La sessió "tòxica" del Congrés, vista per Santi Villas

Teniu a punt de dirigir vosaltres el programa, eh? Feu-ho com vulgueu, eh? No, perdona, perdona. Santi Villas, bona tarda.

Bona tarda. Dues coses. Què està passant? He tornat a venir a conèixer el Bernat. Ja no hi torna a estar. Això és el gato i el raton. Com es diu en català? La rata i la puta i la ratoneta. El gat i la rata, no? Va, el gat i la rata, perdona. La puta i la ratoneta, tu pots creure. Barreja coses. És que quin cap. Tu què? Jo no soc puta o Ramoneta. Jo, fill de puta, soc jo. Ja, ja, ja. Bueno, perdona, aquest és el programa de Máxima Audiencia, no hagués pot dir el que es Bull, i què faran, te fotran a fora? No. A ver, si tu ets. Ja t'ho dic, a mi m'ho deia l'Anna Rosa, li deia, hija, no fumes en el camerino, que no se puede, i em deia, que me echen. A mi no em surt, aquesta xuleria no em surt. Perdona, tu ara, des que surts a una promo de la cadena amb la Dulceida, tu hauries de pujar una mica el nivell, ja. Perquè estàs molt fondo, sembla que sigui no sé qualsevol. Surt allà amb la Dulceida, amb l'altra, amb la Laura Escanes, està amb tota la jovenalla, diu una frase que la diu el patapum, i es queda la promo que sembla que s'ha enganxat la cinta del parón que fa allò, i ve aquí com si portés tres tomates, venga, home. No pots venir i esbroncar-me.

Això són els papers canviats. No va així, això.

El col·laborador que esbronca el director del programa. Bueno, això ja està passant a 4, eh? O sigui, el Nacho Abad li diu no me toques los cojones als col·laboradores. Vull dir que això ja està rebentat, això. Estava saludant el Roger. Ai, pobre, si és el que està al Congrés,

mare meva. Perdona, Roger. Estic encantat, aquí. Home, claro, tot això ja ho has cobrat, diguéssim, i encara no has guardat la boca. Molt bé, clar que sí.

Home, imagina't. A mi, vull dir. Però què vol dir que el Joan Ara és expert en calçotets? Com vol dir això? Que m'ha dit,

o sigui, ell és un ofendós. Sí. Aleshores ella arriba i a ell li agrada la provocació barra ofensa. I aleshores m'ha dit. És un polemista. Em diu, escolta, si no et podries portar els pantalons més petits, que et van grans, que jo m'he mirat i he dit, però què toma? Què diu? El que toma del xalequet? Del uniclo? Avui no en porto. Del xalequet, del xalequet de. No, jo no en porto. De fibra d'aquest. Bueno, el ganso. Qui diu un iclo, diu el ganso. El ganso puede ser cantino, pero de un iclo no. Bueno, total, perdona, això és escandinau, eh? És que és un pantaló ample, molt ample, i molt ample. Llavors ell ho troba que em pengen, que aquest pantaló ha passat per la sastre, que està tallat arran del centímetro que toca.

És veritat que Joan López Alegre i Santi Villa són dos exponents de dues maneres molt radicalment diferents d'entendre la moda. Bueno, jo l'entenc.

Passa per sobre. No sé.

És cert, a mi la moda no m'interessa gens.

Joan, l'última vegada que et vas posar una gorra en interiors, com ara em té el Santi, quan va ser? No, jo m'he començat a posar

gorres en exteriors des que em caó el cabell i llavors el cap se m'escalfa.

Però en exteriors, en l'interior no em gastes.

Bueno, però jo me l'he posat. Tot s'ha d'explicar. En aquest programa, com que és de màxima audiència, no hi ha secrets. Aquí ho has d'explicar tot, perquè tot és contingut, tot s'aprofita, com el porc. Jo vaig avui amb gorra, me l'he canviada, perquè portava la meva normal i m'he posat aquesta, que és més divertida, que és de la mateixa marca, perquè aquesta tarda he de fer una entrevista a los Javis. I m'he posat d'altura. I ara, quan arribi, me deixaré per davant de la visera, em deixaré una mica de cabell. Un xurret, una coseta, una visereta de cabell. Santi, però et puc dir una cosa? És que portes l'etiqueta. Encara? T'ho juro, aquí en el horario de davant. Aquí. Ah, aquí, aquesta no l'he tret. L'he tret totes les de dalt. Ah, també he de treure aquesta. Sí, l'has de treure, l'has de treure. Sobre tot, sobre tot. És que jo ara te l'he vist i dic. Jo faré després, jo faré després.

