Laura Autonell: "A vegades signo més llibres a la botiga, que no venc sabates esportives"

La nostra convidada d'avui es considera un cas totalment atípic. Té 63 anys, és de Taradell, ha dedicat part de la vida al món del comerç i podríem dir que s'ha estrenat en una nova faceta professional, tot i que fa molt de temps que la practica en el seu temps lliure. Bé, més que lliure, l'ha practicat quan ha tingut alguns moments de pau abans o entremig de la feina i un cop els fills ja van ser grans. Després de la mort del seu marit, va decidir que les estones que hauria passat amb ell les dedicaria a escriure. Des d'aquest estiu, la seva novel·la La llibreria de les Hores Mortes, editada per Columna, s'ha enfilat a la llista dels llibres de ficció més venuts gràcies al funcionament perfecte del fenomen que es diu, conegut com el boca-orella. Ara més, ha rebut el XVI Premi Illa de Llibres un guardó que decideixen els que en saben més, els lectors. Laura Autonell, benvinguda als Ignorants. Bona nit. Hola, bona nit. Laura, què diu la gent quan entra a la botiga d'esports on treballa? A més de comprar-li unes samarretes esportives, per exemple, què més li diu ara, des que està a la llista dels més venuts?

Doncs mira, alguns entren per dir-me que els ha encantat i em fan saber el que han sentit amb la novel·la, i d'altres m'ho porten perquè els hi signi. Et porten el llibre a la botiga d'esports, eh? Està bé, això. Sí, que m'ho porten ells, i alguns, fins i tot, els que tenim més amistat o són d'aquí al poble, diuen, mira, te'l deixo i fes-me una bona dedicatòria. A vegades signo més llibres

que no pas venc sabates esportives. Està bé, això. Està molt bé. Escolta'm, és veritat que té ganes de prejubilar-se, vaja, jubilar-se encara no, per dedicar més temps a escriure?

Sí. De fet, ja el tenia una mica clar, perquè porto molts anys a la botiga, Vaig decidir que aquest any seria l'últim any. Que és el que ara mateix em fa feliç. I això passarà, per tant, què, a finals d'any? A finals d'any, al desembre, t'he calculat. Sí, sí. Al desembre tanca la persiana.

Tanca la persiana. Però la botiga continuarà, entenc, o no? Amb alguna altra?

No. Les botigues d'esport és un drama. Què vol dir, això, que no ve la gent a comprar? Sí. Que la gent compra molt online. I si no, hi ha altres grans magatzems i coses d'aquestes. I la veritat és que les botigues de poble, en general, s'estan morint totes. I darrere els pobles.

Aquest és un altre tema, que no és el d'aquesta conversa, però és una pena. És una pena que les botigues es morin i els pobles de retruc també. La Laura diu que és un cas totalment atípic en aquest sector, però els lectors no pensen el mateix. Per què creu que li passa això en aquest llibre de la Llibreria de les Hores Mortes? Jo ara he mirat, just abans de la conversa, 23 setmanes al Mercat, si no vaig errada, número 1 de les llistes del Gremi d'Editors de Catalunya. O sigui, fa moltes setmanes que està allà, està allà, està allà, sense una. Sense cap gran campanya de publicitat ni sense ser cap nom que surt o sortia abans a tots els mitjans de comunicació. I això és per fer-li l'onada, Laura.

La veritat és que no sé més com va passar tot. La primera sorpresa vaig ser jo, perquè. Vaig tenir la sort de conèixer en literària la manuscrit, després columna, i a partir de llavors, que jo crec que ningú s'ho esperava, és que ningú, ni l'editorial ni ningú s'ho esperava, que el Bucurella fes la feina que ha fet. Jo crec que és una novel·la que. Remou emocions, però que et deixa al final un bon regust de boca. No és un drama ni d'assassinats aquí. És una novel·la que jo crec que és bàsicament de sentiments. El meu professor, com es deia, era una novel·la de bons sentiments. Però és que tal com està el món, la veritat és que em

sembla que sí que necessitem. Molt oportú, molt oportú. I una novel·la de creure en les persones, que això també ens fa molta falta, no, Laura? Sí.

