L'arquitectura i els oficis, una relació en vies d'extinció

Aquest divendres, 6 de novembre, a les 6 de la tarda, l'Auditori del Disseny Hub acull la presentació del documental Perfecta, una mirada als oficis i als artesans que preserven un coneixement, una tradició i una cultura que donen sentit i identitat a la nostra societat a través dels objectes i els espais arquitectònics.

El control numèric no pot reproduir el sentiment.

És una producció del grup ReArc de l'OPC amb la productora audiovisual Clementín. Cada peça darrere hi ha una història.

Que vols córrer i aquí has de començar batallant.

Que el meu avi feia coses totalment diferents de les que faig jo.

Un conjunt de veus dels creadors que en el present mantenen aquestes pràctiques ancestrals, però també des de la innovació i sense renunciar al món digital.

Aquell llenguatge de les eines, dels estris, s'acaba on comença l'oficina.

I saber agafar un tros de material, ja sigui fusta de vidre, el que sigui, o un algoritme i dades, i transformar-ho en algú que és molt més.

Ara podem explicar coses que abans simplement passaven.

I que això deu ser molt sa a nivell espiritual i fins i tot físic, fisiològic.

En la situació que estem avui en dia, l'artesania s'hauria de dilatar infinitament.

El documental és la culminació d'un propòsit de fa molts anys que també té una introducció preliminar a la Galeria Único del carrer Pallars 85 del Poblenou. Els autors del documental són Josep Alcuber, Mireia Bosch i Joan Olona, que ara ens explica el que trobem a la Galeria Único.

És l'inici de les preguntes que comencem a fer i que després es reflexionen en el documental sobre els valors dels oficis. És a dir, no pròpiament només dels oficis, sinó sobre quins valors transmeten els oficis a la nostra societat. Per exemple, quin és el rati entre arquitectes i arquitectes tècnics respecte a artesans? A dia d'avui és 15 tècnics per cada artesà. Aquí la reflexió la pots fer qualsevol, pots dir o que sobren tècnics o que falten artesans, perquè és un rati que està totalment descompensat. O quina és la relació entre les emissions de CO2 d'un mestre forjador que ha de sortir d'algú que crema carbó, sembla que emeti molt CO2 a l'atmosfera. Doncs veure aquesta relació amb altres sectors, o explicar quina és la manera en què els oficis marquen la seva autoria, de quina manera ells s'identifiquen amb la seva obra, a diferència del que fem els tècnics en la relació amb les obres. Perquè l'objectiu és després, en el documental, hi ha tot un seguit de persones que el que fan és donar peu a la reflexió sobre els valors dels oficis. Hem entrevistat en Pere Jaume, el Josep Pedrals, poeta, la Ingrid Guardiola, doctora en Humanitats, el Pau García, de Domestika Data Streamers, el Miquel del Pozo, el Salvador Botí, especialista en datació de pintures històriques i, per tant, són tota aquesta gent la que va aportant els valors reals sobre els oficis. És imprescindible que aquest patrimoni immaterial que representen els oficis no es perdi, perquè podem perdre arquitectura però no podem perdre els oficis.

Com us dèiem, el documental, de moment, es presenta aquest divendres 6 de novembre al Design Hub. Pel que fa a la Galeria Icónico, però, fins al mes de desembre tenim l'oportunitat de visitar també una interessant proposta que emparenta 8 estudis d'arquitectura amb 8 artesans catalans. Es diu "Arquitectura i oficis. Una trobada entre l'arquitectura i el saber fer".

Els vuit estudis d'Arquitectura són RCR, B720, Mesura, AIA, Valla i Roig, Bofill Taller d'Arquitectura, La Granja Design i GCA Architects. A tots ells se'ls va plantejar un briefing consistent a implicar-se en un taller d'artesans prèviament designat per tal de desenvolupar un prototip que s'hauria de materialitzar posteriorment en un projecte arquitectònic real. Clàudia Dibo n'és la curadora.