No, no! És que estic patint per

la teva integritat física, perquè t'he de parlar i treure-te l'etiqueta. Ah, doncs no l'he tret. L'he vist aquí i dic, bueno, aquesta la deixo. I aleshores estàvem parlant d'això de la talla i tal. I ella ha dit, la col·laboradora, la que ha vingut avui nova. La Isabel. La Isabel.

No, nova, nova. Jo crec que de vosaltres tres, dels quatre, contant el Roger, la més veterana al programa

és la Isabel, perquè és la que fa més anys que ve al programa. La més veterana ha dit, veia Coco Chanel que mai s'està lo suficientment prima. Això no ho prenguin com una cosa que s'ha dit a Catalunya Ràdio, han dit tal. Hem dit que la Coco Chanel deia això. Tot Coco Chanel era això. Coco Chanel se dedicava a vendre faldes a senyores primas. Vull dir que volies que digués, com a vostè lo que quiera, pues no. Tenia un negoci que era aquest, el cinturonet estretet i petit. I jo li he dit, fixa't jo. Que em feia portar, que jo sé que a en Xomili li fa gràcia, perquè ell ho veu de pijo, però ho veu amb un progressista.

I allà el camp li fa. Que jo pensi que tu ets progressista, ho dius tu. Jo crec que tu ets el més conservador i carcundia que hi ha. Ah, sí?

Home, m'encanta, això de veritat. Escolta, si vull venir cada dia.

Isabel, jo ho faig fatal, o si ho faig malament no dono una tal,

no arrenco el tema perquè no me'l sé, però és la millor de les quatre. Les altres no les he escoltat jo, però ho crec. Santi, que tu sabies que era Coco Chanel, estic segura que en Joan també, però que sabies que era Bon Puent. Tu has parlat de la marca Bon Puent, que evidentment no tothom sap que és Bon Puent. Evidentment en Joan no ho sabia. Jo tampoc, jo tampoc.

Jo aquí estic amb el Joan, jo tampoc no en tenia ni idea.

Jo aquí estic amb el Joan, jo tampoc no en tenia ni idea. Bueno, doncs jo li he dit que jo me feia portar de París, d'una autia que es deia Bonpoa, que també estava a Barcelona, diguéssim, roba de nen petit, als calçotets, perquè entrava amb 45 anys a buscar els calçotets d'anar de 14. I tu ja li he dit, i la il·lusió que em feia jo quan entrava als calçotets de 14 anys i jo bevia, et deia, 45, mirava, és que els, o sigui, me'ls posava amb el DNI a la boca. Ah, molt bé. Perquè tu m'entenguis, diguéssim. I d'aquí ell ja està, ja bueno, ja està. I aleshores, dic, escolta, si vols parla, explica-ho, perquè això jo ja he fotut cinc minuts. Què vol dir? Que ho expliqui aquí, fem cinc minuts. És que m'ha dit, això dels calçotets ho

pots explicar per enterra. Ah, no, ja està. I ha entrat i jo I ja hem fet deu minuts.

El noi que està a Madrid fa deu minuts que ha baixat bandera, el noi que està a Madrid.

I ja va comptar. Han dit una cosa dels calçotets que jo no repetiré perquè ho ha dit en Joan. Ah, bueno, sí, però ell ja després I llavors ell ja ha fet una miqueta una desvariada endavant. Ella sí, ella ha fet una.

Ella ha tirat les compres.

Talla petita, talla grossa I ha fet una aportació molt.

Aquestes coses són el que passen fora de l'estudi i fora de l'antena. Jo estava fent el resum de les tres.

