La nòvia catalana de Robert Pattinson

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

Passa un minut d'un quart de set. Juliana Canet, molt bona tarda. Bona tarda, Roger. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda. Jo encara no havia tingut l'oportunitat, però avui me l'he posat per primera vegada. Estimada Valentina.

Van venir fa 15 dies, però els veïns i les veïnes,

que ja estan de la família, els van poder fer fugir.

És la cançó que ahir van publicar el sindicat de llogateres i Ginastà, amb una trentena d'artistes pel dret a l'habitatge i donant suport a la mobilització col·lectiva. No he posat gaire la cançó, eh?

A mi me va emocionar molt com allà el veure només el vídeo perquè l'anunciarà als artistes. Tanta gent involucrada en una mateixa causa sempre il·lusiona, no? A mi em va fer il·lusió veure com ma mare la posava. Sí? Sí, que vaig sentir que ho feia. Té aquesta cosa com universal perquè han col·laborat artistes de totes les generacions, o sigui, des de gent molt jove, exacte, a un Joan Dauzà, un Gerard Quintana, molts sèniors, no? Vull dir, és bonic veure la gent unida per una causa justa.

Una cançó impulsada pel sindicat de llogueteres que aquest matí també ha publicat un spot de crida a la vaga general de demà i el seu protagonista és una persona molt estimada en aquest programa.

Com passa amb algunes espècies d'ous colonials, diversos individus comparteixen un mateix niu per augmentar les seves possibilitats de supervivència. 5 exemplars adults poden arribar a conviure en un espai reduït. En condicions habituals, moltes espècies mantenen una dieta variada rica en els.

És la veu de l'Eduard Farelo, que a més a més també protagonitza aquest espot, que sabeu, comprant al supermercat, també fent cua per llogar un pis fins que se'ls avança una parella que tenen més diners que ells i llavors els lloguen, i apareix també amb un portàtil, amb un cartell de la vaga general de demà. Ell és superinvolucrat.

Igual que la seva família, vull dir que la Musca també ja ho ha fet saber per xarxes. La Huyneta també, vull dir que tot el clan Farel·lo ja s'ha posicionat amb el tema de la vaga general, que per cert nosaltres demà també farem vaga.

Per tant, el proper programa serà el dijous. Demà no hi haurà programa. Vaga de consum també. Són les 6 i 18 minuts. Avui també és especialment urgent que passem pel WhatsApp del programa, el 677 27 10 58, perquè hi ha molts oients que ahir es van sentir interpel·lats amb el tema dels noms que es diuen les parelles. És una qüestió que no ens esperàvem que arribés en aquestes dimensions.

Hem obert la caixa de Pandora. No sé quin és el. El top 3.

Més allaus de missatges amb temes que hem obert sense voler. Però aquest es posaria en el rànquing, en el podi, ràpidament.

Clar, perquè tothom té com a opinió, tothom pot explicar-la la seva experiència. Bé, és una qüestió que ja va sortir arran del post de la felicitació d'en Xavi Hernández a la Núria Cunillera, on li deia moltíssimes felicitats, Bitxo, ets la millor, som molt feliços al teu costat, t'estimo amb bogeria, i que ella ja vam dir que responia amb un igualment, i es quedava tan ampla.

Ai, és que és molt depriment aquest, igualment em desfà. No, i a mi el que em despista molt és l'emoji de les flames.

Que no l'ha dictat ni esborrat ni res. El foc, no sé.

Jo segueixo dient que, tot i que en Roger estigui més a prop de la Núria que de mi, és una qüestió de bretxa generacional que fa que no ho entenguem. Ho dic de veritat, perquè si no, no m'ho explico. És que per mi això és mútil de ruptura, si no.

Però és que passa que parles amb gent d'altres

generacions per WhatsApp i amb malentensos. Teníem la sospita moltes vegades que la Núria portava l'Instagram d'en Xavi. Que s'ho ha escrit ella mateixa. Que s'ho ha escrit ella mateixa i ja la resposta és com,

clar, bueno, ja ho he escrit jo igualment, i apa i tira. Igualment, Núria. Bé, doncs, l'Ollantat ha decidit obrir-se i confessar-nos els noms de les seves parelles i fer-nos algunes propostes. Ens diuen mai escri, però ja que s'acaba el programa ho aprofito. Jo faig servir molt el flor i floreta per la parella, però també per amics i amigues. Pel meu fill dic bitxo i li dic només el meu fill. Bitxito, diu, eh? Ai, diu bitxito, perdona, sí. Bitxito m'encanta, és molt mono. Bitxito! I per parelles en general, diu, he fet servir molt el amor, flor, carinyo i diminutius variats en moments inicials i adolescents a la parella.

I diu parelles, en plural, per tant, ha repetit apel·latiu. Però perquè estem parlant, Flor ja és més específic, però un amor o un carinyo per mi formaria part del col·lectiu que vam comentar ahir, que és el mote, el sobrenom universal, i que per tant no pots considerar que és teu. Molt genèric. És molt genèric.

Un altre oient ens diu, demà dia de vaga general? Té tota la raó.

M'agrada molt que comenci amb aquest statement. Com situant, situant. Primer les coses importants. Demà ningú a treballar, a partir d'aquí. Diu sobre el tema de

com es diuen les parelles. Ara hi pensava amb els meus amics, jo estic soltera, i la majoria es diuen pel nom. Som uns sossos, però sí que em vaig quedar amb cara de no entendre res un dia que una amiga va dir al seu nòvio, Mibi. Em va haver d'aclarir que venia de mi vida. Quina espant!

Mibis, molt mono! A mi, en general, m'agrada, ja ho sé que és en castellà, però en general m'agrada el sobrenom que té molta I, perquè la I em sembla.

