La volta al món a través de la cuina de les dones

Dins d'un plat hi viu la història de moltes dones.

Les dones i els dies.

Quan surten en un suquet de peix, quan llevem amb el dit una salsa de romesco acabada de fer o quantes aquell fricandó a tothom se'ns apareix la verge, la Verge i també una història o tota una vida resumida en un plat i tot i que la cuina dels restaurants i les estrelles va gairebé sempre acompanyada de noms de senyors, la cuina familiar, aquella en la que es comparteixen les receptes té nom de dona de les nostres mares, àvies, pirates o veïnes, en aquest últim programa de la temporada. Avui, les dones i els dies marxen de viatge sense sortir de casa i ho fem amb la companyia de les dones de la família, no agafar cap avió i escoltar-nos, comencem carretera i manta.

Ens podeu escriure dones dies arroba catradio punt cat també tenim un Twitter i un Instagram roba dones i dies.

No tothom pot marxar de vacances, però sí que a vegades un plat és un autèntic viatge, deixen sap molt l'emir caler una dona que és cuinera sense ser-ho, ara ens explicarà i que té 28.000 seguidors a Instagram, pràcticament és d'origen grec, però fa uns anys que viu a Osona, acaba de publicar un llibre de receptes que segur que hem sentit tots, que és aquest sopars a la fresca editat per Rosa dels Vents, que en realitat també és un viatge als seus orígens i els viatges que l'han anat portant per la vida i que han creat una mica la seva cuina. Virtu benvinguda. Gràcies.

Ets una estrella no una mica l'estrella d'Instagram pressiona tenir aquí 27.000 seguidors, escoltar 28.000 Benassar deixar passar aquests últims mesos

i no em considero una estrella escolta'm.

Dèiem això que a vegades no podem fer vacances, però un plat és un viatge d'alguna manera, escriure també aquest llibre, però ha estat un viatge,

si és veritat. I la veritat és que vaig vaig començar el compte d'Instagram durant el la pandèmia quan estàvem a casa i jo mateixa no podia anar a Grècia per Setmana Santa, i també hi havia moltes persones que volien viatjar a Grècia a l'estiu. I si vaig convèncer, compartim receptes gregues per fer una mica de vacances a Grècia a casa,

per fer-nos la pel·lícula del que estàvem allà, no imagino tu parles com totes les persones gregues. Parles molt dels tomàquets, no, que al principi els trobes a faltar molt poc a poc suposo que s'ha anat trobant, hi ha els teus diners i les persones que et serveixen els tomàquets a Osona, però el menjar, aquesta qualitat de transportar Arnús, sí, és veritat.

I aquí les hortalisses són molt bones. I és igual que a Grècia, perquè quan vivia a Londres costava molt fer aquest tipus de receptes amb tomàquet, així com mig.

Y dentro de eso.

Les dones, per això, en aquest viatge que expliques a sopars a la fresca han estat essencials les dues àvies: la teva mare, ara la teva sogra i també la teva veïna de cuineres petita. Grècia, que ara en parlarem de les Annette, continua sent així el vincle amb la cuina és cosa de dies de mare i filles.

Si el meu cas va ser molt lícit perquè les dones eren les que cuinaven a casa a casa meva, tot i això, el meu pare, fer l'esmorzar, els diumenges el tanto,

i ara m'explicaré el teu pare els diumenges.

Si bé no feia un tipus de pa a farcir tan fred amb formatge feta fregit, era boníssim i era una recepta de la seva mare perquè ella cuinava així com coses molt bàsiques i coses que el dia següent les pogués aprofitar, perquè era d'una família que eren nòmades i després treballaven als camps i no tenien molt temps per cuinar i tampoc tants recursos. I ara sap què fer en cuinaven una cosa i tenien menjar per als 3 dies, si aquest dilluns també menjaven de l'esmorzar del meu pare,

és un dia la setmana,

i després la resta de setmana ho feien les dones de la família.

Bé, la meva mare, la veritat, és que treballava com mestre i tornava a casa del col le després que nosaltres sí que sempre sempre sempre anàvem a la casa de la meva àvia materna, i ella era la que cuinava més a casa nostra, i de vegades també jo anava a la casa de la feina, la Generalita Però si a mi sempre m'agradava molt veure com com cuinaven i a elles també els hi feia gràcia explicar -me a mi, com feien els plats i ajudar-les en la preparació

i tot Creus que aquesta mort per la cuina, perquè, a part d'aquesta curiositat, innata que tens tu després de la teva vida, va estudiar Psicologia, màrqueting, és a dir, venia d'un món o sigui, diguéssim que formarien el món diferent. Però què passa? Que t'agrada l'entrepà t'agrada abastar amb les dones, que eren que la sala.

I jo crec que hi ha gaires coses. Primer de tot, per mi és la meva manera de cuidar algú que vull dir per cuidar els meus fills M'agrada cuinar per a ells o, per exemple, el meu marit, moltes vegades em fa gràcia fer un plat dels que feia la meva sogra, perquè és la meva manera d'ensenyar. Li sí que vull fer una cosa especial per tu per cuidar. I després, per mi, per exemple, quan vaig venir aquí era una manera de tenir una relació més propera amb la meva sogra, amb la meva cunyada que ensenyin com cuinen, que mengen i que vagi a se comprar al Mercat de Vic

quan era petita, per exemple, que creus, que és el que agradava

de la cuina.