Aquests vuit estudis els havíem de demanar vuit peces i llavors trobar qui és l'artesà o artesans o les especialitats que ens puguin ajudar a fer la realitat. I, d'altra banda, també saber interpretar quines són les necessitats que té l'arquitecte. Què vol desenvolupar amb aquella idea. Llavors, introduir la matèria abans en aquest procés, que l'arquitectura es pensi des de també l'artesania. Hem començat un procés de sis mesos de diàleg entre uns i els altres i són prototips que serveixen per veure en una escala arquitectònica una peça amb la intenció de poder-la incorporar en aquests projectes, però els projectes són complexos, són llargs i de molt d'esforç per part de molts implicats. Possibles vies de col·laboració, milers d'idees. De fet, una miqueta anem amb aquesta sensació de tot el que hi ha per fer, tot el que podem fer, il·lusionats i amb moltíssimes ganes que aquest espai es converteixi en un lloc on passin coses, on es generin col·laboracions de molts àmbits perquè es poden donar.

Per exemple, l'estudi B720 ha quedat emparellat amb Llenes Naturcork. Amb ells han desenvolupat una lluminària modular que formarà part dels atris del Bluetec Port, del Port de Barcelona, un projecte en curs de B720. Ens ho explica Fermín Vázquez. Yo creo que es una de

las cosas más simpáticas, atractivas, interesantes que ha ocurrido en los últimos tiempos en el estudio. Y cuando nos dijeron qué podemos hacer, una de las cosas que surgió, porque tenemos entre manos un proyecto muy bonito, esto todavía no lo sabe el cliente, pero en realidad un proyecto que nos inspiraba, estamos haciendo el proyecto del Bluetech Port en el puerto de Barcelona, la recuperación de unos tinglados para convertirlo en un destino que tiene que ver con la economía azul. Y estábamos hablando de cómo darle a aquello un carácter que tenga que ver con ese mundo de la economía del mar y pensando en ello nos surgió la idea de por qué no, en fin, evocando las imágenes que tenemos todos del mar y el corcho, como una cosa, y los artesanos del corcho, otros productos que habíamos diseñado en corcho. ¿Por qué no intentamos hacer una luminaria, una gran lámpara, una secuencia o algo como un sistema? Casi un sistema que pudiera ser utilizado, como estos ensartados de corcho que tradicionalmente se han utilizado para mantener a floteros. Pues quizá eso podría servir y era más bonito porque podíamos jugar con el corcho, con la secuencia y con los reflejos y también con el color, porque muchas veces estos flotadores. Están coloreados. Y este es un proyecto que en el fondo es un primario de investigación. Pablo Garrido, que es el socio del estudio que ha estado más encima del proyecto llevándolo, ha estado luchando en la definición. Geométrica, con los artesanos, una gente estupenda. Luis se llama. Luis Llenes que han estado haciendo un trabajazo maravilloso para hacer este prototipo que nos ha dado un montón de pistas sobre densidades, formas, perfiles, reflejos y también con problemas añadidos, porque parece que es solamente un problema del corcho, que no es poco, sino también de electrónica, de iluminación. Este es un primer prototipo, pero para nosotros muy satisfactorio.

Inspirat en la geometria de l'eixample d'Ildefons Sardà, l'estudi AIA presenta una gelosia modular de formes canviants i intercanviables, una col·laboració amb Nord Taller.

Per nosaltres, com a dissenyadors, que sempre ens quedem com a la part inicial, la part conceptual del procés, i gairebé mai tenim el contacte i l'experiència del senyor o de l'empresa que ho fa possible, poder treballar amb algú que és el que ens aporta aquesta part de know-how que nosaltres no tenim, fa que el procés s'enriqueixi moltíssim. I que al final, a vegades nosaltres dissenyem coses que a partir del procés productiu fa que el resultat sigui molt diferent del que hem pensat. I dius, ostres, quina llàstima, perquè no ens deixen o no podem participar. En aquest cas, l'aportació de Francesc està absolutament equilibrada amb la nostra feina i amb el nostre disseny. Per tant, sense la seva aportació, aquesta peça no seria com és. Per tant, per nosaltres ha sigut un coneixement absolutament bàsic.

I per a vosaltres bé, el fet de treballar en un producte tip que no és allò que te demanin, fes-me'n 500 com aquesta, suposo que també implica un plus de poder treballar més tranquil i poder crear sense la pressió que sigui viable econòmicament, o no?