Una lletra cuca. I és veritat que els castellans tenen aquesta virtut en la seva llengua, de tenir el mi com a possessiu, que ho resumeix tot molt més. I a mi també em funciona molt un minena, un milgorda, un milova. Ens van criticar un dia a X, l'antic Twitter, perquè vam dir que de vegades fèiem servir minena o milova. Però és que és veritat que, clar, si ho vols dir en català, per una cosa era guata i has de dir la meva nena. A veure, podries dir me nena.

Hem trobat, a veure, que el català també és divertit i original i de vegades hem trobat fórmules molt més divertides que les angleses, com el pança, que és el fomo.

En general, guanya, o sigui, el català guanya sempre la partida. Sí. Però aquí tampoc passa res per admetre que lingüísticament hem fallat. Hem fallat com a comunitat. Ens hi hem de trencar una mica més el cap per trobar una fórmula així que ens agradi. Llopa meva.

Mira, acabo amb un últim. Diu, hola, estic escoltant el programa d'ahir en relació a noms carinyosos. Vull mencionar que el meu tiet li diu guilla a la meva tieta. Més concretament, guilla de bosc. Oh, m'encanta. Em sembla graciós tenir en compte, evidentment, la traducció al castellà i com s'ha convertit en una paraula estrella al programa. Què li semblaria a la Juliana si algun cosí li digués guilla en format carinyós?

Guilleta meva. Primer de tot, vull acabar ja amb el fenomen del cosí. Si vull batallar aquest mite. Avui enterrem. És l'enterrament del cosí, avui? És que, Marta, jo vaig O sigui, ara semblaré el Marc Andreu o en Roger, en un atac de. De deliri de grandesa. De deliri de grandesa. Però m'ha passat en algunes ocasions puntades que m'he trobat algú que jo podré anar acompanyada i ja se m'ha fet broma de dir que estàs aquí amb un cosí. És que s'alimenta. Tu has cuinat tu sola. Tens tota la raó i per això jo avui sola intento treure'm les castanyes del foc. Per altra banda, a mi m'encanta i també és en castellà.

Però vas molt ràpid. Sí, i ara si traiem el cosí I com es diu el teu cosí?

L'oficial. L'oficial. O sigui, ja no és ni cosi, direm que és l'oficial. És el cosi oficial. El gran cosi. El gran cosi. La cosinada múltiple. Cosi del nord. No, és que ara em sembla com ofensiu pels nois, no? El cosi, no sé, bueno. La meva àvia, sempre estem A mi m'agrada això de la Juliana, perquè sempre està constant

en procés de revisió. No, és transformació constant. Com la Aitana. Com la Rosalía.

Com la Aitana, que fa un any era muy pequeña, com de digués. Jo fa. Ahir era muy pequeña. Ah! Jo ahir era molt petita. Fa una hora ets molt petita. Quan acabi el programa ja sabeu que res del que hauria dit ho pensaré. Al meu avi li deia la meva àvia la jefa. I això a mi m'encanta. M'agrada. Té força. Tornes sent castellà, per això. És una merda, però és que, clar, ves la idea de la cap. La capo, però tampoc no. La capo. La mestressa. La mestressa. La mestressa m'agrada, eh? La mestressa m'agrada. Aviam què diu la mestressa. L'única no em veig amb 33 anys dient això. També. També perquè té una connotació de vegades una mica masclista, com de la que mana massa. Sí. Com en un rol així intercanviat. A casa meva es deia una mica així de la Menaire, saps? La jefa aviam si et diu alguna cosa. Una cosa, no podem parlar del fet de dir nen i nena? Ens diuen per WhatsApp. És com una cosa tendra i trapella alhora. Em sembla sexy i fantàstic. A mi m'agrada. I l'altre dia m'han de passar.

És que a mi el director de la ràdio em diu nen. Nen. Què passa, nen?

A mi nen m'agrada molt. És molt de l'Empordà, dir nen. Ho diem nosaltres també per companys de feina, lo de nen i nena. A mi m'agrada molt, l'altre dia vaig anar a un curs de buscar bolets. Va ser una experiència màgica, molt profitosa, vaig aprendre'n molt. Una formació. Una formació, hi havia un monitor i t'explicava tot de coses. I a aquest monitor hi havia un nen menut i li va preguntar, tu trempat, com et dius? I em va encantar el trempat. Però no és gens per una parella, eh? Que un nòvio et digui, de tant en tant, no com de nom oficial, però que de sobte et digui, trempada, què vols per sopar? Tu, trempada, què voldries per sopar avui?

És que em sembla com. No un guarro, però un punt de picacull. A mi no m'agrada que és molt d'en Peyu. En Peyu ho diria, i això m'incomoda moltíssim. En Peyu, per exemple, diu nòvia a la nòvia. La xicota. Ah, això ens ho han dit també

per WhatsApp, de dir nòvio o nòvia a la teva parella. Jo aquest l'havia fet. Nòvio, vine cap aquí.

Sí, sí, l'he sentit dir. Nòvia, marxem ja, ens esperem una estona més.

És un món que no s'acaba mai. I que no s'acabi mai.

Una cosa, ens explicaré què vau fer ahir al vespre vosaltres dos o això no ho teníeu previst?

Perquè tots dos teníeu molts plans.

Perquè tots dos teníeu molts plans. Per com ho has dit semblava que el Roger i jo haguéssim tingut com una mera de cita ell i jo. Ah no, per separat, però tots dos vau coincidir en famosos ahir al vespre. Sí, en llocs com molt allunyats, no? Un tema de l'altre. Ideològicament. Absolutament. Fa tant la volta que es toca.

Jo vaig ser convidat a l'acte de celebració dels 10 anys del Nacional al Palau de Pedralbes, que no havia entrat mai en aquell palau. I és meravellós de dins. És preciós.

I hi havia jugadors del Barça convidats que hi van anar?