Primer de tot, m'agradava molt menjar i encara m'agrada molt menjar, que crec que és un motiu important. I després era una nena que m'agradava molt la gesta, amb els adults mirall que fan, tenia molta curiositat de veure com ho fan. I també, clar, com que tenia uns m i no era filla única, era la meva, suposo manera, de passar temps sola amb la meva àvia o temps sola,

amb la meva mare, la cuina per fer una mica de matriarcat, podríem dir, Tu parles molt d'aquesta àvia materna de totes les coses que explicava la cuina grega, com dèiem, és una cuina d'or. A part, ells tenien una horta allà tenien hortalisses cada dia, i, a més, ella explicava molts trucs del tipus a cogombre l'últim, que és el que es fa malbé, els tomàquets s'han de pelar perquè són més digestius, és a dir, totes aquestes totes aquestes recomanacions, d'alguna manera, no ha estat tan oblidar, no tancava tallar impreses a tatuades a la pell,

si és veritat, perquè allà on anava patiment que patim i també per la meva àvia, jo sent una dona i una filla era important que jo sabia cuinar, perquè Casado, que si bé la veritat és que em volia casar amb un noi

que tenia una farmàcia o salutacions des d'aquí

i no, no, jo crec que per ella també ella veia que hi ha nivells, tot hi ha i que és important tu mateix poder cuidar muy tu mateixa que tu puguis ser cuinar i menjar bé, que no està de menjar sempre fora de casa, i tot això fa pensar era a Londres i no, no ho aclarirem.

També crec que que va tenir un interès en que prengués tècniques no s'hi expliquen alguna d'aquestes tècniques que has prendre amb la teva àvia.

Clar, a ella li agradaven molt les marinades i jo soc deixar coses preparades a la Marina, la carn, a totes aquestes coses, de deixar coses preparades, li agradaven molt, i encara encara ho faig també m'ensenyava molt això de tenir paciència, per exemple, si fas un sofregit, no pots tirar tot Allà la paella, però has d'anar nos cap a l'estomac

a poc a poc, si m'ensenyava molt això de paciència,

i després també donava molta importància que el plat sigui com perfecte visualment, que vol fer. Sí, sí, i crec que sí que tinc una mica de muntar els plats de l'Instagram, i això també vella i la presentació. I, per exemple, recorda que fer uns pastissets petits, que és dir l'anterior Pitarque, i si li quedava algun una mica igual que els altres, ja ho agafava i tornava a fer que pensava deixar

era molta feina, Déu n'hi do, Déu n'hi do y més amb una severitat

i una duresa, una autoexigència molt gran. O tant.

No tenim una altra història parlant de l'àvia paterna, que venia d'una zona, si no ho tinc entès malament, de tradició nòmada i hi anaven amb els seus animals.

Si ella és tot un poble que es diu cerca Shami que vivien, això eren nòmades, i els estius vivien a la muntanya i a l'hivern. Baixaven al costat del mar i sempre vivien famílies de ser unes 10 o 15 famílies juntes, i es movien totes aquestes 15 famílies amb animals. Però quan el meu pare era petit, crec que tenia 16 anys. Hi ha una cosa si van vendre tots els animals, van comprar camps i es van instal·lar, van fer un poble a poble i es van instal·lar a prop de dansa que Grècia i les dones eren molt treballadores, treballaven al camp. La meva àvia sempre m'explicava, com havia tingut el meu pare, que havia anat a treballar als camps i va parir allà mateix i va agafar el seu fill Ivan a casa, i ja eren molt treballadores, però també era una família, un tipus de viure quan molt patriarcat, diguéssim,

patriarcal que ens explicaven que les dones és a dir, elles cuinaven, paraven la taula, però no es podien asseure al costat dels homes si menjaven,

diguéssim, natal, al costat després dels homes sobre acord, perquè ho vaig viure tot, i això no vol dir que els homes no, no les estimaven. I tot això, perquè jo la meva àvia va estar malalta uns 20 anys a casa i la va cuidar tots aquests 20 anys, el meu avi que li donava menjar amb la cullera.

I què vull dir aquí?

També no sé si ho has vist mai, potser les seves sogres i encunyades amb molt modernes, però aquí totes ens hem acostumat el típic ja no parlo del dia a dia, però el dinar de Nadal, que estan les dones allà dretes, cuinant o menjant, se com aquell que diu el primer plat per poder servir els altres, no, i que no s'hagin d'esperar i gairebé no s'asseuen a la taula.

Jo això ho he vist la meva mare i jo quasi em passen els nens,

els nens això és una altra cosa, és un tema després del que demanen,

però també hi ha un punt que jo crec de les dones que encara tenim el xip, aquest dels serveis del del tenir cura i, per tant, sigui a vegades menjant dretes.

veritat, hi ha la meva àvia paterna, sí que passava això, que les dones eren l'home de l'aigua i vaig a buscar l'aigua a una mica més de menjar o sempre posava, posaven el meu els homes, inclús el meu germà acord, perquè era l'únic nen de la família, pujaran el millor traçat que anava per a ells i després pels altres o ells. Triaven, primer, no sé si hi havia apostes primeres, agafaven el que els agradava, i després els altres aquí hi havia la teoria

que, com que ells treballaven al camp i les feines eren més dures, no era mentida, perquè elles també treballaven i que per això havien de detenir més proteïna, si és veritat,

però la meva canvi a la casa dels meus avis materns paraven letal, tot estava letal, i després ens podíem seure tots. I la meva àvia estava sempre assentada amb tothom, però sí que feia tota la feina de tenir-ho tot preparat i allà on havia de treballar a camps. Evidentment.

