La nit dels ignorants, de 00 a 01 h - 27/10/2026

Catalunya Ràdio Les notícies de les 12.

Bona nit, vos informa Nando Senoguera. Aquest dilluns ha acabat el termini perquè els partits i les coalicions registrin les candidatures al Congrés per al 29 de novembre. El PSOE i el PP repeteixen els caps de llista i posen Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijó respectivament com a número 1. On hi ha novetats és a l'esquerra, amb un front ampli que només ha aconseguit presentar-se en Podem, el País Valencià, les Illes Balears i les Canàries. Mentrestant, el PP i Vox han tancat un acord per tenir més opcions d'aconseguir majoria absoluta al Senat. Els populars no es presentaran a Girona, Tarragona ni Guipúscoa, on només hi haurà llista dels ultras, mentre que l'extrema dreta renuncia a fer llista en sis altres demarcacions. A més, Vox concorrerà a la Cámara Alta amb un únic candidat en 14 circunscripcions per aplanar el camí al PP. Sentim Miguel Tellado, número 2 de Feijó, i el líder de Vox, Santiago Abascal.

El objetivo de proteger la mayoría del centro-derecha en el Senado frente a los movimientos de la izquierda radical.

Hemos tenido que hacer un gesto patriótico. ¿Por qué? En tres palabras, todo por España.

Amb el pacte, els partits responen a la candidatura única que el PSOE y el Front Ampli han signat per al Senat.

Altres notícies amb Oriol Pujadó.

El partit ultraconservador de Flavio Bolsonaro ha reconegut la seva derrota a les eleccions del Brasil a través d'una carta difosa a les xarxes socials. Lula da Silva farà front a un quart mandat amb un Parlament de majoria opositora i amb la mala rebuda del seu triomfe als mercats. Flavio Bolsonaro ha denunciat que un jutge, que té obert una causa contra ell, li ha reclamat el passaport l'endemà dels comissis. Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha qüestionat el resultat de les eleccions i ha assegurat que li han

semblat molt corruptes. El politòleg i sociòleg francès Amin Aïr ha vaticinat que si l'extrema dreta guanya les pròximes eleccions presidencials a França hi haurà una guerra civil. En una entrevista al Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, Aïr ha advertit que França està vivint una crisi de règim i una situació prerrevolucionària i ha justificat així el que pot passar en cas d'una victòria de Marine Le Pen.

Si gana Le Pen, tindrem una guerra civil. Eso para mí está claro, porque hay una mayoría de jóvenes, de gente de ciudad, que no aceptarán a esa gente en el poder. Está claro.

Els bombers ja han recuperat, ja han extret l'autobús que es va accidentar aquest diumenge a Fogàs de Monclús, al Vallès Oriental, i han confirmat que no hi havia cap persona més ni a dins ni al voltant de la vehicle. Queden 29 persones hospitalitzades per l'accident, 12 de les quals han estat greu arran d'aquest sinistre. El govern vol prohibir que els viatgers puguin anar drets en trajectes que poden ser perillosos, com per exemple els de carreteres de muntanya.

L'Ajuntament de Barcelona activarà una partida pressupostària de mig milió d'euros per ajudar els comerciants víctimes de les destrosses i els pillatges de dissabte perquè puguin recuperar l'activitat el més aviat possible i també per complementar les despeses que no assumeixin les assegurances. L'encarregada d'una botiga de roba explica com ho va viure.

Passaven per aquí, pel carrer, i, bueno, deien. Un se'l va escoltar que volia videojocs i un altre deia que el que agafés era per la seva parienta. No sé si volia joies o perfums.

L'escriptora vasca Dolores Redondo torna a les llibreries amb Totes les nits, totes les ciutats, un thriller sobre un escriptor que creusa el detectiu de les seves noveles. L'obra va més enllà de la intriga policial i s'endinsa en els mecanismes de la creació literària.

Es mi novela más libre para hablar de mí como escritora, del compromiso que yo tengo con lo que hago. Creo que es mi novela más literaria y eso teniendo todos los elementos propios de la novela negra, un crimen, hasta tiene un detective clásico de la novela negra americana que habla como Humphrey Bogart. Es un sobrado absolutamente.

L'autora de l'exitosa trilogia del Baztán i guanyadora del Planeta certifica que el llibre ha estat escrit íntegrament sense ajuda de la intel·ligència artificial i ho fa amb el segell distintiu Cinemàquina a la contraportada. Totes les nits, totes les ciutats, és la tercera entrega de la saga Les valls tranquil·les i la publica en columna i destino.

Esports. Els millors futbolistes del món són Alexia Putelles i l'anglès Harry Kane. La catalana rapa el guardó de pilota d'op per tercera vegada.

El Barça s'emporta 5 premis a la gala de pilotador de Londres. Lamín Llamal i Vicky López, millors futbolistes joves. El Barça femení com a millor equip. Pere Romeu, el millor entrenador. I Cata Coll, la millor portera.

La Lliga denunciarà davant del comitè de disciplina l'agressió que Camavinga va rebre al Camp Nou durant la celebració de l'1-2 contra el Madrid.

L'Espanyol es en zona de descens amb el tècnic Manolo González en entredit. La direcció esportiva el manté de moment almenys fins després del partit a Sestau.

Aquest dimarts a la Copa, Quartes, Girona 2A, Sestau Espanyol, Calamotxa Europa i Manresa Sant Andreu.

La desena jornada de Primera Divisió de Futbol s'ha tancat amb el Sevilla 2, Osas 1 a 0. El Barça de Bàsquet

juga aquest dimarts a la pista del Bayern de Munic a la vuitena jornada de l'Eurolliga amb la baixa de Joel Parra.

I el Pab Manresa Quintzenàs juga aquest dimarts a la pista del Balkan Botegrad Bulgar, el rival més dèbil del grup D de l'Eurocopa.

Fins aquí, les notícies. Catalunya, adiós.

El Matí de Catalunya Ràdio. Després dels alberulls de dissabte.

El Matí de Catalunya Ràdio. Després dels alberulls de dissabte. Una cosa és manifestar-se i l'altra cosa és el que estan fent. Fa molta pena veure això, que la gent que treballa aquí o tenen els seus negocis aquí no competenen. Tenen 14 anys, alguns,

amb la malçada i no saben l'època que s'ha viscut.