Hi havia encerrat. Hi havia jugadors del Barça. En Gavi. En Gavi. Daniel Mo, diríem. Sí, sí, sí. En Daniel Mo també. Hi havia en Laporta.

Hi havia en Bojan. Sobretot el Nacional. Té 10 anys, només. Ja, jo hauria dit que més anys, eh?

10 anys i hi havia encerrat. Vaig veure la Melero. Hi havia molta gent. I tu? I jo voltant per allà. Amb qui vas xerrar? Mira, amb la Mònica Terribas, una estoneta, que també hi era, que em va donar molts records per vosaltres, que us felicités pels Ondas, i llavors també.

Un cop em vaig trobar la Mònica Terribas amb un cosí, ja ho sabeu. Sí, amb el mateix d'ara, no? Amb l'oficial, amb un cosí. I el Roger ahir anava amb sabata d'arreglar. Que jo quan ho vaig veure ja vaig pensar, avui has de venir ben especial, perquè mai vas amb sabata de Roger Escapa. O cita, o cita, o acta.

I no sé si. No et diria lligar. Ah, la cita. No et diria lligar. Ah, vas lligar ahir. Avui. Avui tens cita. Avui he quedat per sopar.

Avui Roger Carandell va a la pizzeria dels pares d'una noia amb qui s'està coneixent. No, no, no. És tal qualitat d'informació. Neta i clara. És això. Vaig a una pizzeria d'una amiga meva. Dels pares d'una amiga meva. Deu ser avui, per fi. Avui és el dia. Avui veurem si Roger Carandell triomfa o torna amb la cita a l'ombro. O a l'espatlla.

Amb què? Això, que t'emportes la tita a l'espatlla.

Ja dius que una de recollir i marxar cap a casa. Posem etiquetes. On vas anar, tu?

Jo vaig anar en un acte que organitzava la gent del sindicat de llogateres, que era un esdeveniment d'aquests per donar veu a la vaga de demà. És que no és seriós. No, és molt difícil. Canvis total de registre.

Bueno, d'un noi. Bueno, senyor, la tita a l'ombro per la. De l'ava magna.

Doncs ahir, perdona, devia haver-hi molta gent que se'n va anar amb la tita a l'espatlla, perquè també és un acte on la gent va, vull dir, és un acte que es va reivindicar, però també jo vaig veure unes coses allà que vaig dir quanta marraneria. Tu això és un greatest hit teu de a les mans, i s'hi lliga molt. En el món de l'activisme en general, és que a tot arreu es lliga. A tot arreu es lliga. A tot arreu es lliga molt. I allà, clar, tothom era guapo, que això és veritat, que t'ho posa més fàcil. Res, hi havia moltes persones, personatges públics, que van voler-hi participar per donar veu a la vaga de demà, i hi havia els nois de Ginestar, hi havia l'Enric Auqué, hi havia en Miki Esperber, hi havia no sé, molta gent. I vam llegir quatre poemes i vam cantar quatre cançons. Jo en general no m'agrada estar fora de casa meva o fora d'aquest estudi. Ja. Però vaig estar bé. I saps estar, tu saps estar. No, i que és molt il·lusionant sentir que formes part d'un moviment que està fent que es provoquin canvis. Molt bé. No, no, molt bé.

Va, un minut i dos quarts de set. Ens anem a Madrid de visita.

I no una visita a qualsevol poli.

No, perquè estem parlant d'una de les vips més aficionades a visitar l'estat espanyol. La Dua Lipa ha visitat la capital espanyola. No sabem molt bé per què, us he de confessar, tot i que ho he intentat esbrinar, no ho he aconseguit. I el cas és que, aprofitant que corria per Madrid i sent tan del club del Morrofi com és, ha volgut passar per un dels restaurants més icònics de la ciutat, que és Casa Lucio. Penseu que Dua Lipa té un màster ja en cuina madrilenya, és tota una experta, ha visitat ja Sant Ginés i els seus xurros, el Vivo, que va anar-hi amb en Pedro Almodóvar, o la sala de Despeyce. Ella és igual el lloc que visiti, que sempre aprofita per fer ruta gastronòmica. I aquest cop ha tocat Casa Lucio, que és un lloc molt icònic, és un punt de referència culinària madrilenya, fundat el 1974 per el mític Lucio. Hi heu estat o no? Jo mai, tu? Jo sí. I què tal? És que és molt icònic, allà has de menjar els huevos rotos. Ah, és el lloc dels huevos rotos. Que ara hi ha molta queixa del madrileny castells de tota la vida, que diu que ho han querido tenir tant en Lucio per als estrangers. És que vaig entrar com en un lore fent aquest tema molt curiós en el món forocotxes. No em pregunteu. Ui. On Casa Lucio

és com tota una mena de mita, i se'n parla molt i molt i molt i molt. Com que els hi han parès en els madrilenys a Casa Lucio. I hi ha molta gent, és que ja és molt fora cotxe, és tot de gent emprenyada perquè han pujat 5 euros el plat dels ous estrenats. Realment, es nota molt, 5 euros en un plat d'ous trencats. No molt. I que ells diuen, és el producte més barat del mercat. I se n'estan aprofitant dels madril·lens de tota la vida per vendre-ho en els guiris i ara és un producte com que ha baixat la seva qualitat, etc. El cas és que segueix sent per això un punt de referència, és molt rústic, és així com pintoresc, és un restaurant típic de cuina espanyola on, com deia la Marta, et pots clavar uns bons ous estrellats o uns guisats clàssics amb cua de bou. I com jo acostumo a passar, perquè és veritat que aquest restaurant també és molt icònic perquè rep visites de grans estrelles constantment. I ha estat el mateix restaurant qui ha fet públic aquesta visita, amb una publicació molt extrema, en la meva opinió, on apareix Dua Lipa, brillant, preciosa, amb un vestit esplèndid, negre, amb una part rosa floracent, un vestit molt ajustat, molt bonic, amb dos senyors a cada banda, un dels quals, per cert, li agafa per mi massa fort la cintura, si puc opinar. Sí. Els senyors són el director de