Tot i que parlàvem ara d'aquesta societat patriarcal de la teva àvia paterna, també hi ha una cosa molt bonica amb aquesta en aquest tipus de societat, que és que tenia una relació molt directa i que ara cada vegada s'està perdent més amb els animals no és a dir el vincle el llop potser amb el xai aquell que s'està cuidant tot l'any i que després te'l menges si això surt i això és una cosa que importa molt,

si això ho vaig viure molt, era Còrdova que no fa molts anys fa 15 anys que el meu avi tenia uns xais petits que havia anat a Grècia per Setmana Santa, i anàvem, i els donava el biberó ni tot i els cuidava els cuidava durant molt temps i després els mataven ell mateix. I els menjaven que ara sembla molt ser una cosa molt forta i molt dur, però era la veritat que cada dia

o he fet això amb conills, el nom, el nom del conill i tot la meva àvia matant el conill y dient ens estem menjant el el Papitu. igual que li havien posat,

però sí que era una relació amb el menjar més directe de la que tenim ara i també que s'aprofitava tot l'animal, perquè ara anem a comprar i comprar amb el millor tall o comprar amb no ser una excusa que sigui la resta no fem res. I abans sí que fèiem, per exemple, sobre el pa amb el cap i menjava la llengua.

I tot també una cosa que porta la cuina és el fet de compartir tenir un una pàgina d'Instagram com tens tu i que està tan oberta i que la Generalitat diu que parla, però hi ha una cosa molt bonica en la cuina i en el receptari, que també expliqués en el llibre que la teva àvia, quan vas a Londres, va fer una llibreteta amb les seves receptes, que és aquesta cosa de les dones, de compartir sense esperar res. a dir, no és el món de la cuina dels xefs de Tinc un secret, tinc una salsa secreta i no l'explicaré, sinó que jo crec que això és molt maco, perquè és molt transversal, no sé cómo com ho veus,

si és veritat i per mirar perquè tenen una és la meva feina, dir no treballo això, i ho faig realment perquè m'agrada compartir i m'agrada quan algú diu ai, ha fet aquest pla d ' Els meus fills han menjat que rebaixar he fet aquest plat i m'encanta tant, i crec que ho faré cada setmana, i és realment el que em motiva perseguir el l'acte que la gent està aprovant les receptes i que m'agrada molt compartir ser jo mateixa faig una recepta que m'agrada molt m'agrada compartir-la. I la meva àvia sí que era una mica, si recordo que quan era petita que sopava amb el balcó i passava la gent endavant del balcó i sempre li demanaven que has fet avui i explicava que el dia següent hi havia gent que la trucava. I ell explicava la recepta i sempre portaré al balcó

una mica l'Instagram. Que ara reivindica molt al balcó com un lloc al balcó i la taula com una manera de compartir

i de dir ell tots mengem, no ensenyem o no?

Sí, si l'estiu és encara està encara més bé, perquè pots estar fora i ens porta Torelló,

no fa tanta calor.

I últimament cada tarda aprofitat la taula té prou de tu

com a mínim és la manera de recordar Grècia manera, si amb la cadira fora i ensenyar ensenyarà als veïns.

Hi ha una cosa que estan tot el llibre molt present, que és la cuina, evidentment, però també tenir la cuina endreçada. Em sembla que tenies nova eina que cuinava molt bé de la que vaig aprendre molt, però ell tenia un truc per tenir la cuina, sempre endreçada, i, a més, que no fes olor, no expliquem quin era que si dansa

la nostra feina les temia, sempre l'acolliment embarassada, i era com com pot ser que la cuina embarassada i estar esquitxada de limitar, és clar, tenia dues cuines, tenia una cuina petita, tenia com a rebost, queda fora del seu pati interior, i ella fet que era fregit el peix tot que feia olor o tot que esquitxava molt cuinava allà les ha anat a més,

molt important. Per tu expliques en el llibre, vaig aprendre moltes coses d'elles, a vegades també fent vincle, no les dones amb altres dones, que potser són més grans que vas aprendre de les. Perquè em vas dir que em deies ara que ja no hi és amb nosaltres i que quan vas escriure aquest llibre vaig trucar la seva filla si ella

també cuinaven molt similar amb la meva àvia i ho feia tot amb el cariño. Y ella seguia sempre molt les receptes. Vull dir, si una recepta de 60 grams de sucre posava 60 grams de sucre a la cita de cent 50 de farina, dos-cents 50 de farina, inclús tenia una bàscula que aquests anys era com molt moderna pel seu temps. I el que vaig aprendre d'ella era això que si està seguint una recepta així com per fer una cosa més elaborada, vull dir, no pots pas fer innovacions que has de seguir la recepta i has de fer amb i paciència, sobretot amb coses de pastisseria o coses, així com estofats o platges més elaborats.

Se que una altra vegada recorden la paciència com la teva àvia anava a nevar per demanar de tu ara que tens criatures que tens 3 fills, ni no sé com un temps tot aquest temps per fer i Instagram fills, feina, etcètera. Quin és l'objectiu, que és el que t'agradaria transmetre'ls a ells? Evidentment, ja ho fas, perquè Cuines cada dia i es mengen i beuen la importància del menjar. Però quin és, diguéssim, què t'agradaria que ells recordessin la seva mare, ho aprenguessin amb la seva mare,

i el que m'agradaria és que ells siguin curiosos amb el menjar i amb la cuina, i que siguin oberts a provar coses diferentes i experimentar ells mateixos. I per això els implica, per exemple, la planificació quan vaig a comprar, i moltes vegades els deixo que quan anem al super al mercat els hi dic que us fa gràcia i moltes vegades. Fue duro. Hi ha dies també que trien coses que em sorprenen coses, que no. Aquest no és el que mengen normalment alguna fruita que no l'han vist, perquè començarà la seva temporada. I és això que avui que ells siguin capaços de cuinar alguna cosa ells mateixos un dia i que tinguin sobretot curiositat per pel menjar i que ho vegin com una mica com una ritual i i no simplement de menys, una cosa ràpida i ja està resolt precuinats De tant, en tant a casa, toca alguna cosa, perquè, evidentment, amb la feina, però no és sovint el 90% és cuinat abans a esborrar aquesta entrevista

que no se sàpiga la veritat té raó té raó.

Te. Una sola.

Se aguantar. Acn. Y.