A veure, ja no és per si és econòmicament viable o no, també poder conèixer empreses com la que porta Joan Carles, que costa molt de trobar perquè al final fer aquest projecte. Encara que jo tingui molt de coneixement, sense l'aportació del disseny conceptual d'ells, costa molt de trobar. Enriqueix molt poder, al final, acabar fent un producte així, perquè ja t'he dit que és molt difícil trobar clients que vulguin invertir tantes hores, perquè aquí hi ha moltíssimes hores de treball, moltes hores de comunicació i d'aportar, i enriqueix molt veure el producte final així. Encara que no siguin 500 peces, només una, ja per mi és increïble. Apenas tinc xarxes socials ni una pàgina web ni tinc treballadors i poder col·laborar amb empreses molt més sòlides és molt satisfactori, sí, de veritat.

Valla i Roig, amb el restaurador Daniel Moré, presenten la intervenció a les butaques de l'antic Jai Alai del Teatre Principal de Barcelona, recuperades com a part del projecte de rehabilitació del conjunt de l'edifici. Joan Roig.

Això és una cosa que s'ha perdut molt, que és la relació entre arquitectes i artesans. A l'època del modernisme, però també a l'època de l'art de cor, era una relació intensíssima entre arquitectes i artesans. És més, la majoria d'arquitectes no dibuixaven els detalls dels elements ornamentals, les portes, les reixes, les branes, sinó que les assenyalaven, parlaven amb l'artesà i ell improvisava, evidentment d'acord amb l'arquitecte, perquè era un treball en conjunt. I això donava una ornamentació i una qualitat als interiors dels edificis, també als exteriors, de molta importància. Per això podem veure edificis des de modernistes, com la Casa de les Punxes, nouscentistes, com la casa de la famosa de la Apunyalada del Passeig de Gràcia, on els petits detalls són tan importants. Dins d'aquests detalls hi ha no només artesans, sinó i artistes. El Tàpies va fer uns esgrafiats per un edifici d'un oncle seu. En el cas principal, crec que és una oportunitat perquè és un edifici que per se ja té tota una ornamentació que prové precisament dels artesans de l'època, de moltes èpoques, que l'edifici encara els té molt deteriorats, però que no només són elements ornamentals com la cúpula Venus o els esgrafiats a la façana o els detalls de les baranes superiors, etcètera, sinó fins i tot peces com el mobiliari. Que no es pot distingir perquè sigui molt bo, però té el caràcter de l'època i que ara restaurat agafa un caràcter que la gent el pot sorprendre.

I concretament aquestes cadires que també reflecteixen uns espais que ja estan completament desapareguts a Barcelona.

Sí, són unes cadires que, pels que tenim una certa edat, reconeixem a tot el cines de barri de la ciutat. Són cadires de cul i respatller fets amb fullola, o el que en diríem un contraixapat, moldejat. I, curiosament, amb els recolzabraços, fets amb fusta macissa, el qual li donen, per l'època, una qualitat cara, redescoberta, remodelada i restaurada, són unes cadires estupendes. Encara hi havia xiclets enganxats pel darrere? Hi havia de tot. A tot el principal encara hi trobàvem, des de gots de plàstic o no, i gots tubo encara amb líquid deixats allà d'alguna manera, extintors, runa, etc. Tot això cal ressenyar que la Susana Solano ha fet una intervenció recollint runa, brossa, del teatre principal, col·locant-la dintre d'una mena de gàbies metàl·liques, com una mena de càpsules de la memòria del que havia sigut i del que està sent, de la revisió d'aquest edifici a través de l'enderroc d'algunes coses i la recuperació d'algunes coses. Perquè parlen de la memòria de l'edifici, els edificis no tenen una vida, en tenen moltes, i al Teatre Principal n'han tingut moltíssimes. I ensenyar en el procés de restauració com han sigut aquestes vides és una de les nostres idees motor.

Sí, és material d'Enderrock, provinent de les obres de rehabilitació del Teatre Principal, i el seu propòsit és incitar el debat i la mirada crítica sobre l'espai públic, la durabilitat de les obres, els edificis i els seus usos, i la forma com l'arquitectura i l'art s'hi relacionen.