Casa Lucia, Alejandro Arribas, i el fill del fundador, que és Javier Blázquez. De peu d'imatge diuen, un dia increïble amb aquesta diva meravellosa que ens va fer feliços amb la seva presència. Els nostres millors desitjos per Dua Lipa. I jo aquí he de confessar que he fallat a l'audiència. Una vegada més. No passa res. Anem bé, no és la última. Jo vaig contactar amb Casa Lucio perquè dic, a mi aquesta història em queda curta. Jo necessito saber-ne més. No esteu d'acord que es va demanar la Dua Lipa? Home, clar. Quan es va gastar. On va seure. Vaig practicar el castellà, perquè sabem que Dua Lipa me pone la radio, por favor, domina la llengua castellana i fa molt que explica que l'està aprenent. A mi em faltava tanta informació que vaig a fer el que faria Marta Montaner, és a dir, una periodista sèrie del seu nivell, telefonar al local. Soc molt poc de telefonar i em moro de vergonya.

Per mi va ser un gran invent quan vas poder començar a fer reserves als restaurants pel mòbil. És meravellós, això.

Les trucades no les suporto. Em moro de vergonya, soc molt vergonyosa, jo. I al món trucada no sé què passa, que també, jo que no sé si la paraula seria vergonyosa per definir-me, també em fa com una mica de. M'atreviria abans preguntar-ho en persona? Que no pas per telèfon, no sé per què. Apura una mica la trucada. Em talla molt. Sí, tot i així estarem d'acord que dins del món del periodisme és com el primer que hauries de fer si vols. Bueno, contactar amb la font primària. De fet, es diu molt, també, a redaccions. Oh, ja no has d'estar pel telèfon despenjat tant com abans, eh? Doncs jo el vaig despenjar i ja em va quedar una bronca el senyor que me tenia. Sí, eh? Em va quedar una bronca de Déu, perquè es veu que aquell era el número de les reserves. I ja estaves bé, jo molestant-te i tant. Estaves ocupant un canal. Estaves també fent la teva feina. Bueno, però ja em podria. Exacte, jo vaig ser educada, li vaig dir, em pots passar un número? No, tan i tan difícil. Vaig contactar per Instagram, que tenen un perfil d'Instagram que no us podeu perdre, Casa Lucio, amb la foto del Lucio així de primer plaia de foto de perfil. I em van contestar ja com un dia tard, perquè això fa anem una mica tard a explicar-ho, deu fer ja ben bé una setmana, o farà ara una setmana. Em va respondre encantador i em va passar un número de telèfon personal, que no sé molt bé de qui era, i em va respondre vamos a responder todo en un castellà perfecto, jo traient el meu castellà lamentable, els he demanat totes les preguntes que jo tenia, que eren moltes, em van dir que em farien un àudio i estic esperant. Per tant, no tinc cap resposta. He fallat a l'audiència i em sap greu. No, tu has fet la teva feina. Falta que responguin. I si em responen, us ho explicaré amb molt de retard, però jo us ho explicaré tot. Estarem pendents de la resposta. Tot el que vols saber, quan ja no ho vols saber.

Bé, passen 4 minuts a dos quarts de set. Ara farem una pausa i de seguida ens anirem fins a Hostalric, als peus del Montseny.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia. Que no surti d'aquí.

Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Passen cinc minuts a dos quarts. Alguns oients ja ens han avisat que aquest cap de setmana hi ha hagut una escapada d'uns quants membres de la travessa VIP a Hostalric, al Baix Montseny. Una escapada que ha reunit una colleta de perfectes meravellosos, que són la Laura Escanes, els Tietz, la Neus Rossell, en Jair, en Víctor Sada, en Miki Núñez i la Raquel Sanz.

La Raquel Sanz no m'esperava. Raquel Sanz, joder, quina mirada.

De fet, ho sabem perquè l'encarregada de documentar-ho tot ha estat la Laura Escanis, que fins i tot ha compartit la ruta que van fer a l'Estrava, que és aquesta aplicació que la gent que va amb bici, que va a córrer fa molts quilòmetres, i comparteixen les rutes. I es fa servir per lligar, eh? També perquè he vist que hi ha una part, jo tinc estraba però no faig servir, però he vist que tinc moltes peticions d'amistat i que llavors la gent accepta els amics i es van convidant. Potser allà hi ha la persona de la teva vida. No, si són tot nois que anàvem a mi batxillerat. Ah, i?

Et recordo que a tu et va agradar aquell noi una vegada. No tanques cap porta. Ho vaig explicar al programa, Roger, que tu vas tenir com un dos per cas. Sí, que vas tenir com un dos per cas, sí. Quan eres molt petit, que hi havia un nen que tenies encantada. Ah, que em vaig obsesionar amb un noi, amb un nen. Sí, que era aquella pregunta de, vull ser com ell o m'agrada ell?

Exacte. Sí, sí, sí. Això ens ha passat a tots. O a molts. Sí, sí, sí, me'n recordo molt. No n'he sabut mai més res.

¿I no hi ha algo dins teu que t'agradaria buscar? ¿Lo seria tan romàntic? Tu, per menys, ja faries una novel·la lèsbica. A tu t'encanten les històries d'amigues i d'amics, de veritat?

