L'Aitana anirà al concert d'Oques Grasses?

Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

He sentit exclusiva? El meu moment preferit del programa, tant com el moment Activia Kèfir, l'aliat cremós i deliciós de la teva microbiota a qualsevol hora del dia. Activia Kèfir patrocina Que no surti d'aquí.

No sé, he vist molt tant per aquí. No sé, no sé, no sé. No hi ha tants tècnics nous, llavors m'ha sorprès veure un tècnic nou. No, l'he vist i dic,

ai, mira, és tan guai quan a la feina t'agrada algú i encara no ha passat res, però tens aquella il·lusió de despertar-te al matí i dir, avui el veuré,

avui la tornaré a treure. Perquè el que més mola és aquest moment de desig, no sé si a l'altre li agrada, és el misteri. I que duri molt, i que trigui a passar alguna cosa. Cada dia a la feina amb l'enigma, no t'has de llançar. Mai, ningú. Has de mantenir en el temps aquesta. Déu sap que jo ho he practicat, i per mi és el millor. Et desquicia, sí. Però també t'ho passes molt i molt bé. Bueno, perquè vas a la feina amb aquell neguit. Ja, però la frustració ens enganxa, també, Marc Andreu. Ens genera misteri, ens genera enigma.

I després si comencen a sortir aquest secret, no, també, que ningú més ho sap, suposo. Ai, és interessantíssim. No, és molt interessant, per això.

Bueno, sempre ho sap tothom, eh? Vull dir, si la gent és una mica espavilada, tu ja veus qui s'agrada de la feina i qui es fa massa cas.

És el llenguatge no verbal, que et dissimulen però els veus d'una hora lluny. S'encanten. Entre els tècnics a veure si passa,

doncs. Molt bé, doncs.

Ja em sé el tècnic que et fa cas. Ja sabeu que el Marc Andreu està obert a l'amor. Faria molt per tu enrotllar-te amb algú de la feina.

No sabem res més del xarcoter. No he tornat en el bon preu, tia.

Vas dir que ho faries. Vas caure en WhatsApp dient que et veia com a client, habitualment. I que et va enviar una plata de pernils.

Que començava amb EFL, no? Sí, que encara no sabem si era Ferriol, si era Ferran, si era Fernando, Francesc, Feliu, Fèlix, no se sap.

Faust. Escolta'm, de seguida comentem el concert d'Ocasgrases ahir al vespre a l'Estadi Olímpic, però abans hem de llegir al missatge que ens envia una advocada. És un missatge al 677 27 10 58 i ens resol un dubte que teníem ahir sobre el judici de Piqué i Shakira. Que, com ja vam explicar, ella demanava un canvi de règim de visites i que els nens viatgin només dues vegades l'any a Catalunya. Doncs bé, ens diu, bon dia, estic escoltant el programa d'ahir. Com a advocada de família, comparteixo amb vosaltres que els menors, a partir dels 12, se'ls pot escoltar sempre quan les parts el jutge o el fiscal així ho consideri oportú. I els menors de 12, sempre que tinguin maduresa suficient. Petons bonics.

I com es calcula si tenen maduresa suficient? Fan un examen psicològic?

Suposo que el jutge o qui sigui ho decideix. Per tant, resol aquest dubte que teníem ahir, que ja pensàvem que anava per aquí la cosa.

Bé, posar també en context que els fills d'Àpica i Shakira tenen 13 i 11 anys.

Exacte, un seria major i l'altre encara no. Bé, per altra banda, també ens fan un petit apunt d'actualitat gastronòmica, que ahir em va passar per alt i que he recuperat. Ens diuen, Barcelona torna a tenir el millor croissant de l'estat. El fa la pastisseria Morreig. Ah, que bé. Pastisseria Morreig. Molt bé està, Morreig. No coneixes? Sí, Carrer Verdi. És de Gràcia, això, és correcte. Sí, sí. Amb un 4,8, i aquí és on fan els millors croissants de l'estat.

Mira, i ja només pel nom de la pastisseria val la pena que li donin el premi. Doncs sí. Últimament estem tots molt entregats en l'emissió del morreig.

Hi ha predisposició, sí, sí, per part de tots. Hi ha qui executa més i qui menys. Tu creus que avui al vespre et morrejaràs? No, no, avui no crec. Vaja, molt hauria de canviar el panorama. I vosaltres? Creieu que vosaltres. Jo tampoc. Ets tan incòmodes que parlarem d'oques grasses.

A mi m'encanta fer això que. M'encanta generar aquests moments d'incomoditat. Però és que avui és com que te l'has generat tu mateixa, no? No, perquè jo ja he dit que jo no em morrejaré avui. Demà tampoc, però espero que dilluns sí.

Imagina't que deu passar que em quedi jo sol parlant en aquest programa.

Imagina. És que la realització, a més a més, ni es veu res.

A mi el que més m'agrada és que gràcies a la meva reivindicació del morreig, les nostres oients, cada vegada que em veuen morrejant-me, envien un missatge sobre el tema. I ara mateix jo ja puc fer un llibre.

Però és que tu vas dir que ja gairebé ni t'agradava morrejar-te, perquè em senties com. No m'agrada, Marta, és feina. Tu saps quan el teu hobby és de bé la teva feina? Que ja no tens hobby, llavors. Totalment. Doncs a mi m'ha passat això amb el morreig. És molt bo el croissant, aneu-hi, eh?

No, no, tinc moltes ganes de provar-lo.

Sí, turisme pop. És millor un morreig o un croissant de la pastisseria Morreig? Home. És que un morreig ben fet. És que sempre depèn del morreig i sempre depèn del croissant. El millor morreig del món i el millor croissant,

que és el cas del del morreig, seria morreig. A mi el croissant mai m'ha decepcionat i el morreig moltes vegades.

Hi ha croissants que sí que deceben. Molt. No de la pastisseria Morret, si és el millor del món, però tu te'n vas, depèn de quina estació de tren que hi ha al típic bar i et demanes un croissant i pots tenir un disgust que et duri setmanes.

