L'AMB impulsa unes obres públiques més sostenibles per reduir emissions i protegir el medi ambient

Meteotemos.

Va, això és Meteotemps, però també és Meteoambient, per tant, José Luis Gallego, bona tarda. Què tal, bona tarda. Avui el José Luis Gallego ens escolta des de la línia digital, però també, evidentment, participarà d'aquesta entrevista que centra en obres, projectes i protocol de sostenibilitat de l'àrea metropolitana de Barcelona. L'Albert Gasull, bona tarda. Bona tarda. Director dels Serveis d'Espai Públic d'Àrea Metropolitana de Barcelona, MB, fa unes setmanes. Bé, introduïa temes i, evidentment, com no pot ser d'una altra manera, temes que transpoaven, doncs, el que és una realitat, que el nostre entorn urbà, la vida, la geografia evoluciona i les coses mai poden ser estàtiques, Albert. Exacte, i menys ara, diguéssim. I menys ara, eh?

Al marge del que passa al món, que no sabem què passarà demà passat, el clima també ens està donant moltes sorpreses, això tu ets l'expert. Sí, senyor. Però clar, tot això del canvi climàtic està portant una sèrie de conseqüències i de coses que hem d'afrontar, jo crec, d'una forma seriosa. Per això.

Perdona, aquesta tardor ens ha fet obrir els ulls. Bé, escolta'm, al final, els humans ja saps que obrir els ulls els obrim el dia de la notícia. L'endemà ens costa de continuar pensant-hi. Però aquesta tardor hi ha hagut diversos episodis al voltant de l'àrea metropolitana i te'n poso dos damunt la taula de dos municipis de l'àrea metropolitana. I perdona que comenci d'aquesta manera. Eh. Són dos espais amb jurisdicció municipal. Barcelona, Ronda de Dalt i l'àrea que rep les aigües de Collserola. I número dos, Sant Cugat del Vallès, Riera Major. Una riera que els habitants del monestir, senyores i senyors. Eren espavilats quan el van muntar i el van fer dalt al turonet i a baix a la riera els humans van ocupar-ho tot i als anys 90 van tapar la riera i ara és un bonic passeig que ha petat, ha petat de capacitat, etcètera, etcètera. Aquests són alguns dels reptes, en definitiva.

Aquest és un dels reptes i cada dia més present. És un tema que hem construït una àrea metropolitana, com la majoria de ciutats europees. Sí, sí, no és que ho fem només malament nosaltres. Ho dic en el sentit que és una cosa generalitzada, no que ho fem malament, sinó que hem generat aquests contínuos urbans impermeables, construïts amb materials d'alta inèrcia tèrmica i amb una mancança brutal d'infraestructura verda, no? Tot això sumat porta conseqüències de molts tipus. Una és aquesta, d'aquestes inundacions que tenim, sobtades, perquè no és només que s'hagi canalitzat la riera, sinó que no es pensa com s'ha de gestionar l'aigua de pluja, en el sentit que si l'anéssim aturant pel camí segurament

tot això no passaria. Són els dipòsits pluvials de Barcelona que el dia de la Ronda de Dalt van arribar alguns d'ells a un 90% de capacitat i van evitar uns danys molt més importants a la ciutat.

Per exemple, però no només infraestructures d'aquest calat, diguéssim, que són importantíssimes, i a més són dipòsits i per tant és aigua que recollim.

Si no, les piques petites que de mica en mica s'omple la pica.

Bé, tot l'aigua, tots els edificis de tota l'àrea metropolitana va al carrer. Si aquesta aigua es retingués a les cobertes dels edificis, d'alguna manera, la velocitat d'aquesta aigua seria menor, arribaria al carrer més tard. El carrer recolliria la seva aigua, però no tan bé tota la que li ve dels edificis. Si el carrer no fos tan impermeable, potser l'aigua es podria anar aturant pels llocs. Podríem regar d'aquestes aigües. A més de que les podem aprofitar. Les hem de ralentir. Respecte a aquests fenòmens que es veuen repetidament. Cada cop més i d'aquesta forma sobtada.

