La sala de màquines de la Filmoteca: la màgia que fa possible el cinema

Aquesta setmana hem anat a un dels temples del cinema a casa nostra. Hem visitat la Filmoteca de Catalunya. Volíem entrar a la sala de màquines per saber una mica més sobre la màgia que fa possible el cinema.

Hem tingut un guia d'excepció, Joan de los Eros, responsable de cabina de la Filmoteca. És a dir, ell i el seu equip són els projeccionistes i fan viable que quan anem a una sala de cinema puguem veure la pel·lícula. Trobem el Joan enfeinat.

Doncs estic provant el format d'imatge que sigui correcte, estic provant que aquí a la meva fitxa em diu que ha de portar subtítols en espanyol i efectivament els porta i estic ajustant el nivell d'àudio que els meus companys hauran de posar. És a dir, preparo la pel·lícula per aquesta tarda. Doncs mira, és de Paul Thomas Anderson i és Puro Vicio.

Us heu plantejat mai com ha de ser la sala des de la qual es controla les projeccions? Imagineu escenes idealitzades de cinema paradiso? La realitat és una mica diferent. Una sala plena de projectors, pantalles, taules de so, papers amb anotacions, bovines i temperatura tropical. On som, Joan?

Perquè això és el cau del llop, aquí és on estem, on molta part dels problemes, tot el que es programa, si és cinema, acaba projectant-se aquí. La Filmoteca projecta pel·lícules que canvien cada dia, és com si fos un festival que dura 365 dies. La gent que fa festivals sempre m'explica, estem superestressats, perquè no sé què, doncs jo treballo així.

Una programació, en canvi, que no para. La Filmoteca, com el seu nom indica, vetlla per la salut i conservació de les pel·lícules. L'era digital també ha arribat a la Filmoteca. Joan de los Heros ho explica.

Aquest és el projector digital de la sala Xomón, que és la nostra sala gran. O sigui, per carregar les pel·lícules tenim un servidor que va lligat al projector. Aquest servidor és un Doremi i és un servidor que ja està descatalogat. El dia que se m'espatlli ja no puc. Comprar-ne un altre perquè tampoc hi ha servei tècnic. I aquests servidors són boníssims. Si se'm carrega bé, ja sé que no fallarà. En realitat és que és un ordinador fet exclusivament per reproduir DCPs, el digital Cinema Package.

Recordem que la Filmoteca té dues sales, la Shomon, la més gran, i la més petita, la Laia. Però en quin suport arriben aquestes pel·lícules?

Amb un pendrive sí té la capacitat que ha de tenir perquè aquestes pel·lícules pesen molt. I aquesta pel·lícula va arribar aquí a través d'un disc dur, però cada vegada més les pel·lícules ens arriben per transferència digital. És a dir, les distribuïdores ens envien les pel·lícules o accedim nosaltres als seus servidors o ells ens carreguen les nostres pel·lícules. I això obre un ventall d'avantatges i problemes.

Joan de los Heros ens explica que l'era digital genera també problemes. Poden enviar-me la pel·lícula

un dia i la pel·lícula ve tancada, no la puc obrir. Allà no es pot reproduir. És per això que el DCP es va inventar, perquè no es poguessin copiar les pel·lícules. Aleshores, ens arriben unes claus que obren i tanquen la pel·lícula abans i després de la data i de la sala de projecció. I què ens hem trobat? Doncs que les dates no corresponen, a vegades, que corresponen però són d'una altra còpia de DCP, no és la que m'han enviat, o me les envien per la sala Laia i jo tinc la sessió a la sala Chomón.

Però a la Filmoteca hi ha un espai reservat per al format tradicional del cinema analògic, les pel·lícules de 35 mil·límetres, la debilitat de molts cinèfils. Films que han de reproduir-se en un projector específic.

Aquest és el projector 2, i ara t'explicaré per què és el 2, de la sala Laia. A cada sala tenim dos projectors de 35 mil·límetres. Per què? Doncs, com saps, estem a la Filmoteca, la Filmoteca pertany a la FIAF, i tenim el compromís de preservar i tenim molta cura de les pel·lícules en 35, que ja no es fan, o es fan molt poques.

Els més cinèfils saben que les pel·lícules de 35 mil·límetres tenen un petit problema entre projecció i projecció. Els principis i finals de la pel·lícula es deterioraven i es tallaven i, per tant, es perdien petits fragments de pel·lícules. A la Filmoteca vigilen moltíssim.

I nosaltres, per dir-ho ràpid, no muntem la pel·lícula. Amb un cinema comercial feien uns grans galetes, tallaven cues i guies. Cada vegada que hi ha un passi vas tallant fotogrames. Al final t'acaba faltant un trosset de pel·lícula. Nosaltres sempre demanem que ens arribi de final per fer l'última volta i poder repassar-la nosaltres.

Si parlem de 35 mil·límetres, segur que molts heu vist unes marques a la part superior esquerra de la pel·lícula. Sabeu què signifiquen?

I això és una marca, és un indicador per nosaltres, pels projeccionistes. Ens indica quan és el moment de posar en marxa l'altre projector i quan és el moment de conmutar el senyal per passar a l'altre projector. És a dir, nosaltres fem, per dir-ho així, el muntatge en directe.

Hay la historia de un niño genio. Un dels plaers d'aquesta visita a la Filmoteca ha estat poder veure una pel·lícula en 35 mil·límetres amb les caixes de llauna que protegeixen els rotllos d'una pel·lícula. Sentiu això. Vegem quina és.