Susana Solano. Jo vaig tardar molts mesos perquè també és una feina difícil, perquè és un lloc molt, sobretot a l'exterior, molt de barreja d'arquitectura i molt trànsit, amb cotxes com de turistes, i són espais difícils, no? Que no pots concentrar gairebé en observar una sola cosa, perquè hi ha molta pol·lició, diguem-ne. Llavors vaig plantejar treballar amb la ruina, la construcció i la desconstrucció de les coses, no? Portes et poden provocar con nostalgia o parlen del temps, parlen. Depèn de qui les mira, no? Aquestes coses són molt obertes.

L'estudi mesura, amb fusió en metal i sastres paperers, proposen un biombo de paper artesanal que supera el concepte mateix del biombo com a objecte.

Sempre ens ha interessat molt investigar des de la matèria, relacionat amb una artesania, que és un gremi de gent que treballa des de les mans. I tot aquest treball manual el que fa és connectar amb materials humans i fer que la gent es senti molt més arreglada a l'arquitectura, que pot ser tendència que una arquitectura més industrial, més freda. Llavors aquesta connexió entre l'arquitectura i l'artesania per nosaltres obre una línia d'investigació diferent a cada projecte que fem. Cada projecte que fem requereix una solució diferent amb uns artesans diferents. Nosaltres vam néixer a la crisi i es feia poca arquitectura i vam treballar molt des dels interiors i ràpidament ens vam adonar que els interiors molts cops no només venen des de l'arquitectura sinó des d'elements lleugers com poden ser els objectes que habiten aquests espais. I l'objecte del biombo sempre ha sigut un objecte que a nosaltres ens ha fascinat per ser lleuger, per donar molta flexibilitat, polivalència a l'espai. I nosaltres ens movem molt també per il·lusió, llavors ens fa il·lusió treballar amb l'objecte del biombo. I aquí treballant amb un icó vam pensar que el paper era un material molt interessant per fer un joc de llum, d'ombres I clar, aquí és on entra el que nosaltres diem el neuartesà, que és aquest artesà que està aguantant l'ofici mirant el passat però també amb noves tecnologies, no? I aquí estem col·laborant amb sastres paperers. Que al final aporta tot aquest coneixement d'un paper que a nosaltres, com a arquitectes, ens costa arribar a aquest detall de coneixement.

Vosaltres no els coneixíeu prèviament, ha estat un maig que han fet des d'Unico.

De fet, Unico el que fa que és molt interessant és aquesta connexió entre dissenyadors i artesans que poden arribar a fer allò que nosaltres estem pensant. I això ha existit tota la vida, però s'està perdent. Llavors, al retrobar aquest moment, ho és tot perquè és màgic una persona que ha estat tota la vida fent paper i que t'expliqui com funciona i tu, el curiós és que els arquitectes o els dissenyadors els apretem amb nous reptes que no s'han plantejat llavors ells evolucionen llavors per nosaltres ja ens motiva molt i el paper al final el que volíem era estirar la idea de fer un paper natural amb una cola natural tret de la fibra d'ava que és una fibra que hi té a Banyoles al costat del taller i amb això intentar. Fem molt poques unions, no? I aquests elements que els suporten estan dins d'unes butxaques que s'apoyen dins per fer com la mínima intervenció.

Per tant, aquest prototip que correspon una mica al briefing que proposa Único, val, està molt bé, però entenc que a vosaltres això us inspira a anar més enllà amb aquesta relació amb els astres paperers.

Totalment, estem fent aquest biombo, és un prototip. També al final això és veure amb això com es pot estirar. Clar, aquest element del paper no deixa de ser un element interior, és un element interior amb el que es pot jugar. Bàsicament li donem dues possibilitats grans, una és fer uns biombos molt flexibles que es puguin tenir temes diferents i l'altra és jugar amb la il·luminació. És molt sutil i molt agradable com una llum a través del paper es difumina i genera una atmosfera com molt única. Llavors aquesta és la línia investigadora que estem fent, és com la llum a través del paper i defineix l'espai arquitectònic.

També amb Lluís Llenes, de Naturcork, els de La Granja Design, han dissenyat un altre biombo que pot generar diversitat d'espais i d'usos.