Introdueixo José Luis i després et deixo perquè clar, evidentment la línia digital no és favorable a les intervencions sense veure les cares a l'estudi. Li pregunto la primera qüestió relacionada directament al Bergasull. Volem parlar del protocol de sostenibilitat, evidentment hem començat d'aquesta manera pràcticament directa. Aquest protocol m'imagino que no és només el que hem explicat, sinó que la descarbonització, la resiliència, etc. és molt més ampli.

Sí, el protocol neix, jo crec que cap a 2017, la primera, diguéssim, la nostra intenció de fer-lo i es posa en pràctica a partir de 2019, després de crear-lo i formar la gent. El protocol neix per responsabilitat institucional i professional davant de la inexistència d'una legislació en aquest país que doni una resposta adequada o qualsevol resposta al canvi climàtic i als seus efectes. Davant d'això, la construcció dels edificis i el seu ús és responsable de vora del 40% de les emissions. Per tant, nosaltres que ens dediquem a això, a espai públic de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, a construir, som responsables d'aquest 40%. De 36 municipis. De 36 municipis, sí. A Barcelona hem de dir que no actuem gaire des d'espai públic, és a dir, dels altres 35 sí, d'acord? Per tant, nosaltres decidim que hem de prendre, diguéssim, cartes amb el tema i fer la nostra pròpia, d'alguna forma, normativa. Llavors, construïm aquest protocol, que és una guia que ens ajuda a.

Construïu el protocol i la normativa. Bueno, és un protocol que. Sí, però que em refereixo, que és el que deies, tot va molt ràpid i suposo que s'ha de ser imaginatiu, bueno, versàtil.

Clar, de fet ara estem revisant-lo el protocol. O sigui, el protocol el que pretén és permetre que siguem capaços d'avaluar quin és l'impacte ambiental que tenen les decisions que prenem quan redactem un projecte. Que al final és el que es convertirà en una obra i per tant el que decidim en allà serà el que convertirem en realitat. Però no només això, això és per una banda parlar d'emissions i de com les reduïm, que és fonamental. Però més enllà de les emissions ja estem veient les conseqüències de moltes coses, l'estiu que acabem de passar, les temperatures que pugen d'una forma exponencial, bestial, o sigui, molt per sobre de les previsions. I per tant, torno a dir que d'ahir abans hem construït aquestes ciutats que tenen aquestes característiques d'impermeabilitat, alta inèrcia tèrmica i falta d'infraestructura verda. Que són les coses que, si revertim, ens poden ajudar a conviure millor, diguéssim. A mitigar. És el que se'n diu mitigar el canvi climàtic. Sí, senyor. Per tant, el protocol el que pretén és, per una banda, mitigar, perdona, no, mitigar les emissions, i adaptar-nos al canvi climàtic, d'acord? Per tant, el que fa no és només limitar les emissions que nosaltres emetem en construcció i en ús dels edificis, sinó que a més ens obliga a una mínima infraestructura verda, a una mínima gestió d'aigua de pluja, a una màxima superfície impermeable exposada al sol, una màxima superfície que reté la calor, una sèrie de coses. És com una guia amb números, que es quantifiquen les coses, que ens permet abordar totes aquestes coses d'una forma més adequada i, a poc a poc, anar convertint la ciutat en un lloc més habitable. Se'n gira molta feina.

Meteo Ambient Amb José Luis Gallego. I amb aquesta falca, amb José Luis Gallego, José Luis Gallego, és el teu torn.

El primer de tot celebrar que la Ria Metropolitana de Barcelona hagi posat en funcionament aquest protocol, jo crec que 20 punts. De vegades la dispersió, no sé, ara ens ho dirà, de vegades la dispersió fa que no anem massa de cara a barraca, que no fem diana, això ens ho dirà l'Albert, però us alegro en tant que durant tot aquest temps hem estat parlant d'adaptació. I de resiliència al canvi climàtic. Però, perdona, l'àrea metropolitana de Barcelona és víctima del canvi climàtic, però en bona part també n'és responsable, no dic només l'àrea metropolitana de Barcelona, sinó les grans àrees metropolitanes d'arreu del món. Jo crec sincerament que les urgències, és a dir, la velocitat d'actuació, ens ha de fer adoptar respostes immediates. Parles de 19 criteris. A mi m'interessa moltíssim la contractació pública, perquè és un tema que des que vaig parlar, fa molts anys que vaig parlar amb l'Imma Mayor, quan era responsable de Medi Ambient a l'Ajuntament de Barcelona, i em va parlar de l'extraordinària complexitat. Que té incloure en el plec de condicions de contractació pública aspectes que tinguin a veure amb la descarbonització i la sostenibilitat. No sé si això ha canviat, però crec que això és primer d'escola a bressol de sostenibilitat.