Exacte, però també dic que el que estem fent nosaltres ara és una mica el tema que faré jo ara. Això que fem nosaltres és una cosa que passa al Congrés dels Diputats, que avui també de dia tota Catalunya, que no sé si ho faré bé o malament, però avui tinc molta pressió sobre el cos. Vull dir, m'apreten els pantalons i els calços. No em talles el micro, que vaig a dir una cosa molt important, que se me n'ha anat a l'oído, eh? Perquè avui he de parlar d'un tema que m'ha proposat directament la direcció i edició d'aquest programa. Que jo ja el tenia enviat al tema, perquè vaig dir ahir, bueno, a mi sempre em pensa, Isabel, que jo no me'n recordo. Bueno, avui no me'n recordo que havia de portar el meu pare al metge, imagina't, a les 9 del matí. O sigui, imagina't jo per recordar-me que tinc una secció. Clar, si diguessis, hòstia, Que te mueres. Que ja dius, d'aquí me'n vaig i em compro una maleta de buitón. Però com que no és el cas, no te'n recordes. I ahir vaig pensar, hòstia, que tinc la ràdio l'altre cop. I foto alarmes. A la una, pita, a les dues, amb aquest pervenir. Allò de despertar-te cada 10 minuts, que al final no hi fas ni cas. Exacte. I aleshores jo vaig dir, bueno, vaig fer un tema que és un tema més perquè estic fent alta política. Últimament estic fent Ceuta, estic fent el New York Times, estic elevant una mica, perquè vaig pensar, bueno, l'he veu, perquè almenys a l'arrencada que l'he vist, perquè si no després va tot a terra, mentre més de dalt saltis, bueno, quan arribis a terra ja s'ha passat la secció i encara pots quedar mig. I aleshores ahi vaig dir, bueno, es va fer una mica una cosa més de Chichinabo, a veure si ho trobo, perquè jo no sé que porto una temporada aquí, doncs encara no he trobat de què va. I en Paure em va enviar links dels altres, com ho feien, jo vaig veure que els altres llegien molta cosa, i jo vaig pensar, si no puc pensar el tema estic jo per escriure't 10 folios d'una dèria, no és que no, vull dir, quasi no és una dèria i l'accepto, saps què vull dir? Passo. Me la quedo. I tiro endavant. I aleshores m'ha enviat un missatge. I fixa't tu com és el meu cap que veig. Allí sí que ho veig perquè ho posa tot, si no, no me'n recordo ni com es diu ell. Oscar Fernández. I dic, ai, que bé, ara em dirà que no vinc perquè ha passat algo. I ja no canta. Bueno, però jo, filla meva, amb el dolor de cap que tinc, amb el meu pare aquí, he pensat, bueno, pues mira. I aleshores m'ha canviat el tema. M'ha proposat un nou d'actualitat del Congrés, que per això està el muchacho aquest, que ja porta 13 minuts.

El muchacho ve que un dimecres sí, un dimecres no. Tinc més reforços. És que tinc més reforços, perquè també al Congrés hi tenim una companya de Catalunya Ràdio, la Tània Tapia.

Tània, bona tarda. Hola, què tal?

Santi, tu i jo vam fer una noteria de Nadal Junts, te'n recordes? Ja entrem allà junts. Ja us coneixeu. És que m'han dit calça't que hi ha el Santi Villas.

Això era de l'època de quan Jon Jon em trucava per fer altres coses. No em trucava, només tenia que dir-me que no havia posat l'adreça de casa meva bé.

Per als no habituals, Jon Jon és el director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, que per Santi Villas és Jon Jon

perquè va amb una motxilla. Santi, sàpigues que m'he trobat en Jon Jon abans d'entrar aquí a l'estudi al carrer. No, només li dic jo, però això cal ser. Havia tornat a signar el teu contracte i que

l'adreça seguia malament. Ja l'hi vaig dir, però el Santi continua enviant el contracte amb l'adreça malament.

Però quan te l'envien tu no revises, no fas res. Fas clic, clic, clic, vas clicant, signar, signar, signar.

Jo veig una cosa que diu firme ràpid i faig el que més li va estar. Vull dir, jo com a la infanta Cristina, saps? Vull dir, faig i vinga, i ja t'ho trobaràs. Bueno, ja la canviaré. I si no, escolta, depèn de com em vagi les coses, t'ho dic en sèrio, depèn de com em vagi les coses, em canvio l'adreça que posa el contracte. Y así no me voy a repetir más.

Me vengo de casa, me vengo a la casa y me voy a vivir contigo, el Jordi Borràs. Grans remeis, grans remeis. Però el tema el recordes o no, de la Dèria, que t'he proposat?

El que m'has proposat tu sí. El meu també. Avui, ojo, avui estic de mente pre-clara.

Que no entrat, eh, això? Ai, ara diré, qui és aquest?

Sí, hola. És el muchacho d'allà. Bueno, el tema, tu ja el saps, perquè tots ja ho haureu parlat i tot, i em deixeu aquí sol. El tema és, això que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats, que ha aparegut l'Anna Vázquez, que per cert, Anna Vázquez és una col·laboradora en tots aquests programes de 4. Vull dir que, clar, aquesta senyora, aquesta tarda, ja et dic jo. Bueno, lo que ha passat és, jo ho resumeixo, i els que sou informadors ho podeu ampliar i donar-li una miqueta més.

