La vida sense cobertura al metro és millor

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Quina bona música que sona sempre a les dones i als dies. Avui, Ciutat Podrida, de la banda Trapera del Río, aquesta rialla ja la reconeixeu, és Maria Rovira. Com estàs, amor meu? Uf, molt bé, molt contenta.

És que és literal que quan sento aquesta cançó de Dolly Parton em poso tan contenta. És com un geyser d'endorfines així per l'orella, no trobes? Un geyser d'endorfines.

Un geyser d'endorfines. És que ella parla així. És un crocanti de persona que parla de geysers d'endorfines. A veure, ja sé que és, vull dir, que ara, aquesta temporada, com que tu tens teories per tot, Maria, explica'ns cada setmana una teoria. La d'avui t'he de dir que m'ha. M'han congit el cor m'han congit el cor de pura felicitat perquè jo també ho penso molt això a les nits quan no dormo penso en aquesta teoria

que tens allò, és que jo pensava crec que la Montse me la comprarà jo crec que hauria de fer com una aposta prèvia de dir la Montse me la comprarà sí o no i revelem en directe a veure, quina és la teoria d'avui? doncs mira, la meva teoria d'avui és que la vida era millor sense cobertura al metro.

I jo afegiria que a molts altres llocs també quan no teníem cobertura érem feliços no t'ha passat mai això que deixes el mòbil a vegades en mode avió i surts d'aquell lloc on l'havies de tenir en mode avió. Del cine, del teatre i dius, que bé que estic aquesta tarda com és que el cel és tan bonic mira quins edificis no m'havia adonat mai que en aquesta cantonada passava això i és perquè t'has deixat el mòbil

en un avió a mi no em passa perquè jo ja és que el miro constantment en aquest nivell malaltia sí, nivell malaltia total però tot i així penso que la vida era millor sense cobertura al metro sense cobertura al metro sí. L'altre dia, el 20 de setembre, vaig estar a la manifestació a Sant Jaume, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, contra l'ampliació de l'aeroport, que era impressionant perquè veia tota la pagesia del delta de Llobregat amb totes les carxofes, amb les carxofes, molt importants, i em van cridar l'atenció dos lemes. A veure. Un, menys avions, més carbassons. Que em sembla brillant, em sembla poesia, és a dir, hi ha poetes premiats que no han arribat a l'alçada de menys avions, més carbassons. I l'altra era una pancarta que posava, no és progrés, és col·lapse. I jo vaig pensar, exacte, és que és estrictament cert. Perquè a més la definició de progrés és procés ascendent i positiu. I diu, sí, clar, ascendent l'estem fent, no? Però jo crec que és cap al barranc, anem a saltar de cap. Cap al Padre Gà, cap al Padre Gà. Cap al Padre Gà, però més cap amunt, en fi. No tot abans és positiu i llavors t'ho porto al terreny subterrani, al metro. Tu te'n recordes, quan no teníem cobertura al metro?

De fet, hi ha alguns llocs on encara vacila una mica, és a dir, no és perfecte. Tens cobertura, però no va molt bé. I això et fa com emoció a la vida, perquè ara tot és com. Sempre hi ha cobertura, és com sempre anar a una piscina i que sempre hi hagi aigua.

No estic d'acord, aquí no estic d'acord amb tu.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer. Per cert, que no ho dic mai, però donesidies arroba aquest ràdio punt cat, donesidies arroba aquest ràdio punt cat, si li voleu enviar teories vostres a la Maria Rovira, seria genial, no, això? M'encantaria, sí, sí,

feu-me arribar a les vostres corolles, als vostres pensaments, quina cosa sempre heu pensat i necessiteu posar-la a l'altaveu de Catalunya Ràdio, jo la rebré encantadíssima.

I llavors podem dir, mira, la Pepita pensa això, però jo penso això.

Aquesta sí, aquesta no, per aquí, per allà. Mira, així sonava la vida quan havia cobertura al metro. Això que canta la Magalida, zira pedres blanques, aigua blava.

Clar que sí, tots estàvem allà en una cala, ens fèiem trenes ens fèiem amigues dels cops marins és veritat que hi ha llocs on no hi

ha cobertura una cosa, abans que m'expliquis tots els teus drames amb la cobertura tu ets d'aquestes persones que parla al metro per telèfon? no, amb la gent que està al metro no t'acostes a algú i li dius quina camisa més maca o aquest llibre que t'estàs llegint jo també me'l vaig llegir, m'agrada molt. És que jo trobo que el que no hi hagi cobertura és una oportunitat per començar a fer això. Perquè jo tinc la teoria, tinc una altra teoria, que és que parlar amb desconeguts és la gran subversió. O sigui, és cap on hem d'anar.