Decep, et diré, decep més el croissant que no pas el donut. El Donut sempre és bastant. És bastant més decent.

És un valor molt segur. No, totalment. És que com a mínim serà de la marca Donut i serà. Com que no serà artesanal o no tindrà.

Però ja saps què t'espera. En canvi, amb un croissant. No te la poden cardar. Amb un croissant te la carden fàcil. També és el que passa amb el morreig.

Sí. ¿Es té una metàfora tot això? No, no és una metàfora. No, és que no parlàvem de

manera tan literal. Sí, sí.

Després d'aquest especial bolleria i morreig. Una mica adolescents puntat, eh? No sé què és, però bueno, és molt interessant en tot cas. Com devia ser?

Com el primer cop que ens vam morrejar, no? No jo individualment, sinó com a espècie humana.

Bueno, la vora del foc, no? Segur?

Tu creus que van abans el foc que el morreig? Jo crec que sí, perquè abans no et veies, no sabies ni què ha morrejar. Tu creus que fins que no hi hagués el foc hi havia el que vindria a ser la reproducció bàsica, o mare, o sexe, però no sabien que també podies fer-te un petó. Hi ha parelles que follen així, encara ara? Sí. Com? Sense petó? Bueno. Ara també és un símptoma. Bueno, jo què sé, també hi ha gustos i fòbies, cadascú. Perfecte. Passen cinc minuts d'un quart. No sé què us passa, però. No sé, estic rara. Rara. Jo demà no vinc, per cert. T'enyoraré, Marta. No cal que donis cap explicació.

Temes personals. Assumptes propis. Assumptes propis. I no agafis ni el mòbil, demà.

Uns temes de la Marta, no molesteu. Ja la veureu allà a l'estadi d'Ocas. Exacte.

Parlant d'oques, Marc Andreu, ahir va ser el primer dels quatre concerts de Cumiat a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

Recordo que quan vam fer la connexió ens feia patir que tothom pogués arribar bé pel tema dels accessos, això sí que no hi va haver cap mena de problema, no entenc?

No hi va haver problema, però recordo que si aneu a aquests concerts que queden, aneu-hi amb una mica de temps perquè la logística de l'accés és complicada i t'han de posar també polseres, depèn de quina zona estiguis, han de revisar-te la motxilla, vull dir que hi ha molta gent que hi va amb temps. I tenir molta paciència al sortir, que sí que es tarda estoneta. Jo vaig tardar tres quarts d'hora ben bons en poder baixar, que s'acumula molta gent. Van començar puntuals ahir? No. Mitja hora tard. Què? Sí, mitja horeta tard. Ostres, Déu n'hi do. Començava a dos quarts de nou en principi, fins a les nou no. Entra dintre els límits

de la puntualitat. Per mi, anava a dir, mitja hora no és tard. En un concert. En un concert, per mi, mitja hora, jo dono per descomptat que es farà A mi m'ofèn, a vegades, quan arriba un concert

i ha començat puntual. Perdó, però deixem rememorar l'últim concert, Marc Andreu, on vam anar a l'Estadi Olímpic, que era el de l'Aitana l'any passat, va començar només cinc minuts tard.

L'altre és que veiessin que hi havia gent que encara estava entrant i volguessin esperar alguns espectadors.

Això també és una altra cosa perquè un dels problemes que tenia el concert d'ahir eren tots els problemes de mobilitat. Absolutament. A banda dels temes dels accessos i el pàrquing i això que també va ser un bon calcau.

Estava tot saturat. Va durar unes dues horetes, no va arribar realment, una hora i cinquanta.

Però tu vas passar bé, et vas emocionar? Jo vull saber els detalls personals.

Jo vaig entrar-hi molt al principi perquè no m'esperava, a més hi ha tot de pirotecnia i dius, hòstia, serà un gran concert, però no em va arribar com esperava que m'arribés. També és veritat que la gent del meu voltant no ho vibrava tant com esperava que també la gent estigués molt dins del concert. Vaig notar que la gent no cantava les cançons i que no les ballava com si fossin realment oients d'oques grasses.

Creus que és perquè va ser l'últim concert a vendre's les entrades i la gent ja també se les comprava per fomo del fenomen?

Ho vaig estar preguntant i molta gent era d'aquest tipus, que o li agradaven les antigues o només sap les tornades de les més mainstream, però realment estaven allà per el fenomen. Et va faltar comunitat, Marc Andreu. Sí, jo vaig intentar, perquè no pot ser que a la cançó de les coses importants la gent no es tregui la samarreta i comenci a unejar-la. Jo sola allà despullat. No, s'està perdent tot això.

Jo hi vaig aquest dissabte.

A mi i amb el senglar d'Osona. Quina por.

Jo espero que aquest moment passi, el Roger, el senglar i jo, sense samarreta.

No em passeu imatges.

Ara sentirem els oients que hi van anar, que molts pensen com tu, Marc Andreu, però és que ha fet un tuit tema vent, dient que en aquesta ocasió i amb motiu de la vaga convocada als autobusos de Barcelona, avui no es podrà oferir el servei especial de llançadora pel concert d'Ocasgrases a l'Estadi Olímpic. Lamentem les molesties ocasionades. Per tant, anava perfecte, no?, aquest bus llençadora, fins allà, avui no s'hi pot comptar, s'haurà d'anar a peu o amb taxi. La gent també preferiria anar a peu, perquè al final s'implica tant. Però que pot ploure avui també, que es pot complicar encara més.

De fet, compartiré una cosa. Una història personal. I per no parlar de tota la gent que pateix mobilitat reduïda, vull dir que, imagina't, això ja. No, no, clar, clar.

Quin perill ha de ser. Absolutament.