La Tània i el Roger, que han estat allà in situ al Congrés, t'aportaran detalls. A veure el resum que en fas tu.

No, jo faig el resum que aquesta senyora, que és una diputada, que a més a més és polemista de programes de 4 i de Telecinco, que això ja et dona, diguéssim, un nivell. Doncs aquesta senyora s'ha presentat amb un spray pimienta de pebre d'aixós per ensenyar-lo, per dir-le que les senyores a Ceuta van totes amb spray pimienta, que no es pot caminar pel carrer. Jo torno a repetir que l'altre dia vam fotre una pantalla per veure l'Hormiguero a una plaça de Ceuta a les 11 de la nit. Vull dir, no sé jo si quadra una cosa amb l'altra. Si no es tot anirà pel carrer, que cojo els fots de nit veient l'Hormiguero a una plaça d'un poble. Dic jo, però només és una opinió. No vull dir res perquè després em diuen coses. Per això he de canviar la densa de casa perquè tinc haters. Bueno, aleshores, aquesta senyora l'han fotut fora amb el seu spray pimienta, que segur ella estava buit, i han tingut que presentar diverses parts, un lavabo, una part de cafeteria, algun espai de congrés, perquè picava. Picava en els ulls, perquè segur ella l'ha entrat buit, però l'haurà buidat pel camí. Això és la meva teoria. A la meva història, si poseu l'oposició s'ha manifestat a la dreta, feu una mica de.

No, era l'oposició la que tenia l'espreit.

No ho has fet malament, Santi, no ho has fet malament, però és que la història encara és millor, perquè resulta que ella a la sessió de control, el ministre Marlaska, per dir-li exactament com deies que Ceuta és un complement escolar bàsic i ho porten a la motxilla, li ha ensenyat el gaspebre. I ha continuat i vinga, vinga, vinga, i quan ha acabat la seva intervenció, després que els lletrats de la cambra hagin advertit a la presidenta del Congrés que no s'ho inventa, sinó que li diuen als lletrats, li diuen, ella ha agafat la paraula i li diu, vostè acaba d'ensenyar un arma. Això és una arma i no ho pot tenir aquí, per tant, surti. Ella ha començat a parlar sense el micro, no li donaven la paraula, tot el PP cridant, fuera, fuera, no sé què, i al final, el segon avís, perquè el tercer si no la fan fora, ella voluntàriament ha sortit. I en el passadís del Congrés, mentre marxava, deia que no és una arma perquè això es pot comprar i tothom ho porta a la mà. És evident que és una arma, ho diu el reglament d'armes, el reglament del Congrés també diu que no es poden entrar armes. Ella s'ha excusat que era buit i que l'havia buidat i ha fet una pausa de màtquica en la calle. Sense dir res més. Què passa? Que després ella es passeja per tots els platós donant les culpes a tothom menys a ella mateixa i paral·lelament comencen a arribar alertes que hi ha gent que s'està trobant malament en una altra zona del Congrés. Hi havia una delegació de Mauritània. Una senyora de Mauritania ha entrat al lavabo, ha vomitat perquè li picaven els ulls, perquè tal, 12 persones ateses pels metges d'aquí del Congrés han tancat una cafeteria, un menjador, ens estan dient última hora han llançat tot el menjar d'aquest menjador. Despatxos de Vox que diuen que primer s'han enfadat perquè no els desallotjaven i després s'han enfadat perquè els havien desallotjat. I quan ja la policia estava rebuscant a les càmeres de seguretat qui havia estat l'autor o autora, una persona del grup, que ens ha demanat que no diguem el nom i a més no el diem perquè li tenim estima perquè és una bona persona,

del Grup Popular del Grup Popular ha sortit el

Grup Popular el Grup Popular hi ha una bona persona

Grup Popular el Grup Popular hi ha una bona persona jo que un dia vaig formar part del Grup Popular tinc que dir que algunes persones que formen part del Grup Popular poden arribar a ser bones persones.