Sí, és una cosa que jo detecto que fan molt les persones grans, sobretot les dones, que tenen com aquest contacte espontani, de seguida teixeixen aquest vincle, jo què sé, a la farmàcia. Entrar una senyora en una bossa plena de préssecs, i em va dir, ai mira, porto tot el dia passejant els préssecs amunt i avalt jo no m'hagués atrevit a interpelar algú sense més excusa que la bossa que jo porto però em va fer viure un moment molt bonic

prova això de dir-li a algú portes una camisa molt bonica jo li vaig dir a una senyora ens vam fer superintemes vam estar parlant tot el camí clar, això és bonic quina camisa més maca que portes es va girar quan em va dir adeu i em va dir avui me'n vaig més feliç que per casa.

Clar, sí, realment sí. També, clar, el que passa és que la gent ja no llegeix tants llibres al metro. Ja, estem tots mirant el mòbil. Fins i tot quan no té cobertura. Sí o no? És que això és el que em passa a mi. És a dir, hi ha uns llocs, hi ha punts conflictius del metro de Barcelona, no hi ha cobertura, és entre Sant Andreu i Clot. Ho tens apuntat, eh? Ho tinc apuntadíssim. Em sembla fortíssim que ho sàpigues, això. No, no, perquè és un estudi oficial, perquè hi ha molta gent que s'ha queixat d'això. Allà us diuen, no, mira, els punts sense cobertura són Sant Andreu i Clot, Sagrada Família Hospital Clínic i entre Passeig de Gràcia i les Ceps. Llavors, què passa? Jo quan passo per aquests llocs no deixo de mirar el mòbil. Només estic tota l'estona comprovant que no tinc cobertura. És a dir, tampoc m'allibero. Tampoc m'allibero. I per què passa això? Per què no hi ha cobertura en aquests punts? Doncs també ho he investigat, Montse. Has parlat amb TMB o què? No. He llegit un article que segurament és del TMB sobre el tema. No, ni això. Els motius són dos. Bàsicament és que les infraestructures són antigues.

De dins, eh? De dins, del metro. Sí, la via. No, no, pregunto, és que no tinc ni idea.

Jo crec que és més tot el tema del tonelatge a nivell de túnel. D'acord. Estan trucant a una d'enginyeres ni enginyers aquí al telèfon. Sí, sisplau. No em feu cas, no em feu cas, soc sucre. D'entrada, això, que les infraestructures són. És que no sé ni com va la cobertura, Montse. Jo soc analfabeta tecnològica. I després que està tothom mirant-se la trilogia del padrino en TikToks mentre va a treballar. O sigui, si estiguéssim fent coses més simples amb el mòbil, que gastessin menys dades, la xarxa ho podria sostenir. Però com que el mòbil és el nostre xumet, perquè si no veiem pantalla i consumim vídeo,

ens veien grans a plorar. Tota aquesta gent que està allí fent vídeos, això és una cosa que em pertorba molt. La gent que mira el mòbil i està fent una videotrucada. Una videotrucada. I mirant-se a ells, no?, en la pantalla gran. Sí, sí, però a part, vull dir, fent una trucada, parlant, i tu ja coneixes tota la seva família, han anat passant allà tota la seva família. Sí, sí, sí. És fortíssim, això. A mi faria vergonya. Perquè, digui, si surt la meva, jo què sé, la meva tieta a l'eopèdia amb tot el cap ple de rulos, o sigui, saps?

És a dir, que ara tinc ganes de veure-ho jo també. No tinc cap tieta a l'eopèdia, m'acabo d'inventar el nombre. Just ahir pensava que hi ha molta diferència, molta bretxa generacional. Sí. I també social, cultural en què s'accepta de l'ús del mòbil en públic i què no hi ha uns volums i també les

converses perquè jo l'altre dia tenia una parella al costat de dos homes grans que passaven la cinquantena i escolta'm. Una conversa tan pujada de to, que jo pensava, és que no vull sentir això, que se vol dir. Per videotrucada. Al metro. Al metro, mirant-se, i bueno, dient-se unes coses fortíssimes. No, al bus, pitjor. Encara menys lloc per escapar. Perquè a més la cosa estava il·luminada, i jo veia tot. I pensava, convideu-me a la boda, vull dir, ja! Sí, no sé, o a. No, no, pujaríssim de to, eh? Déu del matí, eh? Mira, doncs això potser ho posa l'Ajuntament perquè la gent tingui. Com es diu aquell pal per fer-se fotos? El pal selfie? El pal selfie no lo citava aquell senyor. Entén-me el que vull dir. Sí, sí, ho entenc perfectament. A veure, hem de mirar coses més senzilles al metro si volem que aguanti la cosa. Hem de tenir una mica cosa solidària amb la resta d'humans. O sigui, perquè li arribi el WhatsApp a aquella noia.