Aquest dimarts, al Matí de Catalunya Ràdio,

Aquest dimarts, al Matí de Catalunya Ràdio, l'alcalde Jaume Collboni. De dilluns a divendres, de 6 a 1, al Matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Tostrell. Catalunya!

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.

A casa som de tenir farigola, romaní i altres herbes sempre preparades per l'ocasió. Bé, de fet, soc jo la instigadora de tenir-la sempre a prop i un dia per una cosa i un dia per una altra. La veritat és que les haig d'anar reposant perquè em fem servir. Per cuinar unes patates al wok, una mica de farigola, per fer bafs per costipats, una mica de farigola, romaní i llorer, per el mal de panxa, infusi de farigola, una nit per sopar allò que no saps què fer, sopa de farigola escaldada, com feien els meus pares i la meva àvia, i així es va acabant. I avui, quan m'he adonat que del darrer mal de panxa ja en quedava poqueta, he volgut trobar una solució fàcil per mantenir la reserva, i ja que havia d'anar a buscar dues coses més a un lloc a prop de casa, una friteria, que també tenen altres productes d'alimentació, els he demanat si tenien farigola. I vaja, la cara de les dues noies de l'establiment eren un poema. Ja he vist per on anava el tema i els he dit amb tota la sinceritat, ara no recordo com es diu farigol en castellà, i m'han començat a dir tot de paraules que no tenien res a veure. No és que no volgués, eh? Avui us prometo que ni que em matessin no em sortia la traducció al castellà. Ellos ho han buscat. I no se n'han sortit. I al final, com si fos a la Xina, i no a Barcelona, i busqués l'aplicació del Google Traductor, he hagut de trobar jo que la farigola és el tomillo. I ara, mentre estava escrivint aquesta entrada, ho he hagut de tornar a buscar, perquè ja ho havia tornat a oblidar. I els he dit, molt malament vosaltres, i també jo, però ara ja sabeu com es diu tomillo en català, que no se us oblidi, farigola. Que, per cert, no en tenien. Quan ja me n'anava, una de les noies ha trobat un putet on hi deia Tomillo i tota l'herba desgranada ben petita a l'interior. Me l'han acabat regalant i segur, vull pensar jo, que n'ha pres la lliçó. Un altre dia hi vaig i ho comprovo. I el vostre dilluns, com us ha anat? La nit dels ignorants la fem Eduard Nas, Aina Grau, Andy Franco, Domènec Sodirà, Albert Durant i Judit Perpinyà. I la vostra veu és el primer que volem escoltar.

93-201-7474 La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio.

Bona nit, com esteu? Són les 12 i 10 minuts. Benvinguts a una nova edició de la nit dels ignorants aquí a Catalunya Ràdio, a punt per rebre les vostres trucades amb preguntes, respostes, reflexions, les consideracions que us vinguin de gust, com sempre, a través del 932017474, on ara mateix hi tenim en Joan des de Barcelona. Bona nit, Joan. Hola, bona nit. Què tal? Molt bé. Tu diràs.

Jo truco per dir que avui he estat molt content d'escoltar coses a la Catalunya Ràdio que m'han alliberat d'altres discursos que van sentir ahir. Llavors jo estic content i agraït a l'Alba Alfagema, al Jordi Cabré, que han estat en el programa de l'Òscar Fernández. A Catalunya Migdia. A Catalunya Migdia. També he escoltat La Tarda a Catalunya. Que hi ha hagut el Masdoni i l'Eddie Pou que no han parlat de qüestions socials però que són dos artistes que m'estimo molt. També a Catalunya Nit hem pogut sentir el Samir Nahir.

Sí senyor, l'he sentit com, sí, sí, sí senyor. I més que ningú, la catedràtica de la Universitat de Girona, Cristina Sánchez Miret, que ha sortit al migdia amb l'Òscar Fernández. Estic molt agraït perquè, tot i que moderadament aquestes persones han parlat com s'ha de parlar, resultava que si escoltàvem ahir que la violència era una cosa de 130 persones al centre de Barcelona, quan. Tota la vida la violència ha sigut la desigualtat. Quan tota la vida la violència ha sigut l'explotació de l'ésser humà per l'ésser humà. Que n'ha parlat de l'ésser humà el Xavier Alberti al final de la Catalunya Nit. Tot dient que d'ésser humà potser ja no se'n pot parlar. Tu vols dir que són gent que han fet un altre tipus de discurs, eh? Perquè ens estan deshumanitzant. I són gent que són responsables institucionals. I que fan veure que dins de la democràcia tot i fora de la democràcia res. Com si la democràcia fos, no sé, Déu nostre Senyor. Evidentment, aquesta gent. Han sigut marxistes, o ho són. I estan dient el que deia Fidel Castro, Aleshores, què volen? Que la gent cada dia sigui més pobra i els rics cada dia siguin més rics? Per això eren marxistes? Que les institucions només afavoreixin les empreses? Aquestes empreses que tenen uns beneficis milionaris? I que quedi molt clar. La protesta. Jo no soc jove i penso que amb aquesta manera que ells han fet encara reforcen el sistema.

Ja ho va dir Joan Fuster en el seu dia. Si un tira una pedra contra el vidre del banc. Està reforçant el sistema. Està fent que les assegurances facin negoci. Que la seguretat sigui una necessitat. I estan equivocats aquests joves, però és que no poden més. I s'ha d'entendre. I la gent aquesta que està a les institucions ho han d'entendre. Perquè no tots som botiguers, no tots som comerciants, ni tots cridem a la policia des dels balcons. Què se n'ha fet de la història, de la il·lustració de la revolució francesa, de les cooperatives a la guerra civil? Ara resulta que Apple i el Corte Inglés són comerciants. No sabia que eren empreses familiars. Beneficis milionaris de les tecnològiques i els bancs, però 130 persones, impossible. Vandalisme és aquest, això és la propietat privada. Els italians ho deien, la propietat és un furto. I ara, hi ha un pacte capitalista. Que dona a la gent mentides, perquè quan sentíem aquests senyors institucionals, un senyor i una senyora, resultava que semblava que estiguessin llegint el llibre de pàrvuls del Gran Germà, de 1984, de George Orwell, no dels realities, que bueno, n'hi ha un d'aquests senyors que sí que té relació amb els realities, eh? Vull dir que a la gent se'ls diu que han de competir, que han de superar l'altre, que l'han de desfer, que l'han de nominar, en comptes de ser solidaris amb l'altre.