Avui jo he tingut uns compromisos professionals a la zona de Sants, no diguis, Roger, perquè és important, de veritat, és noticiable. I he aparcat el cotxe en un pàrquing que allà a la zona. I el senyor que regentava el pàrquing ha vingut a cridar-me l'atenció i a dir-me que havia de marxar abans de, no sé si m'ha dit les 5 de la tarda, perquè a partir d'aquesta hora se li omplia el pàrquing a petar de gent que anava a un concert en l'estadi de Montjuïc.

A Sants ja. Perquè no poden pujar els cotxes particulars a Montjuïc. Vull dir que per això serà important i a més tenint en compte que el gust llançador no funciona per vaga. A tot això, anem als missatges de WhatsApp dels oients. ¿El tema? Que ahir van ser al concert i que ens diuen una mica com ho van diure.

Encara amb ressec emocional del concert d'ahir, com sempre senzills, però alhora elegants, fent vibrar a tothom i emocionant, que és el més important. Per mi l'inici va ser màgic, el final va ser màgic, però sobretot va ser màgic quan vam escoltar la gent que estimo i. A nivell de logística, almenys en el meu cas, perfecte, tot molt ben indicat, de seguida vam poder accedir al lloc on havíem reservat, i la veritat és que molt bé. I una altra cosa que destaco, i amb el que em quedo, és que visca la llengua catalana, visca Catalunya, perquè després diguin que el català, que la llengua catalana està morta, i l'estadi olímpic Lluís Companys, i jo, que és veritat, ho vam demostrar, que és tot el contrari.

La veritat és que al concert vaig anar sense reals expectatives. Després d'un any d'haver comprat l'entrada, la veritat és que baixa una mica l'emoció i la veritat és que només a l'inici ja. La posa en escena va ser molt xula. Després, durant el concert, moltes cançons, crec que van faltar unes quantes d'importants. Al final del concert va ser una trencada d'ànima. Almenys per mi, jo vaig plorar moltíssim perquè me'n recordava de gent que ja ens va deixar. Viure amb el meu amic aquell moment que sabem que no tornarem a viure. Bueno, em vaig emocionar moltíssim, la veritat, va ser molt bonic.

Oients que ho van viure amb molta emoció, però Marta també ens escriuen alguns oients per dir-nos que potser s'esperaven una mica més d'aquest concert.

La veritat és que és una opinió que també hem vist bastant a xarxes. Ens escriuen al 677 27 10 58 dient, ahir vaig anar al concert d'Ocas, seré l'única que pensa així, i crec que no, però vaig sortir freda, no vaig connectar i el comiat se'm va fer estrany. És veritat que anava molt cansada de la feina, nen, supermercat i la gran caminata per arribar, i poder vaig començar ja cansada, però em va faltar alguna cosa.

Una mica en la línia del que deies tu, Marc Andreu. Això és un upgrade del que hem vist fins ara en els seus concerts, però tampoc era com tan especial i tan únic. I a part que ells no estaven ni emocionats, pot ser que no? Hi havia com aquest punt més fred que no es mirava, no es van presentar tampoc.

Això és molt estrany. Que no es presentin entre ells un aplaudiment pel que ha estat el projecte musical més important de la teva vida i també que ha estat tan important per tota la gent que t'està mirant.

Que mai ho han fet, eh, també et diré. Almenys els concerts que jo he anat tampoc es donen un protagonisme a ells personalment. Saps allò que fan els grups? Un aplaudiment per tal, per l'altre. Potser sí que quan t'acomiades. Però una mica de Parlament.

Jo també l'esperava. És un adeu. Montero va agrair sobretot al públic en el petit Parlament que va tenir l'inici, però ja està, va ser.

No va ser motiu, com a tal.

Ho intentava però no ho va arribar a aconseguir és el que diuen Roger que no desquadra gens en realitat amb el que sempre fe toques que a mi em sorprendria moltíssim que ara fessin una cosa molt diferent i estiguessin super emocionats i després també hi ha gent que penso que s'espera d'aquest concert una diva del pop, una duolipa que canviarà de modelet 15 cops i clar estàs anant a veure en Josep Montero que és un tio genial però que li funciona un altre tipus de música i de format musical. No sé. Ens han avisat que entre

el públic hi havia, per exemple, l'Eloi Vila del cotxe de TV3, i ell també pensa una mica així, que hi havia alguns moments que va trobar a faltar una mica més d'emoció per part dels músics.

Hola amics i amigues, m'ho vaig passar molt bé al concert d'Ocas Grasses, perquè, a més a més, anàvem als fills, que ja són grans, 25, 23 i 20 anys, i va ser màgic, perquè és aquella música que hem compartit generacionalment a casa, i que compartim, i que forma part de tots, i això ja té un component molt potent. A més a més vaig veure que era general això, eh? Veia molta gent agafada, moments claus del concert. Sí que us he de dir una cosa, eh? Vaig tenir la sensació, a veure, l'escenari és descomunal, eh? És extraordinari, l'espectacle és extraordinari. Vaig tenir la sensació, per això que faltaven cançons, vaig tenir la sensació també, i no soc l'únic que vam trobar a faltar moltes cançons, vaig tenir la sensació que el que es projectava. Poc oques, poc univers oques si vaig tenir aquesta sensació i llavors que també ells, la seva energia emotiva no em va semblar molt potent, però vaja, això només són sensacions no sé si altra gent no va viure així però vaig chalar i oques per sempre oques per sempre.

És que hi havia molta expectativa i això també al final.

Això de les cançons antigues és una queixa també que he anat veient, eh? Que canten cançons molt dels últims discos.

Sí, i realment no hi ha molta retrospectiva, que potser s'esperava també això.

I el que he sentit també molt és que la gent no se sap les cançons, el públic, que potser només se saben les típiques de Pataro, la gent que estimo, sort de tu, i que en canvi no es canta. Però no sé, només ha passat un concert, veurem avui, demà.