A veure, a nosaltres ens està bé que facis aquesta pregunta perquè ens criden molt per parlar d'això a diferents foros, diguéssim, perquè el protocol s'ha convertit en una eina en aquest sentit. És a dir, el projecte arquitectònic és un document contractual, d'acord? Si tu en aquest projecte fixes els criteris i les coses definides d'una determinada manera, això s'ha de construir d'acord amb allò. Per tant, d'entrada, diguéssim, la feina l'hem de fer abans. Nosaltres, al fer el projecte, estem ja establint una sèrie de coses, límits d'emissions, tant operatives com envegudes. Estem creant una sèrie d'un projecte, diguéssim, que a més és un tema que no és un afegit, és a dir, això o ho arrenquem així, i això ho hem descobert fent-ho, diguéssim, o és impossible complir amb les coses després. Per tant, la potència del protocol entre les coses és aquesta, que és un document contractual que ja està, diguéssim, assolint uns estàndards i complint una sèrie de coses que, en principi, només altra gent amb moltíssima voluntat i per esperit, diguéssim, ambiental, està portant a terme. Aquest és un tema. L'altre és afegir a tres coses, que això és més complex. Aquest matí estava en una taula rodona que parlàvem sobre la circularitat. Estem començant a reutilitzar coses aquí en aquest país. La cosa està molt a les beceroles perquè el problema que tens és que no saps anar-les a buscar o on trobar-les. Això és una cosa que nosaltres ja estem fent des de la rehabilitació des de fa temps, és a dir, el primer criteri del protocol diu posa en dubte si s'ha de construir allò que t'estan demanant de construir, és la primera cosa. La segona és si no hi ha un lloc existent on tu puguis allotjar aquell ús. I després, quan entrem en aquest lloc, mirem tot el que hi ha, ho cataloguem, mirem què podem reutilitzar a l'obra el projecte es fa amb aquests criteris i després mirem de recol·locar aquelles coses que a l'obra no es queden per tant, a tot això el que està en el projecte està bé però després hi ha problemes com l'administració no pot vendre unes llambordes a un altre no sé què o entres en una masia de conflictes que. Que són aquests legals que venen fixats molts per la llei de contractes i altres per altres coses que ens complica la vida. És evident que la llei de contractes, sense anar més lluny, està absolutament desfasada respecte a la realitat. No ho parlàvem aquest matí, o sigui, igual ho dèiem, no? No sabem què passarà d'aquí a cinc minuts i, en canvi, per fer qualsevol acció a l'administració pública t'estàs més rus, no?

Esgotador, vist des de fora i pot semblar mira, arriba un polític sembla que té bona voluntat però després diuen els polítics que es troben amb aquestes bé podríem dir amb aquests laberints que ho eternitzen tot ho maten tot o fins i tot sí, ho acaben matant i, per tant, allò que es vol tirar endavant, doncs, malament rai. En aquest sentit, a l'àrea metropolitana hi ha Santa Coloma de Gramenet, un àrea, diguem, el rovell de l'ou, del tensionament de densitat, d'espai, etcètera, etcètera. Un dels rovellos de l'ou. Hi ha la ciba i el passeig de la Salsereda, d'aquí Santa Coloma, de Gramenet. S'han construït amb aquests protocols. Explica'ns una miqueta.