Sí, sí, entenc perfectament el contingut de la reflexió del Joan. L'agraeixo moltíssim. Joan, gràcies per la seva aportació. Molt bé, fins un altre dia. Fins un altre dia, bona nit. Del Joan, el Joan Josep, des del bosc de l'Àliga. Bona nit. Molt bona nit, Marta Pedragosa. Com anem? Marta Romagosa, no em bategis, eh?

Ai, perdó, perdó. No em bategis, eh? Perdó, perdó, perdó. Ai, quina teràpia aquest senyor, com ha oblidat el paper, eh? M'ha agradat, m'ha agradat, i sobretot m'ha recordat que la democràcia no és una finalitat en si mateixa, sinó un vehicle per arribar a un altre lloc. Aquí totes les reflexions són benvingudes. M'ha agradat moltíssim. Primer, la teva primera reflexió ja m'ha agradat, i al final et faré la pregunta. Però quan has parlat del timus vulgaris, m'has recordat que jo anava a les farmàcies a demanar la frigola amb el llenguatge farmacèutic, que és el timus vulgaris. Sí, a mi no ho sabia. Tampoc, no? No, no, no. A la pròpia farmàcia ja podia ser a vegades el farmacèutic o a vegades l'auxiliar, o a vegades la secretària de l'auxiliar. Havien de buscar el bademecum per ordinador. A veure què era. Timus vulgaris, timus vulgaris, timus vulgaris. Ah! Farigola. Ja l'hi demanaré. D'aquesta tarda el tindrem. No, ja me'n vaig aquí davant al supermercat o al regulari. Però m'ha fet molta gràcia perquè aquest producte és més antic que el napeu i l'haurien de tenir a totes les farmàcies per la gent que el vulgui. Jo vaig a una arboristeria a comprar-lo. O a l'arboristeria, perquè és el millor que hi ha per les vies altes, per les vies baixes i per les vies intermitges. Sí, sí, sí, totalment d'acord. La pregunta i me'n vaig. Digues. Les dones, quan donen el pit al nen, a la nena, al nadó, poden arribar a tenir un orgasme mentre donen el pit? Això és la pregunta?

Aquesta és la pregunta, eh? És a dir, les mares,

quan estan alletant el seu fill o la seva filla, ja es produeix un contacte amb la criatura i la criatura s'alimenta a través del pit de la mare. Sí, sí. ¿És possible que en aquell moment que ella està alletant li vingui o visqui un orgasme? Doncs vinga, a veure si algú ens ho sap contestar. Moltíssimes gràcies, Marta. Vinga, que vagi bé, bona nit.

Adéu. La Teresa, des de Badalona, bona nit.

Hola, bona nit. La setmana passada vaig escoltar un senyor, que, bueno, felicitats pel programa, que va dir algo sobre quan te jubiles anticipadament. No sé si va veure el mòbil, que potser te tornaven els diners. No sé si algú ha donat una resposta.

Van donar resposta, sí, sí, van donar resposta. I ara no vull. Vaig a fer un intent de recordar que era. Això era una proposició que no ha tirat endavant perquè no s'ha aprovat.

Val, val, val. És que jo a vegades, quan quedo adormida, no ho sento.

Sí, sí, era una. Ara no recordo si era una proposició. Sé que hi va haver algun partit que va votar en contra i, per tant, no va tirar endavant. I aquí s'ha quedat amb una proposta a l'aire, com un globussón d'aires més. De moment, amb no res, exactament. Vale, doncs només això. Gràcies i bona nit. Molt bé, Teresa, bona nit. Adéu, bona nit. Una mica de tot per començar avui, eh? Una mica de tot. A més d'aquestes trucades al 93207474, ens deixeu els missatges de WhatsApp, ja ho sabeu, al 667-220-148. I avui també tenim una mica de tot. Per començar, la Carmeta és del barri de Sants de Barcelona. Mireu què ens vol dir.

Mira, si podeu, volia dir una poesia. Que és de Maria Manet, és molt curteta, eh? Diuen que la mar és trista, quin trepits fa cada onada, quan s'esverla, i veig una mar trista, però al mig tu, com una perla. Diuen que la terra és trista, quin trepits fa cada fulla, més no gosa. Veig la terra trista, però al mig. Tu com una rosa. Bona nit i gràcies.

Ai, bona nit, Carmeta. Mira quin poema. Cortet, bonic i precís, del Maria Manent. Diuen la mare és trista. Jo no ho penso, eh? Però si la poesia diu això, ho hem d'acceptar. Després la Isabel ens diu, volia manifestar que a TV3, a l'emissió de Com si fos ahir, tenen la música de fons altíssima i gairebé no escoltem els diàlegs. Volia saber si més persones es troben igual i ens ho poden fer saber, si a algú li passa el mateix que a la Isabel quan mira el Com si fos ahir a TV3. En Dani, que ens escriu des de Nova York, diu, us escric per la crida que esteu fent, buscant gent que viu a l'estranger per entrevistar l'Ajuntament amb els seus avis. Jo vaig dir estranger, vaig dir a distància. Pot ser que estigui en un lloc que no sigui l'estranger, però que estigui lluny. Diu, jo visc a Nova York fent el doctorat, però em quedaré aquí a l'acabar, i la meva avi, la Mercè, de 80 anys, viu a Barcelona. Ens faria molta il·lusió participar-hi. Doncs mira, Dani prenem nota sempre de totes les propostes que ens arriben per poder fer aquest programa especial que volem emetre pel pont de la Puríssima. En Miquel també diu, és pel programa especial sobre la distància, diu, jo estic a Tenerife i la meva família a Barcelona. Viure a Tenerife és més complicat perquè el viatge és més lluny que en molts llocs d'Europa, ja té raó, ja. Gràcies a les tecnologies es fa més suportable, diu, el més dur és el patiment, ja que té 82 anys, fa més de 20 anys que segueixo el programa, gràcies a la meva mare, la Mercè. Ella fins i tot va als dinars i a les trobades que feu, ens diu el Miquel, que està a Tenerife, per tant també viu a distància. La Ramona, des de Manlleu, diu "Vaig a escoltar l'entrevista que vau fer a una periodista que està fent pràctiques de bibliotecària a la Biblioteca del Clot de Barcelona". Diu "Felicito la definició que ha donat a una biblioteca com, és veritat que ho va dir, m'ha encantat, l'espai més punqui i antisistema que tots tenim". Diu la Ramona "Endavant Montserrat, sort i ànims, aconseguiràs la feina que t'agrada". I la pregunta que fa la Ramona és, ¿amb quin criteri s'ordenen els llibres a una biblioteca perquè els lectors els localitzin fàcilment? Aquesta és la pregunta que deixa la Ramona. Després, l'Anna, des del Fort Pienc, ens fa aquesta pregunta i ens ha deixat gravat aquest missatge. Vull fer una pregunta.