No, la novel·la realment és. La protagonista fa un canvi de vida total i va I justament les amistats que troba. Justament són les més inesperades les que vivien abans a les antípodes d'ella.

Aquesta llibreria de les Hores Mortes s'inspira en una fotografia feta a l'escala, que per ser jo he estat investigant, perquè tinc família allà, i intentava veure de quan era aquesta taverna de les Hores Mortes, que és en castellà, que és la fotografia que la va inspirar. I al final hem arribat a la conclusió que era una cosa de quan el boom del turisme, que es va crear allà, que van venir molts immigrants i van obrir aquesta taverna, ara ja fa molts anys que està tancada, però clar, això s'inspira en aquesta foto, que era un lloc real, que ara ja està tancat, en algun personatge que ha vist pel carrer i que sí que és real, i en un barri com el Raval de Barcelona, que també és real, però la resta, tot és ficció, no?

Tot és ficció, exactament. És a dir. La base, que és la fotografia, que és allà on va sortir tot, em va dur a desenvolupar. Al final va acabar en una llibreria, però la teva no hi és. I llavors, sí, un personatge que justament pel fet de veure el carrer es va convertir en un personatge més important a la novel·la. I ho tenia pensat.

Quantes passejades ha fet la Laura Autonell pel Raval abans d'escriure aquesta novel·la? No sé si s'està d'acord amb mi, li puc dir que és una novel·la de segones oportunitats, així en plural?

Sí, sí, sí, totalment. Jo crec que sí. Jo crec que sí. I això que em deies de donar vols al Raval, no tantes, eh? Tampoc em vaig recórrer tot el Raval, perquè de seguida el vaig situar al carrer Elisabets. I allò que em donava tot el que jo volia per la novel·la. I, de fet, és allà on bàsicament succeeix tot. La Rambla, evidentment. És una cosa que s'ha de fer. Aquest tros de carrer és el més important. No costa gaire, si ets observadora, Clar, sobretot el que pensaria una noia que ve d'una família benestant, perquè d'aquí partim. Llavors, no podia veure el Raval en principi com un lloc fantàstic i meravellós, sinó que, bueno, és un lloc d'agradar, que. Que bueno, que ja m'anava bé per la novel·la.

A més, aquesta novel·la, un cop la llegeixes, em sembla que també és com una mena de cant d'amor a les llibreries, i sobretot el que aconsegueixen provocar les llibreries a les persones. La Laura diu que per vostè són màgiques les llibreries. Encara ara?

Sí, sí, sí, totalment. O sigui. Totalment. Jo és que entro en una llibreria és com entrar en una altra dimensió. Perquè és que. Mira, jo soc molt llaminera, i sempre penso que és com entrar en una pastisseria i que començaria a tastar-ne un d'un cantó i acabaria per l'altre. Amb els llibres em passa el mateix. És a dir, començaria a llegir-ne un i l'altre, i l'altre, i l'altre. I això passa quan resulta que ets a casa i això passa perquè a casa quan no tinc tres, quatre, cinc o sis llibres per llegir, ja em poso molt nerviosa. Ah, hi ha d'haver una pila, hi ha d'haver una pila esperant, eh? I tant, i tant, és que si no, no s'obdonen. És terrible, això. Jo seria feliç amb una llibreria, tot i que no. Entrar i perdre-m'hi o i tant. Sí que ho fer, i tant.

He llegit en alguna entrevista que li han fet que la seva germana, perquè ara parlàvem que tot el que hi ha en aquesta novel·la és ficció, però que la seva germana li deia que escrivís sobre la vida de l'avi, que va ser un mestre republicà que havia ensenyat a la presó, però que vostè li va dir que no en sap d'escriure coses properes, que potser no se sent tan lliure.