Sí, hem de posar nosaltres el mòbil en mode avió. Penso, però clar, ningú ho farà, però al final, és que jo em vull anar al cap del carrer, és que millor que no hi hagi cobertura, millor que no puguem fer res amb el mòbil, perquè al final, jo quan el mòbil no té cobertura, igualment segueixo mirant la pantalla, i segueixo movent icones, perquè al final és com la nostra pantalleta de llums i colors, vull dir, no som tan diferents d'un nen de 4 anys, perquè fa gràcia que diuen, no, aquest nen no aguanta un dinar sense l'iPad, bueno.

Jo tampoc aguanto un dinar. I la gent gran tampoc. És a dir, perquè jo crec que durant molts anys era una cosa el mòbil, era com, ah, és que ara el jovent està molt enganxat als mòbils, però la gent gran tampoc. És a dir, el meu pare està allà enganxadíssim,

tot el dia mirant el nàstic. I Facebook, no?, hi ha com a aplicacions i xarxes que són una mena de forat negre on estan els boomers diguem-ne allà consumint els algoritmes totalment despistats els seus algoritmes van per una altra banda però això dic, jo tampoc aguanto un dinar sense fer una llambregada tonta a l'Instagram saps què et vull dir? i de fet em petitzo bastant amb les criatures perquè no sé si tu te'n recordes de quan eres petita i

et posaven en una taula no hi havia mòbils a la meva època? no, a la meva tampoc, per això dic que eren un pal.

És a dir, els adults no paren de parlar de coses que no entens, gent que no coneixes i dius, home, doncs ho xerres una mica amb la criatura o li dones alguna cosa per pintar o li dones l'iPad. Clar, però jo venc d'una època

que et deien, tu dibuixa, o tu calla o ara espera't que venen els grans i allà no hi havia.

Clar, però tu dibuixa, a mi em sembla una bona opció, eh?

Sí, sí, sí. Jo recordo que era. Dibuixa. Perfecte. Jo no sé si ja pensaven que un dia treballaria a la ràdio però jo estava escoltant converses. Em fascinava. Em fascinava com parlava la gent, de què parlava, com es parlava entre ells. Estava prenent notes, jo. Totalment, totalment.

Jo no. A mi no m'interessava gens. I quan deien, saurem aquí a prendre alguna cosa, és com, no, per favor. Vols una fanta? No vull una fanta. No m'agrada la fanta. Jo volia aixecar i córrer i anar-me'n i fer històries.

No vull la fanta. Recordem que la teoria d'avui, perquè estem explicant aquí la nostra vida amb la Maria Rovira, era la vida era millor sense cobertura al metro. 100%.

M'agrada molt aquesta versió del Like a Rolling Stone.

Sí, oi? Sí, molt xulo. De la Liv Lique. Com a Like a Rolling Stone, estic jo, sense el mòbil. Sense el mòbil.

Ara, com ho estàs aguantant, això, tota aquesta estoneta de mòbil en mode avió? No, està tot bé, està tot bé, perquè ara estic llegint

un paper i estic parlant amb tu. Vull dir, jo si tinc estímuls, puc. De fet, ara m'he viciat als escacs, per això. Però m'he vixat els escacs pel mòbil també, clar. I dic, m'agraden els escacs o m'agrada mirar el mòbil? Clar, perquè hi ha llumetes. Hi ha llumetes. I, per exemple, vaig començar a pintar flors d'aquarela, que és una cosa que fem molt la gent amb la crisi dels 30. Amb la jubilació. I la jubilació i tot moment. Però clar, què feia? Mirava els tutorials de TikTok, perquè els bons tutorials per pintar flors d'aquarela estaven al mòbil. Sí, també tens TikTok, eh, tu? Sí, haig de dir que ara me l'he esborrat fa dos dies perquè no tinc espai al mòbil. Realment, i dic, mira, és igual. Deixem-ho.