A mi m'agraden molt les històries de gent que ha estat amiga, deixen de parlar-se o la vida els separa i de cop es tornen a trobar al cap de molts anys i es produeix un clic. I això és el teu cas? Sí, m'agraden aquestes històries. No sé, bueno. Escolta'm, jo estava parlant de l'Estrava, que la Laura ha publicat la ruta que han fet, i la Laura també ha incorporat alguns moments d'aquesta escapada al seu últim bloc de YouTube. Hola, xicas.

Benvingudes a una casa guapíssima. És increïble. Ens fas el house tour? Benvinguts, benvingudes. Casa valorada en 10.000 milions de liras esterlina. El Miki també, si el voleu. Porta't el coixí.

Aquí no hi ha recepció. Aquest és un metro 80 de veritat, eh? Que sí!

Una casa molt gran, amb una piscina, amb un jardí, i es veu com van arribant tots, arriba en Miki, la Laura una mica els va rebent. Sento molt de foco.

És curiós el paper de la Laura, que ella també s'hagi integrat tan bé, perquè ella no estava en aquest procés de colònies, de convivències, perquè no feia la mateixa vida, no s'allotjava als mateixos llocs. I tot i així jo crec que sentia un punt de panza, de fomo, també, de dir que m'encantaria estar vivint la mateixa experiència. I la demostració és que s'apunta a totes les excursions i trobades que fan.

Pel que sé, van fer una nit en aquesta casa, l'endemà van esmorzar, van fer una ruta de tres pocs, set quilòmetres, i a l'arribada feien una barbacoa tots junts. Bé, a tot això, dissabte l'Eloi Vila va entrevistar precisament en Miki i la Raquel Sanz al cotxe de TV3, i com us podeu imaginar, la química entre els tres és tot el que necessitem com a país. És una bona entrevista, però en aquest cas jo hi he trobat a faltar una mica aquella intensitat de l'Eloi, que et mira als ulls, et posa la mà a la cuixa i et diu. No. Què fan els pares? No et posa la mà a la cuixa. Sí, crec que sí. Que no, home, no. O t'agafa el braç. Potser és més d'agafar el braç que d'agafar la cuixa.

Quan condueix no toca. L'Eloi és tocador, fixa-t'hi. És tocador quan ens fa una abraçada aquí,

els ho fas de la ràdio. És molt carinyós, fa el braç sempre i toca molt, com l'Abram. Ui, l'Abram. Hi ha gent que no et deixa mentre t'estan explicant.

Jo entenc que és molt difícil entrevistar Raquel Sanz i Miki Núñez amb aquesta gràcia que ells tenen, i també són d'un espavilat, que no pots convertir en intensitat, perquè és que t'ho estàs passant tan bé que et quedes com en la cosa divertida i ja està. I per què els entrevista? Perquè hi ha tants motius. La cançó, la travessa, la marató. És bàsicament la travessa

i la seva relació, perquè ells dos no es coneixien abans i és una mica com ha sorgit aquesta química que tots hem vist arran de la travessa. Expliquen una anècdota. La primera nit, quan van descobrir que havien de dormir junts. L'anècdota que hem d'explicar és la primera nit. Ai, sí.

Sí o no? De totes les parelles, totes les parelles més o menys es coneixien, alguns més que d'altres, no?, Però és que el Miki i jo no ens coneixíem. De res. No ens coneixíem, és a dir, ja ens vam caure bé, per sort, i vam dir, bueno, sembla un bon nano. Però clar, arribem la primera nit a Mallorca després del ferry,

Comencem demà al matí, us portem a un hotel per donar-vos el material, les samarretes, busquem les targetes de les habitacions. Tietes van junts, Jair i Neus van junts, Jéssica i Natalè van juntes, la Nere. Tothom va junts, Víctor i tant, perquè es coneixen. Raquel, Miki, la vostra habitació.

I ve el Miki i diu, Raquel, és la nostra clau, dormim junts. I dic, ah, doncs vinga, doncs molt bé, doncs endavant. Vam estar parant fins a la una de la nit. Sí, sí, horrorós. Aquella nit i vam dir, potser ens preparem per demà. Però ja vam començar així.

Conexió immediata. Perdona'm una cosa.

Tornant al tema de si l'Eloi toca o no, mentre fa les. No, és que m'estic fixant en com és el cotxe,

de l'entrevista al cotxe, i no hi pot haver més distància entre pilot i copilot. O sigui, bàsicament, l'Eloi hauria de tenir una mà, un braç de 3 metres per arribar a la Raquel Sanz.

I a part, l'Alastiguel, boníssim. I l'altra és que, durant l'època de la pandèmia, no sé si ho recordes, quan l'Eloi feia les entrevistes del cotxe, hi havia una mampara. És veritat. Te'n recordes? És veritat, sobre el canvi de màquina. Se n'han fet de grossa. Se n'han fet. Se n'han fet. Era el que pensàvem que havíem de fer.

Bé, com heu pogut comprovar, con acció immediata la primera nit, ells es queden fins a les tantes parlant, i és clar, si vas a dormir tard,

l'endemà costa despertar-se. És dur perquè comences al matí molt d'hora, i jo això de matinada no ho porto massa bé. L'última, cada dia, Loi.

L'última a llevar-se jo. Raquel, va, tio.

Barraquel. Barraquel, que hem d'esmorzar, Barraquel. L'última potser no, eh? Però jo em llevava una mica zombi. Ell era on-off, al matí ja estava fent alguna de les seves bromes que et pixaves. Que és un no parar. Perquè és un no parar. Però al matí ja era. Buenos días.

Bienvenidos a la planta de oportunidades del Corte Inglés.

La Raquel és de despertar lent, de no matar balis, i en Miki és de fer la veu del corte inglés ja a les 7 del matí, donant pel sac a tots els companys. Personatge polèmic. Sí. Què penses? Calla. Em caus molt bé, però calla fins a les 11 del matí. Jo, almenys, equip Raquel.

Sí que vos. Sí, sí. Com a biògraf d'en Miki, això no et constava?