Sí, una pregunta. Però primer faré una mica d'excursió. El dissabte vaig anar a fer una caminada. Per tres barris de Barcelona. Les Corts, Sarrià i Pedralbes. Vaig caminar, vam calcular com 5 quilòmetres. O sigui, bé, em vaig admirar de lo net que està, tots els carrers, res, és que ni una fulla, hi hagi un arbre o no, net, polit, tot la mar de bé. Aleshores, tornes cap a casa, cap al Fort Pieng, I filla meva, quin desastre, quanta porqueria, quins que paguen més impostos aquella gent? O per què? Per què aquí no es neteja? És que és vergonyós com està en el carrer, o si és mar, cas, Sardenya, Sicília puc anar traient tots els carrers d'aquest sector. I estan fets una porqueria. N'hi ha trossos que estan nets perquè els botiguers s'ho escombren. Perquè si no, ni això. És vergonyós. I això que hi ha, el dipòsit d'on vénen a guardar els carritos, els que escombren i els que netegen, eh? Està aquí mateix al carrer Lidell. Doncs, quan passen per aquí, tan tranquils, eh? Vull dir que, bueno, això, qui els mana? Ells no entenen la culpa, sinó el que els diuen aquí o allà.

Bé, aviam, quin respon a algú. A veure qui respon, si és que es pot respondre això, perquè segons a quins llocs està tot, com diu l'Anna, anava a dir una cosa que no diré, molt brut, i en d'altres llocs, escolta'm, allà hi passa l'escombra, el camió i el requete camió, no sé quantes vegades, tota la raugana. L'Àngels, des de Lleida, ens ha deixat aquest missatge.

Mira, ara estava escoltant. Que diguin dels bibliotecaris i les bibliotecàries que hi ha moltes més dones que homes de bibliotecàries. I a les farmàcies, als farmacèutics passa igual. Però a la tele quan fan un anunci d'algun medicament que no té recepta diuen pregunteu al seu farmacèutic. I justament un dia a Lleida una farmàcia vam parlar i la farmacèutica em va dir que el 75% de farmacèutiques són dones. Podríem dir, pregunteu a la farmàcia, em sembla a mi, que estaria millor.

Doncs molt bé, una apreciació de l'Àngels des de Lleida. La Maite, des de La Molina, ens diu. La senyora interessada pot. Ah, sí, ell, perquè ens va trucar una oient des d'Almeria, que li feia gràcia perquè havia tingut, quan era més a casa, quan vivia a Catalunya, el Frara del Temps, i algú altre ja li va recomanar una web, i ara la Maite, des de La Molina, ens diu. La senyora interessada pot comprar el Frara del Temps online a través del web Tot Idees. Ahir ens en van donar un altre, doncs aquest és Tot Idees. L'Alias de Vidreres, però que ara ens escolta des d'Astúries. Diu, per la senyora que demanava pel Clan TV. Diu, l'Euro Junior del 2025 la va guanyar França. La del 2026, és a dir, aquest any, Armènia. I el que ella va veure va ser l'edició de l'any passat, perquè ens trucava un altre ient dient, com pot ser que he vist que havia guanyat una i després resulta que havia guanyat. França, doncs efectivament, perquè deien he posat després l'edició de l'any anterior que és la que havia guanyat França i després la Josefina des del Mercat de Sant Antoni diu, vull fer una queixa a TV3 dia sí, dia també veiem castells que són molt macos, m'agraden molt i els fan amb molt d'esforç però diumenge a Montserrat es feia un concurs de sardanes i ni tan sols ho han esmentat.

La nit dels ignorants. 40 anys formant part de les vostres vides. Ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei.

¿Quién oculta la mentira?

Fa uns dies, aquí a la nit dels ignorants, la Mercè, de Barcelona, oient del programa, ens va plantejar una pregunta que era tot un repte. Tot va partir del documental La Supervivent, de Quique Maillo i Marcos Goicolea, que podeu veure, per cert, a la plataforma 3Cat, si us recordeu, és la història de la Tania Het, una dona que va arribar a ser presidenta de l'Associació de Víctimes dels Atemptats de l'11-S a Nova York. Explicava que ella s'havia escapat d'una de les torres, però que a l'altra hi havia mort el seu company. Es va convertir en un símbol, la interlocutora per les institucions, un referent per milers de víctimes, i de cop es va descobrir que tot era mentida. I aquí és on la Mercè ens trucava i feia aquesta reflexió.

Penso que la mentida, en línies generals, siguin els polítics, siguin publicitat, siguin aquesta, siguin el Marco, siguin aquell Marco que també veia aquí en un. Vaja, i tanta gent, i suposo que marits que diuen que estan aquí i estan allà, o dones que dins de l'àmbit familiar, el que sigui, es menteix. ¿I què passa? Com que de vegades parleu amb filòsofs, amb advocats, ¿en quin cas està penada, no vol dir que hagin d'anar a la presó, eh?, amb algun gairebé somrient? La mentida, no? Vols saber? La mentida. Què passa? Està tolerada? Està suportada? No passa res? És una cosa purament moral? O què passa? Es pot mentir?