L'últim concert de tots, que són els que primer van voler comprar les entrades, també es viurà diferent, suposo. De fet, hi havia també alguns famosos per allà entre el públic, es va poder veure Miquis Perver, la Julieta, el Nil Moliner, els Figaflauers, els Tietz. Vull dir, també noms que estan vinculats a Ocas Grases a nivell musical, que han fet col·laboracions i que s'estava especulant que potser sortiren a l'escenari. La Julieta potser va sentir la seva pròpia cançó asseguda des de I al final hi ha una col·laboració, de fet, a la tarda de Catalunya Ràdio avui han anunciat que no hi hauria cap col·laboració en els concerts que encara queden de l'estadi. I també vaig veure i em vaig saludar amb l'Arnau París.

Bona tarda, com esteu? Jo us haig de confessar que estic una mica cansat i tinc una mica de ressaca emocional, eh? Del concert d'ahir d'Ocas Grasses. M'ho vaig passar. Però com un crio. Va ser al·lucinant. A més, jo no vull dir res, perquè encara n'han de fer més i la gent que ho ha de veure, la posada en escena és espectacular. Que tremolin Bad Bunny i Shakira, perquè Ocas ha fet una aposta molt, molt, molt heavy. I res, pensava que em trobaria la Juliana, però últimament veig que no se'n perd una, però ahir sí que se la va a perdre, potser és que hi va un dia d'aquests. En fi, val molt la pena. Ui. Jo hi vaig anar amb dos amics, amb el Miquel i amb l'Arnau, que som amics tota la vida. Que bé, nen. I vaig dir que vam saltar, vam ballar, vam cridar, i també ens vam emocionar, a veure alguna llagrimeta. Moments de tot. Perquè les cançons toquen una mica la patata. I tant. Així que res, i a la pròxima, suposo que hi ha. Bueno, a la pròxima d'Ocas no, però a la pròxima, ja ens veurem. Allà serem d'una abraçada.

Ara interactuem amb les notes de veure dels convidats, que està molt bé. Està molt bé.

Això ho feia molt a Flash FM. Sí. És molt de. Bueno, venim d'aquella escola.

Venim d'allà. Sí, venim d'allà. Vull dir. No,

les ha dit groses i jo me n'alegro. Perquè és que d'un got seré gent així. Bueno, ell va viure així, un entusiasta de la vida. Sí que és entusiasta. Es deu pensar que jo fitxo O sigui, a cada concert deu que és grases,

perquè, clar, també la vida canvia molt quan tens bessonada tan petita. Vull dir que això sembla que hagin anat a Ushuaia.

Sí. Ells se n'han anat de festival al Coachella 15 dies. Sí, sí. El Burning Man.

Sobre les col·laboracions, ara et deies, Marc Andreu, que a la tarda hem explicat que no n'hi haurà en aquests quatre dies, però és veritat que ahir, a la prèvia del concert, ressonava el dubte de si hi hauria col·laboracions, noms que pujarien a l'escenari, i si tornaríem a viure, per exemple, aquest moment.

Gràcies a Déu, no. Sona fatal. Un moment que la Marc i Marc Andreu. Aquest audio sona fatal. No, i que sap greu perquè els dos canten bé, però jo crec que, com que són dues superestrelles, de vegades passa que potser no et pots trobar per assajar, no estan clares algunes coses, i després els tons no acaben de quedar.

Jo crec que va ser molt emotiu, però no seria la cançó més afinada del planeta. No, no. Però vosaltres ho heu emocionat. Sí, perquè també la sorpresa del moment, de no te l'esperes. Exacte. Bé, en tot cas, la Juliana ahir ja ens va dir que aquest primer concert d'ocasió que l'Aitana no hi seria perquè li constava que la cantant era la República Dominicana Manplex, i al cap de pocs minuts de dir això, efectivament, l'Aitana publicava un post amb tres o quatre fotos des de República Dominicana, un post que tu, Juliana, li vas comentar amb un que guapa molt bé. Que no sé si t'ha respost o t'ha tornat a. Vaig dir alguna mentida, no? No, no, no. Està molt guapa i va tot molt bé. I que se la veu, és un guapa.

Ella té aquesta cara, que és que està guapa sempre. Però és que és aquest guapa de tranquil·litat, que és el millor guapa que pots gastar. O sigui, se li veu la pau als ulls, se li veu el saber que. És que està en un molt bon moment, la Itana, tant professional com personal, tot damunt. Veieu que aquestes fotos

de banyador les fan plecs? O té altra gent que li pot fer les fotos, saps? Un nòvio sempre fa males fotos. Un nòvio sempre fa males fotos. Però en plexi en té una miqueta, no? Ah, però després suposo que et veu guapíssima.

Clar, això és lo bonic. No, és que un nòvio. Però tu t'ho dies, a la foto. Et passa la pitjor foto que t'han fet mai, que ni la teva mare et diria que surts guapa i et dius, què guapa surts, nina. Bueno, pues no, no, no. M'encanta quan em mires així tu. I ets tu, deixa'm. El teu pitjor dia amb diferències, saps? De fet, es va fer molt viral aquest estiu com l'Emba Pelé feia fotografies a l'Esther Exposito i que ja es veia que tampoc no van ser les millors fotos de l'Esther, que mira que també és guapíssima, has de posar-hi esforç perquè surti lletja.

Suposo que ara no parla com a part del col·lectiu afectat.

És que no puc parlar des de cap col·lectiu ara mateix. Però segurament eres un nòvio que veia males fotos. Jo a l'època que vaig ser nòvio, els nòvios no estaven prou preparats per fer fotos.

Què mentiré que ets? Perdona! Al teu Instagram fins que vas esborrar hi havia

fotos amb nòvies que ja vaig veure. La Juliana acaba de pagar.

Bueno, crec que m'ha intentat com xocar. M'ho vull prendre com que m'ha intentat xocar

la mà i m'ha girat la cara. T'ha picat la mà. Home, perquè és que no vull que menteixis a l'audiència. Era una altra època, 2017, els mòbils 2017 jo em feia selfies de fotir a temps i les penjava a Instagram per lligar. Jo ja feia vídeos a Instagram. Vam anar amb càmera digital. Perdona, en 2017 ja havia tot el rato amb en Risto i la Laura. I tant que hi havia selfies. Ja s'havia gravat el videoblog del casament de la Dulceida i de l'Alba.