Escolta, continua elaborant-me aquesta cosa de que eres més feliç sense cobertura. Sí, jo penso que està molt

bé que hi hagi parts sense cobertura al metro i de fet faria que no hi hagués enlloc, que de sobte el metro fos un balneari de desconexió digital. Jo crec que això estaria molt bé, perquè abans el metro era un lloc segur, que no et podien contactar. I llavors, ah, m'has trucat, és que era el metro. Era una resposta vàlida, no? Estaves com a recer.

És veritat. I llavors sorties i deies. Tens aquelles excuses de, no, és que no ho he vist, estava al metro. Estava al metro, ai, no m'has pogut trucar, devia ser al metro. Ai, m'estan trucant dient de,

no, lo siento, estava en el metro. Estic fent tota la xarxa de TMB, no, seguida. Ara no hi ha excusa, no hi ha cap forat negre, no? Et poden contactar tota l'estona tu van sorties només pujaves les escales i com si t'arribessin en coloms missatgers que de sobte et podien trobar veies trucades perdudes missatges i de vegades també et decebies una mica perquè no t'havia arribat res clar perquè

no se'n parla prou d'aquella trucada que has estat esperant durant temps o d'aquell missatge i que penses que justament perquè a més tenim aquesta cosa supersticiosa que en aquell moment que baixes dintre el metro quan aquell noi que t'agrada tant t'escriurà és aquí

quan serà però amb la tranquil·litat que quan surtis del metro ja t'ho trobaràs i no hauràs de fer allò de llegir-ho i esperar-te una estona per no semblar el que ets que és una ansiosa sense l'altra vida jo haig de dir que una vegada abans d'entrar al metro vaig enviar un missatge un SMS on criticava a una persona què dius? tu no ho fas mai això? Allà sí, és que era una situació molt sensible i un cop a dins del metro allò que, com que no tenia res a fer rellegia els missatges enviats i vaig veure que l'havia enviat no només a qui no tocava, sinó que l'havia enviat a la persona que criticava encara us parleu? sí, tot bé, però clar. Jo vaig estar des d'Horta fins a Sants, és a dir, tota la línia blava, que no podia tampoc ni saber que m'estava contestant l'altra persona, és a dir, estava hiperventilant, se'm va fer molt llarg, sí, sí, sí. Vaig acabar del color de la línia 2, és a dir, lila. Però la cobertura ens feia sentir coses, una mica el que tu dius, que ens feia sentir emocions. Clar, jo li vaig preguntar a una amiga meva embarassada si la gent la deixava seure al metro i em va dir, sí, però quan em veuen. Però en general no em veuen perquè la gent no mira. I llavors, si no mires, no pots reaccionar com un ésser social. Tothom va amb els cascos i mirant el mòbil. Anem com una mena d'escafandra perfecta. Tu te'n recordes d'aquell anunci del metro que eren un noi i una noia que pensaven, si em diu alguna cosa, m'assec. Si s'asseu, li dic alguna cosa. Et va encantar aquell spot, eh?

Ai, que m'he posat tonta! T'haig de dir que aquest anunci és del 2003. Del 2003, i jo encara me'n recordo. És fortíssim, això.

És molt bèstia. És molt bèstia. Escolta, acabem amb aquesta bonica imatge de si se seu li dic alguna cosa. A veure, a veure si pot passar. Parla amb la senyora, si no, que ella hi diga que la camisa és molt bonica. Va, ho faré. T'ho recomano, de veritat. Ho faré, ho faré. Maria, no siguis així. Relaciona't. Molt bé, ho intentaré. Maria Rubirao i Sherman, moltíssimes gràcies. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i els dies. Roser Barrera Moraga, Cèlia Forment, Mireia Izar, Albert Castellví, Helena Miquel, Nil Hernández i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornem. Ui, demà, quin tema. Tu no ho has dit mai, això, Rovira, de. Jo ja no vull saber res dels homes? Sí. Doncs demà és el títol del nostre programa. Vindran senyores a dir-ho, i jo això dels homes, jo ja no. Jo ja calçotes, jo n'he fregat prou. Això, demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

Bona nit.

My hands are shaky, my knees are weak I can't seem to stand on my own two feet I'm breathing but I'm wheezing, feel like I'm emphysemen My throat feels like a funnel filled with whippix and kerosene And, oh no, next thing I know they call up AAA I'd rather die than owe the hospital till I get old I get adrenaline straight to the heart. The paramedic thinks I'm clever cause I play guitar I think she's clever cause she stops people dying Anaphylactic and super hypochondriactic Shooter stayed in bed today, I much prefer the mundane I take a hit from an asthma popper I do it wrong, I was never good at smoking bombs.