amb més respostes i encara més converses i moltes més coses per explicar-vos fins que acabem a les dues no marxeu.