Doncs hem fet el que ens suggeria la Mercè. Li hem traslladat la pregunta a un filòsof, a l'Isidre Ferrer, que és professor de filosofia i editor. Bona nit. Bona nit. Parlar de la mentida, professor, és una cosa una mica inabastable. Ara dèiem que podíem estar 40 minuts parlant de la mentida. I més i tot, sí. I més i tot, imagina't. Hem convingut amb el professor Isidre Ferrer que ho enfocarem com el que fa ell cada dia. D'entrada, de què parlem quan ens referim a la mentida?

Quan parlem de mentida, de què parlem? Abans de definir-la, hem d'acordar alguna mena de definició per saber de què parlem quan parlem de mentida. El primer que m'agradaria dir és que la mentida no és un accident, no és casual en la vida humana, sinó que està inserida d'alguna manera en la manera, en la forma de relacionar-nos els uns amb els altres i fins i tot amb nosaltres mateixos. El meu fill, una de les sorpreses que tenim quan tenim fills és quan ens comencen a dir les primeres mentides quan tenen 6-7 anys. Com és? Com pot ser? Quan comencen a ser conscients de la veritat, del que no, ser més reflexius, comencen a assajar amb la mentida. Aquesta relació que tenim més o menys natural amb la mentida. Bé lligat amb el llenguatge. El llenguatge humà és ambigu. Tots tenim consciència en la nostra vida quotidiana que a vegades la frontera entre el que és veritat i el que és fals, el que és un engany i el que no, a vegades és una frontera difusa. No és com un llenguatge matemàtic, és blanc o negre, correcte o incorrecte, sí o no, sinó que el llenguatge humà a vegades juga amb una certa ambigüitat, no la ironia, que és la ironia, sinó un cert joc amb l'engany del llenguatge, les exageracions. Fins i tot pensava en l'Odissea, no? I Ulisses. També, també, la mentida. Hi ha molta mentida, clar, clar. Com hi ha un elogi fins i tot de l'engany que és la. El cavall de Troia, que no deixa de ser un engany. A vegades això blanc, negre, correcte, incorrecte, veritat, mentida, a vegades aquesta frontera és una mica difusa. Però per entendre'ns, a mi m'agrada definir què és la mentida o no mentir, seria com afirmar una cosa que creiem falsa amb la intenció, diguem-ne, amb la voluntat. Que l'altre cregui que és veritat. Per tant, hi ha d'haver una intenció, una voluntat de fer pensar a l'altre que és veritat una cosa que no ho és. No sé, com una petita definició de pertença podria ser aquesta.

Per tant, tots, en algun moment de la vida i en algun moment de les nostres converses, possiblement, no sé si a diari, però setmanalment, diem alguna petita mentida.

Sí, o algun engany, o alguna ambigüitat.

És diferent una ambigüitat que una mentida, perquè jo puc dir, tens fred, i jo estar-me morint de fred, i dir que no, perquè tu no ho notis, però en el fons tenim molt de fred, però en canvi tens gana potser ara una mica sí, però potser d'aquí una estona més. Aquesta pot ser més ambigua, però. Sí, sí. Estàs trist, estàs content, això t'ha agradat sí o no? Això hauria de ser clar.

Això clar, hi ha respostes que són més clares de sí o no, i altres vegades en què ens trobem en la vida quotidiana en què no ho és tan clar, i afirmem coses com si fossin certes, quan de fet. Són més ambigües a vegades del que pensem. Clar.

Dins del món de la filosofia hi ha algunes línies de pensament sobre què és la mentida i el que ens demanava aquesta oient, com l'hem de jutjar, aquesta mentida.

Sí, hi ha l'acostament, el que demanava aquesta oient no és l'acostament més legal, no? Sí. Fins a quin punt, en quina circumstància s'ha de castigar penalment una mentida. Per ser una mica pedagògic, diguem-ne, hi haurien com dos grans blocs dins la història de la filosofia. Sobre la mentida, Se'n parla des dels grecs, des del naixement de la filosofia. Per tant, podíem trobar un gran ventall de respostes. Però per ser això una miqueta més clar, potser es podien agrupar en dos grans grups de filòsofs. Un, la veritat és una exigència moral. La mentida està malament sempre i en tot cas. Aquí potser el més conegut és Kant amb l'imperatiu categòric. Clar, per tant, la mentida és dolenta moralment, reprobable moralment sempre, i dir la veritat és un deure sempre. Has de tractar els altres com si fossin un. Ell diu un fin si mateix, vol dir algun amb dignitat, amb valor, amb respecte, i no tractar els altres com un mitjà o com un instrument per aconseguir una altra cosa. Clar, quan mentim, per què ho fem? Ho fem per interès, per benefici, per orgull, per vanitat. O per no fer mal a l'altre, a vegades. Fer mal a l'altre. Però sempre busquem una cosa, busquem a través de la mentida alguna altra cosa. I per això, per Kant, és intolerable moralment. No pots utilitzar l'altre per aconseguir alguna altra cosa. No pots utilitzar les altres persones per aconseguir una altra cosa. Per això sempre que mentim, com que estem utilitzant els altres. Estaria sempre malament. Això és aquest bloc de. Exacte, tens alguns filòsofs molt més rigoristes. En canvi, n'hi ha una altra més oberta? Seguint el que tu deies, a vegades podem mentir per un bé més gran, és a dir, a vegades sí que podem, potser dient la veritat, causar un mal més gran. Hi ha altres filòsofs que. Obren la possibilitat que mentir pot ser reprobable però en certs casos més o menys acceptable segons les conseqüències que tingui el fet de mentir. Les conseqüències de dir aquesta mentida aporten un bé més gran del dany que causen. Per tant, aquests mill, els utilitaristes, que defensen que no tenim el deure moral de dir la veritat a qualsevol persona en qualsevol circumstància. No hi ha un dret a la veritat. Sinó que cal tenir en compte les conseqüències que té el fet de dir una mentida en certes circumstàncies. Hem de mesurar bé les conseqüències. Clar, això és. Sempre delicat, saber mesurar bé les conseqüències.