Però el Filtre València et solucionava moltes coses. Ja no es portava el Filtre València el 2017. Ja anava tard el 2017, jo. Bé, acabant amb el tema col·laboracions. Encara queden tres concerts, sabrem que no hi ha col·laboracions, però molt atenció amb el pàlpit que tenia ahir la Marta aquí al programa.

Ja no és només el fet que la Aitana pugui participar en el concert activament o no, sinó que és que ella és molt fan d'Ocas Grasas. És a dir, que potser també li agradaria assistir com a públic normal en algun d'aquests quatre concerts. El cas és

que els panots parlen i xategen també perquè ens han fet arribar un missatge que aniria en la línia del pàlpit muntaner. Hola, la Aitana té prevista anar al concert d'oques de divendres, pel que sabem com a públic i no com a artista convidada.

Un missatge molt enigmàtic, que no sabem qui escriu, no ens diu on treballa, és a dir, no sabem res. Algú que m'he enviat jo des d'un número diferent que m'he pillat avui al matí. Si tot i que tu no em donaves gaire crèdit amb això que la Aitana Inés de públic.

O sigui, també perquè no veiem la Aitana més enllà del dia que va anar al concert de DEL que va plorar tant i tant. No la veiem. No és una Laura Scanis que li encanta fitxar en un concert. Tampoc la veiem. No l'hem vist a Bad Bunny. No va anar a Bad Bunny, Aitana? Crec que va anar a Rosalía. Però jo crec que a Bad Bunny. També li devia coincidir amb la gira del Quarto Azul, eh? Vull dir que no ho sé. Crec que sí, eh? Sí que hi va anar. Sí. Sí, sí. Però jo més aviat, o sigui, a mi em quadraria que ja anés la pregunta que et feia era si creus que ella és fan-fan o forma part, que també està genial i em sembla superperfecta que hi vagin, d'aquest altre gruix de gent que en Marc comenta que hi havia també ahir, de gent que hi va perquè li fa il·lusió i se'n sap alguna, però que no és allò de no són la gala Castell-Tort.

Clar, i que potser en Josep l'ha convidat.

Passa una cosa, moltes gràcies, que hi ha molta gent. Que els té com a part de la banda sonora de la seva vida. Potser no se saben tots els discos, però sí que tenen tres, quatre cançons molt importants. I potser hi ha aquest efecte colla d'amigues que creuen que hi han d'anar, perquè potser tenen bromes, tenen viatges amb aquestes cançons, i llavors sí que els fa il·lusió i van comprar-se les entrades fa un any. Això passa a moltes colles, a moltes relacions, a moltes famílies, també. I que un concert és una experiència que també

de vegades la gent com més fanàtica dels grups o dels artistes es posen molt durs decidint qui pot anar o qui no pot anar a un concert. I tu pots no conèixer cap cançó d'un artista i anar al concert perquè et fa il·lusió veure el fenomen, perquè els teus amics i tu t'apuntes per mil històries, saps? I tens el mateix dret, vaja. Primer va ser el pàlpit de la Marta,

després aquest missatge que hem rebut aquest matí al WhatsApp i atenció perquè fa poca estona un altre penalt ens ha tornat a parlar. El missatge diu el següent. Avui venen en Piqué i en Cobercí, amb el concert d'Ocas Grasses, i dissabte a la Itana. Per tant, torna a sortir el nom d'Itana. Però en un dia diferent. En un dia diferent, en un altre missatge. Tot això són missatges que rebem al programa.

Per què ho sap la gent? Això vol dir que són invitacions i que estan al reservat o a la part de vips?

Jo crec que gent que ha tingut accés a les llistes.

Això vol dir que demanen a l'organització tenir unes entrades privilegiades. Absolutament, segur. Amb tota la cara. Segur. O els conviden. O els conviden. O els conviden. I en tot cas, no són ells, m'imagino. Jo crec que Montero en aquest cas va dir, i tant, t'agradaria venir? I ella segurament diria que sí. Amb en Plex no crec.

No, perquè està arribant a República Dominicana. Per tant, aquest vespre, a dos quarts de nou, el segon concert, que s'emetrà per TV3, no el d'avui, sinó el de dissabte.

A ICAT, també, si voleu escoltar-ho per la ràdio, el Fran Lluís Giró i l'Aina Eustrell, presentadors del programa Nota de Veu, ho faran en directe des de les vuit del vespre, i també a TV3 i a la plataforma 3CAT, presentada per la Míriam Riau.

Ara farem una pausa i de seguida marxes o et quedes? Va, queda't, Nino. Rosalia a Can Jimmy Fallon. Home, clar que em quedo. Et quedes, va.

Que no surti d'aquí, amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Cinq minuts i tres quarts de set, Jaume Miranda, molt bona tarda. Arribes al moment indicat per sentir que ha explicat Rosalía a Can Jimmy Fallon aquesta matinada.

Poca cosa, ja t'ho dic. El programa de Jimmy Fallon, que és un dels programes més vistos dels Estats Units, i clar, la cosa és que ara que ha acabat el Lux Tour, la gira d'aquest últim disc de la Rosalía, la cantant catalana està aprofitant per fer promoció del disc de cara als Latin Grammy, per la qual cosa interessa fer entrevistes a tota la zona de Nord-Amèrica. Us recordo que aquesta vegada la Rosalía té set nominacions als Grammy. Àlbum de l'any amb Lux, gravació de l'any amb La Perla, cançó de l'any amb La Perla també, millor àlbum de música alternativa amb Lux, millor cançó pop amb La Perla, millor videoclip amb Sabany en blanc i millor cançó en llengua portuguesa amb memòria. No, que m'ha sorprès aquesta última nominació, no ho sé. És veritat, sorprèn, però te n'oblides que la Rosalia va fer un disc amb 13 idiomes. Això va anar així. Bé, la gala d'entrega dels Premis Grammys se celebra el 12 de novembre del 2026 a Las Vegas, i ja us puc anunciar que en Marc Andreu i jo no hi serem. No! Ja ens han dit que no.