2 huevos. No, ara em parlava d'aquest compartir,

encara que cada vegada hi ha més homes que van als seus cursos, etcètera, també, sobretot, i en dones no és un 70 30.

Si el que està passant aquí no podem fallant que no, no sé la majoria de les meves seguidores també són dones, i jo crec que potser un home s'identifica més amb un altre home, cuina. Jo no sà personalment també els hauria d'agradar menjar, no els agrada menjar Cada cop tinc més amigues que viuen o ara que gent que comprava el llibre que em tenien ho pots fer, que és pel meu home, que cuina o pel meu fill un nadó, una dona va venir la presentació de Torelló i em diu una cuina a casa de cuinar el meu fill, que té 14 anys, i es diu Martí, li pots dedicar el llibre i que tant i que cada cop sí que hi ha més més homes

que cuinen, no descriuen de joventut, se m'està acabant, ja estan enlluernats amb el que fas és norma,

fas moltíssims plats cada setmana i noves, etcètera. Però sigui així, de parlar d'un ingredient o d'alguna cosa de la cuina grega o és igual de la cuina de tot arreu que emociona o amb el que ets feliç. Perquè tu, per exemple, parles d'una manera de síndria feta, que et recorda els estius noi que et fa molt feliç, perquè et recorda la teva família, és allò de dir jo amb aquest aliment

podria viure sempre si jo podia viure amb síndria y millor que les dues coses en formatge feta, però la síndria és m'encanta, i quan veig les síndries l'estiu que les primeres lletres que surten m'emociona i tot en perilla perquè Grècia és molt típica, hi ha camions que passen carregats de síndries i i sempre anava amb el meu pare per comprar la síndria, o de vegades el volia impressionarla comprava jo i sempre triaven la pizza, la síndria, Asens a ell i després era tota una ritual que la tallava amb Junts i la preparàvem i la teníem així com amb tu. Perds la nevera i ja hi volíem sopar, sempre la meva mare ens deien, no, que jo he cuinat això i només menjar cendra. I formatge és un sopar, i nosaltres fèiem una mica

els drets dels de la rebeldía d'aquesta manera revalida d'aquesta manera Y

era la nostra connexió de sopar síndria i no fer el que et deia

la meva mare, escoltat acabes de dir una cosa que estic aquí, com impactada la síndria, tallada a trossos,

dins de carmanyoles, si es fa malbé

és que la consumim. Nosaltres vàrem decidir venir amb ganes d'explicar un secret, ha hagu alguna cosa gran en les dues masia mai mai més del que és tallar la síndria per la meitat, la meitat la guardava, amb el qual, com és a la nevera i l'altra meitat la tallaven per tenir-la preparada, perquè inclús la portem a la platja o quan tornes de la platja, que estàs molt acalorat i ser una mica alguna cosa fresca després del migdia, totes les energies

toca le moltíssimes gràcies per aquests sopars a la fresca, per aquest viatge, la cultura grega, sense sortir de casa, comprava el llibre, fer les receptes, perquè és un llibre bonic i interessant per les receptes. Però jo crec que també, perquè parlar de cuina és parlar de cultura i parlar de tradició i expliqués moltes coses encara en cada recepta que hi ha. Moltes gràcies.

Està posant traslladats. Merci.

No, que el feminisme no et faci por escoltar les dones

i els dies amb Montse Virgili.

Ciu, no Madonna, la seva opinió és un home, si ho fa una dona és una bruixa d'Eivissa.

Barri de Ponent. Cuando escribí una. Que Veníem de Gràcia i anem cap al Carib

i podrien fer 3.000 milions de quilòmetres, i ha explicat la mateixa història que la cuina ha arribat a través de les dones i ha passat de mares a filles, a tietes, etcètera, que les coses ens encantaria que canviessin, però que la cuina continua sent una cosa que es transmet de dones a altres dones. Els senyors són els xefs, nosaltres som aquelles que apunten en la recepta amb aquell paperet, com aquella llibreteta de mares, àvies, Cristina, tu tens alguna recepta d'aquelles de la teva àvia escrita amb un paperet. Jo tinc receptes de la meva àvia escrites en paperet que encara avui dia he d'anar a consultar quan vull fer segons quines coses jo també, i per molt de temps que les que les puguem tenir. Però el que vas fer l'altre dia no és anar a parlar amb la teva àvia, sinó parlar amb una dona que també va tenir àvia, que li va explicar moltes coses, vaig anar a conèixer la Diana Pérez colombiana de 36 anys, i vaig anar al centre cívic del Sortidor del Poble Sec, i vam estar allà entre olles i paelles arran de la cuina i de la gastronomia colombiana, va explicar que té moltes influències de moltes cultures, perquè diu que el Carib ha estat la porta d'entrada de cultures africanes europees àrabs i que tot això es deixa sentir a la seva cuina. I la diana més explicava que pensa que una manera fantàstica de donar una altra imatge del seu país, que ja sabem per les notícies que ens arriben i també per moltes de les galeries televisió. No sempre parlem del mateix, no fulles de coca. I senyors, va llançar l'alça i a altra vida que hi ha molta altra via.

Me llamo Diana Pérez y soy de Barranquilla Colombia. Me considero cocinera portadora de la cultura a través de la gastronomía. 19 años para mí ha sido como mitad de vida colombiana, así y luego la otra mitad de mi vida aquí en Cataluña, donde he descubierto muchas cosas que nos unen a través de la gastronomía. De hecho, siempre digo el ejemplo básica, la butifarra catalana y nosotros en Barranquilla un carnaval sin comer una butifarra no ha ido al Carnaval de Barranquilla, no eres de la costa atlántica, sino como es una buena, lo acompañas. Con lima unas gotas de lima y bollo de iu, 1 de los tantos legados que la cultura catalana nos deja.