Perquè una cosa és quan la dius, l'altra cosa és el que provoca, i a vegades tu no saps què provocarà, per tant no pots mesurar les conseqüències.

Aquest és un retret que se li ha fet amb aquests corrents, és a dir, fins a quin punt jo puc saber, puc calcular totes les conseqüències del fet de dir una mentida. De mentir, per exemple, tinc dret a mentir per protegir el meu dret a la intimitat, per exemple, és a dir, jo podria mentir si estic protegint una cosa més valuosa, o puc mentir per protegir els altres, o no ho sé.

Clar, però això passa en un judici, per exemple, no? Per exemple. Tu, si ets acusat i et vols defensar, tu pots dir una mentida. Sí. Ho estic dient bé. Si ets testimoni, en canvi, no pots dir una mentida.

Això ve d'una tradició liberal. En un judici, el dret a autodefensa és un dret de primer ordre en la tradició liberal. Per tant, per defensar-te, tu podries. Trencar algun altre deure menor, com per exemple el dir la veritat. Per què? Perquè el dret a la defensa és un dret de primer ordre. En canvi, què passa amb els testimonis? Que no t'estàs defensant de res. Per tant, no hi ha el dret a defensa per sobre. Per tant, l'obligació a dir la veritat és. Un deure, s'ha de dir la veritat si ets testimoni. És a dir, tot depèn de si t'estàs defensant o no, perquè es considera el dret a defensa un dret superior, més valuós.

Després, arran de l'oient que ens demanava fer aquesta reflexió sobre si s'ha de castigar o no la mentida, llavors ens va trucar un altre oient que va explicar el cas d'una noia que havia fet una falsa denúncia contra un home i que aquest va acabar sent empresonat. I que després se'm va penedir i quan va anar a confessar de dir no he dit la veritat, et resulta que aquest home que estava a la presó s'havia suïcidat. I aquest oient, quan va trucar, va dir sí que hauria d'estar penada, la mentida, sí que hauria d'estar castigada perquè mira què va provocar en aquest cas, que és un cas extrem, però que és un cas real, diguéssim.

Sí, sí, com a qüestió legal hi ha uns supòsits en què la mentida està penada legalment. En quines circumstàncies l'Estat hauria de castigar penalment la mentida? El nostre sistema legal, la nostra tradició legal, ve del corrent que es diu el liberalisme. Pel liberalisme, no tot allò que és moralment incorrecte ha de ser delicte. No tot el que a nosaltres ens sembla moralment malament, no tot ha de ser delicte. Ja que defensen que donaríem a l'Estat un poder massa gran sobre les nostres vides. Pel liberalisme hem de protegir el nostre espai privat de les ingerències de l'Estat. En quins casos seria legítim que l'Estat castigués penalment la mentida? Hi ha un codi penal que estableix en quins supòsits això és així. Bàsicament és quan trenques acords o pactes, quan hi ha una relació normativa entre nosaltres, quan trenques acords o pactes, i ha causat un dany, un perjudici, o has obtingut un benefici il·legítim, que sigui objectivable. Un benefici econòmic o un benefici. Sí, objectivable. Per exemple, un disgust, que tu hagis tingut un disgust amb una mentida, això no és un dany. No és objectivable, està clar. O que hagis tingut una decepció, com el cas aquest de la Tania Het.

De la Tania Het, sí, sí, que no va provocar cap mal. Potser al contrari, va visibilitzar una part de les víctimes que ningú

els feia cas, però. Però clar, com que no es va obtenir cap benefici il·legítim, ni es va enriquir ni res així, no està penat legalment. O l'Enric Marco, tampoc. Potser va desgostar molta gent, potser va decebre molta gent. Això sí, però això no és pena. Hi ha d'haver algun perjudici o dany o un benefici. I llavors el que fa el Codi Penal és objectivar uns supòsits on la mentida sí que està penada legalment. I un dels casos és el que tu comentaves, quan hi ha una falsa denúncia o una calúmnia o una acusació falsa per un delicte. Aquest és un cas en què hi ha una mentida que això està penat. En aquest cas, sí. Un fals testimoni en un judici, això és una mentida que està penada, quan ets testimoni, no quan ets acusat, com dèiem. Quan hi ha enganys patrimonials, ocultació d'informació fiscal, estafes, quan hi ha un perjudici econòmic material. En aquest cas, sí que el nostre Codi Penal defineix aquelles mentides que sí que tenen un càstig penal. Les altres, quan no són aquests supòsits, pot haver-hi un gran disgust, una gran decepció, perquè m'han dit una mentida, però no hi ha un reflex legal.

En el documental on la Ullina es va basar, digui sempre, a fer aquesta consulta a la Supervivent, hi ha una entrevista a un filòsof, Joan Garcia del Muro, que diu el que fa que una mentida funcioni no és l'habilitat o el talent del mentider, sinó la nostra voluntat de creure'ns una mentida. Pensem necessàriament que en el mentider, però potser hem de pensar. En nosaltres que ens creiem allò, no?

Efectivament, sí, sí. I això és un altre punt de vista.

Això és un altre punt de vista que és la credulitat que tenim molts dels ciutadans davant de notícies o davant de fets que ens envolten, sí. La nostra predisposició és a creure allò que el nostre marc mental ens. Predisposa a creure. És a dir, si jo veig una persona que associo un patiment, un sofriment, la meva predisposició és a acollir allò que diu com a veritat, sense posar cap filtre crític. Per tant, sí, a vegades el problema no està en el que manté, sinó en aquesta. Baixada de defenses que a vegades tenim i que ens creiem més coses que no creuríem. Com és possible que m'hagi cregut això, no? Que a vegades ens passa.

Sí, això ens passa. I a vegades et creus coses que en altres moments de la vida dius, com és possible que jo m'hagi cregut això? Què em va passar pel cap en aquell moment? I en aquell moment t'ho vas creure, més endavant potser has obert els ulls i has dit no.