Bé, són dos projectes bastant emblemàtics i a més té la gràcia que estan un al costat de l'altre i per tant els podem ensenyar plegats. Caram, això ho facilita molt. Perquè la ciba està a l'Avinguda Salzareda i per tant quan anem a explicar el protocol és un bon lloc per fer-ho perquè tenim per una banda l'espai públic que s'ha recuperat amb l'Avinguda i després l'edifici recuperat de la ciba. A veure, clar, aquí s'apliquen aquests criteris dels que estic parlant, no? La gestió de l'aigua de pluja, és a dir, sols permeables, infraestructura verda, un mínim de cobertura, i no només un mínim de cobertura sanitària, la canòpia, sinó també una suma de capes de vegetals, i també compta tota la vegetació que està a terra, no? És a dir, totes les arbustives i aquestes coses. I des d'un punt de vista, ja no només climàtic, sinó també des d'un punt de vista biològic o de la biodiversitat. És a dir, que és un tema fonamental també, que no he anunciat però que també observa el protocol. I això pel que fa a l'espai públic. I per altra banda, la ciba és precisament un d'aquests exemples paradigmàtics d'aquesta forma de treballar la rehabilitació. A la ciba, per exemple, la planta baixa, la sala on es fan els actes, si hi aneu alguna vegada, veureu que el paviment és un paviment com de gimnàs, amb uns parches, que encara estan les ratlles, de quan jugaven a no sé què, i això vol dir que nosaltres, i això ho hem fet amb cada un dels elements d'aquest edifici, és a dir, tot allò que es podia quedar allà i no ens estava fent moltíssima nosa, o adaptàvem o ajustàvem el projecte al que hi havia allà per generar el mínim número de residus, És a dir, quan menys treus, menys has de posar. Aquest paviment no l'hem tret, no hem generat un residu, però és que, a més, no hem fabricat un paviment ni l'hem transportat, ni l'hem col·locat. Tota aquesta energia i les emissions associades no han existit. I aquest és el punt de vista des del qual anem treballant tot. El mateix fem a l'espai públic. Recuperem el mateix material que extraiem per reposar, per fer subbases. D'alguna manera hi ha aquesta idea que parlàvem abans de la circularitat, és anterior a anar a buscar unes vigues d'un magatzem per posar-les en un edifici nou, sinó que ja neix també en la manera de fer que tenim ja provocada pel mateix protocol. En cada un dels edificis i espais públics, espais urbans que anem fent i construint. Fantàstic.

José Loés, alguna darrera qüestió?

Donat que estàvem parlant de mitigació, no vull deixar de parlar d'adaptació. Aquest estiu n'hem tingut una mostra claríssima de com l'espai públic s'ha convertit en un espai hostil per a la ciutadania. Hem donat a la gent que es quedi a casa seva. I hi ha molta gent que a casa seva no té climatització, primer perquè pateix de recursos, per tant, i climatització. Llavors, per què no agilitzem i donem càrrec d'urgència i de prioritat a convertir l'espai públic, i no estic parlant dels refugis climàtics, estic parlant d'això, de regenerar. Les zones verdes, d'obrir la natura, d'incorporar perquè totes les solucions, bona part de les solucions d'aquesta recomposició de l'espai públic passa per. Estan a la natura. Llavors, esteu plantejant aquest tipus de projectes d'intentar renaturalitzar.

El que fa el protocol és exactament això. És exactament això. El problema és que, José Luis, tu voldries A veure, hi ha una cosa que anunciaré aquí que encara no he anunciat enlloc més. No és un anunci, és una tesi. No és una tesi, és una realitat que sembla que no volguem afrontar. És a dir, això. Aquest desastre en què estem immersos està creixent a una velocitat brutal. I no ho aturarem. És a dir, no ho aturarem. I això no ho diu ningú. Seguim tots esforçant-nos i pensant que el 2050 estarem a zero emissions i és mentida. I no hi serem. Però el que sí que passa és que les conseqüències de tot això les estem rebent i les estem rebent cada dia més. Per tant, on hem d'exposar l'esforç? Evidentment, hem d'esforçar-nos a emetre menys, però on hem d'exposar l'esforç de veritat amb això? Amb l'adaptació, amb transformar les ciutats perquè siguin més habitables. Perquè si no ja, bueno, paga i marxem. Jo crec que el tema està per aquí. L'esforç, crec jo, ara s'ha de posar, i molt. A veure, el tema de la mitigació, de reduir les emissions, el tenim bastant controlat, és a dir, podem fer-ho bastant bé. Perquè sabem com fer-ho.