La veritat és que el suro s'està perdent aquí a Catalunya. Costa molt trobar empreses que ho treballin i costa molt trobar el material que no sigui per fer taps de suro. Totes les altres coses costa trobar-ho. Nosaltres, quan vam venir a buscar els amics d'Único i Cónico, Pensàvem que era un material que no havíem fet servir mai per dissenyar i que podia ser un material perfecte per ser font absorbent i doncs per fer un separador d'espais era un material molt apte i veure com podíem reinterpretar-ho en clau moderna i que no es veiés com una peça antiga. Per això ens hem inventat aquest mòdul. Que és bastant expressiu i només girant-lo per una banda i per l'altra dona la sensació de no ser una mateixa peça repetida moltes vegades, sinó que crea una geometria molt dinàmica partint d'una sola peça. Hem estat dissenyant aquesta peça. Perquè hi veiem moltes possibilitats en els nostres objectes d'interiorisme. No sempre necessites tancar hermèticament els espais, sinó que necessites separar-los sense pujar una paret. I doncs hem dissenyat aquest objecte que pot agafar moltes formes, perquè és com una cadena de bicis, segons com la posis li dones la forma que vulguis, i et permet separar rústicament els espais però sense tancar-los visivament.

No hi podia faltar la ceràmica i en aquesta mostra l'estudi GCA col·labora amb el taller Ceràmica Mano Alzada en la creació d'una geologia per un projecte residencial al Marroc.

Teníem un projecte que és el que estàvem treballant en aquell moment, que són uns apartaments que estem fent a Gadir, al Marroc, i que allà sí que hi havia una qüestió que volíem arreglar, que era un saló on hi havia tota una sala d'estar, menjador i la cuina. Nosaltres, com som més europeus, volíem un espai molt més unitari, on la cuina estigués integrada amb el saló, etc. I els marroquins, que són una miqueta més conservadors, ens van demanar que no fos així, perquè tenien la seva casuística. Cada país té una miqueta una cultura diferent de viure, no? I llavors nosaltres, per no perdre aquesta relació entre els espais, vam pensar de fer un element separador, però que tingués una certa gràcia, una certa transparència, que donés llum, etc. I això era la base del projecte. Aquest projecte el teníem en mente. Llavors vam pensar, ostres, és una bona manera, és un taller que estem iniciant, per tant vam pensar, és una bona manera de posar en pràctica aquesta idea que tenim d'aquest element separador. Llavors va ser un bon moment per treballar amb el ceramista, amb el vidrier i tot, i fer un primer element que ens servís per resoldre aquesta situació que és real. Us coneixeu amb Ceràmica de Manalzada, aquest taller? No, ha estat el primer contacte que hem tingut. Però que ha estat molt satisfactòria. De fet, és l'inici del camí, perquè ara hem fet un primer prototip, però que, òbviament, el primer prototip ha d'aportar evolució a coses, hi ha condicionants tècnics, etcètera, que acabaran fent que la peça evolucionara. Perquè la idea ja és acabar de muntar aquest element allà a Gadira, al Marroc.

Entenc que això us obre possibilitats de desenvolupar noves idees en un futur?

Segur, segur. És que la relació entre els artesans i els arquitectes, jo crec que la iniciativa d'Aúnico és boníssima, perquè nosaltres treballem en paper amb idees i donem voltes a les coses, Però, clar, d'un paper, d'una idea que tens al cap a la realitat, hi ha un procés, unes limitacions, uns condicionants, una sèrie de coses que quan treballes amb la persona, per una banda tens un inconvenient, que són limitacions, perquè diuen, això no ho pots fer així, no ho pots fer així, no pots ser tan gran, no pots ser més gran, no pots ser d'aquest color, etc. Però a la vegada també et dona una altra visió, que és coses noves que tu no havies pensat. La peça que nosaltres teníem al cap era blanca, podríem dir, però resulta que treballant amb ells s'han d'incorporar una sèrie de productes a dins de la massa de la ceràmica perquè li doni rigidesa a la ceràmica i perquè quan tu la poses al forn, tot això ho he après jo ara, no és que ho sapigués, quan la poses al forn mantingui una plenarietat la peça, perquè si no té aquest producte fa, diguem, com panxa, i amb el qual no la pots fer, no la pots unir una gamba al costat de l'altra, llavors aquest producte que es necessiten posar li dona una tonalitat a la ceràmica molt curiosa i molt maca, que és la que veiem en aquest cas concret. O sigui, hi ha coses que la tecnologia i la manera de fer provoca canvis. Per exemple, hi ha aquests piquitos d'aquestes productes que li donen molta personalitat a la peça, però que nosaltres no la teníem en absoluta dins del cap, perquè és producte de la tècnica que ells necessiten perquè la peça sigui construïble.