Perquè hi ha situacions en què ens baixen com les defenses, si ho posem en la qüestió lírica. Sí, s'entén perfectament. Hi ha un marc mental en què et fan baixar les defenses crítiques respecte a allò que et diuen. Sí, sí. Doncs és important tenir

les defenses crítiques en bona salut. Les defenses sempre han d'estar bé, però les crítiques també. I més en la societat actual, en què ens envolta, ja no dic una mentida, ni dues, ni tres, sinó un món de fake news, que la feina que tenim tots plegats en diferenciar el que és veritat i el que és mentida, però jo crec que això seria. Tema per un altre programa tema per un altre dia perquè si no, no ho acabarem jo crec que ha quedat molt clar el que ens demanava l'oient i les reflexions del professor de filosofia i editor Isidre Ferrer, a qui li agraïm moltíssim que hagi vingut a la nit dels ignorants per reflexionar sobre si la mentida s'ha de penar o no s'ha de penar, jo crec que ens ha quedat bastant clar. Moltes gràcies per convidar-me Doncs moltes gràcies, fins un altre dia Bona nit.

Mintió tan solo un poco fue una forma. Un deli sin importancia, un soplo, un soplo. Una escabra musa, un devaneo, un devaneo. Arrastra otra mentira como una riada hacia lo feo. Nieve que empezó siendo lluvia, bola que ha crecido en su rodilla. Como esa muñeca que esconde una muñeca que en su seno guarda una muñeca que a su vez esconde otra muñeca.

La primera vez mintió y no supo a nada. Algo que se muestra sin quererlo. Una bebé preciada. La ascensión oculta de un secreto, de un secreto. Pero la mentira arrastra a otra mentira. Una habitación llena de espejos, una mancha, un color, Un ritual que hipoca el desaliento. Como esa muñeca que esconde una muñeca que en su seno guarda una muñeca que a su vez esconde otra muñeca.

Arrastra otra mentira, como una riada hacia lo feo, nieve, que empezó siendo llovizna, bola que ha crecido en su ropa. Como esa muñeca que esconde una muñeca que en su seno guarda una muñeca que a su vez esconde otra muñeca.

Doncs aquí han quedat les reflexions que ens proposava aquesta veient sobre la mentida. Ara passen dos minuts de tres quarts d'una de la matinada a la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio. Aquí el 932074 que continua obert esperant les vostres preguntes i les vostres respostes. Tinc un missatge llarg de WhatsApp que l'he deixat ara per fer-lo sol perquè és una reflexió que té a veure amb una de les trucades que vam tenir, que va ser ahir. I és la Meritxell que ens escriu al WhatsApp del programa, el 667-220-148, diu "La meva aportació fa referència a una àvia a qui li havien prohibit fer petons al seu net". D'entrada, voldria aclarir que el que m'ha impulsat a escriure és mimbar el malestar emocional que ocasiona una prohibició com aquesta. La Marisella ens diu, soc àvia d'un nen de 6 anys que va néixer en plena pandèmia. Ni petons, ni acaronar i mantenir distància. Per tant, crec que entenc aquesta àvia dolguda. El que voldria expressar és que a ningú ens agraden les prohibicions i si no t'expliquen el per què, ho pots viure molt malament. Quan una és mare, i més per primer cop, es desencadenen una sèrie de reaccions dirigides a la protecció i defensa del teu nadó. Si ho vivim així, podem entendre la nostra filla o jove, perquè nosaltres també som mares. Segons jo penso, ens diu la Maritxell, el que va faltar va ser una explicació del per què.

No donar petons ni demanar-ne a infants és una pràctica que pretén ensenyar des del primer moment que ningú té dret sobre el teu cos i, per tant, està enfocada a evitar abusos sexuals. Els infants viuen des de ben petitons l'experiència que a un adult se li pot dir que no. Quants infants han patit abusos sexuals de familiars ben propers perquè no sabien que encara que estimis pots dir que no i així que respectin el seu cos? Ens diuen aquesta reflexió de la Meritxell. Diu, si ho vius així et sents super satisfeta d'estar contribuint a la salut física i mental d'algú a qui estimes amb delit. No cal demanar permís si ho trobes ridícul, perquè si ho fas així no seràs sincer i el nen o nena ho captarà. Des de la nostra experiència com a avis, ens escriu, i per ajudar, si es pot, ja ho he volgut aclarir a l'inici, no vull allisonar ningú. Només us explico la nostra experiència, ens escriu la Meritxell. Diu, nosaltres vam començar a preguntar-li si volia un petó per saludar-nos o acomiadar-nos. Li dèiem, com ens diem adeu avui? Xoquem mans, toquem el nas, un puny, un petó? Diu, va arribar un dia que ell, espontàniament, se'n va acostar i em va fer un petó. I diu la Meritxell, no us puc descriure el que vaig sentir.

Crec que aquest moment val moltíssim, més que aquell petó que et fan, perquè hi ha un adult que li diu, fes un petó a la teva àvia. Perdoneu l'extensió del meu missatge, però he pogut sentir el dolor d'aquesta àvia, que ara ja amb el nen més gran segur que han trobat el com. Però avui aquesta pràctica és més freqüent del que pensem i potser ens escolta algú que ho pot viure aviat i potser l'ajuda. Per tant, la reflexió oportuníssima de la Mari Txell en aquest missatge, amb tots els elements, perquè tothom entengui i puguem ajudar aquesta àvia que va trucar dient que això li havia passat, que la seva jove, crec que va ser, que va dir, li havia dit que no, que no li fes un petó. I ella va trucar com d'olguda quan encara no ho havia explicat a ningú. Jo crec que amb la reflexió de la Maritxell pot entendre el que possiblement li passava pel cap de la mare i per evitar coses que passen, no evidentment a casa seva, que poden arribar a passar en altres llocs i com educar la teva criatura quan són petits i saber dir que no quan tu vols dir que no. Per tant, li agraeixo moltíssim, tot i que era llarga la reflexió, però crec que era prou interessant i prou bonica l'hora per poder fer-la amb calma,

sola en aquest moment aquí a la nit dels ignorants.

Jo he crescut tots amb la teva veu. Catalunya en silenci, de nou adeu. I ara surts a la tele i no ens ho creiem, perquè tu, només tu.

Raquel Sanz no m'ho esperava. Raquel Sanz, joder, quina mirada. Washington, Arnold Schwarzenegger. Xavi Corral, digue'm de què parlava. I Raquel Sanz.