Sí, em costa. Em costa, eh? Em costa molt. Trobo que em censuraria molt. I em fa molta mandra, això de. Sí, de. Jo, quan escric una novel·la i és ficció, em sento tan lliure que això no canviaria per res del món. Llavors, escriure A més, vols que et digui una cosa? És que a cada casa. Que tenen avis que han passat la guerra, els podria escriure una novel·la. I tant. Perquè és que tots t'expliquen unes històries que són brutals. Brutals. Tota la raó. No, no, mira, no. No, no, és que. Inclús de coses íntimes meves o de qui casa o inspirar. No, no. Mira, no em sento lliure, ni còmoda.

No, no. Per tant, ficció, ja està, no passa res. Com s'ha après el seu entorn familiar, els amics, els veïns de Tardell, aquesta sortida de l'anonimat? Perquè, clar, devia ser la Laura de la botiga d'esports, i de cop i volta és la Laura Autonell, escriptora. Sí, estan flipant.

Estan flipant, diu. Estava flipant. Sí, sí, sí, perquè. Clar, alguns no ho sabien, d'altres m'han anat veient als mitjans de comunicació i em troben pel carrer o allà a la botiga i em diuen t'he tornat a veure! Ets que et surts tota l'hora, eh? Dic, ai, sí, és que al final m'agafaré humania. Madona, no, només faltaria, només faltaria. És molta broma. I estan supercontents i s'alegren molt per mi. I la veritat és que jo aquí al poble sempre m'he sentit molt estimada. Per tant, no puc desitjar res millor que veure'ls i. Que llavors sembla cunyeta, no?

Clar. La dedicatòria del llibre, ara no vull dir-ho malament perquè el tinc aquí al davant, diu a les històries que omplen l'absència de la meva vida. Això és el que diu la dedicatòria del llibre. Escriure l'ha fet sentir menys sola, la Laura?

Eh. No, és que sentir-me sola no m'hi sento mai. Escrivint, evidentment, sí que necessito estar sola, en silenci i jo. Però no me'n sento gens, de sola. Llavors, bé, aquesta dedicatòria, de fet, són. Sí, les històries complen les hores que no vaig estar amb el meu marit, evidentment. Clar. Llavors, jo sola, no, no, és que no gens. Com que estic tan ficada llavors amb els personatges i tot, que em sembla que ells m'acompanyen. Que bonic, això.

Ens deia que coses pròpies no, que ficció, però en aquesta llibreria de les Hores Mortes. Hi ha històries familiars, les famílies poden ser mons molt literaris. Per tant, quin altre escenari seria un lloc perfecte per fer discórrer una pròxima història de la Laura Otonill? Ui. La pròxima història.

Aviam, tal com l'estic plantejant ara A molts llocs. A molts llocs? Sí. Però, com que l'he deixat la història amb bastant bait fins que no pugui posar-m'hi el 100%, no puc dir que no hi hagi canvis. Llavors, el lloc, la situació, tot pot variar. Poden variar, perquè ja et dic. Seran diverses. Molt bé.

Ens quedem aquí, esperant. Perquè aquestes coses necessiten temps, tranquil·litat i que ningú t'apreciï. Ara que no et vagin al darrere, que no li vagin al darrere, he de dir, per el dia tal l'has de tenir. No, no, no, això s'ha de fer amb calma. Perquè si no, si es corre, malament rai.

No m'han pas dit res, eh? De moment estem pellint això.

Exacte, i continuar promocionant, i hem d'arribar a final d'any, i si pot ser, al pròxim Sant Jordi, perquè a vegades les coses s'allarguen i funcionen, i més gent que podrà llegir aquesta llibreria de les Hores Mortes, editat per columna de la Laura Autonell. L'enhorabona, Laura, i gràcies per explicar-ho avui a la nit dels ignorants.

Moltes gràcies per haver-me convidat.

Bueno, ni.