No, gens, això m'ha servit per entendre'l una miqueta més.

Tantes coses encara, no?, a conèixer. Això també t'heu fascinat. Això passa quan t'enamores, que el que més t'agrada d'algú és pensar que no s'acaba mai, no?

I el que més et pot decepcionar és que tots aquells buits que tu havies omplert idealitzant la persona, descobreixes a vegades que no. Això passa tot sovint. Totes les cases. Bé, la Raquel també aprofita un moment de la conversa. Per retreure-li en Miki que en el seu dia es va sentir una mica desatesa perquè en Miki creu que li feia gòsting.

Perquè confirmo que el Miki té una agenda de ministre. Hosti, clar. És a dir, quan li envio un WhatsApp ja m'ho prenc amb paciència. Ja ho sento. No, home, no, però és que va ser molt bo perquè abans de marxar li vaig enviar un missatge, va trigar una setmana a contestar i el segon missatge que li dic és, hola, encara tinc company de travessa? I per què?

No és ben bé el que diuen, sinó com ho diuen i la i la felicitat que transmeten a aquest parell.

És un gran tema aquest, eh? El d'ignorar els amics. Per WhatsApp. Uns dies no passa res. No m'ho crec que en Miki no respongués la Sara a la seva parella durant una setmana. No, home, no, això no. Clar, vull dir que tens una. Tens una prioritat. Hi ha categories, hi ha etiquetes, vas col·locant etiquetes als whatsapps que vas rebent, i veig que la Raquel Sanz en aquell moment no era gens una prioritat. En absolut. Una setmana. Però ella patint per rebre una resposta.

Pobreta. També aquí hi ha bretxa generacional, de nou. Sí. Vull dir que també poder, amb gent de la nostra edat, estar més normalitzat o es pot. No sé. Tot i que jo sempre soc partidària de si no pots respondre en el moment. Encara que si al cap d'unes hores et responc bé quan pugui, no?

A mi que un amic meu o algú propetri una setmana a respondre'm,

no li tinc gens en compte. Depèn del missatge. Aquí jo entenc que ella estava patint, que el concurs. Clar, és que hi ha coses que te les responen que depèn de quan te les responguin, ja no compta. Perquè poder demanar abans de fer alguna cosa els següents tres dies.

Bé, vam tenir dissabte també un petit moment de karaoke cantant la cançó Al cotxe i la Raquel és molt bona perquè explica com ha viscut la lletra de la cançó i també que l'ha sorprès molt la reacció que ha tingut tota una generació al voltant de la seva figura.

I em sembla que era l'únic que anava dient. Clar, és que el Raquel Sanz està aquí. Clar, és que jo no soc conscient, que ja porto molts anys fent pantalla, però jo no en soc conscient, perquè a mi la feina meva m'apassiona, i la faig i ja està, i no penso que porto tants anys. Però clar, després, quan et diuen, no, clar, és que he crescut amb tu, i dius. Ah, caram. És que això no ho havia pensat. Jo no en soc conscient, d'això, i en jo allà, jo, bueno, em considerava el que soc, una participant més, i punt.

Només tu, Raquel Sanz.

Saps què passa, Raquel? Que tu potser no te n'adones, però per nosaltres ets la imatge de la nostra adolescència, infància. Nosaltres, els nostres pares ens obligaven a mirar el TN. Ens obligaven, tio? Sí, perquè ells havien de posar el TN i fins que no acabés el TN no podíem mirar ni les sèries, ni canviar I sorties tu, i llavors, de sobte, que et trobem allà, que ets tan natural, que parles tan bé, que ets tan fantàstica, tan tirapalante, absolutament tot. No, però és veritat!

Bé, i la conversa acaba amb en Miki explicant que ell i els tiets fins ara no havien tingut relació. Però no per res dolent, sinó potser per una falta de comunicació. Els tiets i jo no ens portàvem bé.

No ens portàvem, ens havíem vist, ens havíem tal, no sé què, i llavors al cap d'uns 20 anys, al cap d'uns quants dies, els tiets em diuen, tio, que guai perquè havíem parlat amb algú alguna vegada i ens havien dit que era simpàtic i al final sembla que més o menys, i jo els vaig dir, el mateix puc dir de vosaltres, perquè a mi també, i vam arribar a la mateixa conclusió que és que ells no havien vingut mai a dir-me res a mi, ni jo a ells, per no pensar que ens volíem aprofitar l'un de l'altre. És que podríem fer un grup els tres.

És allò que suposo que ens ha passat a tots, que tires una mica de prejudici i dius, crec que no ens caiem bé, no us relacioneu. I a la que connecteu sou millors amics.

Però alhora des de fora semblava tan evident que havien de connectar, no? Sí, perquè els veus i dius. Pel mateix tipus de tarannà, d'univers compartit.

Però es miraven en serra cel al principi. Bé, fins aquí tot el que ha donat de si aquesta entrevista de la Raquel Sanz i en Miki al cotxe de l'Eloi Vila.

Jaume Miranda, molt bona tarda. Bona tarda, com esteu? Molt bé, què tal? Bé, estic molt fascinat per qui no estigui veient els vídeos que esteu llançant d'en Raquel Sanz, que porta ses ungles blau celeste, blau celeste, se diu blau cel, vaja. És com un color de ninyata, que no m'esperava d'en Raquel Sanz, i m'agrada. És humana, eh?, com la Chenoa. Li dóna moltes capes, com en és Reg, també. Mira. Bé, Jaume, avui hem de parlar de la saga James Bond.

M'encanta. M'encanta, James Bond.

A mi me flipa, James Bond. Ja ho sé, i el dia que ho vaig saber, per mi va ser descobrir justament una nova capa de la Juliana Canet, igual que quan vaig saber que t'agradaven els superherois. Uf, m'encanta. Sí, no té pinta. Com a Marc Andreu, que també l'encanten i jo no els puc suportar. Marta, no em posis una pel·lícula de superherois. Batman. Uf, quin avorriment.