Al cap de 20 anys, em truquen d'un programa i em diuen que ve una tal Raquel i si et dic la veritat, no m'ho esperava.

Laura, no em prenguis el pèl. El primer dia et vam dir que eres una jabata, però tu ens vas corregir. Això és una castellanada. Mil minuts i un dia junts amb tu, només tu. Raquel Sanz, no m'ho esperava. Raquel Sanz, poner quina mirada. Washington, Arnold Sarsenaga. Xavi Coral, digue'm de què parlava. Raquel Sanz, Raquel Sanz. Quin horror! Necessito luxejar! Necesito luxe, jai, quin horror. Necesito luxe, jai, quin horror. Necesito luxe, jai, quin horror. Quin horror. Raquel Sánchez. És impossible no estimar-te. Ai, Raquel. Per tu em vaig instal·lar TV3 a la carta. Raquel Sanz, com derrapava. Raquel Sanz, poder, quina mirada. Washington, Arnold Sassenaga, Xavi Coral, digue'm de què parlava. Raquel Sanz. Oh, Raquel Sanz. Ai, Raquel.

És que m'agradaria veure-la per un forat a la Raquel quan va saber que el Miki Núñez i els tiets li feien aquesta cançó després d'haver participat a la travessa de Trescat. En fi, que està contentíssima perquè més d'aquelles cançons que s'enganxen, ja ho veig jo, que acabes, comences escoltant la lletra i acabes ballant. L'hem posada perquè encara no l'havíem estrenada aquí a la nit dels ignorants i per donar temps que us animeu avui que esteu una mica dormits i no truqueu al 932017474 per fer preguntes o per ajudar altres veients a dir alguna de les respostes si us sembla si us sembla el que farem ara és recordar algunes preguntes que no tenen resposta encara a veure si algú s'anima i vol trucar ara abans d'arribar a la una o després quan acabi. El bollete de la una, per exemple. L'Enric de Sabanyoles ens demanava, ja fa uns dies i ningú encara ens ha contestat, que porta una roba per treballar que és molt rígida i vol saber si hi ha alguna manera de fer-la una mica més suau, una mica més elàstica i que no pateixi tant a l'hora de posar-se-la. En Sergi, des de Sant Sadurní de Noia, quants quilos de pòlvora s'han tirat aquest estiu a les festes majors de Catalunya? A veure si hi ha algú que s'atreveix a fer el càlcul. En Jordi, des de Mataró, aquesta complicada també, a veure d'on prové la cal·ligrafia de l'Euskera? En Guillem, des del Fort Pieng, vol saber si existeixen radars que mesurin el soroll dels cotxes per multar-los, no només quan es passen, sinó el soroll que fan, no només quan fan coses que no toca. La Concepció diu, ¿en quins països és típic celebrar el solstici d'estiu amb fogueres, com fem nosaltres? I el Miquel, des de Sabadell, què és la serotonina i com afecta les emocions? Tot això són preguntes que encara ningú ha contestat aquí a La nit dels ignorants. Per tant, animeu-vos. 932017474. La nit dels ignorants.

Un programa per aprendre i compartir el que no sabem.

La alegria de vivir vive en el canto, vive en el baile, vive en tu llanto.

Va tocar una senyora Laina, dient que ella tenia una cadira de rodes nova. Del seu marit que feia poc que faltava. Què m'estàs dient? I que me la regalava. De veritat? Sí, però és que no només això, sinó que avui ha vingut el seu fill, me l'ha portat a casa amb dos amics més seus, l'han muntat. Una cosa, per mi és com un miracle. En el món que vivim. Ho trobo brutal. Sí, ho trobo brutal. Brutal. És el fet de dir, ostres, encara hi ha gent que fa coses així.

Que sí, que escolta i que sap ajudar, no? Pues sí.

Com deia l'aforisme asiàtic oriental, que deia que en un bosc l'arbre que cau és el que fa soroll i el que creix no. Jo crec que tenim molta solidaritat, tenim molta gent bona, el que passa que no fem soroll. Potser seria hora ja de començar a fer una mica de soroll i dir, ei, estem aquí, el món no està tan malament.

La nit dels ignorants, amb Marta Romagosa.

Com aquest oient que deia, ei, que estem aquí, al món. Doncs jo dic el mateix avui, ei, que estem aquí, al 93207474. Avui tothom dorm. Pot passar, eh? Perquè avui és lluna plena o va ser ahir la lluna plena? No sé. Jo ahir la vaig veure venint a treballar, vaig flipar amb la lluna, perquè la vaig veure de molt a prop, Venia conduint d'una mica més lluny del que és habitual, diguéssim, i em va encantar veure-la primer com s'anava fent fosc. I avui m'he adonat que també, i per tant no sé si la lluna plena era ahir o era avui, no sé si la trobaré en algun lloc, si avui és lluna plena. És possible que avui sigui lluna plena, eh? Estic pensant. Ho estic intentant buscar mentre distraiem-vos a vosaltres, però jo diria. No, ja és minvant, ja és una mica minvant. Per tant, devia ser ahir lluna plena. Però vaja, som aquí, som aquí, al 93, 201-7474. Espero que el recordatori de les qüestions que encara no ha contestat ningú. Us hagi fet memòria o us hagi vingut ganes de poder fer la vostra aportació o senzillament fer alguna altra reflexió com la que ens ha fet en començar el programa en Joan des de Barcelona sobre el món on som i el que està passant i el discurs diferent que segons qui li vol donar a les protestes que estan passant en una reflexió que ens ha fet només començar el programa. Us animo a que feu el mateix. Si no teniu preguntes o no sabeu respostes, que pugueu fer les vostres pròpies reflexions. Però això serà ja després del butlletí de la una de la matinada, perquè com que queda poc perquè sigui la una de la matinada, ara ja no hi hauria temps. Així que us animo a que trieu la mà del llençolet, si teniu la manteta, Agafeu el telèfon i pugueu trucar a partir de la una i pocs minuts després que els nostres companys dels serveis informatius ens posin el dia de com està tot. Així que després tornem amb més preguntes, amb més respostes i encara més converses interessants que tindrem aquí a la nit dels Ígnebrans. Així que us espero fins aquí uns minuts. Fins ara.