És treballador, doncs ha sortit a dir-nos amb els periodistes, diguéssim, amb una cara que no era la millor que li havien vist, amb una veu que no era la millor que li havien vist i amb un to que era poc convincent, explicar la següent versió. Que ell, doncs la diputada li ha donat perquè era buit, tenia una mica de restes, perquè ja li havia donat buit, Però com que aquesta senyora s'ha anat a passejar per els dúplex, tradueixo, per les entrevistes que feia amb diferents mitjans, perquè el Partit Popular de seguida ha anat a dir que la presidenta els havia expulsat, que no es podia aguantar i tal i tal, que li ha donat i li ha demanat que el netegés. Perquè llavors si l'havia d'ensenyar a les teles que no estigués brut. I aquesta persona ha anat al lavabo, l'ha netejat, l'ha rentat i quan l'estava netejant, l'ha accionat. Aquesta és la paraula que ha fet servir. Sense voler. Sense voler i tal, que ha sortit una mica, però ja estava buit, eh? Ha sortit una mica, tres cops. I ell, o ella, aquesta persona, no ha tingut cap tipus d'efecte. No ha tingut cap tipus d'efecte, però que després, com ha vist el rebombori que s'estava generant, doncs ha volgut sortir a explicar que havia passat això. Jutgeu vosaltres, els tempos són aquests ella l'ensenya a dins, surt pel passadís diu que és buit, després tothom comença a buscar i després desallotgen i després aquest senyor o senyora que li ha donat la diputada, no només això, hi ha vídeos hi ha un vídeo. Que torna per les xarxes del moment en què la diputada li entrega el. Però és que ella prèviament ha anat a totes les teles a negar que ella hagués fet res i li ha faltat poc més que dir que era una conspiració del sanxisme contra el Partit Popular. Per tant, hem estat molt entretinguts. M'ho imagino. No sé, no vull catalogar jo perquè no em toca si hem de destinar tot el matí a parlar d'això o no, però que. No, no, però això ja s'ha convertit en una dèria meva, eh? Vull dir. No, no, no, no, no és que Esteve, Santi, no sentis protagonista, ho hem explicat al migdia, ho estan explicant totes les teles, ho estan explicant tots els mitjans de comunicació, però al final, i amb això acabo, demostra com de tòxic s'ha convertit el debat en el Congrés de la Ciutadania. Mai millor dir-lo, de tòxic.

No, no sé si la Dèria. No, no, no.

El somni del Santi és

cobrar sense dir res.

Jo si podeu fer que cada setmana algun d'aquests nois que fan notícies la faci. Periodistes, Santi, periodistes. Bueno, un periodista, perdona. És que ja no tinc vocabulari, Tania.

Santi, deixa'm parlar al Roger, que també ho ha viscut, això. Deixa'l parlar, vinga.

Salla, perdona, que diré el muchacho. No, no, el Roger, el Roger. Bueno, Tania, escolta'm una cosa, que jo al director de Catalunya Ràdio li dic John John Kennedy, eh? Vull dir que jo vaig per lliure aquí, eh? Sí, sí, total. Sí, que tu, tranquil·la, vull dir que jo no ho faig a mal.

Jo faig pregs, pregs i propostes. Molt bé.

No, la cosa és que la Tania deia que la política espanyola és tòxica, però és que jo crec que hem passat ja d'un nivell d'after hours, no?, que a vegades els debats ja no semblen ni que siguin ni seriosos, fa molt de temps que no es fa política al Congrés dels Diputats, hem passat de l'after hours al parking de l'after hours, no?, perquè el que s'ha vist avui amb el tema d'un gas pebre aquí amb gent que ha hagut de ser atesa pels metges del Congrés amb desallotjament de zones. Això no s'havia vist mai. Jo porto molts anys al Congrés dels Diputats i no s'havia vist mai. I crec que tot plegat reforça la idea que la política no serveix de res. O sigui, els que pensen que la política no serveix de res, avui segurament tindran un motiu més per pensar-ho. Perquè mentre està passant això, precisament, una qüestió absolutament esperpèntica, com deia, i inútil a nivell polític, Al carrer sí que estava passant una cosa. Aquí a Madrid hi ha hagut aquest matí una polèmica forta pel desallotjament d'una persona de 87 anys al centre de Madrid. I crec que d'alguna manera el que ha passat avui tapa l'altre. És a dir, parlem del xou de l'Anna Maz, que per si ara és policia hauria de saber que portar un gaspebre al Congrés no és gaire assenyat. Parlem de l'Anna Vázquez, del Gaspebre, de si Feijó ha aplaudit o no ha aplaudit el gest, però no parlem del problema de l'habitatge, que és el que avui hi ha al carrer, no parlem dels problemes de la gent, els reals, i això crec que allunya una mica més la política del carrer, de la societat, i a més a més alimenta de retruc els autèntics professionals de la provocació, que són Vox.