Batman està molt bé. Batman, mira, aquest sí que té capa.

El Batman de Robert Pattinson a mi m'encanta. De lo més interessant que s'ha vist mai en el cine. Totalment. A mi m'encanten els superherois i m'encanten James Bond i m'encanten Diana Jones i tot això m'encanta. No m'hi trobareu.

Jaume, el cas és que la saga està buscant un nou actor i podria ser algú que coneixem.

Sí, la saga Gens Bonte està en pausa des de 2021, això bàsicament l'estic explicant a Marta perquè veig que està molt despistada, que va ser quan en Daniel Craig abandonava el personatge després de cinc pel·lícules interpretant-lo. Però la continuació de la franquícia ja està reactivada, en breus tindrem més films i per això s'està buscant un substitut per interpretar l'agent 007. Segons els mitjans especialitzats, alguns dels principals candidats a convertir-se en s'agent 007 són en Joss O'Connor, que ara així de nom a lo millor no sé qui és, però és un dels actors de moda, de fet, i és conegut per interpretar el rei Carles III a The Crown, on més recentment va formar part dels triomoros de Challengers juntament amb Nazendaya. Sí? Sí. Un actor súper de moda, ara. Sí. Un altre és en Callum Turner, coprotagonista de sa saga Animals Fantàstics, encara que aquí el coneixem més per ses marit de Nadualipa. Estem d'acord, no? I segons Hollywood Reporter, qui també va fer una prova de càstings a finals d'octubre va ser en Robert Pattinson. Jo he decidit posar tota sa banda sonora de James Bond per fer-me feliç a mi i per la vista de la Juliana també.

A mi em fa molt feliç i ara m'agrada perquè la Marta també de sobte podrà connectar. A mi ara se m'acaba d'il·luminar la mirada. És el nòvio de la Marta. El nòvio és l'oficial de la Marta. Nòvio, no ex, nòvio actual. Nòvio, marit. És ex-nòvio. És el marit actual de la Marta. Perdona'm una cosa, aquest senyor ha estat pare amb la seva nòvia fantàstica que és la Suki, no? Suki Waterhouse era? Escolti, les relacions no monògames existeixen, eh? Ara, qui era el crush de la teva mare, que ara ho he oblidat, Marta? El Ricardo Darín. Uf, jo i aquesta taula. Ricardo Darín amb la seva dona, que és la mare de la Marta, i la Marta amb el seu marit, que és Robert Pattinson.

Mira, te'n té 40 i ja en pot. Només d'un sopar d'aquesta família imaginària faríem tot un programa sencer. Home, home. Imagines?

Segur. A mi no em poseu aquesta escena, sisplau, al cap. Jo, és que. Si tu ho passaves malament, no?

Confessió personal. Jo vaig arribar a delirar pensant que el podia conèixer i que podia tenir una cita amb ell. Et parlo de moments d'adolescència quan tenia la meva habitació de casa dels meus pares farcida de pòsters d'Edward Cullen de Crepuscla. No veig el deliri enlloc. Vaig comprar-me un llibre que era Conocerlo todo de Robert Pattinson.

No hi havia cap deliri. Hi havia la il·lusió adolescent d'una nena que creia en la vida que no pot haver-hi res més bonic. Descobrim l'il·lusió. I perdona, però la història demostra que literalment podries ser etnòvia del Robert Pattinson. No està arrastat lluny.

Però és una mica petita, potser, per ell. En aquella època que tu devies tenir 15 o 16 anys. No, es porten 8 anys.

No, estava al dente, mai millor dit. Prou. Hi havia unes quantes barreres. La del rol de poder, la d'edat, la que potser no li agradava, perquè és que això. No, això treu ja.

Aquesta barrera me l'esborres ja. És l'única que ens podem carregar. Encara m'hi he de dir. L'idiomàtica, també. L'anglès, perfecte. I a més, ell és el tipus de tio que li hauria encantat poder-te ensenyar anglès. No, Marta. No. Ara recreen diàlegs, aquí? Però és que m'agrada molt, això. Ai, és que jo ara estic il·lusionada més que la Marta Adolescent amb aquesta parella. Prou. Sisplau, què has de dir?

Tornem a l'actualitat. Robert Pattinson. Robert Pattinson. Anam a separar-nos de la història d'amor inexistent en la Marta. Robert Pattinson, com a tal, es va fer mundialment famós fent de vampir trencabragues Eduard Cullen a la saga Crepúscula. Actualment ja té 40 anys i lluny d'estancar-se com a mita eròtica de l'ascens, acumula molts d'èxits des de llavors. Va fer El Far, Tenet, The Batman o més recentment l'Odissea o The Drama. I ara també s'apostula com a James Bond. Si jo he trobat que és un bon moment per explicar una història d'amor que alguna vegada hem comentat però mai hem profunditzat en ella, és un afer que se va donar ara fa quasi 20 anys amb la rodatge d'una pel·lícula. Un idili clandestí entre en Robert Pattinson i una actriu catalana que és Namarina Gatell. Aquest tema és el nostre imperi romà, eh, realment.

Jo tinc la sensació que n'hem parlat sempre, però potser és veritat que mai hem acabat d'aprofundir-hi en un programa, perquè és que fora de micro n'hem parlat a cada sopar.

En parlem molt sovint. I no tenim clar si ho hem explicat a fora.

Com sempre passa amb aquest programa, d'altra banda. Res que m'hagi pogut passar a títol personal té el mateix impacte ni m'ha canviat la vida d'aquesta manera, d'aquesta història. Sí o no?