M'ha encantat sabent això, perquè moltes vegades diem aquella frase com a casa, no s'està enlloc, doncs, mira a Colòmbia s'està com a casa, perquè pots menjar botifarres no són les botifarres. Per això m'explicava la Diana una mica diferents, no són les allargades les nostres, sinó que som una mica més com unes mandonguilles aixafades. Em va dir segur que són boníssimes.

Qué niña no se recuerda como estar en el patio de su casa,

acompañando a su abuela, como esos olores o estar ahí escuchando las ollas y recuerda que también típico los domingos, que se levantaba como a las 6 de la mañana para comer como a medio día, o algo se verán preparaciones muy largas y que era, como el día donde se reunía más o que pudiéramos compartir más en familia. Entonces, ahí donde, donde viene como esos recuerdos que tengo y que han ido explotando poco a poco, como cuando iba conociendo a gente de aquí que me preguntaban. Bueno, a las no algo de Colombia prepara, nos algo y siempre se han conjugado esta osa, se sienten unos sabores y una textura diferentes y no es muy poco conocida en la cocina colombiana.

Se. Del nor.

Nos a la Montse, però a casa meva també les meves àvies, les que s'encarregaven del menjar del dia a dia,

això sí, el meu avi era l'expert de fer dolços, i recordo un pa de pessic a fer així com rodó, que era boníssim, i l'altra àvia el mateix s'encarregava només d'acatar les ordres de l'àvia per la patata, mongetes, tallar pernil que sempre hi havia una pota de pernil a la taula de la cuina de la meva àvia. No vull ser dolenta, però ell sempre fa les coses com a extraordinàries, no allò de la parella, tot el cap de setmana, però la major que la patata mongeta de cada setmana sempre sempre els toca a les dones, com passa en moltes altres cultures, també com la catalana a Colòmbia, el llegat de la cuina tradicional, com podia el principi, passa de generació en generació a través de les dones de la família.

La cocina colombiana, en general si básicamente la mujer es la que lleva la ministra, es un un conocimiento y una experiencia que pasa de generación en generación entre mujeres cuando preparan los envueltos. Se usan las hojas de plátano, entonces ahí te reúnes. Hay una persona, o las mujeres que se encarga de limpiar las hojas, de cómo curarlas, es decir pasarlas por el fuego para que pierdan de pronto el amargor de la hoja y ya tenga y resalte como más ese sabor, luego la otra persona que iba a ser el guiso que sería aquí como el sofrito, la otra persona que está buscando las carnes, la otra persona que va entonces a unir ciertos ingredientes como la masa de maíz y luego va a colocar la proteína las verduras. Finalmente se envuelven la hoja de plátano y otra persona es la que va a ser el amarre cuando ya todos está listo. Clara eran unas mujeres que se encargan del fuego de colocarlo en la olla, y eso también me acuerdo mucho que, aunque no pertenezca a la misma familia, pero pronto esa sensación de estar en el barrio de hacer comunidad a ser más río. Como aquí muchas veces se reúnen la fiesta de los bares que haces una paella o cualquier evento. Estoy comparte porque a través de la mesa es compartir entonces allí en las esquinas y ahí montaje el fuego la olla grande, y ahí colocas todo lo que se llama tamales o envueltos, y luego esto ya a compartir.

Que bonica, aquesta feina en cadena, que més ens recorda aquí, doncs, a històries ancestrals com la matança del porc. De fet, aquestes ganes de compartir amb els amics i la gent d'aquí la seva cultura, les seves arrels és el que va portar la diana, posar en marxa el projecte Cuina Haima, que és un joc de paraules entre cuina i ànima, més o menys ella, quan va venir aquí a Catalunya, havia estudiat relacions internacionals i treballava a una empresa, i li passava que sempre que preparava alguna cosa per als companys, tothom li deia allò de Quebec acudint a t'hi has de dir que fes alguna cosa de Colòmbia arriba al final i va posar el cuquet a dins i va acabar estudiant a l'Escola Fussmont els dissabtes cuina, i finalment s'han llançat a la piscina i aleshores cuinar cuina que fa són cursos, tallers per a nens i adults per acostar-nos a la gastronomia colombiana. Em vull apuntar i m'encanta el que fa aquesta zona,

el xantatge. Una mesa, compartimos Hablamos. Raymond escuchar amos Soy, la típica que col loca també una mestra, un poco de música. Si me puedo dar un poco el vestuari i accessoris, segur, la regió, el pla que vagi a ensenyar a nens és acompanyar todo eso para qué gente se siente aquesta via en un pou? Colòmbia? Su.

Viendo la corriente con Chencho Roya.

De la Torriente.

Yo tengo un plato preferido, que la que pronto en catalanes está suena conocido, no es una croqueta a base de una masa de yuca y se puede rellenar o con queso o se puede rellenar de carne de pollo. Para mí es como la yuca, para mí representa la parte. Esta indígena es un frito, eso es un legado africano, la preparación como decir el sofrito, que también es algo más europeo, que entonces. Ahí es como que convergen todas las culturas que quiero que me terminan de todo lo que lo que llegó a Colombia en lo que siguió llegando también, pues para mí siempre, en cualquier plato que sea, siempre hay algún vínculo con otras culturas.

Portant la cuina per trencar tòpics sobre les nacions sobre els països, etcètera, l'ha fet només quan coneixes quan respectes i també pots estimar aquest viatge. A mi m'agrada molt això que explica la Diana Pérez, perquè aquest viatge cultural que ja està explicant coses que els catalans vam portar a Colòmbia és també de doble direcció, no comando explicar.