Home, no ho ha aconseguit anar a la gran cita, aconseguireu anar als Latin Grammys.

Podries anar als Estats Units, tu? Jo què sé, el Trump, no sé si t'ho bataria.

Jo sempre que he entrat als Estats Units, em fa com angúnia perquè jo d'entrada, si he de parlar en anglès, com que no sé explicar de què treballo, tampoc en català, jo sempre m'invento que soc periodista, perquè és la paraula fàcil i ràpida de treure-te la gent de sobre. Allà em dic, I'm a journalist, i em quedo tan panxa sentint-me tintint. Però em feia por l'última vegada que vaig anar, perquè vaig pensar en tot el tema de Trump i tot, si dic que soc journalist podés com polèmic. Hi ha molts països que no els fa cap gràcia. Només em vaig preguntar. Jo conec gent que menteix a l'hora de dir la professió. Diuen, writer, jo què sé. És que total, tampoc et demanen. És com molta seguretat, sobretot moltes cues, però tampoc és el que. Jo podria posar metge. No em demanen una acreditació que demostri que jo treballo a la Vall d'Hebron.

Sí, mentre no posis terrorista. Que no passa res. I no hagis anat a Cuba. T'ho demanen, t'ho demanen. T'ho demanen, sí.

Bé, no, no crec que anem, perquè si no som capaços d'aconseguir una entrevista per David Verdaguer, com hem d'aconseguir-ne a Las Vegas, entrevistar tota aquesta gent?

Hem fet el formulari que toca.

Bé, així doncs, Ian Smithallon va obrir les portes de casa seva i va rebre la Rosalia durant uns 10 minuts.

Una entrevista, per mi, una mica fluixa, la típica entrevista molt promocional, i massa breu, realment, com per treure-hi suc, perquè en 10 minuts tens just el temps de recomeçar. Si ella ha tancat la Lux, era. Si ho he explicat abans. No passa res, Marta.

Jo mil vegades quan tu parles estic mirant bolsos. Sí, però és dir, lo dels Grammy, vale. Però que la Rosalía és una persona que canvia de capítol de seguida, que és com que. És una molt bona pregunta.

És a dir, jo ho he explicat al principi justament perquè tens raó que ha despertat moltes preguntes. És a dir, per què ara la Rosalía s'ha de fotre a fer un tour de Prince als Estats Units? No em val lo dels Grammy. Però es veu que té bastant de sentit, eh? Que és perfecte perquè has de fer sonar el teu nom, has de fer ronron, per començar també a tenir més presència. Deu fer un pal increïble. No, que flipes. Jo sento que li fa pal luxe des del dia que es va estrenar.

És que, a més, ella tampoc és una persona molt entregada a fer entrevistes. Vull dir que la selecciona bé. Home, quan vaig fer la promoció

l'any passat, va haver-hi un moment de boc gros que jo deia, Déu meu. Sí, però una vegada acaba

la seva ruta publicitària, se recull. No és com en Revilla o en Antonio Racines, que cada mes fan una

entrevista de l'Hermiguero. Sí, sí. No, doncs ho fan per això, Marta, per fer sonar. Es veu que és molt típic. Jo ho he descobert avui, eh? Vull dir, com per fer sonar el teu nom abans dels Latins, com si això també t'hagués de fer guanyar en algun altre, que no crec que vagi així. Però vaja, com que et vols donar importància perquè encara no tanca paradeta del tot de la fase luxe fins que li donin els Grammys que pertoquen d'aquesta era. El que és això, és que és una entrevista massa breu com per treure-hi cap suc, perquè en 10 minuts tens just el temps de començar. Enxampar una mica el to de l'altre, saps? El to de la persona amb qui estàs conversant. És que no dona marge per tenir una conversa veritablement interessant. De tota manera, va explicar un parell d'anècdotes que podem comentar. Fluixes les dues, ja us aviso. La primera. Es que bé les vans. Es veu que la Rosalia. La Rosalia li explica a en Fallon, a en Fallon li pregunta què està fent ara que ha acabat la gira, no? Quines de sobte rutines o quin dia a dia pot seguir ara que està una mica més alliberada de compromisos. I la Rosalia li explica, molt enriolada, perquè riu tant i tant, que fins i tot riu massa, que el dissabte passat tenia ganes d'anar a una església de Harlem i que finalment no la van deixar passar.

Mientras estás aquí, estás haciendo Saturday Night Live este sábado. Felicitaciones por eso. ¿Qué has estado haciendo en tu tiempo libre? Ahora que estás en la ciudad, tienes tiempo libre. ¿Qué estás haciendo? ¿Qué hace Rosalía? No está en tour.

Estoy muy feliz porque finalmente puedo hacer cosas que normalmente no puedo hacer cuando estoy en tour.

Bàsicament la història acaba amb que no la van deixar entrar a l'església perquè hi havia moltíssima cua i estava massa plena, cosa que passa, és molt habitual en algunes esglésies de Harlem que estan molt turistificades perquè hi canten gospel, etc. i la gent ho va veure.

A veure, resulta una mica graciós que sigui concretament la Rosalia ara, que s'ha plantejat com una verge Maria Pop amb aquest luxera. A mi me fa gràcia que de copa una església no pugui entrar. Anècdota punk, anècdota satànic, no? Una mica? Ha d'haver-hi gent de tot en aquest programa, és fundamental. Jo estic positiu avui. Doncs aviam la segona història,

perquè la segona anècdota que ens comparteix se suposa que és una confessió, perquè és com el que fan els seus convidats quan pugen al confessionari. Ja fa patir, això.

¿Has tenido la oportunidad de confesar algo que querías confesar? Porque tienes el.