Fixa't, jo, o sigui, que treballo a la tele i veig, o sigui, ara jo trobo molts paral·lelismes amb aquests polítics que fan televisió i que estan de col·laboradors i que jo crec que en certa manera moltes vegades es comporten com es comportaven abans els famosos quan volien aconseguir tornar als programes. Que no tenia actualitat o tal, doncs de repente feia alguna cosa, publicava alguna cosa, publicava un vídeo des d'un hospital i aleshores ja un programa el trucava, el portava, li pagava una entrevista. Ara també és veritat que ja, jo crec que hi ha una batalla fraticida entre col·laboradors, perquè clar, a tots els programes van, els últims col·laboradors que han contractat Telecinco són, i un dia t'ho portaré alguno, Marcos de Quinto, I aquella que va sortir de boxeo, no me'n recordo com es diu, que va sortir per botes. Magarena Olona. Magarena Olona, es colaboradora. Aleshores, ara hi ha les mateixes cadires. I molta gent que es substitueix a lo més bèstia que faci. I aleshores jo crec que aquesta senyora, que sap, que fa això, aquesta tarda la trucaran del programa del Risto perquè és col·laboradora, anirà amb el potet, explicarà tal, per la nit la trucarà Cuarto Milenio, tal, tal, tal, a banda, a banda. Però vull dir que jo tinc la sensació que ara ja el Congrés s'havia convertit en un espectacle, ja era gran hermano, vull dir, ja surto, dic algo perquè el vídeo sigui el meu i a les notícies parlin de mi. Abans tu no t'enteraves, veies el canal parlamentari i no t'enteraves de res. Ara cadascú fa el que ha de fer i sap quin és el tall, que serà viral i que sortirà un programa i que els trucaran. I la trucaran del Espejo Público, de la Mañana i del Mañana, de tot arreu. I jo crec que ara, amb els col·laboradors, els passa això. Que volen anar.

Més, que és que entre PP i Vox hi ha una competència feroja per un sector de l'electorat que és important, que el PP sap que està perdent Vox cap a Vox, i el PP intenta rivalitzar amb Vox en un terreny en què Vox és professional. És a dir, en la provocació, Vox en sap molt més que tu, i a més a més, quan ho fas tu, com s'ha vist avui, acabes provocant un incident que hi ha gent que ha hagut de ser atesa pels serveis mèdics, per tant. Aquí el problema de fons és que el PP intenta emular el que fa Vox a nivell polític en tots els terrenys ja, perquè no només és a nivell de discurs polític, també en els seus comportaments, i que això el porta a cometre errors com el d'avui.

I hi ha hagut un altre moment, només un apunt i ja us deixo a vosaltres a la taula. Hi ha hagut un moment que quan ella ha sortit fins i tot sa caixa et diu i Rufián també n'ensenyó dos bales i no li va passar res no sé si us recordeu de fa uns anys quan hi va haver morts Amalia també perquè van disparar i ell va dir que eren doncs unes bales ja fetes servir que li havien donat una companya que havia estat amb ella i tal doncs bé després li hem preguntat al Rufián que què li havia semblat aquest espectacle i ha contestat jo també vaig portar una impressora i després vaig madurar. Sí, és que jo crec que.

Bueno, el primer és una obviata, però el segon no està clar. Però per lligar diverses coses, el que deia en Santi, que jo estic d'acord que hi ha una necessitat de notorietat per poder seguir estant, tenir veu en algunes. Bueno, i que això al final,

vulguis o no, ells tenen un sol, però això potser són 500 euros cada tarda que vas. Al final, quan vagis tres dies

són 1.500 a la setmana, 6.000 euros al mes. Això seria una cosa. Estic d'acord amb que en Rufián, és veritat, va portar-ho però no ho va tornar a fer. Però jo vull. Hi ha un trasfons. Jo crec que aquí és on en Roger també entrava i jo vull mirar-ho des d'una altra perspectiva. Al final, el tema és que Ceuta és prou greu com perquè no necessiti atrezzos. És a dir, jo tinc la sensació que aquí avui, amb aquesta performance, s'ha frivolitzat una qüestió molt greu, gravíssima, no? I és que la ciutat de Ceuta té un problema i aquest problema existeix i aquest problema d'una sèrie d'inseguretat és una realitat que no pot anar associada o contaminant la tragèdia de totes aquestes persones que han arribat a Ceuta, no? I jo crec que aquí el PP, intentant ocupar un espai que està perdent, ha volgut fer una mirada endavant traient pit fent teatre. I jo crec que aquesta és la pena de la política espanyola. És a dir, no necessitem fer teatre amb qüestions tan delicades, tan tràgiques, com el que està passant a Ceuta,