Ahora ya el último viaje que hice a Colombia fuimos a una población que se llama Berlín y ahí vi que tenían como está Seúl no sea buena, se llama Segovia larga, que acaba claro. Cuando yo vi todas estas cosas y estos son. Twitter. Pero no sabía claro y en Colombia si cocinamos mucho con la seguridad, larga pero son más del pero esas en esa región en particular la UVI como era un estos son. Me compré un montón de estas. Era diciembre y le digo. Vamos a ser, hicimos la barbacoa y les prepare el romesco con los ingredientes de allí. Pero más o menos intenté hacerlo lo más parecido posible y vengan todos a comerse o ella, porque, claro, yo era no vamos a comer cebollas. Es imposible ahí como todas que sí que sí que sí le va a gustar.

Vaja, que l'any que ve no anirem a Valls

i anirem a Colòmbia, fer la calçotada una mica lluny y cómo y MB.

Necesariamente no hay que tomar un avión o un autobús para viajar y conocer otras culturas, porque a veces el mundo es inmensamente grande, y eso es lo bonito de hacer estos talleres de gastronomía que todo a través de los platos y cocinas tú muestran una parte de la cultura de ese país o de esa región. Entonces no es necesario comprar un ticket de avión para conocer es simplemente lo que te pueda transmitir la persona que está cocinando. La experiencia que tengas mientras cortas los vegetales, y así esas preguntas de Bueno y esto se podría reemplazar con este otro ingrediente.

El que més ens agrada és que aquí no contaminant, en aquest programa hi viatgem sense emissions de CO2, no marxés lluny perquè hem anat a Colòmbia per marxar a un altre lloc ben a prop de Colòmbia.

Els dissabtes a la mitjanit, les dones i els dies amb Montse Virgili

i Greta Thunberg activista vivim en una societat de postveritat i no ens importa haver perdut l'empatia, en certa manera, hem deixat de molt nar-nos als ulls dels altres.

Bonito. O no. Molts nor seva cançó Podem és ara Montse.

No marxarem lluny de Colòmbia, anirem a l'Equador, perquè d'Equador és la Jackie Villalba, una dona fantàstica que també vaig anar a conèixer al Centre Cívic, el Sortidor al Poble Sec, i, com també li passava la diana, i ens passa a totes, també fa créixer la cuina de la seva àvia.

Soy la gent. Aquí sóc de l'Equador, fa vinti-tres anys que visc a Barcelona, em dedico a fer de cuinera a 15 anys, així i m'agrada molt. Al meu país, Pallars estudiava Belles Arts i hi treballava Ignasi i vagi a estudiar administració turística i hotelera i quan vaig venir aquí a Barcelona, joveneta venia a treballar i no no sabia res del paper, les i totes aquestes coses que necessiten per a viure en el país, i llavors vaig començar a una casa i em vaig donar compte que me agradava molt la cuina amb una iaia, una iaia de Còrdova que ens diu encara i encara viu, que és la meva iaia de Barcelona, i ella em va introduir la cuina i llavors estava començant a viure al carrer Adrià i vaig investigar el que feia i m'agradava molt, perquè, com que jo feia i al llarg de la cuina era com es queixava i vaig decidir estudiar cuina i vaig estudiar a l'Escola Vela i a partir d'aquí ja vaig començar la meva caminada per la cuina catalana, sobretot i vaig deixar de costat la meva cultura,

sentíem la gent que ha explicat que ella volia encaixar i que per això va optar per deixar una mica davant de les seves arrels els seus orígens i va abraçar la cultura que li acollit la catalana i la que ella es va enamorar, com ella mateixa explica molt ràpidament, però aleshores va entrar en contacte fa uns anys amb l'Associació Cultural, és una associació que promou la interculturalitat a tot Catalunya a través de tallers i que busca acabar amb els estereotips que de vegades van lligats a determinats països aquestes etiquetes que al final ens posen a tothom encaixades

i que no hi ha manera que hi pugui escapar abraça cultural Vaig conèixer el 2017 és quan vaig tornar les meves Raíces, faig pagès i també escenes amb història, com es diu i expliquen les històries del pla que feien i que hi ha darrere de dels ingredients i de tot el que significa

aquest Pla de fomen això de circuit nor y

por qué ha crescut en un poble molt petit.

El meu poble es diu Sant Antoni que està en la coordinadora d'ONG els meus avis, teníem una masia amb La Iaia, feia pa des de petit cosa. A mi el pa i tot el que és massa m'ha agradat molt, perquè es recorda la meva àvia un record a les meves tietes i un record en la meva mare la cuina i com se fa l'Equador, encara és familiar a la casa de l'àvia, quan ho viu amb tots i, sobretot, les ganes sempre estem al costat, i després de l'acord hi ha en comú festes molt importants, que són les peces que d'origen religiós que van imposar, quan va bé la conquista pel que barrejar els quals, com tot la cultura que hi havia abans la celebrin sessions, aquestes se fan amb plats tradicionals, no és la fusió que es diu la cosina cria, ja la família es reuneixi a Toda. Jo vaig créixer així i hi fem aquest pla, diu la fan esca l'herència d'Espanya és el bacallà salat, i la base és la sopa, el caldo del del bacallà, si agafat totes les verdures i llegums, que hi en el camp porta moltes herbes que per que siguin digestiva i demés a sobre unes boletes molt petites que s'estan donant massa. També em porta al pla tan madurs fregit o Tony Curtis amb ceba amb tomàquet, i l'altre, que és típic, no de nosaltres i amanit con la Lima. També el bacallà que embogida abans i formatge fresc. A casa de l'àvia, i li recordo que hi ha un ajut, unes hores tan grans i una era primer para todos los la segona era per a tots els que treballaven ahir i la tercera per a la família. Per mi també és comú compartir d'aquesta tradició

la Jacqui Villalba a qui estem sentint també la intenta mantenir aquí a Barcelona, i ho fa precisament amb aquest plat que explicava a base de sopa de bacallà.