La Rosalía es parteja la caixa i acaba explicant que, per distreure's durant aquests dies de gira, Ha estat jugant a amagar-se del seu guardaespatlles. A mira com la pel·lícula de l'Ester Expósito. Exacte, però no tant. Allà acaben. Allà acaben marfil. I aquí ella ho planteja com que s'avorria com una ostra i per distreure's. Jo em petitzo perquè jo també jugo a amagar-me molt sovint i crec que aquests jocs infantils no s'han de perdre mai. Clar, però amb un treballador

teu és una mica quasi explotació laboral.

Home, tu t'ho has fet mil vegades que m'amago.

Ah sí, però és aquella amagada de nen d'un any i mig. Que amaga el cap a les cortines i els peus a fora.

Però és que la Rosalia és aixòs, eh? Ella ho explica i és aixòs. És a dir, no és una amagar real de fugar-se. Per això dic que no té res a veure amb marfil. És una amagar infantil de jugar, per distreure's, per fer la broma, i segons el que diuen les males llengües de la plataforma X i altres llocs d'internet, per fer-se petons amb la seva nòvia, la qual cosa em semblaria meravellosa i totalment legítima, perquè tampoc ha de ser fàcil. Està patint un enamorament mentre fas una gira molt exigent per tot el món i mentre tens un guardaespatlles que et vigila i que no pots estar t'amorrejant amb la teva nòvia amb tranquil·litat.

Però entenc que ells són professionals i saben llegir-ho i agiren, no?

Ostres, no, però no deixa de ser incòmoda, eh? Ja. Perquè suposo que s'ha d'anar girant ell per saber si ho ha acabat o no. No. Entenc que hi ha una

relació social mitjanament íntima amb els guardaespatlles.

Ella, per com ho explicava, parlava d'en Víctor amb moltíssim afecte i res, bàsicament se la veia que tenia ganes de fer entremaliadures i de jugar fet amagar, està bé. Anècdota, ja dic, per mi, bastant fluixa. Que tampoc ajuda a humanitzar-la, que és el motiu pel qual la gent va a les entrevistes. Tu, com a gran estrella, vas a l'entrevista per fer el que va fer la Mar Vallverdú, que has dit, no tinc xef.

Aquí no hi va anar fa quatre anys, que crec que en Garriga ens ho ha explicat, i va explicar aquella anècdota del mòbil amb en

Harry Styles, o no sé què. Era bona, aquesta anècdota. El Jimmy Fallon vas a fardar que tens amics famosos, realment. No vas a humanitzar-te, tampoc. I vas a promocionar el que faràs a la mateixa cadena dos dies després.

De fet, literalment, la tercera anècdota que explica, perquè només n'explica tres, perquè és que deu minuts no donen, per tant, no l'he ni afegida, perquè crec que no ens importa, però és sobre el bono d'Eudós, una persona famosa, i dir, ai, et va contactar, per mi I no juguen a cap joc. Zero interès. Jueguen a tot de jocs, que jo no entenc, i a més hi ha tota gent que a mi m'és igual.

A mi el concepte de jocs no me funciona. O sigui, un late night estil, el del Giró, podria ser.

A cada show fan jocs. Tothom juga a fer Jimmy Fallon.

Tots els programes fan jocs, de fet, en aquests late nights.

I de fet, en en Jimmy Fallon, crec que ho va explicar en Úrsula Corbera, pot ser que hi va anar fa uns anys. Sí, va explicar lo de la Madonna. I va explicar que te fan entrevistes mega exhaustives, igual que en en Marc Giró, perquè arribis allà amb bones anècdotes, que fort que hagin trobat només aquesta misèria.

Els redactors abans truquen a l'entorn o a qui sigui

per anar rascant. Enriquida, anècdotes exquisites i virals, profunda merda han trobat els guionistes amb sa vida d'actual de na Rosalia,

s'ha de dir. Vull dir que com que es grava al mateix edifici, al sector de Nightlife, potser estava aquell dia assajant i van dir, vinga, posa't aquí a entrevistar, no sé.

Sí, la cosa és això, és que anava a promocionar també que el dissabte cantarà. Ja està bé. Aviam què canta, que no canta la perla. Esperem, té altres cançons.

Una mica més de 10 minuts i arribem a les 7 de la tarda. Ahir vam analitzar l'anunci dels Premis Ídola 2026, aquest certamen que organitza la Dulceida in Management, i les reaccions a l'anunci segueixen arribant, Marta.

Sí, era un espot que cridava l'atenció pel cameo morbós de la persona que més vegades ha deixat plantada la Dulceida als Ídolos. Estem parlant de Maria Pombo.

Amores. Hola, cielo, ¿qué tal? Este año contamos con ella, ¿verdad? Este año, pues. Pues es que este año tenemos algo. Lejos. Un viaje. Lejos. Sí, súper lejos. Un viaje. Sí. O del año que viene. Sí, ya lo siento, ¿eh? Nada, tranquila, ¿eh? Es mentira. No tiene nada. Doncs bé, resulta que els mitjans

estem parlant força d'aquest anunci dels Ídolo, és un anunci produït per Incís, que és la productora de La Gran Cita, i n'estem parlant per aquesta pipa de la pau que s'han passat la Pombo i la Dolceida. Una reconciliació, almenys, de cara a la Parador, i que tampoc sabem si acabarà desembocant en l'assistència de la Maria Pombo als Ídolo el proper 2 de desembre a Barcelona. D'això no en tenim ni idea.

Ostres, seria molt greu que fes l'anunci i no se presentés. Jo crec que hi ha molts números.

De fet, segurament fa l'anunci perquè no anirà. Perquè així diu, mira, Dulceida, que sàpigues que jo et dono suport, però no puc. I el 2 de desembre me'n vaig a I que de fet,

quan van fer l'entrevista amb la Susana Bicho, les dues, com dient aquí no ha passat res. Sí, com un cara a cara amigable, no? Elles ja explicaven, la Maria ja deia, jo no vinc perquè estic incòmoda, i la Dulceida ho sap i ho pot entendre.