per un cantó i que per l'altre. Pebre, que ara estan molt de moda, es veu, o sigui, tothom torna a parlar dels espais pebre. Això jo crec que neix d'un bloguer d'aquestos que està per allà per Ceuta, que es va dedicar a fer un vídeo repartint espais pebre a les senyores de Ceuta a 25 euros cada esprai, que no sé si ho devia pagar ell, jo diria que no. Molt car, eh? I per això, i anava donant a totes les senyores de Ceuta que es trobava, els anava gravant, donant un esprai pebre, perquè esteu protegides, vull dir. A l'Amazon te'l venen molt barato. Sí, sí, però a partir d'aquí és això. Jo els hi deia, veig, hi havia un vídeo d'una senyora corrent pel carrer, vull dir, que ella corria amb el Twitter o no, o amb el TikTok obert, per si li passava algo que pogués quedar constància. Però que, clar, que lo que no podia era disparar al pebre enrere per si l'atacaven per darrere. O sigui, una sèrie de coses. Vull dir que jo, bueno, francament, no sé què dir-te. Joan, que estàs molt callat. No, clar,

això que el PP intenta imitar Vox és que. És que veus el que ha passat a Alemanya aquest cap de setmana, on la CDU és que és extraparlamentària. En un lant. En un dels lants, i clar, jo si fos la dreta clàssica de tota la vida, també tindria una preocupació, perquè al final. Clar, la gent té la sensació que només si es prenen mesures molt contundents hi haurà solució a tot el que està passant aquí i a molts altres indrets d'Europa. I llavors els partits moderats es queden sense espai. El Sánchez ho ha tingut fàcil, ell s'ha convertit en ultra radical, s'ha menjat l'espai dels seus propis socis i amb això aguanta. Però clar, el PP té un competidor a la seva dreta. I no pot fer el que ha fet el Sánchez, i efectivament té un problema, però s'està veient a Portugal, a França, o sigui, tots els països de l'entorn estan igual, i té una mala pisa el talent.

Aquesta mirada que fas tu de Sánchez igual a ultraradical, segurament hi ha moltíssima gent que vota Sánchez que no la contemplari d'aquesta manera, és a dir, fer-li una associació ultraradical, entenc que cap a l'altre cantó, diguéssim, el cantó oposat al que

pot representar pocs el PP. No, però no faig un comentari del que jo crec ideològicament del Sánchez, el que faig és un comentari que és opi, o sigui, el PSOE s'ha mogut a l'esquerra i s'ha menjat una part importantíssima dels votants de Sumari i de Podemos, aquest és un fet que demostren totes les enquestes, totes, totes, inclús el CIS.

A partir del 15M, Sánchez va fer una lectura intel·ligent, jo crec, de quin electorat estava perdent, que era realment un electorat que estava anant cap a Podemos i cap a. El que passa és que la

contradicció és que si es fessin eleccions generals, Sánchez necessita que l'espai a l'esquerra del PSOE estigui prou musculat com per poder sumar. I ara mateix no hi està.

Els altres també tenen problemes. El dia de la diada es va publicar una enquesta, crec que era del Mundo en Sigma 2, sobre eleccions al Parlament de Catalunya. I una dada que era, jo crec, molt inquietant, com a mínim pel PSC, era que el PSC perdia més vots cap a Vox que cap al Partit Popular. També podràs dir que el PP també es pot preocupar. Però clar, si jo fos el PSC i veiés que perdo, crec que era el 4 i escaig per cent de vot cap a Vox, a Catalunya pues m'ho faria mirar.

Sí, però jo et faig una mica de contra això, Joan, perquè el PP, emulant les posicions de Vox, en realitat només abona el seu camp mental. És a dir, si tu planteges que els problemes són els que diu l'altra dreta i que les solucions són les que diu l'altra dreta, el que estàs fent és alimentar les posicions de l'altra dreta, no les teves. I, per tant, quan es vagi a un futur govern que hagi de ser entre PP i Vox, veurem un Vox molt enfortit. Estic d'acord amb tu. Sí, i aquest és precisament també una de les qüestions pels quals Sánchez li interessa també la polarització. O sigui, s'està explicant i s'està parlant de la possibilitat que Sánchez li interessi que en el moment que hi hagi unes eleccions Vox estigui fort, perquè un Vox fort vol dir un PP més dèbil, vol dir emmascarar una mica la teva hipotètica derrota, i també vol dir que el futur hipotètic govern entre PP i Vox serà més inestable, perquè dos partits forts equivalen a un govern molt més tensionat i molt més inestable.