Està fan és que ho faig cada any i invito a diferent gent de diferents països que cuinen amb mi i ho serà aquest dia la casa meva està plena de gent i demà taula 15 20 i de diferents nacionalitats, i el meu fill ho veu, que jo l'explico que jo fèiem en la meva iaia i feia la meva mare hi haurà facin la que ara és casa meva casa meva a Barcelona,

la ja que, com tantes altres persones nouvingudes a Catalunya, va arribar fugint d'una situació molt complicada a l'Equador.

Vaig venir perquè va viure una crisi molt important al meu país, va veure com un corralito, i llavors els bancs van tancar i es van quedar amb Todos los diners va dir Per què no vas a Barcelona, que hi ha feina i no sé què. I, a més, va ser això, com dic, amb una motxilla, has de treballar tot el que sigui. Jo ja dic jo vaig començar a treballar a una casa, era cangur i portava una casa, i llavors, per això, com jo no tenia càrregues, no tenia fills. Sí que vaig poder treballar i estudiar i pagar-ne l'escola, perquè les escoles de Cuines costen diners, costa molts diners i vaig poder fer tirar endavant

i vaig fer la meva sortida d'un pare. Canciones. Toshiba. 3 vueltas bailan, doy yo tan simple.

I jo crec que això cuinera de tota la vida, perquè, clar, jo cuinaven la iaia, li agradava molt sempre feia pa i pastissos, li agradava cuinar amb elles sempre estava en la cuina d'elles, però, clar, després comú és una professió que al meu país no tenia cap valor. I, clar, quan vaig vindre aquí la importància que té el menjar, no, que per a mi vaig fer tornar a néixer,

i ara la gent que li vull donar aquesta oportunitat que ella va tenir altres dones que arriben a Barcelona fugint de situacions de violència de la pobresa, són les amb fills al seu càrrec, quan famílies que deixen el seu país d'origen i que depenen totalment d'elles, estalviarà moltes dones, no? Si aquestes dones explica la gent, molt sovint, com que no tenen formació de cuina, que van treballar en qualsevol cosa, restaurants, fent feines molt bàsiques i molt precàries i molt mal pagades, ara tinc curiositat,

ara explicaré Ara la meva idea és que poder fer la meva pròpia escola de cuina, que sigui d'economia circular, o sigui que sigui també s'hi poden ser restaurant i càtering, però principalment càtering de càtering, multicultural, a través d'aquesta escola formal, la gent que necessita treballar a l'hostaleria, pugui formar-se i podrà demanar un lloc de feina

no sobreviure, però amb dignitat, com molt que ho facin aquestes dones, la Jacqui Cristina déu-n'hi-do, el viatge que hem fet i quina delícia ara, jo em quedo amb ganes de tastar els plats que han fet aquestes dones passava molta gana

aquesta nit. Moltes gràcies. Van escollir un estímul.

Les dones i els dies el programa de Catalunya Ràdio Les dones són les protagonistes els dissabtes a la mitjanit,

amb Montse Virgili, Patti Smith, cantant i escriptora, on ha d'anar per la vida intentant mantenir-se saludable sent feliç com pugui i mirant de fer allò, el que vol fer.

Més, una oferta de natura. Si y niebla ho i b.

Muy deixo En aquest programa estem molt preocupades,

sempre pel feminisme, però també estan preocupades per no provocar més emissions de CO2. I, per tant, aquesta estiu que tenim aquí la vora i en tenim moltes ganes, doncs, tenim ganes d'aquest últim programa fer un viatge per diferents cultures culinàries i ha vist que portem tot a programar viatjant, i ara ens tocava parlar d'un país, Síria, el que sentim a parlar molt des de la guerra que tenim moltes sirianes vivint al nostre país i que moltes vegades ens pensem que només és allò del FLA fent-li el seu arma, però que hi ha moltes altres coses. Mònica Tu has anat a Síria, però sense avió, i que si jo vaig a peu, sempre ja m'estranyava mi aquestes coses que tens, segurament molts heu provat la gastronomia siriana i vénen al cap l'hummus el que va agafar l'afer i el com deies tu els gustos àcids, aquelles salses de iogurt. Però la veritat és que, més enllà del que estem acostumats a menjar, és una gastronomia molt variada. L'altre dia vaig anar a conèixer la Rama sabre, que és una dona nascuda de Mas que va arribar a Barcelona l'any 2016

va venir arran de la guerra, és comptable de professió, però aquí treballa fent tallers de cuina sirià tu t'imagines menjar en un mateix plat, macarrons i llenties

Vaig estar molts anys en un pis d'estudiants que m'estàs dient

no sé quines eren les receptes del teu pis d'estudiants. Aquestes barreges, aquest plat es diu Gerrard

i els va espero haver -ho pronunciat bé i és un plat sirià que aporta de base macarrons i llenties, el nom significa, literalment calamarsa, els dits a veure explicar exacte. Aquesta pregunta va ser la que vam fer tots els alumnes del taller de cuina a la rama paradista.

Ya que un niño ha entrado a casa y su madre no tenía comida y ha preparado macarrones con lentejas y ha entrado mama, que es Mahoma, que es no toma su madre, no lo y ha puesto su dedo. Le ha dicho. Ha admitido que acaba de ver cómo se llama al chocar, que no te hagas, que él pensaba que se llama quemar el dedo. Mi abuela mi me ha dicho. Esto nombre no sé si historia correcta o no.

Vaja, que hi ha algú que es va cremar un dit, no? I això li va explicar l'àvia a la rama i no són macarrons i llenties, només no hi ha alguna cosa més. Sí, Montse realment són macarrons i llenties, però hi posen també ceba fregida, magrana, i si l'altre, que és un clàssic dels plats àrabs, s'ha de ser boníssima i la veritat, t'atreveixes a aprovar-lo com la cuina, y yo lo de cremar, el dit escoltar, faig cada setmana. Per tant, jo crec que ja tinc números. Ara, la Rama és tota una experta de la cuina siriana, però l'any 2016 que hem dit que és l'any que va arribar a Catalunya, no en sabia. Em va haver de prendre.