Magnolia, també. Estem amb el cicle de Paul Thomas Anderson. Aquesta, per exemple, té un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu rotlles. Aquesta pel·lícula és molt llarga, dura tres hores. Hem de fer un munt de canvis amb aquesta pel·lícula. Aquest rotlle el carreguem i quan veiem els topos que t'he dit de laboratori o, si no importa, nosaltres fem unes petites marques, en principi no les ha de veure ningú, que ens indiquen quan hem de fer marca d'arrencada i marca de canvi de projector.

Però aquestes pel·lícules són molt delicades i necessiten una especial cura. La conservació és una de les eines més importants de qualsevol filmoteca.

Tenim la sort de tenir un equip de repàs, unes companyes que fa molts anys que ho fan i ho fan molt bé, i amb pel·lis que venen molt atrotinades, perquè tenen molts anys, han passat per molts projectors, per exemple, la meva companya Olga, que és qui s'encarrega específicament del repàs de pel·lis de 35 té molta cura de que no hi hagi cap piquet i si n'hi ha, doncs els corregeix amb aquestes màquines que tenim aquí, les empalmadores, i posa la pel·lícula aquí al mig i amb aquest cel especial, pum, em corregeix el piquet perquè no salti el projector.

Ara tots els cinèfils esperen saber si a la Filmoteca hi ha projectors per a pel·lícules de 16 mil·límetres. Resolem l'enigma. Els projectors de 16,

el meu cap ja jubilat, l'Antonio, li tenia molt de carinyo aquest projector, un Bauer de 16 mil·límetres. Aquests projectors és molt difícil de trobar-los ja, també, clar, ja no es fabriquen. Ara no ho sé, potser sí que en algun lloc els fabriquen, però tot i així aquest projector és molt més estable, és el projector que teníem a la sala Aquitania i a ell li tenia molt de carinyo perquè aquest és el projector que ens acompanya, entre cometes, des de sempre.

Gairebé ja tenim els bàsics, però la sala de control de la Filmoteca és molt més complexa. Qui posa els subtítols d'una pel·lícula? Els subtítols, uau,

aquí has obert un bon meló, els subtítols poden venir incrustats a les pel·lícules, poden venir separats de les pel·lícules, ara parlo digitals, i ens envien una version file, els podem crear nosaltres, totes les pel·lícules que no porten subtítols, la Filmoteca fa subtítols en català, quan no és possible o quan tenim projeccions en 35 mil·límetres ve una empresa de subtítols. Amb aquest espai que tenim aquí reservat per projectar els subtítols també en directe.

Hauria de parlar del format de projecció d'una pel·lícula, però és un univers que donaria per tot un altre reportatge que un altre dia ja us explicaré. Deixem ara els aspectes més tècnics per anar cap a una vessant més personal amb Joan de los Eros, responsable de cabina de la Filmoteca. Joan, com va néixer aquesta vocació de ser projeccionista?

Va ser molta casualitat. Jo estava estudiant cinema i anava molt a la Filmoteca i vaig deixar currículum a la sala equitània i una vegada em van trucar perquè havien de substituir una persona, perquè era a l'estiu, va coincidir que jo hi era, però també va donar la casualitat que una persona es jubilava i em va animar a presentar-me a la plaça de cap de sala a l'equitània. Allà teníem les claus del cinema. Obríem i tancàvem. Allà vaig entrar a fer de cap de sala adjunt, però jo estava estudiant cinema, m'interessava molt la cabina, com funcionaven les màquines, i l'Antonio, que ha sigut com un, entre cometes, com un pare, per tots nosaltres, no només per mi, va ser tan generós d'ensenyar-me l'ofici. I quan vam fer el salt aquí a la Seu del Raval, els propis companys projeccionistes van haver de fer tot un curs molt llarg d'adaptació a aquest nou model, ja veus, a aquest nou paradigma. Jo em vaig apuntar a fer aquest curs i ja em vaig enverinar.

El Joan és un enamorat del cinema i, com no podia ser d'una altra manera, ens recomana descobrir una pel·lícula. Nos interesa mucho que ustedes pongan si han ido alguna vez al cine.

Mira, he gaudit moltes. Ara em venien al cap les meves. Tothom té pel·lícules preferides, però crec que és més interessant que et digui que m'ha sorprès. I fa poc vaig veure una pel·lícula que em sembla una absoluta meravella. Es diu Cien niños esperan d'un tren. La recomano a tothom.

I corre enrere l'il·lejat i jo et diré. Però la Filmoteca cada vegada proposa experiències cinematogràfiques més especials.

Hi ha una tasca que no sé si és pròpia del projeccionista, però és que aquí a la Filmoteca, com que som alguna cosa més que un cinema, hi ha altres tasques que hem de conèixer i hem de saber oferir aquest tipus de servei i té molt a veure amb els concerts i la música en directe. Nosaltres de formació som projeccionistes, però hi estem aprenent. Actualment encara a sonoritzar concerts i estem fent concerts amb piano, però també amb contrabaix. Per exemple, hem tingut el Manel Fortià, que si no el coneixeu, és un músic exquisit.

Quina millor manera de celebrar el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual que parlar de com funciona la sala de màquines de la Filmoteca, perquè, de fet, la Filmoteca és la casa del cinema.

La, la, la, la, la. Lila.

Lila, lila, como la mar.