És normal. Bé, vaig per parts. Any 2007. En Robert Pattinson ja era un actor mig popular per donar vida en Cedric Diggory a Harry Potter a una sola pel·lícula, crec recordar, perquè s'ha mort el personatge. De fet, jo m'enamoro aquí.

Aquí, això era el 2005. Sí, quina pena quan es mor el Cedric Diggory.

Bé, idò, aquell 2007, que ja havia fet la peli de Harry Potter, faltava un any perquè interpretés en Eduard Cullen de Crepuscle. I en aquest impàs va venir a Catalunya per rodar Little Ashes, un film sobre la relació homoeròtica i tormentosa entre en Dalí i en Lorca. En Robert Pattinson feia de Salvador Dalí, bastant complicat d'imaginar, però va ser real, I allà va coincidir amb l'actriu Marina Gatell, mítica Carme de majoria absoluta. Maravillosa.

A mi em va arribar a agradar molt. Era molt amor platònic.

Era molt. La germana gran de la família. Sí, m'encantava el personatge. Una atrapalleria que feia d'actriu, era com així exacta, molt llunàtica. M'agradava. Era una mica, almenys és la impressió que dona, Marina Gatell. És d'aquests casos. De vegades passa al contrari, que tu veus un actor en una sèrie i t'enamores o al revés, et genera molta distància i després descobreixes l'actor com a actor i no té res a veure amb aquell personal. I aquí, jo no sé com és ella, però és veritat que per les entrevistes i tot, dona la sensació de ser una mica el seu personatge.

Sí, té pintura de no ser gaire normativa. De fet, vos vas explicar en una entrevista que ara xerrarem que va viure una temporada d'una casa ocupa. Vull dir que és una cosa no normativa, no? Sí. Bé, tornant-te'n en Robert Pattinson i en Marina Gatell, segons diversos mitjans, en aquesta pel·lícula va néixer una espurna entre aquest parell que van deixar cremar fins a incendiar-se. Una periodista, una tal Rosy Runrun, va decidir O sigui, Rosy Runrun, mi todo, nom de travesti que no sé per què no en tinc jo. Jo la busco. Va donar una exclusiva en el mitjà 20 Minutos, ara fa més d'una dècada, amb un article titulat La novia espanyola de Robert Pattinson. Segons Narossi Runrun, en Robert i na Marina Gatell varen passar el rodatge de l'Italashes entre Arrumacos i Carantoñas. I un cop va acabar el rodatge, se varen seguir veient entre Barcelona i Los Angeles fins que en Robert va començar a rodar Crepúscula i se va enamorar de na Kristen Stewart.

És és és que aquesta és que. Què és això? És molt fort. És que aquesta història és. Et deixa sense l'air.

És que notes que eres una persona incompleta fins que no sabies aquesta història, no? Bé, anys més tard, l'any 2011, en Robert Pattinson va venir a Barcelona a presentar sa pel·lícula Aigua per a elefants. Concretament, se va organitzar una premiere en el circ Raluy, que és aquest circ que munten en Esmoll de la

Fusta en Nadal. No, no, és que res. Vull dir, si pensàvem que lo surrealista era Robert Pattinson de Dalí, això ja. Increïble.

Estirareta del pastill. No, no, és que tot està a berres, me molesta. Rossi ronron, circo ralú. Tot xerruma. Que en Robert ja era una superestrella vampírica sabent se va col·lapsar de fans embogida.

Bé, i entre totes aquestes fans, darrere la barrera esperant un autògraf, va aparèixer la seva ex parella, la Marina Gatell, i com si fos en Moisés separant aigües, la Marina va fer-se una escletxa entre les fans i li va donar el telèfon al seu antic amant.

¿Quién es esa?

Normal que fes aquesta pregunta, perquè tothom volia ser ella.

I ell es queda una estona parlant amb la Marina. Ella està vivint el teu somni, Marta. Mentre ella està escrivint, ell li dona un paperet, en el principi jo crec que no la reconeix, he de dir, I després la reconeix, li dona un paperet que treu de sa butxaca seva, d'ell, i ella li escriu un telèfon en tanam en el seu edge.

És que aquí tenim la informació de què havia passat, que hi havia hagut un canvi de telèfon, potser. És una de les històries de desamor més profundament depriment. Em provoca tristesa aquesta imatge i ella que faci l'esforç d'anar-hi. Sí, perquè ella, tota il·lusió, i ell. Tot passotisme. Jo crec que també nosaltres li donem aquesta visió dramàtica de l'assumpte com si ell fos l'amor de les I crec que també per ella devia haver-hi un punt de bogeria de dir, va, doncs vaig i li dono el telèfon i faig el.

Sí, però és perquè se varen conèixer de tu a tu i aquí sa relació, aquesta escena almenys, és superdesigual, perquè ella és una gran estrella i ella està entre ses fans buscant el seu segon de glòria.

El més fort és que tot això ens ho va explicar ella en un programa que teníem que es deia Adolescents XL, però tot això ens ho va explicar. Quan vam acabar l'entrevista, no? Sí, com dient, em pensava que em preguntaríeu d'això, i nosaltres no ho sabíem. Llavors vam estar més estona fora d'antena parlant del tema, que no pas en l'entrevista en si. I va confirmar sa relació?

Ah. Jo oblido moltes coses,

però crec que sí. Que es coneixien,

però crec que sí. Que es coneixien, sí, la relació, no ho recordo. Que havien tingut una relació molt especial. Que s'havien entès molt bé, no?, bàsicament. Tu saps quan allò s'entén, s'entén. Sí. És que A vegades no cal.

Mira, jo me conform en sa confirmació d'en Arrossi Ronron que va fer l'any 2012. Ja està. Mira, la buscaré, perquè està fent l'Arrossi Ronron.

Fem una pausa i tanquem la tarda amb en Garriga.