Aquí el cas és que han abraçat com la broma, el meme de cada any. I el tema també és que una reportera de l'agència G3 va trobar-se ahir el marit de la Maria Pombo, el senyor Pablo Castellano, al carrer. De fet, ell ja era en una situació una mica incòmoda perquè ell ja estava dins del cotxe. Y la reportera Totge Silva Buletraka.

Ese regreso de María Pombo a Los Ídolos, no sé si has podido ver el vídeo que han publicado. Sé que he grabado algo, pero no lo he visto todavía, no he visto el resultado. Imagino que contento por ese regreso de María a Los Ídolos después de años de ausencia, que también se ha hecho de una forma irónica. No sé si María te dijo cómo se iba a hacer un poco esa publicidad de la nueva gala de Los Ídolos.

No tenía ni idea. Para mí fue. Cuando me dijo que había venido a grabar eso, no sabía ni que lo iba a grabar. O sea, no tengo ni idea. La verdad es que siempre ha tenido muy buena relación con Aida y con Alba, así que no. ¿Con ganas de que este año se lleve un premio también? Bueno, con ganas de que todo siga como tiene que seguir. Com ganes d'anar a Praga. Que no parlen.

No sap res del que fa la seva dona. Així m'agrada, Juliana. Conclusions d'aquests 37 segons impagables. La primera és el que deia ella. En Pablo i la Maria no xerren. No s'expliquen les coses. Suposo que estem parlant d'una relació i apurament de logística. Qui es queda amb el Martín? Qui va a buscar la Vega? Qui cuida la Mariana? Què passa amb el Pluto? És molt habitual. Jo crec que és el contrari.

En comptes de només parlar de feina, que això és una cosa que passa, quan et vols escapar de la logística o quan et trobes tenint les converses, expliques que has fet la feina, i més si tens una feina lo suficientment didàctica, o sigui, distreta, com és el seu cas, que cada dia és una mica diferent. Però no s'ho han explicat. Per tenir conversa, vols dir. Però és que jo crec que li han donat encara més la volta.

Ells ja no parlen ni de què parla el seu dia. Recordem que han anat, i no sé si encara segueixen anant a teràpia de parella. Jo crec que ells.

Tenen grandíssimes converses intel·lectuals. No parlen de la seva vida personal perquè no té cap interès ni de la seva vida professional. Parlen de Schopenhauer? Literal, m'ho imagino. Ah, sí? Jo també m'ho imagino. Parlen d'alta literatura. Segurament.

Estan parlant del Nobel de la literatura. A veure, xerrin o no xerrin, de sa vida laboral d'Anna Maria Pombo en aquest cas, tot i així estaria bé que Anna Pombo l'avisés d'aquesta gravació perquè li faran preguntes i haurà de presentar en Pablo. El castellano hi hauria d'estar informat.

Vull dir que és un tema que l'acabarà repercutint a ell, perquè si no el Pablo queda. De què l'has de parar al carrer aquest senyor? Per preguntar-li com està el gat. Fa sis anys que no es miren els ulls.

L'altre és que ella li hagi dit no me la liïs en segons quines declaracions i l'altre no sàpiga ni què contestar.

Això també podria ser perquè la Maria és una

dona que renya moltíssim. No és que no sàpiga contestar, és que no sap que és el vídeo directament.

Això diu i també explica moltes coses de quin algoritme té. Perquè si tens un algoritme que no et mostra la teva dona també és estrany, no?

Jo crec que o no es mira en els ulls, que és una opció, i que de fet crec que pot anar emparellada també amb l'altra, que és que sí que sapigués que havia anat a gravar això, però que com dius tu, Roger, per estalviar-se problemes és més fàcil dir que no saps res. Per estalviar-te problemes no fas l'anunci. I ja està. Ja, però una cosa és la Maria i l'altra és en Pablo. Ell no deu voler dir res fora de lloc i posar la Maria en un problema, perquè també ja es coneix. Un s'ho sap, eh? Ell va ser.

Ell la valia també avançant l'embaràs de la Lucía, amb allò del sisè, el setè. Ell ja deu dir que no sap res de res, en general. Ell té un historial complicat. Però per mi l'altra conclusió i l'última és que en Pablo no confirma ni de bon tros que la Maria assisteixi als Ídolo. De fet, diu, amb ganes que tots segueixin anant bé, etcètera, etcètera, però ni guanyar premis ni anar a les gales. Aquí, a facturar i ja està.

Jo aposto que no hi anirà. Aquest senyor està tan despistat i tan desvinculat del seu matrimoni que no sap que aquells dies se'n va a República Dominicana i na Maria no l'ha informat, o en vagin de viatge per esquivar Zidol, o no sé on van. Sí, no ho sé.

La idea d'en Pablo, llevant-se el matí fins al cafè. Pablo, nos vamos. Pablo, haz las maletas, que hoy nos vamos. ¿Dónde? No, es que, cariño, teníamos el viaje a República Dominicana. És que m'ho imagino tal qual, així. Ell, pobre, no sap d'on li cauen.

Jaume, t'agradaria anar als Ídolo? La veritat és que gens. Ja aniré sol, al final. És que no entenc.

Ha dit que tu partit el serà. Fa molta il·lusió, tu. A mi em fa il·lusió. No, a ti no. És que jo tinc molts rodatges. No, va, fem un detecte total.

No, el fem, però llavors ens quedem de convidats. Ai, quin festa, doncs, jo, aquell dia. Bueno, és un dia quan acabem d'aquí el programa, no? És un dimarts, el dia 6. Vas cap al Romantic Garden. Cap allà i. Que no sé on és, tu, mira.

On cony estàs, Romantic Garden, aquest? I Núria,

en com fas tu, eh, la detecta? Hem d'anar a buscar alguna cosa. Una xuleta, perquè no sabré qui és qui. Ai, que divertit. I parlant en castellà. No canviaré d'idioma, jo. No penso canviar d'idioma. Si no m'entenen, no el tindrem. És a dir, que només entrevistaré Miki Núñez. Va, va, hi tornem, va.