Sabía cocinar. Por qué? Porque cuando estaba en casa, bueno, fue El Hierro está en mi casa nuevo, solo 2 meses después, he vuelto a casa de mi madre, era vivir con mi marido, siempre en mi madre cocina cuando mi madre cocina siempre estoy al lado de ella, Obama no sé qué Pues yo miro, pero ya está.

Mirava, però no anava llavors aquí va haver de d'aprendre a marxes forçades. Tot i així, mirant i ajudant una mica, havia pres 4 coses bàsiques i va poder cuinar el suficient per menjar, diguem-ne, però no feia els plats elaborats que fa ara, i les grans receptes que fa ara va ser, precisament trobar a faltar la seva cuina al seu país, la seva manera de fer les coses a casa, que va decidir posar -s 'hi i aprendre a cuinar, i ho va fer com no amb les dones de la seva família. De fet, ho va fer amb videotrucades i trucades, va passar hores i hores amb la seva mare i la seva àvia al telèfon explicant -li ara tirar això. Ara fos això, ara deixa Bulli. I ara ja sí, és una enciclopèdia de receptes de cuina sida.

Després de tot aquest procés i la pedra, tots els secrets de la cuina siriana a través de les videotrucades, m'ha encantat la a través de les videotrucades, la Rama va començar a ensenyar aquesta cuina, la volia compartir i va començar a fer tallers de cuina a tota la ciutat.

Un día genial, para mí 2 horas o 3 horas con el interés de la gente, con las preguntas; por ejemplo, la historia de la comida cuando lo comes porque lo comes, que tiene porque tienes desamor, porque hay momentos que ponemos ingredientes muy diferentes de aquí y la gente pregunta. Qué es esto? De dónde viene a? Empezamos a buscar con Google cuando la comida está preparando al gas o la el fuego aquí nuestra momento aquí empezamos de hablar.

Aquest moment tan especial no passa a les cuines i que aquestes converses i també es trenquen molts murs, no, suposo si de fet, ha teixit força relació a molts dels seus alumnes. Ell els defineix com a amics, li passen les fotos del que cuinen, li pregunten coses, li demanen un comprar els ingredients, hi ha molts perfils i està coneixent amb molta gent. Tenim Erasmus com ho tens, em convindria convidi a molts centres cívics, per exemple, el sortidor, que són uns màsters amb això de les cuines exòtiques que em ensenyar una mica, perquè en aquest reportatge i parlant amb la Rambla, m'he adonat que jo no arribo gaire més lluny que l'ou ferrat i la patata bullida amb mi. I jo, si vols, puc començar a ensenyar a fer un suquet de peix

quan vulguis, tot i que també té preferències veure a la taula i que l'Alcoi n'és molt bé una mica.

El feminisme no és una moda Escolta,

les dones i els dies amb Montse Virgili

portem tot aquest programa parlant de mares tietes, filles, àvies. Aquest recorregut de les dones a la família a la cuina i Míriam Hatibi, escriptora i activista, no podia ser l'excepció ni.

Més, ni menys gent. De pau ni fent-li ni parla de la cuina

amb una mirada feminista, és entendre que la cuina és molt més que una tasca domèstica, però no deixa de reconèixer que també ho és durant molt temps, fins i tot avui en dia les dones han estat relegades a la cuina, a vegades com a únic espai propi i altres com un espai més que s'havia de cuidar les dones. Hem aconseguit conquerir altres territoris i en molts casos sempre han seguit amb un turmell agafat a la cuina com a espai central de cures, les que es trien i les que no la càrrega de mantenir la família cau sempre sobre les dones en aquests espais. Quan hi hem entrat, hem vist tot el que les nostres mares aguantaven la nevera a veure que faltava anar a comprar decidir quins ingredients hi ha, quin serà el menú setmanal Cuina lo federacions, servir els rentaplats i després torna a començar tot el cicle passava per les seves mans. Hi ha cases on la feina passa per les mans d'una dona, però gairebé sempre passa pel seu cap, i això és la càrrega mental i en una cuina molt Ara bé, també és aquest l'espai que ha servit moltes vegades per teixir aliances entre dones $$'s sabés cuinar receptes, però també remeis per a malestars. La xef Ada Parellada porta uns anys organitzant sopars de dones al voltant del 8 m un espai per a reivindicar la cuina com a tasca com a espai. I com a idea, no es tracta el que fas ni d'on ho fas, sinó qui ho faci amb quin respecte gran conquesta feminista, la de reconèixer la cuina com un espai de perpetuació de rols de gènere sense faltar al respecte a tot el que les nostres mares ens han ensenyat.

Menjar cuinar i agrair el que tenim a taula el llegat de les nostres mares. No el podem oblidar.

Aquest programa l'hem fet per honorar podeu escoltar, en tot cas, aquest Ràdio Pincat dones i vies

Aquest programa l'han fet possible alimentades per les nostres iaies Susanna Ortega, Cristina Sáez, Mònica Homs, Clara Ardèvol, Roses i llueix i el conill amb rovellons de la meva iaia. Maria sóc la Montse Virgili per si no ho havíeu sentit, però acabem amb la cançó de Queralt Lahoz Enrico nosaltres pleguem estimats oients fins la temporada que ve Aquest estiu remetrem alguns programes el dilluns a la matinada, però a partir del setembre tornem amb en el va queixar 10 l'estiu. Nosaltres tampoc passarem gana fins aviat.

Un. Entre los. El dia l'hora i ara bé, el dia.

Tenía esa pregunta. Me. Como ahora está más de hora y mucho. Negre.

No No No No No. Se. Mediadora en dia.

Eso lo hago para ser sincero.

R. No. Se. No. Se.

El nor un El.

Tot.