Però mentre no arriba una reducció important i notable, les ciutats s'han de continuar habitant i tenim una inèrcia ara disparada cap amunt. Per tant, aquests 30-40 anys que queden en què la corba per fi comença a baixar de les emissions, hem parlat aquí, l'electrificació xina, hi ha corbes que comencen a cedir, Nassus, 30 o 40 anys més en les ciutats com les coneixem no es podrà viure, serà impossible. I tant de bo, i ho dic ara jo amb enveja, com a habitant de Terrassa que soc, llàstima que no hi tingueu actuació àrea metropolitana de Barcelona perquè, noi. I ja està, ho deixo aquí el meu comentari.

Bé, també s'ha de dir que nosaltres actuem allà on podem, no tot, o sigui, els municipis fan les seves coses, vull dir que nosaltres actuem en una part dels municipis. Sí, però més referit a que. Sí, una voluntat del darrere.

No ho sé què passa, però noi, uf, uf, uf.

Bueno, també és cert que a l'àrea metropolitana de Barcelona hi viuen més de 5 milions de persones. És a dir, que la capacitat de el retorn que poden tenir. No estic dient que la resta del país no s'hagin de fer actuacions, però evidentment, si hem de prioritzar, aquí tenim aquesta I no es tracta només, com deia l'Albert, d'intentar recomposar l'espai públic, de lluitar contra aquest fenomen que el professor Martín Vide ja fa anys que està parlant del fenomen illa de calor. Però és que ja no és una illa de calor, és un continent de calor el que tenim. Llavors. Tot això, tot el que està fent la MB, jo, és una direcció, és la correcta. El problema és el temps.

Clar, el problema és el temps i els recursos.

Clar, segurament, tot va associat a un pressupost.

No, i no només això, i el temps no va a favor nostre perquè aquestes coses que volem construir són lentes. És a dir, la infraestructura verda no creix d'avui per demà, no pots plantar abans grans, ni pots transplantar-los. Hi ha experiments que estem fent amb temes d'aquests boscos de creixement ràpid, però vol dir 10 anys de creixement. Ahir teníem uns hongaresos que ens visitaven perquè van veure una presentació meva i van venir 22 persones a veure'ns-la. Quin poder de convocatòria que tens. Jo vaig flipar. Jo pensava que venien dos o tres i venien 22.

Potser també els cridava l'atenció Barcelona a més gent.

Sí, sí. La qüestió és que els vam portar a un projecte que vam fer fa 20 anys a l'Area Metropolitana de Barcelona, on tenim fotos dels arbres que vam plantar en aquell moment, que són uns pelillos, i ara són uns arbres frondosíssims i fantàstics, se donen una obra magnífica. Ara això ho hem afegit amb temes d'aigua i tal, que ajuden a refrescar més. Però clar, és aquest el temps. És a dir, el que plantem avui serà efectiu d'aquí 10 o 15 anys. Per tant, l'urgència és brutal, però també hem de trobar altres mecanismes i altres coses. I després hi ha els edificis que no es poden transformar i estan també creant una quantitat de. Diguéssim, emetent una quantitat de calor a l'espai públic brutal o comencem a transformar les cobertes, les façanes i tot això també forma part d'aquest entorn en què hem de viure i per tant ja estem entrant ja no només en l'espai públic sinó en el món privat i és tot això com es gestiona i això suma i també. Totes les altres coses, les emergències.

Se'ns acumula la feina, ho deia a mig programa i ho remetem per aquí. José Luis Gallego, ho hem de deixar aquí. Gràcies. Gràcies, Albert Gasull. Una de les persones que vetllen l'àrea metropolitana de Barcelona en aquest conjunt de 36 municipis perquè l'espai públic sigui cada cop més habitable. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres.

Adéu-siau. Una abraçada. Adéu.