A veure, el que tu estàs dient, de fet, històricament ja ha passat moltes vegades, perdona, jo sóc vell i per tant ho puc explicar. François Mitterrand era un senyor que es va mantindre la presidència de la república i va reforçar el Partit Socialista a base de donar-li pisto i canxa a Jean-Marie Le Pen, el pare de Marine Le Pen, l'actual líder de l'altadeta francesa, i d'enfonsar i amagar a Jacques Chirac, que era el senyor com del PP francès, fins al punt que va arribar a reformar la llei electoral per afavorir l'ultradreta des del Partit Socialista. Però és que això, disculpeu-me, ho veiem al Parlament de Catalunya. Salvador Illa, que sembla un senyor molt endreçat, molt educat, amb trajo i corbata, que et saluda sortint de missa el diumenge, Jo crec que és un senyor que té com a estratègia donar-li canxa a Sílvia Uriols, se n'aprofita de que Puigdemont i Junqueras no estan al Parlament de Catalunya, i ha fet créixer la figura de Sílvia Uriols pensant que això amb ell li aniria bé electoralment parlant. Jo crec que no li està anant bé l'estratègia, per cert. Per tant, això de que l'esquerra alimenta l'extrema dreta, que és el que tu estàs dient, vamos, porta dècades passant a Europa, i per tant. I els altres direu que estic boig, però l'esquerra és la que més interès ha tingut en que l'extrema dreta pugi a Europa. Bueno, és que hi ha una realitat.

Per exemple, a Catalunya, si es fessin realitat les enquestes que diuen que Alianza podria ser segona força, això blinda que Salvador Illa sigui president durant molt de temps. I és que crec que guanyarà les eleccions. Bueno, si l'alternativa a un govern d'illa és l'aliança catalana, que no pot pactar pràcticament amb ningú, doncs clar, sempre forçarà que hi hagi una. Per què no pot pactar amb ningú? Perquè potser no sumaria amb qui pogués pactar.

Jo he vist que un lloc que es diu Catalunya, on he vist amb un senyor. Hauríem de sumar representant de la burguesia més burguesa, més endreçada, més del polo i més del tenis barcelona, que em puc arribar a imaginar en tota la meva vida, a David Fernández, que representa l'altre extrem del món, a fi, a efecte de que l'independentisme ho governi. Si ja he vist això,

per què no puc veure si seria difícil que Esquerra. Si no s'haguessin ajunt, seria difícil que Esquerra o qualsevol altre partit independentista. Com era David Fernández de Martormàs? Aleshores hi havia un projecte i ara no n'hi ha. Deixem-ho, que queden dos anys per unes eleccions catalanes. No, i després jo, vull dir, és que a mi a partir

d'ahir ja no m'està sortint a tot d'ahir. Clar, jo ja sé. La dèria no et va haver tan llarga, perquè cobre's del mateix. Home, avui m'ha quedat bastant bé, no? No has fet res? Ha tingut entreteniment, informació, debat o tal. No em surt a compte per ser un i33. Jo fa 13 minuts que no cobro, vull dir que vaig a pèrdues.

T'ha quedat bé, però una part me l'hauries

de pagar a mi, que és qui t'ha proposat el tema. Fes-ho més. Bueno, és que jo estic més tranquil, jo després ja m'ho invento, ja m'ajude, ja truco, ja va un periodista de Madrid. Imagina't que jo volia parlar de podcast a les bodes, o sigui, imagina't. Guarda-t'ho, guarda-t'ho, que això un altre dia ho farem. La setmana vinent. És que sóc una persona, entre que entra uns calçotets d'anant de 14 anys. I sóc un frívol, perquè seria la temàtica, no sé. Però en Santiga se'n va, ja. Sí, en Santiga se'n va. I la Dània també. Jo he de fer un altre programa, però. Però ara no sé què anava a dir. M'anava a dirigir al director de Catalunya Ràdio perquè jo crec que ara ja estic preparat. Estàs preparat, eh? Per fer una altra cosa. Ah, molt bé. El magasí, faràs un magasí informatiu. I a més, no cal ni moderar el debat. No, no, ells van sols. I sense llums, eh? Vull dir, jo trobo que això és baratíssim.

Passen cinc minuts de dos quarts. Santi Villas i Tania Tapia. Gràcies a tots dos. Fins la pròxima.