Un altre ceramista, Jan Madrenes, fent matge amb bufill taller d'arquitectura, ha desenvolupat un canaló esmaltat per un altre projecte residencial, en aquest cas, a Albanya.

Soc ceramista de segona generació, el meu pare és en Pep Madrenes, i he tingut la sort d'heredar i seguir amb un ofici tan noble com és la ceràmica.

I aquest matx amb l'estudi d'Ivo Fill que suposo que és una oportunitat de desenvolupar idees que segurament si ets de segona generació ja les devies tenir fins i tot somiades.

Un privilegi poder col·laborar amb gent tan professional i gent que valora l'ofici i que fa projectes tan interessants. Formar-ne part d'un d'ells. És una sort. També és complexa perquè necessites que la meva expressió artística, el meu coneixement funcioni amb el seu llenguatge estètic, però quan s'aconsegueix el resultat doncs és molt encoratjador.

RCR Arquitectes amb metalmorfosis i doia cuesta amb una pèrgola tèxtil per la rehabilitació de la fàbrica Godó i Trias a l'Hospitalet de Llobregat. La peça configura un sistema a gran escala per generar ombres i donar sentit al carrer central del recinte industrial.

En Olot siempre ha habido un tejido industrial muy potente y eso se nota mucho en la arquitectura de RCR, por ejemplo, con toda la fase de estructura metálica. Siempre ha habido un vínculo muy fuerte con los industriales desde el punto de vista de la artesanía y de trabajar el detalle y entender los materiales y los procesos. Entonces, para nosotros esto no ha sido distinto a un proceso habitual. Ha sido interesante porque no conocíamos a Hidoya, porque nos ha dado la oportunidad de desarrollar un prototipo que ha sido fantástico, pero sí, normalmente pertenece a nuestra naturaleza de trabajo.

Més enllà de prototipos, ¿esteu visualitzant alguna potencialitat més enllà d'aquest match casual?

Pues esto aparece de un proyecto en el que trabajábamos un espacio urbano y entonces la idea sería incluso que esto llegue a tener un desarrollo real y un impacto real en los proyectos. Y en cuanto a inspiraciones y referencias, antes de conocer a Idoia nos gustaba mucho el trabajo de Cristina Iglesias, de Aurelia Muñoz, que además ahora tiene exposiciones creo que en Madrid y en Barcelona, la están. Recuperando, entonces cuando Claudia nos presentó a Idoia fue como esta persona donde ha estado todo este tiempo.

La verdad que no tenía ningún vínculo previo, yo creo que el nexo de Unión ha sido esta galería, Único Gallery, con Claudia que es una persona maravillosa que ha hecho este proceso de acercarnos.

¿Quines potencialitats veus en el futur proper de desenvolupament?

Hombre, yo creo que ahora mismo, después de haber hecho este proyecto aquí, haber presentado el prototipo hoy, para un futuro proyecto que es real, o sea que se va a hacer, Creo que es como ese regalo de que lo que tú estás proyectando se va a llevar a la realidad, porque muchas veces el prototipo se queda en prototipo y luego no se fabrica. Entonces lo interesante de estos proyectos arquitectónicos y de estos procesos es que luego se va a poder llevar a la realidad en el tiempo que se estime correcto, pero es como algo. Que ha sido un aprendizaje el cambio de escala, la resolución técnica de la pieza y yo creo que es como estamos todos muy orgullosos. Hemos conseguido hacerlo casi en un tiempo récord porque tenemos esa capacidad de resolución técnica para resolver.

Com us dèiem, els resultats d'aquestes agradables confluències entre 8 estudis d'arquitectura i 8 artesans i creadors catalans, juntament amb els preàmbuls per al documental Perfecta, comparteixen espai fins al mes de desembre a la Galeria Icónico de Carrer Pallars 85 del Poble Nou.

Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web catradio.cat barra perspectiva, dins la finestra dels millors moments.